E.E. 192 LES RELIGIONS: DESTORB O IMPULS?

En el tema de les religions, l'Europa del segle XXI és l'excepció, no la regla... La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l'opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada... a Europa el Déu dels filòsofs té pocs adeptes, en té més el Déu dels científics, i sobretot la religiositat popular, que a Europa és majoritàriament –si bé no únicament– d’empremta cristiana...

La religió és un factor important en les societats mundials, on hi ha unes àmplies majories que la sustenten i en faciliten la pràctica. Òbviament, la religió mai no s'escapa dels perills que amenacen qualsevol gran realitat social: hom se'n pot aprofitar, pot ser manipulada, pot justificar violències inconfessables i comportaments que no tenen res a veure amb Déu. La confessió religiosa més pura pot caure en mans indignes que la converteixin en una màquina de fer diners o de corrupció o d’abusos de tot tipus. El pecat de la persona que és religiosa resulta doblement connotat: per la gravetat de l'acte en si mateix i per l’engany amb el qual es capgiren uns principis proclamats de paraula però no d’obra.

La religió autèntica afirma la presència de Déu i, en conseqüència, la defensa dels pobres i dels qui no tenen veu, dels mancats de defensor i dels qui se senten isolats, bandejats o condemnats, dels ferits i dels desesperançats, dels qui són víctimes de la guerra o dels qui maten, induïts o obligats o encegats. Hi ha molts habitants de la Terra que dipositen la seva esperança en els dirigents espirituals de les religions respectives... les religions poden ser motors d'una nova humanitat, en la qual les bases siguin la fraternitat i el respecte de l'altre i de la seva dignitat. Aquests són uns fonaments sòlids amb què la religió, quan és fidel a si mateixa, ajuda a construir un món que ressuscita.

Armand Puig i Tàrrec, 9.4.2023 Pasqua

 

E.E. 191 CALOR

Quan escric aquest paper, a pocs dies que comenci l'estiu oficial fa una calor que desconcerta. El canvi climàtic ha fet de les seves i ens ha ofert, a mitjans de juny, una onada de calor digne de ple estiu...Fa calor. Molta. El nostre destí és la calor i em temo que ara cada any serà igual. On és aquell juny tan agradable d’abans? Amb els camps de cereals a punt de sega, amb tots els meus tòpics florals, blauets i gladioles? Amb les cireres dolces i els abricocs sucosos i gustosos? I la festa de Corpus, amb olor de ginesta i alfombres de flors? Tot això ja ha passat. El meu amic Pep Nadal m’envia una fotografia d'un til·ler florit i tot de detalls de les flors. Però, esclar, no pot enviar-me aquella olor una mica apegalosa i letàrgica que fan els tells florits. Era l'olor dels meus Corpus d’adolescent...Els til·lers encara floreixen però ja no hi ha somnis ni Corpus com aquells... 

Els que encara som vius hem de viure, malgrat tot el soroll i el fracàs de tants projectes col·lectius. La calor porta els turistes afamegats de sol, de platja i de mar. I de gresca. Ells fan una pausa del seu viure feixuc, passen uns dies aquí, entre nosaltres, però no saben on són. No coneixen res del país que els acull, ni tan sols saben que a Catalunya parlem una altra llengua que no és la llengua d'Espanya, on ells van. Però els és igual, ells volen que faci sol i calor, ells volen untar-se amb cremes més o menys protectores i, quan el sol se’n va, cremar-se per dins amb alcohols barats. De calor, en fa. 

Narcís Comadira, 18.6.2022

E.E. 190 HAMLET I EL MENYSPREU A LES DONES

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. Un exemple és la manera com ha estat tergiversada, en la seva posada en escena, una òpera com Les noces de Fígaro, de Mozart... les originals de Da Ponte i Mozart, escenifiquen el fracàs del dret de cuixa i un esbós de l’emancipació femenina. Ja n'hi hauria prou, doncs, representant-la tal com es va idear... En altres casos, el problema és més complex. Agafeu Hamlet, de Shakespeare, i rellegiu amb calma l'escena primera de l'acte tercer, just després del famós monòleg...

Com aquest, es trobaran centenars, milers d’exemples de la manera com els homes han parlat de les dones, tant a la literatura com a la vida de debò, al llarg dels segles. Llavors, ¿què hem de fer? ¿Haurem de suprimir dels llibres i de les obres dramàtiques i líriques tota consideració negativa o tot menyspreu del gènere femení?  Millor que no. Però per poder encaixar aquestes maledicències, tant si som homes com dones, haurem de reblar l’estudi d’una assignatura que, tal com anem, podria desaparèixer: la història. Més concretament, la història dels costums. Al capdavall, l’estudi dels costums antics ens ajudarà a reflexionar, quan és el cas, sobre la seva inconsistència segons l'opinió comuna dels nostres dies. 

Jordi Llovet, 22.4.2023

 

E.E. 189 LAÏCISTES, PERÒ NO FANÀTICS

... La República ha alterat una mica, a penes una mica, la distribució dels dies del calendari en festius i feiners. Ha estat força prudent en aquest capítol i no hi perdria a ésser-ho encara més. Les forces que es consumeixen en aquests afers puerils mai no rendeixen en la proporció que hom imagina... en general, i en les nostres latituds, l'alteració del calendari, la imposició de noves festes i l'abolició de festes tradicionals, és un mal negoci... les festes que hem conegut, almenys en llurs línies essencials, són més velles que el mateix Catolicisme que hom pretén combatre amb minúcies i anteriors al Cristianisme que hom pretén negar amb afirmacions que en deriven o que el prolonguen. Aquests dies de Pasqua és segur que eren celebrats pels nostres aborígens, que també volien rubricar d'alguna manera l'entrada del bon temps i l'esclat de la primavera... No val la pena de desvincular-se d'una tradició quan un hom no està segur d'inaugurar-ne una altra de més exemplar i substantiva. No és pas un mal exercici d'ésser laïcitzador en un país que ha patit d'un excés de supersticions i de lligams. Però cal no perdre mai de vista la naturalesa humana i les seves interferències amb el calendari natural, anterior a totes les teogonies. I si un hom vol sortir a passeig el Dilluns de Pasqua i menjar les restes de la mona adquirida el diumenge, que ho faci en bona hora, que no en patirà ni la República, ni la seva neutralitat augusta!

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)  a 'La Publicitat' (18-IV-1933)

 

E.E. 188 EL MAIG

Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans? Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l'olor peculiar que fan els nens... L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d'aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit... el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d'aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d'estar a l'aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal... Mentrestant, les flors de l'altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors... Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques. 

Per guarnir l'altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien... Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat...

Narcís Comadira, 6.5.2023

E.E. 187 ELS ADULTS DELS AGRESSORS

... Alguna cosa està fora de lloc en el món dels adults, que deixa els infants desprotegits... Els infants, mentre ho són, estan envoltats de persones grans que se n’ocupen, principalment els pares, però també els mestres, els monitors d’esplai, els educadors, els cangurs i altres figures de tutela. La infància és el moment on s'estableixen els límits necessaris que permeten la constitució de la persona... Avui en dia constatem no tan sols que els adults no acompanyen els menuts en l’establiment d’aquests límits fonamentals, sinó també que els sobrepassen i comporten greus conseqüències per a la canalla... L’adult protegeix l’infant vulnerable perquè és petit. Això significa no “corrompre’l” socialment. Diu Rousseau a l'Emili que la tasca de l'adult és deixar que l'infant pugui ser-ho, sense empènyer de manera precoç que faci o vegi coses que no pot assimilar, sense forçar-lo a convertir-se en un adult quan, essencialment, encara no l'és... Actualment, el lloc de l'infant està afectat per una entrada primerenca a un tipus de satisfacció i d’excessos de l’adult poc saludables i sense límits. Molts infants són testimonis, en l'entorn familiar, escolar o altres, de fets, comportaments i paraules que no haurien d'haver experimentat tan petits... Ser petit és, per damunt de tot, disposar d’un temps per ser-ho. Quan es manlleva aquest dret, el pitjor està per venir.

Anna Pagès, 8.4.2023

 

E.E. 186 LA FAM UNIVERSAL D'AMOR

Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l'amor.

L'amor no és un sentiment abstracte, afirma Lluís Calvo. No hi ha una única manera d’estimar, per sort, però sí "una remor de fons comuna, sota un impuls que és idèntic en totes les persones"... El dilema de l'amor fa una separació constant entre l'amor i el sexe i entre l'amor i l'amistat, i ho fa amb un llenguatge entre poètic i filosòfic marca de la casa. "L’amor és un vincle, tan efímer com vulgueu, però comporta un enllaç enmig d’un món esquinçat. El sexe esporàdic pot ser estimulant, divertit, necessari, promiscu i carnavalesc, però ja fa dècades i segles que es troba dissociat en bona part de la vivència amorosa". A més, vincula aquesta separació conceptual amb el capitalisme... Pel que fa a l’amistat, entesa com a pacte, és "un saber-se en l'altre sense envair el seu terreny, un conviure sense habitar les entranyes ni els replecs més quotidians".

L'assaig de Lluís Calvo és ple d’aforismes que faríem bé d’apuntar en una llibreta i llegir-los com un credo cada dia: 1. L'amor és exigent i demana compromís i responsabilitat. 2. L'amor és polític perquè és un fet social. 3. L'amor és de les poques coses lliures que hi ha al món. 4. L'amor és utòpic. 5. L'amor és una força transformadora que ha d’establir-se entre iguals.

Anna Carreras, 8.4.2023