pac 194 Bloqueig total a Gaza

 

Segons dades divulgades per l'ONU, en els últims dos mesos Israel ha violat l'alto el foc a la Franja de Gaza en més de 350 ocasions, i ha causat la mort de més de 121 palestins, la immensa majoria, civils. Aquestes dades donen una idea clara de la fragilitat de l’alto el foc que el president Donald Trump va negociar amb Israel i Hamàs, i va anunciar a l’octubre​...

I quina és la situació general avui i la seva evolució previsible? La violació sistemàtica de l'alto el foc per part d'Israel no sembla que hagi d'aturar-se aviat. Israel diu que Hamàs no ha complert la seva part del pacte, ja que encara queda un israelià mort sota el seu control...​ com que aquest últim cadàver no ha tornat a Israel, el govern de Netanyahu considera que no està violant l'alto el foc amb els bombardejos que llança sobre la Franja, un argument que no satisfà del tot la Casa Blanca tot i que el tolera, encara que faci algunes protestes aïllades.​..

La segona fase de l’acord d’alto el foc s'està demorant, i això no agrada a Donald Trump, tot i que no hi pot fer gran cosa. La pressió que el president nord-americà pot exercir sobre Israel és limitada...

En resum, no hi ha motius per a gaire optimisme ni a curt ni a mitjà termini. El 29 de desembre Netanyahu viatjarà als Estats Units per reunir-se amb Trump, però no queda clar que una reunió entre els dos mandataris resolgui les qüestions pendents, entre altres coses perquè a Netanyahu ja li va bé la situació actual.

Eugeni García Gascón

19/12/2025

lliVre 35 EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI

 

«Era feliç, i les persones felices normalment no tenen gaire bona memòria.»  pàg. 50

«La religió era una manera de viure. Els rituals, els miracles, les esperances en una justícia més alta. Però en darrer terme, els escàndols, les hipocresies, la misogínia, les amenaces dels càstigs eterns i el fanatisme em repel·lien. Segur que necessitàvem Déu, però un Déu que ens estimés, no un botxí més. D’aquests ja n’hi havia molts...» pàg. 54

«Alguna cosa es perdia en el moment en què l’individu esdevenia multitud.» pàg. 70

«Qui tria salvar la pell abans que la seva humanitat no és un home...  Et sacrifiques pels teus, mors per les teves idees.» pàg. 113

«¿Per què t’explico totes aquests coses conegudes? Perquè tinc por que ja no ho siguin, de conegudes. La ignorància és una cosa diferent de l'oblit i la reconciliació.» pàg. 131

«Totes les feines que els suecs deixaven ens passaven a nosaltres (immigrants grecs). Aleshores es va crear el tòpic que els estrangers ens prenen la feina (era el 1965). Ara bé, s’oblidaven de la continuació: la feina que hem abandonat.» pàg. 138

«Lluitar amb la mort quan ja no hi ha cap esperança no és natural. A més és dolorós.» pàg. 159

«La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s’oblida, i la vida es torna més buida.» pàg. 167

EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI, Theodor Kallifatides

lliVre 34 EL POU DE L'ASCENSIÓ

 

​"A un bon home no li cal convertir-se en llegenda. Fa el correcte, sense pensar en res més." la Vin a la pàg. 75

"S'observa un fenomen curiós relacionat amb el grups rebels que es van escindir de l'Imperi Final en un intent de gestionar-se de manera autònoma. En gairebé la totalitat dels casos, al Senyor Suprem no li va caldre enviar els seus exèrcits per reconquerir els rebels . Quan van arribar els seus agents, els grups ja s'havien esfondrat sols.

Sembla que, per als rebels, el caos de la transició era més difícil d'acceptar que la tirania que havien experimentat abans. Tornaven a acceptar l'autoritat amb alegria, per opressiva que fos, perquè els resultava menys anguniosa que la incertesa." pàg. 405

"Les profecies no són literals. Són metàfores, maneres d'expressar esperança... d'expressar un sentiment generalitzat. Una esperança generalitzada." pàg. 411

"Les religions són expressions d'esperança. I l'esperança dóna forces a la gent" pàg. 584

​El pou de l'Ascensió, Brandon Sanderson​.

pac 193 Endarrerir la jubilació, frenar la immigració

 

​... a l'informe ​de la situació laboral a Espanya (“OECD Employment Outlook 2025: Spain”).​.. suggereix que treballem més: que augmentem el nombre de dones al mercat de treball, que activem més treballadors en edat de jubilació i que promoguem la immigració regular. D’aquestes tres propostes, la primera és trivial, la segona és encertada i la tercera equivocada.​..

Pel que fa a la segona proposta, la salut mitjana dels espanyols entre els 65 anys i els primers 70 permet que treballin més, i per això és oportú que hàgim endarrerit l’edat mínima de jubilació i que s’introdueixin mesures per allargar voluntàriament la vida activa. En aquest context, constitueix un error la proposta de reduir la jornada laboral a les 37,5 hores que proposa el govern espanyol: és un pas en la direcció equivocada.

Pel que fa a la proposta de potenciar encara més la immigració, constitueix una idea molt popular, però equivocada. Al llarg de la seva vida, una persona poc qualificada –immigrant o autòctona– aporta menys en forma d’impostos i de contribucions a la seguretat social que els serveis públics que rebrà. En conseqüència, la major part de la immigració que hem rebut en les últimes dècades, i la major part de la que podem rebre en el futur, no sols no ajuda a finançar les pensions futures, sinó que ho farà encara més difícil.

En resum: toca treballar més i millor, i no és solució la idea –tan estesa– que podem fer que uns altres treballin per nosaltres.

Miquel Puig

11/07/2025

pac 192 Hi ha gent partidària d’una Catalunya on no hi cap ningú. Em recorden els fonamentalistes islamistes

 

Ara hi ha una revifada del discurs racista pur i dur. Hi ha gent partidària d'una Catalunya on no hi cap ningú, només ells. Em recorden moltíssim els fonamentalistes islamistes, perquè agafen uns elements que diuen que són els autèntics i els purs, tothom s’ha d’adherir a aquesta causa i la resta queden fora. La majoria dels catalans no entrem en aquest esquema, perquè la majoria som impurs, per sort...

Si tu intentes fer l’exercici de posar-te en la pell d'una persona que sempre ha vist, més o menys, un mateix paisatge humà i li canvia aquest paisatge, entens que li generi inquietud o neguit?

— Bé, ho puc entendre, però crec que hi hauria d’haver el pas de conèixer l’altre i no rebutjar-lo, simplement. Evidentment que la concentració de molta gent d'un mateix origen en un mateix lloc perjudica també els immigrants i és contraproduent. El que no és normal és que estiguem segregats...

I s'ha de posar un límit? A Vic, per exemple, hi ha un 30% de persones de nacionalitat estrangera. Pot assumir un 50%? O un 70%?

— La qüestió és per què la gent va a Vic. Si hi van és perquè hi ha feina, no perquè tinguin la mania d’anar tots a Vic. Si allà hi ha moltes empreses que contracten gent d'origen immigrant... El tema és com s’incorpora aquesta població a la societat. No és que facin nosa perquè són de fora, sinó com eduquem les famílies en molts valors que potser no tenien al país d’origen. Dir això no és d'extrema dreta. No és el mateix venir d'un país democràtic que venir d'un país on no has tingut democràcia. Els nois i noies els podem educar a les escoles, però també s’ha d’actuar en les famílies, i no s’està fent. Hi ha d'haver un compromís de la població immigrant amb els valors fonamentals de la democràcia. Hi ha de ser...

Nosaltres som els humans. I si funcionem partint del tracte humà amb els altres, les identitats col·lectives passen a segon pla.

Albert Om entrevista a Najat El hachmi (2), 8.6.2025

pac 191 Pagaria milions a una senyora de fer feines

 

Lamine Yamal no hauria de ser exemple més que de bon futbolista. L’altre dia al Parlament en parlaven com un exemple d’immigrant integrat i, per començar, Lamine Yamal no és immigrant. És de Rocafonda i la Torreta, els dos barris on va créixer. L’estem estrangeritzant per posar-lo d’exemple.​.. 

És molt trampós només posar en valor les persones quan aconsegueixen unes determinades fites que aquí considerem importants. ¿I totes les dones analfabetes que venen del camp? Aquestes dones fan molt més per la societat catalana que els futbolistes. Perquè estan contribuint a sostenir la vida. Sense la vida no hi ha res, no hi ha sistema capitalista, no hi ha consum, no hi ha res. I la vida és una tasca fonamental que fem les dones, la de reproduir-nos i la de cuidar persones que necessiten ser cuidades. Jo, si hagués de pagar milions, pagaria abans milions a una senyora de fer feines que a Lamine Yamal. O a metges, infermeres, auxiliars d’infermeria. Per què els paguem tan poc quan la nostra salut depèn d’elles, quan ens ingressen en un hospital i estem entre la vida i la mort?​...

Quina edat tenies l'últim dia que vas portar vel?​ — 23 anys. De fet, va ser just abans de publicar el meu primer llibre. Va ser el trencament definitiu.

On va anar a parar el vel?​ — No ho sé, els devia llençar tots. Per a mi era tan humiliant haver-lo de dur... Asfixiant, era com esborrar el que jo era, disfressar-me d’una altra. Sobretot per la cosa que t’obliguin a sotmetre’t. Quan tu no vols fer una cosa i t’hi obliguen, aquest doblegar-te és una de les coses més terribles que se li poden fer fer a una persona.​.. Jo m’havia fet a la idea que havent crescut a Vic no hauria de portar el mocador. El meu pare no va acceptar que després de casada no portés mocador. Tot i que no vivia amb ell, feia servir tota l'artilleria que tenia a mà. A vegades me’l posava per si em trobava el meu pare pel carrer, i després me'l treia...

Albert Om entrevista Najat El Hachmi, 8.6.2025

pac 190 Matemàtiques i ortografia

 

Quan oferim als alumnes pobres un currículum que té més en compte el que els resulta familiar o interessant que el que els és desafiant, els estem donant gat per llebre. No els oferim compassió, sinó condescendència. Si no hi ha llibres a casa, caldrà omplir les escoles de llibres. I si el vocabulari familiar és molt limitat, caldrà omplir les aules de paraules.​.. En pedagogia, les píndoles daurades condueixen a la marginalitat cultural. L'escola no pot ser una prolongació de la llar familiar, sinó que ha de ser un àmbit on experimentar amb el que ens manca a casa.

La missió de l'escola és ajudar-nos a transcendir els horitzons del nostre món d’acollida per facilitar-nos el moviment dins àmbits culturals progressivament més amplis, sense sentir vergonya de nosaltres mateixos per la nostra manca de recursos. L'escola no està feta per moure's en el que es coneix, sinó per obrir vies d'exploració en el que es desconeix... Si l'escola no anima els nens pobres a anar més enllà dels seus horitzons habituals, qui ho farà?...

Sens dubte, els nens que provenen de llars culturalment sofisticades disposen de més eines per explorar el món. Però ningú, mirant cara a cara un nen de 6 anys, pot assegurar-li quina serà la seva nota de matemàtiques a la selectivitat. Ni quines seran les seves faltes d'ortografia...  Convé recordar que, com més pobra és la nostra llengua, més pobre és el nostre pensament; que no podem construir hipòtesis sense dominar el condicional; que cal esforçar-se a escriure bé precisament perquè és difícil. Com insisteix Christophe Clavé, eliminar els matisos de la nostra llengua és ser-ne el sepulturer.

Gregorio Luri

06/06/2025

pac 189 Sixena: la injustícia

Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d'una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat​... ¿Ha donat mai les gràcies el govern de l'Aragó d'aquell salvament històric? No. El que ha fet ha estat aprofitar hàbilment una indefinició de la propietat per, via Església, guanyar-ne la titularitat i reclamar-les... ¿Hi ha hagut cap reparació històrica per aquell esforç? Al contrari, el MNAC i el govern català fa anys que han hagut de sotmetre’s a un setge judicial i polític per haver fet el que tocava: salvar, conservar, estudiar i exposar les pintures murals en un dels grans museus mundials del Romànic. ¿Algú creu que si l’operació l’hagués liderat el ministeri de Cultura i les pintures haguessin anat a parar a un gran museu de Madrid s'hauria produït la reclamació aragonesa?

És curiós que l’Aragó actuï com si el MNAC no fos el museu espanyol de referència en l'art romànic...

A finals del segle XII, quan es va pintar la sala capitular del reial monestir de Santa Maria de Sixena, Catalunya i Aragó ja estaven units sota la mateixa corona. El primer rei comú va ser Alfons el Cast (1157-1196), fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i de la infanta Peronella d'Aragó. El rei Alfons està enterrat a Poblet. Les pintures de Sixena precisament es van iniciar l’any de la seva mort, el 1196... En fi, les pintures de Sixena poden ser vistes com un botí a recuperar o com un lligam a preservar i enfortir. Tristament, està clara quina és la visió de les autoritats aragoneses (i espanyoles).

​Ignasi Aragay, 8.6.2025

 

pac 188 Quan els exàmens són un drama

Ara que s’han acabat els exàmens de la selectivitat, deixo aquí el comentari d'una professora que ahir va acompanyar els seus alumnes a la prova:​ “L’examen de mates ha sigut un drama, la meitat n'han sortit plorant. Per no parlar del fet que deu fer dies que dormen malament i s'alimenten de cafè o de Monsters, però és que en general qualsevol contrarietat els és un drama”.

Aquesta observació és un retrat parcial i no vol ser, de cap manera, una causa general contra els joves, que, d’altra banda, es giraria immediatament contra nosaltres, els adults, com a responsables de la seva educació. Però la rectificació mateixa del Govern és prou eloqüent, i no ja sobre el fet que hagi baixat el nivell, sinó sobre el fet que faci anys que sapiguem que no anem bé i ens costi tant rectificar.​

La vida espera aquests nois i noies, i el mercat de treball també... (Empresaris a qui) pregunten qui té dificultat per trobar gent preparada, i s'aixequen gairebé totes les mans.

Estar preparat és una suma d’aptitud (les notes) i d’actitud (les ganes). La segona es pot treballar de ben petits amb la primera, a còpia d'anar consolidant els petits èxits escolars de cada dia, que fan créixer l'autoestima i enforteixen la seguretat personal de cara al futur. Per això el comentari final de la professora és demolidor: “També penso que no es deuen sentir prou preparats. Molts saben que se'ls ha aprovat amb una màniga ampla que potser no toca”. Sentir-ho fa mal.

Antoni Bassas​ 13/06/2025

 

pac 187 Model aeroportuari, model de país

 

Afavorir el ferrocarril per davant del transport aeri, a més d’ajudar el planeta, és un pas necessari per encarar un canvi de model de país que molts considerem inajornable.

Que el transport per tren sigui un desastre hauria de fer pensar a la Generalitat si la seva prioritat pot seguir sent l’ampliació del Prat. La Catalunya-ciutat que somiaven els noucentistes estaria més a prop amb una xarxa ferroviària actualitzada, que arribi a tot el país i que funcioni amb uns mínims d’eficiència. Aquesta opció és menys mediàtica que l'ampliació de l'aeroport, però permet aspirar a un país més equilibrat, més net, que presti més bon servei als que hi viuen que no pas als que ens visiten...

l’afluència massiva de turistes a una ciutat que, literalment, no en pot acollir més. No pas –o no només– perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè la puixança del sector turístic rebenta el mercat de l'habitatge, destrueix la personalitat de Barcelona i amenaça de convertir Catalunya en un país irreconeixible, de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble.

Que Aena, l’empresa que gestiona el Prat, tingui previst un pla milionari per construir un complex hoteler i residencial al voltant de l'aeroport no ajuda a dissipar aquests dubtes. Aena està participada per l'Estat (no per la Generalitat) però cotitza en borsa i necessita beneficis. Necessita que el Prat continuï salvant el seu compte de resultats (segons dades del govern català, l’aeroport barceloní aporta el 55% dels beneficis d’Aena, tot i que Iberia té la base a Barajas, on fa arribar tots els seus vols de llarg radi). Que en un estat que es diu autonòmic la gestió aeroportuària estigui centralitzada és una anomalia, i converteix la qüestió del Prat en un problema polític.

En resum, potser molts no estaríem en contra de l'ampliació del Prat si això no formés part d’unes polítiques públiques que semblen orientades al creixement sense fre, a les xifres macroeconòmiques que menys tenen a veure amb la sensació de fatiga, de precarietat i de recança que molts catalans senten veient l'evolució recent del seu país.

Toni Soler

21/06/2025

pac 186 Quins frescos - Sixena

 

El president de l’Aragó​ (PP) ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s'executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar​...

Si jo fos directora del MNAC els diria que desmuntessin el museu, el Palau Nacional, vaja, totxo a totxo i pedra a pedra, i se l'emportessin, amb els frescos inclosos, que ja no ve d'aquí. Fins i tot els proposaria de crear un passadís des de l’Aragó fins a Montjuïc, com un canal, que fos territori aragonès per tal de visitar els frescos sense que haguessin de trepitjar terra catalana. Però si jo fos tècnica del MNAC diria que no els toco i que els desmunti qui se'ls vulgui emportar. A cops de pic i pala, si cal. I ja ho retransmetríem per televisió, que seria un espectacle ben bonic, que qui dia passa any empeny i tal dia farà un any. Mentrestant, i per si de cas, tinc pendent d’anar-los a veure per últim cop. Van ser salvats de la guerra. Moriran en pau.

Empar Moliner, 28.6.2025

pac 185 Quant han cobrat els exdiputats de l'atur del Parlament?

 

Els diputats del Parlament de Catalunya no tenen dret a atur quan finalitzen el mandat. Per evitar que es quedin sense cap ingrés quan deixen la cambra, el Parlament ha establert un sistema d'indemnitzacions que es calcula segons el temps que han ocupat l'escó i el sou que cobraven d'acord amb el seu càrrec. La finalitat d'aquestes indemnitzacions és promoure "la reinserció laboral" dels exdiputats: només les poden cobrar mentre no tinguin altres ingressos, i no se'ls hi reconeix en aquells casos en què tinguin "dret a reincorporar-se a una activitat pública o privada de la qual s’estigui en excedència​"...

Dels 29 exdiputats de l'última legislatura que van sol·licitar cobrar aquest atur, cinc van arribar a cobrar més de 4.000 euros al mes; dos, més de 4.500; un, més de 5.000; tres, més de 6.000 i una, uns 7.000 en alguns dels mesos. Són xifres que estan molt lluny del que pot percebre un ciutadà en situació d'atur —el màxim, en cas de superar la cotització de 2.550 euros, és de 1.200 euros per a les persones sense fills; de 1.400 per als que en tenen un i de 1.575 si se'n tenen dos o més. La resta de diputats van cobrar 3.000 euros o menys, tots en un període de temps inferior a un mes. El 2015 ja es va canviar la norma per establir un topall mensual i evitar que, com va passar sota el mandat d'Ernest Benach, cobressin les quanties íntegres en plegar. En el cas de l'expresident de la cambra, per exemple, i dos membres més de la mesa, van cobrar entre 120.000 i 170.000 euros quan van marxar...

Martina Alcobendas, 28.6.2025

pac 184 Tenim una feina a fer

 el cas dels catalans, com se'n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

El primer deure és oblidar el 2017 i fer un inventari de forces i febleses. El següent és buscar i fer créixer una fornada de dirigents polítics i ciutadans que rellevi aquells que ja no hi són o els que ja no ens són útils. I aquí no parlo només de lideratges, sinó de formar una classe política menys mediocre que l'actual...

El segon deure és fortificar la identitat catalana. Això sonarà supremacista, però només als veritables supremacistes... La comunitat nacional s’ha d’enfortir pel bé del país, però també perquè des de la fortalesa i l'excel·lència serem més capaços d’interactuar amb la resta del país, amb totes les expressions de la seva pluralitat, si són amistoses; o de confrontar-les, si són hostils. Això demana militància i agitació, sens dubte, però sobretot una feina sistemàtica de reforç i consolidació de la realitat catalana...

I algú dirà: ja ho vam intentar i vam punxar. I és cert. Per tant, ho hem de fer diferent i millor. Qui ho faci haurà de ser més llest, més agosarat quan toqui i més astut. Haurà de saber quan i on calen un milió de persones, i quan i on en calen tres-centes, o tres mil. Haurà de saber treballar i agitar el vesper, al mateix temps...

Toni Soler

28/06/2025

pac 183 No estimar és gairebé un crim

 

​Les manifestacions de l'amor són diverses i a vegades fins i tot contradictòries. No és el mateix l'amor propi que l'amor a l'altre, encara que sense el primer el segon probablement s’esmortiria en un no res.

No estimar-se un mateix és gairebé un suïcidi, perquè ens obliga a carregar amb nosaltres un pes sense cap valor positiu. És com collportar una andròmina. És obvi que som molt més suportables per a nosaltres mateixos si ens estimem que si ens abominem, si ens avorrim ​... Qui no sap estimar-se a si mateix, difícilment podrà contribuir al bé dels altres. L'amistat és la reciprocitat de la filautia (que és com els grecs en deien a l'amor propi). Els amics, diguem-ho així, són els bocins de la nostra ànima que tenim repartits pel món i el fan més habitable...

Com que ens movem entre equilibris delicats és fàcil caure o en l'excés o en el defecte. Però això, caminar en la corda fluixa, és propi dels éssers humans: som equilibristes morals amb vertigen. Si un cert amor propi és bo, i fins i tot imprescindible per portar una vida bona, un excés d'amor propi és perjudicial perquè ens impedeix estimar els altres i ens clausura en la presó de la nostra intimitat...

Sant Agustí creu que l'amor egoista, que és com el càncer de la filautia, és pervers perquè traeix i fa estèril la mateixa essència de l'amor, que és fer sortir de si a qui estima per anar a la trobada de la seva persona estimada. El que el cristianisme anomena pecat no és cap altra cosa que aquesta perversió de l'amor,...

L'amor és l'estranyíssima convicció que hi ha en aquest món algú més real que nosaltres mateixos, que posseeix tanta realitat que no ens cansem de guaitar-la i que, quan ens manca, ens manca un món. No estimar és gairebé un crim.

Gregorio Luri​​ 04/07/2025

pac 182 Amor callat

 

El programa anomenat Cita bestial que ara emet TV3 cada dimecres explica alguna cosa més que la necessitat que els gossos abandonats siguin adoptats per persones que en volen tenir un. Els visitants dels establiments corresponents fan un gran favor als animals mateixos i, de passada, a les protectores d'animals.​.. Però hi ha una cosa nova: s’hi veu que els protagonistes humans vessen en els animals un grau d’afecte, d’amor fins i tot, que és correspost pels gossos d'una manera que no sempre es troba en les relacions amoroses entre humans. Això sí: encara que els gossos entenen -diuen- fins a dos-cents missatges, no són capaços de respondre a les preguntes o declaracions d'amor dels seus amos amb el mateix llenguatge que posseïm els humans.

Així arribem al final del raonament: la comunicació entre “persones humanes” no és tan eficaç com sembla. Moltes parelles, de la mena que sigui, funden una convivència sense posseir la capacitat de raonar a fons, és a dir, d’en-raonar; i per aquesta (manca de) raó, les parelles es desfan amb la mateixa facilitat que es van fer. És com dir que la humanitat sembla haver renunciat a un amor eloqüent, més basat en el llenguatge o el diàleg que en les sensacions o el plaer...

Però com que sembla que el llenguatge ja serveix solament per crear malentesos i disputes entre els éssers parlants, molta gent ha decidit que, atès que les paraules ja no fan el servei que podrien fer, és millor tenir a la vida un amor segur, encara que sigui callat i amb quatre potes.

Jordi Llovet

04/07/2025

pac 181 El català: estem tan malament?

El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure'ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Deixem que els joves (o no tan joves) escriptors, els periodistes i cineastes, els mestres i científics i polítics demostrin la vitalitat de la llengua, que li insuflin aires renovats i connectin amb el gran públic amb naturalitat i sense renunciar a la qualitat. Deixem que ens sorprenguin, que generin empatia i adhesions. Donem una nova oportunitat al català, una renovada il·lusió. És possible. I sobretot és desitjable.​..

Ignasi Aragay, 5.7.2025

 

pac 180 El monstre. Trump: un ego putrefacte

 

L​'egopolítica mana.​.. Tothom s’exhibeix​... l​'ego convertit en mercaderia.​.. Les ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics... El gregarisme de les masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic, superlati​u...

En aquest ball infinit d’egos hi ha lloc per a tothom... La competició és ferotge i addictiva. I el podi, extremadament volàtil, com una fira de les vanitats efímeres. Ara hi sóc, ara no hi sóc. Per mantenir-se, cal extremar-se, cridar més fort, despullar tota l’ànima, reinventar-se ni que sigui traint-se: el que compta és la confiança absoluta en tu mateix, la contorsió sense límits. El missatge és secundari, l'important és la construcció del jo total i emocional, més enllà de coherències i raons, un jo educat des del bressol per regnar amb la gràcia dels seus gestos i ocurrències. Un jo volàtil...hem elevat l’ego a un tron absolut.

Durant segles, per no dir mil·lennis, sobresortien els més hàbils, intel·ligents o agosarats, uns pocs escollits. Avui el triomf està a l'abast d'un clic, d'un mem, d'un cop de sort que tothom busca afanyosament. S'ha democratitzat l'èxit. S'ha banalitzat la fama. Els savis passen desapercebuts, els necis ocupen els altars. Una mala imatge ben treballada val més que mil sàvies paraules. Que parlin de mi encara que sigui bé.

Trump encarna aquest poderós exhibicionisme. Pot fer-se tant la víctima com el milhomes. Viu patològicament com una estrella tertuliana de plató, vomitant la seva opinionitis histriònica, fent servir el gran poder polític i militar de què disposa amb la frivolitat d’un adolescent malcarat. Sintetitza a la perfecció l’egocèntric i insubstancial món d'avui... Sense els seus amadíssims enemics, Trump no seria res. Necessita afirmar-se a la contra perquè, més enllà del seu teatre narcisista i menyspreador, té poc o res a oferir. La seva mercaderia és ell i ell és una ganyota moralment putrefacta...

Ignasi Aragay​​  04/07/2025

pac 179 El PSC, un mur amb dues cares

Després dels cops de volant que li van fer donar durant el Procés, el PSC va aprendre a les males que en la qüestió identitària s’havien acabat les mitges tintes i que, si no s'oposa​va frontalment al sobiranisme, una gran massa de votants espanyolistes desertaria cap a opcions menys cagadubtes​... Però no es pot negar que el socialisme català ha estat molt hàbil presentant-se com el partit del seny i l’ordre, el partit que ens faria girar full. L’espai electoral del PSC és ampli i estable perquè està concebut com un doble mur, un mur reversible: serveix tant per plantar cara a les aspiracions sobiranistes com per frenar el revengisme del PP...

El problema, esclar, és que Catalunya és com és i no com voldríem que fos. Aquesta és una lliçó que tots els polítics, també Salvador Illa, han d’aprendre. Puigdemont i Junqueras van haver d'assumir que la seva proposta (construir un estat sense les eines coercitives pròpies d’un estat) exigia una negociació o un conflicte obert amb Espanya, que al seu torn depenia de tenir al darrere una majoria social incontestable. ¿Hi havia majoria per demanar un referèndum? Sens dubte. Però totes les palanques del poder real estaven en mans de l’adversari, que no va cedir ni un mil·límetre, i es va deixar els dirigents catalans sense marge de maniobra i, sobretot, sense un pla B raonable.

Salvador Illa té al cap un projecte en què la identitat nacional catalana s’ha d’integrar i suavitzar en un Estat unit i més o menys plural. Una opció legítima, però ai las: resulta que Espanya també és com és, i no com voldríem que fos. Ara mateix no és Catalunya qui s'allunya de la llar comuna; és la llar comuna, atiada per la Santa Aliança de la dreta política, econòmica i mediàtica, la que navega directe a la tempesta, deixant la majoria dels catalans enrere... l'ambient polític espanyol és irrespirable, tavernari, manicomial...

Toni Soler, 6.7.2025

 

pac 178 El gran misteri

El misteri de la bellesa (art) i el misteri de la vida (religió) no estan tan lluny. O potser són el mateix? ​... Religió? "De tant mastegar-la potser ja no ho sentim, però creació és una paraula religiosa. Si ha tingut una importància fora mida en la història del pensament i de l’art és perquè la seva arrel figura en el primer verb de la versió llatina de la Bíblia". Ho escriu Raül Garrigasait a l’assaig ​"La roca i l'aire. Art i religió de Llull a Tàpies​" (Fragmenta)... Garrigasait cita Francesc Pujols: "Si a l'època de la creença religiosa hi havia els que fingien creença, ara, a l'època de la descreença religiosa, hi ha els que fingeixen descreença"... 

Sense saber-ho, hi ha molts menjacapellans dotats d'una gran força creadora. Per fugir del desencantament del món, creen una religió pròpia sense fe ni Déu. Això passa en un món on la raó científica ens ha fet obedients i crèduls i on les religions codificades, tan dogmàtiques, han foragitat la màgia i ens han fet incrèduls. "Però cada cosa és un do que no sabem d'on ve. Si n’escrutem l’origen, es desfà. Déu és la font oculta i la fallada de tot". Garrigasait creu que Déu és avui una incomoditat que fa fallar l’autosatisfacció de les conviccions modernes...

els museus com a temples i guardians de la creació profana, de la religió sense fe. "L’autèntica revelació només pot ser la destrucció de la religió", diu Garrigasait de la mà del teòleg suís Karl Barth... Acabem amb Tàpies: "Els catalans tenim aquesta sort. Podem ser progressistes i a la vegada ben tradicionals [...] La nostra tradició veritable ha estat sempre el sentit de llibertat".

Ignasi Aragay,12.07.2025

 

pac 177 Pastissos a la Knesset per celebrar la pena de mort als palestins

​Dimarts va ser un altre dia revelador a Israel. El ministre Itamar Ben-Gvir va repartir pastissos al Parlament entre tots​ els diputats que van voler participar de​ l'alegria causada​ quan la Knesset va​ aprovar la primera lectura, de les tres necessàries,​ d'una llei que castiga amb pena de mort els palestins​ que matin israelians.

La pena de mort existeix a Israel, però només s'ha​ aplicat una vegada, contra el dirigent nazi Adolf Eichmann l'any 1962. És cert que els serveis de seguretat i l'exèrcit han ajusticiat centenars de palestins des​ de llavors, incloent-hi els casos de tortura, però tècnicament no s'ha aplicat la pena de mort des d'un​ punt de vista legal.
Itamar Ben-Gvir és un ministre amb una gran popularitat. El seu partit es diu Poder Jueu. És d’extrema dreta nacionalista i extremista religiós, amb​ un considerable pes polític al govern. Itamar Ben-Gvir no va fer el servei militar.​ L’exèrcit no ho va permetre perquè era un jove massa radical.
El repartiment de pastissos a la Knesset no va ser​ l'únic fet remarcable dimarts. Als tribunals va arribar el cas del grup de soldats que recentment van sodomitzar un pres palestí de Hamàs amb objectes​ durs al camp de presoners Sde Teiman. El pres va ingressar en un hospital en situació greu. L'acció va ser​ gravada i la gravació s'ha fet pública. Doncs bé, els soldats que van cometre aquest acte van ser rebuts al tribunal amb aplaudiments i crits favorables per un​ nombrós grup de persones.

No va ser tot el que va passar dimarts, perquè desenes de joves colons radicals, coneguts com els Joves​ dels Turons, van incendiar cotxes i camions palestins, i també cases i altres propietats palestines, i van​ atacar físicament palestins a l'àrea de la ciutat de​ Tulkarem, a la Cisjordània ocupada. Hi va haver diversos ferits.
Fets com aquests passen diàriament mentre la​ policia i l’exèrcit els toleren i en algun cas donen suport als colons. Això fa que els adolescents de les colònies cada dia tinguin més força. Els anomenats Joves dels Turons fan el que volen des de fa molts anys.​ Habitualment, baixen armats als pobles palestins i​ apallissen els palestins que es troben al seu camí, i​ incendien camps de conreu, vehicles i tot el que poden incendiar.

Sí, dimarts no va ser un dia especial sinó un dia​ més dels que estem acostumats a veure. ¿Hi ha hagut​ alguna reacció del govern israelià? No. El govern de​ Netanyahu, com tots els israelians, sap perfectament​ que això passa cada dia, però no fa res per evitar-ho.​ Els mitjans de comunicació hebreus en parlen de​ tant en tant, de manera que tothom ho sap.
¿Hi ha alguna reacció de la comunitat internacional? Tampoc. Els mandataris europeus saben el que​ està passant a Cisjordània, però no fan res. Emmanuel Macron i Keir Starmer no ignoren els abusos violents dels colons, però no prenen mesures per acabar​ amb el fenomen. I ho podrien fer si volguessin.

​Eugeni Garcia Gascon, 15.11.2025

pac 176 Dones tapades, de Kabul a Barcelona

 “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”​ (periodista afganesa).

Això passa a l’Afganistan i també passa a Barcelona. Ho he vist al passeig de Gràcia, i ho veig cada dia al Raval.* No són la majoria de dones, ni de bon tros. De fet, no són gaires, però se'n veuen. Van completament tapades, i només els és permesa una escletxa per als ulls...

Cada vegada que les veig penso que no ho hauríem de permetre. En una dona tapada de dalt a baix no hi sé veure res que no sigui dominació masclista del cos de la dona en nom d’unes creences religioses que la converteixen en esca del pecat. Som una societat europea, occidental, i aquest tipus de discriminacions extremes no hi haurien de poder tenir lloc...

Antoni Bassas, 15.11.2025

* (i també ho pots veure a Arbúcies)

pac 175 Quin és el discurs de l'esquerra sobre la immigració?

A mesura que l'extrema dreta ha intensificat el seu discurs antiimmigració, els partits de la dreta han anat endurint les seves propostes. L'esquerra se n'ha desmarcat i ha titllat les seves mesures de racistes.​.. el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat diverses vegades la premissa que "Catalunya és terra d'acollida". Però el seu relat no acaba de quallar entre la ciutadania i la prova és que l'extrema dreta no para de créixer a les enquestes. Què proposen els partits d'esquerres a Catalunya i per què el seu discurs no fa fora​t?

Històricament, aquestes formacions han enfocat la qüestió des d'un vessant ètic i de dignitat humana. Defugen el prisma de la seguretat de la dreta i l'extrema dreta, que fan servir missatges simples que quallen també entre les classes més baixes...

El PSC, ERC, Comuns i la CUP aposten per mesures que es basen en l'acollida de les persones migrants i de garantir els seus drets* un cop arriben a Catalunya...

"L'esquerra no pot defugir el problema. Respondre només dient que [les persones migrants] tenen drets és ignorar un problema real que ve del fet que creixen les desigualtats al món. Per això les classes baixes i mitjanes s’estan empobrint, i quan la gent s’empobreix es torna molt conservadora, perquè si ahir estava millor que avui, em quedo amb ahir".(Marina Subirats)

Cap de les formacions d'esquerres catalanes defensen limitar l'entrada d'immigrants, però aquesta és una qüestió que han defensat partits d'esquerres d'alguns països europeus...

Subirats avisa: "En un moment en què Aliança Catalana puja a Catalunya, pot ser que l'esquerra també agafi una deriva amb matisos antiimmigratoris".

Mireia Estevei Víctor Sanz Guerrero​ 19/07/2025

​Nota personal de l'amanuense: "i cometen l'error de no parlar, també, dels deures"

pac 174 Com fer que funcioni l'ingrés mínim vital

 El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L'última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben.​.. no és sorprenent que una prestació mínima redueixi la pressió per acceptar qualsevol feina a qualsevol sou. L’IMV no hauria de ser una política d'ocupació encoberta. Si volem que la gent treballi més i millor, necessitem oportunitats laborals més dignes, no ajuts més punitius... Més de la meitat de les famílies amb dret no el sol·liciten –dos de cada tres a Catalunya–... Els no receptors no és que no necessitin l’IMV, és que no el coneixen, no saben com demanar-lo o desisteixen davant la complexitat del procés. Requisits exigents, procediments lents i una administració reactiva dificulten l'accés...

Quan les traves són tantes, els errors són inevitables. I massa sovint, paguen els més vulnerables: persones que reben cartes per tornar ajuts socials, famílies que han de justificar per ingrés, beneficiaris de la renda garantida perseguits per cobraments indeguts... Cal  una administració més eficient que no penalitzi la pobresa... la gestió conjunta de la renda garantida i l’IMV pot permetre un sistema més integrat, senzill i just. I en paral·lel, redefinir els incentius laborals amb criteris realistes i progressius pot evitar que l'ajut penalitzi la feina, sense exigir l'impossible a qui només troba precarietat...

Cal una aposta decidida per una política social que confiï en les persones, redueixi traves, eviti pèrdues i complementi, no substitueixi, un mercat laboral que encara no garanteix dignitat per a tothom. Més eficàcia, sí. Però també més drets.

Elena Costas, 20.7.2025

pac 173 Per què no deixo l'ensenyament

 

Després de llegir l​'article de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l'ensenyament més professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat, he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme crític. Les respostes que m'han donat conformen aquest artic​le...

"Estic cansada d’algunes mestres que culpen el departament, les companyes, l’equip directiu i queden atrapades en aquest discurs... Trobo a faltar els claustres, debatre entre els companys i companyes, reflexionar sobre quina és la millor metodologia per a l'escola, per a l'alumnat. I sí, de vegades em sento sola, però no em dono per vençuda." (Maria)

"És una feina molt social, de connexió amb el món. És un aprenentatge constant, en què dones molt i reps molt. Hi ha una gran satisfacció al darrere de veure com creixen, com aconsegueixen el que volen, com t'escolten. T'enriqueix com a persona. És un repte constant: demana imaginació, sentit de l'humor, respecte, capacitat d'adaptació. És un ofici que has de sentir; com tots, suposo. Aquí, però, juguem amb un material molt sensible, uns nois i noies que són el futur." (Judit)

"Tot i els canvis en els darrers anys que reflecteix l’article del Torío, amb el qual estic molt d’acord, la feina de mestra m'agrada molt. Quan estàs dins l'aula no tens al cap res de tot això, tens infants amb ganes d’aprendre i moltes famílies a qui ajudar, que t’agraeixen el que fas. No tot és culpa de les escoles o del departament. La societat està canviant. Hi ha un relaxament general en tots els àmbits i amb canvis molt accelerats sense reflexió." (Sílvia)

Ignasi Aragay, 20.7.2025