Em refereixo, naturalment, a les persones que gosen opinar sobre un tema
que ignoren i que, per fer-ho, encapçalen la seva opinió amb una
fórmula que sembla que els hagi de fer d'escut... un comentarista escrivia fins a dues vegades la
frase “des de la meva ignorància” abans d’opinar alegrement... Les variants, però, són infinites i
canvien subtilment segons el cas: “no he llegit el llibre esmentat,
però jo opino que [...]”, “jo no tinc coneixements d’això, però penso
que [...]”, “no he patit mai una situació com aquesta, però tinc
claríssim que [...]”. Em pregunto en quin moment la ignorància va deixar de ser un bon motiu
per callar i va esdevenir, per contra, el comodí dels necis i dels
desinhibits... I si a la ignorància manifesta hi afegim l’arrogància, la immediatesa,
la brevetat i la contundència que amaren les noves maneres
d'expressar-nos, ens trobem que la frase “des de la meva ignorància” i
els seus equivalents es converteixen en el pròleg d'un despropòsit més
que previsible... Deia Aristòtil que som els amos dels nostres silencis i els esclaus de
les nostres paraules. Tot s'ha banalitzat tant, però, que ni tan sols la
paraula dita o escrita ens esclavitza durant massa temps: la realitat
fa tanta via que imposa unes reaccions de durada breu i consum ràpid
envers les coses que llegim i que escoltem...
Laura Gost, 24.9.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada