L'egopolítica mana... Tothom s’exhibeix... l'ego convertit en mercaderia... Les
ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics... El gregarisme de les
masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha
estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic,
superlatiu...
En aquest ball infinit d’egos hi ha lloc per a tothom... La competició és ferotge i addictiva. I el
podi, extremadament volàtil, com una fira de les vanitats efímeres. Ara
hi sóc, ara no hi sóc. Per mantenir-se, cal extremar-se, cridar més
fort, despullar tota l’ànima, reinventar-se ni que sigui traint-se: el
que compta és la confiança absoluta en tu mateix, la contorsió sense
límits. El missatge és secundari, l'important és la construcció del jo
total i emocional, més enllà de coherències i raons, un jo educat des
del bressol per regnar amb la gràcia dels seus gestos i ocurrències. Un
jo volàtil...hem elevat l’ego a un tron absolut.
Durant segles, per no dir
mil·lennis, sobresortien els més hàbils, intel·ligents o agosarats, uns
pocs escollits. Avui el triomf està a l'abast d'un clic, d'un mem, d'un
cop de sort que tothom busca afanyosament. S'ha democratitzat l'èxit.
S'ha banalitzat la fama. Els savis passen desapercebuts, els necis
ocupen els altars. Una mala imatge ben treballada val més que mil sàvies
paraules. Que parlin de mi encara que sigui bé.
Trump encarna aquest poderós exhibicionisme.
Pot fer-se tant la víctima com el milhomes. Viu patològicament com una
estrella tertuliana de plató, vomitant la seva opinionitis histriònica,
fent servir el gran poder polític i militar de què disposa amb la
frivolitat d’un adolescent malcarat. Sintetitza a la perfecció
l’egocèntric i insubstancial món d'avui... Sense els seus amadíssims enemics, Trump no seria res. Necessita
afirmar-se a la contra perquè, més enllà del seu
teatre narcisista i menyspreador, té poc o res a oferir. La seva
mercaderia és ell i ell és una ganyota moralment putrefacta...
