pac 110 - Trump i nosaltres

 L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d'efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.​.. 

 La desimboltura amb què l'extrema dreta mundial ha colonitzat el llenguatge i les idees és una conseqüència immediata de l'èxit de Trump. Però a la vella Europa aquesta new wave remou calius mai apagats del tot. També a Espanya i ... a Catalunya es percep una dretanització que no només beu de Trump, sinó també del desencís pel Procés (que és un desencís envers les urnes), de la por de Junts a la competència d’Aliança Catalana i de la ingenuïtat de l'esquerra sucursalitzada, que en lloc de parlar de riquesa i pobresa, o de sobirania, o de l'acollida dels nouvinguts, s'entesta a donar oxigen a l’alcaldessa de Ripoll amb extemporànies apel·lacions a l’orgull xarnego. Per tot plegat, la distracció és general, perquè el veritable perill, no només per nombre de vots, sinó per les seves possibilitats de tocar poder –perquè on es governa de debò és a Madrid– és la ultradreta espanyola, que esquinça la part del país més deslligada del relat catalanista. Una ultradreta que, com que és espanyola, és nova, però també és vella. Per això és doblement perillosa.

Toni Soler, 9.2.2025

pac 109 - Profecia de fa seixanta anys

​Visc en un turó cobert d'alzines i tinc dues cabres - Daisy i Cassandra. La Cassandra és guenya i te uns ulls molt estranys. Una nit vaig somiar que Cassandra era una gitana de Mèxic que deia la bonaventura.

La meva vida és una llàgrima de cristall. Hi ha flocs de neu que cauen a la llàgrima i figuretes que es mouen lentament i feixuga al seu voltant. Encara que mirés dintre la llàgrima durant un  milió d'anys no aconseguiria esbrinar qui són i que estan fent.

Alguna vegada he desitjat que esclatés una tempesta. Una d'aquelles tempestes huracanades, totals, que canvien totes les coses. Al cel aleshores passen quatre dies en una hora, els arbres gemeguen, els animalons rellisquen en el fang i tot es fa fosc i es torna completament salvatge. Però en realitat és Déu - fent música a la seva catedral preferida del cel - trencant vidrieres -  tocant un orgue gegant - tronant sobre el teclat - perfecta harmonia - plaer perfecte.

Lord Buckley - el meravellós comic amb cara de lluna - va dir en un còctel als espectadors: "Senyores i senyors... estimats... Els sorprendria molt si els digués... que els estimo?" I tots van riure. És possible que algú ho cregués?

Un amic em va dir que seria perillós escriure sobre Jesús. M'arriscaré. Em pregunto si Jesús sap el que passa actualment al món. No cal que tornis a venir un altre cop. Jesús, or i plata -resistint nu en una habitació plena d'homes d'avui. Quina fortalesa! Jesús, or i plata - no portes botes, ni tens casc ni escopeta - no tens cartera. Poderós Jesús, or i plata amb ulls joves de mil anys. Mires al teu voltant i saps que segurament en alguna cosa has fracassat. 

Perquè estem aquí, esperant en la vigilia de la destrucció, amb totes les forces en contra, els que vivim per a veure albirar un dia proper.

Tu, Estimat Lector - Tu eres la Astorada Gràcia. Tu eres una Joia Preciosa. Només tu i jo podem ajudar a que surti el sol cada matí. Si no ho fem, pot ser que el sol s'anegui de dolor.

Tu - persona especial, sobrenatural, única, fràgil, poruga, tendre, desemparada, enlluernadora joia rubí-maragda, resplendent arc de sant martí. Tot és a les teves mans.

Et sorprendria molt si et digués... que t'estimo?

Joan Baez, contraportada del disc "Farewell, Angelina" 1965

pac 108 - Així és Donald Trump i 2

Davant d’algú així, no recomanaria als amics, els fills ni ningú ni tan sols anar-hi a prendre un cafè. Com a periodista sí, esclar: m’atrau enormement provar de copsar els mecanismes i replecs de la seva personalitat abassegadora. Com a persona, com més lluny millor. Per descomptat, no el voldria d'amic, però encara menys d'enemic. El problema és que a tots els ciutadans del planeta Terra ens afecta el que faci o deixi de fer. Encara que no vulguem, condiciona a cada pas les nostres vides insignificants, començant per les dels palestins de Gaza i les dels ucraïnesos, i seguint per absolutament tothom. Ara vol expulsar els massacrats ciutadans de Gaza i fer-ne una Riviera. Quina serà la següent ocurrència? Enviar tots els africans a Mart? Potser no m'hauria d'haver censurat un adjectiu desacreditat de tan obvi: “Boig”. Si no ho és ell, sí que hi ha perill que ens hi faci tornar a tots nosaltres. No es pot subestimar algú que se sobreestima tant.

Ignasi Aragay, 9.2.2025

 

pac 107 - Així és Donald Trump 1

L’home més poderós del món és, més o menys, aquest. De fet, fa bandera de ser així: “Superbiós, milhomes, narcisista, cregut, desafiant, imprevisible, insultant, irresponsable, egocèntric, autoritari, populista, mentider, exagerat, distorsionador, manipulador, maleducat, incivilitzat, provocador, cínic, ultranacionalista, pseudodemòcrata, agressiu, guerrer, verinós, polaritzador, impúdic, amenaçador, masclista, tèrbol, bèstia, primari, convicte, insolidari, excloent, barroer, amoral, frívol, inculte, ignorant, negacionista, dur, fatxenda, insensible, malparlat, impertinent, divisiu, insidiós, incorrecte, deshonest, esbiaixat, immoderat, delirant, feridor, radical, parcial, injust, visceral, maliciós, inhumà, corrosiu, imperialista, expansiu, il·luminat, superric, xòuman, cridaner, xarlatà, individualista, megalòman, oligàrquic, classista, materialista, antiestatista, anticomunista, simplista, taxatiu, taxador, astut, tosc, fred, maquiavèl·lic, intoxicador, desinformador, potinejador, aprofitat, venjatiu, purgador, rabiüt, immisericorde, implacable, inclement, impacient, excitant, tabalot, malfactor, interessat, irracional, acrític, autocomplaent, totpoderós, xantatgista...” En fi, podríem seguir. Segur que trobaríem més adjectius reveladors de la seva essència humana​.

Evidentment, també li podem buscar adjectius amables i positius, com ara "ambiciós, emprenedor, resolutiu, optimista, pragmàtic, antiburocràtic" i uns quants més. No es poden ignorar les seves evidents habilitats. No hi ha dubte que té capacitats de lideratge i seducció. Però amb un líder com ell, absolutament segur de si mateix i egòlatra, resulta difícil tractar-hi: és dels que practica l’"amb mi o contra mi". Enèrgic i resolut, és taxatiu, executiu, competitiu i resultadista. Va per feina ... convençut de la seva superioritat i del seu dret a estar al capdamunt de tots i de tot. Simplifica el combat entre el bé (ell) i el mal (els qui s’interposen en el seu camí). I surt cada dia a camp obert a vèncer... Aquesta determinació el fa atractiu als ulls de molta gent que demana certeses i solucions fàcils. Per als qui creuen en ell, Trump ofereix cada dia un triomf, cosa ben atractiva en un món tecnològic immediatista.

Ignasi Aragay, 9.2.2025

 

pac 106 - "Ensenyar per competències és un desastre"

— Primer, cal un currículum ben estructurat, que consisteix a tenir els coneixements organitzats d'una manera que els uns es dedueixen dels altres i que tot tingui sentit per als estudiants. La segona és l'avaluació, que és senzilla i no té massa misteri, però té molta oposició. Si tu aconsegueixes fer una avaluació periòdica i sistemàtica ben feta tot millora​.

— Les competències són necessàries i el coneixement és necessari; una cosa va de bracet amb l'altra. Però l'important és com ho organitzes. Si fas un currículum per competències no saps si progresses perquè és molt difícil d’avaluar. Si ho fas per coneixements, tu l’organitzes perquè els alumnes, mentre els adquireixen, també guanyin competències. Quan a Portugal es va canviar el currículum i es va ensenyar per competències va ser un desastre i ha estat un desastre al món sencer. El cervell funciona amb patrons i quan té les coses estructurades.​

— La introducció de la tecnologia a l'aula quan el professor la pot controlar és bona. El problema és que quan tenen la tecnologia a la mà, els alumnes es dispersen fàcilment. Crec que prohibir els mòbils és una bona idea perquè a les aules són un desastre. Hem de vigilar que un petit avantatge no provoqui un gran perjudici i la idea que els nens necessiten l'escola per dominar la tecnologia és una fal·làcia.

—  El llibre de text és una eina preciosa per als alumnes, per als mestres i per als pares. És una referència per seguir allò que han de fer. És una eina que cada cop està més deixada de banda.​ Crec que el professor ha de seguir el llibre i no perdre temps preparant materials, sinó concentrar esforços en pensar la millor manera de transmetre les coses als estudiants. Hi ha una frase que ho resumeix molt bé: “El llibre de text és la introducció al món de la lectura intel·ligent”. És una cosa extraordinària, de veritat.

Nuno Crato​, Matemàtic i exministre d'Educació i Ciència de Portugal​, 9.2.2025

 

pac 105 - ¿Això a la Bíblia?

Hi ha dos llibres de l'Antic Testament que sembla estrany que hi entressin. Els compiladors de la Bíblia van triar, entre un munt de suposades revelacions, o textos de savis i profetes, uns quants que els va semblar que s’avenien perfectament amb els dogmes que queden establerts en allò que els jueus consideren la Llei per excel·lència: el Pentateuc, o els cinc llibres de Moisès. Durant el procés d’elaboració del cànon bíblic, molts escrits van ser rebutjats –després passaria el mateix amb el Nou Testament–, i ara són considerats apòcrifs, però estan editats.

Els dos llibres que causen sorpresa són el Càntic dels càntics i el Cohèlet, que abans coneixíem amb el nom d’Eclesiastès​. El primer és un llibre molt pròxim a qualsevol obra d’erotisme de la tradició oriental... un diàleg encès entre un amant i una amada. (S'ha hagut de tòrcer molt la interpretació per considerar aquest llibre com un escrit de caràcter religiós.)...

L'altre és el Cohèlet un llibre tot ell pessimisme, que comença amb el famós verset (en llatí) “Vanitas vanitatis et omnia vanitas”... cap al final afirma una cosa paradoxal: “estudiar massa perjudica la salut.” Tanmateix, va entrar en el Llibre sagrat d'una religió que sempre s'ha basat en la lectura, l'estudi i el comentari de les Escriptures.

Jordi Llovet, 8.2.2025

 

pac 104 - Superar Madrid

A Barcelona no només conviuen dues ànimes, la catalana i l'espanyola; també està en joc si la nostra capital és una gran ciutat europea o la sucursal marítima de la nova gran megalòpolis transcontinental. Fins i tot Loquillo, poc sospitós de catalanisme, va advertir d'aquesta amenaça quan va dir que ell és un artista europeu, i no llatí.​..  Per això es va produir el procés sobiranista. I el vam perdre, però vam donar a Espanya un ensurt enorme, i el record d'aquest ensurt és la nostra única força, ara com ara. Perquè nosaltres no pensem que es pugui repetir, però Espanya sí.

El Procés va fracassar per la incompetència dels uns i la repressió dels altres; que cadascú triï amb qui vol enfadar-se més.​.. Per sort encara no som aquí, perquè Barcelona és capital del seu propi país des de fa un mil·lenni, i això no es canvia només per inèrcia.​..

Potser no és cert que resistir és vèncer, però si no hi ha resistència només ens queda veure com la història ens passa per sobre​...

Toni Soler, 2.2.2025

 

pac 103 - La vida és bella - i 2

La pel·lícula La vida és bella responia a aquesta filosofia tan íntimament viscuda per Benigni des de petit, traslladada a la pantalla gran a través d’una història extrema situada al cor del segle XX totalitari... Un món que, malgrat els preocupants senyals que ens arriben cada dia, esperem que no torni. O ja ha tornat a Ucraïna i Gaza? Quants infants palestins necessitarien ara mateix un pare Benigni?

Els que avui banalitzen i blanquegen el nazisme i el feixisme... representen la negació de l’esperit Benigni. Són els que assenyalen el camí de l'exclusió i l'odi, són els que només saben veure enemics a destruir allí on hi ha persones amb les seves grandeses i misèries, són els aprenents de bruixot sempre latents en la història de la Humanitat. Ells embruten la vida. No podem deixar que ens tornin a enfosquir l'esperit, que ens enfrontin amb els que són diferents o pensen diferent, que ens anul·lin el sentit comú i l'esperança.

Als polítics milionaris que estan agafant les regnes del poder obsedits amb la seva llibertat privilegiada, als seus imitadors europeus que recorden massa els que fa un segle van destruir la convivència al Vell Continent, als qui arreu proclamen la bona nova del dret a la riquesa com a miratge d’igualtat, a tots ells els dic que Benigni tenia i té raó. L'estupidesa i la maldat han existit i existiran, la qüestió és com vèncer-les a cada seu nou embat. El d’ara és fabulós. Però la vida és bella, no ho oblidem.

Ignasi Aragay, 2.2.2025 la candelera

pac 102 - La vida és bella 1

 

Ha passat un quart de segle des que el 1999 Roberto Benigni va ser guardonat amb tres Oscars per la pel·lícula La vida és bella (millor actor, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor banda sonora). En el discurs, emocionat i espontani, va agrair als seus pares haver-li fet un obsequi fantàstic: "Ells em van donar el millor regal: la pobresa!". Sí, la pobresa!

Ja aleshores, enmig del glamur de la gala i d’un canvi de mil·lenni optimista, va sonar com una dolça provocació.​ Avui, immersos en un món en què l'èxit es mesura en benestar material, pensar que algú reivindiqui com un do, com un valor, el fet de viure austerament a la majoria li deu sonar excèntric, per no dir directament estúpid.​..

En aquest segle XXI dels prodigis digitals i les pors ambientals no només l’aspiració general és a la riquesa, sinó que els magnats s’han descarat. El que no se'n surt, el que es queda despenjat del progrés i del benestar, diuen que s'ho ha buscat i el pinten com un delinqüent potencial i una nosa social. El missatge dominant és el de la moralitat meritocràtica darwinista: qui no és ric és perquè no vol... És el mantra trumpista: el qui és ric és que s'ho mereix i el qui és pobre, també; sobretot si no és dels nostres per religió, llengua o pell. Apa, fora!

Roberto Benigni va fer una poètica esmena a la totalitat a aquest determinisme social classista... va declarar la pobresa com una benedicció, com una màgia. Acompanyada, esclar, de l’estima incondicional dels seus pares, gràcies a ella va esdevenir una persona empàtica amb el dolor dels altres, amant de la bellesa dels petits gestos, feliç d'haver-se llaurat el seu propi destí...

Ignasi Aragay, 2.2.2025

pac 101 - Trump i la religió

 l’homilia de la bisbe de la ciutat, Mariann Budde,​... La cara de Trump, poc o molt atent a les paraules de la bisbe, va reflectir dues coses. La primera és que no està acostumat que ningú li digui què ha de fer, tenint present que farà el que voldrà, o quasi: hi ha una Constitució vigent. La segona és que, agafat per sorpresa, es va adonar que al seu país hi ha un poder que se li escapa de les mans: el de les Esglésies, que hi són molt abundants, poblades i per a tots els gustos...

Trump no havia pensat que pot manipular una llarga sèrie d’instàncies legislatives i administratives —mentre Musk li manipula les instàncies tecnològiques que calgui—, però que n’hi ha una, la religió, que se li esmuny pel sol fet que està presidida per una autoritat més forta que ell i el seu déu: Déu, si tenim present que quasi totes les religions d'Amèrica, les velles i les noves, són de fonament cristià o monoteistes.

Com que les religions cristianes són humanitàries i prediquen més l’amor que la guerra o la mentida, Trump haurà de contemplar com, des d’una plataforma que li semblava insignificant, s’aixecarà contra ell mateix un poder incontrolable.

​Jordi Llovet, 1.2.2025

pac 100 - El que la mort ha tocat

"És una cosa terrible / estimar el que la mort pot tocar. / És una cosa terrible / estimar, esperar, somiar, ser... / ser, / i, ai, perdre. / És cosa de ximples, això / i una cosa sagrada. / Una cosa sagrada / estimar. / Perquè la teva vida ha viscut en mi, / el teu riure una vegada em va aixecar, / la teva paraula va ser un regal per a mi. / Recordar tot això és una joia dolorosa. / És una cosa humana, l'amor, / una cosa sagrada, estimar / el que la mort ha tocat".​ Chaim Stern, un rabí de Brooklyn mort l'any 2001​.

...La tragèdia de Satanàs és que vol aturar el temps, però solament Déu viu en un present etern. Plora perquè no pot ni aturar el temps ni crear bellesa amb les seves llàgrimes. Només els homes poden creen bellesa experimentant el malenconiós pressentiment que totes les coses del món s'acaben. Aquesta és la nostra manera de dir-li a la mort que no té la darrera paraula...

Pavese ens diu en un dels seus contes que Zeus abandona de tant en tant l'Olimp per perdre's entre els homes i caminar per les seves vinyes i els seus mercats. Ben bé que sap que en el món de les coses humanes tot és efímer, però sap també que només entre els homes es pot gaudir de la bellesa efímera. Hi ha meravelles que només floreixen en el temps dels mortals, que, ben mirat, no és ni el present, ni el passat, ni el futur. És el temps de l'"encara no"...

Tot el món de les coses humanes està tocat per la mort. Però vist de prop i amb una mirada desarmada, és impossible no estimar-lo.

Gregorio Lur​i,1.2.2025

 

pac 99 - Immigrants? L'exemple de l'Imperi Romà

Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable?​ En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

Un cop mort Rem, Roma necessitava més ciutadans. "Així que Ròmul va declarar Roma asil i va animar la xusma i els desposseïts de la resta d’Itàlia a unir-se a ell: esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats". Això passava al segle VIII aC​... el 212 dC l'emperador Caracal·la va fer ciutadans romans tots els habitants lliures de l'imperi....

Al principi del segle II aC, quan el nombre total de ciutadans romans masculins adults era de 300.000, cada any arribaven uns 8.000 esclaus a la península Itàlica fruit de les victòries d’ultramar. Això va donar una gran diversitat cultural i ètnica i va anar diluint la divisió entre autòctons i forans... A mitjans del segle I, a l'actual Itàlia, hi havia entre un milió i mig i dos milions d'esclaus, un 20% del total de la població. Al segle II dC la majoria de la població de ciutadans lliures de Roma ciutat tenien algun avantpassat esclau. Roma no va parar mai de créixer amb contingents de gent de tot arreu i no va deixar d'enviar ciutadans a terres llunyanes...

Als primers segles de l’imperi, els rics eren uns 300.000 sobre 50 o 60 milions d'habitants. Al capdavall, "la gran divisió al món romà era entre rics i pobres", diu Mary Beard (SPQR).

Ignasi Aragay, 1.2.2025

​

 

pac 98 - Aquest gener

El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder... Començarà el seu segon mandat, voltat de milionaris. Serà el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin, Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.

Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant una llengua calcada de l'espanyol, i tots tan feliços, arronsant les espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s'hi pot fer res. El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més o menys profund...

Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s'escampa per les meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l'horror. Veig criatures d'ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va enlloc, perquè ja no hi ha lloc.

Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d'aquest migdia dels gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?

Narcís Comadira, 4.1.2025