pac 174 Com fer que funcioni l'ingrés mínim vital

 El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L'última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben.​.. no és sorprenent que una prestació mínima redueixi la pressió per acceptar qualsevol feina a qualsevol sou. L’IMV no hauria de ser una política d'ocupació encoberta. Si volem que la gent treballi més i millor, necessitem oportunitats laborals més dignes, no ajuts més punitius... Més de la meitat de les famílies amb dret no el sol·liciten –dos de cada tres a Catalunya–... Els no receptors no és que no necessitin l’IMV, és que no el coneixen, no saben com demanar-lo o desisteixen davant la complexitat del procés. Requisits exigents, procediments lents i una administració reactiva dificulten l'accés...

Quan les traves són tantes, els errors són inevitables. I massa sovint, paguen els més vulnerables: persones que reben cartes per tornar ajuts socials, famílies que han de justificar per ingrés, beneficiaris de la renda garantida perseguits per cobraments indeguts... Cal  una administració més eficient que no penalitzi la pobresa... la gestió conjunta de la renda garantida i l’IMV pot permetre un sistema més integrat, senzill i just. I en paral·lel, redefinir els incentius laborals amb criteris realistes i progressius pot evitar que l'ajut penalitzi la feina, sense exigir l'impossible a qui només troba precarietat...

Cal una aposta decidida per una política social que confiï en les persones, redueixi traves, eviti pèrdues i complementi, no substitueixi, un mercat laboral que encara no garanteix dignitat per a tothom. Més eficàcia, sí. Però també més drets.

Elena Costas, 20.7.2025