dimecres, 28 de maig del 2025

pac 136 - Créixer cap avall

​... La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d'això​...
Catalunya està en una situació social i econòmica complicada, i això no només és fruit dels seus propis errors... sinó també de les seves limitacions en l'àmbit polític, i l'espoli cronificat dels seus recursos públics... la dependència política de Catalunya continua sent el principal escull per construir un model econòmic i de benestar plausible...
La caiguda en picat de la natalitat, combinada amb l’arribada massiva d'immigrants per cobrir la demanda d’ocupació en sectors com les cures o el turisme, han impedit un creixement harmònic, la cohesió social i la protecció del medi ambient... El nostre estat del benestar està tensionat, el model educatiu és un fracàs sense pal·liatius i la llengua catalana, el principal factor d’identificació del nostre país, ha experimentat una reculada tan dramàtica com inevitable ...
Rodalies de Renfe ens recorda cada dia –cada dia!– que en lloc de vertebrar Catalunya ens hem vist obligats a sufragar la connectivitat del Gran Madrid i la faraònica concepció de l'Espanya radial de gran velocitat. Tot això ha passat davant la impotència, per no dir la indiferència, de les elits catalanes, les mateixes que van aplaudir la repressió del sobiranisme...
La transformació que necessita Catalunya per ser un país viable, que cuidi els seus ciutadans –els vells i els nous–, que els permeti aspirar a un sou digne i un habitatge decent, que preservi el seu patrimoni cultural i ambiental, que animi els emprenedors i els creadors, que mantingui la seva identitat, etcètera. Continuar “creixent”, quan el creixement és cap avall, és un suïcidi col·lectiu. I renunciar a la política amb majúscules –és a dir, a la sobirania, en el grau que sigui– és un error que pagarem molt car.
Toni Soler, 16.3.2025


 

dilluns, 26 de maig del 2025

pac 135 - Catalunya i el problema dins de l'islam

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner​... el principal problema de l’islam és el mateix que va contribuir a la seva esplendor a l'Edat Mitjana: la llei islàmica... La xaria (llei islàmica), i sobretot els codis jurídics que la fixen, són un tancament: passen al davant de les lleis civils i les condicionen a l'hora de regular la vida dels ciutadans de molts països. Històricament, el musulmà considerava que la seva religió era menys legalista que la jueva i menys laxa que la cristiana... Això ja no és així...
Partint de la manca de dades fiables, es pot situar el percentatge de població musulmana a Catalunya entre el 5% i el 8%, al voltant de les 500.000 persones. Entre elles, el salafisme estaria entorn del 10%. I encara dins el salafisme, el jihadisme (que defensa la via política i la violència) és clarament minoritari. Això no vol dir que no hi hagi perill... Hi ha persones, sobretot dones, que pateixen l’opressió dins d'aquesta religió...
L’islam no està creixent més a Catalunya del que ho fan altres religions minoritàries... Segons dades del 2020, l’evangelisme és aquí el segon credo amb més centres (el primer, esclar, és el catolicisme): en té 778. Les esglésies evangèliques han crescut un 131% des del 2004 (n’hi havia 341). Pel que fa a les mesquites, n’hi ha 284, amb un creixement del 104% (139 el 2004)... De llocs de culte dels testimonis de Jehovà n'hi ha 115, de budistes 68 i d’ortodoxos 57...
L’islam no té un cap visible i té dos corrents enfrontats, el majoritari sunnita (més del 85%) i el minoritari xiïta... També hi ha el sufisme, una mena d’espiritualitat esotèrica. El xiisme té una estructura clerical. Els sunnites, en canvi, no tenen clergues, sinó imams civils que exerceixen el càrrec com una feina, contractats per la comunitat. L’islam continua sent un gran desconegut. És fàcil distorsionar-lo i simplificar-ne la realitat, com fan Vox i Aliança.
Ignasi Aragay, 16.3.2025


 

dissabte, 17 de maig del 2025

pac 134 - El país de Lamine - 2

 ... El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d'impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l'Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.

pac 133 - El país de Lamine - 1

Vázquez Montalbán va batejar el Barça com “l​'exèrcit d'un país desarmat”​... Això té certa lògica, perquè a aquest país, durant bona part del segle XX, se li va negar l’existència institucional i simbòlica, i la catalanitat va buscar refugi en santuaris alternatius com el Camp Nou. Però sempre és un risc jugar-se la dignitat nacional amb una cosa tan voluble com el futbol, i amb un personal tan inclassificable com el que habita el vestidor i la llotja del Barça.​..
En Lamine és una oportunitat d’or pel Barça, a nivell esportiu i de màrqueting. Però també ho és per a Catalunya. Perquè en Lamine, nascut a Esplugues, fill de marroquí i guineana, pot esdevenir un exemple del que suposa la catalanitat del segle XXI, amb els seus trumfos i les seves dificultats; i a la vegada, pels seus orígens humils, ens pot ajudar a recordar tot el que queda per fer en el terreny de la justícia social... i ens emociona veure en Lamine parlant en català amb tota naturalitat. Sabem, però, que la demografia i els imperatius de mercat han fet recular el català entre els joves; en aquest sentit, en Lamine representa més la potencialitat del català que no pas la seva realitat... ens congratulem que el fill d’uns veïns de Rocafonda, un dels barris més vulnerables de Mataró, conegui l'èxit i la prosperitat econòmica. Però sabem que el seu cas és un entre milers, i que molts joves catalans no tenen accés, per raons molt diverses, a allò que en un cert temps es va conèixer com l’ascensor social... (continuarà)
Toni Soler, 14.7.2024


 

dijous, 15 de maig del 2025

pac 132 - "El terme Corona d'Aragó és una invenció dels historiadors"

 

dimecres, 14 de maig del 2025

pac 131 - Soc un idiota - 2

 ... En una nació forjada per immigrants, està creant un clima de terror entre els últims d'arribar. En una nació basada en la llibertat, ha amenaçat amb expulsar de la universitat (i de tancar a la presó) tots els estudiants amb consciència crítica que surtin a manifestar-se (però ha perdonat els seus amics que van assaltar el Capitoli). En una nació que històricament ha fet del talent la seva gran arma de progrés, es proposa eliminar el departament federal d'Educació. En una nació orgullosa del control democràtic dels seus governants, està destruint el prestigi dels servidors públics.

És curiós el "sentit comú" que diu que l’inspira. Comú? De quina comunitat? En quins valors i consensos es basa? Quina convivència defensa? Quina fraternitat? Què se n'ha fet, del respecte a les minories tan propi de la societat nord-americana? Del liberalisme de les idees? De la llibertat de fer i pensar i creure en el que et plagui si no perjudiques el del costat? ¿Ja no són importants la igualtat d'oportunitats, ni l’imperi de la llei, ni la justícia independent, ni l’equilibri de poders? La seva revolució és una involució en tota regla.
No és res de gaire nou. La història de la humanitat està farcida de milhomes egocèntrics que arriben al cim i ens (des)governen. Sàtrapes, dictadors, emperadors, reis i reietons. Mandataris pertorbats, inquietants, esgarrifosos. Com més poder acumulen, pitjor. Si la democràcia és el sistema de govern que fa possible la conversa entre estranys, entre diferents, Trump s'està carregant la democràcia. Només ho veiem els idiotes?
Ignasi Aragay, 9.3.2025

dimarts, 13 de maig del 2025

pac 130 - Soc un idiota - 1

 

dilluns, 12 de maig del 2025

pac 129 - La immigració ens ateny

​... l​'accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.

La incorporació lingüística es dóna per suposada a tots els països normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat ridiculitzada per l’esquerra benpensant​... Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons...

Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden; segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats. En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50 anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una tremenda falta d'empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans castellanoparlants és crucial per al futur de l'idioma i per a la cohesió social.

Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d'Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme...

Toni Soler, 9.3.2025





 

diumenge, 11 de maig del 2025

pac 128 - L'espurna...

​... Es veu que uns cantants han justificat fer servir la paraula xispa perquè en català li falta espurna. Hola, cantants: a veure, no és que el futur de la llengua depengui de vosaltres (Sau va veure la llum “reflexada” i no pas “reflectida” en una copa i fins i tot la Shakira ha cantat el Boig per tu, vull dir que la llengua és forta), però si penseu que a espurna li falta xispa, potser un dia voldreu endollar la guitarra en un enchufe, perquè a l’endoll li falten forats.

dissabte, 10 de maig del 2025

lliVre 31 - Fills de la Boira

 pàg. 521   (Sazed) « - La gent és molt més resilient, em penso. La nostra fe sol ser més forta quan hauria de ser al seu moment més feble.

És la naturalesa de l’esperança.

...

(Kelsier) - Gràcies, només necessitava recordar que hi va haver gent que va lluitar fins i tot quan no semblava que hi hagués cap esperança.»


pàg. 609​  (Sazed) « - La fe no és una cosa que només serveixi per a èpoques bones i dies assolellats, em penso. Què vol dir creure, què vol dir fe...,

si no es mantenen després del fracàs?

...

- Qualsevol podria creure en algú o en alguna cosa que sempre va bé, mestressa. Però el fracàs... costa més de creure-hi, és ben veritat. Costa

prou per tenir cert valor, em penso.»


BRANDON SANDERSON​, FILLS DE LA BOIRA ​- L’IMPERI FINAL ​- MISTBORN I​, edició: Mai Més 2024

dimarts, 6 de maig del 2025

pac 127 - El dia de la mort d'un amic

 Em preparava llargament per escriure així, amic, ara ja absent (no es pot, no es pot dir “mort”), per explicar, un dia –i aquest dia és avui– que ja no et veuríem mai més, i que totes les converses, lectures i polèmiques tan divertides ja desapareixerien per sempre...

diumenge, 4 de maig del 2025

pac 126 - L'enigmàtic gran poeta sense obra

 

dissabte, 3 de maig del 2025

pac 125 - Fruir dels fruits més dolços de la tendra joventut

 

dilluns, 28 d’abril del 2025

pac 124 - Vida i mort de Joan Comorera, el "Lenin català"

 .​.. A partir de Comorera, fundador del PSUC, socialista i nacionalista català, partidari d’un comunisme català no subaltern de l'espanyol i que interpel·lés el proletariat i també les classes mitjanes incipients del país, s’entén millor la història –els ideals i l’esperança i les resistències heroiques, les traïcions i les purgues i els deliris sanguinaris– del Partit Comunista​... 

Al llibre La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions, el periodista Antoni Batista se centra en l’episodi més dramàticament culminant de la vida del líder polític català. Som a principis dels 50. Després d’haver sigut expulsat del PC (ell que havia aconseguit que el PSUC fos admès com a Secció Catalana al Komintern), acusat de “titisme” i de “desviacionisme nacionalista” (Comorera volia un comunisme català no sucursalista de l’espanyol, cosa que ni Carrillo ni La Pasionaria no podien tolerar), l’antic líder polític passa a viure d’amagat i fugint de tothom, repudiat, calumniat i amenaçat de mort pels seus antics camarades. Acorralat, entra clandestinament a Catalunya, gràcies a l'ajuda dels serveis secrets britànics i del PNB. Instal·lat a Barcelona, fa una vida discreta amb una identitat falsa. Al cap de poc, però, és detingut per la policia franquista... 

Fins aquí, l’escenografia (les convulsions i els secrets de la Guerra Freda, el puny de ferro de la dictadura franquista), l’atmosfera (densa, crispada, opressiva) i els fets (un home que en el passat ho va ser tot i que ara no és res, un home que va ser un dirigent de masses i que ara està sol i abandonat per quasi tothom, excepte per uns pocs amics i la seva dona). En la història política catalana, no hi ha cap personatge més tràgic que Joan Comorera...

diumenge, 27 d’abril del 2025

pac 123 - "Fuck off", Amèrica

Trump i Putin són al mateix costat de la Història. El costat dels sàtrapes, els intolerants, els bel·licistes i els negacionistes. El costat dels cínics i dels carallots que no sospiten que ho són –és a dir, dels estúpids–.​.. provocque en mi un amarg triplet de sensacions: indignació, vergonya aliena i basarda. Trump, pel que sembla, ha fet escola. Ja no és un boig solitari, sinó el cap visible d'un ramat d’enzes disposats a conquerir l’hegemonia “cultural”. Els Estats Units són una potència nuclear en mans d'un grup de cowboys fatxendes i illetrats.​..
Els EUA no estan sota amenaça, sinó que han esdevingut una amenaça mundial. No és que els americans hagin votat Trump a pesar dels seus defectes i dels perills que anticipa; l’han votat precisament pels seus defectes (que de sobte han esdevingut virtuts) i pels perills que anticipa (que ens presenten com a oportunitats). La victòria de Trump, i la seva creixent hegemonia, està edificada en els seus diners, el seu cinisme, la seva lògica adolescent, la seva caricaturesca posada en escena. Tot plegat seria simplement ridícul, si la Casa Blanca no tingués el poder que té i si les polítiques que surten del binomi Trump-Musk no poguessin afectar dramàticament les nostres vides...
Toni Soler, 23F2025


 

dijous, 24 d’abril del 2025

pac 122 - Que em treguin un ull

 Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se'n sap res.​.. 

Veient que això del nou finançament va per llarg, i que al PSC no li importa anar fent la viu-viu sense pressupostos (ara la normalitat és això, amics), ERC ha pactat una mena de compensació que consisteix en una condonació parcial del deute català amb la Hisenda espanyola. És a dir, que ens perdonen part del que devem a l’Estat a causa del drenatge continuat dels nostres recursos... una condonació del 20%, 17.000 milions d'euros. Al cap de poc, es fa públic l’acord sencer: Evidentment, és un cafè per a tothom, però amb els paràmetres geopolítics de sempre: ¿a Catalunya se li perdona el 20%? Doncs a Andalusia el 50%...

Ens han tornat a psoeïtzar, com es diria a les xarxes. I això no impedeix que sigui un acord favorable, i que tot el que sigui muscular les institucions catalanes sigui bo per al país. Però és evident que cada pas endavant que vulguem fer, per acostar-nos a la disponibilitat de recursos que mereixem, serà una partida a 17 bandes, feixuga i inacabable, que s’utilitzarà com a excusa per a la catalanofòbia, la qual cosa ens deixa en la incòmoda posició de cornuts i a pagar el beure...
Tot és regat curt i politiqueria, no hi ha projecte. Una qüestió de fons com és el repartiment dels diners públics es resol a base de petites querelles territorials i intercanvis de vots. Si jo cregués de veritat en l'Espanya autonòmica, estaria certament decebut...
Toni Soler, 2.3.2025


dilluns, 21 d’abril del 2025

pac 121 - Un error colossal al principi de la Bíblia

dijous, 17 d’abril del 2025

pac 120 - No siguis "Woke", home! - 2ª part

    Aquest maniqueisme simplista està penetrant en l’opinió popular i donant victòries electorals als destructors del bé comú, de l'ascensor social, de la igualtat d’oportunitats, de la defensa de la natura, de les vacunes com a garantia de salut pública... No vivíem en el millor dels mons, però per aquest camí anem de cap a un món imprevisible, de confrontació a tots nivells: entre països, entre classes socials, entre identitats. No serà gaire agradable. En tenim exemples no tan llunyans en la història. Estem patint en tota regla un atac dels bàrbars superrics del nord (i del sud)...

    Ara mateix, els woke som el boc expiatori, el woke expiatori. Com presentar batalla cultural en un camp de joc tan marcat com el de les xarxes socials, on un insult puntua 10 i un raonament 0? ¿Hem d'esperar que la seva espiral de contradiccions i mentides tard o d’hora els porti al col·lapse? Trista esperança. Perquè sempre es pot anar a pitjor. És tan fàcil destruir i tan difícil construir... La desconstrucció de la democràcia i del sector públic que ha posat en marxa el tàndem Trump-Musk és letal. La motoserra Milei està de moda. Quan arribi el moment de refer-ho tot, si arriba, costarà. I arribi o no, estic content de ser woke: és a dir, de no ser un ignorant racista, masclista, xenòfob i insensible a la desgràcia aliena.
Ignasi Aragay, 16.2.2025

dimarts, 15 d’abril del 2025

pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part

dilluns, 14 d’abril del 2025

pac 118 - Carnaval i alegria el 1928

 

diumenge, 13 d’abril del 2025

lliVre 30 b - Un dia a la vida de l'Abed Salama -2

 Pàg. 132Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

Pàg. 156 Qualsevol mort és devastadora, fins i tot les esperades, com ara la d’un malalt que saps que té tantes possibilitats de sobreviure com de morir. Passar del tot al no-res, no obstant això, era extremament injust, inconcebible per a qualsevol que tingués fills.

Pàg. 261​ «Tant li fa si ets d'esquerres o de dretes. El fet que algú celebri la mort d'algú altre ens obliga a aturar-nos un moment i replantejar-nos seriosament la qüestió: com hem arribat fins aquí?»...Tothom amb qui l’Abed havia tingut ocasió de parlar creia que, en realitat, les autoritats israelianes desitjaven que els nens morissin. I repetien el mateix: l’exèrcit israelià hauria fet acte de presència en qüestió de minuts si s’hagués tractat d’un noi llençant pedres. En canvi, ni els soldats de guàrdia al control militar, ni les tropes de la base de Rama, ni els equips de bombers dels assentaments veïns van moure un dit per evitar que l'autobús cremés durant més d'una hora i mitja.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

lliVre 30 a - Un dia a la vida de l'Abed Salama -1

 

dissabte, 12 d’abril del 2025

pac 117 - Qui vol ser català amb Orriols?

dijous, 10 d’abril del 2025

pac 116 - Viure en minoria

Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos. 

Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s'estrenyés encara més al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que es diu “Català per a tothom” i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de fer-te parella lingüística d’algú​... falta sang...  sang de la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que no se'ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem votant els de l’odi...

dimecres, 9 d’abril del 2025

pac 115 - "L'any 714 es va produir la guspira per convertir Barcelona en capital"

 

dimarts, 8 d’abril del 2025

pac 114 - Lenin al segle XXI

En realitat, i molt sovint sense tenir-ne plena consciència, tots som una mica marxistes (tenim la lluita social de classes interioritzada), una mica cristians (qui no vol pau i amor?), una mica socràtics (la idea de dignitat i llibertat moral la portem també de sèrie) i una mica capitalistes (que no ens toquin la propietat​)... El jove Lenin també devia sentir aquestes influències latents. Fill d'un funcionari de classe mitjana, progressista però d’ordre, les seves passions d’adolescent eren la música, els escacs i les llengües clàssiques. Era un estudiant brillant en tot... Lenin havia nascut un 22 d’abril de 1870. Vladímir tenia trastorns nerviosos i era molt intel·ligent i apassionat. Als 16 anys, en el lapse d’uns mesos, va morir de cop el seu pare i va ser executat a la forca el seu germà, de 21 anys, per intentar atemptar contra el tsar... La fi tràgica del germà el va marcar a foc. 

A partir d’aquí, la vida li va fer un tomb. Va passar a ser germà d'un terrorista. I a voler venjar-ne la mort fent possible la revolució, però a través de la modernitat marxista que venia de l’Occident europeu, no del populisme pagès rus. No tan sols es va preguntar Què fer (títol del seu llibre més famós) davant l’imperi tirànic i endarrerit dels tsars, sinó que ho va fer. Aquesta capacitat de sumar reflexió i acció és el que admira Botran (en el seu llibre: Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres) que tanmateix troba insostenible mantenir l’idealisme voluntarista i sovint sectari propi de l’adolescència. Un Lenin obsessiu el va mantenir. Igual com Marx bromejava que ell no era marxista, el leninisme va acabar allunyant-se d'un Lenin mort als 53 anys. I després l’estalinisme el va reduir a l'absurd criminal: ningú va assassinar més comunistes que Stalin...

diumenge, 6 d’abril del 2025

pac 113 - I venen a donar lliçons

Por dels propis votants vol dir por de parlar clar d'immigració, de polítiques d'inclusió, de feminisme, de medi ambient.​..
una cosa és carregar-se el vincle transatlàntic com l’hem entès des de 1945 i una altra és venir a Europa a donar lliçons. Qui no accepta una derrota electoral i envia la gent a assaltar el Capitoli no pot donar cap lliçó de democràcia. Qui parla dels immigrants com a criminals, qui paga a una actriu porno perquè calli, qui posa l’home més ric del món a retirar tota l'ajuda de cooperació als països que ho necessiten, qui expulsa funcionaris per raó de la seva ideologia, no pot donar cap lliçó de valors. I qui fa servir la por per mantenir-se al poder tot excitant les pulsions més irracionals de la gent, no hauria d’alliçonar els altres sobre les seves pors.A sobre, la propaganda d’aquests dies pretén presentar la presència i la despesa militar dels Estats Units a Europa com un gest generós i altruista, com si Washington no n’hagués tret mai cap profit.
La Unió Europea ha anat acumulant problemes i misèries que demanen reformes i solucions. Però segur que no són les de Trump ni les dels seus fans europeus d'extrema dreta.
​Antoni Bassas,15.2.2025


 

divendres, 4 d’abril del 2025

pac 112 - Queixar-se de la cultura de la queixa

 

diumenge, 30 de març del 2025

pac 110 - Trump i nosaltres

 L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d'efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.​.. 

 La desimboltura amb què l'extrema dreta mundial ha colonitzat el llenguatge i les idees és una conseqüència immediata de l'èxit de Trump. Però a la vella Europa aquesta new wave remou calius mai apagats del tot. També a Espanya i ... a Catalunya es percep una dretanització que no només beu de Trump, sinó també del desencís pel Procés (que és un desencís envers les urnes), de la por de Junts a la competència d’Aliança Catalana i de la ingenuïtat de l'esquerra sucursalitzada, que en lloc de parlar de riquesa i pobresa, o de sobirania, o de l'acollida dels nouvinguts, s'entesta a donar oxigen a l’alcaldessa de Ripoll amb extemporànies apel·lacions a l’orgull xarnego. Per tot plegat, la distracció és general, perquè el veritable perill, no només per nombre de vots, sinó per les seves possibilitats de tocar poder –perquè on es governa de debò és a Madrid– és la ultradreta espanyola, que esquinça la part del país més deslligada del relat catalanista. Una ultradreta que, com que és espanyola, és nova, però també és vella. Per això és doblement perillosa.

divendres, 28 de març del 2025

pac 109 - Profecia de fa seixanta anys