Després de llegir l'article
de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l'ensenyament més
professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme
emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat,
he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme
crític. Les respostes que m'han donat conformen aquest article...
"Estic
cansada d’algunes mestres que culpen el departament, les companyes,
l’equip directiu i queden atrapades en aquest discurs... Trobo a faltar els claustres, debatre entre els companys i companyes,
reflexionar sobre quina és la millor metodologia per a l'escola, per a
l'alumnat. I sí, de vegades em sento sola, però no em dono per vençuda." (Maria)
"És una feina molt social, de connexió amb el món. És un aprenentatge
constant, en què dones molt i reps molt. Hi ha una gran satisfacció al
darrere de veure com creixen, com aconsegueixen el que volen, com
t'escolten. T'enriqueix com a persona. És un repte constant: demana
imaginació, sentit de l'humor, respecte, capacitat d'adaptació. És un
ofici que has de sentir; com tots, suposo. Aquí, però, juguem amb un
material molt sensible, uns nois i noies que són el futur." (Judit)
"Tot i els canvis en els darrers anys que reflecteix l’article del
Torío, amb el qual estic molt d’acord, la feina de mestra m'agrada molt.
Quan estàs dins l'aula no tens al cap res de tot això, tens infants amb
ganes d’aprendre i moltes famílies a qui ajudar, que t’agraeixen el que
fas. No tot és culpa de les escoles o del departament. La societat està
canviant. Hi ha un relaxament general en tots els àmbits i amb canvis
molt accelerats sense reflexió." (Sílvia)
Ignasi Aragay, 20.7.2025
