... Joan Soler Amigó va anar component una pila de cants d'Església, que
constitueixen un patrimoni cristià sòlid i ampli. M'he dedicat a
comptar quants n'hi ha al “Cantoral de Missa Dominical” i me n'han
sortit vint-i-cinc. Déu n'hi do. Per exemple: “Viva llum d’alba”, “Les mans obertes”, “¿No ho sents? Hi ha algú que
està trucant”, “En tu trobem la vida”, “El vespre abans que a mort fos
lliurat”, “Senyor, no ens deixis”...“Tota la terra espera el Salvador”, “Paraula que fou llum el primer
dia”, “Déu té nom”, “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, i “Noia
del poble. Maria”...
És llàstima, que els nosaltres responsables
litúrgico-musicals estiguin actualment tan enderiats a produir cants
litúrgics que tinguin un to molt oficial, tant en la lletra com en la
música, i que difícilment poden enganxar l’ànima de ningú, i que, en
canvi, no semblin tenir cap interès a aprofitar a fons el ric patrimoni
que ens han deixat autors com aquest que ara estem recordant. Perquè, a
més, davant d'aquesta situació, a molts llocs es refugien en nous cants
que opten pel to sentimental que parla de l’adhesió personal a Jesús,
però sense que aquesta adhesió mostri gaire solidesa teològica, ni
bíblica, ni d’espiritualitat madura, ni tampoc de vida cristiana atenta
al món i als pobres. Són cants que, almenys a mi, em sembla que creen un
pòsit de fe força inconsistent...
Joan Soler Amigó era capaç d'agafar una cançó italiana que parlava de
botes militars, posar-li una lletra que parlava també de botes però
d'una altra mena, i oferir-nos l’entranyable “Vella xiruca”. O podia
sentir un discurs de Fidel Castro en els primers anys de la revolució
cubana, enamorar-se d'una frase d’aquell discurs en què parlava de
com els pobres d’Amèrica Llatina s’estaven alçant, i acabava més o menys
així: “¿No sentiu com ja venen pels camins?”, i d’allà treure’n,
treballant conjuntament amb Jaume Arnella, la potent “Sé que venen pels
camins”. I, també amb Jaume Arnella, podia escriure les agradablement
desvergonyides “Rondes del vi”, i “La timba de les cartes”, i així
successivament. I podia posar lletra a una cançó que, quan la cantes,
tant si ho fas acompanyant-la amb un banjo com sense acompanyar, sempre
sents de fons el punteig del banjo. Em refereixo, és clar, a “La vall
del riu vermell”. I és que jo crec que, per fer bones lletres per a
cants d'Església, s'han de saber fer també cants d’aquesta altra mena.
Per cantar l’alegria de la resurrecció de Crist s'ha de saber cantar
també l’eufòria del vi en una vella taverna a la vora del port. Perquè
aquest és un dels signes més visibles de qualsevol cristianisme que
vulgui ser humanament i evangèlicament sa.
Josep Lligadas, 2.2.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada