(arafa...)
Quan un frare l’adverteix que un dia o altre serà jutjat per les seves malifetes, el Tenorio de Tirso de Molina, gallardo y calavera, respon: “Cuán largo me lo fiáis, siendo tan breve el cobrarse”.
És a dir, m’amenaces amb una cosa que potser arribarà més endavant,
però de moment no passa res i jo vaig gaudint dels beneficis dels meus
actes. La frase retrata una mentalitat. Davant del procés
independentista català, l’Estat va muntar una antologia de nyaps que no
s'aguanten per enlloc, però que han servit per tenir gent a la presó,
enderrocar presidents i reprimir idees... Quan se l’adverteix que això acabarà passant factura, als
tribunals europeus o fins i tot als espanyols, la resposta implícita és
la del Tenorio: “Cuán largo me lo fiáis”. Perquè mentre això
arriba, l’efecte buscat ja s’ha aconseguit. ¿Que un dia ens renyen pel
que hem fet? I què! Ja estarà fet. Va passar amb Atutxa i amb Otegi. Ara
ha començat en el cas català, i sense arribar a Europa, amb Tamara
Carrasco... El deute es va cobrant. Però el
mal està fet i és irreversible. I, com intuïa el Tenorio de Tirso, no
passa res.
Vicenç Villatoro 10.10.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada