pd 2151 Reconstruir sobre la runa

(arafa...)

... ¿Reconstruir sobre quina runa? Sobre la runa de la polis i la política. Perquè són aquests dos bressols de la civilització els que han quedat enrunats quan hem deixat que ens manés una economia global regida per l’interès privat... Voler que els que votes manin -i no siguin manats per uns mercats que no votes-és una pulsió democràtica...

No es pot reconstruir la política sense reconstruir les polis, és a dir, les comunitats. El ressentiment i els prejudicis són fills de l’aïllament social: d’uns sub-urbis que tenen com a única religió el consum i com a única política anar a la seva... Caldria que cada poble i barri urbanitzés i socialitzés la geografia física i humana que conté; i intentés fer-hi complir les lleis que, teòricament, ens obliguen a tots...

No ens descohesiona tant la desigualtat com el fet d'estar junts ignorant-nos. Només passant del viure a prop al conviure estarem en condicions de tancar la gran fractura social que ara obre el covid... Perquè només les comunitats poden gestionar la solidaritat posant els drets al costat dels deures.

Albert Pla Nualart 31.5.2020

pd 2150 L'Estat neuròtic dins l'Estat paranoic

 (arafa...)

Deep state, lawfare, guerra bruta, clavegueram estatal o agenda oculta. Policies patriòtiques, comissaris foscos, fons reservats, màquina del fang o generals irredempts. Diguin-ne com vulguin. Sempre hi són. Són un botó: es prem quan cal. Amb caràcter quasi general, les antigues dinàmiques de terrorisme d'estat s'han anat desplaçant fa temps de la fosca claveguera policial a determinades instàncies judicials tèrboles. El colpisme postmodern o la il·legalitat d’estat ja vesteix més el negre toga que no pas el verd oliva...  Abans amb un escamot nocturn, avui amb un botonet judicial, però sempre amb la finalitat d’esfondrar, dissoldre i neutralitzar l’adversari polític...  A les bambolines de l'Estat opera la llei del més fort i un fortí amagat des d’on tanquen un diari i torturen els seus periodistes sabent des de bon començament que mai els passarà res. Res de res. Pura impunitat... Sáenz de Santamaría, un altre general benemèrit, va deixar dit: "Hi ha coses que no es fan; si es fan, no es diuen; si es confirmen, es desmenteixen"... 

David Fernàndez 30.5.2020

pd 2149 I després del coronavirus, l'Oktoberfest

(arafa...)

... Bevem per no haver de recordar que un dia nosaltres també vam dir que d'això en sortiríem diferents, que havíem après la lliçó i que repensaríem el món perquè fos un lloc més amable per a tothom. Ens posen uns quintos a la mà i, de cop, tornem a allò que hem sigut sempre: una espècie amb una gran capacitat per oblidar, sigui quina sigui la magnitud de la tragèdia. Desenganyem-nos: com diu Zygmunt Baumann, no volem canviar el món. Volem trobar-hi el nostre lloc còmode (una terrassa, amb cerveses) i si n'hi ha d'altres que estan més incòmodes, doncs ja s'espavilaran. Tothom va a la seva. Menys jo, esclar, que vaig a la meva.

Albert Om 30.5.2020

 

pd 2148 L'estàtua de Colom

(arafa...)

... a mi em semblaria un error retirar l'estàtua de Colom de Barcelona. Com m'ho sembla la destrucció d’estàtues seves sota l'acusació de genocida i d’esclavista. Colom no buscava Amèrica, no la va conquerir ni la va colonitzar. Simplement, se la va trobar mentre buscava una altra cosa. Colom creu, per un doble error de càlcul –es pensa que la circumferència de la Terra és més petita del que és i que Àsia és més llarga del que és– que es pot arribar a l'Índia navegant cap a ponent més de pressa de com hi arribaven els portuguesos (per comerciar) navegant cap a orient. I resulta que a més hi ha un continent al mig. Colom hi topa i fixa una ruta que permet tornar-hi. Que per aquesta ruta arribaran a Amèrica enormes desgràcies i crims? I tant. Però això no és culpa de l’existència de la ruta. És culpa de l'ús que se'n fa (que és el que volen els seus patrocinadors). Les rutes no són culpables. Per una ruta pot circular el bé i el mal. El culpable és qui decideix que hi circuli el mal, no qui la troba. Per això retirar l'estàtua em semblaria injust: perquè establiria que qui descobreix una eina és el culpable del mal ús que se'n pugui fer. Quan un bon ús també hauria estat possible.

Vicenç Villatoro 13.6.2020

pd 2147 "La ciutadania està cada vegada més indefensa"

(arafa...)

"Mònica Mir és una novel·la que planteja molt a fons la qüestió de les revolucions -diu el seu autor, Miquel de Palol-. ¿Té algun sentit pensar en revolucions ara? Des d'un punt de vista pràctic, sí, perquè la proporció entre rics i pobres és cada vegada més desigual. El problema és que, a diferència dels moments en què es van donar revolucions arquetípiques com la russa o la francesa, ara no sabem exactament a qui hem de tallar el cap. El poder és molt difús. Els polítics i els caps d'estat són els masovers dels grans empresaris, els amos del petroli, el sector financer...” “En el moment en què es combat contra una organització indefectiblement en surt una altra, que paradoxalment també acaba sent jeràrquica -afegeix-. Cap organització funciona al marge dels tics militars o monàstics...”... “Vivim en societats en què els estats són eines corruptes, que han oblidat el sentit primigeni de posar-se al servei de la ciutadania i són instruments de captació de riquesa, dels recursos i els beneficis. La ciutadania està cada vegada més indefensa”.

Jordi Nopca 23.5.2020

pd 2146 Vox i la ira

(arafa...)

Vox... no hi ha qui els aturi, guardats per una democràcia que no és perfecta però que és molt millor que el règim que ells desitjarien: nostàlgics irats, descontents de tot, potser també d’una vida regalada que ara té molt menys valor que en temps de bonança, perquè la malaltia i la mort agafa tothom, un dia o altre. També ho diu Sèneca: “Res no alimenta més la ira que un luxe immoderat”...i “El millor remei de la ira és la dilació. De bell principi demana-li, no que perdoni, sinó que judiqui: les seves primeres escomeses són fortes, però si espera, s’aplacarà”. Doncs això, paciència.

No ens ha d’estranyar que aquests cafres rebentin l’educació pública, perquè, essent com és la del poble (demos), és també la més democràtica, encara que no rutlli tan bé com desitjaríem. També ho diu Sèneca: “Molt profitós serà als infants de rebre una sana educació; però llur direcció és difícil, car hem de procurar ensems no alimentar-los la ira, ni atordir llur natural”. Comesa difícil, sens dubte, però adreçada a convertir un país en una societat, com deia Josep Carner, de “bones gents plegades”..

Jordi Llovet 23.5.2020

LliVre 2 La casa de foc

 La casa de foc. Francesc Serés, pàg. 541

"He visitat els arxius de Santa Pau i d'Olot per veure els milers de documents antiquíssims que es conserven i tornar a llegir noms de persones, cases i llocs. Les vides que conec d'abans de mi al Sallent són les que han quedat a l'arxiu o a les llindes, la resta, s'han engrunat i s'han fet pols i ni la memòria particular ni la col·lectiva les recorda. Qui eren, tots aquests que no han quedat enlloc?"