dimecres, 25 de setembre del 2024

pac 18 - Banderes i senyeres

Almenys en dues ocasions d’ençà que Salvador Illa és president de la Generalitat s’ha sentit, abans o després d’Els segadors –l’himne nacional–, el Cant de la senyera. És una cançó tant o més bella que el nostre himne, però no és l’himne de Catalunya.

El Cant de la senyera és l’himne de l'Orfeó Català, una composició per a cor mixt amb música de Lluís Millet i Pagès, sobre un poema de Joan Maragall, pensada per exaltar la bandera de l'Orfeó. És cert que l’any 1896, a Montserrat, es va cantar aquesta cançó en la cerimònia d’institució de la bandera de Catalunya i que va actuar, de fet, com a equivalent de l’himne nacional fins que Els segadors va ser restablert com a tal cosa l’any 1993.

Però el Cant de la senyera, tot i fer una referència explícita a la "bandera catalana" –i presentar, doncs, una ambigüitat entre la "senyera" com a estendard de l'Orfeó i la "bandera" quadribarrada–, fa anys que es vincula solament a l'Orfeó, mentre que l'himne d'Els segadors es vincula a la pàtria, la nació, Catalunya. Aquest ús de l'himne de l'Orfeó en celebracions col·lectives i de caràcter nacional resulta, doncs, adés reiteratiu, adés innecessari... Hom més aviat és partidari de donar a l'Orfeó el que és de l’Orfeó i a Catalunya el que és seu...

Potser fora millor que ens limitéssim, humils, a la música i les tres estrofes vindicatives d’Els segadors.

Jordi Llovet, 21.9.2024

dimarts, 24 de setembre del 2024

pac 17 - El cervell té sexe?

 

dilluns, 23 de setembre del 2024

pac 16 - Illa fantasia

diumenge, 15 de setembre del 2024

pac 15 - ¿És possible ser independentista i anar amb Espanya?

 

divendres, 13 de setembre del 2024

pac 14 - Voler el millor

... a banda de tots els problemes derivats dels plans d’estudi, de les noves tecnologies, de l’infrafinançament i d’altres variables, tenim un problema en l'educació dels nostres infants, més enllà de l’adquisició de coneixements. I en aquest terreny, esclar, l'actitud dels pares hi té molt a veure. Una mare...  va admetre que no podia evitar voler donar als seus fills tot allò que ella no havia tingut quan era petita o joveneta. Una mena d’incapacitat per dir no i per posar límits, un desig irreprimible d’evitar als fills qualsevol mena de frustració. En aquest marc mental dels pares i mares actuals, podem intuir que canviar les tradicionals notes acadèmiques per un genèric i mel·liflu “progressa adequadament” no va ser precisament un encert... posar límits a les criatures, dir no, ser exigents, requereix un esforç cent vegades superior a deixar-los fer. Cal ser tenaç –o pesat–, donar exemple, suportar les seves rebequeries o fins i tot assumir que pots caure’ls malament ...
Hi ha encara un altre element, crec, que deteriora la feina dels ensenyants i, en conseqüència, la qualitat del nostre ensenyament. No conec cap docent que no se’n queixi: els pares, d’un temps ençà, es veuen amb cor de discutir i fins i tot censurar les decisions dels mestres (molt més que no pas les opinions dels seus fills i filles)... Hem de ser capaços de transmetre –i, per tant, exigir– a les noves generacions compromís, capacitat de crítica i rebel·lió i el valor de l'esforç. No sembla pas tan difícil...
Sílvia Soler, 20.7.2024