E.E. 21 "La societat catalana continua sent anarquista"

 L'historiador defensa que la societat catalana, avui, "continua sent anarquista. L'Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d'organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m'agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats". L'origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l'autoritat: "Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió", afegeix l'historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d'esquerres: "Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d'una secta calvinista, no tothom era d'esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68".

Sílvia Marimon Molas comentant un llibre de Xavier Diez, 19.2.2022

E.E. 20 Bruixes catalanes

Sembla que el nostre Parlament vol aprovar una moció per reparar la “memòria històrica” –un clixé que ara serveix per a qualsevol cosa–, dignificar i reivindicar les bruixes que van ser cremades a Catalunya durant el segle XVII. D'aquesta persecució en diuen feminicidi,... el feminisme actual fica en el mateix cabàs qualsevol mostra de menyspreu o violència exercida sobre un cos femení, malgrat les òbvies diferències, i deixa de banda que també van ser cremats heretges, jueus, astrònoms, filòsofs i polítics, homes i dones. Potser el millor hauria estat ficar-ho tot junt en el calaix de la crítica de la intolerància sense aprofitar l'avinentesa, per enèsima vegada, de donar ales als moviments feministes de caràcter més fanàtic...; tan fanàtic, en alguns casos, com ho eren els heretges i les bruixes dels segles medievals. Això sembla una gran contradicció...

Això a banda, cal recordar que Catalunya va ser ferotge, especialment, amb els jueus. Els pogroms de la baixa edat mitjana –esgarrifosos durant les matances de 1391 al nostre territori–, van significar la progressiva desaparició de les comunitats jueves a Catalunya, i constitueixen un dels pitjors episodis –d’una gravetat molt superior, almenys des del punt de vista cultural, que la caça de bruixes– de la intolerància catalana. Vet aquí uns crims de lesa humanitat, un genocidi, que haurien hagut de passar per davant de la vindicació de les pobres bruixotes, tan presents als contes que les criatures escolten amb entusiasme. Ara haurem de dir a la mainada que les bruixes eren bones! I comprarem escombres per a nens i nenes, sense distinció de gènere.

Jordi Llovet, 29.1.2022

 

E.E. 19 Disciplina de vot

Ja s'entén que hi ha polítics que són en tal partit per atzar, perquè és el que els ha aixoplugat primer. I de fet tenim casos gloriosos de polítics que han anat saltant d'una seu a l'altra com qui juga a l'oca. Però en general t'imagines que els diputats d'un partit consideren que allò que propugna el seu partit és el que ells consideren vàlid... I heus aquí que el teu partit considera –per estratègia, convicció, honor...– que s'ha de votar que sí. Però tu consideres –per convicció, per ètica, per interès...– que has de votar que no. Llavors, el teu partit s’emprenya i et diu que no cal que siguis diputat. Si no fas el que diu el partit, què fas sent del partit? Però llavors quin sentit té que hi hagi tants diputats asseguts a la cambra legislativa? Si tots han de votar el que diu el partit, què hi fan, allà? Per què escolten els discursos? Val més que no ho facin, hi ha risc que algú els pugui convèncer. Si tothom ha de votar el que toca, potser que hi hagi un sol representant de cada partit, amb tots els vots, esclar, que li corresponen. Estalviaríem en dietes, viatges i temps.

Empar Moliner, 5.2.2022

 

E.E. 18 Digueu-ne impotència, i no mentiu més

Nota: Article brutal d'en Salvador Cardús, del 24 de juliol de 2022; és una mica llarg, però el trobo imprescindible. Es pot dir més fort, però no millor.

Em temo que encara no és l'hora d'arribar a les conclusions finals sobre si el primer d'octubre de 2017 va ser construït sobre la ingenuïtat, les mitges veritats, l’autoengany o des d’una gran mentida col·lectiva. Tampoc és fàcil saber qui hi va anar de quina d’aquestes maneres, perquè hi va haver de tot i l’èpica del moment tot ho va confondre. A més, què va ser aquella impressionant aventura política ara es manipula al servei dels interessos de partit diversos i de les seves auto-justificacions...

Ara bé, si la sospita d’engany és ben viva, mentre no tinguem tota la informació del pre i post referèndum, el que no és acceptable és que cinc anys després s’hagi tornat a caure en el mateix error. Vull dir, que es torni a fonamentar la política catalana en la mentida per tal, ara, de justificar el fracàs anterior i sobretot la impotència actual. Tot ben amagat en una retòrica pseudo republicana i l'oblit de la nació.

Deixeu-me ser cru. A mi no em disgustaria que els actuals dirigents independentistes –els polítics i els civils– diguessin que no saben com avançar en el camí de l’emancipació nacional. O que no s’hi veuen amb cor, vistos els riscos d'una repressió que no cessa ni té la pinta de fer-ho. O que pensen que ara és temps de cuidar la hisenda pròpia: ja se sap que fa més por el risc de ser arruïnat que el de ser empresonat. Qui no seria capaç de posar-se a la seva pell? Podrien dir, també, que el preu que faria pagar Espanya a tot el país és massa alt, i jo me'n faria el càrrec. I, encara, podrien reconèixer que no confien prou en el mateix país per fer el pas, i es podria entendre.

Però el que NO POT SER és que es menteixi. Que a la frustració ara s'hi afegeixi una aixecada col·lectiva de camisa. Perquè, si ja no és fàcil superar la frustració, seguida d’una presa de pèl tan descarada com l’actual, la desolació i el desemparament col·lectius poden acabar provocant l'abandonament definitiu de tota esperança...

https://www.ara.cat/opinio/digueu-ne-impotencia-no-mentiu-mes_129_4444196.html

 

E.E. 17 Immigració i integració 2

... L’onada que al voltant dels 60 va fer que Catalunya doblés la població en pocs anys amb migrants vinguts de la resta d'Espanya va tenir, sens dubte, molts efectes positius. Però és evident que el fet que es produís sota una dictadura espanyolista i repressora de la catalanitat, quan Catalunya no disposava de gairebé cap mitjà per integrar-la des de la seva identitat, va tenir i continua tenint efectes en la seva actual cohesió cultural, lingüística i nacional. Uns efectes que no hauria tingut si s'hagués produït en un estat democràtic que es reconegués plurinacional. I d’això, remarquem-ho tant com calgui, no en tenen la culpa els migrants que la integraven, que van fer el que faríem tots: arrelar en el terreny que van trobar. Ho demostra la modèlica integració dels murcians i aragonesos arribats abans de la Guerra Civil; o dels germans i cosins dels migrants dels 60 que es van establir en comarques poc metropolitanes. No és l'actitud que tenen els migrants pel fet ser-ho el que determina el seu grau d’incorporació a la cultura i el país previs a la seva arribada, sinó el terreny que troben: la capacitat o impotència d’aquell país per integrar-los.

Albert Pla Nualart, 16.1.2022

 

E.E. 16 Immigració i integració 1

... Migrar és tant o més indestriable de la condició humana que arrelar; i fer-ho buscant una vida millor és lògic, lícit i admirable. Entre els immigrants d'un país -els que s'hi estableixen venint de fora- hi ha tant de tot com entre els que fa segles que hi són, si bé els primers, per raons òbvies, s'han d’esforçar més per fer-ne casa seva i, en massa casos, per viure-hi dignament. Però aquestes obvietats no ens haurien de dur a afirmar que les migracions són innòcues. Tenen efectes: sovint positius, de vegades negatius. Poden consolidar o enriquir un país o desestabilitzar-lo i empobrir-lo. Assegurar que són per definició positives seria un excés més del marc dogmàtic que anomenem correcció política. Si ho fossin sempre, no caldria regular els fluxos migratoris i seria sempre òptim obrir del tot les fronteres. I no: perquè una immigració sigui positiva ha de trobar un terreny mínimament propici per arrelar i créixer. Ara bé, fins i tot quan una migració té efectes negatius, segueix sent absurd i injust culpar-ne els migrants pel simple fet de ser-ho. Dir que algunes migracions massives a països no preparats per rebre-les han tingut efectes negatius no equival a dir que les persones que les integraven siguin responsables d’aquests efectes ...    

Albert Pla Nualart, 16.1.2022

E.E. 15 Ha de ser cosa de tothom

L'estat espanyol ha estat sempre en contra del català i, en comptes de protegir-lo, segons l’obligació constitucional, es guarda prou de permetre que pugui ser equiparable al castellà. Van contra el català perquè és el nervi de la nació. No van a protegir cap dret de ningú, és la mateixa ofensiva de sempre per altres mitjans, ens ho sabem de memòria. És feina dels partits catalans, singularment d’Esquerra, pels seus pactes amb el govern espanyol del PSOE i Podem, donar una resposta política a aquesta regressió.  En el terreny jurídic, ¿en quines mesures es concretarà la reacció presidencial de “el català no es toca”? Perquè el català no és que es toqui, és que es potineja. Però el més important és espavilar-se. Cap govern no guanyarà sol la batalla. El victimisme deprimeix i la passió s'encomana. I la divisió és la derrota segura... cal suplir tot el prestigi i tota l’autoestima que se li nega a una llengua quan té un estat que li va en contra. Insisteixo: som un país de lingüistes i sociolingüistes, hauríem de poder disposar de les millors propostes per consensuar la millor estratègia pel català a l'escola. Els pedagogs haurien de revisar com estem ensenyant el català i en català l’any 2022... Això sí, l’audàcia no serà plantar cara amb declaracions, sinó atrevir-se a treure's la mandra burocràtica de sobre i mobilitzar el millor talent en favor del català.

Antoni Bassas, 22.1.2022