E.E. 60 Desapareguts

(amb un grup d'amics) ... El primer tema de conversa són els fills... La conclusió arriba ràpida i tots hi estem d'acord: ja són adults, han de fer i triar el seu camí, l'important és que siguin feliços... El segon tema són els pares... El tercer tema –inevitable–: la nostra salut. El ventall és variat i inacabable. Infarts, càncers, malalties rares, deteriorament generalitzat dels ossos, els tendons, la vista, la dentadura. I tot just acabem de començar. La vellesa ens atemoreix a tots... El quart tema la feina. O estem jubilats o tenim moltes ganes d'estar-ho... Hi podria haver hagut un cinquè tema: l'actualitat. Però l’actualitat és tan decebedora, hi ha tan poca esperança arreu, que decidim que serà millor no estar pendents de les notícies... És a dir, parlem molt de les coses que ens preocupen i molt poc dels nostres projectes, de les aspiracions i opinions... Parlem molt poc de nosaltres... De nosaltres com a persones. Tu, jo, ell, ella. Potser és que ja només som en funció de ser pares de, o fills de, o jubilats o malalts. Tinc l’estranya i inquietant sensació que, mentre caminem cap a la vellesa, ens anem difuminant, cada vegada més borrosos, fins a desaparèixer. (Perdoneu aquest article tan pessimista. Que tingueu un bon dissabte!)

Sílvia Soler, 2.7.2022 

 

E.E. 59 Sèries que no (em) representen 2

(continuació)...La segona constatació és que la immensa majoria d'aquelles sèries transcorrien als Estats Units, o bé en altres indrets que per a nosaltres eren igualment exòtics. En canvi, els personatges no parlaven anglès, sinó el mateix castellà que a la resta de programes. Pel que fa als protagonistes, la majoria estaven vinculats a la policia... El ventall de detectius era molt ampli: el paraplègic Ironside, l’obès Canon, el calb Kojak, el baixet Baretta, el despistat Colombo, l’afroamericà Shaft, el cowboy McLoud, els feixistitzants hombres de Harrelson, els enrotllats Starsky i Hutch. També hi havia dones, però escasses:.. els glamurosos –i parapolicials– ángeles de Charlie. Certament, cap d'aquestes ficcions policials tenia res a veure amb la nostra experiència amb la policia espanyola de l'època. També vèiem regularment sèries situades a l'Oest, en què imperava la companyonia: La casa de la pradera, Bonanza, El Virginiano, El jinete escarlata... Encara hi havia un altre grup de sèries més o menys fantàstiques, igualment distants del nostre món: Sandokán, La Mujer Biónica, Embrujada, La familia Monster... Però les sèries que estaven més allunyades de la nostra vida eren, curiosament, les que aspiraven a reproduir el dia a dia. Les nostres vacances no tenien res a veure amb el creuer de Vacaciones en el mar, i la premsa no tenia l’ètica ni el poder que vèiem a Lou Grant. Ara bé, la sèrie més extravagant era Con ocho basta...  El mateix succeïa amb Pippi Calzaslargas... Crónicas de un pueblo... resultaven menys realistes que Star Trek...   Els models de ficció que se'ns proposava no tenien res a veure amb les nostres problemàtiques sentimentals, lingüístiques, econòmiques, escolars o laborals... Va ser així com vam aprendre que, si bé la ficció no sempre és útil per conèixer-nos a nosaltres mateixos, pot ser útil per accedir a l’alteritat.                                                                                                                          

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

 

E.E. 58 Sèries que no (em) representen 1

...he de reconèixer que no se m'havia acudit aquesta necessitat de ser representat a les sèries. Potser s’entendrà més si recordo quines eren les sèries que jo mirava quan era infant o adolescent. ¿Fins a quin punt m'hi podia sentir representat en aquells anys de crisi d'identitat? Proposo un viatge a les sales d'estar dels anys seixanta: sofà d'escai, llum de peu amb serrell i el Sagrat Cor damunt l'armari de l'enciclopèdia. El primer que constato és que la llengua d'aquelles sèries no em representava en absolut. Totes sense excepció eren en castellà... Les ficcions arribaven en castellà, i molt sovint en variants sud-americanes... No ens estranyàvem d'aquells doblatges, ja que els integrants de la meva generació no havíem vist mai que el llenguatge de la ficció coincidís amb el de la nostra vida quotidiana. De fet, a l'escola tot era en castellà, no només els llibres, sinó també els nostres noms. No recordo que aquesta diferència entre la llengua domèstica i la llengua de cultura ens angoixés ni poc ni gaire. Ningú ens havia explicat què era la diglòssia ni com s’originava. Vivíem en una dictadura militar, sotmesos a l'arbitrarietat de la jerarquia, i si eres jove tothom tenia el dret de dir-te el que havies de fer. Vist avui dia, sembla un món estrany, però no l’hi trobàvem perquè era l'únic que coneixíem... (continuarà)

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

E.E. 57 Música i matemàtiques

... el prestigi cada cop més gran del “paradigma científic”: sembla com si qualsevol cosa que no passi per la ciència –i, pitjor encara, per la tècnica– no posseeix cap valor o no acabi de ser explicada... però l'essència humana i el més enllà continuen sent un misteri, per sort... l'escola pitagòrica va descobrir i descriure la relació entre els sons, les escales musicals o les harmonies i les lleis matemàtiques. Les cordes curtes d’una lira donaven un so més agut que les cordes llargues... Ara bé: la música que escoltem no té res a veure amb les lleis matemàtiques a què pot ser reduïda. No escoltem música pensant en les lleis que ordenen els intervals o les harmonies cromàtiques. La música surt dels instruments gràcies, també, a les lleis físiques de l’acústica, però no ens arriba a les orelles com a ciència: hi arriba com a fruïció estètica. Ens arriba un so, o una barreja de sons, melodies, harmonies i timbres que ens agraden o ens desagraden: depèn dels gustos... La música pot ser entesa com una ciència per un musicòleg; però a un amant de la música li espatllareu el seu delit si transformeu un goig estètic en una lliçó de ciències exactes.

Jordi Llovet, 18.6.2022

E.E. 56 "Sí és sí" i el consentimen

Diria que el context en què es produeix un acte sexual no consentit –no en podem dir “relació” si t’hi obliguen– és el que importa o hauria d'importar... A una persona, diguem-ne, “sana” no li caldrà, en general, demanar el consentiment o consentir. Flirtejarà, jugarà, parlarà, riurà, i sabrà interpretar i acceptar el que passi.Estic parlant de relacions no consolidades. En el cas de les consolidades (sempre, parlant de gent sana) poques vegades s'ha de verbalitzar si se'n tenen ganes, perquè ja es nota... En resum, diria que els “sans” no els cal el consentiment, perquè mai obligarien sense consentiment i els “insans” tampoc els cal, perquè obligarien de tota manera a consentir...

Empar Moliner, 27.8.2022

E.E. 55 Espanya i les obligacions morals al Sàhara

 ...La política exterior no hi entén d’obligacions morals, només d’interessos, però sí que tothom entén que Espanya ha deixat penjats a la seva sort territoris que van ser de la seva sobirania... el No-Do del 1950 de la visita que Franco va fer a l'"Àfrica Occidental espanyola". Els deixo amb l’off del narrador: "Franco explica als indígenes que Espanya és l'únic poble sobre la Terra capaç, com el cavaller de la trista figura, d’aquestes grans empreses de redimir un poble i ajudar-lo sense demanar-li a canvi res més que un somriure, i com Espanya els aporta els progressos de la civilització i tots els mitjans de què la ciència disposa per procurar la salut i alleujar el dolor"... el que ha acabat fent Espanya és lamentable. Tant com l’off del No-Do, que remata: "Franco és el missatger i l’amic de les terres i la gent de l'islam, que va a donar-hi testimoni de l'afecte i de l'interès d'Espanya per aquestes zones". Mentida, aleshores i ara.

Antoni Bassas, 11.6.2022

E.E. 54 Shakira i Piqué

La institució matrimonial tal com encara és concebuda a l'Occident d'influència cristiana fa aigües pertot...és molt difícil que l’amor passió duri eternament; i tampoc és bo per a la salut. L'única manera de conservar el matrimoni és que els casats, que per força devien tenir-se avinença quan es van unir, transformin el furor sexual –així comença la cosa– en una relació de respecte i cordialitat i, per ser més exactes, d’amistat, relació que sol ser considerada molt més perdurable que la unió carnal. Ara bé, per tenir amistat amb algú, cal que les afinitats entre els dos que formen parella —del sexe que sigui— s’enforteixin i es multipliquin amb el diàleg, amb la relació verbal...  

A Shakira i Piqué...  sembla que els ha mancat la capacitat de dialogar a fons per convertir-se en amics. No deuen llegir. L’un empaita pilotes i l'altra canta amb la roba justa; amb això no n'hi ha prou per en-raonar.

​J​​ordi Llovet, ​11.6.2022