p.o. 2 Els morfemes no són masclistes

La correcció política pot acabar sent una ideologia opressiva si passa d’estigmatitzar usos a estigmatitzar els que els avalen i no n’abjuren...

Es pretén millorar el món -per estrany que sembli- no dient les coses pel seu nom, amb un estil més confús, farragós i incoherent.

Al cim d’aquest despropòsit hi ha l’insostenible intent de bandejar un tret gramatical nuclear en algunes llengües romàniques: l'ús del masculí com a gènere no marcat...

El temps, la tinta i la paciència que hem perdut passant de pares a pares i mares i ara a famílies, per acabar no sabent si a la reunió de famílies s’hi han de portar, o no, els fills, dona una idea d’aquest intent tan ple de bona fe com erràtic de canviar el món canviant la llengua. Es pot ser feminista, anticapitalista i el que calgui sense haver de subscriure, i patir, circulars i manifestos que provoquen vergonya aliena... Ni les paraules ni els morfemes manen sobre el pensament -no són poderosos fetitxes, com prediquen certs bruixots- sinó que és el pensament, polint i alterant tant com calgui el seu sentit ancestral, qui els posa al seu servei. És al cap dels parlants i no als morfemes on hi ha masclisme.

Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor

p.o.1 Addictes a les conspiracions

Nota: p.o. = papers ocasionals

Quan no acabem d'entendre un fenomen, una temptació fàcil és refugiar-nos en les conspiracions, en la maldat oculta, en l'enemic invisible. Deixar volar la imaginació. Històricament, els jueus o les bruixes, per posar dos exemples, han estat els ases dels cops de les nostres desgràcies. L’expressió caça de bruixes no la tenim perquè sí. I l'Holocaust va ser el paroxisme d'una llarga culpabilització i persecució que es remunta a l'Edat Mitjana. El present no és immune a aquesta tendència a resoldre les pròpies desgràcies amb una fabulació adolorida i victimista que ens facilita la recerca constant de malvats sota les pedres... La racionalitat és incòmoda, lenta i poc atractiva... Si el problema sempre són els immigrants o els negres o els homosexuals, o tots ells alhora perquè són els diferents, aleshores és que ja no hi ha fets, sinó obsessions...  fets contrastables? Res. Vivim en el regne de les opinions i de les intuïcions malignes.


Ignasi Aragay 8 d'agost de 2021​

pd 2243 Arran del cas Arrufat 2

 (arafa...)

...  En una societat ideal, tota violència castigada amb una pena hauria de ser investigada per professionals que apliquin lleis i normes publicades i fixades democràticament i estiguin prou lluny dels agressors i les víctimes per ser el màxim d’objectius. En una societat masclista, ni les lleis democràtiques ni l’objectivitat garanteixen la justícia. És comprensible, doncs, que vulguin ser persones que se senten feministes les que, d'entrada, penalitzin els agressors. Però això comporta molts riscos, perquè aquests comitès interns ni estan lluny de l'agressor i la víctima ni apliquen lleis referendades socialment...

el més preocupant és que aquesta acusació pública sense denúncia pública posa l’acusat en un estat de clara indefensió. Cap mirada exterior i objectiva haurà de provar que és culpable –com exigeix una justícia civilitzada– sinó que serà ell el que haurà d’intentar demostrar que és innocent: una missió impossible fins i tot en el cas que un jutge togat l’acabés absolent. És un paradigma de justícia –ple de bona fe i nobles ideals– que té certs paral·lels amb el de la Inquisició. Partint de la clara indefensió de les víctimes davant la justícia convencional desemboca en la indefensió dels seus presumptes agressors davant d'una justícia paral·lela. Cal, urgentment, avançar pel camí en què totes aquestes violències i agressions trobin en els jutges i les jutges l’empatia i la justícia que sempre haurien d’haver trobat. 

Albert Pla Nualart 11.10.2020

pd 2242 Arran del cas Arrufat

 (arafa...)

Ningú mínimament informat i objectiu pot negar que les dones que n’han sigut víctimes no han trobat normalment -ni en la societat ni en els jutjats,- l'empatia necessària per sentir que denunciar-la compensava. Només s'han denunciat un petit percentatge dels casos reals i encara amb una barreja de vergonya, humiliació i culpabilitat. La impunitat derivada d'aquesta situació és molt greu, perquè dona a l'agressor una barra lliure que trepitja els drets de mitja humanitat...

Albert Pla Nualart 11.10.2020

pd 2241 Per què Torra no ha aconseguit la República?

 (arafa...)

Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l'altura.

L’habilitat i la determinació dels líders és, certament, una variable important en els processos d’independència, però ni de bon tros és la més decisiva...  la variable de tenir un president i un Govern disposats a assumir un cost personal ja s'ha portat a terme, i tenim presó i exili. També es fa difícil pensar en un president més independentista que Quim Torra, però això, a la pràctica, no s'ha traduït en res. I és lògic, perquè els polítics fan política, però no miracles... I quina és la realitat? Doncs una societat en què independentistes i unionistes estan dividits al 50% i, sobretot, un estat inserit en les estructures internacionals que es nega a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i té la capacitat de fer servir el monopoli de la violència en aquest territori. I ni un president ni 75 diputats clons de Quim Torra podrien canviar això. Per molts discursos i proclames que es fessin.

Una de les lliçons dels darrers anys és que la variable de quina estratègia se segueix té molta més incidència que no pas les persones concretes que l’han d’executar. Però això contrasta amb els relats historiogràfics, que tendeixen a subratllar el paper dels líders perquè és d'aquesta manera que es creen els mites nacionals. I no ens enganyem, és molt més fàcil creure en alguna mena d’adveniment messiànic, cosa que descarrega de responsabilitat els ciutadans, que enfrontar-se a la crua realitat i discutir una estratègia a llarg termini. I molt menys èpic, esclar. 

David Miró 4.10.2020

pd 2240 Classe mitjana: fins quan?

 (arafa...)

​... ​el que et fa classe mitjana no són tant les dades objectives com els valors subjectius​..​.​  Et fa classe mitjana la cultura, i no parlo d’acumular coneixements sinó d’ordenar bé les prioritats. No es pot ser classe mitjana sense valorar l'esforç, tenir un punt d'austeritat i donar molta importància als estudis... La idea que la pobresa i la riquesa excessives fan un mal moral és clau per entendre la importància social de la classe mitjana. No és només que la gent més feliç sigui de classe mitjana, és que una societat és més sana i civilitzada com més gran sigui la seva classe mitjana...  I no és irrellevant que les classes mitjanes no estiguin dominades per l’afany d’enriquir-se. Si ho estan i tenen èxit, es desclassen, els seus valors canvien i esdevenen nou-rics, que és tota una altra cosa.​ ​La destrucció de la classe mitjana per part del neoliberalisme​... té un correlat moral i intel·lectual que travessa tota la societat i actua com un àcid corrosiu. N’està amarada la teleporqueria i el destil·len les escoles d'alta direcció. És el que fa que ja no ens sembli criticable enriquir-se sense límits, que idolatrem els milionaris i entenguem que, per raons d'eficiència, això que anomenen CEOs guanyin 100 vegades més que els seus treballadors.

Els valors de la classe mitjana passen per viure bé sense explotar ningú, sense aprofitar-se de ningú, integrat en una comunitat i sentint-se responsable del seu benestar.​...​

Albert Pla Nualart 4.10.2020

pd 2239 Quedar a deure

(arafa...)

Quan un frare l’adverteix que un dia o altre serà jutjat per les seves malifetes, el Tenorio de Tirso de Molina, gallardo y calavera, respon: “Cuán largo me lo fiáis, siendo tan breve el cobrarse”. És a dir, m’amenaces amb una cosa que potser arribarà més endavant, però de moment no passa res i jo vaig gaudint dels beneficis dels meus actes. La frase retrata una mentalitat. Davant del procés independentista català, l’Estat va muntar una antologia de nyaps que no s'aguanten per enlloc, però que han servit per tenir gent a la presó, enderrocar presidents i reprimir idees... Quan se l’adverteix que això acabarà passant factura, als tribunals europeus o fins i tot als espanyols, la resposta implícita és la del Tenorio: “Cuán largo me lo fiáis”. Perquè mentre això arriba, l’efecte buscat ja s’ha aconseguit. ¿Que un dia ens renyen pel que hem fet? I què! Ja estarà fet. Va passar amb Atutxa i amb Otegi. Ara ha començat en el cas català, i sense arribar a Europa, amb Tamara Carrasco... El deute es va cobrant. Però el mal està fet i és irreversible. I, com intuïa el Tenorio de Tirso, no passa res.

Vicenç Villatoro 10.10.2020