pd M87

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

ERRORS I DEMOCRÀCIA (1)

Gemma Calvet​

.

​..​

El 9-N va sorgir d’un llarg camí social i parlamentari. Unes eleccions convocades pel president Mas abans d’exhaurir la legislatura, impulsat per la força d’una manifestació i la negativa de Madrid a negociar un pacte fiscal.

​.. ​molts dels que ara es planyen per la deriva del procés haurien hagut d’adonar-se dels errors propis i de la gran oportunitat perduda en aquell moment, quan van doblegar-se a la negativa absoluta del PP i quan, en oposar-se al 9-N, van renunciar a defensar el seu model federal...

És objectiu que el 9-N va partir de la decisió política presa i del lideratge institucional, valent i eficient. S’hi va sumar la captació de voluntaris, la campanya d’informació i la seva celebració final, per una aliança estreta i permanent entre l’ANC i Òmnium, Govern i partits polítics sobiranistes. És objectiu que va haver-hi fricció política en totes aquestes etapes, perquè el valor d’una consulta popular no referendària es va quedar en el camí... uns partits sobiranistes no sempre intel·ligents en la defensa precipitada d’escenaris de ruptura. Un PSC dividit per la renúncia al dret a decidir va estar en aquell moment en el punt de mira per les seves pròpies contradiccions.

El resultat, milers de voluntaris abocats a la gestió i l’organització territorial i 2.340.000 ciutadans i ciutadanes participant de manera voluntària en un procés que permetia respondre a una pregunta sense cap valor jurídic ni polític, però sí democràtic. I, després, un 27-S amb resultat independentista de majoria parlamentària.
...

(continuarà...)

pd M86

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

"OPERACIÓ DIÀLEG" A CELRÀ

Sílvia Barroso

...
Tot té un perquè. Exactament igual que ha de tenir un perquè la tria de Celrà i Girona que ha fet el ministeri de Defensa per a les maniobres militars que diuen que necessita fer l’exèrcit pels camins d’aquests dos municipis veïns.

D’entre els 948 municipis que hi ha a Catalunya -que coincideix amb una regió militar- han triat Celrà, un dels catorze amb alcalde de la CUP: Daniel Cornellà, que fa quinze anys, quan encara hi havia pocs independentistes visibles (en tot cas, molts menys que ara), era el postadolescent que gestionava el casal independentista de Girona. I, per acabar-ho de rematar, l’altre municipi afectat per la “marxa d’enduriment” per a soldats és Girona, on fins fa un any l’alcalde era l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, un altre independentista visible i actiu des de molt abans que l’independentisme posés mig peu a les institucions.

Com era de preveure, tant Celrà com Girona han reaccionat... Tot es veia a venir. L’exèrcit també ho devia veure a venir. De manera que hem de suposar que s’imaginava què passaria i que li és absolutament indiferent, o més aviat que ja li està bé: si és hora de demostrar qui mana aquí, ells estan a punt i no deixaran passar cap ocasió...

...

Som, es veu d’una hora lluny, en plena operació diàleg. I, superada l’etapa Llanos de Luna de cacera d’estelades, ara gaudim d’una etapa de consens.

​

pd M85

ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

COM SERÀ EL XOC I QUÈ PASSARÀ DESPRÉS (i 2)

Ignasi Aragay

(... continuació)

Com acabarà el xoc? És probable que pròpiament no acabi d’acabar. Vull dir que no hi hagi una victòria clara de ningú. Si efectivament es pot fer el referèndum, se celebrarà en condicions difícils, amb moltes traves, sense el reconeixement de Madrid. Costarà convèncer la comunitat internacional de la seva legitimitat. I, per tant, costarà aplicar-ne el resultat. Si, per contra, ni es pot celebrar, la victòria del govern espanyol serà pírrica perquè serà fruit d’una repressió democràtica, la probable conseqüència de la qual serà que, en la següent convocatòria electoral, l’independentisme ressorgeixi si es pot encara amb més força. Així doncs, la celebració i victòria en el referèndum pot quedar com un èxit a mitges per a l’independentisme, mentre que la no celebració només ajornarà i engrandirà el problema per a l’espanyolisme.

La paradoxa final, doncs, és que si es fa el referèndum Espanya encara tindrà l’oportunitat -si aconsegueix empassar-se el seu orgull ferit- de negociar un acord per mantenir vincles amb una Catalunya semiindependent. En canvi, si no es fa, serà per a Espanya el principi de la fi o, si voleu, serà per a Catalunya el preàmbul d’una independència total.

pd M84

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

COM SERÀ EL XOC I QUÈ PASSARÀ DESPRÉS (1)

Ignasi Aragay
​

Per si algú encara ho dubta: hi haurà xoc de trens. Puigdemont convocarà el referèndum i Rajoy mirarà com sigui d’impedir que se celebri. El xoc és això. Hi som a les portes. És un xoc gravíssim en el si d’una democràcia. Hi ha qui, endut per la nostàlgia de la Transició, encara creu que es pot evitar. Tant de bo! Però no serà així. L’esperit de concòrdia i de cessió mútua dels anys 70 va acabar servint més per tapar les vergonyes del franquisme que per fer un canvi a fons

​...
​... Hi ha inèrcies ideològiques subterrànies. És com si Espanya s’aferrés a la seva pitjor versió del passat, la dels Anson, Aznar i companyia...

... el xoc hi serà, però no serà violent. Perquè hi hagi violència n’hi ha d’haver dos que es vulguin barallar. Mentre que en una majoritària mentalitat espanyola persisteix el ressort del recurs final a la força, a Catalunya predomina una aversió a tot el que signifiqui violència. Per raons històriques òbvies, després d’haver rebut (i repartit: cal no oblidar l’anarquisme) molta llenya, el pacifisme hi és molt arrelat. El moviment sobiranista, impecable en aquest sentit, n’és la prova fefaent. Si hi ha una repressió violenta per acabar amb el procés sobiranista, ningú s’hi tornarà. El que sí que hi haurà és un xoc democràtic, de legitimitats, de legalitats, de voluntats sobiranes. Això és el que ja estem vivint en el terreny judicial i el que, un cop es convoqui el referèndum, s’aguditzarà perquè es passarà al terreny polític, que és el que el govern espanyol prova d’evitar de totes totes...

(Continuarà...)

pd M83

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

¿"CASA NOSTRA" ÉS CASA NOSTRA? (i 2)

​Albert Pla Nualart

No és cert -diguem-ho alt i clar- que siguin els estats o els polítics els que no deixen ser solidaris els ciutadans, si per ciutadans entenem tothom qui vota. Ara mateix, i és una tendència que va a més, els partits i els líders castigats a les urnes són els que obren fronteres i no pas els que les tanquen. Però és fàcil ser víctima d’una il·lusió òptica. Com passa en altres debats polítics, “la ciutadania” -els més actius i compromesos socialment: els que, a més de vot, tenen veu- té uns valors i un punt de vista substancialment diferents dels de “la majoria silenciosa”. Si uns fossin ciutadans i els altres no, tindria raó el manifest de la campanya quan assegura que “la ciutadania” reclama que “Catalunya sigui terra d’acollida”. Com que ho són tots, és una afirmació que no gosaria fer.

Però aquesta no és una història de bons i dolents. Si “la majoria silenciosa”, la que se sent només quan vota, castiga qui obre fronteres és perquè creu que obrir-les -en un estat del benestar en retrocés- fa encara més precària la seva precarietat. Després d’haver pagat els plats trencats de la crisi, empobrint-se mentre els rics s’enriquien, no serà fàcil encomanar-li “consciència col·lectiva” si té la sensació que també serà ella -més que “la ciutadania”- la víctima inicial d’una solidaritat que és, en tants sentits, justa, necessària, urgent i positiva. A més de manifestar-nos i omplir el Sant Jordi seria bo que ens plantegéssim si “casa nostra” és realment la nostra

​.​

pd M82

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

¿"CASA NOSTRA" ÉS CASA NOSTRA? (1)

​Albert Pla Nualart

La campanya Casa nostra, casa vostra sorgeix d’un impuls solidari que només pot merèixer elogis i adhesions, però corre el perill -segons com es plantegi- de ser més útil per fer-nos sentir millor que per avançar en cohesió i democràcia. Sense reflexió, coherència i compromís, pot acabar sent un episodi més d’aquest infantilisme emocional que un dia pateix pels refugiats i l’endemà pel futur de Messi. Dir a tots els que avui viuen situacions de misèria i violència que casa nostra és casa seva és molt més fàcil que acollir-los de debò a casa.

Tenim la capacitat i el deure moral d’acollir molts més refugiats i immigrants -i, a més, ens convé-, però la lacerant realitat del carrer és que acollim poc i malament molts dels que fa anys que són aquí. L’escola de Salt sense ni un alumne d’origen català marca nítidament, com a símptoma d’una tendència general, on rau la diferència entre l’exaltació solidària d’una festa i la dificilíssima convivència del dia a dia...  No és difícil empatitzar-hi des d’una sensibilitat de classe mitjana. Costa més empatitzar, i encara més conviure, amb les que volen marxar d’altres racons del món i arriben aquí amb tots els dèficits a què aboca la pobresa extrema. I cal tenir el valor de dir que el tipus de ciutadà que hi conviurà -i hi competirà laboralment en una desesperant subhasta a la baixa- no respon al perfil mitjà del nostre lector ni al de bona part dels impulsors de la campanya...

(Continuarà...)

pd M81

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

SIMPLEMENT, NO SÓN REFUGIATS

​Xavier Masllorens

​Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada i dolorosa de milions de persones de Síria, l’Iraq, el Iemen i -en menor mesura- de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, de l’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endèmica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Es tracta d’una fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc....
De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en ell mateix...

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures...

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que venen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justícia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però a poc a poc s’inocula el relat contrari, i així s’engreixa el complex militar industrial i es cronifica conflictes armats arreu.
...
No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.