LliVre 5 Junil a les terres dels bàrbars

(Els caminants es reuneixen al voltant del foc per parlar si han d'escriure el nom de cadascú en una pedra. Parla Lafàs)

 

- "No en teniu prou de només sobreviure? Jo sí que en tinc prou, jo vull viure, i per saber que visc he d'imaginar coses que no serveixin per a res més que per treure'n una mica d'alegria."

Joan-Lluís Lluís, Junil... pàg. 215

pd 2273 Noms de poble

 (arafa...)

Alfonso Guerra posava com a exemple de la persecució del castellà que els noms dels pobles, a Catalunya, estiguin (només) en català. No és que estiguin en català. És que són en català. Arreu, els topònims són en la llengua pròpia que parlava la gent quan es van crear. Cadascun en la seva. Certament, alguns noms de pobles i ciutats tenen traducció a d’altres llengües. En català diem Saragossa, en castellà Lérida i en totes dues Londres. Però quan hi vas, a l'entrada de la ciutat hi posa London. També hi ha ocasions en què sobre el nom real d'una població s'hi sobreposa una d'aquestes traduccions a una altra llengua i, si és a la llengua del poder, se li dona el caràcter d’oficial. Fa anys es feia la broma que Franco volia canviar Maçanet de Cabrenys per Demasiado Limpio de Cabritos. I al País Valencià van sobreposar al nom de la Vila Joiosa un Vilajoyosa que té ben poc sentit en castellà. Però els noms són el que són. I només se’n poden queixar els qui, com Guerra, consideren que només és veritable el que és oficial, és a dir, el que té el poder darrere. Que les coses no són perquè són, sinó perquè les publica el BOE.

Vicenç Villatoro 21.11.2020

pd 2272 Democràcia, esclar

 (arafa...)

... Juan Luis Cebrián va justificar no haver publicat res sobre els diners tèrbols dels Borbons “per la supervivència de la democràcia”.

Però si no publiques que el rei no és demòcrata per la supervivència de la democràcia, el que sobreviu no és una democràcia...

De què serveix “una democràcia” si s'han d’amagar els actes il·lícits del cap d'estat? Quina és la diferència, llavors, entre una democràcia i altres règims? La democràcia, per ser-ho, justament, el que ha de fer és castigar el cap d’estat si comet actes il·lícits... L'educació que reben els nens reis (amb personal que fa reverències, palau pagat, mainaderes, pares absents durant dies, discursos als deu anys, acadèmia militar...) no és una educació correcta per fer adults equilibrats...

Empar Moliner 21.11.2020

pd 2271 Les ideologies, encara

 (arafa...)

​... ​la distinció entre esquerres i dretes, en la complexa societat d'avui, sovint és massa simplificadora. Primer, perquè els dos camps han tendit a acostar-se mútuament en la recerca d’aquest concepte vaporós anomenat centre polític, on molts electors se senten còmodes. Segon, perquè esquerra i dreta són termes massa esquemàtics per permetre als ciutadans amb una mica de curiositat intel·lectual adherir-s'hi fermament. Hi ha altres barems per mesurar la ideologia de l’individu, i sovint són transversals.​ A mi, per exemple, em disgusta el dogmatisme i el puritanisme, i d’això en trobem a la dreta i a l'esquerra. Em rebenta la demagògia, la intolerància, els prejudicis -també els de classe-. I em sembla que el dret de Catalunya a l'autodeterminació està fora de discussió...

Per als demòcrates, la mort de les ideologies no és una bona idea; ara bé: la substitució de les idees pel dogma, tampoc no ho és. El dogma inclou l’estigma, és a dir, la desqualificació integral de l’adversari reduït a una simple etiqueta. I la gent no vol ser etiquetada, és més, reclama el seu dret a canviar de parer.​

Toni Soler 25.10.2020

pd 2270 L'adversari és llest

 (arafa...)

Jo no vaig fer la mili, però un amic que la va fer m’explicava a la tornada una frase que deia un sotsoficial quan parlava als soldats d’estratègia militar: “Mai no hem d'oblidar –els deia, en castellà– que l’enemic és tan llest com nosaltres”. I després d'una pausa teatral, afegia: “Com a mínim”. No sé si era una frase treta d’un manual o era de collita pròpia. Però em va semblar una gran frase, aplicable a moltes coses. Moltes batalles es perden per menysprear la intel·ligència de l’adversari. Les seves idees ens poden semblar horroroses, els seus principis execrables i les seves propostes nefastes. No cal que l’admirem ideològicament ni moralment. Hi podem discrepar en profunditat. Però no en menyspreem la capacitat. Que sigui llest no el fa ser menys adversari. Però tampoc el fet de ser adversari no el fa ser menys llest. El menyspreu de les capacitats de l’altre i l'arrogància sobre la pròpia capacitat intel·lectual és el camí més ràpid a la derrota.​.. Jo diria que el sentiment de superioritat moral, en política, és un pecat. Però el sentiment de superioritat intel·lectual, a més de ser un pecat, és un error.

Vicenç Villatoro 7.11.2020

pd 2269 Pot ser inhumana la solidaritat?

 ​(arafa...)

En el dilema entre economia i salut, que molts han denunciat com a fals (sense salut no hi ha economia), no deixa de sorprendre la gran sintonia de totes les dretes extremes del món... I sorprèn perquè no és tan obvi que siguin posicions de dreta extrema. Un esquerranós podria dir que hi ha una desproporció entre el mal que fan i faran certes mesures anticovid a l'economia i la mortalitat que causa el virus (ara mateix un 0,017% de la població mundial). I podria afegir que per protegir els vulnerables del Primer Món coneguts aboquem a una probable mortalitat més alta poblacions presents i futures del Tercer Món i el Quart Món que són per al Primer només una estadística...

l'únic argument sòlid que em veig capaç d'oposar-hi, és que haig de salvar els vulnerables coneguts -no els puc abandonar- perquè si no ho faig, deixo de ser humà... Sé que tothom vol creure que enfonsar l’economia per evitar el col·lapse sanitari no entra mai en conflicte amb una solidaritat més racional, global i a llarg termini. I també sé que no és aquesta solidaritat la que empeny la dreta extrema a posar l'economia davant de tot, sinó el populisme més etnocèntric i reaccionari. Però això no resol el meu dilema ètic. Només el resol tenir clar que fins i tot si es pogués provar que per fer més bé a més persones he de deixar de ser compassiu amb els més propers -amb amics, pares o fills-, no ho deixaria de ser. No posaria una solidaritat freda i abstracta per davant de sentiments sense els quals no sóc humà. Més m'estimaria ser un insolidari humà que un solidari inhumà.

Albert Pla Nualart 15.11.2020

pd 2268 Aquests dies grisos

 (arafa...)

Aquests dies grisos de novembre, com avui, amb la tardor ja establerta als boscos i arbredes, amb la paleta de grocs lluint tots els matisos, del coure a l’ocre, del cadmi als sofres cridaners, amb els camins enfangats i el fang barrejat a les fulles caigudes i mig desfetes, amb l'aire humit i les olors com sospeses, olors de bosc, de fongs i de podrimener, són uns dies deliciosos, premonitoris dels destins humans. M’agrada estar-me a casa en dies així. Deixo córrer la imaginació i els records adormits sorgeixen d’aquesta mena de boira mental del temps passat. M’agrada passar l’estona, en dies així, dedicat a la lectura d'un gènere que m’apassiona... Ara el sol s'ha post i el cel s'ha asserenat. Sobre Sant Feliu s'ha estès un gran mantell lluminós tenyit d'un blau entendridor. Novembre també té els seus bons moments, penso: aquesta pau immensa que ara, malgrat tot, sembla voler acotxar tots els teulats i terrats del poble...

Narcís Comadira 7.11.2020