(arafa...) continuació..
Un altre factor decisiu és l’actitud individual. D'això se n'ha parlat sovint en un to inquisitiu -“La culpa és nostra, perquè canviem de llengua de seguida”- que ignora l’enorme pressió que reben els catalanoparlants, una pressió que s’arrepenja en el relat fals abans esmentat per acusar-los de supremacisme, d’intolerància o de meliquisme. La veritat és que els catalanoparlants fan el que poden, i intenten que la seva vida quotidiana no esdevingui una batalla constant per defensar el seu dret. Cal dirigir-se més aviat als qui, potser amb bona fe i per defensar la tolerància de Catalunya, presumeixen de portar dècades aquí sense aprendre català. Aquesta tolerància ha donat com a resultat la reculada més bèstia de la llengua en deu segles. Convé que els catalans castellanoparlants facin un exercici d'empatia. Que imaginin per un moment que, de cop i volta, els catalans bilingües -és a dir, els catalanoparlants- convoquéssim una setmana de vaga idiomàtica. Que durant uns dies, tots els catalanoparlants parlessin només en català i quan algú se’ls dirigís en castellà responguessin, educadament: “Ho sento, no entenc el castellà”. El desconcert seria total. I en canvi aquesta situació, a la inversa, és del tot habitual. I no és normal ni justa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada