pd 2118 Quant val la nostra vida?

(arafa...)

Un fet rellevant d'aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar- és l’enorme consens social que ha generat l'opció de combatre-la paralitzant la vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-, i les comparem amb les d'altres pandèmies i, concretament, amb la del 1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000 milions (un 1,25%)...  La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa... La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i com es transmet. Sabem, per tant, què s'hi pot fer i, sabent-ho, és molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una mena d’assegurança de vida... Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a mitjà... 

No em malinterpreteu: jo sóc el primer que m'apunto al vitalisme egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc humanitari... Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides -les nostres- davant unes altres. 

Albert Pla Nualart 12.4.2020

 

pd 2117 Contra la unitat

(arafa...)

...

Encara em pregunto com reaccionarà la gent, especialment a Europa, davant d’aquesta calamitat. En termes generals, la desgràcia ens torna conservadors i egoistes, porucs i poc inclinats a la gestió comunitària. ¿Es produirà, doncs (o seria millor dir que es consolidarà), un gir a la dreta? ¿Una dreta nacionalista, populista, partidària de l’ordre i de l'autoritat? O, pitjor que això, ¿podria ser que aquesta dretanització es produeixi de forma sigil·losa, com un virus infecciós? És a dir: no cal que el PP i Vox governin a Espanya, si el PSOE i Podem accepten amb naturalitat que el símbol de l’Estat sigui un rei corrupte vestit de soldat, i que l’exèrcit patrulli per Pamplona fent sonar l'himne d'Espanya per megafonia. Els militars fan rodes de premsa, el govern espanyol recentralitza el poder, els seus lacais perifèrics fan el que poden per soscavar el poder autonòmic, i per suavitzar-ho tot Pedro Sánchez fa servir la mascareta de la unitat, aquesta vella trampa que per aquests verals coneixem tan bé.

... ha quedat demostrat que l’autonomia no és una eina prou eficaç per resoldre els problemes de la gent, i que l'única opció que ens dona l'Estat és l'obediència, camuflada també per la mateixa mascareta de la unitat, i que ens hem d’empassar una gestió llunyana i erràtica, i possiblement deslleial, i el rei fent el soldadet, i els presos polítics confinats a les cel·les per la pressió del Tribunal Suprem...

Toni Soler 3.4.2020

 

pd 2116 Una taronja, un ou, un llibre

 (arafa...)

...

Ara, de cop, descobreixo els sons de la natura a la ciutat, el vent quan pentina els finestrons, la pluja que repica en els vidres, el silenci de la nit des del balcó abans de tancar-me en el misteri dels somnis. Totes aquestes petites troballes no m’han canviat la vida, però li donen una estranya fragància. És com si hagués descobert una nova gamma de colors. No són gaire cosa, ja ho sé. A tot estirar, un plaer tebi. No és el gran viatge exòtic, no és una aventura ni una epifania. Però entre el no-res d’esperar que l’epidèmia passi de llarg i això, doncs mira...

Ahir, després de massa hores capficat en el diari, enganxat a l'ordinador i el mòbil, quan va ser el moment de pensar a sopar alguna cosa -ja eren les deu tocades-, vaig obrir la nevera i només hi havia un ou, un solitari ou. I dos tomàquets. I una taronja. A la panera hi quedaven unes llesques de pa sec. De tot plegat en va resultar un àpat deliciós: una canònica truita a la francesa, pa amb tomàquet (originàriament servia per a això, per reaprofitar el pa sec) ben regat amb oli d'oliva i un pessic de sal, i per postres una taronja dolça, ben dolça. Quina simplicitat tan gustosa. Quina il·lusió. No tenia res i alhora ho tenia tot. Vaig assaborir cada tall de truita, cada queixalada al pa, cada grill de taronja. Tornar a l'essència de les coses, aquesta és l’oportunitat que ens brinda el drama pandèmic. S’han acabat, em sembla que per molt de temps, els focs d'artifici d'un estil de vida frenètic en què sempre tots aspiràvem a més, més diners, més vacances, més poder, més diversió, més velocitat, més experiències inèdites, més excitació, més de tot. Com si visquéssim en una pel·lícula trepidant...   

Ignasi Aragay 5.4.2020

pd 2115 “Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs” 2

(arafa...)

Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?

Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil.

¿Vol dir que no s'ha de pregar a Déu que la pari?

No, el que dic és que cadascú és lliure de fer el que cregui, i cal respectar una actitud emocional que tots podem tenir ara, davant la pandèmia, que és molt semblant a la d’una mare davant un fill malalt, quan del cor li surt la invocació directa a Déu per curar-li el fill. Això és respectable. Es produeix en un àmbit emocional que no forma part d’una passió inútil dels humans. En les nostre vides els aspectes emocionals són molt importants, no són cap error ni cap engany. Són una de les maneres que tenim de sintonitzar amb la realitat com a referència de refugi per confiar en la solució del problema.

O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.

Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar. Sobretot si la respectéssim, si no li féssim el que li fem, a la creació. Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres.

Antoni Bassas entrevista Ramon M. Nogués 5.4.2020

pd 2114 “Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs” 1

 (arafa...)

...

La pandèmia és un fet periòdic i la de l'any 1918, la de la grip espanyola, va matar milions de persones. Però no oblidem episodis com la Segona Guerra Mundial, que va matar 50 milions de persones. Els vam matar nosaltres, no un virus. En la pandèmia del 2020 hi ha dos problemes. Un és la demografia desbocada. Som massa gent. Mai havíem sigut tants i això sí que és nou. I l’altre és la mobilitat, és a dir, que és la primera pandèmia que ens agafa (sobretot a països avançats) amb ciutats denses i milers d’avions que traslladen gent de continent en continent ... Aquesta mobilitat exuberant és ideal per a la formació de les pandèmies... Hi ha tantes coses a revisar, però n’hi diré una de molt concreta, per on jo començaria: el tema de la mobilitat inútil...

Aquests dies està morint molta gent sola a l’hospital i la família no els pot enterrar de moment. ¿Hi ha alguna una paraula que serveixi de consol en aquesta hora?

[Silenci.] Això és molt dur. Per això estan deixant entrar almenys un familiar a l'hospital. Sempre recordo que, fa molts anys, es va morir un conegut meu de sobte als 40 anys i vaig anar a veure la viuda. I quan em va veure em va dir “Consol? Fes-me una abraçada i no em diguis res, perquè ho espatllaràs”. Hi ha acompanyaments que han de ser emocionals. Una paraula pot fer massa llum sobre un tema que no en té. Trobar les paraules justes de consol és un art.

Antoni Bassas entrevista a Ramon M. Nogués 3.4.2020

pd 2113 No ens podem queixar

 (arafa...)

No és una anècdota: la Guàrdia Civil ha denunciat una persona a Manresa per parlar-los català. I sobretot, quan s'ha queixat i ha demanat que li ensenyessin la denúncia, li han dit que no en tenien cap obligació, perquè estem en estat d'alarma. Per als representants de l’Estat, l’alarma vol dir suspendre el dret dels ciutadans a queixar-se. Decretar l’estat d’alarma significa, per tant, deixar clar qui mana, donar a qui mana totes les atribucions sense necessitat de donar explicacions a ningú i negar a la gent la possibilitat de queixa. És el guàrdia civil de Manresa i és la ministra de Defensa, que es dedica a insultar el president Torra perquè ha tingut la gosadia de queixar-se sobre la gestió del govern espanyol en unes declaracions a la BBC. En estat d’alarma, no ens podem queixar. No és que no tinguem motius de queixa, és que no tenim dret a queixar-nos. Una persona tan vinculada a Manresa com sant Ignasi de Loiola va dir que “en una ciudadela asediada, toda disidencia es traición”. Sant Ignasi era un militar que va fundar un orde religiós amb principis d’inspiració militar. L'estat d'alarma, un estat de setge, en aquesta concepció militar, potser no és gaire útil contra el virus, però és eficacíssim contra la dissidència.

Vicenç Villatoro 22.3.2020

pd 2112 Lliçons virals (2)

(arafa...)

Centralisme. I és que això d’anar unidos està molt bé com a consigna patriòtica, sobretot en un país amb tendències centrífugues, com és Espanya; també ajuden a aquest noble objectiu les batudes desinfectants de l'exèrcit a l'aeroport del Prat o les compareixences de militars emmedallats elogiant l'esperit castrense de la població. Però quan s’intenta portar l’unitarisme més enllà, passa el que passa: el govern espanyol es reapropia de les competències autonòmiques, impedeix prendre mesures d'impacte local, requisa material i se l’emporta cap a Madrid en una absurda burocratització de la dinàmica assistencial, i prohibeix el tancament dels focus de contagi perquè “ el virus no sabe de fronteras ni territorios ”. Perquè, com dèiem la setmana passada, les pandèmies demanen una governança global, però després són les administracions més properes al territori les que han de menar un combat que demana agilitat i precisió. Tot això, a Espanya és impossible...

Esquerres. Si tot això -recentralització, unitat, militars fent rodes de premsa- ho hagués fet un govern del PP, tindríem les esquerres nacionals posant el crit al cel. Però com que ho ha fet el govern de PSOE i Podem, les seves filials catalanes s'han posat sense dubtar-ho al costat dels seus socis i han acusat la Generalitat de “deslleial” per intentar anar més enllà del que diu Madrid en matèria de confinament. Però en el cas que algú estigui amoïnat per l'estómac de comuns i socialistes, que no pateixi gaire; dimecres es van empassar el discurs del rei Felip sense immutar-se. Per tant, la seva solidesa digestiva està acreditada. No ho oblideu, galifardeus sense estat ni sentit d'estat: amb les coses importants no s'hi juga.

Toni Soler 22.3.2020