Hem elevat a la categoria de dogma pedagògic la hipòtesi que la
motivació és el motor de l'aprenentatge, obviant que no hi ha motivador
més gran que l'aprenentatge reeixit.
El que avui sembla professional és la desconfiança en els coneixements
factuals i la confiança ingènua en les competències generals (com si es
pogués pensar sobre informació absent), la sacralització de
l'espontaneïtat i la denigració de la memòria (encara que saber és
recordar a temps), la defensa del pensament crític (ignorant l’ús
correcte de les conjuncions) i, per damunt de tot, la prioritat del cor
sobre el cap. Els exàmens són rebutjats amb l'angelical argument que cap
alumne no és un número, però aquest raonament no ens l'apliquem quan,
per comprovar si tenim febre, ens posem el termòmetre. Els deures són
percebuts com a treballs forçats...
Totes aquestes són... "creences
de luxe", perquè se les poden permetre els rics (els rics no necessiten
quaderns d'exercicis d'estiu perquè estaran passejant per Nova York o
per Egipte), però que tenen un preu molt alt per al noi que l’única
aventura que té al seu abast és la del Rodalies que el portarà a la
platja d'Ocata. El constructivisme, tal com és sovint practicat, és
incompatible amb l'equitat...
I no hem parlat ni de la incontinència emocional ni de l’empobriment
progressiu del llenguatge (que és la nostra cultura en acte).
Gregorio Luri 18/07/2025
