(aramateix)
Estem sopant amb una colla d'amics. A les postres sorgeix una pregunta.
Us agradaria ser més intel·ligents del que sou? Tot d'una els meus
companys de taula asseguren que sí, ben convençuts. Noto que el meu
silenci els estranya. "I tu, Lluís, que no contestes?" Casunlou! Em
pensava que no se n'havien adonat. De manera matussera els dic que no,
que ja estic bé com estic. El silenci que es crea a la taula em fa
adonar que hauria d'haver dit que sí. Acabo de quedar com un superb, un
tipus tan pagat de si mateix que es creu impossible de millorar.
Però no és ben bé això. En primer lloc, mai he combregat amb el cànon
amb què es mesura el grau d'intel·ligència de la gent. La majoria de les
persones que més m'han encisat amb la seva lucidesa ho han fet d'una
manera instintiva, sense escarafalls ni coneixements enciclopèdics. Són
gent que encaren la vida amb una bonhomia i senzillesa que els fa
excepcionals als meus ulls. També conec moltes persones que malgrat els
seus estudis, erudició i la brillantor dels seus raonaments, es
comporten com a pòtols en els assumptes importants de la vida
quotidiana, fotent la pota i ferint els seus des d'una suficiència amb
peus de fang. Potser m'equivoco, però cada cop tinc menys clar que
aquest tipus d'intel·ligència tan valorat sigui la manera més directa de
ser feliç.
Ahir vam tenir reunió amb els professors del meu fill. Un per un van
parlar amb el nen davant nostre per valorar el curs... Tots i
cadascun d'ells el van felicitar per la seva actitud...
El millor, però va ser la darrera mestra, una dona menuda i riallera.
Quan va acabar la seva intervenció va aixecar els ulls i ens va dir: "I think that Lluc is a beautiful human being".
Se'm va fotre un nus a la gola i a la meva dona li van saltar les
llàgrimes. Que bonic que et considerin una bona persona. No se m'acut
millor manera de ser intel·ligent.
Lluís Gavaldà, 22.1.22
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada