divendres, 11 de juliol del 2025

pac 156 - Qui pa enceta i no hi fa creu... 1ª part

 “Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d'un pa rodó abans de llescar-lo.

dimecres, 9 de juliol del 2025

pac 155 - Desmobilitzats

dilluns, 7 de juliol del 2025

pac 154 - El clàssic del post-Procés - 2ª part

... El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán, perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència. Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un odi intens però efímer contra Madrid i l'Espanya madridista, de la mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més llibres en català que en castellà...

diumenge, 6 de juliol del 2025

pac 153 - El clàssic del post-Procés - 1ª part

dissabte, 5 de juliol del 2025

pac 152 - La història menuda

dimecres, 2 de juliol del 2025

pac 151 - Un model educatiu que no porta enlloc 2ª part

Rodejades i segrestades per la xarxa d’interessos del psicopedagogisme imperant, les administracions queden incapacitades per actuar i replantejar-se a fons un model educatiu que no porta enlloc... un sistema de formació que és el resultat d’uns experts formats en el relativisme postmodern i que adoren un fals déu com Michel Foucault o, encara pitjor, una teòrica i activista del feixisme italià.
A les aules de les universitats massa estudiants no saben per què hi són i menyspreen l’autoritat acadèmica del professor. Són incapaços d'escoltar més enllà de deu minuts ... Allò que havia estat un entorn d'aprenentatge fa temps que ha deixat de ser-ho. Per evitar-se problemes, l'exigència és cada vegada menor i tot sistema avaluador que no descansi en proves no és sinó un frau ... Tot apunta a fer-ho fàcil, ja que l’autoritat universitària penalitza les taxes de repetidors i els docents són avaluats per les enquestes que contesten els estudiants. Tot porta a no fer-se mal encara que estiguem davant una clara impostura. Un sistema extremadament burocràtic amb abundants mecanismes d’autosatisfacció, però que no suporta una anàlisi crítica i seriosa. La societat queda en general satisfeta perquè es proporciona a tothom el grau universitari a què s’aspira per als fills. Una falsa noció de promoció social, perquè ara ja la selecció real la fan caríssims màsters que continuen seleccionant pels nivells de renda.
Mentrestant, a les aules, els professors lidien amb massa estudiants que no creuen que hi hagi res a aprendre donat que, pensen, tot és ja a la xarxa i no els interessa el que els podem aportar gent portadora d’una cultura llibresca, ancestral... no és un problema personal d’aquests joves, sinó del context en què se’ls ha obligat a sobreviure excessivament entre cotons, pares helicòpter, menyspreu al saber, abandó de l'esforç i l'estudi com a clau de l'aprenentatge. Un món donat a l'aparença i a la riquesa com a resultat d'un cop de sort... Mentrestant, el professorat fuig tant com pot de les classes...
Josep Burgaya, 3.5.2025

dilluns, 30 de juny del 2025

pac 150 - Un model educatiu que no porta enlloc 1ª part

diumenge, 29 de juny del 2025

pac 149 - Consumir menys? Viatjar menys? No passarà

 El nivell de vida assolit a Occident és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o ​d'explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.​..

divendres, 27 de juny del 2025

pac 148 - Un diagnòstic inconstitucional

L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir.​..

dimarts, 24 de juny del 2025

pac 147 - El Dia de les Dones tapa't la boca

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila.​.. cadascú pot representar aquest dia, que es veu que és nostre, com vulgui. Però, de vuit, n’hi ha com a mínim dues que no mostren part del cos per la (mateixa) religió. Una monja o una dona amb mantellina ens haurien semblat bé? Una jueva amb perruca? Se’m fa molt difícil entendre que una dona que en públic porta la boca tapada sigui la reivindicació del feminisme, perquè tapar la boca d'una dona (en cap religió els homes se la tapen, esclar) és tota una declaració d'intencions. En públic no podrà parlar, i ja no dic fer petons, menjar o beure. Esgarrifada per la visió, n’he vist algunes, és cert, que al restaurant són peixades pel marit, i em fan pensar (amb calfreds) en animals domèstics. Ja em podeu parlar de motius culturals i dir-me que la bellesa occidental també és una tirania i que som moltes i amb moltes sensibilitats. La meva sensibilitat m’impedeix reivindicar dones amb la boca tapada el 8 de març. Posats a fer, al dibuix hi haurien pogut posar el pare o el marit, que així seria més realista.
Empar Moliner, 8 de març de 2025


 

dilluns, 23 de juny del 2025

pac 146 - Els papes: 2.000 anys d'història en 4 minuts

¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l'Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se'n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l'Església no és democràtica i continua sent masclista.

divendres, 20 de juny del 2025

pac 145 - De Montilivi al Vaticà

la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.
La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable.​..
El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris, i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...
És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.
​Toni Soler, 27.4.2025


 

dimecres, 18 de juny del 2025

pac 144 - El millor venedor del pitjor producte

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona.​..Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia...
Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià... Mals temps per a la bondat...
"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables...
Ignasi Aragay, 13.4.2025


 

dimecres, 11 de juny del 2025

pac 143 - "Soc un bomber enmig d'un tsunami de pobresa"

 Peio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers​... "A l'últim graó, en aquests moments, hi ha majoritàriament immigrants... està creixent l’aporofòbia, el racisme, la transmissió d'una ideologia des de l'extrema dreta, però també des de totes aquestes persones que plantegen una dinàmica d’exclusió i que pensen que l'estranger i el diferent és l’enemic. Això arriba als veïns del teu costat i el que abans era una disposició d’acollida i de comprensió de la situació de les persones es converteix en una sospita i un rebuig...

La polarització que existeix en el món social i polític també hi és, a dins de l'Església. És cert que tenim grups integristes a qui Francesc els molesta...

Per tu, quin és el sentit últim de ser capellà?

Posar al mig del món una taula de fraternitat compartida​...

Per què vas voler ser capellà?

— L'atracció per l​'estil de vida de Jesús, la seva forma de viure i de compartir em va enamorar.​..

Dels últims moments de la vida de Jesú​s, des que arriba a Jerusalem fins a la mort i a la resurrecció, quin és el que més t’atrau?

​.... Jo em quedo amb la resurrecció, amb el signe de l'esperança, amb el que fa possible l'impossible.​..

Albert Om entrevista Peio Sánchez, 20.4.2025



diumenge, 8 de juny del 2025

pac 142 - Sí, és molt simpàtic

 És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic.​.. El que passa és que Fernández és el líder del PP a Catalunya... ideològicament és del morro fort... és admirador d’Isabel Díaz Ayuso i amic declarat de Cayetana Álvarez de Toledo... Creu que els sobiranistes catalans són supremacistes per definició, i que odien els que –com ell– són fills d’espanyols; però pel que fa als fills de marroquins o pakistanesos les seves opinions no difereixen gaire de les de Vox. La seva idea de l’espanyolitat es basa en criteris una mica rancis, per dir-ho suau... L’actual líder del PP català és un home de la línia dura, i sospita que Feijóo està acomplexat. Creu que el PP, mentre governava, no va ser prou dur amb Catalunya. “No es va fer prou perquè es complís la llei. Quan tornem a governar, això no pot passar”. No vol sentir a parlar del diàleg amb Junts. Prefereix “mil vegades” els acords amb Vox, perquè l’actual majoria entorn del PSOE és “una amenaça a la democràcia”... Fernández va aplaudir quan Casado va imposar una fanàtica com Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona. De fet, aquest autoritarisme centrípet és el que Fernández desitja per a les relacions entre Catalunya i Espanya: autonomia sí, però tutelada i obedient... en la llista de crítiques de Fernández al seu partit, no hi figura ni Gürtel ni Bárcenas, ni l’espionatge polític, ni la manipulació del poder judicial, ni el joc brut de Sánchez-Camacho i Fernández Díaz, ni els tripijocs de Cospedal amb Villarejo, ni la repressió del 2017, ni els atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP balear i valencià. A tot això no hi presenta objeccions ni retrets... no oblidin que, si depengués d’ell, Puigdemont no tornaria mai a Catalunya, els presos del Procés continuarien tancats i, probablement, n’hi hauria una colla de nous.

divendres, 6 de juny del 2025

pac 140 - L'ós bru i el pagès vermell

dimecres, 4 de juny del 2025

pac 139 - Del 155 a Orriols

 

divendres, 30 de maig del 2025

pac 138 - Sempre surt el 36

El premi al vídeo de la setmana ha recaigut en la comissària europea de gestions de crisis, Hadja Lahbib, que ha arribat al cim de la fama amb la seva posada en escena glamurosa per recordar-nos de quin mal hem de morir.​.. el vídeo només pot haver estat obra d’algú amb dèficit d’empatia o d’un geni del màrqueting, perquè ha aconseguit que encara n’estiguem parlant. El cas és que tothom ha interioritzat que el món ha canviat per a nosaltres​... Per a vostè i per a mi​...
El món ha canviat, diuen. Interessant. I qui ha decidit aquest canvi? O és el resultat d’una loteria còsmica? És la suma d'un conjunt de forces d'origen independent que operen en direccions oposades i que donen una resultant inesperada cap a la guerra, o aquí, com diria Josep Lluís Núñez, sempre surt el 36? O sigui, ¿aquí sempre guanya la banca, és a dir la banca, els fabricants d'armes, les tecnològiques, les petrolieres, les farmacèutiques i altres sectors normalment afavorits?
“El món ha canviat”, “les coses com són”, “siguem realistes”, “això és el que hi ha” o “ens hem d’atènyer al principi de realitat”, i tots a comprar el kit de supervivència i potser aviat a fer instrucció militar. Ens ha costat Déu i ajuda (i dues guerres mundials) arribar fins aquí, i ja tornem a fer cara de carn de canó. I això que el 99,9% de la gent hi estem en contra.
Antoni Bassas, 29.3.2025

dijous, 29 de maig del 2025

pac 137 - L'extraordinària vida de Zygmunt Bauman

 

dimecres, 28 de maig del 2025

pac 136 - Créixer cap avall

​... La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d'això​...
Catalunya està en una situació social i econòmica complicada, i això no només és fruit dels seus propis errors... sinó també de les seves limitacions en l'àmbit polític, i l'espoli cronificat dels seus recursos públics... la dependència política de Catalunya continua sent el principal escull per construir un model econòmic i de benestar plausible...
La caiguda en picat de la natalitat, combinada amb l’arribada massiva d'immigrants per cobrir la demanda d’ocupació en sectors com les cures o el turisme, han impedit un creixement harmònic, la cohesió social i la protecció del medi ambient... El nostre estat del benestar està tensionat, el model educatiu és un fracàs sense pal·liatius i la llengua catalana, el principal factor d’identificació del nostre país, ha experimentat una reculada tan dramàtica com inevitable ...
Rodalies de Renfe ens recorda cada dia –cada dia!– que en lloc de vertebrar Catalunya ens hem vist obligats a sufragar la connectivitat del Gran Madrid i la faraònica concepció de l'Espanya radial de gran velocitat. Tot això ha passat davant la impotència, per no dir la indiferència, de les elits catalanes, les mateixes que van aplaudir la repressió del sobiranisme...
La transformació que necessita Catalunya per ser un país viable, que cuidi els seus ciutadans –els vells i els nous–, que els permeti aspirar a un sou digne i un habitatge decent, que preservi el seu patrimoni cultural i ambiental, que animi els emprenedors i els creadors, que mantingui la seva identitat, etcètera. Continuar “creixent”, quan el creixement és cap avall, és un suïcidi col·lectiu. I renunciar a la política amb majúscules –és a dir, a la sobirania, en el grau que sigui– és un error que pagarem molt car.
Toni Soler, 16.3.2025


 

dilluns, 26 de maig del 2025

pac 135 - Catalunya i el problema dins de l'islam

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner​... el principal problema de l’islam és el mateix que va contribuir a la seva esplendor a l'Edat Mitjana: la llei islàmica... La xaria (llei islàmica), i sobretot els codis jurídics que la fixen, són un tancament: passen al davant de les lleis civils i les condicionen a l'hora de regular la vida dels ciutadans de molts països. Històricament, el musulmà considerava que la seva religió era menys legalista que la jueva i menys laxa que la cristiana... Això ja no és així...
Partint de la manca de dades fiables, es pot situar el percentatge de població musulmana a Catalunya entre el 5% i el 8%, al voltant de les 500.000 persones. Entre elles, el salafisme estaria entorn del 10%. I encara dins el salafisme, el jihadisme (que defensa la via política i la violència) és clarament minoritari. Això no vol dir que no hi hagi perill... Hi ha persones, sobretot dones, que pateixen l’opressió dins d'aquesta religió...
L’islam no està creixent més a Catalunya del que ho fan altres religions minoritàries... Segons dades del 2020, l’evangelisme és aquí el segon credo amb més centres (el primer, esclar, és el catolicisme): en té 778. Les esglésies evangèliques han crescut un 131% des del 2004 (n’hi havia 341). Pel que fa a les mesquites, n’hi ha 284, amb un creixement del 104% (139 el 2004)... De llocs de culte dels testimonis de Jehovà n'hi ha 115, de budistes 68 i d’ortodoxos 57...
L’islam no té un cap visible i té dos corrents enfrontats, el majoritari sunnita (més del 85%) i el minoritari xiïta... També hi ha el sufisme, una mena d’espiritualitat esotèrica. El xiisme té una estructura clerical. Els sunnites, en canvi, no tenen clergues, sinó imams civils que exerceixen el càrrec com una feina, contractats per la comunitat. L’islam continua sent un gran desconegut. És fàcil distorsionar-lo i simplificar-ne la realitat, com fan Vox i Aliança.
Ignasi Aragay, 16.3.2025


 

dissabte, 17 de maig del 2025

pac 134 - El país de Lamine - 2

 ... El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d'impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l'Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.

pac 133 - El país de Lamine - 1

Vázquez Montalbán va batejar el Barça com “l​'exèrcit d'un país desarmat”​... Això té certa lògica, perquè a aquest país, durant bona part del segle XX, se li va negar l’existència institucional i simbòlica, i la catalanitat va buscar refugi en santuaris alternatius com el Camp Nou. Però sempre és un risc jugar-se la dignitat nacional amb una cosa tan voluble com el futbol, i amb un personal tan inclassificable com el que habita el vestidor i la llotja del Barça.​..
En Lamine és una oportunitat d’or pel Barça, a nivell esportiu i de màrqueting. Però també ho és per a Catalunya. Perquè en Lamine, nascut a Esplugues, fill de marroquí i guineana, pot esdevenir un exemple del que suposa la catalanitat del segle XXI, amb els seus trumfos i les seves dificultats; i a la vegada, pels seus orígens humils, ens pot ajudar a recordar tot el que queda per fer en el terreny de la justícia social... i ens emociona veure en Lamine parlant en català amb tota naturalitat. Sabem, però, que la demografia i els imperatius de mercat han fet recular el català entre els joves; en aquest sentit, en Lamine representa més la potencialitat del català que no pas la seva realitat... ens congratulem que el fill d’uns veïns de Rocafonda, un dels barris més vulnerables de Mataró, conegui l'èxit i la prosperitat econòmica. Però sabem que el seu cas és un entre milers, i que molts joves catalans no tenen accés, per raons molt diverses, a allò que en un cert temps es va conèixer com l’ascensor social... (continuarà)
Toni Soler, 14.7.2024


 

dijous, 15 de maig del 2025

pac 132 - "El terme Corona d'Aragó és una invenció dels historiadors"

 

dimecres, 14 de maig del 2025

pac 131 - Soc un idiota - 2

 ... En una nació forjada per immigrants, està creant un clima de terror entre els últims d'arribar. En una nació basada en la llibertat, ha amenaçat amb expulsar de la universitat (i de tancar a la presó) tots els estudiants amb consciència crítica que surtin a manifestar-se (però ha perdonat els seus amics que van assaltar el Capitoli). En una nació que històricament ha fet del talent la seva gran arma de progrés, es proposa eliminar el departament federal d'Educació. En una nació orgullosa del control democràtic dels seus governants, està destruint el prestigi dels servidors públics.

És curiós el "sentit comú" que diu que l’inspira. Comú? De quina comunitat? En quins valors i consensos es basa? Quina convivència defensa? Quina fraternitat? Què se n'ha fet, del respecte a les minories tan propi de la societat nord-americana? Del liberalisme de les idees? De la llibertat de fer i pensar i creure en el que et plagui si no perjudiques el del costat? ¿Ja no són importants la igualtat d'oportunitats, ni l’imperi de la llei, ni la justícia independent, ni l’equilibri de poders? La seva revolució és una involució en tota regla.
No és res de gaire nou. La història de la humanitat està farcida de milhomes egocèntrics que arriben al cim i ens (des)governen. Sàtrapes, dictadors, emperadors, reis i reietons. Mandataris pertorbats, inquietants, esgarrifosos. Com més poder acumulen, pitjor. Si la democràcia és el sistema de govern que fa possible la conversa entre estranys, entre diferents, Trump s'està carregant la democràcia. Només ho veiem els idiotes?
Ignasi Aragay, 9.3.2025

dimarts, 13 de maig del 2025

pac 130 - Soc un idiota - 1

 

dilluns, 12 de maig del 2025

pac 129 - La immigració ens ateny

​... l​'accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.

La incorporació lingüística es dóna per suposada a tots els països normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat ridiculitzada per l’esquerra benpensant​... Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons...

Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden; segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats. En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50 anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una tremenda falta d'empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans castellanoparlants és crucial per al futur de l'idioma i per a la cohesió social.

Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d'Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme...

Toni Soler, 9.3.2025





 

diumenge, 11 de maig del 2025

pac 128 - L'espurna...

​... Es veu que uns cantants han justificat fer servir la paraula xispa perquè en català li falta espurna. Hola, cantants: a veure, no és que el futur de la llengua depengui de vosaltres (Sau va veure la llum “reflexada” i no pas “reflectida” en una copa i fins i tot la Shakira ha cantat el Boig per tu, vull dir que la llengua és forta), però si penseu que a espurna li falta xispa, potser un dia voldreu endollar la guitarra en un enchufe, perquè a l’endoll li falten forats.

dissabte, 10 de maig del 2025

lliVre 31 - Fills de la Boira

 pàg. 521   (Sazed) « - La gent és molt més resilient, em penso. La nostra fe sol ser més forta quan hauria de ser al seu moment més feble.

És la naturalesa de l’esperança.

...

(Kelsier) - Gràcies, només necessitava recordar que hi va haver gent que va lluitar fins i tot quan no semblava que hi hagués cap esperança.»


pàg. 609​  (Sazed) « - La fe no és una cosa que només serveixi per a èpoques bones i dies assolellats, em penso. Què vol dir creure, què vol dir fe...,

si no es mantenen després del fracàs?

...

- Qualsevol podria creure en algú o en alguna cosa que sempre va bé, mestressa. Però el fracàs... costa més de creure-hi, és ben veritat. Costa

prou per tenir cert valor, em penso.»


BRANDON SANDERSON​, FILLS DE LA BOIRA ​- L’IMPERI FINAL ​- MISTBORN I​, edició: Mai Més 2024

dimarts, 6 de maig del 2025

pac 127 - El dia de la mort d'un amic

 Em preparava llargament per escriure així, amic, ara ja absent (no es pot, no es pot dir “mort”), per explicar, un dia –i aquest dia és avui– que ja no et veuríem mai més, i que totes les converses, lectures i polèmiques tan divertides ja desapareixerien per sempre...

diumenge, 4 de maig del 2025

pac 126 - L'enigmàtic gran poeta sense obra