pd2254 Covid-19: aforismes engabiats

(arafa...)

Als carrers se sent la piuladissa d'ocells, un vehicle solitari frega l'asfalt, un gat miola al balcó. A les cases, els cors bateguen engabiats, sorollosament... És una cura d’humilitat per a l’orgullosa humanitat...

Temps d’austeritat forçada, de botigues tancades: potser haurem après que es pot viure sense consumir compulsivament. O potser no....

Tornar a ser vulnerables té un avantatge: et fa més persona. A veure quant dura...

La mort ens iguala, sí. Però ¿els vius, del coronavirus, en sortirem més iguals o encara més desiguals?...

Quan tot acabi, haurem perdut éssers estimats. Llavors serà el torn de plorar-los i començarà el temps inacabable de recordar-los.

El virus fa por; l'endemà del virus, també. Gosarem canviar? Serem prou valents? Prou savis?

Ignasi Aragay 29.3.2020

pd 2253 Un diagnòstic

(arafa...)

Diu Sánchez que la primera reunió de la taula de diàleg ha de servir per fer un diagnòstic. Com a modesta contribució, aquí una proposta personal de diagnòstic sobre el problema català (empitjorat per la repressió, la presó i l'exili). A Catalunya hi ha quatre grans corrents de pensament sobre la relació amb Espanya. Per a un, ja està bé com està. Per a un altre, hi ha massa autonomia i massa reconeixement del fet català. Per a un tercer, hauria d’haver-hi més autonomia (que podria ser un estat federal). I un altre creu que per defensar els interessos dels catalans s’ha de crear un estat independent. Quin és el corrent majoritari dels quatre? Per saber-ho del cert caldria preguntar-ho explícitament. Ara només tenim indicis: l’independentisme és majoritari al Parlament. Per sobre de la suma dels altres tres corrents, incompatibles entre ells. I Espanya? A Espanya fins ara només hi ha hagut una actitud, més o menys agra: ens importa un rave el que pensin la majoria dels catalans, perquè la Constitució nega l'autodeterminació i perquè l'autonomia és una concessió de l’Estat, que només l'Estat pot donar, treure o modular. Encara ningú no ha acceptat que el que pensi la majoria dels catalans és decisiu. I que per tant caldrà preguntar-ho.

Vicenç Villatoro 23.2.2020

pd 2252 Les futures enginyeres de la Mina

(arafa...)

Dijous, programa Planta baixa de TV3. El públic de plató son una trentena de nois i noies de 2n, 3r i 4t d’ESO, amb barreja de tota mena de procedències lingüístiques i nacionals. Son alumnes de l'Institut Escola de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Els professors que els acompanyen expliquen que la sortida d’aquell matí és un premi per l'assistència a classe de tot el trimestre. M'hi acosto i les noies m’expliquen les seves il·lusions, algunes en un català nadiu: "A mi m'agradaria ser enginyera informàtica", "A mi m'agradaria estudiar per ser assistenta social", "A mi m’agrada l’educació infantil". I a mi m'agradaria tant que elles i els seus companys fessin realitat aquests projectes que estic pensant que aquest serà el regal que demanaré a la carta del Reis. I també demanaré molt de reconeixement social i pressupostari per als mestres, que, a falta d'un monument, es mereixen una abraçada.

Antoni Bassas 21.12.2019

pd 2251 El dret a no tenir gos

(aramateix)

No pretenc qüestionar el dret a tenir gos -déu me'n guard!- sinó reivindicar el dret a no tenir-ne.​.. No tinc sondejos a mà, però d’any en any he tingut la sensació que, a mesura que queia l'índex de natalitat, la pressió canina pujava i creava unes externalitats tan massives i invasives que, en un cert sentit, ja no puc dir que no tinc gos... Algú em dirà que inflo el gos, però hi ha indicis que no fallen. Calculeu quants lladrucs sentiu al dia, quantes cagarades trepitgeu a l'any, quantes llepades indesitjades o aproximacions obertament hostils heu d’afrontar mentre la riallera “bona persona” de torn va repetint: “No fa res, només vol jugar!” ...

I el covid no ho ha millorat. Primer va ser primar el dret del gos a passejar - i cagar i pixar en espai públic- al dels infants a airejar-se i esbravar-se... Quan ens van deixar sortir, però no gaire, vam intentar descobrir l’inexplorat plaer dels pícnics sobre la gespa dels parcs públics. Fins que el gos de torn -no lligat, malgrat els cartells, malgrat el pipicà a tocar i els agents cívics- es va passejar alegrement per sobre d’estovalles i coberts, tombant gots i abocant tàpers, mentre l'amo no apartava els ulls del seu mòbil. I, un cop advertit del desastre, arronsava les espatlles com dient “Què vol ara, aquest?”...

Una cosa és clara: la culpa no és dels gossos sinó de l'incivisme d'alguns amos... Portar lligat el gos (on cal fer-ho), recollir-li la caca, ruixar els seus pixums o no deixar-lo sol bordant hores i hores suposa un sacrifici... Vull creure que algun dia un nou brot de civilització deixarà de tolerar que només el facin els que, a més de “bones persones”, són bons ciutadans.  

Albert Pla Nualart 12.9.2021

pd 2250 Qui té pànic al diàleg?

(arafa...)

... Parlar, dialogar, enraonar. Fer tot això sabent que les possibilitats d’èxit són mínimes perquè la distància política i emocional és molt gran. Perquè a l'altre costat hi ha molta por i intolerància... Parlar, tanmateix, perquè hi ha l’oportunitat de fer-ho, perquè el PSOE, que s’havia alineat amb la repressió política (el 155) i judicial, ara et necessita i diu que ha canviat. Agafar-los la paraula. Sense refiar-te'n. I sense renunciar als teus objectius: un país més just i pròsper a través d’un estat propi... Parlar, dialogar, enraonar. És el mètode català preferit, una eina de construcció massiva...Per això sempre hem fet assemblees i plataformes unitàries, i associacions i sopars i tertúlies, sempre hem buscat consensos, sempre hem reclamat unitat en la diversitat. Tot això només es pot fer parlant, dialogant, enraonant, que és com la gent s’entén i es respecta. Parlar no ens ha fet mai por... L’alternativa era i és la imposició, l’autoritarisme, l’individualisme, el campi qui pugui...La confrontació com a mètode és caure en el parany de la dreta ultranacionalista espanyola, que té pànic al diàleg polític. Potser no en sortirà res de bo, d’aquest inici de diàleg en el temple de la feble democràcia espanyola. Potser només serveix per constatar la impossibilitat d’entesa, i tornarem al punt de partida, a l’empat d’impotències. Però provar-ho és un imperatiu estratègic i una convicció ètica.   

Ignasi Aragay 5.1.2020

 

pd 2249 “S'ha demostrat que l'estratègia que vam seguir no era guanyadora"

 (arafa...)

... 

Vam menystenir l’Estat i vam fer una mala lectura de la realitat.

És evident que les coses no es van fer bé perquè si no, no seríem a la presó ni a l'exili. Ho podíem fer millor? Sí, ara sabem coses que aleshores jo no sabia...

Els presos tenim un lideratge ètic i moral i l'hem d'exercir, però la política s'ha de fer des de la llibertat...

És impressionant la voluntat dels que sempre hi són i no fallen mai...

Com viu les apel·lacions del “Ho tornarem a fer” d'una part de l’independentisme?

La repressió no ha aconseguit el que pretenia, ningú no ha renunciat a res: ni a les conviccions, ni als objectius, ni a l'autodeterminació. És normal que la gent ho continuï defensant... 

Entrevista a Carme Forcadell per Esther Vera 15.9.2019

pd 2248 República

 (arafa...)

... Mentre Espanya s’aïlla d’Europa, mentre cada cop menys tertulians diuen allò d'“Espanya és una democràcia consolidada, imperfecta, com totes les democràcieszz... zzz... zzz...”, mentre ja fa dies que no ens col·loquen la dosi de vídeos d'Espanya Global, un altre jutge ha deixat en llibertat els dos últims empresonats catalans que quedaven acusats de terrorisme. Els jutges espanyols incrustats com musclos als seients amb més poder, als seients on no hi ha qui et jutgi, són els que tenen el control de l'Estat. Per això els fa tanta por, tanta ràbia, la idea d’una república catalana, de bell nou, sense florentinos, sense tres per cent, sense peatges, en fi, sense corones.

Empar Moliner 11.1.2020