Un dels problemes més grans que ha tingut el procés independentista català ha estat la relativa manca de fonament històric de Catalunya com a entitat política independent. És sabut que Catalunya, com a part de la Marca Hispànica fundada per Carlemany el 795 per fer front a la invasió sarraïna, era en aquell temps terra de comtats, vescomtats, baronies i prelats, enemics entre si fins a l'hegemonia del comtat de Barcelona.
L'única entitat politicoadministrativa que va existir a Catalunya durant l'edat mitjana va ser la que va resultar de la unió matrimonial del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb la infanta Peronella d'Aragó, el 1137. Com que Aragó havia consolidat els seus comtats sota la forma d'un reialme, i Catalunya no, el nostre principat va passar a ser una part, molt important als segles ulteriors, del casal d'Aragó. El primer rei català va ser, doncs, només un mig català, Alfons el Cast: pel que fa a Catalunya, només comte de Barcelona, i pel que fa a la totalitat de la corona, rei d'Aragó. I així va ser fins i tot després que Martí l'Humà morís sense successió i la corona passés a una dinastia castellana, la dels Trastàmara, que no representa un període ni fosc ni humiliant per a Catalunya, per poc que es conegui la història de Catalunya i del Regne d'Aragó.
El que sí és cert, per a orgull de Catalunya, les seves lleis i la seva primigènia autonomia —no independència— és que la corona es va organitzar com una federació d'estats medievals —nacions, no és la paraula adequada—, amb un enorme respecte per les singularitats de cada territori, i amb estructures de poder i institucions similars, equivalents totes elles: unes Corts, unes Generalitats i unes Constitucions. El fet és que Catalunya va continuar formant part d’una corona que, al cap dels anys, s’amistançaria —molta amistat conjugal— amb el Regne de Castella. Tot i això, com és sabut, Aragó (i, doncs, Catalunya com a part de la corona aragonesa) va conservar els seus furs i els seus privilegis, va organitzar les campanyes militars que li va semblar oportú de dur a terme, i va ser pròspera com un tot: un regne en el qual entraven i sortien, ara i adés, els territoris de València, el Rosselló, Mallorca, Nàpols i Sicília, i fins i tot Atenes durant poc temps.
Per això la vindicació de la independència de Catalunya com a antiga nació, per desgràcia, no té cap solidesa històrica, ni existeix cap llinatge hereu de l’antiga monarquia aragonesa vinculada als comtes catalans. Per això també és falsa la idea d’uns països catalans dels qual n’estigui exclòs, justament, l’amo dinàstic de tot plegat, és a dir, l’Aragó, on ja fa segles que va desaparèixer tota vindicació independentista.
Jordi Llovet, 29.10.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada