pd 2086 Amor de mare

 (arafa...)

Amélie Nothomb es confessa una gran admiradora dels contes tradicionals (“Em sento als contes com a casa meva”) i elogia amb entusiasme Charles Perrault perquè no endolceix la realitat per als nens. Perrault, diu l'escriptora francesa, no pren els nens per imbècils. El seu pronunciament agafa més volada en temps del políticament correcte, quan tantes veus proposen la revisió dels contes que s’han transmès generació rere generació per corregir-ne la crueltat o el masclisme...

Hi ha una teoria que assenyala que als contes tradicionals hi ha madrastres pèrfides perquè la societat no hauria pogut digerir una mare malvada. 'Golpéate el corazón', en un pas endavant agosarat, busca trencar un dels tabús més ben instal·lats en el nostre imaginari: l’amor de mare, intocable, inqüestionable. Nothomb posa en dubte que totes les mares hagin d’estimar les seves filles i retrata les filles que, en justa correspondència, acaben detestant les seves mares.

Tot i així, resulta evident que per a una criatura innocent, no hi ha desconcert més cruel ni ferida més sagnant que el desamor de la mare. Amélie Nothomb qüestiona la infal·libilitat de l’amor maternal però assenyala clarament que, si aquesta connexió entre mare i criatura falla, és un fet contra natura...

Sílvia Soler 8/6/2019

pd 2085 Cap habitatge social a Catalunya

 (arafa...)

Llegim a la premsa una gran notícia per als catalans: “El govern del PSOE construirà habitatges socials a Màlaga, Sevilla, Madrid, Ceuta...”  però ni un a Barcelona. Ni un a Catalufolàndia.

Quina sort que tenim. Ara imagineu que n’haguessin pressupostat 1.800, que són els que diuen que construiran a Madrid. ¿Estaríem més contents i feliços? Doncs no, estaríem més tristos. I per què? Perquè ja tenim experiència en el que pressuposten. Pressupostin el que pressupostin i prometin el que prometin no compleixen mai. És millor no il·lusionar-se... ¿Recordeu la “lluvia de millones”? Hi va haver qui s’ho va creure. Doble feina... Pagar, pagarem, com sempre...

De tota manera, la inversió més gran en habitatge social que fem els espanyols és per ajudar una família nombrosa i problemàtica que mantenim. Gràcies als nostres ajuts se'n surten prou bé. L’àvia, immigrant, no veu els nets sempre que vol, té el gendre a la presó i el marit, que li va posar les banyes, va matar el germà per accident jugant amb una arma de foc, cosa que no ha impedit que segueixi fent servir armes de foc per anar a caçar. El fill és l'amo de l'empresa, on es discrimina les dones, i fa negocis, no sempre honorables, amb altres famílies. Són els Borbó.

Empar Moliner 8/6/2019

pd 2084 La bella dorment

(arafa...)

L'actual PSC no és el de Pasqual Maragall; és un partit subjugat a l'estratègia del PSOE i, per tant, preparat per anestesiar la Generalitat de manera que Catalunya no resulti mai més una nosa per a Pedro Sánchez.

Aquestes conjectures contrasten amb l’evidència que el sentiment sobiranista no ha reculat, i fins i tot pot exacerbar-se amb les sentències del judici al Procés. Però fiar-ho tot al sentiment popular de greuge és un risc que els actuals governants no haurien d’assumir. I a més - de vegades ens n’oblidem - el país potser tampoc no es pot permetre un o dos anys més de paràlisi... Els problemes interns de JxCat, el seu enfrontament endèmic amb ERC i l’autoaïllament de la CUP han restat operativitat a l'actual majoria... I el govern espanyol manté la tutela financera vigent des del 2015 i envia regularment al TC qualsevol iniciativa que surt del Parlament... 

Toni Soler 23/6/2019

pd 2083 Parapetats

(arafa...)

Quan els socialistes estaven a l'oposició, acusaven el govern de Rajoy –parlant de la qüestió catalana– de parapetar-se darrere dels jutges. Judicialitzant un problema polític, figurava que feien l'única cosa que podien fer, allò que els jutges els dictaven que fessin. Traspassaven la seva responsabilitat (i els jutges que en rebien el traspàs, encantats!). Ara els socialistes estan fent el mateix que criticaven els populars. ... es parapeten darrere dels juristes i disfressen una decisió política –en la qual podien triar entre diverses possibilitats– d’obligació jurídica en què només tenien una opció. Si la mesa del Congrés tenia la capacitat de prendre la decisió és que podia triar entre una opció i l'altra. Si només n’hagués pogut prendre una, ja haurien decidit directament els jutges... no és una qüestió tècnica, sinó política. Els socialistes de la mesa han votat i han decidit políticament, com els reclamava la dreta, que els convenia o els agradava més suspendre els diputats (i modificar així les majories parlamentàries) que no pas respectar els seus drets i els dels qui els vam votar. Han decidit suspendre. I han decidit continuar amagats darrere el parapet.

Vicenç Villatoro 25/5/2019

 

pd 2082 Catexit és Brexit?

(arafa...)

Anem a pams amb l'anàlisi del llenguatge. Primer. Els líders i els 'influencers', es diu, van enganyar quan van dibuixar escenaris de futur. Mentida. En tot cas van aplicar els seus raonaments a uns escenaris incerts que es derivaven de l’aplicació d’uns suposats principis democràtics diferents dels que després han prevalgut. O, més ben dit, s'han imposat...

Segon retret. “La ingenuïtat d'uns resultava propera a la irresponsabilitat”. No. Les coses es poden complicar fins al límit quan el terreny de joc no està equilibrat i l'àrbitre va a favor d'una de les parts. Cap sorpresa. El temps, a més, juga en contra del dèbil... . L’'statu quo' sempre té avantatge. Qui ha de demostrar a la seva gent que el canvi suposarà una millora és la part que diu que es vol separar i sortir de la dependència. Entre aquesta gent sempre hi conviu, a més, un grup advers al risc: el que es beneficia de la situació i vol conservar-la a conveniència; i també hi perviu la por dels que dubten amb raó de si el sacrifici present val la pena a canvi dels avantatges futurs que es plantegen...

Finalment, trobem l’argument de les societats dividides. Sí. Divisió que ara emergeix però que en realitat ja existia... 

Guillem López Casasnovas 25/9/2019

 

pd 2081 Les contradiccions de Colau i de l'independentisme

(arafa...)

La política en minúscules és l’art de trobar les contradiccions i incoherències en els teus oponents i l’art d’invisibilitzar o naturalitzar les pròpies. La política en majúscules és la capacitat de transformar les coses pactant amb la realitat sense renunciar als ideals. És a dir, la política en majúscules implica algun grau de contradicció, que és el que explota o dissimula la política en minúscules. I després hi ha el cinisme autocomplaent de lluir les pròpies contradiccions com un signe de maduresa, un cop ja no hi ha manera de dissimular-les...

L’objectiu compartit (Valls, PSC i comuns) era evitar el mal major d’un alcalde independentista. Coincideixen en crear el marc mental que la independència és el problema, és el que fractura, en contra de la idea que el problema és la manca de democràcia. Els comuns també creuen que hi ha un problema de drets i llibertats, però per pragmatisme (aconseguir l’alcaldia) i en part per tradició ideològica (el vell esquema d’obrerisme contra nacionalisme) han preferit alinear-se del costat dels qui demonitzen el sobiranisme...

Ignasi Aragay 23/6/2019

pd 2080 Queda lluny Ítaca d'Icària?

 (arafa...)

Si els mites d’Ítaca i Icària són els destins ideals de independentisme i autodeterminisme, resulta inevitable preguntar-se fins a quint punt permeten compartir full de ruta... Hi ha molta distància -però encara la veig assumible- entre arribar a la independència unilateralment (via desobediència pacífica i mediació internacional) i arribar-hi de manera pactada (via referèndum legal), ¿però és només aquesta la distància que separa els itaquians dels icarians?... L'actitud visceral de molts itaquians, la del carrer, ha sigut: “Primer la independència i després ja veurem què”. La il·lusió, el motor, ha sigut “marxar d’Espanya”: perdre-la de vista...  Bona part dels icarians no volen tant marxar d’Espanya com quedar-se en un Estat diferent, refundat...

El 80% de catalans podem arribar a compartir que Catalunya és una nació i que val més república que monarquia. I que de ser nació n’emana el dret inalienable a un elevat autogovern, n’emana (el) dret a decidir. Però una part gens menyspreable d’icarians no estan disposats a assumir els costos emocionals i convivencials d’abandonar Espanya a la seva sort...    

Albert Pla Nualart 23/6/2019