divendres, 30 de juny del 2017

pd M64

​LLATINOAMERICANA 99
EMPEDREÏTS, ETERNS CAMINANTS...
 Joao Pedro Stédile, lider del MST
... Es va implantar el model agroexportador. I, en alguns països, el model mineroexportador. És a dir, al nostre continent li tocava produir tan sols mercaderies que interessaven a les elits de la metròpolis, i no els bens necessaris per al nostre poble. Foren així obligats a produir només coure, plata, ferro, diamants, or. En altres llocs foren obligats a produir només sucre, cotó, cafè, cacau, cuir, tabac.
... El pobre sempre és un destorb per al desenvolupament...
Marx havia descobert - i els capitalistes ho aprengueren -  que com més gran fos l'exèrcit industrial de reserva i a recerca de feina, més petits serien els salaris pagats i més grans les taxes de benefici...
...
Ja no hi ha lloc per als pobres, ni a camp ni a la ciutat. En som simplement exclosos!
...
Molts dels pobres desenganyats ja no creuen en res.
...
Entre els indígenes dels boscos brasilers hi ha una dita per explicar situacions irresolubles. "Si corres, (la fera) t'atrapa; si no corres, se't menja... només hi ha una solució: menjar-se la fera!"
...
És necessari que ens enfrontem al model neoliberal...
...
El clamor per "ocupar, resistir i produir" ressona pels camps com un senyal de tenacitat i rebel·lia.
...
Demostrarem que les elits minoritàries no tenen futur, perquè no saben somniar. No saben què és la solidaritat.


dijous, 29 de juny del 2017

pd M63

​LLATINOAMERICANA 99
LA FRATERNITAT I ELS ATURATS
​Conferència Nacional dels Bisbes Brasilers
Alguns objectius de la campanya
  • Contribuir a que la societat es sensibilitzi davant la greu situació dels aturats.
  • Denunciar el model neoliberal excloent que intensifica l'atur estructural, imposa  un patró de consum insaciable i exacerba la competència i l'individualisme.
  • Anunciar una societat basada en nous paradigmes, on la persona humana sigui el centre i la vida no es subordini a la lògica econòmica; en la qual el treball no es redueixi a simple supervivència...
  • Estimular un ampli moviment de solidaritat...
Alguns elements antropològics
  • La tirania del mercat
  • La recerca de la felicitat. És intrínseca a l'ésser humà...
  • Fonaments falsos. El neoliberalisme està estructurant la manera de viure personal i col·lectiva a partir de la divinització del poder, del diner, del plaer, del saber opressor i de l'afany malaltís de lucre, que passa per sobre de la dignitat humana...
  • La manipulació de la religiositat
...

dimecres, 28 de juny del 2017

pd M62

ARA dissabte, 3 d'octubre del 2015
EL CENTRE DE GRAVETAT
Ferran Requejo

... crec que seria un error de primera magnitud que després de les eleccions del 27-S les institucions i partits catalanistes tinguessin la temptació d’entrar en una dinàmica de reforma constitucional, que sempre estarà presidida per una lògica política espanyola. Ja no som aquí. El procés actual ha permès passar dues o tres pantalles. El que s’hauria de negociar, en tot cas, és el quan i el com sobre la realització d’un referèndum a Catalunya sobre la independència, una qüestió que veig del tot improbable, per no dir impossible, de negociar bilateralment, tant per raons relacionades amb la història i la situació jurídica actual com per raons de la cultura política i dels desfasats marcs mentals que encara mostren els actors polítics espanyols (fins i tot els més il·lustrats).

... És la primera vegada en tota la història del catalanisme polític, des del segle XIX, que hi haurà un govern de la Generalitat que s’ha presentat amb un programa inequívocament favorable a la independència del país. En relació als vots, crec que la conclusió més sensata és dir que no sabem quants ciutadans hi ha favorables a la independència. Tampoc sabem quants n’hi ha en contra. Això només es pot saber amb la celebració d’un referèndum...

El procés s’ha anant reforçant gràcies a l’impuls de la ciutadania, de la societat civil i dels actors polítics implicats. Però és ara quan entra en la seva fase decisiva. Dues qüestions fonamentals són exigibles a la classe política: responsabilitat i professionalitat...

dimarts, 27 de juny del 2017

pd M61

​LLATINOAMERICANA 99
PER UN JUBILEU DE VERITAT
...
Tots els anys són sants i bons per a aquells per als quals té sentit la vida, i tots són un do que s'ha d'aprofitar amb passió febril...
L'any de gràcia o any sabàtic, també conegut com any jubilar, perquè s'anunciava al poble amb el corn anomenat en hebreu "yabel"... consistia en la concessió cada set anys d'un any de respir a la terra i als serfs que la treballaven...

En el codi deuteronòmic es va completar aquesta llei amb l'obligació d'eliminar tots els deutes contrets durant els sis anys anteriors a l'any de gràcia ( que tenia com a objectiu) restaurar l'ordre volgut per Déu: sense acumulació de terres, sense serfs ni amos, sense deutes, sense que a ningú li faltés el que a un altre li sobrava.
​...
El jubileu de Jesús... no és d'un dia, ni per un any, ni cada set o cinquanta anys, sinó per ésser viscut cada dia. Viure en estat de jubileu - i amb molta alegria! Portar al món l'alegria - la bona notícia! - d'un any de gràcia permanent i definitiu...
...
Un jubileu que es converteixi en un programa de vida i lluita, la utopia d'un món jubilar, ple d'alegria, ple de fraternitat, la utopia del Regne de Déu...​

dilluns, 26 de juny del 2017

pd M60

​EL PUNT AVUI setembre 2015
JO NO VOTARÉ PAS
​Henry Ettinghausen, professor emèrit de la Universitat de Southampton

El dia 27, no votaré. I la Mercè, tampoc. No pas perquè no vulguem, sinó perquè ens ho tenen prohibit. I la raó és paradoxal. Hem tingut casa a l'Empordà durant quaranta-sis anys, i des de fa més de catorze hi vivim permanentment, però mantenim la nacionalitat britànica. I quina és precisament la paradoxa? Aquesta: per votar a les catalanes, cal ser espanyol. Per votar a les municipals, cap problema. I a les europees, tampoc. Però a les catalanes i a les espanyoles, res de res... Per votar a les catalanes, hauríem d'haver renunciat a ser britànics, ja que a l'Estat espanyol no existeix la doble nacionalitat, si no és amb països de parla espanyola.
Ens sap molt de greu no poder votar el dia 27. Els pares de la Mercè van anar a l'exili, no pas per haver fet res mal fet, sinó senzillament per haver donat suport a la idea d'una Catalunya independent, una idea que –ho sento, senyor Rajoy!– no és pas un invent del president Mas. Ni tampoc, senyor González, una idea nazi o feixista: els nazis i els feixistes es van dedicar a esclafar estats independents... Sens dubte, si encara fossin vius, també votarien independència els avis i besavis de la Mercè...
...
no tenim vot, però sí que tenim veu. I el que més clar i català us volem dir és això: no deixeu que les veus amenaçadores ni les cagacalces us facin por. Al llarg de la història s'han disgregat moltíssims estats i imperis...
...
cal tenir ben present el fet que hi ha molt pocs estats al món que s'hagin establert com a independents sense haver experimentat l'oposició de l'estat al qual havien pertangut. La història demostra, una vegada i una altra, que la independització és un fenomen incessant, però que no ve per si sol. Per tant, que no us vinguin amb històries...

diumenge, 25 de juny del 2017

pd M59

​LLATINOAMERICANA 98
ELS EUA UNA CULTURA DE VIOLÈNCIA
​Conferència dels bisbes catòlics dels EUA

... Ens encaminem tràgicament cap a la violència a la recerca de respostes ràpides i fàcils a problemes humans complexos. Una societat que destrueix els seus nens, que abandona les persones grans i que confia en la venjança té una manca de referències morals fonamentals. La violència no és la solució; és més aviat el signe més evident dels nostres fracassos.
...
... es necessita una revolució moral per reemplaçar una cultura de la violència per una nova ètica de justícia, de responsabilitat i de comunitat.
Als EUA els nens passen 28 hores per setmana davant de la TV. Quan fan els 18 anys han vist 200 mil actes de violència a la TV, mil dels quals són assassinats... Aquesta sobredosi de violència està creant una generació de joves insolents i agressius.

dissabte, 24 de juny del 2017

pd M58

​EL PUNT AVUI dijous, 24 de setembre del 2015
LA POR
Manuel Cuyàs

En els últims dies de campanya s'han multiplicat els arguments de la por. La pregunta és: per què no els exhibien i desplegaven abans? Si ens haguessin dit amb antelació que les pensions s'esfumarien, que els bancs se n'anirien deixant-nos en situació de corralito, que la sortida d'Europa seria imminent, que les empreses prendrien posició en llocs més segurs, que el Madrid no jugaria amb el Barça (ho diuen al revés, però també és això, i els espanta), que l'empresa Pronovias deixaria les núvies del país sense un mal drap per posar-se, si ens haguessin dit aquestes coses amb temps i dosificació potser alguns dels que diumenge votaran els partits que anomenem del sí s'haurien repensat la intenció i ara buscarien alternatives entre els del no.
O no diuen el que pensen o s'havien cregut que anàvem de broma. El primer badall de l'independentisme va ser acollit pels que en són contraris amb un mig somriure escèptic. Els més agressius, amb insults. Posteriorment es van relaxar –només una mica– quan es van treure del barret que el famós suflé es desinflava i quan van creure que una llista unitària no seria possible. El suflé està a punt d'esclatar dins del forn i la llista unitària no només és un fet sinó que n'ha sortit una altra encara més radical. Davant aquesta situació tots els arguments paorosos han sortit a la vegada i atropelladament amb el resultat que en comptes d'aterrir fan riure. D'un en un s'haurien pogut reflexionar. La profusió ha activat la hilaritat.

divendres, 23 de juny del 2017

pd M57

​EL PUNT AVUI dijous, 24 de setembre del 2015
MENTEIXEN
​Vicent Partal

Intenten fer-nos por afirmant que els catalans quedaríem fora d'Europa amb la independència. És mentida. Quan algú els ho torne a dir, simplement pregunten en aplicació de quin article dels tractats europeus passarà això. I veuran que no poden respondre.
...
Catalunya ara, com a part d'Espanya, és dins la UE. I si estàs dins no hi ha cap manera automàtica d'estar fora al mateix temps...
Si ja estem dins, doncs, l'única manera d'estar fora és o bé perquè nosaltres marxem voluntàriament o bé perquè ens expulsen. Tornem a la llei. Hi ha el procediment de retirada, perfectament establert en els tres punts de l'article 50 dels tractats. El mecanisme de nou és complet, clar i contundent.
...
I aleshores arribem a la pregunta clau: quin mecanisme complet, clar i contundent val per a expulsar Catalunya? Segons els unionistes, és evident que ens expulsarien, però no contesten mai a la pregunta: basant-se en quin article, basant-se en quina llei? Per entrar hi ha els criteris de Copenhaguen, per a pactar l'eixida hi ha l'article 50, però per a ser expulsats quin article hi ha?
Saben la resposta? Cap ni un. Es limiten a mentir i a intentar fer-nos por amb un fantasma que no existeix...

dijous, 22 de juny del 2017

pd M56

​LLATINOAMERICANA 98
(CITES)
"La glòria de Déu és que el pobre visqui". Monsenyor Oscar Arnulfo Romero
"​No hi ha prova millor de Déu que aquest final de la Creu". Pere Casaldàliga
"Aquesta és la nostra alternativa: vius o ressuscitats". Pere Casaldàliga
"La nostra causa triomfarà perquè és la causa de la justícia, la causa de l'amor". Augusto C. Sandino
"La independència no es discuteix, es guanya". Pedro Albizu Campos
"El futur dels infants sempre és avui. Demà serà massa tard". Gabriela Mistral
"Com més difícils són els temps, és més important fer memòria dels nostres somnis". Giancarlo Oliveri
"Cal ser durs, però sense perdre mai la tendresa". Che Guevara

dimecres, 21 de juny del 2017

pd M55

​LLATINOAMERICANA 98
UNA PÀTRIA EN UNA "ALTRA" PAU

1. On som (Veure)
Bretxa creixent entre pobres i rics... L'exclusió (A les portes del segle XXI estem descobrint - diu Forrester - que existeix alguna cosa pitjor que l'explotació de l'home per l'home: és el fet que ara milions de persones ja no serveixen ni per ser explotades.)... Transformació /mundialització de la producció... Mundialització del mercat... ​Mundialització del capital financer... Privatització, desestatització... Urbanització, apartheid i violència... Amenaça ecològica... Els mitjans de comunicació: el sistema nerviós de la societat ("Antigament la religió era la cultura. Ara la TV és la cultura" Comblin)... Postmodernisme a la llatinoamericana... Neoliberalisme com a ideologia hegemònica... Depressió dels militants (el subjecte ha après a no defensar-se, a no lluitar. Pèrdua de l'autoestima, pèrdua de memòria, incapacitat de reacció, estrenyiment de consciència, tristesa vital, falta de creativitat..., es dona tant en la depressió individual com en la social)... Tornada a la religió... Presència de l'alternatiu...
2. Consideracions (Jutjar)
Mundialització (no estem contra la mundialització, sinó contra el caràcter neoliberal que ha pres; simplement volem una "altra" mundialització)... Neoliberalisme (El mercat lliure acaba inevitablement en la concentració oligopolística o monopolística. Ho demostra la història i l'actualitat fins a la sacietat)... Factors psicosocials: "encara és de nit..." (Així és el moment, obscur, aparentment amb difícil sortida, però alhora apassionant com en els millors anys passats. És qüestió d'educar la mirada...)
3. Per a la praxi (Actuar)
Per on deurà ser la sortida?... Actituds que cal mantenir i passos que cal fer: "estar en el sistema sense ser del sistema" - no deixar de creure que hi ha una alternativa - ser decididament antineoliberal - crear xarxes - reclamar l'estat nacional - mundialitzar la democràcia - pensar i actuar localment i mundial - el temps juga a favor nostre...

dimarts, 20 de juny del 2017

pd M54

​EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015
MOTS
Isabel-Clara Simó​

...
el mot que més m'ha impactat pertany al món de la política. García Albiol ha dit que Mas és el pitjor president que ha tingut mai Catalunya. Els qui no som de Convergència, els qui som d'esquerres (i independentistes, cal aclarir-ho?), podíem trobar-li tot de defectes al president Mas, però fa dos o tres anys que no parem de dir, caram que bé que ho fa. Però és que ara en tenim la prova: que García Albiol digui que ho fa malament és prova fefaent que és un crac. Gràcies, García Albiol! Vals un imperi. No tant com Alfonso Guerra (a qui hauríem d'aixecar un monument, perquè va iniciar el moviment independentista), Felipe González o, ai senyor, l'inefable Mariano Rajoy.

dilluns, 19 de juny del 2017

pd M53

EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015
ENCAIX DE LA CUP
Manuel Cuyàs

... Feia calor i plovisquejava. Entre el públic, molts joves, alguns amb cotxets de criatura. Després de travessar molts GR i d'encendre focs de camp –amb foc nou, ben entès–, la paternitat. Ser pare fa CUP. També n'hi havia cargolant cigarrets a mà. Cada partit encaixa amb els seus militants, o són els militants els que encaixen amb els partits, i quan veus els clients de la CUP t'adones que tenien un partit pendent on encaixar...  També hi ha gent gran. Els conec i puc dir que fa quatre dies militaven a ICV i que en fa cinc ho feien al PSUC. Molts són mestres, ara jubilats o a punt de ser-ho...
... Abans, quan els mestres de la concurrència eren joves, els improperis es projectaven sobre els Estats Units d'Amèrica. Ara, sobre Europa, insensible als refugiats d'una guerra que ella arma i manté...
...
Trobo un jovenàs que no encaixa amb l'auditori. “A veure què em diuen.” Poden estar contents: a diferència dels partits que només apleguen convençuts, la CUP és encara tan nova que crida dubitatius.

diumenge, 18 de juny del 2017

pd M52

EL PUNT AVUI 15 de setembre del 2015
EL 51 PER CENT
Vicent Sanchis​

Hi ha gent sensata a Madrid. Gent que no considera que centenars de milers de catalans són idiotes o estan intoxicats pel president Mas, la ràdio i la televisió públiques o l'escola. Són pocs. I per això destaquen. Destaca, per exemple, la sensatesa d'Iñaki Gabilondo, que contrasta enormement amb l'empresa que sempre li ha cobert el tos professional. Gabilondo considera que no es pot mantenir l'actual statu quo entre Catalunya i Espanya, i demana, bravament, “renovar la nostra voluntat de conviure i construir un nou consens”. Aquest és el llistó màxim a què arriben algunes persones de bona fe a Madrid. Però, més enllà de les bones intencions, hi ha també les incontinències habituals. Afirma Iñaki Gabilondo: “Em crida molt l'atenció la bogeria de Mas d'iniciar un procés d'independència amb la meitat del seu poble en contra. Si jo fos el president de Catalunya, encara que em donessin atribucions per a iniciar un procés d'independència amb el 50 per cent del Parlament, mai m'animaria a convidar el meu país a una aventura com aquesta.” La “bogeria”, senyor Gabilondo, seria continuar com fins ara... Per què s'ha de supeditar el 51 per cent dels catalans a la conveniència del 49 per cent? En darrer extrem, com es va fer amb la Constitució a Espanya, el dilema es podria resoldre amb un referèndum...

dissabte, 17 de juny del 2017

pd M51

EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015
UNA ABSURDITAT RERE L'ALTRA
Xevi Xirgo
Com que​ TV3 i Catalunya Ràdio van decidir finalment dedicar unes quantes hores a retransmetre la manifestació de la Diada, la Junta Electoral Central (de Madriz, és clar) va decidir que això s'havia de compensar dedicant un espai de programació similar, també en dia festiu, als partits unionistes. Més enllà que la mateixa resolució és absurda, a la Corpo s'ho van agafar amb filosofia i van proposar als unionistes dedicar tota la tarda de diumenge passat a entrevistar-los. Ciutadans, el PP i el PSC, però, s'hi van negar perquè, diuen, això no els compensa prou. I la Junta Electoral els dóna la raó: l'espai d'entrevistes, diu, “no compensa en absolut la cobertura que els mitjans públics van fer de la Via Lliure”. Doncs mirin, és que tenen raó. Res compensarà aquestes formacions perquè, de fet, no se les hauria de compensar per res. I si no, que muntin una manifestació demanant la unitat d'Espanya, que reuneixin un milió de persones a la Meridiana o a la plaça d'Espanya i veuran com no han de recórrer ni a la Junta Electoral perquè els la retransmetin. Perquè tindrà interès informatiu. Facin el que facin ara TV3 i Catalunya Ràdio amb ells, no s'enganyin, res tindrà cap interès periodístic. Una resolució absurda, incomprensible, sense sentit, que hauria de posar en peu de guerra tot el col·lectiu periodístic, no pot acabar de cap més manera que amb una decisió absurda. Absurda i sense cap interès periodístic. Per una cosa ben simple: no hi pot haver interès informatiu allà on no n'hi ha. C's, el PP i el PSC tenen l'àrbitre a favor seu i gràcies a això han guanyat minuts als mitjans públics. Quina ironia, però, que ara no ens puguin oferir res d'interès. A excepció feta, és clar, que retransmetessin quatre hores de balls de l'Iceta. No tindria interès. Però rebentaria les audiències.

divendres, 16 de juny del 2017

pd ML

ARA dissabte, 29 d'agost del 2015
EL DRET A IMPEDIR LA SECESSIÓ
Josep Costa

...​
els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió. 
 
Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.


dijous, 15 de juny del 2017

pd M49

ARA divendres, 15 de maig del 2015
S'HO ESTAN CARREGANT (i 2)
Xavier Roig

​(continuació)
Model Supervivència. L’anomeno de “supervivència” perquè qualsevol de les altres dues sortides pot significar la mort de Catalunya com a nació. El model Supervivència només pot triomfar si s’obté un suport clar, per sobre del 55% -del 60%, millor-. És una situació que no assegura la independència, però ofereix bastantes garanties que el referèndum d’autodeterminació pugui tenir lloc. El missatge al món seria nítid i obligaria al diàleg per organitzar un procés democràtic. Només la radicalitat i l’amenaça d’una declaració d’independència del Parlament pot fer seure Espanya a la taula per negociar. Mai ningú, enlloc, ha negociat res sense estar en una posició de força. Per tant, aquesta opció és la que interessa als demòcrates que opten pel no a la independència, també. Només el triomf de les forces independentistes pot garantir un referèndum per a tots els demòcrates.

Conclusió. Fins no fa gaire, les coses semblaven una mica encarrilades. Les gestionaven i impulsaven les organitzacions “civils”. Ara, quan són els partits els que han agafat les regnes, la cosa trontolla. Vaig escriure, aquí mateix, que els únics que podien fer fracassar el procés eren els polítics que tenim -perquè, en general, són mediocres, mesquins i escassament patriotes-. No es va acceptar la proposta de llista única del president Mas. Gran error, que ara es paga. Ha succeït el previst: la politiqueta de partidet ha fet el sorpasso a l’ANC, coincidint amb el seu buit temporal de poder. El futur és més incert que mai. Per no dir fosc.

dimarts, 13 de juny del 2017

pd M48

ARA divendres, 15 de maig del 2015
S'HO ESTAN CARREGANT (1)
Xavier Roig
Els que creiem en la democràcia -els que pensem que cal fer un referèndum per decidir el futur del país- estem de mala sort... La realitat és que, a mesura que passa el temps, les esperances d’una sortida satisfactòria als nostres problemes nacionals s’esvaeix. Si algú no hi posa remei, tot això acabarà en un ridícul espantós. I no pas per culpa dels altres.

Al meu entendre, les sortides al nostre procés són tres. Primera, que demostrem la nostra feblesa i ens massacrin -model Derrota-. Segona, que demostrem tebior i Madrid sotmeti a referèndum una proposta -model que podríem anomenar Pont Aeri-. Tercera, que demostrem una gran fermesa i s’accepti, finalment, un referèndum com cal -model Supervivència.

Model Derrota. Aquesta possibilitat pot tenir lloc si els partits pro independència obtenen uns mals resultats al llarg d’aquest procés electoral (que inclou eleccions municipals, eleccions al Parlament - 27-S - i eleccions al Congrés de Diputats espanyol). Menys d’un 45%?... És determinant, per exemple, que la capital de Catalunya tingui voluntat clara i ferma de voler decidir...

Model Pont Aeri. Una possibilitat que seria aplicable si la voluntat dels catalans fos la tebior. Perdre pel 45% o guanyar pel 55%... Aquesta seria una forma continuista que donaria satisfacció als amants del “sí, però no; no, però sí” d’estètica Duran. La tonteria que ha regit la Transició i que ja veuen on ens ha portat. Una proposta continuista que beneficiaria la butxaca d’uns quants, i deixaria tranquil·la la població afartada...
(continuarà...)


dilluns, 12 de juny del 2017

pd M47

ARA divendres, 15 de maig del 2015
EL FUTUR EN SUBJUNTIU
Sebastià Alzamora

La nova política, pel que es veu, es conjuga en subjuntiu. Es multipliquen sense aturador partits i plataformes que porten denominacions com Guanyem, Avancem o Construïm... Podem...

Només tenen un inconvenient, i és que ideològicament no signifiquen res. No vull dir que tothom s’hagi de definir com a socialista, comunista, socialdemòcrata o democratacristià, com acostumaven a fer els partits tradicionals, però aquesta mena d’eufemismes reconec que m’arriben a posar una mica nerviós: Podem? Què podem? Avancem? Cap a on avancem? Som? Ontològicament sí, però en una campanya electoral, què som? Guanyem, d’acord, però què guanyem en concret? Construïm? I tant, si sabem què volem construir...

Vull dir amb tot això que sembla que la nova política segueixi paradoxalment una estratègia molt vella, que és la d’amagar l’ou per no haver de dir amb exactitud de què va ni quin és el seu posicionament. Ni de dretes ni d’esquerres, ni unionistes ni sobiranistes, ni ben bé continuistes ni del tot rupturistes. Més aviat pragmàtics i possibilistes, el que convingui a cada instant i en cada situació...

Em dec haver quedat obsolet, però enyoro els temps en què els partits polítics definien els seus programes i els seus paràmetres ideològics, ni que fos perquè al final els acabessin traint. I em sobten aquests líders que diuen que representen una cosa que en diuen regeneració democràtica però que al final no proposen més que un nou pas de rosca a la Transició...

diumenge, 11 de juny del 2017

pd M46

​ARA dissabte, 27 de juny del 2015
LES BONDATS DE LA UNIÓ
Empar Moliner


Pot ser que mai hi hàgim estat tan a prop, i, per tant, si passa de llarg, mai n’estarem tan lluny... La independència, dic

Fa un temps, els independentistes érem teòrics. Els republicans érem teòrics. Els comunistes éreu teòrics. Votàvem partits que s’adequaven als nostres ideals, però eren això: ideals. Després va passar allò de l’Estatut i va ser una humiliació tan gran i una declaració d’intencions tan funesta -si et trenco les ulleres els altres nens de la classe em riuen les gràcies- que a tota mena de gent de bé se li van inflar mugrons i/o gònades (segons sexe). I va venir aquella mani. I va semblar que finalment els partits havien de servir per dur a la pràctica les aspiracions de la ciutadania. Excurs. Diu en Duran que l’alegra saber que hi ha espai per al catalanisme moderat. Què és exactament el catalanisme moderat? Es pot ser catalanista moderat quan ja tens estat, però si no en tens, d’estat, és tan absurd com pretendre ser infidel moderat. 

Pot ser que perdem. I tots aquests que volen que perdem i que fan discursos sobre les bondats de la unió ens han d’explicar com seguirem. Igual? ¿Amb aquest penós finançament asimètric només perquè no som tan simpàtics com d’altres? ¿Seguirem pagant una institució masclista com la monarquia sense que cap dona de la política ho trobi malament? ¿S’acabarà la immersió lingüística? ¿Seguirem pagant per les vacunes que en altres llocs d’Espanya són de franc? ¿Igual amb les autopistes? ¿Cada pobre amb un pot del McDonalds que ens demani caritat ens haurà de fer pensar en els quilòmetres d’AVE que paguem? ¿Què en pensen fer de mi, de tots nosaltres? ¿Es pensen que desapareixerà el problema? Quan parlen als mítings d’ajudar la classe treballadora, ¿què volen dir? ¿O és que de tant repetir el terme burgesia catalana es pensen que entre els independentistes no hi ha pobres?

dissabte, 10 de juny del 2017

pd M45

​ARA dissabte, 21 de juliol del 2012
TRES MESOS ABANS
Salvador Cardús

Tres mesos abans que saltés la guspira que havia de provocar el cop de puny sobre la taula que forçaria l'inici del procés de secessió que acabaria aconseguint una Catalunya independent, ningú no era capaç de fer cap mena de previsió en cap sentit... l'aprovació en referèndum d'un Estatut que al cap de pocs mesos ja es donava per fracassat, en contra de totes les expectatives, havia provocat una primavera independentista mai no vista. Però sis anys després, es començava a respirar un ambient típic d'un país habituat a lluitar per sobreviure però que sol donar per fet que tornarà a ser derrotat. Així, sense renunciar al combat, es desconfiava somàticament tant de la voluntat de la gent a l'hora de la veritat com del coratge del govern per acabar de fer el pas definitiu... Es vivia un clima de radicalisme desconfiat que, sense voler, se sabotejava a ell mateix. Com més clara es tenia la intuïció que el moment era a prop, més espantava la possibilitat de guanyar...

Si sis anys abans, amb tota la informació del que havia de passar damunt la taula, algú s'hagués trobat amb el compromís de fer un pronòstic, segur que hauria anunciat una frustració col·lectiva irreparable i un escenari més que probable de dissolució definitiva de la personalitat nacional catalana. I, en canvi, pocs mesos després del referèndum, el país havia començat a sentir un formigueig que progressivament s'anava convertint en un radical "ja n'hi ha prou"...

Tot l'esgotament pel procés de negociació estatutària s'havia saldat còmodament amb el sacrifici polític dels qui havien liderat el procés. Cau i net
... El nou Estatut, paradoxalment, no s'havia convertit en la llosa insuportable que preveien els juristes experts, sinó que havia empès a fer sortir de l'armari tots els sobiranistes discrets, a acabar la paciència dels que sempre havien aconsellat que no ens precipitéssim i a atrevir-se a plantar cara a la humiliació...

Tres mesos abans, doncs, l'ambient polític estava encès però tampoc no acabava de cremar...
És cert que al Parlament de Catalunya els debats pujaven de to, però era més l'expressió del clima d'impotència que no pas per la rellevància dels continguts. El que el Parlament discutia ja no interessava gens. Parlaven un llenguatge antic...

Ara, cinc anys després i quan tot ha acabat, és molt fàcil entendre aquella barreja de pors i esperances, l'espera impacient, la gesticulació impotent, la dissonància entre una acció política més ocupada a salvar els mobles vells que a buscar casa nova..
.

divendres, 9 de juny del 2017

pd M44

ARA 21 de gener del 2017
UNA MANDRA QUE ENS FA TRAÏDORS
Sílvia Barroso

... (Vaig rebre una carta de) la companyia a la qual he pagat durant deu anys l’assegurança del pis... Era una carta de ruptura. La més surrealista que he tingut mai. Em comunicaven que al març, quan venci la pòlissa, la nostra relació quedarà “anul·lada”. Vaig pensar que era un error i vaig trucar a la companyia. I una operadora em va dir que si volia parlar en català m’hauria d’esperar que trobessin algú que conegués aquesta llengua -maleeixo la feblesa d’haver-li dit que no calia- i em va fer notar que la nostra relació és de “mutu acord”: igual que jo la puc trencar, “la companyia també té dret a fer-ho”...

Li vaig recordar que sempre he pagat les quotes amb puntualitat. “El problema és que ha tingut cinc sinistres [en deu anys]”, em va contestar. I me’ls va llegir un per un, amb to indignat perquè l’obligava a entrar en detalls escabrosos. Els cinc sinistres en qüestió -la majoria no passaven d’una taca d’humitat- no han estat mai causats per mi sinó per altres veïns, de manera que la meva companyia sempre s’ha limitat a enviar un pèrit i, un parell de vegades, a moure paperassa.

Mai ha hagut de pagar cap reparació. Però troben que utilitzar un servei que pagues cada any la meitat dels anys és “alta sinistralitat”. I per tant, trenquen amb mi. Complint estrictament la llei. Una llei que permet a un determinat tipus d’empreses repudiar un client perquè utilitza el servei que ha pagat. Una norma que dona marge a grans companyies per presentar aquestes decisions com un tracte d’igual a igual. ¿En quin aspecte són iguals una multinacional i el propietari -hipotecat- d’un pis de 40 metres quadrats sense ascensor? ¿On és l’equitat de l’aplicació d’aquesta regla? Molt sovint les lleis que tenim ens escupen a la cara. Normalment ni les coneixem, i és clar que no fem res per canviar-les. Ens volen submisos i ens hi tenen, per mandra. Una mandra que ens fa traïdors a nosaltres mateixos.

dijous, 8 de juny del 2017

pd M43

​AVUI dijous, 15 d'octubre de 1992
ELS CONQUISTADORS
Josep M. Espinàs

...
Ningú parla dels pecats actuals, i dels qui són responsables dels crims que en aquest 1992 es cometen en les mateixes terres contra una majoria de la població. I en altres països que no són americans.
Els ​actuals dominadors i administradors de les societats hispano-americanes pobres, incultes i oprimides em semblen - amb les rares excepcions que calgui fer - molts més culpables que aquells aventurers de finals del segle XV, formats en una altra escala de valors. El menyspreu pels altres i les brutalitats dels invasors d'Amèrica eren coherents amb les seves creences, mentre que el menyspreu i les crueltats que practiquen avui molts poderosos d'aquells països s'exerceixen en un marc d'idees socials i morals hipòcritament escarnides. Sembla com si l'acusació contra els primers conquistadors hagi de desviar l'atenció dels qui han perpetuat, des d'aleshores fins avui, els abusos i les injustícies. Són gent contemporània, correctament vestida - i no guerrers espellifats i incultes - els qui han mantingut les discriminacions racials, les fronteres d'accés a la cultura, la marginació econòmica, les coaccions de l'autoritat i en definitiva la distinció radical entre unes minories privilegiades i una gran majoria empobrida, sovint fins a límits inhumans.
Descendents dels primers ocupants, d'altres estrangers arribats en segles posteriors, o de mestissos de tota mena, són aquests els qui ha "conquistat" realment Amèrica.

dimecres, 7 de juny del 2017

pd M42

​ARA dissabte, 29 d'abril del 2017
DE LA VERITAT A LA POSTVERITAT (i 2)
Marina Subirats

​...
Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l'emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l'antiintel·lectualisme, les poques ganes d'escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se'ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.
El populisme és molt antic... Allò que s'està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l'economia és la principal, però també, indubtablement, l'opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s'esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l'1% que aspira a quedar-s'ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.

dimarts, 6 de juny del 2017

pd M41

​ARA dissabte, 29 d'abril del 2017
DE LA VERITAT A LA POSTVERITAT (1)
Marina Subirats​
... Estava davant d'un cas de postveritat, encara que jo no ho sabia: era un fenomen que només tenia un nom, el de falsedat. Però el cinisme s'ha generalitzat, i ho ha fet embolicant més la troca: el nom de postveritat esmenta la paraula veritat, no falsedat. Pot semblar una veritat, només que post. Com que som en una època de molts post, i ser post sembla de bon to, la postveritat potser també pot colar com qualsevol altre modernitat post. Que som en un moment de tornada de tot, sense saber encara, malauradament, on anem, i per això el que fem és, per ara, negar allò que ha existit, no anomenar allò que volem que sigui...
...
M'imagino la desesperació dels (qui) quan intenten contrarestar-les (les postveritats), comproven que la seva veu no és sinó una més en el guirigall col·lectiu...
Quines són les característiques de la postveritat que la fan, tanmateix, diferent de la simple i pura mentida? La postveritat és una manipulació de la veritat: no inventa un fet des de zero, sinó que parteix de qüestions i conceptes que estan legitimats en l'àmbit públic, que ja són presents en els mitjans de comunicació. És a dir, que ja ens sonen com a coneguts. I, a partir d'aquí, els manipula fins a canviar-ne el sentit...

"El secret consisteix a ser descaradament populistes". Es tracta d'explicar les coses complicades d'una manera senzilla, a l'abast de tothom, i d'utilitzar elements emocionals,
que mobilitzen perquè es presenten com a evidències... És així com es va soscavar el suport a l'estat del benestar explicant que era un invent per mantenir els dropos i els aprofitats, per després procedir a retallar-lo sense gaires protestes. O com es va desacreditar el sector públic dient que eren ineficaços, per poder després privatitzar-ho tot a baix preu entre la indiferència general.
 

dilluns, 5 de juny del 2017

pd MXL

​ARA, dissabte, 29 d'abril del 2017
EL CASAMENT
Sílvia Soler
Quan ens trobem tots, sempre hi falta algú...

... sempre hi ha dolor per l'absència...
... recordar la frase que es va repetir - primer amb una mort, la del pare, després amb l'altra, la de la mare - en boca de tanta gent que la deia de bona fe: la vida continua, el temps ho cura tot.
Sí, la vida continua, i a estones és feliç i plena, però el temps no cura res, si de cas atenua. Per l'amor de déu: han passat trenta-cinc anys, tinc l'edat que tenia el meu pare quan es va morir i la seva mort encara em fa mal!
...
Ara preparem un casament i ens encomanem l'alegria... Però trobem a faltar, encara, els pares/avis (fins i tot els més joves, que no els han conegut). I és per ells que ens hem esforçat a transformar la ràbia en esperança...

dissabte, 3 de juny del 2017

pd M39

​ARA Diumenge, 2 d'abril del 2017
CONEIXEMENT I FELICITAT 
Ferran Requejo

Els humans volem ​coses contradictòries...
A més de conèixer, els cervells humans també ens impulsen a voler ser feliços. I aquí comencen les dificultats, ja que una vida amb més coneixements no comporta una vida més feliç...
Podem aspirar a viure moments feliços, però un vida feliç resulta quasi una contradicció lògica...
(Al "Juli Cèsar" de Shakespeare) Brutus, un savi, comet dos errors: tracta els ciutadans com a éssers eminentment racionals, cosa que mostra poc coneixement del "poble", i, segur de la seva lògica i de la seva moral, no té inconvenient a ser el primer a parlar. Marc Antoni, més astut que savi, rebat els arguments de Brutus amb la retòrica del demagog que apel·la a les emocions, als interessos immediats i a les solucions senzilles d'un lideratge fort. I es guanya fàcilment l'assemblea ciutadana... "És més fàcil enganyar molts homes que un de sol". (Heròdot)...

divendres, 2 de juny del 2017

pd M38

Divendres, 2 de  juny de 2017

"No hi ha inversió més rendible i segura que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som.

Carles Capdevila

dijous, 1 de juny del 2017

pd M37

EL PUNT / 13 d'octubre de 1992
AMÈRICA, DE DOL
Vicent Partal
Les organitzacions índies es manifesten a tot el continent contra el V Centenario
...
La majoria d'Amèrica, doncs, va celebrar el 12 d'octubre més com un dia de dol i reflexió que no com una data de la qual pogueren enorgullir-se...
Avui en dia, el panorama de les tribus índies, de les nacions índies, no crida l'esperança, immerses com estan en la degradació física - sobretot per culpa de 'alcohol -, espiritual i col·lectiva.
L'altra cara d'aquesta diada de dol ha estat el triomfalisme fora de to emprat per l'estat Espanyol. No per habitual, menys sorprenent...
Espanya ha perdut de nou l'ocasió d'intentar acostar-se a Amèrica Llatina. Ahir era el gran moment perquè el rei Joan Carles demanés perdó d'una manera pública als pobles d'Amèrica. No ho va fer malgrat l'evidència d'una Amèrica Llatina on el dol ha superat aquest 12 d'octubre les escasses i vergonyants celebracions oficials.