Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos.
Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s'estrenyés encara més
al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el
català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que
han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes
extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una
batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als
mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que
falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que
es diu “Català per a tothom”
i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de
fer-te parella lingüística d’algú... falta sang... sang de
la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que
no se'ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i
sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem
votant els de l’odi...
