E.E. 309 PERÒ, PERÒ, PERÒ...

El combat per la llibertat i la justícia no s'acaba mai, recomença a cada generació. Però avui estem desorientats, perduts en el laberint minoic de sempre (cultura contra barbàrie) i en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica... Els herois esperançats han desaparegut. Qui recorda Václav Havel? De la presó a president. Un intel·lectual que deia la veritat al poder, al qual va accedir i va humanitzar. Ja fa més d'una dècada que va morir. El seu somni d'Europa s'ha estancat. Què és tot el que ara està en perill? Menys la propietat privada, a les democràcies liberals trontollen el pluralisme, el domini de la llei, l'existència de mitjans de comunicació diversos i independents, la solidesa del món acadèmic i cultural, el sistema d’equilibris i controls constitucionals, una societat civil forta, el predomini i transparència de les institucions, l'equitat i la protecció social. O sigui, trontollen la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Si no ens afanyem, podem tornar molt enrere. La democràcia és molt exigent: difícil de construir, fàcil de destruir. 

Milan Kundera: "La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit". La sospita tràgica és que si no tens memòria personal o familiar d'haver-ho passat malament, d'haver patit en un camp de concentració o una presó, d’haver sofert fam o injustícia, no estàs vacunat contra la barbàrie. Com pot ser que la ultradreta (Le Pen, Meloni, Wilders, Vox...) torni a marcar el debat a Europa? Com podem ser tan idiotes i autodestructius? Què se n'ha fet del diàleg, la tolerància i la moderació? ... Se n'ha de parlar, de la immigració i de l’islamisme, esclar, per evitar que se n'apropiïn els demagogs verinosos. Els enemics reals no són els immigrants, sinó qui els utilitza...

"És molt cert que la filosofia ens diu que la vida s’ha d’entendre mirant cap enrere. Però després hom s'oblida de l'altre principi, que és que s'ha de viure mirant endavant" (Soren Kierkegaard). I l'esperança? "No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com surti" (Havel).

Ignasi Aragay, 13.1.2024

E.E. 308 M'HA COSTAT MOLTS ANYS ALLIBERAR-ME DEL CATOLICISME MÉS TRONAT

Durant molts anys la religió va reunir-nos i ens va donar els motius culturals bàsics. Després això es va enfonsar i cadascú es va agafar on va poder.

La religió també va ser important, per a tu, oi?

— Sí. M'ha costat molts anys alliberar-me del catolicisme més tronat. Molts anys, moltes lectures i moltes converses amb l'Ignasi Moreta. En la figura de Déu s'hi ajuntava la idea d'algú superior, la comunitat, la mala consciència... i era la veu d'algú que et deia que estaves fracassant. Tot això tenia un pes brutal sobre meu. M'ha costat molt de temps entendre que la religió no té a veure amb tot això.

No hauria de ser una vigilància opressora, o algú que et jutja constantment.

— Exacte. El que em sembla més positiu de la religió és la comunitat que crea i la possibilitat de viure-la a la teva manera. Alliberar Déu de l'altaveu politicomoral està bé.

A mesura que has anat madurant t'ha passat el mateix amb la catalanitat? Ara la vius d'una manera més personal, a banda de l'escepticisme per la classe política?

— .... Ens van fer creure que durant anys s'havien repartit el país entre socialistes urbans i progressistes i gent de dreta, carlistes i tancats del món rural. No era així. La repartició del país va ser entre la immigració arribada de les Espanyes i la Catalunya profunda. Això va passar durant dècades, fins que va saltar pels aires amb el Procés i l'aparició de Ciutadans, a qui van votar gent suposadament d'esquerres que eren els perdedors de la Guerra Civil, amb una ment oberta en molts temes, però que a l'hora de decidir una adscripció nacional, el seu marc era l'Estat. El nostre problema és relligar el país amb eines que siguin alhora culturals i polítiques.

A La terra dura escrius: "Si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts".

— La clau és que nosaltres sols no arribem a la taxa de reemplaçament. De la manera com aculturem tota la gent que ve aquí a treballar en depèn la supervivència de la nostra llengua i de la comunitat nacional. I per fer això calen molts diners, perquè a algú que acaba d'arribar de Bulgària li és igual fer-se català o castellà. El que compta és si el català li serveix per fer coses.

El llibre tracta també sobre la diversitat creixent que hi ha a la Segarra. Hi ha comunitats importants de romanesos, ucraïnesos, senegalesos...

— Tenim la sort que l'alcalde de Guissona és bastant raonable i entén que quan arriba algú se l'ha d'empadronar, perquè aquella persona no pot estar sense uns serveis mínims. Ell és un bon exemple de l'esforç col·lectiu, al qual cal sumar-hi treballadors socials, mestres i gent de les entitats civils. Tots ells fan una feina molt positiva. A l'altra banda, en canvi, tens les dinàmiques generals de país i de l'Europa decadent on som. Aquesta gent que ve queden a les perifèries dels nuclis de decisió. No saben que, a més de deures, tenen drets, i que també es poden implicar en la comunitat. Hi ha molta immigració, però no pinten res. Si això canviés, tant ells com nosaltres hi sortiríem guanyant.

Anna Punsola, 6.1.2024

E.E. 307 INDEPENDENTISTES EN BUSCA DE PARTIT

 Hi ha un independentisme essencial, que no veu altra manera d’assolir el seu primer principi, un Estat lliure i sobirà, que en la confrontació política amb Espanya...  han entomat pactismes tàctics i han transitat per diferents partits al llarg de la història, però se n’han anat decebent... 

El sector independentista en busca de partit té caps molt ben moblats, amb historials de lluita en alguns casos passats pel sedàs heroic de la tortura, amb experiència al carrer, a les institucions... I també tota una trajectòria i un gruix d’intel·lectuals orgànics i d’opinió pública que fan que percebre’ls com una anècdota o com una colla d’eixelebrats tingui massa marge de voluntariós error... 

ERC és el partit més damnificat per la desafecció, ... ha anat patint una sagnia de lideratges que ha acabat en les grans hemorràgies de vot de les dues últimes eleccions: les municipals, on van perdre bous i esquelles i Lleida i Tarragona, i les del juliol passat. Estan pagant precisament no sé si l’excés de pactisme en relació a un relaxament de la crítica a l’Estat, llegit pels dissidents com a servilisme, o un enorme dèficit en saber explicar el bé que han fet al país no posant la Generalitat en crisi, sobrevivint a l'agressió del 155 i administrant quotidianitats sempre menys llampants que les grans idees i l'èpica del Primer d'Octubre...

Albert Batista, 7.1.2024

lliVre 23: UNA FAMÍLIA

«Els nens no són infantils.»

«...Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)

«Religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència.» (pàg. 16)

«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)

«Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un Sinatra.» (pàg. 20)

«Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg. 40)

«A casa hi havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai no es considerava un valor, ni la pols un problema.» (pàg. 44)

«no hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha paraula.» (pàg. 102)

«Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra» (pàg. 103)

«El referèndum de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les emissores municipals i en general la política: la funcionarització i la desídia...» (pàg. 116 i 117)

«Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els besnéts que qui sap si vindran...» (pàg. 230)

Toni Sala – l’altra editorial, Barcelona 2021

 

E.E. 306 QUINA PROMESA FARÀS?

Fer promeses ja no es porta. És massa comprometedor. Poca gent s’hipoteca la vida per una idea, per un amor. Estem en el regne de l’anar fent, sense grans objectius: al capdavall la majoria pensa que el món és una catàstrofe irreformable, un malestar continu. Vivim instal·lats en el descontentament, fills de les promeses que no hem fet. No ens en fem ni a nosaltres mateixos. Queda antiquat. Sona a jurament de sang, a remor atàvica. La societat líquida en què vivim ha renegat de les idees fortes, de la moral de pedra picada, de les fidelitats a prova de bomba... Hem anat d’un extrem a l’altre: dels idealismes del segle XX al relativisme frívol del XXI. ¿L’alternativa és tornar als fanatismes ideològics, religiosos, nacionals, al ressentiment i la revenja?

La filòsofa Marina Garcés creu que no, que hi ha un altre camí, i que podria consistir senzillament a fer-nos promeses sinceres, per modestes que siguin. Una manera de sortir del fatalisme paralitzador, del frustrant i prosaic present, del no-futur angoixant. "De quin futur podem disposar, si no ens atrevim a prometre’ns res?" Si no ens comprometem amb nosaltres mateixos, ¿com vols que ho fem amb els altres?... Garcés fa temps que s’ha promès combatre el cinisme de la indiferència. I ens incita que ens prometem el mateix. El primer pas és foragitar les falses promeses. Les promeses banals de la publicitat i les propagandístiques de la política, és a dir, del poder... En un altre estadi, tenim les promeses futuristes de la tecnociència: la darrera, la intel·ligència artificial algorítmica que, com els endevins ancestrals, en lloc de prometre, calcula amb les dades del passat per predir un futur irreversible massa semblant al nostre present. No imagina, no somia, no desitja, no arrisca. I després hi ha els immigrants del Sud Global que s'agafen al que l’autora defineix com a "promeses zombi" amb nom de continent ric: Europa, Amèrica...

 en aquests temps de crisis recurrents fins i tot les sentimentals promeses de l'amor romàntic, tan belles, van de baixa. Les promeses estan en crisi.

Ignasi Aragay, 30.12.2023

E.E. 305 DONES QUE CANTAVEN: UN HOMENATGE

La cançó popular ha estat històricament cosa de dones. Ara fa un segle, una trentena de músics, filòlegs i folkloristes van recórrer les terres de parla catalana a la recerca de velles cançons. La vida urbana i industrial estava canviant els costums. S’havien de salvar els mots i els sons. De dos en dos, van fer quilòmetres armats amb llibreta, fonògraf i càmera fotogràfica. En deien missions i se'n van fer 65, quasi totes a la dècada del 1920, quan viatjar encara era una aventura. A la majoria de pobles els rebien bé, però en alguns els titllaven de "lladres de cançons". Gràcies a aquells robatoris avui tenim el Cançoner Popular. En un dels seus darrers viatges, el 1932, Joan Amades, des de la Segarra, resumia així la tasca: "Una vegada més hem tingut ocasió de confirmar com la cançó és patrimoni generalment de la dona, i són comptadíssims, en la present missió, els homes que ens han cantat"...  El cançoner, però, el van fer sobretot homes. Joan Amades, Joan Llongueres, Higini Anglès, Pere Bohigas, Miquel Ferrà... De dones, només quatre: la Jaquetti, Dolors i Mercè Porta i Maria Carbó. Es van recollir 40.000 documents i se n'han salvat 4.000 imatges. Dirigit per l’Orfeó Català, es va finançar gràcies a una donació de Concepció Rabell gestionada pel seu cunyat i mecenes Rafael Patxot, que durant la dictadura va conservar els materials entre Suïssa i Barcelona i els va donar al monestir de Montserrat. El pare Massot els va publicar durant anys en 21 volums. Ara l’estudiosa Montse Ginesta n’ha fet una tria a L’aventura de recollir aquelles velles i extraordinàries cançons (PAM). Una joia.

Ignasi Aragay, 23.12.2023

 

E.E. 304 "LOS BUENOS PROFESORES"

 

https://youtu.be/LD2KlRY6rvQ?si=6d7y06Fp1_kO6o2v

Avui no faig cap escrit, només recomano una pel·li, imprescindible pels profes i mestres que reben aquest correu.

Espai per a fitxers adjunts

Previsualitza el vídeo de YouTube LOS BUENOS PROFESORES. Tráiler oficial (VOSE). 17 de mayo en cines.

E.E. 303 LES COMPETÈNCIES TRANSVERSALS (BASAT EN FETS REALS)

El professor de l'Institut d'Educació Secundària Rauw Alejandro ha rebut una circular que diu així: “Molt important. Recordeu que dintre de les vostres matèries s'han d'avaluar les competències transversals següents: competència ciutadana, competència emprenedora, competència personal, social i d’aprendre a aprendre, competència digital”.

somriu satisfet. Ho té claríssim. Competència ciutadana? Si arriben a classe sense novetat vol dir que han sigut competents a l'hora de sortir al carrer, travessar pel pas de vianants sense ser atropellats, trobar l’aula on se’ls imparteix la matèria en qüestió i seure a la cadira que tenen assignada. Competència emprenedora? Que potser no és d’emprenedor fer-se una xuleta per intentar aprovar l'assignatura? Que potser no és d’emprenedor demanar al psicòleg que t'escrigui una nota que digui que no has pogut entregar els deures perquè el gos se te’ls ha menjat degut a l'ansietat canina? Competència personal? Que no és competència personal fer punta al llapis o obrir el tàper de l'entrepà? Competència social? Venir dutxat de casa és competència social (i aquesta, és cert, no la tenen tots). Competència d'aprendre a aprendre? I tant. I no només aquesta. També la d’aprendre a aprendre a aprendre i la d’aprendre a aprendre a aprendre a aprendre. Pel que fa a la competència digital, cap dubte. Tots ells són capaços de descapar el Chromebook per poder accedir a les pàgines prohibides.

Aviam si, entre competència transversal i competència transversal, té temps d’avaluar els alumnes en la competència de l’assignatura que imparteix: llengua.

Empar Moliner, 9.9.2023

 

E.E. 302 LA MALA MEMÒRIA

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.

La Transició espanyola va donar per bo l'oblit que havia imposat el franquisme. Com a conseqüència, damunt d'una feble memòria democràtica i republicana ha acabat rebrotant la mala herba del neofranquisme de Vox. És un fracàs absolut de la democràcia... Com és possible obviar les barbàries de Hitler, Mussolini, Franco i Stalin? Ja no queden pràcticament testimonis vius directes dels respectius holocausts. Aquella història infame amenaça de diluir-se...

 La ignorància és fàcil i còmoda. Igual que la neutralitat. No saber per així no haver-te de ficar en res, per no mullar-te. Ni amb les guerres llunyanes ni amb les misèries a tocar de casa. O amb la barbàrie retòrica que comença a apropiar-se dels carrers, de les xarxes, de les converses de bar. El discurs de Vox, blanquejat pel PP, està calant. Cada país té el seu singular ou de la serp. També Catalunya...  A casa nostra i al conjunt d'Europa els ultres troben en la immigració els nous jueus als quals culpar de tots els mals... ja se sap: és més fàcil trobar un enemic feble i fàcilment identificable.

La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix...

Ignasi Aragay, 17.12.2023

E.E. 301 NO DISPARIN AL DOCENT

... les escoles i els instituts són espais cada cop més complexos i desafiants, i aquella autoritat docent ha quedat relegada a l'armari dels conceptes considerats caducs, arcaics, amb olor de naftalina, al costat de la disciplina, l’ordre, els deures. 

Els docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades. Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l'aula, però sense alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el professor l'ha contrariat a l’aula.

També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s'ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s'ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d'una aula amb ràtios impossibles. 

I, sobretot, quan surten els resultats de l'informe PISA, el professorat ha d'acotar el cap i endur-se'n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d'una al docent.

Laura Gost, 17.12.2023

 

E.E.300 ÉS POSSIBLE LA RECONCILIACIÓ ENTRE CATALANS?

Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser dura i s'ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans. També van ser sagnants –i tampoc s'han resolt– les divisions dins l'independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem... Hi hem d'afegir els problemes autòctons... com els de l'educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge assequible, el turisme necessari però excessiu... Però el més greu, el que ens tenalla, el que afecta tota la governança i l'harmonia social, és la incapacitat de tots plegats de mirar enrere sense rancúnia. Han passat set anys des de l’1-O. Quants més n’hauran de passar? Quan serà possible la reconciliació? Quan deixarem de retreure’ns el que uns i altres vam fer durant el Procés? Algú no es va equivocar? ¿De veritat algú creu que no es va equivocar en res?... cal que es deixin de buscar culpables i es busquin sortides... Sobre quins pilars? N'hi ha tres de troncals: diners, llengua i sobirania. Cap dels tres és fàcil. Res mai no és fàcil. I bé, en la societat catalana hi ha una àmplia consciència que el finançament llasta l'economia i l'estat del benestar. També un reconeixement estès i factual que l’ús social del català està reculant i posant en perill la viabilitat de l’idioma. I després tenim el coll d'ampolla de la sobirania... El pitjor és la paràlisi, instal·lar-nos en la impotència o la batussa. La fragmentació política i el desànim social no hi ajuden...

Ignasi Aragay, 28.4.2024

E.E. 299 "NO SÉ QUÈ VOTAR"

La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació d’engegar-ho tot a rodar, el ja s'ho faran. És fàcil donar la culpa als polítics, així en genèric, com si fossin éssers d'un altre planeta. No: són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l'entorn, influenciables, sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar. Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix. Anem per parts. Per a la família independentista, el caïnita ball d’opcions és marejador... En Puigdemont, l’èpica del retorn; en Aragonès, la pragmàtica del govern... La CUP du el xoc tatuat dins seu..., l’Orriols és pura fractura... i el tàndem Ponsatí-Graupera pateix d'un ingenu complex de superioritat...

El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.

Ignasi Aragay, 31.3.2024