divendres, 18 de novembre de 2022

E.E. 89 LA VERGONYA DEL 0,7%

... En temps de crisi, és fàcil fer triomfar lemes com “Primer els de casa” o allò tan poc subtil de “La solidaritat ben entesa comença per un mateix”.

És paradoxal com la globalització informativa (avui podem saber amb un clic què passa a l'altra punta del món) ha acabat anestesiant la capacitat de sorpresa. Davant de tants desastres ambientals, polítics i socials recurrents, les audiències s’immunitzen. Hi ha una mena de tancament mental, de no voler saber. La gent s'està refugiant en la ficció de les sèries, en la indiferència i el fatalisme global: el món no té remei. No hi ajuden gens, tampoc, els espectacles de proximitat de la política nostrada. La desconnexió acaba portant al triomf del populisme, al miratge de les solucions fàcils: la culpa la tenen els de fora, tots els polítics són una merda, la solidaritat és bonisme... Però no estem parlant de solidaritat, sinó de justícia global.

... el 1972 l'ONU aprovava una resolució consistent a recomanar als estats rics que atorguessin un 0,7% dels seus pressupostos generals a ajuda als països més necessitats, dels quals eufemísticament es deia que estaven “en vies de desenvolupament”. Unes vies inacabables. Ara fa mig segle d’aquella recomanació tan olímpicament ignorada... A Catalunya i Espanya, en plena Transició, aquella reivindicació va tenir ressò ciutadà. Eren temps de canvi, d’esperança. De fam de justícia. El 1981 Justícia i Pau va engegar la campanya del 0,7%, que va anar tenint continuïtat... 50 anys després l’objectiu del 0,7% no s’ha aconseguit... Sovint, el discurs contra la immigració –a part d’obviar l’assistència humanitària més elemental– se sustenta en la idea que el que cal és ajudar-los en origen. Però els ajuts són ridículs. A Catalunya el 2010 es va arribar al 0,45%, xifra que ja no s’ha superat. Ara estem al 0,2%. És un compromís pendent. Una vergonya.

Ignasi Aragay, 23.10.2022


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada