pd 2489 Benvinguts, Sr. Casado i Sra. Ayuso

 (arafa<d'1any)

Costa molt d’assumir com a normal la distorsió diària, d’arrels seculars, amb què el nacionalisme espanyol mira la realitat lingüística catalana. Com pot ser que persisteixi i es reprodueixi, generació rere generació, aquest profund desconeixement, aquest menyspreu tan gran, no ja al català, sinó a la societat plurilingüe catalana? Com és possible que se segueixi projectant a Espanya la imatge d’una Catalunya que ofega i discrimina el castellà, cosa que està a anys llum de respondre a la més mínima prova factual?...

No es pot dir que no s’hagi intentat trencar aquest prejudici, de totes les maneres possibles, durant dècades i dècades, en dictadura i democràcia, des de les dretes i les esquerres, des del món cultural i educatiu i comunicatiu i polític, rebatre aquesta falsedat tan escandalosa. Quanta pedagogia malaguanyada. La maquinària mediàtica cavernària, incansable i obsessiva, fa més d'un segle que no defalleix a l'hora de sembrar la llavor de la discòrdia lingüística. La seva pluja fina ha calat, creant la ficció d'un món paral·lel de cinema de terror en què mestres amb pell de xai fan servir el català per adoctrinar criatures indefenses, que tornen a les seves llars convertides en independentistes filonazis que odien el castellà davant uns pares horroritzats. Cal reconèixer que tenen una imaginació desbordant, fabulosa. Han construït un enemic imaginari fantàstic que justifica el seu implacable zel justicier.

La ficció (i la mentida) és molt difícil de combatre. Què pot fer la modesta realitat convivencial catalana contra aquest atractiu i monstruós món imaginari? La reacció comprensible de molts és dir “buenu, vale, doncs que s’ho facin!”, o bé refugiar-se en la resistència lingüística personal, o deixar-se caure pel pendent del passotisme claudicant. Sigui com sigui, costa molt la coherència de seguir intentant convèncer-los que viuen en un engany de dimensions colossals... 

Ignasi Aragay, 28.11.2021

pd2488 Demagògia "inclusiva"

 (arafa<d'1any)

.... Se’m fa difícil acceptar que des dels comuns –una ideologia que sento propera– facin una lectura tan simplista i esbiaixada de la salut del català. Es veu que, de cop i volta, a Educació han descobert “la involució de l'ús del català a les escoles”. Benvinguts, val més tard que mai, però aquest tard –aquest tan tard– només pot irritar i indignar els que patim pel futur de la llengua i, sobretot, els docents que, sentint-se molt sols, han batallat per salvar alguna cosa que no fos un mer decorat de “la immersió” mentre la Generalitat mirava tossudament cap a una altra banda.

I ara arriba (Joan) Mena i no només ho acull com una novetat sinó que en fa responsable el Procés i el que ell anomena “independentisme no inclusiu”. Sr. Mena, el Procés comença el 2012, i a inicis dels 2000 en alguns instituts ja només el professor de català tancat a classe parlava català als alumnes. Qui hi era ho sap i la Generalitat no ho sabia perquè no ho volia saber, perquè s’apuntava a la política que vostè propugna: “Sobretot, no polititzem la llengua!” I aquí polititzar-la vol dir, en llenguatge planer, defensar-la, amb tots els costos que comporta: fer perillar la convivència en comunitats educatives que molt abans del Procés ja tenien entre els docents i les famílies agents hostils a “la immersió”. Es veu que Mena no sap que les llengües –el francès, l'espanyol, l'italià, etc.– només es poden defensar des de la política, des dels governs i les institucions, i des d’un cert grau d'adhesió identitària que no tots els ciutadans d'un país sempre comparteixen... No voler polititzar el català, no fer-lo identitari, mentre l’Estat, amb les bateries carregades de política i d’identitat –d’exaltat nacionalisme–, fa guanyar posicions al castellà a Catalunya és no viure al món real. Si Mena es pensa que fent el català incolor, inodor i insípid –desarrelant-lo de la història i del territori– tots els que li són hostils es posaran a parlar-lo i el faran seu... que s'ho faci mirar... Ignorar l’abecé de la sociolingüística impedeix saber a Mena que aquest bilingüisme que invoca no és un estadi blindat i estable, on tothom viu en harmonia, sinó un procés en què sempre –sempre– una llengua avança mentre l’altra retrocedeix... L'únic que pot aturar el retrocés del català, a les escoles i arreu, és una política lingüística només possible amb un nivell d'autogovern i de consens social que no tenim. I en part no el tenim perquè l’esquerra “inclusiva i no identitària” predica sobre aquest tema una lamentable demagògia.

Albert Pla Nualart, 7.11.2021

pd 2487 El fil que ens cus

(arafa<d'1any)

(Comentant el llibre Quan s'esborren les paraules de Rafel Nadal)

...l'autor, el número sis d’aquella família nombrosa gironina, se'ns presenta enderiat pel desig –gairebé l’obligació– de preservar la memòria. Tres motius fan que aquesta voluntat s’hagi tornat prioritària: la pèrdua de la veu de la mare, la consciència de la seva pròpia fragilitat i el desig de perdurar en la memòria dels seus néts... “La mort ha agafat forma d'una llista implacable. I jo en formo part”. Quan estava immers en aquest sentiment angoixant, la corda on agafar-se per sortir-ne li va arribar des d'on menys podia esperar. Fent d’avi, l’autor porta els seus nets al cinema a veure Coco. L’argument: després de la mort hi ha una segona vida, que s’allargarà mentre al món real algú recordi les persones traspassades. En Nadal decideix, doncs, dedicar-se en cos i ànima a crear records, a llegar tradicions, a recuperar paraules, a tot allò que faci possible la seva ambició: que un dia llunyà, quan ell ja no hi sigui, “les paraules retrobades els faran pensar en mi i asseuran el meu record a la seva taula”... Recupera paraules, frases fetes,  tradicions (les fogueres de Sant Joan, les catifes de flors, el tió),  menjars (botifarres dolces amb torradetes caramel·litzades), ... un devessall de coneixements que de cap manera s’hauria de perdre... comparteixo amb en Rafel Nadal aquest desig íntim: que puguem seure a la taula dels nostres néts i besnéts quan ja no hi siguem. Si ells ens recorden, nosaltres encara hi serem.

Sílvia Soler, 26.11.2021

 

pd 2486 Poca dreta i massa extrema dreta

(arafa<d'1any)

Un dels problemes d’Espanya és que la seva política té poca dreta i massa extrema dreta. La gravetat d’aquesta mancança explica molts dels seus problemes, que pateix en diversos graus una democràcia que fa fallida. Un govern dels jutges que emula l’executiu i esmena amb sentències allò que la voluntat popular decideix i els seus parlamentaris legislen. Una Constitució exhaurida que va servir per tirar endavant i que ara serveix per fer marxa enrere. Un estat obsolet que lluita contra ell mateix, sotmès als poders fàctics... avui el PP és un partit escorat a l'extrema dreta, de la a de l’economia a la z de la recentralització uninacional, passant pels atàvics negacionismes de memòries democràtiques que arrenquen de la fòbia a condemnar els crims del franquisme... Quan Aznar, l'any 2000, guanya per majoria absoluta, la dreta fa el camí de diluir-se paulatinament en postulats de l'extrema dreta, i el sorgiment de partits com UPyD, Ciutadans i, sobretot, Vox consuma la mort per ofegament del conservadorisme neoliberal. El PP ha perdut vots per tots aquests flancs, que són variacions del mateix tema, i per recuperar-los ha de parlar el seu llenguatge polític i fer identitari el seu llenguatge verbal. La història demostra que a Espanya una dreta convencional no reïx. Això explica en part la dretanització del flanc centrista del PSOE...

A Catalunya, per fortuna, sí que tenim dretes democràtiques, que van lluitar contra el feixisme. Resulta que, vist avui i des d’aquí, aquest independentisme funcional dona a entendre que la via més operativa per alliberar-se de l’estressant pressió de l'extrema dreta no serà reformar una Espanya irreformable, sinó sortir-ne cames ajudeu-me.

Antoni Batista, 27.11.2021

pd 2485 Ni xenòfob ni catastrofista

 (arafa<d'1any)

Des de fa molts anys la sociolingüística sap que aspirar a aconseguir que la població lligada a un territori utilitzi per igual una llengua petita (anomenada pròpia o vernacla) i una gran llengua mundial sempre acaba igual: de manera lenta però inexorable la gran llengua hi avança i la petita hi retrocedeix. Dit altrament, sap que aquest marc o model –anomenat bilingüisme social– ni és estable ni garanteix cap igualtat sinó que és un procés pel qual la gran llengua es va nativitzant –va substituint la vernacla també com a llengua íntima i personal– i la petita es va minoritzant. I jo afegiria que és, a més, la millor estratègia per aconseguir que aquest procés sigui paït pels parlants de la vernacla, a qui es fa creure –gràcies a l’enorme capacitat de crear opinió de la gran llengua i la relativa lentitud del canvi– que les dues llengües es poden mantenir i es mantenen en igualtat (i fins i tot que la gran retrocedeix). Parlo d'un fet universal, científicament contrastable i mai desmentit. Doncs bé, en aquest petit país, al·ludir a aquest supòsit sociolingüístic i aplicar-lo pertinentment a la relació castellà-català a Catalunya ha fet que, immediatament, des de l’espanyolisme et titllin de xenòfob, i des del catalanisme, de catastrofista...

La primera acusació no sorprèn. Com més violent i autoritari és un projecte polític, més extremista és, també, desqualificant a qui s'hi oposa. ... Qui vol que un estat amb diverses llengües acabi tenint-ne només una, ha de desqualificar radicalment tota anàlisi que ho evidenciï. La segona acusació, en canvi, s’explica per raons més complexes, subtils i reveladores. En concreto tres. 1) L’optimisme tàctic: “Digues que va bé perquè no es desanimin”.... 2) No posar en perill la ja precària convivència lingüística. ...Dir que l’ús del català només pot avançar a Catalunya fent retrocedir l’ús del castellà, tot i ser incontrovertible, genera rebuig en bona part dels catalans castellanopensants... 3) La impotència per posar-hi remei... La por, més que justificada, que Espanya hi vegi un casus belli del qual podríem sortir molt malparats... “No soc partidari del catastrofisme però sí de mirar la realitat cara a cara”...

Albert Pla Nualart, 14.11.2021

pd 2484 Mitjans de juny II

 (arafaunany)

(continuació)...

Diuen els savis que les llengües també es moren. I jo veig que la meva llengua comença a presentar símptomes d'aquesta llei universal que és la de la mort de tot allò que és viu. Jo em moriré aviat, perquè, com diuen, és llei de vida... Què diu, que la llengua catalana també s'està morint? Doncs sí. Jo em moriré aviat perquè m’estic fent vell i la llengua catalana presenta molts indicis d'una mort propera. Contra la meva mort, contra la nostra mort individual, no s'hi pot lluitar. Contra la mort de la llengua sí que s'hi pot fer alguna cosa. Els polítics hi poden fer alguna cosa. I espero que la facin... I és que el nostre país és la nostra llengua. Catalunya sense el català no és res. Perdre la llengua és perdre la història i la cultura. Perdre la llengua és perdre la nostra visió específica de la realitat. I la llengua catalana cada dia és més plena de calcs del castellà... Ja ningú no fot un clau, tothom fot un "polvo". Ja cap mascle té cigala, tots tenen "polla". Ja cap noi no se la pela, tots es fan "palles"(i perdonin la grolleria)... Escoltar els joves és una tortura, això els pocs que encara parlen català. I diuen "porfa" i "finde", en comptes de dir sisplau o cap de setmana. I escoltar això que en diuen els mitjans, encara és molt més inquietant. Parlen una llengua insegura, fluctuant, amb dialectalismes i fonètiques locals. No, no estic en contra dels dialectes, però al seu lloc. Una ràdio pública hauria de parlar un català estàndard potent, perquè té una missió educativa. Tots vivim capbussats en una traducció perpètua del castellà. I, a més, a la ràdio i a la TV aprofiten qualsevol ocasió per parlar en castellà. Si han d’entrevistar un especialista d’alguna cosa, no sé el per què, sempre és castellà. I als locutors els encanta parlar castellà… 

Mitjans de juny. Fa calor. Aflueixen els records de la vida i batega l'anunci de la mort. La mort de tot. I la de la llengua.

Narcís Comadira, 19.6.2021

pd 2483 Mitjans de juny I

(arafaunany)

Per a mi... Era el mes de les cireres, els abricocs, les petites peres de Sant Joan, una mica resistents a la mossegada. Era el mes de les revetlles, dels focs, els petards i els coets. Les piules, les pedres fogueres i les martiniques. I les cebes. Un mes meravellós. Estiu sense ser-ho ben bé. Plenitud sense cap indici de putrefacció. Mes d'aquella sardana de Garreta que ens anunciava per ben aviat Sant Feliu de Guíxols. Juny, una sardana que jo he vist sempre més rural que no pas marinera, més de blat madur que de xarxa calada. Potser m'equivoco. En tot cas, una sardana feliç. Una sardana que, per a mi, és el símbol d’un estiu llarg i calmós.

La vida és molt breu. Totes les coses passen molt de pressa i les emocions de nen es queden gravades a la nostra ànima i la condicionen per sempre. La banyen de nostàlgia per tot allò d’aquell passat. Coses que sense aquelles emocions serien absolutament irrellevants. Tots tenim el nostre arsenal de records, d’emocions antigues que es resisteixen a morir. I es moriran, esclar, com es moren totes les coses. Descobrir per primera vegada unes maduixes silvestres en un clap de maduixeres vora un rierol pot causar una emoció tan gran en un nen que mai més l'oblidarà. I ara encara, cada vegada que mossego una maduixa silvestre, torno a la infantesa perduda i a aquella emoció fundacional. Però tot es mor. Es moren els amics i els dies feliços. Els records i les emocions... (continuarà)

Narcís Comadira, 19.6.2021