pd 1744 Per una història que, per fi, acabi bé

(arafa...)

... . Només amb exiliats, la repressió podria no semblar prou dura per mantenir una massiva mobilització. Només amb presos polítics, l’arbitrarietat venjativa del Suprem no hauria quedat retratada ni estaria condemnada a entrar en flagrant contradicció... Tots desitjaríem que no hi hagués exiliats ni presos polítics, però és evident que el seu sacrifici no té res d’inútil. Res manté més viu i eixampla més la base del sobiranisme. Perquè només cal ser demòcrata per donar suport a la seva causa...

L’aposta de l’establishment per Sánchez -el suavitzador de formes- vol trencar aquest front democràtic aïllant els independentistes i donant bones cartes al catalanisme moderat... Per tot això jugar bé els trumfos passa per no subestimar gens aquest unhappy end reiterat. I la pitjor jugada quan l’enemic és tan fort i l’abisme que obre tan negre, és desunir-se abans de derrotar-lo. Una escena antològica de Terra i llibertat evidencia com es fractura i afebleix l’antifeixisme quan el purisme ideològic es confronta al pragmatisme. A l’altre bàndol ningú confrontava res. Primer recuperem la democràcia buscant complicitats amb tots els demòcrates, i després ja debatrem tant com calgui quina mena d’independència volem. El preu que hem pagat altres cops per invertir aquest ordre és del tot inassumible.

Albert Pla Nualart

pd 1743 Jo també soc Anna Erra, ni em disculpo ni em desdic

https://www.naciodigital.cat/opinio/20990/jo/tambe/soc/anna/erra/ni/em/disculpo/ni/me/desdic#.Xkj23t4dKXE.gmail

Aquesta setmana hi hagut un cert enrenou al Parlament arran d'unes quantes veritats que la diputada (i alcaldessa de Vic) va llegir a la resta de diputats. L'espectacle va ser penós i demostra que la nostra representació política està malalta... Que la diputada Anna Erra hagi hagut de treure una nota de semidisculpa perquè ningú ha tingut el coratge de fer-li costat i defensar com a veritat, com a realitat del dia a dia, el que va llegir, em sembla lamentable i demostra el baix nivell que ha agafat la dignitat nacional al nostre Parlament... Qualifiquin-me del que més els plagui. Però jo, de tota aquesta gentussa, en soc enemic. No pas contrincant, divergent, adversari i altres eufemismes. No, no. Soc el seu enemic. Com ho seria qualsevol poblador d'Occident respecte a aquells individus ansiosos de veure'l nacionalment i culturalment anorreat.

Xavier Roig

pd 1742 Les tres hipòtesis de l'octubre (i 2)

(arafa...)

Ara sabem que la desconnexió no és plausible. Que la insurrecció és molt difícil i costosa de materialitzar, i que tensa i polaritza la societat catalana. I també sabem que l’Estat no ha donat senyals de voler negociar cap referèndum. Però l’Estat també sap que la via repressiva no ha afeblit l’independentisme. Ans al contrari. El "problema catalán" roman, perquè és estructural i no un suflé inflat artificiosament per uns líders polítics que intentaven sobreviure, com repetia insistentment la propaganda espanyolista. Amb totes aquestes dades i aprenentatges a la mà, cal traçar el camí d’ara endavant. L’Estat ha de saber que, si no articula una solució democràtica, l’octubre tornarà. I l’independentisme hauria d’haver après que quan vingui un altre octubre caldrà ser més, estar més preparats i no caure en el parany dels venedors de solucions màgiques.

(article sencer a: https://www.ara.cat/opinio/tres-hipotesis-octubre-article-jordi-munoz_0_2051794815.html)

Jordi Muñoz

pd 1741 Les tres hipòtesis de l'octubre 1

(arafa...)

Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta...

L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres hipòtesis diferents. La primera era la de la negociació... La segona hipòtesi era la de la insurrecció... La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió... Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible...

Jordi Muñoz

pd 1740 Elogi de la Catalunya rural

(arafa...)

... TV3 s'ha aficionat a dir-ne "territori", una paraula que em posa malalt perquè sembla que d'allà ja hi hagi desaparegut qualsevol vestigi de civilització humana que un dia hi hagués pogut haver, i només hi quedin quatre isards curts de gambals fent cabrioles per la muntanya, bevent ratafia com desesperats i votant –què vols, pobres animalons, si no donen per més– partits independentistes. Abans de 'territori', en deien 'rerepaís... Territori, rerepaís i darrerament Tractòria. No és innocent el llenguatge, no. De Tractòria se n'enfoten –insolents, desvergonyits, impúdics– els qui pretenen inventar-se un país –Tabàrnia– ...

Utilitzen 'pagès' com a insult, contraposen els tractors a la cultura, menyspreen tot el que no coneixen, i passegen una superioritat moral difícilment acceptable i compatible amb una època tan políticament correcta com aquesta. La ridiculització de la gent de poble no la permetríem de cap altre col·lectiu. Anem com bojos provant de denunciar públicament qualsevol comentari de qualsevol persona que no respecti qualsevol dret de qualsevol minoria. Ens l'agafem, en molts casos, amb paper de fumar. Però amb la gent de poble resulta que val tot...

Albert Om

pd 1739 Apartheid, això?

(arafa...)

En la seva necessitat d’anar apujant la dosi de ràbia en els insults per aconseguir els mateixos efectes feridors, l’ultranacionalisme espanyol va enamorant-se periòdicament de noves desqualificacions als independentistes i les va repetint. Ara toca 'apartheid'. Fa uns dies era supremacisme. I abans racisme. I sempre, nazisme. L’escalada és tan imbècil que no fa ni mal. És tan gratuïta, que se’t fa la pell gruixuda i et rellisca. Però hi ha una cosa que no pot deixar de ferir-te, no ja com a independentista, com a persona: el menyspreu que aquests insults a l’independentisme comporten per als qui sí que han patit aquests mals. La banalització del terme 'nazi' és certament un insult als sobiranistes, però a qui fa mal de veritat és als qui van patir de debò el nazisme. I ara que diguin que a Catalunya hi ha apartheid et sap greu sobretot per aquells qui van viure realment una cosa tan terrible com va ser l’apartheid a Sud-àfrica. Que diguin que això que passa aquí és igual que el que van haver de patir ells és un sarcasme de pèssim gust...

Vicenç Villatoro

pd 1738 Els efectes judicials d'aquell discurs equivocat

(arafa....)

Part de la indignació que ha aixecat la decisió de la justícia alemanya de concedir l’extradició de Puigdemont, però només per malversació, té a veure amb el marc mental que va crear el discurs de Felip VI el 3 d’octubre. Veure’l renyant els catalans amb el retrat de Carles III agafant un bastó al darrere va actuar com a ordre a tot el que 'viere y entendiere' perquè procedís sense miraments a venjar la humiliació d’un referèndum celebrat malgrat el zel repressor de deu mil policies. Llarena va respirar aquells aires saturats de banderes victorioses. L’endemà la premsa d’estat va elevar el discurs a la categoria del de Joan Carles la nit del cop d’estat del 23-F. Nou mesos i mig més tard, l’Estat no sap com fer-ho per jutjar cap dels processats per rebel·lió sense que sigui un escàndol mundial, i Joan Carles I no troba qui el defensi.

Antoni Bassas