En aquest bloc aniré publicant petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.
dimecres, 28 de maig del 2025
pac 136 - Créixer cap avall
dilluns, 26 de maig del 2025
pac 135 - Catalunya i el problema dins de l'islam
dissabte, 17 de maig del 2025
pac 134 - El país de Lamine - 2
... El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d'impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l'Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.
El
més important és que Catalunya sigui un marc nacional que sàpiga
encaixar bé identitats compartides com la d'en Lamine. En això, l’Estat
ens porta avantatge, gràcies al fet que deté en exclusiva la seva –i la
nostra– presència simbòlica exterior. Fixem-nos com Espanya s’ha
blanquejat (perdó pel joc de paraules) presumint de la diversitat que
aporten Lamine Yamal o Williams a la seva selecció. Aplaudint els gols
dels seus davanters racialitzats, molts espanyols –i molts catalans–
s’obliden del racisme, de la distribució territorial dels menes, del
nacionalisme agressiu dels governs regionals de PP i Vox a València i
Balears, i de la repressió de l’independentisme català, encara vigent... mentre Catalunya no tingui un estat, tindrà poques eines d’afirmació
tan eficaces com una presència esportiva internacional. Només mentre el
PSOE depengui dels vots catalans i bascos, estarà oberta la finestra per
fer avenços en aquesta direcció. I mentre això no arribi, és feina del
Barça (però no només seva) lluitar perquè la catalanitat d'en Lamine
aparegui a l’exterior com el que és: un fet natural.
Toni Soler, 14.7.2024
pac 133 - El país de Lamine - 1
dijous, 15 de maig del 2025
pac 132 - "El terme Corona d'Aragó és una invenció dels historiadors"
la Corona d'Aragó, en l'època medieval, no se'n deia així. Quan Jaume I anava a l’Aragó era el rei d'Aragó. Quan entrava a Catalunya, era el comte de Barcelona. I quan anava a València, rei de València. És a partir dels segles XVI i XVII que va quallant Corona d’Aragó en l'àmbit historiogràfic. És una invenció dels historiadors...
Guimerà, Verdaguer, Maragall...
Són conseqüència de la Renaixença. Són emblemàtics, els grans
fabricants d'una mitologia, d'una narrativa. Alhora que crea mites,
Verdaguer acabarà sent mitificat. És el gran poeta de L'Atlàntida, el Canigó, el Virolai. I també és mossèn Cinto, l'home polèmic, castigat pel bisbe però que el poble es fa seu... Els mites populars d'avui són més efímers i volàtils: periodistes, cuiners, futbolistes, influencers... És el signe dels temps. Qui recorda avui els futbolistes Samitier o
Zamora? Però a Messi el recordarà tothom per la gran exposició
mediàtica...
Borja de Riquer, 23.3.2025
dimecres, 14 de maig del 2025
pac 131 - Soc un idiota - 2
... En una nació forjada per immigrants, està creant un clima de terror
entre els últims d'arribar. En una nació basada en la llibertat, ha
amenaçat amb expulsar de la universitat (i de tancar a la presó) tots
els estudiants amb consciència crítica que surtin a manifestar-se (però
ha perdonat els seus amics que van assaltar el Capitoli). En una nació
que històricament ha fet del talent la seva gran arma de progrés, es
proposa eliminar el departament federal d'Educació. En una nació
orgullosa del control democràtic dels seus governants, està destruint el
prestigi dels servidors públics.
dimarts, 13 de maig del 2025
pac 130 - Soc un idiota - 1
dilluns, 12 de maig del 2025
pac 129 - La immigració ens ateny
... l'accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.
La
incorporació lingüística es dóna per suposada a tots els països
normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat
ridiculitzada per l’esquerra benpensant... Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons...
Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la
baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt
injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden;
segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió
lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats.
En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50
anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri
polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una
tremenda falta d'empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans
castellanoparlants és crucial per al futur de l'idioma i per a la
cohesió social.
Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d'Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme...
Toni Soler, 9.3.2025
diumenge, 11 de maig del 2025
pac 128 - L'espurna...
... Es veu que uns cantants han justificat fer servir la paraula xispa perquè en català li falta espurna. Hola, cantants: a veure, no és que el futur de la llengua depengui de vosaltres (Sau va veure la llum “reflexada” i no pas “reflectida” en una copa i fins i tot la Shakira ha cantat el Boig per tu, vull dir que la llengua és forta), però si penseu que a espurna li falta xispa, potser un dia voldreu endollar la guitarra en un enchufe, perquè a l’endoll li falten forats.
dissabte, 10 de maig del 2025
lliVre 31 - Fills de la Boira
pàg. 521 (Sazed)
« - La gent és molt més resilient, em penso. La nostra fe sol ser
més forta quan hauria de ser al seu moment més feble.
És la
naturalesa de l’esperança.
...
(Kelsier) - Gràcies, només necessitava recordar que hi va haver gent que va lluitar fins i tot quan no semblava que hi hagués cap esperança.»
pàg.
609 (Sazed)
« - La fe no és una cosa que només serveixi per a èpoques bones i
dies assolellats, em penso. Què vol dir creure, què vol dir
fe...,
si no es mantenen després del fracàs?
...
-
Qualsevol podria creure en algú o en alguna cosa que sempre va
bé, mestressa. Però el fracàs... costa més de
creure-hi, és ben veritat. Costa
prou per tenir cert valor, em penso.»
dimarts, 6 de maig del 2025
pac 127 - El dia de la mort d'un amic
Em preparava llargament per escriure així,
amic, ara ja absent (no es pot, no es pot dir “mort”), per explicar, un
dia –i aquest dia és avui– que ja no et veuríem mai més, i que totes les
converses, lectures i polèmiques tan divertides ja desapareixerien per
sempre...
Voldria creure en la vida més enllà de la mort i pensar que ens bufes el clatell a tots quan la vessem... Em costa molt, perquè tu, si haguessis de demostrar-nos que hi ets, que ets un esperit, faries una cosa molt humorística o molt immortal, o una barreja de totes dues coses... No bufaries cap clatell. Ara somric. Tots desolats mirem les flors del carrer, i tu no hi ets, però n’havíem parlat tantes vegades... Quina abraçada estranya i salvatge ens farem els teus devots amics el dia que ens toqui –puta merda– anar a dir-te adéu?
(L'amanuense dedica aquest pac a la memòria de l'Esteve)
Empar Moliner, 27.7.2024
diumenge, 4 de maig del 2025
pac 126 - L'enigmàtic gran poeta sense obra
dissabte, 3 de maig del 2025
pac 125 - Fruir dels fruits més dolços de la tendra joventut
dilluns, 28 d’abril del 2025
pac 124 - Vida i mort de Joan Comorera, el "Lenin català"
... A partir de Comorera, fundador del PSUC, socialista i nacionalista català, partidari d’un comunisme català no subaltern de l'espanyol i que interpel·lés el proletariat i també les classes mitjanes incipients del país, s’entén millor la història –els ideals i l’esperança i les resistències heroiques, les traïcions i les purgues i els deliris sanguinaris– del Partit Comunista...
Al llibre La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions, el periodista Antoni Batista se centra en l’episodi més dramàticament culminant de la vida del líder polític català. Som a principis dels 50. Després d’haver sigut expulsat del PC (ell que havia aconseguit que el PSUC fos admès com a Secció Catalana al Komintern), acusat de “titisme” i de “desviacionisme nacionalista” (Comorera volia un comunisme català no sucursalista de l’espanyol, cosa que ni Carrillo ni La Pasionaria no podien tolerar), l’antic líder polític passa a viure d’amagat i fugint de tothom, repudiat, calumniat i amenaçat de mort pels seus antics camarades. Acorralat, entra clandestinament a Catalunya, gràcies a l'ajuda dels serveis secrets britànics i del PNB. Instal·lat a Barcelona, fa una vida discreta amb una identitat falsa. Al cap de poc, però, és detingut per la policia franquista...
Fins aquí, l’escenografia (les convulsions i els secrets de la Guerra Freda, el puny de ferro de la dictadura franquista), l’atmosfera (densa, crispada, opressiva) i els fets (un home que en el passat ho va ser tot i que ara no és res, un home que va ser un dirigent de masses i que ara està sol i abandonat per quasi tothom, excepte per uns pocs amics i la seva dona). En la història política catalana, no hi ha cap personatge més tràgic que Joan Comorera...
diumenge, 27 d’abril del 2025
pac 123 - "Fuck off", Amèrica
dijous, 24 d’abril del 2025
pac 122 - Que em treguin un ull
Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se'n sap res...
Veient que això del nou finançament va per llarg, i que al PSC no li
importa anar fent la viu-viu sense pressupostos (ara la normalitat és
això, amics), ERC ha pactat una mena de compensació que consisteix en
una condonació parcial del deute català amb la Hisenda espanyola. És a
dir, que ens perdonen part del que devem a l’Estat a causa del drenatge
continuat dels nostres recursos... una condonació del 20%, 17.000 milions
d'euros. Al cap de poc, es fa públic l’acord sencer: Evidentment, és un cafè per a tothom, però amb els paràmetres geopolítics de sempre: ¿a Catalunya se li perdona el 20%? Doncs a Andalusia el 50%...
dilluns, 21 d’abril del 2025
pac 121 - Un error colossal al principi de la Bíblia
dijous, 17 d’abril del 2025
pac 120 - No siguis "Woke", home! - 2ª part
Aquest maniqueisme simplista està penetrant en l’opinió popular i donant victòries electorals als destructors del bé comú, de l'ascensor social, de la igualtat d’oportunitats, de la defensa de la natura, de les vacunes com a garantia de salut pública... No vivíem en el millor dels mons, però per aquest camí anem de cap a un món imprevisible, de confrontació a tots nivells: entre països, entre classes socials, entre identitats. No serà gaire agradable. En tenim exemples no tan llunyans en la història. Estem patint en tota regla un atac dels bàrbars superrics del nord (i del sud)...
dimarts, 15 d’abril del 2025
pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part
dilluns, 14 d’abril del 2025
pac 118 - Carnaval i alegria el 1928
diumenge, 13 d’abril del 2025
lliVre 30 b - Un dia a la vida de l'Abed Salama -2
Pàg. 132 Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.
Pàg. 156 Qualsevol mort és devastadora, fins i tot les esperades, com ara la d’un malalt que saps que té tantes possibilitats de sobreviure com de morir. Passar del tot al no-res, no obstant això, era extremament injust, inconcebible per a qualsevol que tingués fills.
Pàg. 261 «Tant li fa si ets d'esquerres o de dretes. El fet que algú celebri la mort d'algú altre ens obliga a aturar-nos un moment i replantejar-nos seriosament la qüestió: com hem arribat fins aquí?»... Tothom amb qui l’Abed havia tingut ocasió de parlar creia que, en realitat, les autoritats israelianes desitjaven que els nens morissin. I repetien el mateix: l’exèrcit israelià hauria fet acte de presència en qüestió de minuts si s’hagués tractat d’un noi llençant pedres. En canvi, ni els soldats de guàrdia al control militar, ni les tropes de la base de Rama, ni els equips de bombers dels assentaments veïns van moure un dit per evitar que l'autobús cremés durant més d'una hora i mitja.
lliVre 30 a - Un dia a la vida de l'Abed Salama -1
Pàg. 80 Vist amb certa perspectiva, la segona intifada era la culminació d’anys de frustracions acumulades pel descontent dels palestins envers el procés de pau d'Oslo, que ni havien atorgat més independència o llibertat als palestins, ni havien posat fi a l'ocupació israeliana. De fet, no havia servit ni tan sols per aturar la proliferació d’assentaments, la població dels quals s'havia disparat més d’un 70% des de la firma dels acords... A tots els efectes, l’únic que s’havia aconseguit era que Israel mantingués el màxim de territori ocupat amb el mínim de palestins vivint-hi. Els acords d'Oslo van dividir Cisjordània en 165 petites illes d’autogovern limitat, totes envoltades per àrees controlades per Israel.
Pàg. 98 Israel va acabar fent fora de casa seva gairebé el 85% de la població beduïna... El poble beduí, com la majoria de ciutadans de nacionalitat palestina d'Israel, va viure divuit anys sotmès al domini d'un govern militar caracteritzat pels tocs de queda, les restriccions de mobilitat, la manca de representació política, l’empresonament sense dret a judici i la imposició d'un entramat de zones de seguretat a les quals tenia prohibit l'accés.
Pàg. 132 Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.
dissabte, 12 d’abril del 2025
pac 117 - Qui vol ser català amb Orriols?
dijous, 10 d’abril del 2025
pac 116 - Viure en minoria
Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos.
Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s'estrenyés encara més
al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el
català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que
han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes
extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una
batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als
mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que
falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que
es diu “Català per a tothom”
i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de
fer-te parella lingüística d’algú... falta sang... sang de
la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que
no se'ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i
sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem
votant els de l’odi...
dimecres, 9 d’abril del 2025
pac 115 - "L'any 714 es va produir la guspira per convertir Barcelona en capital"
Quina relació ha tingut amb el marxisme historiogràfic?
— El marxisme és una de les dues influències que m'expliquen. L’altra és la formació religiosa important que no he abandonat mai del tot. Soc creient. Són els dos humanismes fonamentals que expliquen Europa. La democràcia cristiana i el socialisme. Avui ens estem allunyant d’aquestes nostres bases i arrels...
Com es va forjar la Barcelona capital? Com s'arriba als Usatges, el Consell de Cent, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi?
— Tot incendi parteix d'una guspira. La guspira va passar l'any 714, quan els musulmans que havien anat ocupant la Península entren a la part de la Tarraconense que serà la futura Catalunya. L'única ciutat amb prou pes per fer-los front era Tarragona, la Tàrraco romana. I és pràcticament l'única que prenen a l'assalt. El bisbe de l'època fuig a Itàlia i la classe dirigent de la ciutat, si no mor en la resistència, també es dispersa. Els musulmans segueixen amunt cap a Barcelona, que segurament no va resistir. Es va rendir i, per tant, va conservar íntegra la seva estructura defensiva. La classe senatorial de la ciutat que tenia grans propietats al camp no va ser obligada a fugir i segurament va coexistir amb la guarnició musulmana.
Llavors, la guspira és una rendició mil anys abans de la rendició del 1714?
—
No ho havia pensat, això. El cas és que quan, menys de cent anys
després, el 801, Guillem de Tolosa i el jovenet Lluís el Pietós entren a
Barcelona, la ciutat sí que ha resistit, fent causa comuna amb els
musulmans, amb els quals possiblement la relació no era dolenta: no els
imposaven tributs massa forts. En canvi, hi havia mala relació amb els
francs. Van resistir quasi un any i, finalment, quan pacten s'ho cobren
respecte a les lleis, etc. Els francs de Carlemany van adoptar una
política que no és única de Catalunya: si no hi havia resistència total,
si hi havia capitulació, es respectava un nivell d'autoritat, de
propietats, etc. Aviat tindrem a Barcelona a vegades comtes francs, a
vegades hispanogots. Barcelona serà la gran capital de la frontera de
l'imperi al sud dels Pirineus. I en les disputes amb els seus parents,
el comte de Barcelona acabarà dirigint l'hegemonia i constituint un
principat.
El 1250, en l'època de la gran expansió mediterrània, com vivia un pagès a Catalunya?
— Tendim a imaginar un ésser molt explotat. I no dic que no ho fos. Però no era un esclau, de cap manera. Tenia uns drets reconeguts. El senyor no podia fer el que volia amb un pagès. No hi havia pagès sense senyor, estava sotmès al dictat senyorial i, per tant, no ens ha d'estranyar que els pagesos es revoltessin. Però precisament es van revoltar perquè dins la classe pagesa hi havia una mena aristocràcia: pagesos prou rics i poderosos per fer de prestadors dels seus senyors i tenir càrrecs de responsabilitat al capdavant de la comunitat. Els senyors havien de vigilar perquè els pagesos asseguraven el seu modus vivendi. Entre el senyor que de seguida va poder anar a viure a ciutat i el pagès que pagava rendes, qui les cobrava era un altre pagès. Els pagesos rics arriben a tocar poder. Les viles reials estan representades a les Corts i els pagesos hi poden ser presents, cosa que en els moments de màxima tensió els nobles no poden suportar.
dimarts, 8 d’abril del 2025
pac 114 - Lenin al segle XXI
En realitat, i molt sovint sense tenir-ne plena consciència, tots som una mica marxistes (tenim la lluita social de classes interioritzada), una mica cristians (qui no vol pau i amor?), una mica socràtics (la idea de dignitat i llibertat moral la portem també de sèrie) i una mica capitalistes (que no ens toquin la propietat)... El jove Lenin també devia sentir aquestes influències latents. Fill d'un funcionari de classe mitjana, progressista però d’ordre, les seves passions d’adolescent eren la música, els escacs i les llengües clàssiques. Era un estudiant brillant en tot... Lenin havia nascut un 22 d’abril de 1870. Vladímir tenia trastorns nerviosos i era molt intel·ligent i apassionat. Als 16 anys, en el lapse d’uns mesos, va morir de cop el seu pare i va ser executat a la forca el seu germà, de 21 anys, per intentar atemptar contra el tsar... La fi tràgica del germà el va marcar a foc.
A partir d’aquí, la vida li va fer un tomb. Va passar a ser germà d'un terrorista. I a voler venjar-ne la mort fent possible la revolució, però a través de la modernitat marxista que venia de l’Occident europeu, no del populisme pagès rus. No tan sols es va preguntar Què fer (títol del seu llibre més famós) davant l’imperi tirànic i endarrerit dels tsars, sinó que ho va fer. Aquesta capacitat de sumar reflexió i acció és el que admira Botran (en el seu llibre: Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres) que tanmateix troba insostenible mantenir l’idealisme voluntarista i sovint sectari propi de l’adolescència. Un Lenin obsessiu el va mantenir. Igual com Marx bromejava que ell no era marxista, el leninisme va acabar allunyant-se d'un Lenin mort als 53 anys. I després l’estalinisme el va reduir a l'absurd criminal: ningú va assassinar més comunistes que Stalin...
diumenge, 6 d’abril del 2025
pac 113 - I venen a donar lliçons
divendres, 4 d’abril del 2025
pac 112 - Queixar-se de la cultura de la queixa
diumenge, 30 de març del 2025
pac 110 - Trump i nosaltres
L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d'efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada...
La desimboltura amb què l'extrema dreta mundial ha colonitzat el
llenguatge i les idees és una conseqüència immediata de l'èxit de Trump.
Però a la vella Europa aquesta new wave remou calius mai
apagats del tot. També a Espanya i ... a Catalunya es percep una
dretanització que no només beu de Trump, sinó també del desencís pel
Procés (que és un desencís envers les urnes), de la por de Junts a la
competència d’Aliança Catalana i de la ingenuïtat de l'esquerra
sucursalitzada, que en lloc de parlar de riquesa i pobresa, o de
sobirania, o de l'acollida dels nouvinguts, s'entesta a donar oxigen a
l’alcaldessa de Ripoll amb extemporànies apel·lacions a l’orgull xarnego. Per
tot plegat, la distracció és general, perquè el veritable perill, no
només per nombre de vots, sinó per les seves possibilitats de tocar
poder –perquè on es governa de debò és a Madrid– és la ultradreta
espanyola, que esquinça la part del país més deslligada del relat
catalanista. Una ultradreta que, com que és espanyola, és nova, però
també és vella. Per això és doblement perillosa.