pac 99 - Immigrants? L'exemple de l'Imperi Romà

Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable?​ En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

Un cop mort Rem, Roma necessitava més ciutadans. "Així que Ròmul va declarar Roma asil i va animar la xusma i els desposseïts de la resta d’Itàlia a unir-se a ell: esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats". Això passava al segle VIII aC​... el 212 dC l'emperador Caracal·la va fer ciutadans romans tots els habitants lliures de l'imperi....

Al principi del segle II aC, quan el nombre total de ciutadans romans masculins adults era de 300.000, cada any arribaven uns 8.000 esclaus a la península Itàlica fruit de les victòries d’ultramar. Això va donar una gran diversitat cultural i ètnica i va anar diluint la divisió entre autòctons i forans... A mitjans del segle I, a l'actual Itàlia, hi havia entre un milió i mig i dos milions d'esclaus, un 20% del total de la població. Al segle II dC la majoria de la població de ciutadans lliures de Roma ciutat tenien algun avantpassat esclau. Roma no va parar mai de créixer amb contingents de gent de tot arreu i no va deixar d'enviar ciutadans a terres llunyanes...

Als primers segles de l’imperi, els rics eren uns 300.000 sobre 50 o 60 milions d'habitants. Al capdavall, "la gran divisió al món romà era entre rics i pobres", diu Mary Beard (SPQR).

Ignasi Aragay, 1.2.2025

​

 

pac 98 - Aquest gener

El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder... Començarà el seu segon mandat, voltat de milionaris. Serà el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin, Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.

Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant una llengua calcada de l'espanyol, i tots tan feliços, arronsant les espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s'hi pot fer res. El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més o menys profund...

Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s'escampa per les meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l'horror. Veig criatures d'ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va enlloc, perquè ja no hi ha lloc.

Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d'aquest migdia dels gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?

Narcís Comadira, 4.1.2025