E.E. 27 Fer-ne vuitanta

Vet aquí que fa cosa d'un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell... Jo vaig néixer en plena postguerra. Racionament i restriccions. Funcionaris que parlaven en castellà en una ciutat que parlava en català. Por, soldats que baixaven de la caserna (llavors se'n deia cuartel)... . Els militars i els capellans dominaven la ciutat... ritmaven la vida de la gent de la ciutat. I les festes religioses, Nadal i Setmana Santa, Pastorets i una processó, amb pifres i manaies... Una gran llosa de plom pesava sobre la ciutat boirosa, humida, freda...I tot feia olor de ginesta i de cera cremada. Era el juny, començava a fer calor i les noies estrenaven vestits de màniga curta. El sol daurava la carn que ja esperava la sal del mar i l’escalforeta de la sorra.

Tot això ja no hi és. S’ho ha endut el vent de la història i ara que he fet vuitanta anys, fet filagarses de records, a vegades m’envaeix la memòria. Fer-ne vuitanta vol dir això. I vol dir que entre aquestes filagarses de la memòria, també hi apareixen rostres de gent que ja no hi és. Fer-ne vuitanta vol dir anar-se quedant sol.  Sembla com si el món es difuminés a poc a poc. Coses que inquieten als joves d’ara, perden importància per als que n’hem fet vuitanta...I no diré que no m’importi, però no m’hi va la vida, perquè jo ja l’he viscuda. Em sap greu pels que venen darrere, però penso que d’una manera o altra ja se’n sortiran. Dec ser tremendament injust, insolidari i tot el que vulguin, però és així. Penso en la Desconeguda i la resta de coses empal·lideixen notablement.

Narcís Comadira, 26.2.2022