Després dels cops de volant que li van fer donar durant el Procés, el
PSC va aprendre a les males que en la qüestió identitària s’havien
acabat les mitges tintes i que, si no s'oposava frontalment al
sobiranisme, una gran massa de votants espanyolistes desertaria cap a
opcions menys cagadubtes... Però no es pot negar que el socialisme català ha estat molt hàbil
presentant-se com el partit del seny i l’ordre, el partit que ens faria
girar full. L’espai electoral del PSC és ampli i estable perquè està
concebut com un doble mur, un mur reversible: serveix tant per plantar
cara a les aspiracions sobiranistes com per frenar el revengisme del PP...
El problema, esclar, és que Catalunya és com és i no com voldríem que
fos. Aquesta és una lliçó que tots els polítics, també Salvador Illa,
han d’aprendre. Puigdemont i Junqueras van haver d'assumir que la seva
proposta (construir un estat sense les eines coercitives pròpies d’un
estat) exigia una negociació o un conflicte obert amb Espanya, que al
seu torn depenia de tenir al darrere una majoria social incontestable.
¿Hi havia majoria per demanar un referèndum? Sens dubte. Però totes les
palanques del poder real estaven en mans de l’adversari, que no va cedir
ni un mil·límetre, i es va deixar els dirigents catalans sense marge de
maniobra i, sobretot, sense un pla B raonable.
Salvador Illa té al cap un projecte en què la identitat nacional
catalana s’ha d’integrar i suavitzar en un Estat unit i més o menys
plural. Una opció legítima, però ai las: resulta que Espanya també és
com és, i no com voldríem que fos. Ara mateix no és Catalunya qui
s'allunya de la llar comuna; és la llar comuna, atiada per la Santa
Aliança de la dreta política, econòmica i mediàtica, la que navega
directe a la tempesta, deixant la majoria dels catalans enrere... l'ambient polític espanyol és
irrespirable, tavernari, manicomial...
Toni Soler, 6.7.2025
