diumenge, 17 d’agost del 2025

Contra l'oblit 16

Cada dia més institucions i organitzacions occidentals qualifiquen de genocidi l’escenari a la Franja de Gaza. Després de gairebé 22 mesos de càstig col·lectiu continuat contra 2,4 milions de palestins, la situació no pot ser més horrible, ni tampoc més clamorosa la passivitat de la comunitat occidental, que veu en directe la tragèdia sense intervenir-hi... Ja estem acostumats a veure nens, i també adults, amb una fisonomia semblant a la dels jueus quan els van alliberar dels camps de concentració al final de la Segona Guerra Mundial: només els ossos i la pell que queden després de passar molts dies sense menjar res...


Genocidi i malnutrició a Gaza,Eugeni García Gascón​  26/07/2025


dissabte, 16 d’agost del 2025

Contra l'oblit 15

 

divendres, 15 d’agost del 2025

Contra l'oblit 14

 

dijous, 14 d’agost del 2025

Contra l'oblit 13

És difícil d’acceptar la frustració davant l’espectacle continu de mort i terror a Gaza. Milers de persones moren dia a dia, víctimes de la violència descontrolada del règim israelià de Benjamin Netanyahu. Els crits de desesperació, els bombardejos, els franctiradors que apunten a les cues de la fam, els cossos destruïts per les explosions o convertits en espectres, en fantasmes, per la fam. Les imatges del genocidi es van succeint mentre la comunitat internacional observa impotent, incapaç d'aturar l’horror...

Netanyahu et necessita, Esther Vera 29/07/2025


dimecres, 13 d’agost del 2025

Contra l'oblit 12

La memòria del dolor travessa les generacions...
Que els israelians, nets d'aquells famèlics d'Auschwitz, de Mauthausen, de Gusen (aquest, una presumpta tètrica infermeria), de Ravensbrück (aquest, de dones) no notin, ara, la memòria sobre el cos d’aquells cadàvers i aquells supervivents, em sembla inconcebible.
Per què matar-los de gana, com van matar de gana els seus? Com no recordar aquestes imatges? Com no tenir-les sempre presents? Què els falta, a aquests nens estirats als hospitals (que ràpida és la fam i el seu efecte), per ser com aquells altres que hem vist als documentals i també a les pel·lícules? Segurament només un uniforme de ratlles...
Empar Moliner, 26.07.2025

dimarts, 12 d’agost del 2025

Contra l'oblit 11

La memòria del dolor travessa les generacions... Tots els jueus duen a la memòria el moment més terrorífic de la història del món, per metòdic i planificat: l’Holocaust. Tancar adults i nens en camps de concentració, fer-los treballar de manera arbitrària i matar-los de gana. Aquestes imatges de gent famèlica, amb els genolls més sobresortits que les cuixes, com esquelets, només ulls, tots les hem vistes. Sort que hi havia càmeres, que sempre dificulten la negació. Qui ens ho havia de dir, que hi hauria qui negaria o qui “matisaria” l’Holocaust!

Ara les tornem a veure, i les veiem a Gaza. Nens a punt de morir de gana, mares que ploren, i nosaltres amb el cor accelerat si pensem en tot el que no hem vist...


Famèlics a Auschwitz, famèlics a Gaza. Empar Moliner, 26.07.2025

 

dilluns, 11 d’agost del 2025

Contra l'oblit 10

Torna al Líban el pres que portava més anys entre reixes a Europa

dissabte, 9 d’agost del 2025

Contra l'oblit 9

Si alguna cosa uneix líders com Trump, Putin, Netanyahu o a casa nostra Ayuso, Abascal i Orriols, és la seva mediocritat humana i intel·lectual, la seva vanitosa i inculta falta de compassió pel patiment aliè, la seva insidiosa capacitat d'atiar l'odi.

Ignasi Aragay, 26.07.2025


Contra l'oblit 8

Al món hi ha moltes tragèdies inevitables... Però n’hi ha, com la fam de Gaza, que són evitables. Es poden evitar ara mateix. En aquest instant, algú pot ordenar l’alto el foc, que es preparin dosis de menjar i sèrum, que es carreguin en uns camions, que s’obrin les fronteres i que, davant dels periodistes i els metges, es reparteixin. No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser...
Ja n'hi ha prou. No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam.
Prou de nens morts, Empar Moliner, 09.08.2025



divendres, 8 d’agost del 2025

Contra l'oblit 7

​L'Israel de Netanyahu continua immers en el remolí de la por i l’agressivitat. Fa la sensació que el primer ministre és com un adolescent fora de control, dopat de violència, que magnifica els enemics i dispara a tort i a dret contra tothom que se li posa al davant. La brutalitat de Gaza no ha fet més que excitar la seva èpica militar. Ha atacat el Líban (les zones controlades per Hezbollah), Síria (amb bombardejos fins i tot a Damasc i Alep), el Iemen (com a resposta als houthis) i l’Iran... Gaza és una vergonya per a la humanitat. El món s'està fent per moments més insegur i ferotge. La dinàmica de rearmament general augura el pitjor. La testosterona ultranacionalista de Netanyahu, Putin, Trump i companyia és letal... Netanyahu, que no para d’atacar proactivament, sempre diu que actua en defensa pròpia. Tothom es defensa; és a dir, tothom ataca.


Perdedors, perdedors i perdedors... Ignasi Aragay, 15.06.2025


dijous, 7 d’agost del 2025

Contra l'oblit 6

 

dimecres, 6 d’agost del 2025

Contra l'oblit 5

                                          Miquel Ferreres, 4.8.2025




dissabte, 2 d’agost del 2025

Contra l'oblit 4

 Netanyahu continua la seva matança a Gaza. 

Vol exterminar els palestins. 

Vol que tota la Franja de Gaza sigui Israel.

divendres, 1 d’agost del 2025

Contra l'oblit 3

Tant a Washington com a Tel-Aviv el poder està en mans d'un ultranacionalisme supremacista que està devaluant fins a extrems grotescos i dramàtics el valor de la democràcia i que, en el cas de Netanyahu, ha adoptat la via totalitària de l'extermini, la guetització i la massacre dels palestins​.
Ignasi Aragay, 14.6.2025


 

dimecres, 30 de juliol del 2025

Contra l'oblit 2

​Ahir a les notícies deien: 
"després de vint i dos mesos de guerra..."
Mentida! Quina "guerra"? Algú ha vist l'Exèrcit Palestí?
No és una guerra, és una massacre!
Ni acomodació, ni oblit ni perdó!
​A.H. 31.7.2025


Contra l'oblit 1

Nota de l’amanuense. 30 de juliol de 2025

Avui m’he llevat angoixat, el cap no parava de donar voltes a un sol fet: el genocidi dels palestins.

No em cap al cap com el món pot permetre aquesta barbàrie. Cada cop que veig o escolto les notícies emmalalteixo. No ho puc suportar. No ho vull suportar ni un segon més. I llavors arriba lo pitjor: me’n adono que JO NO HI PUC FER RES!!! la impotència em corseca i descobreixo la meva insignificància, no soc res, no puc res...

M’escandalitza també i em deprimeix la manca de resposta de les altres persones, les que conec i les que no. Entenc que tots tenim els nostres (petits) problemes, les nostres preocupacions, les nostres miserables vides i entenc que tothom volem viure i SOBREVIURE, i que si ens posem a pensar seriosament en la tragèdia provocada dels palestins, per dir-ne uns que no podem ignorar perquè cada dia els treuen a les notícies, si hi penséssim seriosament dic, no tindríem més remei que suïcidar-nos o agafar les armes per anar a la guerra. Sé que jo no faré cap de les dues coses i que el 99,9999999999 per cent de la gent tampoc, però això lluny de consolar-me encara m’enfonsa més en la desesperació i la desesperança. No hi ha dret!!!

M’indigna la hipocresia dels governs – tots – i per descomptat odio els directament responsables d’aquest extermini programat. Descobreixo amb paüra la ineficàcia i la inutilitat de les grans institucions mundials que en el millor dels casos no «pinten» res i a les quals els assassins com Netanyahu, Trump o Putin se’ls enriuen a la cara impunement. Assassins que cap tribunal jutjarà ni condemnarà i encara menys executarà la improbable sentència. Quin fàstic tot plegat.

En altres èpoques m’hauria adreçat a Déu, Al·là, Jahvè, o qualsevol dels Éssers Suprems que corren pel món, per demanar-li que aturés els crims o els criminals, i comprenc que algunes persones encara ho fan amb tota la bona fe del món, però ara per ara sembla que això que en diem déu tampoc hi fa gaire cosa, potser com a reflex del poc que fem els humans.

I mica en mica, gota a gota, dia a dia, notícia a notícia, ens anem acomodant a la mortaldat d’innocents, que no són ni parents ni coneguts ni saludats nostres. I anem directes a l’oblit de les víctimes i qui sap si a la justificació dels botxins.

Així que per apaivagar mínimament això que em queda de (mala) consciència he decidit que mentre continuïn les matances, deixaré de copiar papers que parlin del Procés, de la meva dissortada pàtria, de religió o d’educació i només escriuré notícies, comentaris o reflexions que facin referència als innocents o els seus assassins. No és res, ho sé. No soluciono res. No ajudo ningú. Però és l’únic que se m’acut: fer presents els perdedors, impedir l’oblit dels innocents matats, recordar els crims de lesa humanitat, no deixar que els pocs amics que em llegiu ens acomodem i acostumem a la barbàrie...

Així que ara sí que hauria de ressonar ben fort i clar un clam agònic

NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!!!

PS: entendré que si algú se sent ferit o incòmode o simplement avorrit es vulgui donar de baixa d’aquests enviaments. Només cal que m’ho faci saber.

dimarts, 29 de juliol del 2025

pac 167 - Lliures i laics 2ª part

Que les noies vagin a escola amb el vel és un dret o una imposició? Estic segur que moltes dones musulmanes diran que és una decisió lliure, una manera orgullosa de mostrar la seva fe, i que no hi volen renunciar. Però tots sabem fins a quin punt aquesta “decisió lliure” està condicionada per la pressió familiar i els segles de tradició patriarcal, que malgrat el pas dels anys continua vigent entre molts musulmans catalans.

L’escriptora Najat El Hachmi, que des que viu a Catalunya ha hagut de patir tant la xenofòbia local com el rebuig d'una part de la seva gent per la seva decisió de no dur vel, considera que cal prohibir l’ús d’aquesta peça a l'escola per protegir les noies del masclisme inherent a l’islam. I es lamenta que les esquerres hagin deixat aquesta batalla en mans de l'extrema dreta oportunista. Hi estic d'acord, però admeto que em fan por les conseqüències. Si obrim aquest meló, què exigiran després els ultres? Com reaccionaran els fonamentalistes? Estarem més a prop de la cohesió social o nacional, o més lluny? I baixant al detall, què en farem de les gorres, els penjolls gegants amb crucifixos, les samarretes amb símbols polítics...?

El millor seria que fos el sentit comú, i no la imposició, el que ens acostés a l'objectiu. Raonament i paciència per crear un consens social nou. Però segurament això és una ingenuïtat. Ara bé: si les esquerres perdessin la por a dir que el vel és producte d'una imposició masclista, les dones musulmanes que volen llençar el vel a la brossa, per sostreure’s de l'autoritat del pare, del marit i dels homes en general, se sentirien potser més emparades. I les mesures més expeditives es podrien plantejar, posteriorment, en un context més propici.

Toni Soler, 25052025


 

dilluns, 28 de juliol del 2025

pac 166 - Lliures i laics 1ª part

El debat sobre l'ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Si posem l'accent en la llibertat i la pluralitat, hem de respectar i garantir el dret al culte, la neutralitat de les institucions públiques i la llibertat d'exercici de qualsevol religió, també en les seves formes externes. Ningú no pot prohibir a cap ciutadà que practiqui els preceptes sempre que es respectin les normes comunes, els drets humans i la seguretat pública. Una laïcitat imposada és contrària als valors bàsics de la nostra comunitat, sobretot quan esdevé la coartada del racisme. 
 
Però si posem l'accent en el laïcisme, hem d’assegurar-nos que cap expressió religiosa no és utilitzada com a excusa per imposar actituds intolerants, humiliants o incompatibles amb el model social i cultural en què vivim, que és fruit de les conquestes de moltes generacions, i que volem compartir amb els nouvinguts. Això vol dir que la llibertat religiosa no hauria d’emparar l’ablació de clítoris, ni prèdiques que incitin a la violència o a l'odi, ni els matrimonis concertats, ni la limitació dels drets de les dones, per citar només alguns exemples.​.. (continuarà)
Toni Soler, 25.05.2025

divendres, 25 de juliol del 2025

pac 165 - Els teus diners no són teus

"Amb els meus diners puc fer el que em doni la gana, són meus". Doncs no és exactament així. Són teus, sí. Però no pots fer el que et doni la gana... El francès Thomas Piketty diu que no podem fer el que vulguem amb els nostres diners... els rics pensen que el seu èxit és mèrit exclusiu propi i que els exclosos ho són també per la seva culpa; ni en un cas ni en l'altre tenen en compte la posició de partida i les circumstàncies, fins i tot el factor sort o mala sort...
Qui no vol tenir un lloc per viure en propietat? Qui no es construeix una identitat (jo sóc aquest, jo sóc així, jo pertanyo a aquesta gent)? També tots volem ser feliços, normalment via amors, amics, família, i fer feliços els qui ens envolten. Aquesta triple aspiració (propietat, identitat, felicitat) és universal i a través seu aspirem a fer-nos un lloc en el món. La tríada té sentit, però cal satisfer-la amb equilibri. Massa riquesa (propietats) pot espatllar la resta. Una obsessió identitària extrema també és nociva. Massa felicitat (un excés d’idealisme naïf) pot fer que no toquis de peus a terra.
Piketty i Sandel defensen que, com més igualtat, més prosperitat general... Treure el sector educatiu i sanitari fora de l’economia del lucre ho veuen com un avantatge competitiu perquè genera igualtat i, per tant, oportunitats de riquesa i progrés. Sobretot és Piketty qui fa èmfasi en la combinació de desmercantilitzar i redistribuir. Mentre que Sandel demana més respecte, i més inversió educativa, pel treball digne dels obrers tècnics, és a dir, per a la formació professional (FP). Considera un insult que un gestor d’uns fons d’inversió cobri cinc mil vegades més que un mestre o una infermera. A més de sous mínims, Piketty proposa fixar sous màxims i que els treballadors tinguin veu i vot en les decisions de les empreses. Tots dos alerten que la solució no pot ser nacional, sinó global,
Comentaris i extractes del llibre Igualtat de T. Piketty i M. Sandel (Ed. 62, en traducció d’Imma Estany) 31.5.2025

dimecres, 23 de juliol del 2025

pac 164 - Un terror sense fi

dimarts, 22 de juliol del 2025

pac 163 - El segle del "dolentisme"

dilluns, 21 de juliol del 2025

pac 162 - Sarabanda d'abril

 

diumenge, 20 de juliol del 2025

pac 161 - Amb vel i sense vel

Sempre m'ha incomodat com, en nom de la interpretació religiosa, les dones (sempre són les dones) han de tapar el seu cos, modificar-lo, deformar-lo, mortificar-lo i odiar-lo perquè no el desitgin. La idea del mocador al cap (no parlem de les perruques de les jueves ortodoxes o dels mocadors de les àvies cristianes perquè per aquí ja no n’hi ha o encara no n’hi ha) ens incomoda pel que representa.En un temps llunyà, sense melics a l’aire, pírcings a la llengua, genolls despullats, ulleres de pasta, diamants a les dents, calçotets i calces a la vista, els cabells femenins eren el símbol (i ho continuen sent) del pecat, de la bellesa, del desig. Calia tapar-los.​.. Podem dir, ara, que el mocador és un símbol d'identitat, de feminisme i del que calgui, d’empoderament. Li podem donar la volta com a la paraula queer. I tot depèn, esclar, de la mirada –que és única, que és pròpia– de la dona que accepta o desitja aquesta peça que no serveix per a res (no és un barret per al sol, no és una bota d'aigua) excepte per provocar el confort dels altres. Jo, com amb els toros, faria que aquesta pràctica cultural, ancestral i infame es morís sola amb la següent generació.Però no permetria, com amb el sexe, que les nenes menors d'edat portessin vel. Diem, esclar, que prohibint-lo se les “estigmatitza” i assenyala. Cert. Però no és menys cert –i aquests ulls ho han vist i ho corroboraran els mestres– que hi ha nens, compatriotes i companys d'escola de les nenes que van sense vel a classe, i que fan piscina, que les estigmatitzen tocant-los el cul o els pits per “marranes”.

dissabte, 19 de juliol del 2025

pac 160 - La caritat i la depredació que veig a Youtube

divendres, 18 de juliol del 2025

pac 159 - Quedar-se al tros

Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès... La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès està en vies d'extinció. Podrà resistir? ... "Engaltar unes quantes males collites i anys de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè manté l'esperança.
"La terra conreada és herència d'una civilització antiga de la qual encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n'és conscient. Els pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica, molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de consum més d'usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les... Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats burocràtiques.
La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc...
Ignasi Aragay, 10.5.2025

dijous, 17 de juliol del 2025

pac 158 - "Ara faré de pagesa"

Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s'hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.

Encara que hi hagi internet i millors carreteres, els pobles segueixen buits. Els joves autòctons en continuen marxant, com va començar a passar fa dècades, i poquíssims joves de ciutat s’animen a anar-hi a viure. La realitat típica d'un llogaret de camp són quatre cases amb fum i la resta tancades o, en el pitjor dels casos, enrunades. A la foto tot queda molt bé, de postal, idíl·lic. Però no hi ha bullici humà. Sovint les cases que fumegen estan habitades per jubilats. De pagès pràcticament no en fa ningú, més enllà de tenir un hort casolà. La Catalunya buida és preciosa i està immensament buida.

 Ignasi Aragay, 10.5.2025

diumenge, 13 de juliol del 2025

lliVre 32 - Biografia del silenci

 

dissabte, 12 de juliol del 2025

pac 157 - "Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu"

divendres, 11 de juliol del 2025

pac 156 - Qui pa enceta i no hi fa creu... 1ª part

 “Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d'un pa rodó abans de llescar-lo.

dimecres, 9 de juliol del 2025

pac 155 - Desmobilitzats

dilluns, 7 de juliol del 2025

pac 154 - El clàssic del post-Procés - 2ª part

... El Barça no és aquell exèrcit desarmat que glossava Vázquez Montalbán, perquè els culers prefereixen una Champions abans que la independència. Però si el Barça guanya el clàssic molta gent tindrà un orgasme identitari, i reviurà una catalanor mig superficial, mig tel·lúrica, un odi intens però efímer contra Madrid i l'Espanya madridista, de la mateixa manera que per Sant Jordi –un dia és un dia– es venen més llibres en català que en castellà...

diumenge, 6 de juliol del 2025

pac 153 - El clàssic del post-Procés - 1ª part

dissabte, 5 de juliol del 2025

pac 152 - La història menuda

dimecres, 2 de juliol del 2025

pac 151 - Un model educatiu que no porta enlloc 2ª part

Rodejades i segrestades per la xarxa d’interessos del psicopedagogisme imperant, les administracions queden incapacitades per actuar i replantejar-se a fons un model educatiu que no porta enlloc... un sistema de formació que és el resultat d’uns experts formats en el relativisme postmodern i que adoren un fals déu com Michel Foucault o, encara pitjor, una teòrica i activista del feixisme italià.
A les aules de les universitats massa estudiants no saben per què hi són i menyspreen l’autoritat acadèmica del professor. Són incapaços d'escoltar més enllà de deu minuts ... Allò que havia estat un entorn d'aprenentatge fa temps que ha deixat de ser-ho. Per evitar-se problemes, l'exigència és cada vegada menor i tot sistema avaluador que no descansi en proves no és sinó un frau ... Tot apunta a fer-ho fàcil, ja que l’autoritat universitària penalitza les taxes de repetidors i els docents són avaluats per les enquestes que contesten els estudiants. Tot porta a no fer-se mal encara que estiguem davant una clara impostura. Un sistema extremadament burocràtic amb abundants mecanismes d’autosatisfacció, però que no suporta una anàlisi crítica i seriosa. La societat queda en general satisfeta perquè es proporciona a tothom el grau universitari a què s’aspira per als fills. Una falsa noció de promoció social, perquè ara ja la selecció real la fan caríssims màsters que continuen seleccionant pels nivells de renda.
Mentrestant, a les aules, els professors lidien amb massa estudiants que no creuen que hi hagi res a aprendre donat que, pensen, tot és ja a la xarxa i no els interessa el que els podem aportar gent portadora d’una cultura llibresca, ancestral... no és un problema personal d’aquests joves, sinó del context en què se’ls ha obligat a sobreviure excessivament entre cotons, pares helicòpter, menyspreu al saber, abandó de l'esforç i l'estudi com a clau de l'aprenentatge. Un món donat a l'aparença i a la riquesa com a resultat d'un cop de sort... Mentrestant, el professorat fuig tant com pot de les classes...
Josep Burgaya, 3.5.2025

dilluns, 30 de juny del 2025

pac 150 - Un model educatiu que no porta enlloc 1ª part

diumenge, 29 de juny del 2025

pac 149 - Consumir menys? Viatjar menys? No passarà

 El nivell de vida assolit a Occident és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o ​d'explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.​..

divendres, 27 de juny del 2025

pac 148 - Un diagnòstic inconstitucional

L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir.​..

dimarts, 24 de juny del 2025

pac 147 - El Dia de les Dones tapa't la boca

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila.​.. cadascú pot representar aquest dia, que es veu que és nostre, com vulgui. Però, de vuit, n’hi ha com a mínim dues que no mostren part del cos per la (mateixa) religió. Una monja o una dona amb mantellina ens haurien semblat bé? Una jueva amb perruca? Se’m fa molt difícil entendre que una dona que en públic porta la boca tapada sigui la reivindicació del feminisme, perquè tapar la boca d'una dona (en cap religió els homes se la tapen, esclar) és tota una declaració d'intencions. En públic no podrà parlar, i ja no dic fer petons, menjar o beure. Esgarrifada per la visió, n’he vist algunes, és cert, que al restaurant són peixades pel marit, i em fan pensar (amb calfreds) en animals domèstics. Ja em podeu parlar de motius culturals i dir-me que la bellesa occidental també és una tirania i que som moltes i amb moltes sensibilitats. La meva sensibilitat m’impedeix reivindicar dones amb la boca tapada el 8 de març. Posats a fer, al dibuix hi haurien pogut posar el pare o el marit, que així seria més realista.
Empar Moliner, 8 de març de 2025


 

dilluns, 23 de juny del 2025

pac 146 - Els papes: 2.000 anys d'història en 4 minuts

¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l'Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se'n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l'Església no és democràtica i continua sent masclista.

divendres, 20 de juny del 2025

pac 145 - De Montilivi al Vaticà

la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.
La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable.​..
El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris, i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...
És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.
​Toni Soler, 27.4.2025


 

dimecres, 18 de juny del 2025

pac 144 - El millor venedor del pitjor producte

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona.​..Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia...
Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià... Mals temps per a la bondat...
"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables...
Ignasi Aragay, 13.4.2025