pd 2419 En el Dia del Pare (2 el pare)

(ara...mateix)

... Amb la voluntat del pare d’estar-se de moltes coses perquè nosaltres poguéssim estudiar o amb les seves observacions sobre el que estava bé i el que estava malament passava el mateix: formaven part del paisatge. Entraven per aquesta orella i sortien per l'altra. Amb el temps, un va aprenent que no té gaire sentit retreure-s’ho, perquè quan ets jove, tu què saps? ... De fet, l'únic que saps, o creus saber, és que els pares estan equivocats en gairebé tot, i per tant no tens gens de ganes de distingir quan tenen raó i quan no en tenen. Les seves raons apareixen més tard i, sovint, quan ja no hi són.

Cal saber conviure amb aquest sentiment i no posar-se gaires pedres al fetge. Hi ajuda molt veure que els fills també practiquen el noble art del demà m’afaitaràs. Però encara conforta més notar que en el trànsit entre orella i orella, i encara que no ho sembli, alguna cosa de profit aconsegueix quedar-se al cervell.

Antoni Bassas, 19.3.2022

 

pd 2418 En el Dia del Pare (1 la mare)

(ara...mateix)

El primer record que tinc del Dia del Pare és el de la mare aixecant-se de taula a l'hora de les postres i portant de la cuina, tota somrient, la crema de Sant Josep en una safata de Duralex. La crema estava coberta amb la corresponent capa de sucre cremat, mentre que de la part més líquida de la crema n'emergia l'estranya parella formada per l’espiral d’una pell de llimona i uns canonets de canyella.

Que normal que em semblava i quina poca importància que donava a aquell regal de la mare de saber fer festa amb els fogons, una habilitat obligada pel repartiment tradicional de papers de l’època però que sempre va exercir amb més ganes d'agradar que d’exhibir-se. Eren postres fetes amb il·lusió...

Antoni Bassas, 19.3.2022

 

pd 2417 La Terra té els seus límits, però la ximpleria humana és infinita

(arafa9mesoso-)

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia. Aquesta seria una nostàlgia íntima... Cada dia sabem més coses dels nostres avantpassats els homínids, i dels seus vells parents els hominoïdeus... Però que tots som mestissos des del primer minut no és cap secret... Ara les grans potències mundials volen tenir la seva part de protagonisme en l'origen de la humanitat. Antany, emperadors i reis es resignaven amb la seva genealogia particular. Acaba de sortir també una selecció de les cartes entre Flaubert i Maupassant (Le Passeur, 2021), que es diu La terre a des limites, mais la bêtise humaine est infinie. Correspondance. La frase és de Flaubert i potser explica el nostre progressiu afecte pels neandertals.

Javier Pérez Andújar, 3.7.21

 

pd 2416 Lluís Albert. Restauració del contrapàs i la sardana curta

(arafa9mesoso-)

... Tal com especifica el mestre Lluís Albert en el segon volum de la trilogia “La Sardana”, la darrera vegada que es ballà el contrapàs fou a les masies de Cinclaus, prop de l'Escala, la diada de Santa Reparada de l'any 1922... També tinc entès que hom havia portat a cap alguns intents restauradors del contrapàs a Banyoles (1907) i a Torroella de Montgrí (1923). Aureli Capmany atorgava possibles orígens grecs a la dansa del contrapàs, els balladors de la qual s’agafaven de les mans tot formant un filera. [...] Pel que fa a la sardana curta, recordem que fou l’avantpassada de la nostra sardana llarga actual i que tingué vigència fins la implantació d'aquesta darrera modalitat... La sardana curta tenia un nombre de compassos de vuit (curts) més setze (llargs), o sia, un total de vint-i-quatre. Aquest fet ha donat peu a més d'un autor a relacionar la sardana amb la dansa en cercle que practicaven els ibers i de la qual en parla Estrabó... el cas és que a la meva estimada vila de Torroella de Montgrí ha estat portada a cap la restauració d’aquestes dues formes antiquíssimes de dansa, sota la direcció del mateix mestre Lluís Albert, ço que ens garanteix la seva absoluta fidelitat.

Josep M. Casasús, 3.7.21; citant un article de Eugeni Molero i Pujós a Canigó 8.9.1973

 

pd 2415 L'incert futur de la taula de diàleg

 

(arafa9mesoso-)

... condicions prèvies que em semblen més importants, una mena de decàleg didàctic que ens ajudarà a veure si els actors estan o no en disposició de començar una negociació, i que pugui tenir un cert èxit. Al meu parer, les deu condicions són les següents: ple convenciment de la necessitat de negociar, actitud col·laborativa, capacitat dialògica, flexibilitat en les posicions, descartar sortides de suma zero (uns guanyen i els altres perden), regles del joc clares i consensuades, el reconeixement del contradictor com a interlocutor vàlid, la capacitat per diluir les “línies vermelles”, tenir una única veu en la defensa de l’agenda pròpia, i la capacitat per evitar els rebentadors.

... jo diria que la part catalana va molt mal encarrilada, ja que no compleix bona part d’aquestes condicions. Per part del govern central també hi ha mancances, però crec que menys. Només que fallin dos o tres factors, la negociació pot fracassar amb facilitat... en els propers mesos caldrà canviar moltes coses a escala política i en relació amb el decàleg esmentat, en especial entre els dos partits que hauran de seure a la taula. Cal omplir totes les caselles buides d’aquests punts, ja que, en cas contrari, perdrem una oportunitat que potser no es repetirà en molts anys. Si no es dona el temps suficient, no es té cintura política, no s’és flexible i no es cerquen més suports, veig un panorama molt incert. Les posicions inicials de cada part ja fa molt de temps que es coneixen i són força incompatibles. Per tant, si no es té la capacitat de modular  l'agenda, abans d’acabar aquest any crec que ens trobarem en un carreró sense sortida...

Vicenç Fisas, 3.7.21

pd 2414 Realitat i llenguatge

 (arafa9mesoso-)

El llenguatge reflecteix la visió del món d'una societat. No pas d'una manera estàtica: quan la visió del món va canviant, canvia també d'una manera espontània el llenguatge. Aquesta correspondència ha generat una curiosa temptació: si el llenguatge és l’expressió d’una visió del món, canviant el llenguatge canviarem la visió del món. Ens adonàvem que quan les coses canvien, canvia també el nom de les coses. Doncs es va creure que si es forçava un canvi del nom de les coses automàticament podríem donar per canviada la realitat. Aquesta temptació ... la van seguir perversament les diverses ideologies amb vocació de totalitat, que es volien construir una realitat a mida (ho va retratar molt bé Orwell). També l’ha tingut, cal suposar que amb objectius més nobles, el moviment del políticament correcte (i ho ha retratat Bradbury). No esperem fins que el canvi de la realitat provoqui un canvi del llenguatge. Fem-ho al revés: canviem el llenguatge i així haurem canviat la realitat (o ens ho semblarà). El resultat molt sovint grinyola en la pràctica, com passa en tantes coses quan es posa el carro davant dels bous o es vol fer passar el clau per la cabota.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.7.21

pd 2413 Tipus singulars

(ara...mateix)

Les ciutats de la mida de Barcelona (i més petites) sempre havien tingut allò que en podríem dir tipus singulars, o tipus populars, estrafolaris, pintorescos o extravagants... la Monyos... l'home dels ocells... Ocaña... Aquests que hem dit són poca cosa si es comparen amb l'enorme quantitat de tipus extravagants que corrien al segle XIX per la ciutat, per a goig de criatures i arxiu mitològic de la ciutadania. Però d'aquella colla ja fa molts anys...

Ja no en queden. Ara, a Barcelona i per tot, tothom s'assembla a tothom. No hi ha tipus extravagants, ni singulars, ni pintorescos. Anonimat de la massa! Discreció de la burgesia universal!

Jordi Llovet, 12.3.2022