Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès... La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació
familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès
està en vies d'extinció. Podrà resistir? ... "Engaltar unes quantes males collites i anys
de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la
corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès
conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè
manté l'esperança.
"La terra conreada és herència d'una civilització antiga de la qual
encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n'és conscient. Els
pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica,
molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de
consum més d'usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li
diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la
sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una
cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les...
Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats
burocràtiques.
La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb
timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna
estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent
arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra
cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc...
Ignasi Aragay, 10.5.2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada