(arafa...)
... L’humanisme, com tota filosofia que pretén donar sentit a
la vida, parteix de creences que la ciència no pot demostrar. Creu
-contra el postmodernisme- que la naturalesa humana existeix, que és en
part responsable del seu destí -és a dir, lliure- i que el gran objectiu
de les persones i les comunitats és esdevenir més humanes a través d’un
progrés moral que, en la mesura que humanitza, ens reconcilia amb la
nostra naturalesa i ens permet morir amb una certa pau. ¿Està tot això passat de moda? ¿És carca? ¿És pensament judeocristià disfressat de racionalisme? ¿És una empanada mental?... algunes d'aquestes creences tan "progres" i à la page
sí que desemboquen en autèntiques empanades. Com la de la pobra Ruth
Beitia dient-li a Carlos Alsina “S’ha de tractar per igual un animal, un
home o una dona si són maltractats. Són tots éssers humans”... Al segle XXI, gràcies al progrés moral, no es pot ser humanista sense
defensar la igualtat de gèneres i evitar tant com es pugui el patiment
dels animals. I ningú que vulgui ser més humà es pot oposar a l’avenç
tecnològic. Però hi ha feminismes, animalismes i tecnologies que neguen
la naturalesa humana o no la conceben com el punt de partida per fer un
món millor. Un punt de partida comú a totes les identitats de gènere, i
que exclou tant els animals com els robots.
Albert Pla Nualart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada