pac 81 - Les millors innocentades

No cal inventar innocentades expressament per un dia com avui perquè n'hi ha que fa temps que circulen, algunes de boníssimes, com ara l’amnistia, o que el Barça ja tornaria a jugar al Camp Nou abans d’acabar el 2024, o aquella altra del ministre que va dir que el tren a Espanya vivia el millor moment de la seva història. I n’hi ha de cruels, com ara que Mazón continuï sent president del País Valencià.

Algunes sonen molt gastades i tenen poca gràcia, com ara que Ayuso abaixi impostos i reclami un millor finançament o que en l'època en què saben de nosaltres fins i tot la talla dels calçotets, t’arribi una factura de la llum amb lectura estimada de 800 euros perquè no han pogut accedir al comptador. N’hi ha que estan molt treballades, com aquesta que Manuel Valls torni a ser ministre, o allò tan sensacional que la Federació Espanyola de Futbol hagi triat un president que ja ve prevaricat de casa. Veus que bé? Feina feta no fa destorb.

En la categoria de les innocentades que es veuen a venir de tres hores lluny, destaca poderosament la promesa de "finançament singular per a tothom" (innocentada i oxímoron, simultàniament), l’ús del català als organismes de la UE i les multes de 500 euros que diu que posarà l'Ajuntament de Barcelona a ciclistes i conductors de patinet que circulin per les voreres.​..

Antoni Bassas, 28.12.2024

 

pac 80 - Un "last dance" per a Junqueras

Passat el procés electoral intern d'ERC, cal preguntar-se per què ha guanyat Oriol Junqueras, i també per què ha obtingut només el 52% dels vots.​

Una part del vot a Junqueras prové de la seva xarxa d'aliances internes, com és normal per un dirigent que ha dedicat bona part del seu temps, des de la sortida de la presó, a recuperar el control de les bases. Una altra part, però, s'explica pel vincle emocional amb el líder que més directament va patir la repressió de l’Estat, i el que més atacs ha rebut des de l'exterior –particularment des de Junts, de l'exili i de l’ANC–. És molt difícil per als militants republicans assumir que Junqueras passi a la història com el principal culpable de tot el que va sortir malament el 2017.​ Per a una gran part de les bases seria lògica i assumible la sortida de Junqueras, però no per la porta de servei.​..

La victòria de Junqueras també demostra que els que l’han votat no el consideren el principal responsable de la davallada electoral del partit... Finalment, la incapacitat dels opositors per trobar un candidat de primer nivell –la qual cosa és conseqüència de la nefasta política de quadres del partit– explica també el triomf de l’exalcalde de Sant Vicenç dels Horts.

Però hi ha una altra dada irrebatible, i és que Junqueras va arribar a la presidència d’ERC el 2011 amb més del 90% dels vots, i ara s'ha hagut de conformar amb un 52%... 

Junqueras​... ha de convèncer les desenes de milers de ciutadans que han deixat de votar ERC en els últims anys. Els republicans són el partit que ha patit el càstig més sever dins del sobiranisme, i això es deu al fet que va ser ERC qui va engegar el Procés, qui va arrossegar CiU i qui va convèncer amplis sectors del país que la independència es podia activar des de l'administració autonòmica i la mobilització popular. ​En aquesta nova etapa, Junqueras ha d’aconseguir captar el vot sense formular promeses que, si no canvien les circumstàncies, no podrà complir.

De fet, ERC és la responsable del gir pragmàtic del sobiranisme. Aquest gir, però, ha beneficiat el PSC... ​i també Junts...

Toni Soler, 22.12.2024

pac 79 - Yolanda Díaz i "la patronal"

Jo trobo, és cert, que dediquem massa hores de la nostra vida a la producció. Però quan algú com Yolanda Díaz parla de “reduir la jornada laboral” s'està referint a el treballador, en genèric, no pas a la majoria de nosaltres. Reduir la jornada laboral dels mestres vol dir o bé deixar els alumnes amb mitja hora menys de classe (inviable) o bé contractar més mestres (hum, inviable). I naturalment, aquesta és una qüestió que s'ha de pactar –en el sistema capitalista– amb la patronal. La gran patronal, que la petita prou feina té. Cap perfumer, carnisser o pagès li podrà dir als treballadors que emboliquen regals, piquen carn de canelons o reguen enciams que han de plegar mitja hora abans. Mesures com la de Yolanda Díaz el que fan és incentivar una societat d'autònoms. Els únics que no tenim hores, perquè l'únic que tenim és por. Si el patró de la teva empresa –siguis tu o sigui un altre– pensa, justament, que no dona l'abast i que calen més hores, el que fas, sovint, és convertir-te en accionista de facto. No vols que l’empresa hagi de tancar, i per aconseguir-ho, si cal, regales mà d’obra. Tinc la incòmoda sensació que quan Yolanda Díaz parla “dels treballadors” només parla per un tipus d’obrer avui en extinció. El que té sindicats i paga doble, atur, i cap estrés, esclar, per la baixa productivitat o resultats. El cambrer que posa una cervesa al repartidor, el repartidor que porta un paquet al carnisser, el carnisser que ven la carn picada a la cangur, la cangur que cuida els nens de la periodista i la periodista que ara mateix està redactant la notícia sobre Yolanda Díaz no tenen cap possibilitat de reduir la jornada laboral en mitja hora.

​Empar Moliner, 21.12.2024

 

pac 78 - Franco era comunista

Preparem-nos per a les altes radiacions de mentides, desinformació i confusió a què serem exposats. La líder d’Altern​ativa per a Alemanya, Alice Weidel, ha dit a Elon Musk que “Hitler era comunista”. Que Hitler matés comunistes (entre d'altres) deu ser un detall menor. L'argument que va fer servir és que Hitler va nacionalitzar empreses. Doncs igual que Franco, que va crear un monopolístic entramat d'empreses públiques, perquè els totalitarismes es toquen i, en canvi, aquesta política, no va convertir en comunista el dictador espanyol, com és públic i notori.​..

Que facin servir aquesta llibertat (d'expressió) per mentir, falsejar, assetjar, amenaçar i embrutar també deu ser un detall sense importància...

La ultradreta vol reescriure la història perquè és massa explícita amb les seves arrels i el seu tipus de discurs.​.. i no paren de repetir les mateixes mentides adreçades a les emocions de la gent, a veure si així les converteixen en veritat.

Antoni Bassas​, 11.1.2025

pac 77 - Homes i dones cap a homes i dones

 

Llegim a l’ARA, a propòsit de la revelació d’Ana Polo sobre el fet que ara fa deu anys “el seu cap, Quim Morales, la va agredir sexualment”, que “més de la meitat de les periodistes catalanes, un 54%, han patit assetjament sexual a la feina al llarg de la seva carrera”.

Plena de desconcert i tristesa, haig de dir que tinc molts dubtes sobre el que considerem agressió sexual o comportament inadequat o directament fastigós. Per a mi el piquito d​'en Rubiales, l'episodi de l’Errejón (amb la dona que diu que l'ha agredit, i que, seguidament se'n va a casa d'ell) o aquest que ens ocupa, un petó en un pàrquing, que ella fa veure (perquè pensa que li ha de caure bé per tenir feina) que és consentit, no són el que jo consideraria “agressions sexuals”. Tampoc un piropo groller, com asseguraven unes banderoles de l'Ajuntament de Barcelona.​.. Fa molts anys, molts, que m’arrossego pels mitjans i he vist de tot. Dones assetjades o titllades de putes, perquè si tenien tal programa era degut al fet que s’hi havien posat bé, mai pels seus mèrits. Però homes (nois) assetjats o seduïts, també n'hi ha hagut. I molts. A l’entreteniment català no hi ha hagut casos, que jo sàpiga, de dones assetjant subordinades, amb finalitats sexuals, però en llocs molt propers, sí. I per finalitzar.​ En aquest món de competició i egomania, el més dolorós, segurament, és el setge laboral. I els crits, els insults cap als treballadors (la majoria amb contractes d'obra, precaris) per part de l​'estrella de torn, fins a fer-los plorar, fins a fer-los desitjar no tornar mai, les paraules sibil·lines i cruels, les desqualificacions en públic, l’abús que fa la pèrdua de confiança en un mateix, i que han estat el pa de cada dia fins no fa gaire, us ben asseguro que no tenen gènere. Ho han fet homes i dones a homes i dones.

Empar Moliner​, 11.1.2025

pac 76 - Mayor Zaragoza al plató

​... Federico Mayor Zaragoza era un home ordre disconforme amb l’ordre mundial: “Tots mirem els informes PISA i oblidem que els fa l’OCDE, que és una organització econòmica. Estan molt bé, però diuen que tal nen ha de saber més anglès o matemàtiques. No, això no és educació. És capacitació. Un pot saber moltes matemàtiques i ser un maleducat total. Educar és aconseguir que cada persona es domini a si mateixa (com deia Giner de los Ríos) i sigui capaç de dissenyar el seu futur. Cada ésser humà és un creador. Això és ser educat”.​

Això va dir​ a l’entrevista que li vam fer a l’ARA el 2018. I va afegir: “Miri, els educats són els lliures i els responsables. Ara mateix som uns irresponsables. Hi ha 10 o 12 persones que tenen una riquesa tan gran com la meitat de la població mundial. No pot ser. Hem estat acceptant la inacceptable... Fins fa uns anys el 95% de la gent naixia, vivia i moria en 40 km quadrats. Érem obedients, silenciosos, temorosos. Però ara podem saber el que passa i expressar-nos. El silenci és un delicte, no podem callar”.

​Antoni Bassas, 21.12.2024

pac 75 - Capellans a la moda? El perquè de les casulles de Notre-Dame

... L'Església, al llarg del temps, ha estat terriblement hàbil en l'ús del poder semiòtic de la indumentària, per tal de mostrar poder i magnificència quan ha calgut i, paral·lelament, austeritat i respectabilitat moral quan s'ha requerit...

Davant de la potència estètica de l’Església, què va passar a Notre-Dame? Doncs que la voluntat de mostrar-se més oberts, moderns i pròxims va matar l'autoritat i el to imponent. La mateixa sensació de quan t’apareixen els pallassos Pallapupas als hospitals infantils, amb bates de metge però amb detalls de coloraines i nassos de pallasso, perquè els nens i les nenes oblidin la realitat i el dolor intrínsec del lloc on són. Però, en aquest cas, caldran més que colors i dissenys pop per oblidar el patiment tan profund que ha causat l'Església durant tants segles, ja que nosaltres estem lluny de ser infants amb la innocència i la credulitat intactes. Definitivament, l’Església catòlica, si vol mostrar-se més pròxima, divertida i oberta, no pot limitar-se a una renovació estètica, sinó més aviat a un sacseig profund i determinant de la seva estructura.

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.2024

 

pac 74 - Capellans a la moda?

Als religiosos, amb una vida entregada a l’espiritualitat i amb vots com la humilitat o la pobresa, no solem associar-los a fenòmens tan terrenals com la moda. Però és ben cert que, al llarg de la història, l’Església catòlica ha estat una de les institucions que han sabut emprar la moda d'una manera més magistral i efectiva.

L’especificitat de la indumentària eclesiàstica neix al segle IV, quan, arran del desenvolupament dels monestirs, van començar a vestir-se diferent de la societat civil. Per això, aquesta vestimenta conserva avui dia l'estètica de l'època, quan els pantalons encara no s’havien implantat en la moda masculina i la túnica en forma de T la duien tant homes com dones. La túnica, com a record dels seus orígens, és el punt de partida de la vestidura més essencial i ben dissenyada de la indumentària eclesiàstica, la sotana, fixada com a indumentària bàsica per infondre en els sacerdots un to imponent, seriós, senzill i auster. Unes línies molt bàsiques, majoritàriament de color negre i sense elements ornamentals per transmetre la renúncia als plaers materials i a la vanitat, en pro del món interior. Un color negre que, a més, es contraposa amb el blanc del coll, com a símbol de puresa de l’ànima.

Al revers de la moneda de la renúncia i l’austeritat sacerdotal trobem els alts càrrecs eclesiàstics, amb el desplegament estètic de tot el poder econòmic i polític de l'Església. Ornamentacions luxoses com puntes de coixí, pells o joieria unides a teixits d'alta qualitat i tints vermells i porpres –dels més cars, i per això reservats tradicionalment a alts dignataris– han vestit bisbes, cardenals i papes. De fet, la indumentària dels cardenals electes en els conclaves pot arribar als 6.000 euros.​..

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.12024

 

pac 73 - Cosa nostra

No som al 1714 ni al 1939, però la majoria del país, que durant la dècada de 2010 veia amb bons ulls una Catalunya més sobirana, viu el post-Procés amb un sentiment de derrota i de frustració, que s'ha escampat inevitablement perquè –sense ànim d’ofendre ningú– rere el moviment sobiranista, que va fer possible la gran mobilització de l​'1 d​'Octubre, hi havia la part més activa de la població, la més decidida, la més organitzada i la que més creia en el país. Aquelles cohorts de ciutadans que havien de construir la Catalunya sobirana, en gran part, formen ara una gran massa escèptica, que s'ha vist decebuda pels seus propis conciutadans (els que van rebutjar el referèndum i van aplaudir-ne la repressió), pels seus líders (que no van saber fer la part de feina que els tocava) i per la democràcia espanyola, que els va respondre amb violència i prou.​.. Mentrestant, el país va fent i als cenacles on no fa gaire es discutia apassionadament de política, ara es parla de com enfortir el país, de salvar el català de les amenaces enormes a què s'enfronta, de millorar la cultura, el teixit social, el territori, l'habitatge. Això és política, i tant; però no té molt a veure amb el menú que ens ofereixen uns partits catalans entotsolats, un govern autonòmic que només vol perpetuar-se a través de l’anestèsia col·lectiva i un Estat on la consciència democràtica és massa feble per enfrontar-se als poders fàctics... molts catalans han decidit, potser sense dir-ho en veu alta, que torna a ser el moment de deixar la política de banda i reprendre la vella doctrina de “fer país”, des de la base, esperant que arribin temps millors; nous lideratges, noves idees. Amb un Estat hostil i una Generalitat sedada, toca arremangar-se i assumir que, com ha passat gairebé sempre, el país és cosa nostra, de tots i de cadascú...

Toni Soler, 8.12.2024

 

pac 72 - Exhibir-se sexualment

Em mirava el programa First dates, que és un programa de “cites” reals​... Al programa tot sovint es fan petons amb llengua o xarrupades d’orella i balls eròtics esforçats i tristíssims.

Aquesta absència de privacitat a l'hora del sexe, que en realitat és molt primitiva (un animal no s’oculta, esclar, per a l'acte sexual), em sembla que és pròpia d’aquests temps que vivim. No us penseu que parlo com una vella escandalitzada. No estic escandalitzada, sí fascinada. Diria que avui tots patim una certa confusió, ens mostrem molt equívocs, en el terreny sexual. Penso en el cas d’Íñigo Errejón, per exemple. El “no és no” que li va dir una de les denunciants (ell en va fer cas) va ser dins d'una habitació, on hi havia un llit. Per a mi, entrar en una habitació (havent dit, esclar, moltes paraules abans, algunes potser tendres) és un codi, té un significat. Assistim a denúncies per abús sexual, que en privat considerem poc morals, banals i poc fonamentades. I assistim, a les discoteques i als programes com aquest, a perreos públics i tocaments també poc morals, banals i poc fonamentats. Passem de l’exhibició al puritanisme, tots i totes, en qüestió de minuts. Oferim i neguem, proposem sense paraules i ens ofenem si accepten sense paraules. Perquè les actituds, que compten com les paraules, i les mateixes paraules no valen res, ja no signifiquen res.

Empar Moline​r, 7.12.2024

 

pac 71 . El desordre

Temps complicats. Tot és el que sembla: una enganyifa dels de dalt.​.. Tampoc no et pots refiar del mòbil: no hi ha dia sense la notícia d'algú que va pensar-se que la trucada era del banc i al cap d'una estona se li havien esfumat els estalvis.​..(el primer manament dels escriptors de discursos polítics és encabir-hi problemes de la gent normal), “i això amb cinisme, si cal, i un cert sentit del caos”.

“Un cert sentit del caos”. Caram. La desconfiança s'estén. Conversa sentida a la parada de l'autobús entre dues senyores grans: “Jo ja no miro les notícies, perquè tot són desgràcies”. “Això de donar-nos males notícies ho fan perquè ens morim abans i no ens hagin de pagar les pensions”. “Però jo no em penso morir, eh?” Aquesta és l’actitud.

Antoni Bassas​, 7.12.2024

pac 70 - Llibres amb obsolescència programada: Llegir els llibres quan toca

L’arrel del problema és doble. D'una banda, el frenesí capitalista ens empeny a un consum continuat i insaciable de tot: la moda, el renting dels cotxes, els mobles etc., tots els productes en general tenen ara una vida més curta. De l'altra, la saturació del mercat: com més llibres, menys temps i espai per a cadascun...  la superpoblació editorial exigeix uns mecanismes de control poblacional que comporten matar llibres que encara podrien viure força més temps, i alhora, no permet que alguns nounats es desenvolupin com cal...

La veritat és que als mitjans hi ha poc espai per als llibres que no són novetat estricta. Els periodistes culturals estan sepultats per una allau tan enorme de llibres acabats de desenfornar que no es poden permetre mirar enrere... Fabriquem llibres amb data de caducitat: si no els llegeixes quan toca, val més que te’ls saltis. Són llibres amb obsolescència programada. El més curiós és que aquest escurçament de la vida dels llibres passa malgrat que no sembla que a ningú li interessi en especial: ni als editors ni als llibreters ni, encara menys, als autors. I, tanmateix, tots actuem segons les normes que imposa aquesta maquinària que ningú governa.

De vegades em pregunto quins seran els llibres actuals que passaran a la posteritat, si és que en la postpostmodernitat continua existint això de la posteritat, i de vegades em responc que res no passarà a la posteritat perquè res no haurà sigut prou processat ni paït...

Carlota Gurt, 7.12.2024

pac 69 - Llibres amb obsolescència programada

​Miquel Adam em deia que per primer cop en aquella fira no havia portat tots els llibres; alguns, a contracor, els ha hagut d’abandonar: després de fer-se un fart de traginar-los amunt i avall, ja no venen. Em va explicar també que fa poc ha tret un parell de llibres boníssims que estan passant desapercebuts, tant entre la crítica com entre els lectors. I això, esclar, és frustrant.

La vida dels llibres és cada dia més curta. Preocupantment curta, de fet. Els longsellers (els llibres que es venen de mica en mica, però al llarg de molts anys) són l'excepció. Celebro les excepcions que aguanten molt, però continuen sent això: excepcions. La majoria no només venen poc, sinó que venen durant poc temps​...  Cada campanya implica rotacions en les taules de novetats i condemnes a la lleixa que no es mira gairebé ningú...  en general, un llibre és definitivament mort al cap d'un any...  Però la realitat és que la vida del llibre és molt més curta que això, perquè, després de la primera campanya que ensopega, ja comença l’agonia... un llibre és mort al cap d'un mes de néixer...

Carlota Gurt, 7.12.2024

 

pac 68 - Els vells (els d'ara i els d'abans)

​Això de l’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa.​..

Fa un segle l’esperança de vida era menor, esclar, però la vellesa existia igualment. Només passa que s’era vell més d’hora. Els protagonistes ​de l'obra Els vells d'Ignasi Iglésias tenen 70 anys i 65. Han estat acomiadats de la fàbrica tèxtil on han fet de filadors durant dècades i, amb ells, tots els de la seva edat. En aquells temps no hi havia ni atur ni jubilació. Sense feina, eres home mort.​..

Iglésias va directe al gra. Els personatges són diàfans. Allò que els preocupa és la tríada bàsica: feina, menjar i família. Tenen perfectament assimilats els rols de gènere de l'època i la moral del treball. Els homes no es veuen vivint sense treballar, la fàbrica és la seva vida.​..

Iglésias va morir el 1928 relativament jove, als 57 anys​... Però aleshores era prou normal finir a aquella edat.​ “L’enterrament d’Iglésias va aplegar 50.000 persones davant de casa seva, al passeig de Sant Joan, i més de 100.000 van seguir la comitiva fúnebre des del Clot fins al cementiri de Sant Andreu, on és enterrat. Vuitanta amics seus van portar, rellevant-se, el fèretre, en un enterrament on hi va haver més de dues-centes corones”, relata Gemma Bartolí.

Tot això ha passat avall, oblidat... Per descomptat, el nostre món ha canviat molt. Fins i tot hem proscrit la paraula vell, tot i que els vells són més vells, i en la piràmide poblacional són molts perquè la natalitat està sota mínims. ¿Però realment hem canviat tant o senzillament ens hem fet més longeus? El cas és que molta gent assalariada torna a tenir problemes per pagar el lloguer i pateix per la seva vellesa. Potser, doncs, l’obra Els vells és molt més jove del que ens pensem.

​Ignasi Aragay, 14.12.2024