Una característica significativa és que la majoria dels agressors, no tots, són religiosos. Les escoles rabíniques que hi ha als territoris ocupats són un remolí d'idees nacionalistes (sionistes) totalitàries, combinades amb idees religioses provinents de la Bíblia i el Talmud. Els colons consideren que aquestes idees són avalades per Déu i estan per sobre de les lleis humanes.
Aquesta ideologia nacionalista i religiosa fa que no sigui possible una entesa o acord dels colons amb ningú. És un fanatisme absolut sostingut per Déu. I com que els israelians són els que tenen la força i les armes, és fàcil preveure que aquesta història no s'acabarà fins que no hi hagi palestins a la vista... Gaza serà probablement la primera etapa de la deportació de palestins i Cisjordània, la segona.
No sabem com acabarà tot plegat, però per si algun dia els historiadors es pregunten si els humans del 2025 no vèiem el curs alarmant que estaven prenent els esdeveniments, la resposta és que sí que ho vèiem... hem vist Israel convertir Gaza en un abocador de runa, i Rússia envair Ucraïna.
Aleshores potser la pregunta del futur serà com era que una societat tan conscient del que passava es va deixar bullir com la granota. Potser perquè ens havien distret, dividit i empobrit fins a deixar-nos sense valentia ni unitat per rebel·lar-nos, i ens sobrava por disfressada de comoditat, mentre desitjàvem molt fortament que la pròxima desgràcia no ens toqués a nosaltres per l’eficaç procediment de creuar fermament els dits.
La Global Sumud Flotilla navega cap a Gaza entre tempestes, avaries i drons... Vaixells civils, comprats i equipats a contrarellotge per activistes de tot el món, assumeixen una tasca que correspondria als estats: obrir un corredor humanitari i denunciar un genocidi.
Israel ha respost amb amenaces d'aplicar un protocol antiterrorista als tripulants.... Convertir l'ajuda en amenaça, la resistència civil en terrorisme.
Els organitzadors recorden que si els governs volguessin podrien garantir flotilles segures i massives. No ho fan, i mentre Washington blanqueja la neteja ètnica com a "reubicació voluntària" i Brussel·les es penja medalles simbòliques sense frenar el bloqueig...
La força d'aquestes flotilles no es mesura en tones d'aliments o medicines. Es mesura en el valor polític de dir: Gaza no està sola.
Benjamin Netanyahu acusa Pedro Sánchez d'"antisemita" i d'haver llançat una "amenaça genocida"
contra l'estat jueu... De moment no hi tirarà cap
míssil. En fi, si Benjamin Netanyahu no vol ser acusat de genocida, com
els que van matar de gana els seus avantpassats, el que ha de fer és el
que li demanen tantes veus de jueus i jueves d'arreu del món: no matar
de gana les persones que passen els dies, com poden, a la Franja de
Gaza. Que deixi passar l'ajuda humanitària perquè cap més infant es mori
de fam (sí, de fam) al costat de casa seva, i tothom l’aplaudirà...
Anomenar antisemita a tothom que et critiqui és una estratègia genial que a partir d’ara faré servir. Si un dia d'aquests em trec el carnet de conduir, el primer que faré serà aparcar en una plaça de discapacitats, i si algú m'ho retreu li diré que és un masclista. Si no vull esperar tant, també puc entrar en un bar i escopir a terra. Quan em vulguin fer fora els acusaré d’anticatalans.
Fa trescents onze anys érem els catalans els que, com avui els palestins, estàvem amenaçats de mort i destrucció... Vam sobreviure malgrat els molts morts i desplaçats... i encara hi som.
L'exèrcit d'Israel ha ordenat a tots els residents de la ciutat de Gaza evacuar i buidar completament la capital,
des de la Ciutat Vella i Tafah fins a l'oest, per la carretera de la
costa. Ho ha dit el seu portaveu en el marc de
l'ofensiva militar empresa aquest agost per ocupar la totalitat de la
ciutat. I ha afegit que quedar-s'hi és extremadament perillós.
"Per la seva seguretat, evacuïn immediatament per la carretera d'Al Rashid cap a la zona humanitària d'Al-Mawasi", concreta el missatge, publicat a X, que s'acompanya d'una infografia on es veu que l'ordre afecta tota la ciutat. També s'han llançat octavetes des de l'aire.
Unes hores després, ha estat el mateix primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, qui ha instat la població a marxar, sota amenaça de mort, i ha reivindicat la destrucció de la ciutat.
"Els últims dos dies, la força aèria ha enderrocat 50 torres. Això només és el preludi, l'obertura d'una operació molt més àmplia i intensa. Les nostres tropes es preparen per a l'operació terrestre d'entrada a la ciutat", ha alertat.
3cat, 09.09.2025
És evident que els equilibris d'un govern de coalició (i la competició pel vot d’esquerres) amb Sumar obliguen Pedro Sánchez a ser una mena de capdavanter de les postures més crítiques amb Israel dins la Unió Europea... acusar Sánchez de fer servir la política internacional per fer política interna és ridícul, perquè ho fan tots els governants. Com Netanyahu, sense anar més lluny. El seu govern de coalició amb ministres de l'extrema dreta és una de les raons que l’han obligat a continuar una massacre que ja s'enfila cap als 65.000 morts...
Tota política internacional és política nacional i tota decisió en l'àmbit internacional està fortament condicionada pels interessos electorals del governant que les pren. I amb independència de les simpaties per palestins o israelians, Sánchez ha donat una resposta (relativament còmoda, tenint en compte el pes internacional d’Espanya) al comentari que fa tothom: com és que ningú no hi fa res?
El que sospitava quan vaig començar a fer aquests retalls: comencen a ser escases les notícies sobre Gaza, cada dia són més petites, ocupen llocs més residuals i molt em temo que mica en mica iran desapareixent de la premsa escrita i parlada. Cada dia em costarà més trobar algun comentari o informació referida al tema, i així ens anem acostumant i oblidant el genocidi consumat.
NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!
Després de més de 22 mesos de setge a Gaza, té esperança?
Com a éssers humans, tenim l’oportunitat d’actuar i aturar aquesta tragèdia. Aquesta mobilització és el nostre intent de portar aliments a les persones que estan morint de fam. No és una qüestió política, es tracta d'éssers humans. La nostra resposta defineix si hi ha esperança per a Gaza i per a la humanitat... Intentem fer el que els nostres governs haurien de fer i no fan. Intentem defensar el dret internacional, que cap nació occidental està complint, perquè són covards. Ells sí que tenen por i no haurien de representar-nos. La majoria de la gent al món vol veure una Gaza alimentada, amb atenció mèdica, hospitals, escoles, infraestructures i la seva pròpia terra...
Liam Cunningham, 31.08.2025
Fi a la "pausa tàctica" de l'exèrcit d'Israel a Gaza. La treva militar parcial permetia l'entrada d'ajuda humanitària per als ciutadans exhaustos de la Franja, víctimes d'un bloqueig dur que està portant la població a una situació límit de gana i mancances. Però aquest divendres la cúpula militar ha anunciat que reprendrà les accions militars durant les hores diürnes, un pas més per tenir el territori lliure per preparar la invasió terrestre de Ciutat de Gaza, que passa a ser considerada una "zona de combat perillosa" pels militars. La fi de la pausa ha entrat en vigor aquest mateix divendres.
Israel la va declarar fa tot just un mes per intentar calmar la indignació internacional que van aixecar les imatges de criatures famèliques. L'ordre suposava que Israel aturava entre les 10 del matí i les 8 del vespre les operacions militars en una àrea delimitada de la Franja que engloba la capital, i les ciutats de Deir al-Balah i Al-Mawasi, per garantir l'accés dels camions carregats amb aliments, medicaments i altra ajuda humanitària. Més d'un milió de persones sobreviuen a Ciutat de Gaza, on l'ONU ha declarat oficialment la situació de fam...
L'ONU confirma oficialment la fam a la Ciutat de Gaza
La matança a Gaza continua un ritme dramàtic... el nombre de víctimes des de l'inici de l’ofensiva israeliana l’octubre del 2023, ja supera els 62.600. Almenys 62.622 palestins han mort i 157.673 han resultat ferits a Gaza, segons fonts del govern de Hamàs...
Segons les projeccions de l’IPC (Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària), gairebé una tercera part de la població
de la Franja, unes 641.000 persones, afronta condicions catastròfiques,
mentre que 1,14 milions viuen en situació d’“emergència alimentària”,
el segon nivell més alt de la seva escala. L’informe és taxatiu: “El
temps dels debats i les vacil·lacions ja ha passat, la fam és present i
s'escampa ràpidament. Qualsevol retard, fins i tot de dies, provocarà
una escalada inacceptable de morts”...
La població civil afronta una emergència que l’ONU qualifica d’“insostenible”. Sense aliments regulars, amb hospitals col·lapsats i infraestructures devastades, la situació empitjora amb l’ordre israeliana d’evacuar Ciutat de Gaza abans de l’ofensiva terrestre.
Tot s'hi val en una guerra? Malauradament, si una cosa ha portat la contemporaneïtat –sobretot a partir del segle XX– ha estat la guerra sense límits, amb la població civil com a objectiu: bombardejos en ciutats, setges, fam, violacions...
El que està passant ara a Gaza forma part d'aquesta espiral de violència sobre víctimes civils. El govern d'Israel, contra tots els clams mundials de compassió i respecte al dret internacional, segueix amb el seu pla d'extermini. No respecta hospitals, ni escoles, ni camps de refugiats. Al davant no hi veu infants morint sota les bombes o morint de fam, sinó potencials terroristes de Hamàs; no pretén una victòria militar, sinó l'anorreament de tot un poble; no vol el control de la Franja, vol deixar-hi una terra cremada, inhabitable, invivible... I la pregunta es fa inevitable: com pot ser que Israel, un estat creat com a compensació al poble jueu per l'Holocaust perpetrat pel nazisme, estigui avui cometent un crim de guerra tan atroç? De víctima a botxí...
La fam de Gaza ... ha estat provocada a propòsit per Israel. El responsable de l'agència de l'ONU per als Drets Humans, Jeremy Laurence, n'ha responsabilitzat directament el govern Netanyahu, i creu que podria ser constitutiu d'un "crim de guerra". I el secretari general de la mateixa ONU, António Guterres, ho ha qualificat de "desastre provocat per l'ésser humà [i] un fracàs de la mateixa humanitat".
I, tanmateix, l'exèrcit israelià ha decidit tirar endavant la invasió de Ciutat de Gaza. O sigui, que en els pròxims dies, sense aliments regulars, amb hospitals col·lapsats i infraestructures devastades, el nou èxode de població civil no farà sinó aguditzar la fam i la crisi humanitària palestina. Només els Estats Units podrien frenar la bogeria de Netanyahu, però no hi ha absolutament cap indici que això hagi de passar pel cap de Donald Trump.
La recent decisió del gabinet de seguretat israeliana d'ocupar formalment la Ciutat de Gaza
marca un nou capítol del genocidi contra el poble palestí. No és un gir
improvisat, sinó la formalització d'un pla traçat des de l'inici:
destruir, matar de fam, ocupar, desarmar i, finalment, expulsar la
població per fer realitat el projecte de l'anomenada "Gran Israel"...
Després de 22 mesos de bombardejos i setge, l'objectiu immediat de l'ocupació és "netejar" l'escenari del crim. Abans que entrin combois d'ajuda i periodistes estrangers, Israel busca esborrar proves de crims de guerra: fosses comunes excavades amb buldòzers, cossos de víctimes de tortura ocultats, escenes d'execució eliminades, armes falses col·locades en hospitals per justificar atacs...
Controlar el territori és també controlar la narrativa. Israel veta l'accés lliure a la premsa internacional... La repressió contra la premsa és part inseparable de l'ocupació: impedir
que el món vegi Gaza tal com és i garantir que el relat final
l'escriguin els perpetradors...
Davant d'aquest pla, la reacció internacional segueix atrapada en condemnes retòriques i gestos simbòlics... L'ocupació de la Ciutat de Gaza no és només una maniobra militar: és un
intent de tancar el genocidi sobre els seus propis termes, enterrant la
veritat juntament amb les víctimes.
Creure els qui ho han denunciat des del primer dia, i actuar per impedir que la memòria de Gaza sigui esborrada, és una obligació política i moral. Perquè el que està en joc no és només la vida palestina avui, sinó també la possibilitat mateixa que el món conegui, demà, el que realment va ocórrer.
Ja no ens indigna només la fam, sinó el fet que algú hagi decidit que aquest grau de fam és el que ens pertoca. El flux infinit de vídeos de menjar als telèfons no és cap entreteniment, és tortura visual. Bombons de xocolata, pa acabat de fer, cascades de carn… ostentant el triomf d'un món que no reconeix la fam. Jo no demano un àpat calent ni un menú variat, només demano que les llenties no siguin la llei. Això no és pobresa. És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana.
El que sento no és només fam, és una erosió lenta, interior. No deixa blaus a la pell, però devasta l’ànima. Això no és viure. És una forma freda de mort… sense sang, sense soroll, sense testimonis, sense titulars...
Israel ha perfeccionat l'art del control absolut: sobre estómacs, ments, cors, aules i sales d’hospital.
Ens fa interpretar el que ens resta de vida com a experiment de cuina fracassat. Això no és sols una ocupació: és un sarcàstic gestor de subministraments...
...Israel ja no és sols una força ocupant –aquesta descripció ha quedat
obsoleta, insuficient–. Israel ha assumit el paper de divinitat
administrativa suprema, el Senyor dels Registres, Permisos,
Autoritzacions i Denegacions. Ens mata de fam quan vol, permet només els
productes que li plauen, decideix si tens dret a guarir-te o a morir... Vivim sota el domini d’un déu burocràtic obsedit amb fantasies de grandesa... fins i tot abans del 7 d’octubre no estàvem només assetjats. Érem rates
de laboratori dins d'un experiment regit per un estat que monopolitza
l'aire i l’aigua… A Gaza, la vida no es mesurava ni per la llum ni pels àpats, sinó per
una llista capriciosa del que estava prohibit o permès, segons el
visionari de torn al ministeri de Defensa...
Ara, després de dos anys de bombardejos i runa incessants, Israel ens ha posat a règim de llenties —i ens ha prohibit la carn i les verdures— com si estiguéssim inscrits en un programa de nutrició obligatòria supervisat per la mateixa divinitat burocràtica. No triem els àpats; ens són triats. Un producte és etiquetat de luxós i prohibit, l’altre és permès com a “segur”. Les llenties són permeses, els tomàquets resulten sospitosos, i la xocolata és un delicte... Aquesta no és una fam accidental. És una fam planificada... I així, continuem “vivint” –o fent veure que vivim– sota un sistema d’alimentació forçada... És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana...
Pare estimat… Abans de cuinar l'últim plat de llenties -25 de juliol de 2025-
Pare estimat,
¿Recordes quan un dia em vas dir que el sol surt per a tothom? El meu cos ja no creu en aquesta promesa de claror. I tu, encara hi creus?
T’escric revoltada contra la tirania d’una bèstia que m’ha deixat massa feble per fer ni tan sols les feines més senzilles de la casa. El meu cos, tot just a mitja vintena, es comporta com si hagués patit setanta guerres. Em desperto amb un vertigen feixuc que m’estira cap avall, com si m’ofegués en un buit sense fons. No puc aixecar un cubell d'aigua, ni escombrar el terra, ni aguantar-me prou estona dreta davant l’aigüera. Cada gest és un combat, cada àpat ajornat és un somni ajornat, cada instant despert pesa amb mal de cap, fam i feblesa. No sé en quin moment respirar es va convertir en un llast, ni en quin moment l'equilibri va passar a ser un luxe, ni per què llevar-me del llit es va tornar la primera victòria d'un camp de batalla quotidià.
Abans pensava que la gana era només una sensació efímera, una manera que té el cos de dir-te que és hora de menjar. Obres la nevera, respons al que et crida i ja està. Pensava que trobar menjar a la nevera era natural. No sé en quin moment exacte la nevera es va convertir en una peça decorativa: inútil, innecessària. Pensava que la gana era una cosa que s’apaivagava amb una llesca de pa o un àpat calent fet en pocs minuts.
La fam que he vist aquí, però —la que he viscut—, no s'hi assembla gens, a això. La fam real no truca només a l’estómac. Truca també a la dignitat. La fam real alenteix el temps: una hora sembla un dia, i un dia sembla tota una vida d’espera. La fam real et canvia. Et remodela els pensaments, redefineix allò amb què n'hi ha prou, et reorganitza les prioritats. T’ensenya aritmètica en un nou idioma: nombre de pans, nombre d'àpats. T’encongeix els somnis a poc a poc, no fa que hi renunciïs, sinó que devora la força que et cal per perseguir-los.
I la resposta més perillosa a la gana real és acostumar-s'hi... La gana real es confon amb la vida, s'hi dissol, esdevé part de la teva identitat, del teu caràcter, del teu vocabulari quotidià. Però jo no vull tenir gana per sempre. No vull que aquesta fam redefineixi qui sóc...
Normalitzar el dolor vol dir rendir-se a la idea que no hi ha alternativa a aquesta vida. Vol dir marcir-se mentre respires. Vol dir la mort quan encara som vius.
No ho puc acceptar, això...
Gaza des de dins (2) Sondos Sabra
Sembla que no hi ha manera d'escapar d'aquesta pena crònica que ho amara tot. A desgrat meu, la meva identitat com a palestina de Gaza es veu reduïda a res més que una tenda i una cua per rebre ajuda. En realitat, però, tot aquest dolor —per molt que persisteixi— em continua sent estrany. No se m'assembla, ni jo m'hi assemblo. No vull ser-ne amiga...
Aquí, la mort et passa pel costat com si fos part del paisatge, com una cosa a la qual ja t'hi has acostumat...
Crec que tinc dret a dir, amb claredat i coratge: “No sóc aquest dolor. Aquesta pena no em defineix. I aquesta misèria no ha d'anar lligada a la paraula Gaza per sempre. Ja és hora que aquest dolor acabi, del tot i per sempre”.
Mirin, la notícia d'ahir –cada dia en tenim– sobre la fam a Gaza diu que s’estén una malaltia neurològica estranya, especialment entre els infants. Provoca paràlisi i seqüeles de per vida (als que sobreviuen, esclar). Al món hi ha moltes tragèdies inevitables... Però n’hi ha,
com la fam de Gaza, que són evitables. Es poden evitar ara mateix. En
aquest instant, algú pot ordenar l’alto el foc, que es preparin dosis de
menjar i sèrum, que es carreguin en uns camions, que s’obrin les
fronteres i que, davant dels periodistes i els metges, es reparteixin.
No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que
han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap
conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de
fam. És que no pot ser. Els éssers vius, plantes, animals i persones,
ens morim si no ens alimentem...
Ja n'hi ha prou. No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam.
No,
no he oblidat! Simplement he estat uns dies caminant per les muntanyes i
això et permet i t'obliga a desconnectar del teu dia a dia, cosa que no
poden fer els supervivents de Gaza.
També compartia sopar amb un grup de joves i veient com desaprofitaven el menjar, era un menú tancat, senzill però digne, he pensat amb lo injusta que és la vida, amb la fam que passen els infants i joves de Gaza, i altres llocs del món, i en la aparent, o tristament real, inconsciència d'aquesta trentena de joves, o si més no, i per no generalitzar, dels cinc o sis que van llençar la seva truita sencera al contenidor de recollida orgànica...
I en tornar... tot segueix igual, o pitjor...
NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!
Cada dia més institucions i organitzacions occidentals qualifiquen de genocidi l’escenari a la Franja de Gaza. Després de gairebé 22 mesos de càstig col·lectiu continuat contra 2,4 milions de palestins, la situació no pot ser més horrible, ni tampoc més clamorosa la passivitat de la comunitat occidental, que veu en directe la tragèdia sense intervenir-hi... Ja estem acostumats a veure nens, i també adults, amb una fisonomia semblant a la dels jueus quan els van alliberar dels camps de concentració al final de la Segona Guerra Mundial: només els ossos i la pell que queden després de passar molts dies sense menjar res...
Israel ha planificat a Gaza una fam massiva sense precedents.
Les imatges de criatures i gent gran morint de fam són el resultat d'un pla planificat per les autoritats de Tel-Aviv, alerten els experts.
“He treballat durant més de quaranta anys sobre la fam i les crisis alimentàries i no hi ha hagut cap cas d’una fam massiva tan minuciosament dissenyada, estretament controlada i planificada amb tanta precisió contra una població com la que veiem a Gaza”, escriu Alex de Waal, un dels més destacats experts acadèmics en fam al món... Amb la Franja sotmesa a un setge total de l’exèrcit israelià i la destrucció de totes les fonts d'aliments interiors amb bombardejos (conreus, hivernacles, pous agrícoles, ramats i la flota pesquera), era qüestió de temps que la gent de Gaza es quedés sense menjar...
De veritat que s'ha de seguir demanant perdó per exigir que Benjamin Netanyahu aturi la política de sàdica destrucció de la comunitat palestina de Gaza? De veritat que s'ha de seguir fent veure que no passa res en aquest territori captiu on no arriba ni la més elemental ajuda alimentària i mèdica? ...“els civils són cadàvers que caminen”. És una metàfora? És la descripció crua i gens retòrica del que Netanyahu i Trump es neguen a reconèixer, que la seva estratègia té un objectiu: el despoblament de Gaza, amb el suport a les enquestes de més del 70% de la població jueva ... Una operació que compta, cal dir-ho tot, amb l'ajuda de Hamàs, que amb la seva lògica terrorista mostra idèntic menysteniment dels seus regalant un argument de justificació a les pulsions exterminadores de Netanyahu. És una dialèctica que només condueix a fer cada cop més gran la tragèdia. Hamàs serveix de coartada a Netanyahu per deixar l’oposició israeliana sense dret a la discrepància, incapaç de plantar cara al despotisme genocida del president... les imatges cadavèriques dels palestins de Gaza, les cassoles buides, la desesperació de les famílies que veuen els infants morint de fam, ens arriben cada dia fins al punt d’estar convertint-se gairebé en una normalitat. I, tanmateix, és innegable que estem assistint a la destrucció sistemàtica d'un poble.
No es pot oblidar la insolent imatge que varen compartir Trump i Netanyahu: Gaza convertida en lloc de vacances de luxe. Però el silenci s’imposa. Poques veus gosen la rèplica... L'èxit infernal de Netanyahu és que segueix amb el sàdic exercici de destrucció d'un poble i ni tan sols Estats Units i Europa són capaços de posar-li límits. Al contrari, l'ajuden i l'aplaudeixen, tal com mana Trump.
És difícil d’acceptar la frustració davant l’espectacle continu de mort i terror a Gaza. Milers de persones moren dia a dia, víctimes de la violència descontrolada del règim israelià de Benjamin Netanyahu. Els crits de desesperació, els bombardejos, els franctiradors que apunten a les cues de la fam, els cossos destruïts per les explosions o convertits en espectres, en fantasmes, per la fam. Les imatges del genocidi es van succeint mentre la comunitat internacional observa impotent, incapaç d'aturar l’horror...
La memòria del dolor travessa les generacions... Tots els jueus duen a la memòria el moment més terrorífic de la història del món, per metòdic i planificat: l’Holocaust. Tancar adults i nens en camps de concentració, fer-los treballar de manera arbitrària i matar-los de gana. Aquestes imatges de gent famèlica, amb els genolls més sobresortits que les cuixes, com esquelets, només ulls, tots les hem vistes. Sort que hi havia càmeres, que sempre dificulten la negació. Qui ens ho havia de dir, que hi hauria qui negaria o qui “matisaria” l’Holocaust!
Ara les tornem a veure, i les veiem a Gaza. Nens a punt de morir de gana, mares que ploren, i nosaltres amb el cor accelerat si pensem en tot el que no hem vist...
Torna al Líban el pres que portava més anys entre reixes a Europa
Georges Abdallah, històric militant propalestí, torna al Líban després de 40 anys empresonat a França
El rostre de Georges Ibrahim Abdallah, un home de 74 anys, de barba i cabells del tot canosos, mirada continguda i pas pausat, reflecteix el pes de quatre dècades de captivitat... Des del 1999 podria haver obtingut la llibertat condicional, però les seves peticions van ser sistemàticament rebutjades, en part per pressions diplomàtiques dels Estats Units i Israel. El Tribunal d'Apel·lació de París en va aprovar finalment l'alliberament la setmana passada, sota la condició d'abandonar França de manera permanent. Era el pres que portava més anys entre reixes a Europa...
Si alguna cosa uneix líders com Trump, Putin, Netanyahu o a casa nostra Ayuso, Abascal i Orriols, és la seva mediocritat humana i intel·lectual, la seva vanitosa i inculta falta de compassió pel patiment aliè, la seva insidiosa capacitat d'atiar l'odi.
L'Israel de Netanyahu continua immers en el remolí de la por i l’agressivitat. Fa la sensació que el primer ministre és com un adolescent fora de control, dopat de violència, que magnifica els enemics i dispara a tort i a dret contra tothom que se li posa al davant. La brutalitat de Gaza no ha fet més que excitar la seva èpica militar. Ha atacat el Líban (les zones controlades per Hezbollah), Síria (amb bombardejos fins i tot a Damasc i Alep), el Iemen (com a resposta als houthis) i l’Iran... Gaza és una vergonya per a la humanitat. El món s'està fent per moments més insegur i ferotge. La dinàmica de rearmament general augura el pitjor. La testosterona ultranacionalista de Netanyahu, Putin, Trump i companyia és letal... Netanyahu, que no para d’atacar proactivament, sempre diu que actua en defensa pròpia. Tothom es defensa; és a dir, tothom ataca.
Netanyahu continua la seva matança a Gaza.
Vol exterminar els palestins.
Vol que tota la Franja de Gaza sigui Israel.
Els palestins volen un estat propi.
Netanyahu no vol ni sentir-ne parlar.
Jo penso que el conflicte no té cap solució...
Nota de l’amanuense. 30 de juliol de 2025
Avui m’he llevat angoixat, el cap no parava de donar voltes a un sol fet: el genocidi dels palestins.
No em cap al cap com el món pot permetre aquesta barbàrie. Cada cop que veig o escolto les notícies emmalalteixo. No ho puc suportar. No ho vull suportar ni un segon més. I llavors arriba lo pitjor: me’n adono que JO NO HI PUC FER RES!!! la impotència em corseca i descobreixo la meva insignificància, no soc res, no puc res...
M’escandalitza també i em deprimeix la manca de resposta de les altres persones, les que conec i les que no. Entenc que tots tenim els nostres (petits) problemes, les nostres preocupacions, les nostres miserables vides i entenc que tothom volem viure i SOBREVIURE, i que si ens posem a pensar seriosament en la tragèdia provocada dels palestins, per dir-ne uns que no podem ignorar perquè cada dia els treuen a les notícies, si hi penséssim seriosament dic, no tindríem més remei que suïcidar-nos o agafar les armes per anar a la guerra. Sé que jo no faré cap de les dues coses i que el 99,9999999999 per cent de la gent tampoc, però això lluny de consolar-me encara m’enfonsa més en la desesperació i la desesperança. No hi ha dret!!!
M’indigna la hipocresia dels governs – tots – i per descomptat odio els directament responsables d’aquest extermini programat. Descobreixo amb paüra la ineficàcia i la inutilitat de les grans institucions mundials que en el millor dels casos no «pinten» res i a les quals els assassins com Netanyahu, Trump o Putin se’ls enriuen a la cara impunement. Assassins que cap tribunal jutjarà ni condemnarà i encara menys executarà la improbable sentència. Quin fàstic tot plegat.
En altres èpoques m’hauria adreçat a Déu, Al·là, Jahvè, o qualsevol dels Éssers Suprems que corren pel món, per demanar-li que aturés els crims o els criminals, i comprenc que algunes persones encara ho fan amb tota la bona fe del món, però ara per ara sembla que això que en diem déu tampoc hi fa gaire cosa, potser com a reflex del poc que fem els humans.
I mica en mica, gota a gota, dia a dia, notícia a notícia, ens anem acomodant a la mortaldat d’innocents, que no són ni parents ni coneguts ni saludats nostres. I anem directes a l’oblit de les víctimes i qui sap si a la justificació dels botxins.
Així que per apaivagar mínimament això que em queda de (mala) consciència he decidit que mentre continuïn les matances, deixaré de copiar papers que parlin del Procés, de la meva dissortada pàtria, de religió o d’educació i només escriuré notícies, comentaris o reflexions que facin referència als innocents o els seus assassins. No és res, ho sé. No soluciono res. No ajudo ningú. Però és l’únic que se m’acut: fer presents els perdedors, impedir l’oblit dels innocents matats, recordar els crims de lesa humanitat, no deixar que els pocs amics que em llegiu ens acomodem i acostumem a la barbàrie...
Així que ara sí que hauria de ressonar ben fort i clar un clam agònic
NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!!!
PS: entendré que si algú se sent ferit o incòmode o simplement avorrit es vulgui donar de baixa d’aquests enviaments. Només cal que m’ho faci saber.
Que les noies vagin a escola amb el vel és un dret o una imposició? Estic segur que moltes dones musulmanes diran que és una decisió lliure, una manera orgullosa de mostrar la seva fe, i que no hi volen renunciar. Però tots sabem fins a quin punt aquesta “decisió lliure” està condicionada per la pressió familiar i els segles de tradició patriarcal, que malgrat el pas dels anys continua vigent entre molts musulmans catalans.
L’escriptora Najat El Hachmi, que des que viu a Catalunya ha hagut de patir tant la xenofòbia local com el rebuig d'una part de la seva gent per la seva decisió de no dur vel, considera que cal prohibir l’ús d’aquesta peça a l'escola per protegir les noies del masclisme inherent a l’islam. I es lamenta que les esquerres hagin deixat aquesta batalla en mans de l'extrema dreta oportunista. Hi estic d'acord, però admeto que em fan por les conseqüències. Si obrim aquest meló, què exigiran després els ultres? Com reaccionaran els fonamentalistes? Estarem més a prop de la cohesió social o nacional, o més lluny? I baixant al detall, què en farem de les gorres, els penjolls gegants amb crucifixos, les samarretes amb símbols polítics...?
El millor seria que fos el sentit comú, i no la imposició, el que ens acostés a l'objectiu. Raonament i paciència per crear un consens social nou. Però segurament això és una ingenuïtat. Ara bé: si les esquerres perdessin la por a dir que el vel és producte d'una imposició masclista, les dones musulmanes que volen llençar el vel a la brossa, per sostreure’s de l'autoritat del pare, del marit i dels homes en general, se sentirien potser més emparades. I les mesures més expeditives es podrien plantejar, posteriorment, en un context més propici.
Toni Soler, 25052025
Ferreres, 21.09.2025
