dijous, 10 d’abril del 2025

pac 116 - Viure en minoria

Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos. 

Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s'estrenyés encara més al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que es diu “Català per a tothom” i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de fer-te parella lingüística d’algú​... falta sang...  sang de la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que no se'ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem votant els de l’odi...

dimecres, 9 d’abril del 2025

pac 115 - "L'any 714 es va produir la guspira per convertir Barcelona en capital"

 

dimarts, 8 d’abril del 2025

pac 114 - Lenin al segle XXI

En realitat, i molt sovint sense tenir-ne plena consciència, tots som una mica marxistes (tenim la lluita social de classes interioritzada), una mica cristians (qui no vol pau i amor?), una mica socràtics (la idea de dignitat i llibertat moral la portem també de sèrie) i una mica capitalistes (que no ens toquin la propietat​)... El jove Lenin també devia sentir aquestes influències latents. Fill d'un funcionari de classe mitjana, progressista però d’ordre, les seves passions d’adolescent eren la música, els escacs i les llengües clàssiques. Era un estudiant brillant en tot... Lenin havia nascut un 22 d’abril de 1870. Vladímir tenia trastorns nerviosos i era molt intel·ligent i apassionat. Als 16 anys, en el lapse d’uns mesos, va morir de cop el seu pare i va ser executat a la forca el seu germà, de 21 anys, per intentar atemptar contra el tsar... La fi tràgica del germà el va marcar a foc. 

A partir d’aquí, la vida li va fer un tomb. Va passar a ser germà d'un terrorista. I a voler venjar-ne la mort fent possible la revolució, però a través de la modernitat marxista que venia de l’Occident europeu, no del populisme pagès rus. No tan sols es va preguntar Què fer (títol del seu llibre més famós) davant l’imperi tirànic i endarrerit dels tsars, sinó que ho va fer. Aquesta capacitat de sumar reflexió i acció és el que admira Botran (en el seu llibre: Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres) que tanmateix troba insostenible mantenir l’idealisme voluntarista i sovint sectari propi de l’adolescència. Un Lenin obsessiu el va mantenir. Igual com Marx bromejava que ell no era marxista, el leninisme va acabar allunyant-se d'un Lenin mort als 53 anys. I després l’estalinisme el va reduir a l'absurd criminal: ningú va assassinar més comunistes que Stalin...

diumenge, 6 d’abril del 2025

pac 113 - I venen a donar lliçons

Por dels propis votants vol dir por de parlar clar d'immigració, de polítiques d'inclusió, de feminisme, de medi ambient.​..
una cosa és carregar-se el vincle transatlàntic com l’hem entès des de 1945 i una altra és venir a Europa a donar lliçons. Qui no accepta una derrota electoral i envia la gent a assaltar el Capitoli no pot donar cap lliçó de democràcia. Qui parla dels immigrants com a criminals, qui paga a una actriu porno perquè calli, qui posa l’home més ric del món a retirar tota l'ajuda de cooperació als països que ho necessiten, qui expulsa funcionaris per raó de la seva ideologia, no pot donar cap lliçó de valors. I qui fa servir la por per mantenir-se al poder tot excitant les pulsions més irracionals de la gent, no hauria d’alliçonar els altres sobre les seves pors.A sobre, la propaganda d’aquests dies pretén presentar la presència i la despesa militar dels Estats Units a Europa com un gest generós i altruista, com si Washington no n’hagués tret mai cap profit.
La Unió Europea ha anat acumulant problemes i misèries que demanen reformes i solucions. Però segur que no són les de Trump ni les dels seus fans europeus d'extrema dreta.
​Antoni Bassas,15.2.2025


 

divendres, 4 d’abril del 2025

pac 112 - Queixar-se de la cultura de la queixa

 

diumenge, 30 de març del 2025

pac 110 - Trump i nosaltres

 L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d'efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.​.. 

 La desimboltura amb què l'extrema dreta mundial ha colonitzat el llenguatge i les idees és una conseqüència immediata de l'èxit de Trump. Però a la vella Europa aquesta new wave remou calius mai apagats del tot. També a Espanya i ... a Catalunya es percep una dretanització que no només beu de Trump, sinó també del desencís pel Procés (que és un desencís envers les urnes), de la por de Junts a la competència d’Aliança Catalana i de la ingenuïtat de l'esquerra sucursalitzada, que en lloc de parlar de riquesa i pobresa, o de sobirania, o de l'acollida dels nouvinguts, s'entesta a donar oxigen a l’alcaldessa de Ripoll amb extemporànies apel·lacions a l’orgull xarnego. Per tot plegat, la distracció és general, perquè el veritable perill, no només per nombre de vots, sinó per les seves possibilitats de tocar poder –perquè on es governa de debò és a Madrid– és la ultradreta espanyola, que esquinça la part del país més deslligada del relat catalanista. Una ultradreta que, com que és espanyola, és nova, però també és vella. Per això és doblement perillosa.

divendres, 28 de març del 2025

pac 109 - Profecia de fa seixanta anys

divendres, 21 de març del 2025

pac 108 - Així és Donald Trump i 2

Davant d’algú així, no recomanaria als amics, els fills ni ningú ni tan sols anar-hi a prendre un cafè. Com a periodista sí, esclar: m’atrau enormement provar de copsar els mecanismes i replecs de la seva personalitat abassegadora. Com a persona, com més lluny millor. Per descomptat, no el voldria d'amic, però encara menys d'enemic. El problema és que a tots els ciutadans del planeta Terra ens afecta el que faci o deixi de fer. Encara que no vulguem, condiciona a cada pas les nostres vides insignificants, començant per les dels palestins de Gaza i les dels ucraïnesos, i seguint per absolutament tothom. Ara vol expulsar els massacrats ciutadans de Gaza i fer-ne una Riviera. Quina serà la següent ocurrència? Enviar tots els africans a Mart? Potser no m'hauria d'haver censurat un adjectiu desacreditat de tan obvi: “Boig”. Si no ho és ell, sí que hi ha perill que ens hi faci tornar a tots nosaltres. No es pot subestimar algú que se sobreestima tant.
Ignasi Aragay, 9.2.2025

 

dijous, 20 de març del 2025

pac 107 - Així és Donald Trump 1


 

dimecres, 19 de març del 2025

pac 106 - "Ensenyar per competències és un desastre"

Primer, cal un currículum ben estructurat, que consisteix a tenir els coneixements organitzats d'una manera que els uns es dedueixen dels altres i que tot tingui sentit per als estudiants. La segona és l'avaluació, que és senzilla i no té massa misteri, però té molta oposició. Si tu aconsegueixes fer una avaluació periòdica i sistemàtica ben feta tot millora​.

Les competències són necessàries i el coneixement és necessari; una cosa va de bracet amb l'altra. Però l'important és com ho organitzes. Si fas un currículum per competències no saps si progresses perquè és molt difícil d’avaluar. Si ho fas per coneixements, tu l’organitzes perquè els alumnes, mentre els adquireixen, també guanyin competències. Quan a Portugal es va canviar el currículum i es va ensenyar per competències va ser un desastre i ha estat un desastre al món sencer. El cervell funciona amb patrons i quan té les coses estructurades.

— La introducció de la tecnologia a l'aula quan el professor la pot controlar és bona. El problema és que quan tenen la tecnologia a la mà, els alumnes es dispersen fàcilment. Crec que prohibir els mòbils és una bona idea perquè a les aules són un desastre. Hem de vigilar que un petit avantatge no provoqui un gran perjudici i la idea que els nens necessiten l'escola per dominar la tecnologia és una fal·làcia.

—  El llibre de text és una eina preciosa per als alumnes, per als mestres i per als pares. És una referència per seguir allò que han de fer. És una eina que cada cop està més deixada de banda.Crec que el professor ha de seguir el llibre i no perdre temps preparant materials, sinó concentrar esforços en pensar la millor manera de transmetre les coses als estudiants. Hi ha una frase que ho resumeix molt bé: “El llibre de text és la introducció al món de la lectura intel·ligent”. És una cosa extraordinària, de veritat.

Nuno Crato​, Matemàtic i exministre d'Educació i Ciència de Portugal​, 9.2.2025


 

dimarts, 18 de març del 2025

pac 105 - ¿Això a la Bíblia?

 

dilluns, 17 de març del 2025

pac 104 - Superar Madrid

A Barcelona no només conviuen dues ànimes, la catalana i l'espanyola; també està en joc si la nostra capital és una gran ciutat europea o la sucursal marítima de la nova gran megalòpolis transcontinental. Fins i tot Loquillo, poc sospitós de catalanisme, va advertir d'aquesta amenaça quan va dir que ell és un artista europeu, i no llatí.​..  Per això es va produir el procés sobiranista. I el vam perdre, però vam donar a Espanya un ensurt enorme, i el record d'aquest ensurt és la nostra única força, ara com ara. Perquè nosaltres no pensem que es pugui repetir, però Espanya sí.
El Procés va fracassar per la incompetència dels uns i la repressió dels altres; que cadascú triï amb qui vol enfadar-se més.​.. Per sort encara no som aquí, perquè Barcelona és capital del seu propi país des de fa un mil·lenni, i això no es canvia només per inèrcia.​..
Potser no és cert que resistir és vèncer, però si no hi ha resistència només ens queda veure com la història ens passa per sobre​...
Toni Soler, 2.2.2025




 

dijous, 13 de març del 2025

pac 103 - La vida és bella - i 2

La pel·lícula La vida és bella responia a aquesta filosofia tan íntimament viscuda per Benigni des de petit, traslladada a la pantalla gran a través d’una història extrema situada al cor del segle XX totalitari... Un món que, malgrat els preocupants senyals que ens arriben cada dia, esperem que no torni. O ja ha tornat a Ucraïna i Gaza? Quants infants palestins necessitarien ara mateix un pare Benigni?

Els que avui banalitzen i blanquegen el nazisme i el feixisme... representen la negació de l’esperit Benigni. Són els que assenyalen el camí de l'exclusió i l'odi, són els que només saben veure enemics a destruir allí on hi ha persones amb les seves grandeses i misèries, són els aprenents de bruixot sempre latents en la història de la Humanitat. Ells embruten la vida. No podem deixar que ens tornin a enfosquir l'esperit, que ens enfrontin amb els que són diferents o pensen diferent, que ens anul·lin el sentit comú i l'esperança.
Als polítics milionaris que estan agafant les regnes del poder obsedits amb la seva llibertat privilegiada, als seus imitadors europeus que recorden massa els que fa un segle van destruir la convivència al Vell Continent, als qui arreu proclamen la bona nova del dret a la riquesa com a miratge d’igualtat, a tots ells els dic que Benigni tenia i té raó. L'estupidesa i la maldat han existit i existiran, la qüestió és com vèncer-les a cada seu nou embat. El d’ara és fabulós. Però la vida és bella, no ho oblidem.
Ignasi Aragay, 2.2.2025 la candelera

dilluns, 10 de març del 2025

pac 102 - La vida és bella 1

 

diumenge, 9 de març del 2025

pac 101 - Trump i la religió

 l’homilia de la bisbe de la ciutat, Mariann Budde,​... La cara de Trump, poc o molt atent a les paraules de la bisbe, va reflectir dues coses. La primera és que no està acostumat que ningú li digui què ha de fer, tenint present que farà el que voldrà, o quasi: hi ha una Constitució vigent. La segona és que, agafat per sorpresa, es va adonar que al seu país hi ha un poder que se li escapa de les mans: el de les Esglésies, que hi són molt abundants, poblades i per a tots els gustos...

Trump no havia pensat que pot manipular una llarga sèrie d’instàncies legislatives i administratives —mentre Musk li manipula les instàncies tecnològiques que calgui—, però que n’hi ha una, la religió, que se li esmuny pel sol fet que està presidida per una autoritat més forta que ell i el seu déu: Déu, si tenim present que quasi totes les religions d'Amèrica, les velles i les noves, són de fonament cristià o monoteistes.

Com que les religions cristianes són humanitàries i prediquen més l’amor que la guerra o la mentida, Trump haurà de contemplar com, des d’una plataforma que li semblava insignificant, s’aixecarà contra ell mateix un poder incontrolable.

​Jordi Llovet, 1.2.2025



dimarts, 4 de març del 2025

pac 100 - El que la mort ha tocat

"És una cosa terrible / estimar el que la mort pot tocar. / És una cosa terrible / estimar, esperar, somiar, ser... / ser, / i, ai, perdre. / És cosa de ximples, això / i una cosa sagrada. / Una cosa sagrada / estimar. / Perquè la teva vida ha viscut en mi, / el teu riure una vegada em va aixecar, / la teva paraula va ser un regal per a mi. / Recordar tot això és una joia dolorosa. / És una cosa humana, l'amor, / una cosa sagrada, estimar / el que la mort ha tocat".Chaim Stern, un rabí de Brooklyn mort l'any 2001​.

...La tragèdia de Satanàs és que vol aturar el temps, però solament Déu viu en un present etern. Plora perquè no pot ni aturar el temps ni crear bellesa amb les seves llàgrimes. Només els homes poden creen bellesa experimentant el malenconiós pressentiment que totes les coses del món s'acaben. Aquesta és la nostra manera de dir-li a la mort que no té la darrera paraula...
Pavese ens diu en un dels seus contes que Zeus abandona de tant en tant l'Olimp per perdre's entre els homes i caminar per les seves vinyes i els seus mercats. Ben bé que sap que en el món de les coses humanes tot és efímer, però sap també que només entre els homes es pot gaudir de la bellesa efímera. Hi ha meravelles que només floreixen en el temps dels mortals, que, ben mirat, no és ni el present, ni el passat, ni el futur. És el temps de l'"encara no"...

Tot el món de les coses humanes està tocat per la mort. Però vist de prop i amb una mirada desarmada, és impossible no estimar-lo.

Gregorio Lur​i,1.2.2025
 


dilluns, 3 de març del 2025

pac 99 - Immigrants? L'exemple de l'Imperi Romà

Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable? En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

Un cop mort Rem, Roma necessitava més ciutadans. "Així que Ròmul va declarar Roma asil i va animar la xusma i els desposseïts de la resta d’Itàlia a unir-se a ell: esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats". Això passava al segle VIII aC​... el 212 dC l'emperador Caracal·la va fer ciutadans romans tots els habitants lliures de l'imperi....

Al principi del segle II aC, quan el nombre total de ciutadans romans masculins adults era de 300.000, cada any arribaven uns 8.000 esclaus a la península Itàlica fruit de les victòries d’ultramar. Això va donar una gran diversitat cultural i ètnica i va anar diluint la divisió entre autòctons i forans... A mitjans del segle I, a l'actual Itàlia, hi havia entre un milió i mig i dos milions d'esclaus, un 20% del total de la població. Al segle II dC la majoria de la població de ciutadans lliures de Roma ciutat tenien algun avantpassat esclau. Roma no va parar mai de créixer amb contingents de gent de tot arreu i no va deixar d'enviar ciutadans a terres llunyanes...

Als primers segles de l’imperi, els rics eren uns 300.000 sobre 50 o 60 milions d'habitants. Al capdavall, "la gran divisió al món romà era entre rics i pobres", diu Mary Beard (SPQR).

Ignasi Aragay, 1.2.2025




 

diumenge, 2 de març del 2025

pac 98 - Aquest gener

El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder... Començarà el seu segon mandat, voltat de milionaris. Serà el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin, Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.
Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant una llengua calcada de l'espanyol, i tots tan feliços, arronsant les espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s'hi pot fer res. El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més o menys profund...
Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s'escampa per les meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l'horror. Veig criatures d'ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va enlloc, perquè ja no hi ha lloc.
Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d'aquest migdia dels gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?
Narcís Comadira, 4.1.2025

 

dijous, 27 de febrer del 2025

pac 97 - Fraternitat

 

pac 96 - L'àlbum de fotos de la nostra vida

 

diumenge, 23 de febrer del 2025

pac 95 - La closca i el rovell

 

divendres, 21 de febrer del 2025

pac 94 - "El que genera xenofòbia no és la immigració, sinó la sensació de descontrol"

La pregunta correcta és quants immigrants necessita Catalunya o quants en pot absorbir?

Depèn des d'on t'ho miris. Si t'ho mires des d'una perspectiva purament econòmica o laboral, Catalunya atrau immigració​... perquè té un mercat laboral que depèn d’aquestes arribades. El creixement econòmic depèn d’aquestes arribades. Ara bé, si hi pensem en termes de serveis socials, habitatge, educació... Si aquestes arribades no s’acompanyen de polítiques socials, aleshores tens un problema: per als que arriben i per als que ja hi són.​.. Aquestes classes mitjanes que veuen que van a menys són les més susceptibles d’acabar votant opcions d’extrema dreta... el problema no són els menors no acompanyats. El que genera posicions antiimmigració no ha estat la immigració en si, sinó la sensació de descontrol....

Blanca Garcés Mascareñas, 4.1.2025

 

dijous, 20 de febrer del 2025

pac 93 - 50 anys sense Franco i amb monarquia

dilluns, 17 de febrer del 2025

pac 92 - Per al progrés no hi ha cura

 

diumenge, 16 de febrer del 2025

pac 91 - Seleccions catalanes, l'altra pedra a la sabata

Un precedent favorable, un acord d'investidura i una llei espanyola que facilita les coses. L'oficialitat de les seleccions esportives catalanes compta amb aquests ingredients per arribar a bon port.​.. la llei estatal de l'esport del 2022, que obre la porta al reconeixement internacional de les seleccions d'esports que tinguin un "especial arrelament al territori" o quan la federació autonòmica s'hagués constituït abans que l'estatal.​..
Amb tot, el conseller d'Esports, Berni Álvarez, va causar desconcert quan va dir en una entrevista a El País la setmana passadaque "no és el moment" d'impulsar la selecció catalana de futbol i va rebaixar expectatives sobre els esports principals, cosa que va causar malestar a ERC, que ho va veure com una "renúncia" i va reclamar el compliment de tots els acords. Serà aquesta una altra pedra a la sabata de la legislatura? En la missió per l'oficialitat, hi juguen un paper clau les federacions, però també la política. PSC i ERC van pactar promoure "la projecció internacional" de les federacions catalanes i el "reconeixement" de les seleccions...
Dins de les federacions n'hi ha que voldrien treballar per l'oficialitat, n'hi ha que no es posicionen i n'hi ha que no volen. Qui no està per la feina de pressionar per l'oficialitat és la Federació Catalana de Futbol. Fonts de l'organisme que lidera Joan Soteras han aclarit a l'ARA que la federació "només està per ajudar l'esport" i "no per entrar en política"...
​Roger Palós i Martina Alcobendas, 12.1.2025




divendres, 14 de febrer del 2025

pac 90 - "La Revolució sandinista és una de les grans decepcions de la meva vida"

 

John Carlin: A mi em fascina Nicaragua perquè hi vaig viure en una època feliç i esperançadora, quan el sandinisme era la llum de l'esquerra internacional, a finals dels anys 70. Jo hi vaig arribar, als 80, quan regnava el desengany amb el totalitarisme de la Unió Soviètica i la Xina i existia un anhel per una esquerra més humana i lliure, fidel als principis d'igualtat i justícia social. Era jove i em vaig deixar portar per l'entusiasme de la Revolució Sandinista, i és una de les grans decepcions de la meva vida: veure com va començar, amb aquells grans ideals, i com ha acabat 40 anys després, reproduint la dictadura que havien fet caure, m’ha marcat com a periodista i m’ha fet més escèptic, més desconfiat. És una història trista però malauradament habitual​...

John, després d'haver vist fracassar tants processos revolucionaris, ¿ha perdut la confiança en la revolució com a procés de canvi?

J.C.: Sens dubte, sóc més escèptic i descregut que quan era jove i vivia a Nicaragua, però encara crec que la gent ha de mantenir els seus ideals i lluitar per ells, fins i tot quan estan condemnats al fracàs. És una qüestió de dignitat humana, de mantenir viva la flama de la moral, la noblesa i la decència. L'objectiu de tenir més igualtat i justícia social sempre el compartiré. Cal mantenir l'esperança que no tothom es corromp. I tot i que no aconseguim fer un món millor, a poc a poc avancem. El món és ara millor que quan jo vaig néixer, tant políticament com econòmicament.​..

Xavi Serra parla amb en John Carlin sobre el seu comic "Bèsties",  8.2.2025



dimecres, 12 de febrer del 2025

pac 89 - Ja no es pot dir res

​Hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa que la gent s'ofen per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se'n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”.​..

dimarts, 11 de febrer del 2025

pac 88 - "Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n'és un"

 

diumenge, 9 de febrer del 2025

pac 87 - Són uns "hooligans" 2

... Amb Déu mort i enterrat, amb les utopies substituïdes per distopies, amb les ideologies revolucionàries desacreditades, amb la catàstrofe climàtica a la porta de casa amb incendis i aiguats, només queda el diner com a horitzó de salvació i la versió més rudimentària i rebregada de pàtria com a ancoratge de la tribu. No una pàtria-cultura o una nació de ciutadans, sinó una pàtria-mur bel·ligerant, una nació forjada contra els enemics externs i interns. Aquesta és la precària felicitat que empaitem a cegues: cartera i bandera excloents.

dissabte, 8 de febrer del 2025

pac 86 - Són uns "hooligans" 1

 

dijous, 6 de febrer del 2025

pac 85 - El general Franco continua mort

Pedro Sánchez ha decidit recordar-nos que el general Franco va morir fa 50 anys... Falten 10 mesos perquè es compleixi l’efemèride. I a més, el 20-N no va ser precisament una proesa col·lectiva, no va tenir l’èpica d'un 2 de maig madrileny o d’un 11 de setembre barceloní. Va ser la mort d'un avi al llit, un fet naturalel hecho biológico, com se’n deia aleshores– que demostra que la dictadura franquista era un règim fortament instal·lat i que a Espanya hi havia més franquistes passius que no pas opositors actius al règim, encara que ara tothom digui que aquell dia va brindar amb xampany. El cinquantenari de la mort de Franco hauria de ser recordat sobretot pels franquistes, perquè va ser un èxit personal del dictador, acomiadat, a més, amb tots els honors i mostres massives de dol.
Si el govern espanyol vol celebrar la democràcia, hauria de tenir una mica de paciència. El 1975 Espanya no era un país democràtic ni en la closca ni en el rovell, amb la notable excepció de Catalunya i el País Basc. Després de la mort de Franco, ens vam menjar amb patates el seu successor nomenat a dit, Joan Carles I, i abans que arribés la democràcia plena va caldre desmuntar el règim franquista peça a peça, des de dins, sense estridències i sense passar comptes, gràcies a la tutela dels militars i els jutges...
El problema –per a PSOE i PP -  és que aquest cop també ha incomodat el rei Felip, a qui no fa especial il·lusió recordar el pecat original de la dinastia que encarna...
Almenys serà una ocasió per recordar que l’autogovern català és anterior a la Constitució espanyola...
el fet que es recorda ja ens el sabem: el general Franco is still dead (continua mort). Ho va dir durant moltes setmanes el gran Chevy Chase a l’informatiu satíric del Saturday night live...
Toni Soler, 12.1.2025


dimecres, 5 de febrer del 2025

pac 84 - Sóc massa pessimista?

Tota novetat és un repte, un punt de partida d'un moviment que no cerca el que és bo, sinó el que és nou. El que és bo és poc comercial, perquè perdura​...Som éssers que consumeixen ràpidament el seu present, convertit en fast food. L'obsolescència que ens persegueix. El transhumanisme sembla estar a tocar. I, tanmateix… no som feliços...
La “societat del risc”. Com més complexes són les nostres tecnologies, més en depenem i com que avancen amb més velocitat que la nostra capacitat per preveure les seves conseqüències, sempre ens trobem en fora de joc... ens estan bombardejant amb l'absurda tesi que la memòria ha perdut rellevància pedagògica perquè tot és a internet. Segons la meva manera de veure-ho, aquest és, exactament, el drama: a internet hi és tot: bo i dolent, veritat i mentida, sublim i ridícul, biologia i pornografia, amistat i abús, ingenuïtat i perversió... Tot és a internet, en efecte, tot... tret del criteri, que és el que converteix la informació en coneixement valuós. El meu criteri és dins meu o no és enlloc... 
¿Som a les portes d'un temps en què cadascú haurà de decidir si ser humà o dedicar-se al vagareig intel·lectual?...
Gregorio Luri, 18.1.2025


 

dilluns, 3 de febrer del 2025

pac 83 - Déu contra Trump 2

Després d'escoltar el parlament de la bisbe, Trump va passar immediatament a l'atac qualificant-la de "pseudobisbe" i de "radical d'esquerres" que li professa odi a ell... Ves per on, el president més desagradable i agressiu en el seu to demanant que una religiosa se li adreci amb amabilitat. El cas és que ella va ser extremadament suau i educada en les formes. Simplement el Trump milhomes orgullós no accepta cap dissidència...
La nació i el Déu de Trump són els d’un radical ultraconservador: amb mi o contra mi. Un líder, una veritat. Els que em destorben, els expulso... Vol súbdits dòcils, i la resta, esborrats. Trump té esperit estalinista, purgador. Té vocació de totpoderós, ... La firma dels primers decrets a la manera imperial, és prou indicativa... Uns quants decrets són de dubtosa constitucionalitat. Tant se val.
La bondat en si mateixa no és garantia de bona política. Això ho sabem com a mínim des de Maquiavel. En aquest punt de la història no podem caure en ingenuïtats. Ja tenim clar que els països actuen per interessos i no per principis. Però aquest Trump deïficat, brutal i impulsiu és tot ell una exageració, tot ell un prejudici. Vulgar, arrogant i superficial, ... En fi. Trump no és que no tingui ètica dels principis, és que tampoc té ètica de la responsabilitat. No és que no sigui bondadós, és que és un insult a la bondat.
Ignasi Aragay, 26.1.2025

 

diumenge, 2 de febrer del 2025

pac 82 - Déu contra Trump 1

No tot està perdut. Hi ha qui s’atreveix a dir-li les veritats a la cara al prepotent de Trump. A denunciar el seu darwinisme banal contra els dèbils, els desheretats, els diferents. Les paraules de la bisbe anglicana de Washington Mariann Edgar Budd, que el nou president va haver d'escoltar calladet des d'un banc d'església en el servei interreligiós de la investidura, han estat un bàlsam davant l'abisme trumpià, davant la seva retòrica verinosa, davant la seva mirada sempre incendiada d’odi contra els que considera enemics, que són molts i variats. Ara també ho és aquesta dona de 65 anys, historiadora i teòloga, casada, mare i àvia, erudita i sàvia, compromesa amb la lluita contra les injustícies i a favor dels marginats, siguin com siguin i vinguin d'on vinguin, immigrants o membres del col·lectiu LGTBI+.

Dins el món cristià, Marian Edgar Budd representa exactament el contrari que un Trump que es proclama elegit per Déu "per salvar" els Estat Units. Quin Déu tan diferent tenen l'una i l'altre, oi? Com pot ser? Doncs perquè cadascú es fa Déu a la seva imatge i semblança...  El Déu d’ella és compassiu, el d’ell és condemnatori. El d’ella és pacífic, el seu guerrer. El d’ella és obert a la novetat (dels costums, de la ciència), el d'ell dogmàtic i inflexible. L’un és acollidor, l’altre irat. L'un genera confiança, l’altre fa por. Marian Edgar Budd creu en un Déu amable, humil i compassiu com ella. Donald Trump creu en un Déu insolent, extremista i venjatiu com ell: un Déu més Antic Testament...
Ignasi Aragay, 26.1.2025