Nota de l’amanuense. 30 de juliol de
2025
Avui m’he llevat angoixat, el cap no
parava de donar voltes a un sol fet: el genocidi dels palestins.
No em cap al cap com el món pot permetre
aquesta barbàrie. Cada cop que veig o escolto les notícies
emmalalteixo. No ho puc suportar. No ho vull suportar ni un
segon més. I llavors arriba lo pitjor: me’n adono que JO NO HI PUC
FER RES!!! la impotència em corseca i descobreixo la meva
insignificància, no soc res, no puc res...
M’escandalitza també i em deprimeix la
manca de resposta de les altres persones, les que conec i les que no.
Entenc que tots tenim els nostres (petits) problemes, les nostres
preocupacions, les nostres miserables vides i entenc que tothom volem
viure i SOBREVIURE, i que si ens posem a pensar seriosament en la
tragèdia provocada dels palestins, per dir-ne uns que no podem
ignorar perquè cada dia els treuen a les notícies, si hi penséssim
seriosament dic, no tindríem més remei que suïcidar-nos o agafar
les armes per anar a la guerra. Sé que jo no faré cap de les dues
coses i que el 99,9999999999 per cent de la gent tampoc, però això
lluny de consolar-me encara m’enfonsa més en la desesperació i la
desesperança. No hi ha dret!!!
M’indigna la hipocresia dels governs –
tots – i per descomptat odio els directament responsables d’aquest
extermini programat. Descobreixo amb paüra la ineficàcia i la
inutilitat de les grans institucions mundials que en el millor dels
casos no «pinten» res i a les quals els assassins com Netanyahu,
Trump o Putin se’ls enriuen a la cara impunement. Assassins que cap
tribunal jutjarà ni condemnarà i encara menys executarà la
improbable sentència. Quin fàstic tot plegat.
En altres èpoques m’hauria adreçat a
Déu, Al·là, Jahvè, o qualsevol dels Éssers Suprems que corren
pel món, per demanar-li que aturés els crims o els criminals, i
comprenc que algunes persones encara ho fan amb tota la bona fe del
món, però ara per ara sembla que això que en diem déu tampoc hi
fa gaire cosa, potser com a reflex del poc que fem els humans.
I mica en mica, gota a gota, dia a dia,
notícia a notícia, ens anem acomodant a la mortaldat d’innocents,
que no són ni parents ni coneguts ni saludats nostres. I anem
directes a l’oblit de les víctimes i qui sap si a la justificació
dels botxins.
Així que per apaivagar mínimament això
que em queda de (mala) consciència he decidit que mentre continuïn
les matances, deixaré de copiar papers que parlin del Procés, de la
meva dissortada pàtria, de religió o d’educació i només
escriuré notícies, comentaris o reflexions que facin referència
als innocents o els seus assassins. No és res, ho sé. No soluciono
res. No ajudo ningú. Però és l’únic que se m’acut: fer
presents els perdedors, impedir l’oblit dels innocents matats,
recordar els crims de lesa humanitat, no deixar que els pocs amics
que em llegiu ens acomodem i acostumem a la barbàrie...
Així que ara sí que hauria de ressonar
ben fort i clar un clam agònic
NI ACOMODACIÓ,
NI OBLIT, NI PERDÓ!!!
PS: entendré que si algú se sent ferit
o incòmode o simplement avorrit es vulgui donar de baixa d’aquests
enviaments. Només cal que m’ho faci saber.
