(arafa...)
Plantejo una qüestió sempre delicada: ¿pot ser
legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim
clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència
i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si
més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència
deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió?...
La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional.
Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència
té un mèrit relatiu...
Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l'estat i els no-estat.
¿Pot ser legítima la violència política d'un estat? No pas si és
democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia
d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics
políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai
si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és
contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso
afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys
condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys
condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen
l’equidistància entre violències enfrontades...
Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho
contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir la violència política dels
no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats?
Doncs sovint se'n diu justícia...
Albert Pla Nualart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada