Les manifestacions de l'amor són diverses i a vegades fins i tot contradictòries. No és el mateix l'amor propi que l'amor a l'altre, encara que sense el primer el segon probablement s’esmortiria en un no res.
No estimar-se un mateix és gairebé un suïcidi, perquè ens
obliga a carregar amb nosaltres un pes sense cap valor positiu. És com
collportar una andròmina. És obvi que som molt més suportables per a
nosaltres mateixos si ens estimem que si ens abominem, si ens avorrim ... Qui no sap estimar-se a si mateix, difícilment podrà contribuir al bé dels altres. L'amistat és la reciprocitat de la filautia (que és com els grecs en deien a l'amor propi). Els amics, diguem-ho així, són els bocins de la nostra ànima que tenim repartits pel món i el fan més habitable...
Com que ens movem entre equilibris delicats és fàcil caure o en l'excés o en el defecte. Però això, caminar en la corda fluixa, és propi dels éssers humans: som equilibristes morals amb vertigen. Si un cert amor propi és bo, i fins i tot imprescindible per portar una vida bona, un excés d'amor propi és perjudicial perquè ens impedeix estimar els altres i ens clausura en la presó de la nostra intimitat...
Sant Agustí creu que l'amor egoista, que és com el càncer de la filautia, és pervers perquè traeix i fa estèril la mateixa essència de l'amor, que és fer sortir de si a qui estima per anar a la trobada de la seva persona estimada. El que el cristianisme anomena pecat no és cap altra cosa que aquesta perversió de l'amor,...
L'amor és l'estranyíssima convicció que hi ha en
aquest món algú més real que nosaltres mateixos, que posseeix tanta
realitat que no ens cansem de guaitar-la i que, quan ens manca, ens
manca un món. No estimar és gairebé un crim.
