pd 2285 Que es podreixin a la presó

(arafa<d'1any)

La Constitució espanyola sosté que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social...

En l'ideal democràtic radical la presó és un mal menor. La seva funció essencial no és ni el càstig ni la venjança social, sinó retirar de la societat persones perilloses per a la col·lectivitat mentre s'aconsegueix la seva recuperació.

En els temps que vivim aquest plantejament s'ha tornat una il·lusió inabastable. El populisme punitiu estès per tota la societat porta uns i altres a reclamar constantment penes més dures contra tots els delictes imaginables... Enmig d'aquest afany de venjança la llei resisteix com a última garantia de la presó constitucional...

Per al Suprem, en contra del que diuen la Constitució i les lleis, l'important és que aquests presos (independentistes)  passin prou temps a la presó. Els va enviar a la presó per castigar-los i no permetrà que una concepció democràtica o constitucional de la presó frustri el seu acte de venjança. Aquest afany per castigar els independentistes catalans de totes totes comença a tenir un cost inassumible per a la democràcia espanyola. El Tribunal Suprem, polititzat i obnubilat pel seu afany justicier, continua forçant les costures del sistema democràtic.

En algun moment de la seva deriva, el màxim òrgan judicial espanyol ha oblidat que és més important viure en una democràcia constitucional que mantenir la integritat territorial de l'Estat.

Vivim hores tristes en què la principal amenaça a l'estat de dret són, precisament, alguns jutges.

    

Joaquín Urias 5.12.2020

pd 2284 Vocació

 (arafa<d'1any)

... hi ha un professor de l'àmbit de les lletres, molt estimat pels alumnes, que volia explicar als nois i noies de quart d’ESO què era això del Renaixement i l'Humanisme. Ja se sap que els joves d’ara, quasi de manera universal, només s'interessen pels esdeveniments que han tingut lloc durant la seva vida ... Això, a més de sonar-los, són coses que poden entendre. En canvi, voler explicar què va significar aquesta gran florida de les arts i de les lletres durant els segles XV i XVI ja és un propòsit més arriscat i difícil. Les cares d’enuig poden proliferar, les mirades furtives a determinades pàgines de Google no seran estranyes i l’avorriment pot esclatar d'aquesta manera decandida i mòrbida que escau al tedi en una aula escolar. Però aquest professor, per engrescar els estudiants a estudiar i comprendre com va ser de gloriós el Renaixement europeu, va tenir la pensada de convidar els alumnes a preparar reproduccions dels frescos de Miquel Àngel de la Capella Sixtina, un munt de còpies impreses i plastificades, per empaperar literalment l'aula amb l'obra extraordinària d’aquest pintor que va treballar a Roma seguint un encàrrec que li va fer Juli II.

Ara, quan aquests alumnes entren a l'aula, es troben voltats de les molt fantasioses escenes bíbliques pintades per Miquel Àngel, i tenen la impressió que aquelles històries tan remotes les han ordit ells, no els remots redactors de l’Escriptura, ni l'artista que les va pintar al fresc al Vaticà.

Vet aquí una lliçó de didàctica i de pedagogia. Quan un professor desitja intensament que els alumnes aprenguin coses difícils, troba encara la manera d'aconseguir-ho. Tot depèn d’una virtut que no és rara entre els soferts professors de secundària: la vocació.

Jordi Llovet 5.12.2020

pd 2283 Guspires i cendres

 (arafa<d'1any)

... La Novena anava sonant. Beethoven donava cos a tots els meus pensaments tristos. Els pares de la nostra Europa van triar el final de la Novena simfonia com a himne... L’Europa que estaven fent mai no seria com aquell himne, com aquella música tota foc...“Joia que ets dels déus guspira / generada dalt del cel…” És un desig que m’inflama, és un foc a dins de tot de l'ànima. Però l’alegria, la joia, em queda de seguida velada per una infinita nostàlgia. D’allò que hauria pogut ser, d’allò que no ha sigut...

I, també de cop, el pensament se me'n va cap això que en diuen “el Procés”. Cap allò que hauria pogut ser, cap allò que no ha sigut... Amb una Europa realment hereva d’allò que canta en el seu himne, que diferent li hauria anat a Catalunya! Ara el cor canta la lletra sencera –recordo com la cantàvem als focs de camp de la meva adolescència–: “Abraceu-vos, homes, ara! / un gran bes inflama els cels: / germans, sobre els bells estels / hi ha l'Amor immens d’un Pare…” El foc crepitava. Les guspires s'alçaven. I a dalt, les estrelles i l’Amor d’un Pare. Quin magnífic programa per a nosaltres, per a Catalunya i per a Europa...   

Narcís Comadira 5.12.2020

pd 2282 Fugint del Barça de Maradona

 (arafa<d'1any)

... L’arribada de Cruyff ho va canviar tot, els joves van tenir el seu espai i el club va deixar d’aixecar Recopes per convertir-se en un dels grans d'Europa, però val la pena constatar que, en els darrers anys, no hem estat tan lluny de tornar als 80.... el club s'ha equivocat greument desconfiant per sistema del que tenia a casa...

I aquest és precisament el problema: el seu cas no hauria de ser un gir del destí sinó una aposta troncal. En els últims anys, i com si fos un nou ric, el Barça ha anat a buscar a fora un lateral.... un central... un... i s'ha demostrat que no tenien prou nivell ni tan sols per generar competència a la plantilla. La qüestió és que el futur president no tindrà ni l’opció de mirar a fora. Es veurà obligat per l'economia a abastir la plantilla de gent de casa, com hauria d’haver estat sempre, i amb sort portar algú que marqui diferències. Però em resulta grotesc sentir precandidats parlant de Neymar o Haaland com si ens ho poguéssim permetre, o com si fitxar el crac de moda -Krankl, Simonsen, Schuster, Maradona- a cop de talonari fos l'única estratègia del club. Posem-hi realisme i siguem pràctics, i aprenem la lliçó de quan érem perdedors.

Jordi Costa 28.11.2020

pd 2281 L'heroi barroc

 (arafa<d'1any)

En el futbol i en la biografia, Maradona és el prototipus de l'heroi barroc. Des del punt de vista estètic, tot en ell remet al cànon del Barroc: tot és desmesurat, excessiu, tràgic, extrem, amb un punt de teatralitat. Però també pel que fa al concepte: el Barroc, l’expressió artística de la Contrareforma, és la reacció contra els valors i l'estètica de la modernitat occidental, que tendeix a l'austeritat, al classicisme, a la mesura i a l’ordre. La corba contra la recta. L’ornament contra la simplicitat. La tragèdia contra la ironia. ... Potser perquè és la culminació de l’heroi barroc, allà on va triomfar d'una manera més plena va ser a Nàpols, la gran ciutat barroca, on les seves imatges són als aparadors de les botigues de sants. I no va acabar de triomfar mai del tot en aquesta Barcelona del nord enllà, que vol ser noucentista i minimalista, i que ha triat els seus herois futbolístics més cap al nord que cap al sud, més moderns que barrocs, més endreçats que tràgics. Més Cruyff que Maradona. Messi? És una altra cosa.

Vicenç Villatoro 28.11.2020

pd 2280 Ideòlegs disfressats de "professors"

 (arafa...)

...Dirimir la frontera entre ciència, ideologia i altres interessos no resulta fàcil...

L’expert és algú que sap coses i ens les ensenya; que no opina sinó que informa i divulga. L’anomenem “professor” i l’escoltem com a alumnes. Per tant, abaixem la guàrdia del sentit crític perquè donem per fet que el que diu té un aval científic -és, en el fons, també discutible, però molt menys que una simple opinió-. I aquesta tribuna -aquest gènere informatiu- dona més pes i influència a tot el que afirmi. Si fa de tertulià, topa amb altres tertulians, s’excita, es contradiu. En canvi, si té una secció d’expert per a ell tot sol, té temps, tranquil·litat i crèdit per ser molt més eficaç a l'hora de conformar l'opinió pública...

Per tot això els mitjans -i encara més els públics- han de ser molt rigorosos quan donen aquestes tribunes. Han d’assegurar-se que l’expert la farà servir per informar i divulgar i no pas per opinar i adoctrinar: per exercir d’ideòleg. I no estic dient que els mitjans no deixin parlar els ideòlegs -són fonamentals per al debat públic- sinó que no els disfressin d’experts científics que es limiten a informar i divulgar...

Albert Pla Nualart 29.11.2020

pd 2279 Que no ens desnonin l'esperança 2

 (arafa...)

... Ens hem quedat sense oportunitats, sense promeses, sense projectes, sense poesia, sense el fregament de la vida. És com si no haguéssim après res de res. Vivim instal·lats en un no-lloc, un no-temps, un no-res. Flotem sense rumb, desorientats en una quotidianitat somorta. Esperem temps millors. Esperem un messies salvador, un polític no polític, un sant laic, una líder amb autoritat no autoritària, un científic humanista i assenyat, un pragmàtic apassionat, una dona nova i valenta, un savi home vell, una tecnologia providencial, un milionari penedit, un esportista intel·lectual, un pobre ric d'esperit... Esperem i desesperem. On són les dones i els homes del futur? En algun lloc, en algun racó, deu haver-hi el germen de la represa, en algun pati d'escola, en alguna associació sense recursos, en alguna empresa amb ànim de lucre social, potser en una vella ideologia repensada -llibertat, igualtat, fraternitat-, en un teatre abandonat, en les ruïnes de la cultura, en un hospital estressat i digne, en una artesana botiga de barri, en un silenciós hotel tancat, en un poble perdut i solitari, en un barri oblidat... On és la sortida?

Els actius que s’activin, els reflexius que reflexionin, els creatius que creïn, els nens que juguin, els joves que no renunciïn a fer seu el món, els vells oracles que parlin. La sortida no és enlloc, l’hem de crear, individualment i col·lectiva. Mans a la feina. Mans a les mans, tots plegats. No hi ha temps per a la passivitat ni per a l'odi. El món no s'acaba, recomença cada dia, una i mil vegades. Sobreposem-nos. Despertem-nos. Alcem-nos. Que no ens desnonin l’esperança. Només vindran temps millors si fem que vinguin.

Ignasi Aragay 29.11.2020