pd 1679 Una insolidaritat sistèmica i 2

(arafamesdunany)

... La nostra societat, contra el que proclama el bonisme progre, no és solidària. Un govern retalla brutalment els ajuts internacionals, i això no li fa perdre ni un vot. Quants en pot fer perdre acollir vaixells d’immigrants (no un de sol, sinó els que calgui) i treure concertines de Ceuta? I no cal ni dir on aniran els vots.
La solidaritat no hauria de ser mai il·lusa. Cal augmentar molt la cooperació internacional pública i privada. Cal acollir els refugiats que ens toca i més. Cal deixar entrar tots els migrants a qui puguem garantir una vida digna. Però, fet això, l’allau migratòria no s’aturarà i caldrà continuar tancant portes a famílies desesperades. Sense canvis profunds en el sistema, l’egoisme seguirà sent vital per sobreviure.

Albert Pla Nualart

pd 1678 Una insolidaritat sistèmica 1

(arafamesdunany)

... enriquir-se (sense posar-hi límits) és sinònim d’èxit i dona prestigi social... “Sempre ha sigut així o pitjor”, em diran els cínics. I és cert que l’altruisme en què ens volem emmirallar està fet d’illes en un mar d’egoisme. Però el motor de la història, amb sotracs i retrocessos, és el gloriós desig de ser més humans. Només ens fa feliços -en el sentit més ple i serè del terme- créixer en humanitat.  I només podem ser més humans sent més solidaris. L’egoisme era i és vital per sobreviure però només l’altruisme dona sentit a la supervivència....

Albert Pla Nualart

pd 1677 La independència comença aquí (i III) (i 2)

(arafamesdunany)

... Per cert, en tot això, als que demanen responsabilitats a l’independentisme se’ls hauria de demanar on han estat i què han fet durant els darrers quaranta anys perquè encara ens toqui defensar l’escola com si fóssim als setanta... L’independentisme té una tasca cultural, i com a conseqüència social, ineludible... La voluntat està molt bé, però la substitució de la representació, de les manifestacions, per la praxi, per la política, és inevitable. La voluntas sense la gravitas, sense el deure, la responsabilitat i la credibilitat, no serveix de gaire res. Si tota l’energia dedicada a manifestacions i a tot tipus d’accions puntuals no es transforma en un compromís de política aplicada ¿de què ens servirà, tot això?... No hi ha tasca més urgent que recuperar el valor cívic que ha fet de la cultura la veritable raó de ser d’un país que té un estat en contra i que hauria de veure en la globalització la seva gran oportunitat. La primera condició és creure-s’ho i la segona fer-ne un assumpte de govern, ja que no pot ser, encara, d’estat.

Francesc Serés

pd 1676 La independència comença aquí (i III) 1

(arafamesdunany)

​... ​una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes institucions -espanyoles- que detesten la diversitat i per uns governs -catalans- que han tingut una relació complicadíssima amb la cultura.​ Els detalls són prou coneguts. La cultura catalana pateix un assetjament constant i severíssim que afecta totes les àrees​...​​ ​Les dades de retrocés en l’ús del català al Principat, combinades amb els problemes a la resta dels Països Catalans, ja no es poden camuflar.​ Allà i aquí, ho he escrit abans: la cultura era per a CiU el que el català era per al PSC, noses.​...​

Francesc Serés

pd 1675 Aquest juny (i 2)

(arafamesdunany)

... I aquí, pobrissons de nosaltres, què farem? Continuarem portant els llacets grocs, cada dia més rebregats, a la solapa. Cada dia les pancartes estaran més brutes i descolorides. Cada dia semblarà més que continuar reclamant tot allò pel qual hem lluitat des de fa anys posa una nota dissonant en l’avenç del país. I no. Que quedi clar: Catalunya només sobreviurà si és independent. I només podrà ser-ho si parla català. És el català que ens dóna raó de ser. Mentre el català existeixi, no som assimilables. El català és el salconduit cap a la independència. D’aquí l’obsessió malaltissa de Ciutadans contra la llengua catalana. Mai no podrem ser espanyols si continuem parlant català. Per això volen eliminar la llengua. En canvi, si el català desapareix o es converteix en una relíquia irrellevant, serà fàcil convertir-nos en una 'región' més, que és el que volen. Per ser forts com a nació ens cal una llengua forta. I no sembla pas que anem pel millor camí. Ens cal una llengua estàndard forta que no cedeixi als calcs del castellà ni al bonisme de l’ús indiscriminat de formes dialectals en qualsevol ocasió...

Narcís Comadira

pd 1674 Aquest juny 1

(arafamesdunany)

... Es parla de diàleg, es parla d’aixecament del control financer, es parla de recórrer aquella prohibició d’aquelles lleis socials que s’havien votat abans i havien estat tombades… Valga’m Déu! Que de pressa s’oblida tot. Que de pressa es gira full del referèndum, d’aquella proclamació quasi vergonyant de la República Catalana, que fàcilment s’obliden els presos i els exiliats polítics. Com es pot renunciar de cop a tant de patiment i de dolor? ... Sembla que el senyor Pedro Sánchez sigui el nou messies que portarà la felicitat al reialme putrefacte d’Espanya....  A Catalunya, tota la lluita de tants anys sembla que s’elimina de cop amb un “això ara no toca” extemporani. Ara hem de fer bondat. Per què? ¿És que, de cop, hem perdut el nostre dret a l’autodeterminació? ¿És que, de cop, hem oblidat on érem?... És que hem oblidat que som una nació i que tota nació té dret a autogovernar-se? ¿Els polítics dels partits independentistes que governen Catalunya són realment independentistes? No ho sembla pas.

Narcís Comadira

pd 1673 Privilegi

(arafamesdunany)

Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una sola persona, diuen... I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera? ... Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia. D'acord...  Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos que et deia paraules d’amor a cau d’orella...

Sílvia Soler