El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure'ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.
Deixem que els joves (o no tan joves) escriptors, els periodistes i cineastes, els mestres i científics i polítics demostrin la vitalitat de la llengua, que li insuflin aires renovats i connectin amb el gran públic amb naturalitat i sense renunciar a la qualitat. Deixem que ens sorprenguin, que generin empatia i adhesions. Donem una nova oportunitat al català, una renovada il·lusió. És possible. I sobretot és desitjable...
Ignasi Aragay, 5.7.2025
