pac 100 - El que la mort ha tocat

"És una cosa terrible / estimar el que la mort pot tocar. / És una cosa terrible / estimar, esperar, somiar, ser... / ser, / i, ai, perdre. / És cosa de ximples, això / i una cosa sagrada. / Una cosa sagrada / estimar. / Perquè la teva vida ha viscut en mi, / el teu riure una vegada em va aixecar, / la teva paraula va ser un regal per a mi. / Recordar tot això és una joia dolorosa. / És una cosa humana, l'amor, / una cosa sagrada, estimar / el que la mort ha tocat".​ Chaim Stern, un rabí de Brooklyn mort l'any 2001​.

...La tragèdia de Satanàs és que vol aturar el temps, però solament Déu viu en un present etern. Plora perquè no pot ni aturar el temps ni crear bellesa amb les seves llàgrimes. Només els homes poden creen bellesa experimentant el malenconiós pressentiment que totes les coses del món s'acaben. Aquesta és la nostra manera de dir-li a la mort que no té la darrera paraula...

Pavese ens diu en un dels seus contes que Zeus abandona de tant en tant l'Olimp per perdre's entre els homes i caminar per les seves vinyes i els seus mercats. Ben bé que sap que en el món de les coses humanes tot és efímer, però sap també que només entre els homes es pot gaudir de la bellesa efímera. Hi ha meravelles que només floreixen en el temps dels mortals, que, ben mirat, no és ni el present, ni el passat, ni el futur. És el temps de l'"encara no"...

Tot el món de les coses humanes està tocat per la mort. Però vist de prop i amb una mirada desarmada, és impossible no estimar-lo.

Gregorio Lur​i,1.2.2025

 

pac 99 - Immigrants? L'exemple de l'Imperi Romà

Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable?​ En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

Un cop mort Rem, Roma necessitava més ciutadans. "Així que Ròmul va declarar Roma asil i va animar la xusma i els desposseïts de la resta d’Itàlia a unir-se a ell: esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats". Això passava al segle VIII aC​... el 212 dC l'emperador Caracal·la va fer ciutadans romans tots els habitants lliures de l'imperi....

Al principi del segle II aC, quan el nombre total de ciutadans romans masculins adults era de 300.000, cada any arribaven uns 8.000 esclaus a la península Itàlica fruit de les victòries d’ultramar. Això va donar una gran diversitat cultural i ètnica i va anar diluint la divisió entre autòctons i forans... A mitjans del segle I, a l'actual Itàlia, hi havia entre un milió i mig i dos milions d'esclaus, un 20% del total de la població. Al segle II dC la majoria de la població de ciutadans lliures de Roma ciutat tenien algun avantpassat esclau. Roma no va parar mai de créixer amb contingents de gent de tot arreu i no va deixar d'enviar ciutadans a terres llunyanes...

Als primers segles de l’imperi, els rics eren uns 300.000 sobre 50 o 60 milions d'habitants. Al capdavall, "la gran divisió al món romà era entre rics i pobres", diu Mary Beard (SPQR).

Ignasi Aragay, 1.2.2025

​

 

pac 98 - Aquest gener

El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder... Començarà el seu segon mandat, voltat de milionaris. Serà el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin, Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.

Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant una llengua calcada de l'espanyol, i tots tan feliços, arronsant les espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s'hi pot fer res. El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més o menys profund...

Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s'escampa per les meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l'horror. Veig criatures d'ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va enlloc, perquè ja no hi ha lloc.

Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d'aquest migdia dels gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?

Narcís Comadira, 4.1.2025

 

pac 97 - Fraternitat

​... en l'ordre moral, Catalunya posseeix un solatge que no és ni budista, ni jueu ni musulmà, sinó cristià. Tant se val si la ciutadania practica o no els rituals d’aquesta religió: com totes les creences, el pòsit que deixa una religió ancestral deixa una empremta que no desapareix fàcilment en el si d'una societat.

Per això en plenes festes nadalenques la paraula més lògica en el discurs del president, agradés o no, era fraternitat i no amistat. L’amistat, que va ser una paraula d’enorme valor en la Grècia clàssica (philia), va ser substituïda, a la religió cristiana, per la germanor (del grec adelphos): a Grècia designava més aviat els membres d'una mateixa comunitat, però el cristianisme la va transformar en paraula de caràcter universal. Els capellans no s’adrecen als fidels amb l'expressió “estimats amics”, sinó “estimats germans”. La fraternitat es va convertir en un element fonamental de la moral cristiana, i més encara de la catòlica, religió que pren el nom de la veu grega katholikos, que té a veure amb la universalitat, no amb la tribu.

Quan Torras i Bage​s va encunyar l'expressió “Catalunya serà cristiana o no serà” –lema gravat a la façana del monestir de Montserrat–, no pressuposava que tothom aniria a missa cada diumenge: només volia dir que els fonaments de la nostra societat eren cristians, i que sobre aquests fonaments s’havia d’inspirar tot ordre social i polític al país.​.. ​el contrari de la fraternitat és l'odi ​...

​Jordi Llovet, ​4.1.2025

 

pac 96 - L'àlbum de fotos de la nostra vida

Els àlbums de fotos de la nostra vida contenen ombres d'antany en blanc i negre o esgrogueïdes. Rastres d’amics als quals hem perdut la pista o de familiars que hem deixat de freqüentar. La família!: ens encadena i ens refugia. També records de pèrdues doloroses. I sense solució de continuïtat, somriures de joventut, viatges oblidats, Nadals i aniversaris. Tot enllaçat com una mar de fons que sempre retorna i ens agombola, on passat i present es fonen i ens confonen. "El temps passat i el temps futur, / el que podria haver estat i el que ha sigut / apunten a un sol final que està sempre present", escrivia T.S. Eliot al primer dels seus Quatre quartets publicats entre 1936 i 1942.​..

"El temps no és ni un abans ni un després, sinó tot alhora [...] És com un àlbum de fotos". (T.S.Eliot)...

El temps com un viatge fora del temps. Així és un àlbum de fotos: els anys passen, les instantànies romanen fixades, immòbils, eternes...

​Ignasi Aragay, 4.1.2025

 

pac 95 - La closca i el rovell

​3. LLENGUA. És cert que una part de la feina l'ha de fer el Govern (per exemple, atendre els centenars de milers de persones que esperen plaça per aprendre català), però també és evident que la Generalitat té com a objectiu mantenir-nos en l’atonia i no fer res que posi en problemes el PSOE. Per tant, som nosaltres els que hem de construir un nosaltres més ampli, tant des de la fermesa individual com des del compromís col·lectiu, que en el nostre país, per sort, cristal·litza de forma constant en forma de teixit associatiu, emprenedoria i sentit comunitari. Catalunya ja és, de manera irreversible, un territori pluricultural, però el català com a llengua, i com a adjectiu, competeix en aquest terreny de joc a un bon nivell, en tots els àmbits, i és, per història i per vitalitat, el punt d’ancoratge al territori que tots els catalans necessiten, amb independència del seu origen.

​4. IMBATIBLES. Per a aquest 2025, el meu desig és que aquest rovell de l’ou s’enforteixi, que tregui el país dels despatxos i el converteixi en quelcom que es viu i es respira; que doni un sentit més humà i més vivencial als termes unitat i sobiranies. I que quan els partits catalans pensin a assemblar-se més a la gent, s’adonin que el que realment els falta per aconseguir-ho és la fe en Catalunya i la generositat per fer-ne un nosaltres imbatible.

​Toni Soler, 5.1.2025

 

pac 94 - "El que genera xenofòbia no és la immigració, sinó la sensació de descontrol"

La pregunta correcta és quants immigrants necessita Catalunya o quants en pot absorbir?

— Depèn des d'on t'ho miris. Si t'ho mires des d'una perspectiva purament econòmica o laboral, Catalunya atrau immigració​... perquè té un mercat laboral que depèn d’aquestes arribades. El creixement econòmic depèn d’aquestes arribades. Ara bé, si hi pensem en termes de serveis socials, habitatge, educació... Si aquestes arribades no s’acompanyen de polítiques socials, aleshores tens un problema: per als que arriben i per als que ja hi són.​.. Aquestes classes mitjanes que veuen que van a menys són les més susceptibles d’acabar votant opcions d’extrema dreta... el problema no són els menors no acompanyats. El que genera posicions antiimmigració no ha estat la immigració en si, sinó la sensació de descontrol....

Blanca Garcés Mascareñas, 4.1.2025

 

pac 93 - 50 anys sense Franco i amb monarquia

El novembre d’aquest any farà 50 anys de la mort de Franco i el govern més progressista de la història ha decidit utilitzar el mig segle perquè el PP es retrati,... el PP va ser fundat com a Alianza Popular per sis ministres de Franco, entre altres prohoms del règim​.

... Democràcia no és només absència de dictadura, sinó una cultura política de respecte en la qual hem estat poc o gens entrenats. Només cal veure com funciona la divisió de poders a Espanya. A Alemanya van desnazificar-se perquè Hitler va perdre la guerra. Però Franco va guanyar la Guerra Civil, la història l’escriuen els guanyadors... No és només que no toquessin ni un pèl als jutges i policies de la dictadura, sinó que la desfranquistització mai ha format part d'un pla d'estudis escolar. Amb l'excusa de la concòrdia no es va fer net, i Espanya viurà el 20 de novembre d'aquest any entre la indiferència de la majoria i la provocació d’uns quants.

A les fotos d'aquest aniversari hi apareixerà un incòmode il·lustre, el rei Felip de Borbó. No tan sols està retratat donant la mà a Franco, sinó que deu la feina a la decisió del dictador de fer hereu el seu pare Joan Carles amb el títol de rei. En l’acte d’acceptació davant les Corts, el 1969, Joan Carles va dir: “En primer lloc, rebo de Sa Excel·lència la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”. Revisar el franquisme no és possible sense revisar la monarquia, i això no només no ho vol el PP, sinó que al PSOE ja li està bé.

Antoni Bassas​, 4.1.2025

pac 92 - Per al progrés no hi ha cura

“Som com nans a espatlles de gegants, si podem veure més coses que ells no és degut a l'agudesa de la nostra vista, sinó a la seva altura”. Aquesta imatge, creada probablement per Bernard de Chartres, ha travessat els segles. La va recollir Newton a la seva àcida polèmica amb Robert Hooke, el seu antagonista més entusiasta i càustic. De Newton la va prendre Stephen Hawking en escriure el seu llibre A espatlles de gegants, on ens explica que així com ell es recolzava en Einstein, aquest es recolzava sobre Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic… fins a arribar a Hiparc de Nicea, que va ser qui ens va deixar a tots el cel en herència.​.. Per a Newton, el domini del saber precedent era la clau de nous descobriments científics... Sense memòria no hi ha genialitat... Tot seguint Newton, Daniel Dennett recorda a la seva biografia (He estat pensant) que, a diferència dels artistes, cap científic és insubstituïble: "Treu Shakespeare, Chaucer o Mozart, i eliminaràs la creació arbitrària d'una ment humana única; treu Newton, Darwin o Einstein, i no eliminaràs res que a la llarga la ment en general no pugui substituir". Té raó. Les ciències fan patents les veritats que ja estaven d'alguna manera latents en el saber precedent, mentre que els artistes creen, fan aportacions inèdites al món de la vida...

La tecnociència sap cap a on orientar-se; el que no sap –ni la preocupa– és si el que persegueix és bo o dolent. La ciència no és filantròpica. No sabrem mai quins perills pot haver-hi amagats en la darrera conquesta científica. "El perill és intrínsec. Pel progrés no hi ha cura", diu a Maniac. La ciència i la tecnologia no són, però, el tot de l'home. Per aquesta raó necessitem que els artistes, els filòsofs, els poetes... continuïn oferint-nos imatges genials de permanències antropològiques. La necessitat de les humanitats és urgent.

Gregorio Lur​i, 5.1.2025

 

pac 91 - Seleccions catalanes, l'altra pedra a la sabata

Un precedent favorable, un acord d'investidura i una llei espanyola que facilita les coses. L'oficialitat de les seleccions esportives catalanes compta amb aquests ingredients per arribar a bon port.​.. la llei estatal de l'esport del 2022, que obre la porta al reconeixement internacional de les seleccions d'esports que tinguin un "especial arrelament al territori" o quan la federació autonòmica s'hagués constituït abans que l'estatal.​..

Amb tot, el conseller d'Esports, Berni Álvarez, va causar desconcert quan va dir en una entrevista a El País la setmana passadaque "no és el moment" d'impulsar la selecció catalana de futbol i va rebaixar expectatives sobre els esports principals, cosa que va causar malestar a ERC, que ho va veure com una "renúncia" i va reclamar el compliment de tots els acords. Serà aquesta una altra pedra a la sabata de la legislatura? En la missió per l'oficialitat, hi juguen un paper clau les federacions, però també la política. PSC i ERC van pactar promoure "la projecció internacional" de les federacions catalanes i el "reconeixement" de les seleccions...

Dins de les federacions n'hi ha que voldrien treballar per l'oficialitat, n'hi ha que no es posicionen i n'hi ha que no volen. Qui no està per la feina de pressionar per l'oficialitat és la Federació Catalana de Futbol. Fonts de l'organisme que lidera Joan Soteras han aclarit a l'ARA que la federació "només està per ajudar l'esport" i "no per entrar en política"...

​Roger Palós i Martina Alcobendas, 12.1.2025

pac 90 - "La Revolució sandinista és una de les grans decepcions de la meva vida"

 

John Carlin: A mi em fascina Nicaragua perquè hi vaig viure en una època feliç i esperançadora, quan el sandinisme era la llum de l'esquerra internacional, a finals dels anys 70. Jo hi vaig arribar, als 80, quan regnava el desengany amb el totalitarisme de la Unió Soviètica i la Xina i existia un anhel per una esquerra més humana i lliure, fidel als principis d'igualtat i justícia social. Era jove i em vaig deixar portar per l'entusiasme de la Revolució Sandinista, i és una de les grans decepcions de la meva vida: veure com va començar, amb aquells grans ideals, i com ha acabat 40 anys després, reproduint la dictadura que havien fet caure, m’ha marcat com a periodista i m’ha fet més escèptic, més desconfiat. És una història trista però malauradament habitual​...

John, després d'haver vist fracassar tants processos revolucionaris, ¿ha perdut la confiança en la revolució com a procés de canvi?

— J.C.: Sens dubte, sóc més escèptic i descregut que quan era jove i vivia a Nicaragua, però encara crec que la gent ha de mantenir els seus ideals i lluitar per ells, fins i tot quan estan condemnats al fracàs. És una qüestió de dignitat humana, de mantenir viva la flama de la moral, la noblesa i la decència. L'objectiu de tenir més igualtat i justícia social sempre el compartiré. Cal mantenir l'esperança que no tothom es corromp. I tot i que no aconseguim fer un món millor, a poc a poc avancem. El món és ara millor que quan jo vaig néixer, tant políticament com econòmicament.​..

Xavi Serra parla amb en John Carlin sobre el seu comic "Bèsties",  8.2.2025

pac 89 - Ja no es pot dir res

​Hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa que la gent s'ofen per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se'n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”.​..

 No és cert que ja no es pugui dir res. Ans al contrari, molta gent pot dir moltes més coses, i divulgar-les de forma massiva, gràcies a la revolució digital... l’anonimat fa que la gent expressi dèries i fòbies sense cap mena de filtre, amb una gran tendència a l’insult. I les opinions més radicals sempre troben més ressò que no pas les més assenyades. Els exabruptes generen més reacció i, per tant, l’algoritme els premia amb més visibilitat. És un cercle viciós...

El concepte d’opinió pública s’ha democratitzat, i això és objectivament bo, encara que suposa uns riscos molt difícils de controlar. El narcisisme i la recerca dels cinc minuts de fama de què parlava Warhol han omplert les xarxes de falsos herois, falsos profetes i falses víctimes. La difamació està a l'ordre del dia, qualsevol frase pronunciada ara o fa deu anys pot ser extrapolada i tergiversada, i l'afany per revisar el passat amb ulls inquisidors desprèn un tuf orwellià que fa caure d'esquena.

Sí, es pot dir de tot. Fins i tot es pot ofendre a tothom (no hi ha res més fàcil que ofendre, o que fer-se l'ofès, i sol sortir a compte)...en general d’efectes efímers.

Toni Soler, 19.1.2025

pac 88 - "Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n'és un"

— De fet, me'n penedeixo molt, d'haver anat a les tertúlies. Per més seriosament que ho vulguis fer, sempre formes part d'un espectacle. El periodisme ha de buscar la vivor, que passin coses molt ràpides, i tu estàs obligat a simplificar, a reduir, a exagerar i a cridar, si vols fer-te notar...

— Molts conflictes del món no tenen solució; el nostre n’és un. L’ideal d’Espanya és planxar tota diferència i ser França. Per la part de Catalunya, la visió que tenim és que volem ser un país normal. És una de les expressions que més he sentit: “Jo el que vull és un país normal”. És que no ho ets. Les circumstàncies històriques t’han fet un país anormal. Tu has de partir d'aquesta base. La realitat és que a Catalunya hi ha molta gent que no se sent identificada amb la catalanitat. Davant d'això tu pots forçar-los a triar i aleshores hi haurà una fractura, i a més seràs impotent, perquè no tindràs prou gent darrere teu per fer el que vols fer.

​Però... per què sempre ha de cedir la meitat que està identificada amb la catalanitat?

— Perquè per canviar la realitat necessites la força. El que ja té la realitat no necessita la força.​.

.— El futbol m'agradava molt, però ara no el suporto per tota la xerrameca que ha generat. Un dels elements de la crisi dels mitjans de comunicació és que són avorridíssims: sempre parlen del mateix i tots parlen del mateix alhora. Genera relativisme d'una banda i obsessió de l'altra. Com que després d'una obsessió en ve una altra i una altra i una altra, en el fons res és important...

​Antoni Puigverd entrevistat per Albert Om, 19.1.2025

 

pac 87 - Són uns "hooligans" 2

... Amb Déu mort i enterrat, amb les utopies substituïdes per distopies, amb les ideologies revolucionàries desacreditades, amb la catàstrofe climàtica a la porta de casa amb incendis i aiguats, només queda el diner com a horitzó de salvació i la versió més rudimentària i rebregada de pàtria com a ancoratge de la tribu. No una pàtria-cultura o una nació de ciutadans, sinó una pàtria-mur bel·ligerant, una nació forjada contra els enemics externs i interns. Aquesta és la precària felicitat que empaitem a cegues: cartera i bandera excloents.

La ultradreta de l’ultraindividualisme, l’autoproclamat capitalisme llibertari, és una ventada huracanada que s’ho està enduent tot... un dia ens mirarem als ulls els uns als altres per construir plegats un futur millor. Potser. Només potser.

Però ara mateix, ficats en aquest remolí de por i fatalisme, en què l'esperança ha esdevingut un afer estrictament privat, personal, intransferible i monetari, fa basarda veure què diuen i què poden arribar a fer els que mouen els algoritmes de la comunicació en nom d'una falsa llibertat i s'han fet seus els despatxos del poble: hooligans d'una democràcia a la deriva.

Ignasi Aragay, 19.1.2025

pac 86 - Són uns "hooligans" 1

A finals dels anys 60 i durant els 70 ens vam alliberar alegrement de la cotilla religiosa i vam combatre la dialèctica guerrafredista nuclear: marcava la pauta el "fes l'amor i no la guerra". Van caure corbates, les faldilles es van escurçar. Vam mirar a l'Orient amb curiositat espiritual. Hi havia obertura mental i optimisme ambiental. Crèiem en el progrés. Es volia fer lloc per a tothom en el festí d’un capitalisme per reformar, d’unes classes socials per igualar, d'una llibertat per expandir. La cosa no va anar ben bé així, esclar.​ Mig segle després, s'ha girat la truita​... Ja no queda cap dubte del nou paradigma: el dret a fer-se ric i a exercir descarnadament el poder que això t’atorga. La democràcia està en venda i l'estan comprant uns hooligans de la llibertat...Trump i Musk són obscenament rics i estan disposats a fer i desfer a plaer. Saben que res els penalitzarà, tant si giren l’estat de dret del revés com si regiren la geopolítica i ignoren la crisi climàtica... La brutalitat del Hitler original ha estat reescrita per suavitzar-ne les formes i assegurar-ne el fons: odi a la diferència. Com deia Rafael Argullol, el triomf del capitalisme és tan aclaparador que la mateixa paraula ha desaparegut del llenguatge habitual. Directament tothom vol ser milionari i deixar de treballar. Aquest és l’horitzó íntim universal... tot per al poble, però... contra el poble. I ves per on el poble, decebut amb tot, desesperat, els vota igualment...

Ignasi Aragay, 19.1.2025

 

pac 85 - El general Franco continua mort

Pedro Sánchez ha decidit recordar-nos que el general Franco va morir fa 50 anys... Falten 10 mesos perquè es compleixi l’efemèride. I a més, el 20-N no va ser precisament una proesa col·lectiva, no va tenir l’èpica d'un 2 de maig madrileny o d’un 11 de setembre barceloní. Va ser la mort d'un avi al llit, un fet natural –el hecho biológico, com se’n deia aleshores– que demostra que la dictadura franquista era un règim fortament instal·lat i que a Espanya hi havia més franquistes passius que no pas opositors actius al règim, encara que ara tothom digui que aquell dia va brindar amb xampany. El cinquantenari de la mort de Franco hauria de ser recordat sobretot pels franquistes, perquè va ser un èxit personal del dictador, acomiadat, a més, amb tots els honors i mostres massives de dol.

Si el govern espanyol vol celebrar la democràcia, hauria de tenir una mica de paciència. El 1975 Espanya no era un país democràtic ni en la closca ni en el rovell, amb la notable excepció de Catalunya i el País Basc. Després de la mort de Franco, ens vam menjar amb patates el seu successor nomenat a dit, Joan Carles I, i abans que arribés la democràcia plena va caldre desmuntar el règim franquista peça a peça, des de dins, sense estridències i sense passar comptes, gràcies a la tutela dels militars i els jutges...

El problema –per a PSOE i PP -  és que aquest cop també ha incomodat el rei Felip, a qui no fa especial il·lusió recordar el pecat original de la dinastia que encarna...

Almenys serà una ocasió per recordar que l’autogovern català és anterior a la Constitució espanyola...

el fet que es recorda ja ens el sabem: el general Franco is still dead (continua mort). Ho va dir durant moltes setmanes el gran Chevy Chase a l’informatiu satíric del Saturday night live...

Toni Soler, 12.1.2025

pac 84 - Sóc massa pessimista?

Tota novetat és un repte, un punt de partida d'un moviment que no cerca el que és bo, sinó el que és nou. El que és bo és poc comercial, perquè perdura​...​ Som éssers que consumeixen ràpidament el seu present, convertit en fast food. L'obsolescència que ens persegueix. El transhumanisme sembla estar a tocar. I, tanmateix… no som feliços...

La “societat del risc”. Com més complexes són les nostres tecnologies, més en depenem i com que avancen amb més velocitat que la nostra capacitat per preveure les seves conseqüències, sempre ens trobem en fora de joc... ens estan bombardejant amb l'absurda tesi que la memòria ha perdut rellevància pedagògica perquè tot és a internet. Segons la meva manera de veure-ho, aquest és, exactament, el drama: a internet hi és tot: bo i dolent, veritat i mentida, sublim i ridícul, biologia i pornografia, amistat i abús, ingenuïtat i perversió... Tot és a internet, en efecte, tot... tret del criteri, que és el que converteix la informació en coneixement valuós. El meu criteri és dins meu o no és enlloc... 

¿Som a les portes d'un temps en què cadascú haurà de decidir si ser humà o dedicar-se al vagareig intel·lectual?...

Gregorio Luri, 18.1.2025

 

pac 83 - Déu contra Trump 2

Després d'escoltar el parlament de la bisbe, Trump va passar immediatament a l'atac qualificant-la de "pseudobisbe" i de "radical d'esquerres" que li professa odi a ell... Ves per on, el president més desagradable i agressiu en el seu to demanant que una religiosa se li adreci amb amabilitat. El cas és que ella va ser extremadament suau i educada en les formes. Simplement el Trump milhomes orgullós no accepta cap dissidència...

La nació i el Déu de Trump són els d’un radical ultraconservador: amb mi o contra mi. Un líder, una veritat. Els que em destorben, els expulso... Vol súbdits dòcils, i la resta, esborrats. Trump té esperit estalinista, purgador. Té vocació de totpoderós, ... La firma dels primers decrets a la manera imperial, és prou indicativa... Uns quants decrets són de dubtosa constitucionalitat. Tant se val.

La bondat en si mateixa no és garantia de bona política. Això ho sabem com a mínim des de Maquiavel. En aquest punt de la història no podem caure en ingenuïtats. Ja tenim clar que els països actuen per interessos i no per principis. Però aquest Trump deïficat, brutal i impulsiu és tot ell una exageració, tot ell un prejudici. Vulgar, arrogant i superficial, ... En fi. Trump no és que no tingui ètica dels principis, és que tampoc té ètica de la responsabilitat. No és que no sigui bondadós, és que és un insult a la bondat.

Ignasi Aragay, 26.1.2025

 

pac 82 - Déu contra Trump 1

No tot està perdut. Hi ha qui s’atreveix a dir-li les veritats a la cara al prepotent de Trump. A denunciar el seu darwinisme banal contra els dèbils, els desheretats, els diferents. Les paraules de la bisbe anglicana de Washington Mariann Edgar Budd, que el nou president va haver d'escoltar calladet des d'un banc d'església en el servei interreligiós de la investidura, han estat un bàlsam davant l'abisme trumpià, davant la seva retòrica verinosa, davant la seva mirada sempre incendiada d’odi contra els que considera enemics, que són molts i variats. Ara també ho és aquesta dona de 65 anys, historiadora i teòloga, casada, mare i àvia, erudita i sàvia, compromesa amb la lluita contra les injustícies i a favor dels marginats, siguin com siguin i vinguin d'on vinguin, immigrants o membres del col·lectiu LGTBI+.

Dins el món cristià, Marian Edgar Budd representa exactament el contrari que un Trump que es proclama elegit per Déu "per salvar" els Estat Units. Quin Déu tan diferent tenen l'una i l'altre, oi? Com pot ser? Doncs perquè cadascú es fa Déu a la seva imatge i semblança...  El Déu d’ella és compassiu, el d’ell és condemnatori. El d’ella és pacífic, el seu guerrer. El d’ella és obert a la novetat (dels costums, de la ciència), el d'ell dogmàtic i inflexible. L’un és acollidor, l’altre irat. L'un genera confiança, l’altre fa por. Marian Edgar Budd creu en un Déu amable, humil i compassiu com ella. Donald Trump creu en un Déu insolent, extremista i venjatiu com ell: un Déu més Antic Testament...

Ignasi Aragay, 26.1.2025

pac 81 - Les millors innocentades

No cal inventar innocentades expressament per un dia com avui perquè n'hi ha que fa temps que circulen, algunes de boníssimes, com ara l’amnistia, o que el Barça ja tornaria a jugar al Camp Nou abans d’acabar el 2024, o aquella altra del ministre que va dir que el tren a Espanya vivia el millor moment de la seva història. I n’hi ha de cruels, com ara que Mazón continuï sent president del País Valencià.

Algunes sonen molt gastades i tenen poca gràcia, com ara que Ayuso abaixi impostos i reclami un millor finançament o que en l'època en què saben de nosaltres fins i tot la talla dels calçotets, t’arribi una factura de la llum amb lectura estimada de 800 euros perquè no han pogut accedir al comptador. N’hi ha que estan molt treballades, com aquesta que Manuel Valls torni a ser ministre, o allò tan sensacional que la Federació Espanyola de Futbol hagi triat un president que ja ve prevaricat de casa. Veus que bé? Feina feta no fa destorb.

En la categoria de les innocentades que es veuen a venir de tres hores lluny, destaca poderosament la promesa de "finançament singular per a tothom" (innocentada i oxímoron, simultàniament), l’ús del català als organismes de la UE i les multes de 500 euros que diu que posarà l'Ajuntament de Barcelona a ciclistes i conductors de patinet que circulin per les voreres.​..

Antoni Bassas, 28.12.2024

 

pac 80 - Un "last dance" per a Junqueras

Passat el procés electoral intern d'ERC, cal preguntar-se per què ha guanyat Oriol Junqueras, i també per què ha obtingut només el 52% dels vots.​

Una part del vot a Junqueras prové de la seva xarxa d'aliances internes, com és normal per un dirigent que ha dedicat bona part del seu temps, des de la sortida de la presó, a recuperar el control de les bases. Una altra part, però, s'explica pel vincle emocional amb el líder que més directament va patir la repressió de l’Estat, i el que més atacs ha rebut des de l'exterior –particularment des de Junts, de l'exili i de l’ANC–. És molt difícil per als militants republicans assumir que Junqueras passi a la història com el principal culpable de tot el que va sortir malament el 2017.​ Per a una gran part de les bases seria lògica i assumible la sortida de Junqueras, però no per la porta de servei.​..

La victòria de Junqueras també demostra que els que l’han votat no el consideren el principal responsable de la davallada electoral del partit... Finalment, la incapacitat dels opositors per trobar un candidat de primer nivell –la qual cosa és conseqüència de la nefasta política de quadres del partit– explica també el triomf de l’exalcalde de Sant Vicenç dels Horts.

Però hi ha una altra dada irrebatible, i és que Junqueras va arribar a la presidència d’ERC el 2011 amb més del 90% dels vots, i ara s'ha hagut de conformar amb un 52%... 

Junqueras​... ha de convèncer les desenes de milers de ciutadans que han deixat de votar ERC en els últims anys. Els republicans són el partit que ha patit el càstig més sever dins del sobiranisme, i això es deu al fet que va ser ERC qui va engegar el Procés, qui va arrossegar CiU i qui va convèncer amplis sectors del país que la independència es podia activar des de l'administració autonòmica i la mobilització popular. ​En aquesta nova etapa, Junqueras ha d’aconseguir captar el vot sense formular promeses que, si no canvien les circumstàncies, no podrà complir.

De fet, ERC és la responsable del gir pragmàtic del sobiranisme. Aquest gir, però, ha beneficiat el PSC... ​i també Junts...

Toni Soler, 22.12.2024

pac 79 - Yolanda Díaz i "la patronal"

Jo trobo, és cert, que dediquem massa hores de la nostra vida a la producció. Però quan algú com Yolanda Díaz parla de “reduir la jornada laboral” s'està referint a el treballador, en genèric, no pas a la majoria de nosaltres. Reduir la jornada laboral dels mestres vol dir o bé deixar els alumnes amb mitja hora menys de classe (inviable) o bé contractar més mestres (hum, inviable). I naturalment, aquesta és una qüestió que s'ha de pactar –en el sistema capitalista– amb la patronal. La gran patronal, que la petita prou feina té. Cap perfumer, carnisser o pagès li podrà dir als treballadors que emboliquen regals, piquen carn de canelons o reguen enciams que han de plegar mitja hora abans. Mesures com la de Yolanda Díaz el que fan és incentivar una societat d'autònoms. Els únics que no tenim hores, perquè l'únic que tenim és por. Si el patró de la teva empresa –siguis tu o sigui un altre– pensa, justament, que no dona l'abast i que calen més hores, el que fas, sovint, és convertir-te en accionista de facto. No vols que l’empresa hagi de tancar, i per aconseguir-ho, si cal, regales mà d’obra. Tinc la incòmoda sensació que quan Yolanda Díaz parla “dels treballadors” només parla per un tipus d’obrer avui en extinció. El que té sindicats i paga doble, atur, i cap estrés, esclar, per la baixa productivitat o resultats. El cambrer que posa una cervesa al repartidor, el repartidor que porta un paquet al carnisser, el carnisser que ven la carn picada a la cangur, la cangur que cuida els nens de la periodista i la periodista que ara mateix està redactant la notícia sobre Yolanda Díaz no tenen cap possibilitat de reduir la jornada laboral en mitja hora.

​Empar Moliner, 21.12.2024

 

pac 78 - Franco era comunista

Preparem-nos per a les altes radiacions de mentides, desinformació i confusió a què serem exposats. La líder d’Altern​ativa per a Alemanya, Alice Weidel, ha dit a Elon Musk que “Hitler era comunista”. Que Hitler matés comunistes (entre d'altres) deu ser un detall menor. L'argument que va fer servir és que Hitler va nacionalitzar empreses. Doncs igual que Franco, que va crear un monopolístic entramat d'empreses públiques, perquè els totalitarismes es toquen i, en canvi, aquesta política, no va convertir en comunista el dictador espanyol, com és públic i notori.​..

Que facin servir aquesta llibertat (d'expressió) per mentir, falsejar, assetjar, amenaçar i embrutar també deu ser un detall sense importància...

La ultradreta vol reescriure la història perquè és massa explícita amb les seves arrels i el seu tipus de discurs.​.. i no paren de repetir les mateixes mentides adreçades a les emocions de la gent, a veure si així les converteixen en veritat.

Antoni Bassas​, 11.1.2025

pac 77 - Homes i dones cap a homes i dones

 

Llegim a l’ARA, a propòsit de la revelació d’Ana Polo sobre el fet que ara fa deu anys “el seu cap, Quim Morales, la va agredir sexualment”, que “més de la meitat de les periodistes catalanes, un 54%, han patit assetjament sexual a la feina al llarg de la seva carrera”.

Plena de desconcert i tristesa, haig de dir que tinc molts dubtes sobre el que considerem agressió sexual o comportament inadequat o directament fastigós. Per a mi el piquito d​'en Rubiales, l'episodi de l’Errejón (amb la dona que diu que l'ha agredit, i que, seguidament se'n va a casa d'ell) o aquest que ens ocupa, un petó en un pàrquing, que ella fa veure (perquè pensa que li ha de caure bé per tenir feina) que és consentit, no són el que jo consideraria “agressions sexuals”. Tampoc un piropo groller, com asseguraven unes banderoles de l'Ajuntament de Barcelona.​.. Fa molts anys, molts, que m’arrossego pels mitjans i he vist de tot. Dones assetjades o titllades de putes, perquè si tenien tal programa era degut al fet que s’hi havien posat bé, mai pels seus mèrits. Però homes (nois) assetjats o seduïts, també n'hi ha hagut. I molts. A l’entreteniment català no hi ha hagut casos, que jo sàpiga, de dones assetjant subordinades, amb finalitats sexuals, però en llocs molt propers, sí. I per finalitzar.​ En aquest món de competició i egomania, el més dolorós, segurament, és el setge laboral. I els crits, els insults cap als treballadors (la majoria amb contractes d'obra, precaris) per part de l​'estrella de torn, fins a fer-los plorar, fins a fer-los desitjar no tornar mai, les paraules sibil·lines i cruels, les desqualificacions en públic, l’abús que fa la pèrdua de confiança en un mateix, i que han estat el pa de cada dia fins no fa gaire, us ben asseguro que no tenen gènere. Ho han fet homes i dones a homes i dones.

Empar Moliner​, 11.1.2025

pac 76 - Mayor Zaragoza al plató

​... Federico Mayor Zaragoza era un home ordre disconforme amb l’ordre mundial: “Tots mirem els informes PISA i oblidem que els fa l’OCDE, que és una organització econòmica. Estan molt bé, però diuen que tal nen ha de saber més anglès o matemàtiques. No, això no és educació. És capacitació. Un pot saber moltes matemàtiques i ser un maleducat total. Educar és aconseguir que cada persona es domini a si mateixa (com deia Giner de los Ríos) i sigui capaç de dissenyar el seu futur. Cada ésser humà és un creador. Això és ser educat”.​

Això va dir​ a l’entrevista que li vam fer a l’ARA el 2018. I va afegir: “Miri, els educats són els lliures i els responsables. Ara mateix som uns irresponsables. Hi ha 10 o 12 persones que tenen una riquesa tan gran com la meitat de la població mundial. No pot ser. Hem estat acceptant la inacceptable... Fins fa uns anys el 95% de la gent naixia, vivia i moria en 40 km quadrats. Érem obedients, silenciosos, temorosos. Però ara podem saber el que passa i expressar-nos. El silenci és un delicte, no podem callar”.

​Antoni Bassas, 21.12.2024

pac 75 - Capellans a la moda? El perquè de les casulles de Notre-Dame

... L'Església, al llarg del temps, ha estat terriblement hàbil en l'ús del poder semiòtic de la indumentària, per tal de mostrar poder i magnificència quan ha calgut i, paral·lelament, austeritat i respectabilitat moral quan s'ha requerit...

Davant de la potència estètica de l’Església, què va passar a Notre-Dame? Doncs que la voluntat de mostrar-se més oberts, moderns i pròxims va matar l'autoritat i el to imponent. La mateixa sensació de quan t’apareixen els pallassos Pallapupas als hospitals infantils, amb bates de metge però amb detalls de coloraines i nassos de pallasso, perquè els nens i les nenes oblidin la realitat i el dolor intrínsec del lloc on són. Però, en aquest cas, caldran més que colors i dissenys pop per oblidar el patiment tan profund que ha causat l'Església durant tants segles, ja que nosaltres estem lluny de ser infants amb la innocència i la credulitat intactes. Definitivament, l’Església catòlica, si vol mostrar-se més pròxima, divertida i oberta, no pot limitar-se a una renovació estètica, sinó més aviat a un sacseig profund i determinant de la seva estructura.

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.2024

 

pac 74 - Capellans a la moda?

Als religiosos, amb una vida entregada a l’espiritualitat i amb vots com la humilitat o la pobresa, no solem associar-los a fenòmens tan terrenals com la moda. Però és ben cert que, al llarg de la història, l’Església catòlica ha estat una de les institucions que han sabut emprar la moda d'una manera més magistral i efectiva.

L’especificitat de la indumentària eclesiàstica neix al segle IV, quan, arran del desenvolupament dels monestirs, van començar a vestir-se diferent de la societat civil. Per això, aquesta vestimenta conserva avui dia l'estètica de l'època, quan els pantalons encara no s’havien implantat en la moda masculina i la túnica en forma de T la duien tant homes com dones. La túnica, com a record dels seus orígens, és el punt de partida de la vestidura més essencial i ben dissenyada de la indumentària eclesiàstica, la sotana, fixada com a indumentària bàsica per infondre en els sacerdots un to imponent, seriós, senzill i auster. Unes línies molt bàsiques, majoritàriament de color negre i sense elements ornamentals per transmetre la renúncia als plaers materials i a la vanitat, en pro del món interior. Un color negre que, a més, es contraposa amb el blanc del coll, com a símbol de puresa de l’ànima.

Al revers de la moneda de la renúncia i l’austeritat sacerdotal trobem els alts càrrecs eclesiàstics, amb el desplegament estètic de tot el poder econòmic i polític de l'Església. Ornamentacions luxoses com puntes de coixí, pells o joieria unides a teixits d'alta qualitat i tints vermells i porpres –dels més cars, i per això reservats tradicionalment a alts dignataris– han vestit bisbes, cardenals i papes. De fet, la indumentària dels cardenals electes en els conclaves pot arribar als 6.000 euros.​..

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.12024

 

pac 73 - Cosa nostra

No som al 1714 ni al 1939, però la majoria del país, que durant la dècada de 2010 veia amb bons ulls una Catalunya més sobirana, viu el post-Procés amb un sentiment de derrota i de frustració, que s'ha escampat inevitablement perquè –sense ànim d’ofendre ningú– rere el moviment sobiranista, que va fer possible la gran mobilització de l​'1 d​'Octubre, hi havia la part més activa de la població, la més decidida, la més organitzada i la que més creia en el país. Aquelles cohorts de ciutadans que havien de construir la Catalunya sobirana, en gran part, formen ara una gran massa escèptica, que s'ha vist decebuda pels seus propis conciutadans (els que van rebutjar el referèndum i van aplaudir-ne la repressió), pels seus líders (que no van saber fer la part de feina que els tocava) i per la democràcia espanyola, que els va respondre amb violència i prou.​.. Mentrestant, el país va fent i als cenacles on no fa gaire es discutia apassionadament de política, ara es parla de com enfortir el país, de salvar el català de les amenaces enormes a què s'enfronta, de millorar la cultura, el teixit social, el territori, l'habitatge. Això és política, i tant; però no té molt a veure amb el menú que ens ofereixen uns partits catalans entotsolats, un govern autonòmic que només vol perpetuar-se a través de l’anestèsia col·lectiva i un Estat on la consciència democràtica és massa feble per enfrontar-se als poders fàctics... molts catalans han decidit, potser sense dir-ho en veu alta, que torna a ser el moment de deixar la política de banda i reprendre la vella doctrina de “fer país”, des de la base, esperant que arribin temps millors; nous lideratges, noves idees. Amb un Estat hostil i una Generalitat sedada, toca arremangar-se i assumir que, com ha passat gairebé sempre, el país és cosa nostra, de tots i de cadascú...

Toni Soler, 8.12.2024

 

pac 72 - Exhibir-se sexualment

Em mirava el programa First dates, que és un programa de “cites” reals​... Al programa tot sovint es fan petons amb llengua o xarrupades d’orella i balls eròtics esforçats i tristíssims.

Aquesta absència de privacitat a l'hora del sexe, que en realitat és molt primitiva (un animal no s’oculta, esclar, per a l'acte sexual), em sembla que és pròpia d’aquests temps que vivim. No us penseu que parlo com una vella escandalitzada. No estic escandalitzada, sí fascinada. Diria que avui tots patim una certa confusió, ens mostrem molt equívocs, en el terreny sexual. Penso en el cas d’Íñigo Errejón, per exemple. El “no és no” que li va dir una de les denunciants (ell en va fer cas) va ser dins d'una habitació, on hi havia un llit. Per a mi, entrar en una habitació (havent dit, esclar, moltes paraules abans, algunes potser tendres) és un codi, té un significat. Assistim a denúncies per abús sexual, que en privat considerem poc morals, banals i poc fonamentades. I assistim, a les discoteques i als programes com aquest, a perreos públics i tocaments també poc morals, banals i poc fonamentats. Passem de l’exhibició al puritanisme, tots i totes, en qüestió de minuts. Oferim i neguem, proposem sense paraules i ens ofenem si accepten sense paraules. Perquè les actituds, que compten com les paraules, i les mateixes paraules no valen res, ja no signifiquen res.

Empar Moline​r, 7.12.2024

 

pac 71 . El desordre

Temps complicats. Tot és el que sembla: una enganyifa dels de dalt.​.. Tampoc no et pots refiar del mòbil: no hi ha dia sense la notícia d'algú que va pensar-se que la trucada era del banc i al cap d'una estona se li havien esfumat els estalvis.​..(el primer manament dels escriptors de discursos polítics és encabir-hi problemes de la gent normal), “i això amb cinisme, si cal, i un cert sentit del caos”.

“Un cert sentit del caos”. Caram. La desconfiança s'estén. Conversa sentida a la parada de l'autobús entre dues senyores grans: “Jo ja no miro les notícies, perquè tot són desgràcies”. “Això de donar-nos males notícies ho fan perquè ens morim abans i no ens hagin de pagar les pensions”. “Però jo no em penso morir, eh?” Aquesta és l’actitud.

Antoni Bassas​, 7.12.2024

pac 70 - Llibres amb obsolescència programada: Llegir els llibres quan toca

L’arrel del problema és doble. D'una banda, el frenesí capitalista ens empeny a un consum continuat i insaciable de tot: la moda, el renting dels cotxes, els mobles etc., tots els productes en general tenen ara una vida més curta. De l'altra, la saturació del mercat: com més llibres, menys temps i espai per a cadascun...  la superpoblació editorial exigeix uns mecanismes de control poblacional que comporten matar llibres que encara podrien viure força més temps, i alhora, no permet que alguns nounats es desenvolupin com cal...

La veritat és que als mitjans hi ha poc espai per als llibres que no són novetat estricta. Els periodistes culturals estan sepultats per una allau tan enorme de llibres acabats de desenfornar que no es poden permetre mirar enrere... Fabriquem llibres amb data de caducitat: si no els llegeixes quan toca, val més que te’ls saltis. Són llibres amb obsolescència programada. El més curiós és que aquest escurçament de la vida dels llibres passa malgrat que no sembla que a ningú li interessi en especial: ni als editors ni als llibreters ni, encara menys, als autors. I, tanmateix, tots actuem segons les normes que imposa aquesta maquinària que ningú governa.

De vegades em pregunto quins seran els llibres actuals que passaran a la posteritat, si és que en la postpostmodernitat continua existint això de la posteritat, i de vegades em responc que res no passarà a la posteritat perquè res no haurà sigut prou processat ni paït...

Carlota Gurt, 7.12.2024

pac 69 - Llibres amb obsolescència programada

​Miquel Adam em deia que per primer cop en aquella fira no havia portat tots els llibres; alguns, a contracor, els ha hagut d’abandonar: després de fer-se un fart de traginar-los amunt i avall, ja no venen. Em va explicar també que fa poc ha tret un parell de llibres boníssims que estan passant desapercebuts, tant entre la crítica com entre els lectors. I això, esclar, és frustrant.

La vida dels llibres és cada dia més curta. Preocupantment curta, de fet. Els longsellers (els llibres que es venen de mica en mica, però al llarg de molts anys) són l'excepció. Celebro les excepcions que aguanten molt, però continuen sent això: excepcions. La majoria no només venen poc, sinó que venen durant poc temps​...  Cada campanya implica rotacions en les taules de novetats i condemnes a la lleixa que no es mira gairebé ningú...  en general, un llibre és definitivament mort al cap d'un any...  Però la realitat és que la vida del llibre és molt més curta que això, perquè, després de la primera campanya que ensopega, ja comença l’agonia... un llibre és mort al cap d'un mes de néixer...

Carlota Gurt, 7.12.2024

 

pac 68 - Els vells (els d'ara i els d'abans)

​Això de l’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa.​..

Fa un segle l’esperança de vida era menor, esclar, però la vellesa existia igualment. Només passa que s’era vell més d’hora. Els protagonistes ​de l'obra Els vells d'Ignasi Iglésias tenen 70 anys i 65. Han estat acomiadats de la fàbrica tèxtil on han fet de filadors durant dècades i, amb ells, tots els de la seva edat. En aquells temps no hi havia ni atur ni jubilació. Sense feina, eres home mort.​..

Iglésias va directe al gra. Els personatges són diàfans. Allò que els preocupa és la tríada bàsica: feina, menjar i família. Tenen perfectament assimilats els rols de gènere de l'època i la moral del treball. Els homes no es veuen vivint sense treballar, la fàbrica és la seva vida.​..

Iglésias va morir el 1928 relativament jove, als 57 anys​... Però aleshores era prou normal finir a aquella edat.​ “L’enterrament d’Iglésias va aplegar 50.000 persones davant de casa seva, al passeig de Sant Joan, i més de 100.000 van seguir la comitiva fúnebre des del Clot fins al cementiri de Sant Andreu, on és enterrat. Vuitanta amics seus van portar, rellevant-se, el fèretre, en un enterrament on hi va haver més de dues-centes corones”, relata Gemma Bartolí.

Tot això ha passat avall, oblidat... Per descomptat, el nostre món ha canviat molt. Fins i tot hem proscrit la paraula vell, tot i que els vells són més vells, i en la piràmide poblacional són molts perquè la natalitat està sota mínims. ¿Però realment hem canviat tant o senzillament ens hem fet més longeus? El cas és que molta gent assalariada torna a tenir problemes per pagar el lloguer i pateix per la seva vellesa. Potser, doncs, l’obra Els vells és molt més jove del que ens pensem.

​Ignasi Aragay, 14.12.2024