Quan escric aquest paper, a pocs dies que comenci l'estiu oficial fa una calor que desconcerta. El canvi climàtic ha fet
de les seves i ens ha ofert, a mitjans de juny, una onada de calor digne
de ple estiu...Fa calor. Molta. El nostre destí és la calor i em temo que ara cada any serà igual. On és aquell juny tan agradable d’abans? Amb els camps de cereals a punt de sega, amb tots els meus tòpics
florals, blauets i gladioles? Amb les cireres dolces i els abricocs
sucosos i gustosos? I la festa de Corpus, amb olor de ginesta i
alfombres de flors? Tot això ja ha passat. El meu amic Pep Nadal m’envia
una fotografia d'un til·ler florit i tot de detalls de les flors. Però,
esclar, no pot enviar-me aquella olor una mica apegalosa i letàrgica
que fan els tells florits. Era l'olor dels meus Corpus d’adolescent...Els til·lers encara floreixen però ja no hi ha somnis ni Corpus com aquells...
Els que encara som vius hem de viure, malgrat tot el soroll i el fracàs de tants projectes col·lectius. La
calor porta els turistes afamegats de sol, de platja i de mar. I de
gresca. Ells fan una pausa del seu viure feixuc, passen uns dies aquí,
entre nosaltres, però no saben on són. No coneixen res del país que els
acull, ni tan sols saben que a Catalunya parlem una altra llengua que no
és la llengua d'Espanya, on ells van. Però els és igual, ells volen que
faci sol i calor, ells volen untar-se amb cremes més o menys
protectores i, quan el sol se’n va, cremar-se per dins amb alcohols
barats. De calor, en fa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada