pd 1674 Aquest juny 1

(arafamesdunany)

... Es parla de diàleg, es parla d’aixecament del control financer, es parla de recórrer aquella prohibició d’aquelles lleis socials que s’havien votat abans i havien estat tombades… Valga’m Déu! Que de pressa s’oblida tot. Que de pressa es gira full del referèndum, d’aquella proclamació quasi vergonyant de la República Catalana, que fàcilment s’obliden els presos i els exiliats polítics. Com es pot renunciar de cop a tant de patiment i de dolor? ... Sembla que el senyor Pedro Sánchez sigui el nou messies que portarà la felicitat al reialme putrefacte d’Espanya....  A Catalunya, tota la lluita de tants anys sembla que s’elimina de cop amb un “això ara no toca” extemporani. Ara hem de fer bondat. Per què? ¿És que, de cop, hem perdut el nostre dret a l’autodeterminació? ¿És que, de cop, hem oblidat on érem?... És que hem oblidat que som una nació i que tota nació té dret a autogovernar-se? ¿Els polítics dels partits independentistes que governen Catalunya són realment independentistes? No ho sembla pas.

Narcís Comadira

pd 1673 Privilegi

(arafamesdunany)

Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una sola persona, diuen... I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera? ... Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia. D'acord...  Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos que et deia paraules d’amor a cau d’orella...

Sílvia Soler

pd 1672 No som d'eixe món

(arafamesdunany)

Els volem lliures. Els volem a casa. Sense ells, avançar col·lectivament és més feixuc. No som una societat completa. Amb presos polítics, una societat s’empetiteix. S’empobreix. Fem el cor fort i tirem endavant construint, continuant creixent com podem, pensant que ho superarem, que aquesta ignomínia és un sotrac, que ens alçarem un dia i els mots, com ara diàleg, hauran deixat de ser buits perquè s’adonaran que han tornat a tancar a la presó i enviat a l’exili dones i homes “plens de raó”. Somnio amb el dia que molts més hauran dit no, reconeixent que no són “d’eixe món”.

Siguem, doncs, d’eixe altre món on argumentem, defensem, discutim, escrivim, cantem, debatem, escoltem, discernim, enraonem i, sempre que ens calgui, votem per l’opció que més coherent i ferma ens sembli a cadascú, l’opció que més ens satisfaci... És inadmissible tancar persones a la presó per defensar unes idees i actuar pacíficament en conseqüència.

Marta Aymerich

pd 1671 Nacions i futbol

(arafamesdunany)

Comença la gran festa dels nacionalismes d’estat deixats anar. El Mundial de futbol, encara més que els Jocs Olímpics, és un gran espectacle esportiu, però és també un esdeveniment polític de primer ordre. En un món que ha estat organitzat en estats que es proclamen nacionals, el Mundial de futbol és l’ocasió perquè els nacionalismes d’aquests estats intentin resoldre alguns problemes polítics de fons. Els estats que encarnen nacions que se senten ferides, humiliades per la història, faran servir aquesta exaltació per injectar en els seus ciutadans orgull i revenja. Però, sobretot, hi ha al món una munió d’estats sense nació o, si es vol, amb més d’una nació al seu interior (de vegades amb nacions transversals entre estats diversos) que faran servir aquest Mundial, com han fet sempre, com fan amb totes les grans competicions esportives, per construir-se una nació a mida, a la mida de l’estat i del seu poder. L’apoteosi de fervors patriòtics primaris, de banderes i d’himnes, serveix per construir nacions allà on no n’hi havia o n’hi havia d’altres, per nacionalitzar ciutadans, per homogeneïtzar-los. El Mundial és avui l'esdeveniment polític més gran del món, l'aparador dels més grans nacionalismes. Posin-hi vostès els noms que vulguin.

Vicenç Villatoro

pd 1670 El realisme i els miratges i 2

(arafamesdunany)

Si som generosos en el diagnòstic, podem dir que, almenys, la idea de donar solucions polítiques al conflicte català es va imposant, excepte per a la minoria enrabiada; i si això és així és important que el sobiranisme s’hi presenti en les millors condicions possibles, és a dir, amb programa i lideratges, amb una acció de govern sòlida al darrere i amb l’autoritat moral que dona el fet d’haver deslliurat Espanya del govern dels corruptes sense demanar res a canvi. Que afrontem aquesta conjuntura és un exercici de realisme; però que donem per fet un canvi de paradigma a Espanya és un miratge. Si algú té la temptació d’oblidar l’1 d’octubre a canvi de quatre xavos i un acostament dels presos, perdrà el respecte de la gran massa sobiranista i es posarà en mans d’un PSOE que s’ha posat la pell de xai per estricta necessitat de supervivència.

Toni Soler

pd 1669 El realisme i els miratges 1

(arafamesdunany)

La població catalana ara mateix es divideix entre enrabiats (els votants fidels del PP i de Ciutadans), motivats (els votants del PSC i la major part dels comuns), esperançats (una altra part dels comuns i potser la meitat d’ERC i el PDECat) i escèptics (la part més dura de l’independentisme, repartida entre els tres partits sobiranistes i en l’entorn de Puigdemont i Torra). La bona notícia és que els enrabiats són una clara minoria i que la resta tenen una cosa en comú: la satisfacció per veure com Rajoy, Soraya, Zoido, Millo i companyia fan les maletes i reben la justa condemna pel seu comportament indecent i, en molts casos, delictiu. Tenim doncs, a Catalunya, una mena de Bloc de la Decència... Per a molts sobiranistes tot això només són les engrunes. D’acord. El que voldríem és una nova llei d’amnistia que retornés els presos i els exiliats a casa, i una autèntica negociació bilateral que recuperés la idea d’un referèndum d’autodeterminació. Això no passarà, perquè Pedro Sánchez continua essent el mateix que fa una setmana va acusar de “racista” Quim Torra i va demanar la revisió del delicte de rebel·lió...

Toni Soler

pd 1668 Una setmana important

(arafamesdunany)

la crisi catalana pot esdevenir crònica, eterna, sense avançar ni recular significativament. Però també pot haver-hi, a mitjà o llarg termini (no crec que a curt), alguna sortida. Una seria la renúncia dels independentistes al seu projecte, perquè el consideressin inviable. Una altra, que una crisi profunda de la democràcia espanyola portés el món a acceptar una declaració unilateral d’independència. Una altra, que hi hagués un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, com a Escòcia o el Quebec, i que tothom n’acceptés el resultat. Aquesta opció, molt difícil (també ho són les altres), em sembla la més probable, i la més desitjable. El lloc cap on hauríem d’anar... aquesta setmana ha estat important: perquè hi ha hagut canvis significatius (no decisius) en la situació política catalana i en l’espanyola. En la llarga partida d’escacs, les peces estan posades d’una manera diferent que fa una setmana. ¿Molt millor? Aparentment sí. Ja ho veurem. Veurem el to del govern Sánchez. I veurem com queden dues peces: la Fiscalia General de l’Estat i la direcció d’Institucions Penitenciàries (amb decisions rellevants sobre el destí dels presos).

Vicenç Villatoro