pd 2383 Feixisme o llibertat

 (arafa<d'1any)

... els feixistes s’apropien de símbols democràtics i fins i tot d’esquerres per seduir i enganyar la bona gent.... La llibertat ha estat fonamentalment una reivindicació dels oprimits i, per tant, va de bracet de la igualtat, per evitar que el poder s’acumuli. Fa temps, però, que el concepte de llibertat és interpretat d'una altra manera: ara és invocada per exigir poder fer allò que em sembli,... La llibertat de la dreta és: no m’imposeu cap norma, tinc dret a fer tot allò que vulgui, sense mirar les conseqüències. Llibertat d'abaixar els salaris, si puc; llibertat de corrompre polítics, si puc; llibertat d’augmentar els lloguers, si puc; llibertat d’explotar dones com a prostitutes, si puc. Llibertat de mentir, si em convé. I així el llarg etcètera que coneixem, que s'ha convertit en una amenaça constant per a la nostra civilització, i que es contraposa a una igualtat que la dreta considera inacceptable, precisament perquè la igualtat exigeix posar límits als privilegis... Aquest és el concepte de llibertat que ven la dreta ara a tot el planeta i que sedueix tanta gent: fora normes incòmodes, tornem a la selva i que guanyi el més fort! Sense adonar-se que trencar les normes que amb tanta dificultat han construït les societats com a element civilitzatori implica que la gran majoria hi perd, que el poder i la riquesa es concentren d'una manera salvatge i que, justament, allò que es destrueix és la llibertat de tots i totes, cada dia més subjectes a l'ordre que imposen uns quants.    

Marina Subirats, 1.5.21

pd 2382 Ser intel·ligent

(aramateix)

Estem sopant amb una colla d'amics. A les postres sorgeix una pregunta. Us agradaria ser més intel·ligents del que sou? Tot d'una els meus companys de taula asseguren que sí, ben convençuts. Noto que el meu silenci els estranya. "I tu, Lluís, que no contestes?" Casunlou! Em pensava que no se n'havien adonat. De manera matussera els dic que no, que ja estic bé com estic. El silenci que es crea a la taula em fa adonar que hauria d'haver dit que sí. Acabo de quedar com un superb, un tipus tan pagat de si mateix que es creu impossible de millorar.

Però no és ben bé això. En primer lloc, mai he combregat amb el cànon amb què es mesura el grau d'intel·ligència de la gent. La majoria de les persones que més m'han encisat amb la seva lucidesa ho han fet d'una manera instintiva, sense escarafalls ni coneixements enciclopèdics. Són gent que encaren la vida amb una bonhomia i senzillesa que els fa excepcionals als meus ulls. També conec moltes persones que malgrat els seus estudis, erudició i la brillantor dels seus raonaments, es comporten com a pòtols en els assumptes importants de la vida quotidiana, fotent la pota i ferint els seus des d'una suficiència amb peus de fang. Potser m'equivoco, però cada cop tinc menys clar que aquest tipus d'intel·ligència tan valorat sigui la manera més directa de ser feliç.

Ahir vam tenir reunió amb els professors del meu fill. Un per un van parlar amb el nen davant nostre per valorar el curs... Tots i cadascun d'ells el van felicitar per la seva actitud... El millor, però va ser la darrera mestra, una dona menuda i riallera. Quan va acabar la seva intervenció va aixecar els ulls i ens va dir: "I think that Lluc is a beautiful human being". Se'm va fotre un nus a la gola i a la meva dona li van saltar les llàgrimes. Que bonic que et considerin una bona persona. No se m'acut millor manera de ser intel·ligent.

Lluís Gavaldà, 22.1.22

 

pd 2381 Ja n'hi ha prou

(arafa<d'1any)

Entenc del tot -políticament i humanament- la decisió de Pablo Iglesias de marxar d'un debat on la representant de Vox es negava a condemnar les amenaces de mort que han rebut, entre d'altres, ell i la seva família, amb bales incloses. I aplaudeixo la decisió dels altres partits que van abandonar també el debat per solidaritzar-s’hi. No estem davant d'una qüestió de discrepància d'idees. En el terreny de les idees, s'ha de poder escoltar i rebatre l’adversari, mantenint les formes i la cortesia. Però quan l’adversari no condemna que t’amenacin o aplaudeix la teva persecució i el teu empresonament, entrem en un altre terreny. I en aquest terreny, la cortesia esdevé impossible. La cortesia és l'expressió del respecte, fins i tot amb qui discrepes. Però on hi ha amenaces, presó i exili, repressió i persecució, no hi ha respecte. Per tant, la cortesia esdevé una resposta inadequada a la manca de respecte personal, polític i humà, un camuflatge impostat. Entenc llavors que en un moment determinat Pablo Iglesias i els altres diguin que ja n'hi ha prou. Però penso també que si haguessin seguit amb atenció i empatia la situació política a Catalunya haurien vist que ja hi ha hagut fins ara moltes ocasions per dir que ja n'hi ha prou.

Vicenç Villatoro Lamolla, 25.4.21

 

pd 2380 ¿Ens fa nosa el gènere?

 (arafa<d'1any)

Ser feminista, no fa tants anys, partia del convenciment que no hi ha cap base científica ni ètica per discriminar les persones per raó del seu sexe. És un feminisme que subscric. Per contra, no subscric un altre convenciment assumit fa menys anys per una part del feminisme i avui molt popular entre els més joves: que el gènere –tot el que se sol dir que diferencia els homes i les dones més enllà del més òbviament biològic– és únicament una construcció social. Crec, en canvi, que tot i ser en bona part una construcció social, la biologia (els gens i les hormones) hi juga, també, un paper crucial... veiem com des del feminisme més d’ara es reforça l’oposició home/dona, i es tendeix més a les afirmacions tipus “els homes destrueixen, les dones construïm”, que a divulgar la idea que dividir les persones en homes i dones i assignar unes qualitats i uns defectes morals a cada grup no té cap fonament. És reveladora la contradicció que implica veure en el gènere l’estereotip que discrimina i, al mateix temps, afirmar que si les dones manessin més el món aniria millor. Perquè això només es pot dir partint de la base que les dones –en general/de mitjana– tenen unes qualitats que les diferencien dels homes i les fan millors...Però veig que el més comú no és que reivindiquin el dret a tenir un gènere indefinit sinó que fan el que cal –amb grans sacrificis– per ser assignats a un dels dos gèneres, per més que es consideri un estereotip o una construcció social, fins al punt d’intentar-hi alinear el sexe biològic mitjançant hormones i operacions. Ni ser diferents ni ser minoria hauria de ser motiu per patir discriminació, però sempre ho ha sigut. I és comprensible que es vulgui negar que darrere el que es pot percebre com una condemna hi ha, també, una base biològica. Créixer humanament, però, passa per entendre que la diferència i la minoria ens enriqueixen a tots. No passa per negar que existeixen. 

Albert Pla Nualart, 25.4.21

pd 2379 Llenguatge "no sexista"? Demà m'afaitaràs

(arafa<d'1any)

La correcció política està arribant a uns nivells, arran de l’anomenat “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu”, que fan que... ens hem creat un problema on no en teníem cap. Teníem una llengua funcional i la societat era masclista. Ara la societat continua sent masclista i la llengua és menys funcional. Bé, no ens equivoquem, la llengua funciona, és quan no l’acceptem tal com és que falla... La llàstima és que, partint d'un objectiu noble i lloable, aquest llenguatge es presta a fer-ne escarni i, cosa encara pitjor, pot crear la falsa sensació que s’està canviant alguna cosa quan en el fons no canvia res... tot plegat parteix d'una identificació equivocada entre gènere lingüístic i sexe... la majoria de llengües del món no tenen l’oposició de gènere masculí/femení i això no fa que les societats que les parlen siguin menys masclistes. Tampoc el fet que un càrrec o un estatus social sigui de gènere femení fa que estigui més feminitzat: les autoritats, tot i que sempre han tingut gènere femení, han sigut i són sobretot masculines. D’exemples n’hi ha a cabassos. Però el missatge que fer servir el masculí genèric és discriminatori va fent forat inexorablement, encara que no tingui un fonament racional ni lingüístic... Com que ens estem carregant el que en lingüística s’anomena gènere no marcat, perquè creiem que massa sovint coincideix amb el masculí (no en el cas de panteres o víctimes ni en tants d’altres, però tant és) i això “ha perjudicat les dones”, ara en necessitem un altre, però només per a determinats noms, aquells en què el masculí gramatical es pot identificar amb el masculí humà. Per exemple, lingüistes ja estaria bé però fusters seria fusteris (o com decidim que ho fem). Però, llavors, ¿no cauríem en la mateixa suposada trampa? ¿No invisibilitzaríem les dones? ¿O no era per fer-nos “visibles” que ens hem obligat a desdoblar? I, doncs, ¿haurem de fer la fórmula triple sempre per no “discriminar”? ... Va, home, va, que fa temps que ens afaitem!      

Maria Rodríguez Mariné, 25.4.21

 

pd 2378 La memòria curta

 (arafa<d'1any)

L’estranyesa en relació al passat es fa molt evident avui dia... ¿No seria millor mirar cap al futur en lloc de remoure tant de sofriment?”. Les ombres del passat tornen. La memòria són totes les coses que no volem saber. Sobretot, el que no volem saber. Sapere aude : atreveix-te a saber. I doncs, quina frase més poca-solta per als temps que corren... L’espai que separa el passat i el present es fa cada vegada més ample. Fa mandra recordar. Els joves diuen que no s'ha de sentir nostàlgia. És dolent per a la salut. L’experiència del passat esdevé una absoluta raresa. No hi ha ruptures ni discontinuïtats, només l’immediat, aquí i ara. S'ha de fer tot de seguida, en una eterna sincronia. El WhatsApp, el tuit. Claudio Magris constata un fenomen de “memòria curta”...  La memòria llarga, en canvi, no guanya gairebé mai. Quan ho fa, és per rescatar les restes del naufragi, i per equivocar-se, no pas per endur-se una medalla... La memòria llarga que s’escriu fa com una punta de coixí, és enrevessada i terrible. Punxa si claves l’agulla al lloc que no toca. La memòria curta, en canvi, fa de mal dir...  

Anna Pagès, 25.4.21

pd 2377 Piketty, la revolució silenciosa

(arafa<d'1any)

Una altra forma de socialisme (Ed. 62)... Recupera la idea i la paraula socialisme, però hi dóna un significat nou: participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista. I amb propietat privada i capital per a tothom, però més ben repartits, esclar...

Piketty llança altres propostes. Primera: estendre el sistema implantat a Suècia i Alemanya de cogestió de les empreses entre accionistes i treballadors, amb la meitat dels seients dels consells d'administració ocupats per treballadors. Tant a les firmes grans com a les mitjanes i petites. Als països on s'ha provat, ha potenciat el desenvolupament econòmic.

Segona: per corregir el fet que el 50% més pobre de la gent no té propietats, crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom...Per a Piketty, el fet que tothom disposi de 100.000 o 200.000 euros de patrimoni canvia molt les coses: pots permetre’t rebutjar feines mal pagades, pots arriscar-te a muntar el teu negoci...

Tercera: per fer aquests canvis de justícia econòmica, fiscal i mediambiental, no cal esperar a una unanimitat mundial... En resum, Piketty proposa un “accés igualitari de totes i tots a l'educació, al treball i a la propietat, i també, a més, amb una herència mínima per a tothom, independentment dels orígens de cadascú”. El que en Arcadi Oliveres sonava utòpic, en l’economista francès sembla tangible.

Ignasi Aragay, 18.4.21