pac 156 - Qui pa enceta i no hi fa creu... 1ª part

 “Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d'un pa rodó abans de llescar-lo.

Són moltes les coses de la meva infància que resulten incomprensibles o fins i tot absurdes als meus nets. No els critico per això. Jo també em sorprenia amb el que contaven els meus avis, però a vegades em deixo envair per una certa melangia en comprovar la pèrdua de valor, i fins i tot de sacralitat, de les petites coses, com el panem nostrum quotidianum. Avui la tan lloada “confiança del consumidor” és, bàsicament, la devoció a l’obsolescent, el culte comercial a la pràctica de l'un sol ús. Cal esprémer ràpidament el valor d’ús de qualsevol objecte de consum per poder substituir-lo i estar al dia.​​

He descobert, no fa gaire, que ser vell és estimar incondicionalment totes aquelles andròmines que fan de la teva casa la teva llar. Cada objecte atrotinat que t’acompanya és com una àncora llançada al riu d’Heràclit.​..

Gregori Luri, 24.5.2025

pac 155 - Desmobilitzats

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l'Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons.​..

Ara, en canvi, amb motiu del bombardeig d'Israel sobre Gaza, que ha causat més 50.000 morts palestins, no hem tingut res semblant. No són situacions idèntiques, però el resultat és la mort i el desplaçament de població civil...

Potser ho fa que la protesta del 2003 era contra Bush però també contra Aznar, que va anar a fer el milhomes geopolític a les Açores, i que, per tant, la mobilització popular interessava a l’esquerra catalana i espanyola, que ara no tenen aquest incentiu per sortir al carrer. O que venim d'una inflació de manifestacions independentistes d’utilitat limitada. O potser és que 22 anys més tard una bona part de la societat postpandèmica ja les ha vistes de tots colors (guerra a Ucraïna inclosa) i pensa que prou feina té amb els seus problemes d'habitatge, de pobresa encoberta i del futur dels seus fills per ocupar-se de problemes aliens, per més dolorosos que siguin. Si hi ha hagut alguna enginyeria social i de mercat darrere la desmobilització, se n'ha sortit.

Antoni Bassas, 31.5.2025

pac 154 - El clàssic del post-Procés - 2ª part

... El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán, perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència. Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un odi intens però efímer contra Madrid i l'Espanya madridista, de la mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més llibres en català que en castellà...

Posar el destí i les essències del país en un equip de futbol no és una bona idea, però en un món que ja no s'estructura a partir de realitats culturals sòlides, sinó de símbols i icones, està bé que aprofitem qualsevol espurna de sentiment col·lectiu, de catalanitat, encara que sigui frívola, vaporosa, potser fins i tot fictícia. Guanyar el clàssic contra el Madrid, com xiular l'himne espanyol davant del rei, és un placebo. Però si aquestes expressions comunitàries resisteixen és perquè al darrere hi ha un cert caliu, un passat, un vincle estantís amb la terra i la gent que tenim al voltant, sense el qual és impossible plantejar-se fites més ambicioses i tangibles. Són expressions febles, intermitents, però tenen un gran avantatge: no es poden derogar, ni il·legalitzar, ni censurar des del poder. Quan el PSC diu que, gràcies al 155, Catalunya ha tornat, el clàssic li respon que hi ha una altra Catalunya que hi és sempre, que és preconstitucional i rebel, encara que en el moment actual s’hagi d’encomanar a les embranzides de Lamine Yamal.

Toni Soler, 11.5.2025

pac 153 - El clàssic del post-Procés - 1ª part

El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d'escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l'objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s'amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s'expressa també amb la tírria cap a l'etern rival, l​'equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autorreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Tot això és el mateix que expressen els països normals a través de les seves seleccions nacionals. Si no canvien molt les coses, el Barça és el més semblant que mai tindrem a una selecció catalana, i entenc els aficionats de l’Espanyol, el Girona o el Nàstic que troben que aquesta aproximació és simplificadora, però el país està tan agafat amb pinces, tan descosit i tan trinxat com a col·lectiu que no seria prudent desprendre’ns d’una marca que també és un símbol, que ens identifica i ens projecta internacionalment d'una manera que no poden fer-ho ni la política, ni la cultura ni l'economia. Existim a través del Barça, per a bé o per a mal. I això és un risc, perquè si la pilota no entra tot el país se'n ressent; però és que al magatzem de la catalanitat no hi queda gaire més, a part de mala llet, una autonomia amb vocació opiàcia i una cultura pròpia que lliura batalles dignament malgrat l'obsessió amb què l​'enemic la minoritza.​.. (continuarà)

Toni Soler, 11.5.2025

pac 152 - La història menuda

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna.​.. Vull parlar d​'una mena d​'història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia.​..

L'altre dia vaig rebre un llibre d'un amic... Vaig llegir la introducció i no el vaig poder deixar. El llibre es titula El meu paradís d’Adri i és del periodista Pius Pujades. És un llibre preciós...

 Al llibre hi tenen un pes important els records. De fet, és un llibre de records. Però també està ple de preguntes, de coses que l'autor no recorda i se les pregunta...

Pius Pujades sap sortir d’ell mateix per parlar dels altres i així, per exemple, ens parla dels cavalls que duien a la ferreria, ens parla de com es ferraven, de com el ferrer configurava la ferradura, de la fornal i de l’enclusa, dels cops de mall sobre el ferro roent, de l'olor de la peülla de la bèstia socarrimada. Tot un món que ha desaparegut. Suposo que la ferreria el devia fascinar, com em fascinava a mi quan, de camí cap al col·legi, passava per davant d'un ferrer... El món de l’hostal d’Adri també fascinava aquell nen de cinc anys. Els homes, pagesos i carboners jugant a cartes; ara l’olor és una altra, olor de tabac, ideales i picadura, de vi, i sobretot dels rostits i sofregits que es feien a la cuina... Menjar, beure i jugar a cartes. Aquesta era la funció dels hostals. “A què es jugava en aquells anys als hostals de pagès? ... Abans que es fes popular la botifarra, el joc que es feia era el truc, que es pot jugar de dos, de quatre o de sis. Això quan no es jugava més que la consumició. Els que anaven amb ganes de jugar diners, solien jugar a la manilla. Probablement el canari era el joc en el qual es movien més diners. Molt més tard he vist jugar al set i mig, però no sabria dir si ja tenia un cert predicament”...

Hi ha dos capítols que m’han interessat especialment: el que fa referència als jocs de la mainada, i el que fa referència als renecs... sigui com sigui, el llibre de Pius Pujades sap construir tot un món, acabat, ja mort per sempre.

Narcís Comadira, 17.5.2025

pac 151 - Un model educatiu que no porta enlloc 2ª part

Rodejades i segrestades per la xarxa d’interessos del psicopedagogisme imperant, les administracions queden incapacitades per actuar i replantejar-se a fons un model educatiu que no porta enlloc... un sistema de formació que és el resultat d’uns experts formats en el relativisme postmodern i que adoren un fals déu com Michel Foucault o, encara pitjor, una teòrica i activista del feixisme italià.

A les aules de les universitats massa estudiants no saben per què hi són i menyspreen l’autoritat acadèmica del professor. Són incapaços d'escoltar més enllà de deu minuts ... Allò que havia estat un entorn d'aprenentatge fa temps que ha deixat de ser-ho. Per evitar-se problemes, l'exigència és cada vegada menor i tot sistema avaluador que no descansi en proves no és sinó un frau ... Tot apunta a fer-ho fàcil, ja que l’autoritat universitària penalitza les taxes de repetidors i els docents són avaluats per les enquestes que contesten els estudiants. Tot porta a no fer-se mal encara que estiguem davant una clara impostura. Un sistema extremadament burocràtic amb abundants mecanismes d’autosatisfacció, però que no suporta una anàlisi crítica i seriosa. La societat queda en general satisfeta perquè es proporciona a tothom el grau universitari a què s’aspira per als fills. Una falsa noció de promoció social, perquè ara ja la selecció real la fan caríssims màsters que continuen seleccionant pels nivells de renda.

Mentrestant, a les aules, els professors lidien amb massa estudiants que no creuen que hi hagi res a aprendre donat que, pensen, tot és ja a la xarxa i no els interessa el que els podem aportar gent portadora d’una cultura llibresca, ancestral... no és un problema personal d’aquests joves, sinó del context en què se’ls ha obligat a sobreviure excessivament entre cotons, pares helicòpter, menyspreu al saber, abandó de l'esforç i l'estudi com a clau de l'aprenentatge. Un món donat a l'aparença i a la riquesa com a resultat d'un cop de sort... Mentrestant, el professorat fuig tant com pot de les classes...

Josep Burgaya, 3.5.2025

pac 150 - Un model educatiu que no porta enlloc 1ª part

El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d'una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s'ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió.​.. El concepte ensenyar s'ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s'han convertit en secundaris; la memòria, l​'esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s'ha popularitzat un mètode que s'anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n'aprenguin, sinó que no s'hi obsessionin.​

El pitjor que es podria fer és culpar els nois i noies de la generació Z, que són els que ara arriben a les aules universitàries. Arriben amb les condicions que se'ls han proporcionat per la societat, les famílies, el sistema educatiu i la cultura imperant. No han llegit, no saben escriure, no tenen cap mena de cultura general i ben pocs coneixements ordenats i sistemàtics.​..  ​(Continuarà)

Josep Burgaya,3.5.2025

pac 149 - Consumir menys? Viatjar menys? No passarà

 El nivell de vida assolit a Occident és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o ​d'explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.​..

El progrés tecnològic i econòmic, i l’enfortiment del sector públic, s’han traduït en un benestar excepcional. El repartiment d’aquesta millora ha arribat a molts sectors socials. Caldrà veure si el sistema de vida que ens hem guanyat és sostenible en termes mediambientals. Però, en conjunt, estem a anys llum (mai més ben dit) de fa un segle.​..

Què passaria si haguéssim de viure sense electricitat una temporada llarga? És a dir, sense neveres ni calefacció o aigua calenta, sense aire condicionat ni internet ni mòbils ni... No hi estem preparats. Les generacions anteriors tenien memòria personal o familiar de vida espartana al camp o de penúries de guerra. Les actuals ens hem acostumat a tenir de tot, no ens plantegem cap mena de frugalitat o de renúncies... Quan un s'acostuma a les coses bones (i viatjar per lleure n’és una), costa deixar-ho.

No és realista pensar que rebaixarem el consum d'energia i de béns i serveis. Es pot avançar en actituds més responsables, però no en una minva rellevant del nivell de vida. Difícilment passarà, si no és de manera forçada a causa de fallides tecnològiques, guerres o catàstrofes naturals...

​Ignasi Aragay, 4.5.2025

pac 148 - Un diagnòstic inconstitucional

L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir.​..

El nou Pacte Nacional per la Llengua és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir l’emergència lingüística que vivim. Ara bé: amb els límits del marc estatutari (de l’Estatut no votat, que és el que ens regeix) i de la Constitució, no sé si es pot anar gaire més enllà. Tot el que no sigui posar per escrit que el coneixement del català és un deure –com passa amb el castellà a tot Espanya– és i serà insuficient. ¿Això pot desanimar certa immigració hispanòfila, cert nombre d’expats que no es mouen de l’anglès? Potser és el preu que hem de pagar, i jo el pagaria sense dubtar-ho.

Tot el que no sigui sobirania, en resum, ens condemna a la subordinació i, a la llarga, a la desaparició. I ara tenim un document –el Pacte per la Llengua– que diu: “L’oficialitat del català és incompleta, es veu afectada per reinterpretacions regressives i sovint no es pot exercir de facto [...]. El català viu una oficialitat condicional que dificulta l’exercici dels drets de la ciutadania i posa en perill el futur de la llengua”. Clar i català.

Toni Soler, 18.5.2025

pac 147 - El Dia de les Dones tapa't la boca

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila.​.. cadascú pot representar aquest dia, que es veu que és nostre, com vulgui. Però, de vuit, n’hi ha com a mínim dues que no mostren part del cos per la (mateixa) religió. Una monja o una dona amb mantellina ens haurien semblat bé? Una jueva amb perruca? Se’m fa molt difícil entendre que una dona que en públic porta la boca tapada sigui la reivindicació del feminisme, perquè tapar la boca d'una dona (en cap religió els homes se la tapen, esclar) és tota una declaració d'intencions. En públic no podrà parlar, i ja no dic fer petons, menjar o beure. Esgarrifada per la visió, n’he vist algunes, és cert, que al restaurant són peixades pel marit, i em fan pensar (amb calfreds) en animals domèstics. Ja em podeu parlar de motius culturals i dir-me que la bellesa occidental també és una tirania i que som moltes i amb moltes sensibilitats. La meva sensibilitat m’impedeix reivindicar dones amb la boca tapada el 8 de març. Posats a fer, al dibuix hi haurien pogut posar el pare o el marit, que així seria més realista.

Empar Moliner, 8 de març de 2025

 

pac 146 - Els papes: 2.000 anys d'història en 4 minuts

¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l'Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se'n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l'Església no és democràtica i continua sent masclista.

Com ha sobreviscut tants segles un poder terrenal tan fort amb un missatge igualitari tan poètic?  A Història dels papes (Fragmenta), Diego Sola ​en fa un recorregut brillant​...

Ignasi Aragay, 3.5.2025

pac 145 - De Montilivi al Vaticà

“la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.​

La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable.​..

El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris, i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...

És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.

​Toni Soler, 27.4.2025​

 

pac 144 - El millor venedor del pitjor producte

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona.​..Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia...

Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià... Mals temps per a la bondat...

"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables...

Ignasi Aragay, 13.4.2025

 

pac 143 - "Soc un bomber enmig d'un tsunami de pobresa"

 Peio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers​... "A l'últim graó, en aquests moments, hi ha majoritàriament immigrants... està creixent l’aporofòbia, el racisme, la transmissió d'una ideologia des de l'extrema dreta, però també des de totes aquestes persones que plantegen una dinàmica d’exclusió i que pensen que l'estranger i el diferent és l’enemic. Això arriba als veïns del teu costat i el que abans era una disposició d’acollida i de comprensió de la situació de les persones es converteix en una sospita i un rebuig...

La polarització que existeix en el món social i polític també hi és, a dins de l'Església. És cert que tenim grups integristes a qui Francesc els molesta...

Per tu, quin és el sentit últim de ser capellà?

— Posar al mig del món una taula de fraternitat compartida​...

Per què vas voler ser capellà?

— L'atracció per l​'estil de vida de Jesús, la seva forma de viure i de compartir em va enamorar.​..

Dels últims moments de la vida de Jesú​s, des que arriba a Jerusalem fins a la mort i a la resurrecció, quin és el que més t’atrau?

— ​.... Jo em quedo amb la resurrecció, amb el signe de l'esperança, amb el que fa possible l'impossible.​..

Albert Om entrevista Peio Sánchez, 20.4.2025

pac 142 - Sí, és molt simpàtic

 És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic.​.. El que passa és que Fernández és el líder del PP a Catalunya... ideològicament és del morro fort... és admirador d’Isabel Díaz Ayuso i amic declarat de Cayetana Álvarez de Toledo... Creu que els sobiranistes catalans són supremacistes per definició, i que odien els que –com ell– són fills d’espanyols; però pel que fa als fills de marroquins o pakistanesos les seves opinions no difereixen gaire de les de Vox. La seva idea de l’espanyolitat es basa en criteris una mica rancis, per dir-ho suau... L’actual líder del PP català és un home de la línia dura, i sospita que Feijóo està acomplexat. Creu que el PP, mentre governava, no va ser prou dur amb Catalunya. “No es va fer prou perquè es complís la llei. Quan tornem a governar, això no pot passar”. No vol sentir a parlar del diàleg amb Junts. Prefereix “mil vegades” els acords amb Vox, perquè l’actual majoria entorn del PSOE és “una amenaça a la democràcia”... Fernández va aplaudir quan Casado va imposar una fanàtica com Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona. De fet, aquest autoritarisme centrípet és el que Fernández desitja per a les relacions entre Catalunya i Espanya: autonomia sí, però tutelada i obedient... en la llista de crítiques de Fernández al seu partit, no hi figura ni Gürtel ni Bárcenas, ni l’espionatge polític, ni la manipulació del poder judicial, ni el joc brut de Sánchez-Camacho i Fernández Díaz, ni els tripijocs de Cospedal amb Villarejo, ni la repressió del 2017, ni els atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP balear i valencià. A tot això no hi presenta objeccions ni retrets... no oblidin que, si depengués d’ell, Puigdemont no tornaria mai a Catalunya, els presos del Procés continuarien tancats i, probablement, n’hi hauria una colla de nous.

Toni Soler, 6.4.2025

pac 141 - parlar amb una persona

 Manel Fontdevila, 25.05.2025

pac 140 - L'ós bru i el pagès vermell

​L’ós bru ja està del tot reintroduït al Pirineu Català, perquè n’hi ha 47. El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Marc Vilahur, ja ha dit que cal "assegurar la coexistència d'aquesta espècie amb les comunitats locals" i que treballaran amb "projectes pilot amb collars intel·ligents amb l'objectiu de minimitzar els danys".

A l'època dels contes d​'abans, els caçadors eren “els bons”. Salvaven l'àvia de la Caputxeta i venjaven les set cabretes, obrint la panxa del llop, que dormia fent la digestió, i omplint-l'hi de pedres. De petita, aquest episodi cruel i terrorífic em feia pensar que segur que estava basat en fets reals. Ara, els caçadors tenen molt mala fama (però no la tenen els pescadors, en canvi). Hi ha espècies, com l'ós, el llop, el senglar o el cabirol (que a sobre és tan “mono”) que compten amb tota la comprensió i amor de la ciutadania no ramadera i pagesa. “Els pobres senglars no en tenen la culpa, de tenir gana i set”, et diuen els fans del capità Enciam i el coronel Tapioca. Però els pobres pagesos tampoc, de perdre la collita en una nit. Si hi ha óssos en llibertat hi ha d’haver, llavors, ovelles en captivitat?

“Minimitzar els danys”. Minimitzar què vol dir? Que no es mengin totes les ovelles, només unes quantes? No tinc la solució, ni vull que desapareguin les espècies. Però sempre penso que s’actuarà de veritat quan un ós, un senglar o un llop ataquin un capità Enciam o un coronel Tapioca. Perquè sorprenentment les ovelles i les gallines mortes no fan cap pena a ningú.

​Empar Moliner, 5.4.2025

pac 139 - Del 155 a Orriols

​VOX... és un partit que no només és feixistoide, sinó que pretén destruir el que queda de la catalanitat i convertir-nos en una mena de Pirineus Orientals espanyols.​.. La por, el populisme i la xenofòbia són riscos als quals els catalans no som immunes...

Qui més ha parlat d’Aliança Catalana no són els partits independentistes, sinó l’esquerra “constitucionalista”, és a dir, el PSC i una part dels Comuns, que ha vist que tenia al davant una ocasió perfecta per deslegitimar el sobiranisme català, al qual sempre, des dels anys del Procés, ha intentat penjar la llufa del supremacisme... El cas és que els cops de porra i els atacs a la sobirania del Parlament (després de tres majories absolutes independentistes) són la base sobre la qual una part del sobiranisme va decidir que ja n’hi havia prou de somriure i anar amb el lliri a la mà...

 en els últims anys, la fe en la democràcia, en la força del vot, ha caigut en picat a Catalunya. Si l’independentisme va ser ingenu, més ingenu encara és el PSC (i el PSOE, i el PP) si es pensa que, després de la indignitat de l'article 155, es pot “girar full” i sumir el país en una mena d’amnèsia col·lectiva que ens permeti retrobar la normalitat. Ans al contrari, una part de l'energia popular del Procés s'ha convertit en escepticisme i en abstenció; una altra part ha caigut a les urpes de la ultradreta autoritària, antiespanyola, antiimmigració i anti-woke (A.C.)...

El pròxim Parlament pot estar dividit en dos blocs, l’espanyolista i el catalanista, i cadascun d'ells fracturat en tres o quatre opcions que van de l'extrema esquerra a l'extrema dreta. La possibilitat de dur a terme polítiques unitàries, de llarg termini, quedarà molt disminuïda.

Toni Soler, 30.3.2025

 

pac 138 - Sempre surt el 36

El premi al vídeo de la setmana ha recaigut en la comissària europea de gestions de crisis, Hadja Lahbib, que ha arribat al cim de la fama amb la seva posada en escena glamurosa per recordar-nos de quin mal hem de morir.​.. el vídeo només pot haver estat obra d’algú amb dèficit d’empatia o d’un geni del màrqueting, perquè ha aconseguit que encara n’estiguem parlant. El cas és que tothom ha interioritzat que el món ha canviat per a nosaltres​... Per a vostè i per a mi​...

El món ha canviat, diuen. Interessant. I qui ha decidit aquest canvi? O és el resultat d’una loteria còsmica? És la suma d'un conjunt de forces d'origen independent que operen en direccions oposades i que donen una resultant inesperada cap a la guerra, o aquí, com diria Josep Lluís Núñez, sempre surt el 36? O sigui, ¿aquí sempre guanya la banca, és a dir la banca, els fabricants d'armes, les tecnològiques, les petrolieres, les farmacèutiques i altres sectors normalment afavorits?

“El món ha canviat”, “les coses com són”, “siguem realistes”, “això és el que hi ha” o “ens hem d’atènyer al principi de realitat”, i tots a comprar el kit de supervivència i potser aviat a fer instrucció militar. Ens ha costat Déu i ajuda (i dues guerres mundials) arribar fins aquí, i ja tornem a fer cara de carn de canó. I això que el 99,9% de la gent hi estem en contra.

Antoni Bassas, 29.3.2025

pac 137 - L'extraordinària vida de Zygmunt Bauman

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), inventor del concepte de "modernitat líquida"​... La seva vida va ser extraordinària... Què pensaria com a centreeuropeu jueu del que passa a Ucraïna i a Gaza? De Trump, Putin i Netanyahu? Estaria, ben segur, al costat de la llibertat i la decència humanes, tal com resa el Talmud: "Un home ha de ser sempre dels perseguits i no dels perseguidors" i és millor "ser maleït que ser el qui maleeix".​..

De la mare, efervescent i vital, va heretar el costum de plantar cara a la realitat; del pare, taciturn, de moral estricta i negat per a la vida pràctica, l’afany intel·lectual. Vivien a Poznan en condicions humils. Va tenir una infància de nen gras i jueu, sense joguines, amb pocs amics: "No anava en bicicleta, no nedava, no anava a patinar. Jugar a pilota ni m’ho plantejava: ningú no m’hauria acceptat com a membre del seu equip". Es dedicava a llegir a la biblioteca del barri... El primer dia d'institut li va caure al damunt "una allau de coces i cops de puny". Era, però, un estudiant brillant... I llavors van arribar els nazis. El mateix dia de la invasió, la família va agafar quatre pertinences i van pujar a un tren sota una pluja de bombes. Fins a entrar a Rússia els va passar de tot.

Al país dels sòviets, durant dos anys i mig, va passar molta gana, "vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana", però va poder seguir estudiant, ara en rus i a la universitat: física i matemàtiques. Fins que va ser acceptat a l’exèrcit polonès impulsat des d'Ucraïna per veterans de la Guerra Civil Espanyola. El dia que van entrar victoriosos a Varsòvia va plorar. Els vint anys següents van ser un lent trànsit de l'esperança a la derrota. Des de la condició de professor de filosofia, li va costar acceptar l'evidència de l’ideal comunista fracassat. "Quina diferència hi ha entre un comunista i una poma? La poma cau quan està madura, el comunista madura un cop ha caigut", fa l’acudit. Anys després, famós i respectat, també marcaria distàncies amb la llibertat capitalista i se seguiria declarant socialista.

La mirada líquida de Bauman va forjar-se a foc lent a través d’uns principis tan sòlids com antidogmàtics, de posar la persona per sobre del sistema i la nació. Lector voraç i addicte, dotat d’una memòria extraordinària i d’una gran capacitat de treball –cada dia s’asseia davant l'ordinador a escriure des de les sis del matí fins al migdia–, els seus records ens serveixen avui com a advertència contra el rumb autoritari i xenòfob que està agafant un món on s'escampen com la pólvora visions fortes, simplistes i maniquees. "Traçar la línia entre el nosaltres i l’ells fa que esborrem la línia entre el bé i el mal".

Ignasi Aragay comenta el llibre: 

La meva vida en fragments de Izabela Wagner. 29.3.2015

 

pac 136 - Créixer cap avall

​... La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d'això​...

Catalunya està en una situació social i econòmica complicada, i això no només és fruit dels seus propis errors... sinó també de les seves limitacions en l'àmbit polític, i l'espoli cronificat dels seus recursos públics... la dependència política de Catalunya continua sent el principal escull per construir un model econòmic i de benestar plausible...

La caiguda en picat de la natalitat, combinada amb l’arribada massiva d'immigrants per cobrir la demanda d’ocupació en sectors com les cures o el turisme, han impedit un creixement harmònic, la cohesió social i la protecció del medi ambient... El nostre estat del benestar està tensionat, el model educatiu és un fracàs sense pal·liatius i la llengua catalana, el principal factor d’identificació del nostre país, ha experimentat una reculada tan dramàtica com inevitable ...

Rodalies de Renfe ens recorda cada dia –cada dia!– que en lloc de vertebrar Catalunya ens hem vist obligats a sufragar la connectivitat del Gran Madrid i la faraònica concepció de l'Espanya radial de gran velocitat. Tot això ha passat davant la impotència, per no dir la indiferència, de les elits catalanes, les mateixes que van aplaudir la repressió del sobiranisme...

La transformació que necessita Catalunya per ser un país viable, que cuidi els seus ciutadans –els vells i els nous–, que els permeti aspirar a un sou digne i un habitatge decent, que preservi el seu patrimoni cultural i ambiental, que animi els emprenedors i els creadors, que mantingui la seva identitat, etcètera. Continuar “creixent”, quan el creixement és cap avall, és un suïcidi col·lectiu. I renunciar a la política amb majúscules –és a dir, a la sobirania, en el grau que sigui– és un error que pagarem molt car.

Toni Soler, 16.3.2025

 

pac 135 - Catalunya i el problema dins de l'islam

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner​... el principal problema de l’islam és el mateix que va contribuir a la seva esplendor a l'Edat Mitjana: la llei islàmica... La xaria (llei islàmica), i sobretot els codis jurídics que la fixen, són un tancament: passen al davant de les lleis civils i les condicionen a l'hora de regular la vida dels ciutadans de molts països. Històricament, el musulmà considerava que la seva religió era menys legalista que la jueva i menys laxa que la cristiana... Això ja no és així...

Partint de la manca de dades fiables, es pot situar el percentatge de població musulmana a Catalunya entre el 5% i el 8%, al voltant de les 500.000 persones. Entre elles, el salafisme estaria entorn del 10%. I encara dins el salafisme, el jihadisme (que defensa la via política i la violència) és clarament minoritari. Això no vol dir que no hi hagi perill... Hi ha persones, sobretot dones, que pateixen l’opressió dins d'aquesta religió...

L’islam no està creixent més a Catalunya del que ho fan altres religions minoritàries... Segons dades del 2020, l’evangelisme és aquí el segon credo amb més centres (el primer, esclar, és el catolicisme): en té 778. Les esglésies evangèliques han crescut un 131% des del 2004 (n’hi havia 341). Pel que fa a les mesquites, n’hi ha 284, amb un creixement del 104% (139 el 2004)... De llocs de culte dels testimonis de Jehovà n'hi ha 115, de budistes 68 i d’ortodoxos 57...

L’islam no té un cap visible i té dos corrents enfrontats, el majoritari sunnita (més del 85%) i el minoritari xiïta... També hi ha el sufisme, una mena d’espiritualitat esotèrica. El xiisme té una estructura clerical. Els sunnites, en canvi, no tenen clergues, sinó imams civils que exerceixen el càrrec com una feina, contractats per la comunitat. L’islam continua sent un gran desconegut. És fàcil distorsionar-lo i simplificar-ne la realitat, com fan Vox i Aliança.

Ignasi Aragay, 16.3.2025

 

pac 134 - El país de Lamine - 2

 ... El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d'impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l'Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.

El més important és que Catalunya sigui un marc nacional que sàpiga encaixar bé identitats compartides com la d'en Lamine. En això, l’Estat ens porta avantatge, gràcies al fet que deté en exclusiva la seva –i la nostra– presència simbòlica exterior. Fixem-nos com Espanya s’ha blanquejat (perdó pel joc de paraules) presumint de la diversitat que aporten Lamine Yamal o Williams a la seva selecció. Aplaudint els gols dels seus davanters racialitzats, molts espanyols –i molts catalans– s’obliden del racisme, de la distribució territorial dels menes, del nacionalisme agressiu dels governs regionals de PP i Vox a València i Balears, i de la repressió de l’independentisme català, encara vigent... mentre Catalunya no tingui un estat, tindrà poques eines d’afirmació tan eficaces com una presència esportiva internacional. Només mentre el PSOE depengui dels vots catalans i bascos, estarà oberta la finestra per fer avenços en aquesta direcció. I mentre això no arribi, és feina del Barça (però no només seva) lluitar perquè la catalanitat d'en Lamine aparegui a l’exterior com el que és: un fet natural. 

Toni Soler, 14.7.2024

pac 133 - El país de Lamine - 1

Vázquez Montalbán va batejar el Barça com “l​'exèrcit d'un país desarmat”​... Això té certa lògica, perquè a aquest país, durant bona part del segle XX, se li va negar l’existència institucional i simbòlica, i la catalanitat va buscar refugi en santuaris alternatius com el Camp Nou. Però sempre és un risc jugar-se la dignitat nacional amb una cosa tan voluble com el futbol, i amb un personal tan inclassificable com el que habita el vestidor i la llotja del Barça.​..

En Lamine és una oportunitat d’or pel Barça, a nivell esportiu i de màrqueting. Però també ho és per a Catalunya. Perquè en Lamine, nascut a Esplugues, fill de marroquí i guineana, pot esdevenir un exemple del que suposa la catalanitat del segle XXI, amb els seus trumfos i les seves dificultats; i a la vegada, pels seus orígens humils, ens pot ajudar a recordar tot el que queda per fer en el terreny de la justícia social... i ens emociona veure en Lamine parlant en català amb tota naturalitat. Sabem, però, que la demografia i els imperatius de mercat han fet recular el català entre els joves; en aquest sentit, en Lamine representa més la potencialitat del català que no pas la seva realitat... ens congratulem que el fill d’uns veïns de Rocafonda, un dels barris més vulnerables de Mataró, conegui l'èxit i la prosperitat econòmica. Però sabem que el seu cas és un entre milers, i que molts joves catalans no tenen accés, per raons molt diverses, a allò que en un cert temps es va conèixer com l’ascensor social... (continuarà)

Toni Soler, 14.7.2024

 

pac 132 - "El terme Corona d'Aragó és una invenció dels historiadors"

​... La història és el que els professionals elaboren a partir de proves concretes, documentals, testimonis escrits o orals, dades contrastades i revisades. Sempre és provisional i discutible. La memòria és plural, tothom té la seva en funció de l'origen social, d'on viu, de la família, les opcions personals, etc. O de com assumeixes pertànyer a un cert país...

Fins molt entrat al segle XVIII, a Catalunya només es parlava català, i la gent culta també castellà, francès i llatí. El problema comença al llarg del XVIII, quan des de l’Estat s’intenta imposar el castellà. Llavors s'entra en un procés de combat i de diglòssia. Al XIX la Renaixença és cabdal per a la llengua com a factor d’identitat. És una batalla a la contra de l'oficialitat...

la Corona d'Aragó, en l'època medieval, no se'n deia així. Quan Jaume I anava a l’Aragó era el rei d'Aragó. Quan entrava a Catalunya, era el comte de Barcelona. I quan anava a València, rei de València. És a partir dels segles XVI i XVII que va quallant Corona d’Aragó en l'àmbit historiogràfic. És una invenció dels historiadors...

Guimerà, Verdaguer, Maragall... Són conseqüència de la Renaixença. Són emblemàtics, els grans fabricants d'una mitologia, d'una narrativa. Alhora que crea mites, Verdaguer acabarà sent mitificat. És el gran poeta de L'Atlàntida, el Canigó, el Virolai. I també és mossèn Cinto, l'home polèmic, castigat pel bisbe però que el poble es fa seu...  Els mites populars d'avui són més efímers i volàtils: periodistes, cuiners, futbolistes, influencers... És el signe dels temps. Qui recorda avui els futbolistes Samitier o Zamora? Però a Messi el recordarà tothom per la gran exposició mediàtica...

Borja de Riquer, 23.3.2025

 

pac 131 - Soc un idiota - 2

 ... En una nació forjada per immigrants, està creant un clima de terror entre els últims d'arribar. En una nació basada en la llibertat, ha amenaçat amb expulsar de la universitat (i de tancar a la presó) tots els estudiants amb consciència crítica que surtin a manifestar-se (però ha perdonat els seus amics que van assaltar el Capitoli). En una nació que històricament ha fet del talent la seva gran arma de progrés, es proposa eliminar el departament federal d'Educació. En una nació orgullosa del control democràtic dels seus governants, està destruint el prestigi dels servidors públics.

És curiós el "sentit comú" que diu que l’inspira. Comú? De quina comunitat? En quins valors i consensos es basa? Quina convivència defensa? Quina fraternitat? Què se n'ha fet, del respecte a les minories tan propi de la societat nord-americana? Del liberalisme de les idees? De la llibertat de fer i pensar i creure en el que et plagui si no perjudiques el del costat? ¿Ja no són importants la igualtat d'oportunitats, ni l’imperi de la llei, ni la justícia independent, ni l’equilibri de poders? La seva revolució és una involució en tota regla.

No és res de gaire nou. La història de la humanitat està farcida de milhomes egocèntrics que arriben al cim i ens (des)governen. Sàtrapes, dictadors, emperadors, reis i reietons. Mandataris pertorbats, inquietants, esgarrifosos. Com més poder acumulen, pitjor. Si la democràcia és el sistema de govern que fa possible la conversa entre estranys, entre diferents, Trump s'està carregant la democràcia. Només ho veiem els idiotes?

Ignasi Aragay, 9.3.2025

pac 130 - Soc un idiota - 1

"Sóc un idiota perquè sóc diferent d'ells. Veig el món amb compassió i comprensió, i crec en la bondat de les persones. Però la meva bondat es confon amb debilitat, i la meva compassió es veu com una ximpleria. Sóc un idiota perquè estic sol en un món de ximples".​ L’idiota (1869) de ​Fedor Dostoievski

La nova dreta extrema trumpista antiwoke ens tracta d’idiotes. Ha aconseguit ridiculitzar la bondat, la solidaritat, l'empatia amb el dèbil, amb el diferent. Ha guanyat el discurs de "ximple l'últim": cada individu, cada país, ha de mirar primer per si mateix, sense contemplacions de cap mena, i identificar els enemics exteriors i interiors. No fer-ho és d’idiotes​...

Trump primer. El trumpisme primer. Ni tan sols el Partit Republicà. El partit és ell. L'Amèrica dels demòcrates és idiota. Molts estatunidencs se senten amenaçats, avergonyits, assenyalats... Estem assistint a l’apoteosi del menyspreu, la sospita i la divisió. La nació és Ell. Si fóssim en temps romans, ja estaria preparant la seva deïficació. S’està atorgant plens poders. Com diu Elon Musk, si el president no pot fer el que vulgui, "això no és una democràcia, és una burocràcia". La vida col·lectiva reduïda al dictat imperatiu d’un sol home i el seu reduït cercle. ¿Anem cap a una democràcia absolutista, cap a una aristocràcia plebea de multimilionaris? ... un home que es creu assenyalat per Déu alhora que renega en cada gest de l’amor al pròxim, un demòcrata que destrueix els valors il·lustrats, un nacionalista disposat a empaitar mitja nació... 

​Ignasi Aragay, 9.3.2025

 

pac 129 - La immigració ens ateny

​... l​'accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.

La incorporació lingüística es dóna per suposada a tots els països normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat ridiculitzada per l’esquerra benpensant​... Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons...

Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden; segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats. En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50 anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una tremenda falta d'empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans castellanoparlants és crucial per al futur de l'idioma i per a la cohesió social.

Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d'Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme...

Toni Soler, 9.3.2025

 

pac 128 - L'espurna...

​... Es veu que uns cantants han justificat fer servir la paraula xispa perquè en català li falta espurna. Hola, cantants: a veure, no és que el futur de la llengua depengui de vosaltres (Sau va veure la llum “reflexada” i no pas “reflectida” en una copa i fins i tot la Shakira ha cantat el Boig per tu, vull dir que la llengua és forta), però si penseu que a espurna li falta xispa, potser un dia voldreu endollar la guitarra en un enchufe, perquè a l’endoll li falten forats.

Per això, per si us pogués fer algun servei, deixeu-me que us expliqui una batalleta: el 1976, un col·lega va dir al Puyal que “el català és un idioma que no serveix per retransmetre partits de futbol”. L’afirmació va resultar ser precipitada, perquè en Puyal va estar-se 42 anys radiant partits de futbol en la llengua de Verdaguer. El 1976 era l’època en què un president de govern espanyol va venir a dir que el català “no servia per ensenyar química nuclear”, afirmació que també ha envellit malament. Total, que el problema no és de la paraula espurna, sinó vostre. En català tot té gràcia si estem disposats a fer servir les paraules sense manies.

I si no em voleu fer cas a mi, recordeu aquesta cita d'autoritat: “La llengua catalana és una de les expressions més completes, més perfectes que jo conec, des del punt de vista del que pot arribar a ser el llenguatge” (José María Aznar, 21 de març de 1996).

​Antoni Bassas, 27.7.2024

lliVre 31 - Fills de la Boira

 pàg. 521   (Sazed) « - La gent és molt més resilient, em penso. La nostra fe sol ser més forta quan hauria de ser al seu moment més feble.

​​És la naturalesa de l’esperança.​

...

(Kelsier) - Gràcies, només necessitava recordar que hi va haver gent que va lluitar fins i tot quan no semblava que hi hagués cap esperança.»

​

pàg. 609​  ​ (Sazed) « - La fe no és una cosa que només serveixi per a èpoques bones i dies assolellats, em penso. Què vol dir creure, què vol dir fe..., ​

si no es mantenen després del fracàs?

...

- Qualsevol podria creure en algú o en alguna cosa que sempre va bé, mestressa. Però el fracàs... costa més de creure-hi, és ben veritat. Costa

prou per tenir cert valor, em penso.»

BRANDON SANDERSON​​, FILLS DE LA BOIRA ​- L’IMPERI FINAL ​- MISTBORN I​, edició: Mai Més 2024

pac 127 - El dia de la mort d'un amic

 Em preparava llargament per escriure així, amic, ara ja absent (no es pot, no es pot dir “mort”), per explicar, un dia –i aquest dia és avui– que ja no et veuríem mai més, i que totes les converses, lectures i polèmiques tan divertides ja desapareixerien per sempre...

Em preparava, perquè ens vas dir que els teus dies s’acabaven i ens havíem d’acomiadar. Aquesta va ser la frase exacta. Vas parlar de dies, no de vida o d’existència, perquè era poc el que et quedava, i perquè eres –ets, sempre seràs– poeta i cada dia eren mil anys de goig, desdeny pels que no riuen. La vida pot ser curta o llarga i no depèn de tu, però cada dia sí que en depèn.

Quina merda un obituari, una lectura quan no hi ets –no podràs trobar-hi els errors– sense vi compartit, sense passeigs, sense flipar molt fortament pels noms dels animals i de les plantes. Perdona'm, amic, les cursilades, de vegades calen i ens ajuden i ens conforten. Passar pel món com tu, quanta alegria...

Voldria creure en la vida més enllà de la mort i pensar que ens bufes el clatell a tots quan la vessem.​.. Em costa molt, perquè tu, si haguessis de demostrar-nos que hi ets, que ets un esperit, faries una cosa molt humorística o molt immortal, o una barreja de totes dues coses​... No bufaries cap clatell. Ara somric. Tots desolats mirem les flors del carrer, i tu no hi ets, però n’havíem parlat tantes vegades...  Quina abraçada estranya i salvatge ens farem els teus devots amics el dia que ens toqui –puta merda– anar a dir-te adéu?

​(L'amanuense dedica aquest pac a la memòria de l'Esteve)

​Empar Moliner, 27.7.2024

pac 126 - L'enigmàtic gran poeta sense obra

Joaquim Pibernat va llegir més que escriure. Va escoltar més que parlar. Era una figura enigmàtica de l'escena cultural barcelonina. Hieràtic, seriós, seductor. Anava als vernissatges pictòrics i literaris, hi feia de voyeur. Va morir el 2022 enmig d’un sonor silenci.​..

... edició d'una caixa-llibre d'homenatge que inclou L’infern dels pantalons, una tirallonga nihilista de 894 aforismes inèdits, una mena d’autoretrat pòstum ... Aforismes d’algú que no es considerava prou bo per suïcidar-se. Aquí en teniu una tria sintètica...

"Una altra manera d'anomenar el postcapitalisme? Obesitat mòrbida. O obsolescència programada"...

(Sobre Catalunya): "Badar i enraonar són dues paraules intraduïbles a qualsevol altra llengua. El nucli fort de l’ànima catalana". "Els catalans som anarquistes assenyats. Aquesta combinació, ja ho veieu, acondueix al desastre. Sempre". "Soc catalanista no nacionalista. Soc separatista no independentista"...

(Sobre el món i la vida):  "Una diagnosi de la nostra època? Massa de res". "Cap esperança. Molta curiositat..." "Imbècils! No hi ha pau. Només postguerres". "No t’acompanyo ni en el ressentiment!" ... "Un munt de mentides no fan la veritat. Un munt de veritats tampoc". "Ésser analfabet no és una necessitat per triomfar a la vida. Però ajuda..."  "Calen monuments als desertors desconeguts! (sense flames, sisplau)". "La privacitat i els dinosaures són dues coses extingides. Quina recança dels vells temps de la clandestinitat". "Desdir-se. Un deixar espai per a noves equivocacions".

Ignasi Aragay, 8.3.2025