pac 15 - ¿És possible ser independentista i anar amb Espanya?

..."Els que consideren que només és indepe qui vol que perdi la selecció espanyola o qui parla en català correcte i a tota hora, ¿no veuen que així estan condemnats a ser sempre una minoria?", es pregunta el periodista Carles Torras... ¿Com pot ser que aficionats i aficionades al futbol que no s'identifiquen amb el nacionalisme espanyol, que quan van a votar solen decantar-se per opcions independentistes i que pengen l'estelada per la Diada animin aquests dies el mateix equip que rep el suport de Santiago Abascal o Tomás Roncero?...

La Laura (38 anys) "perquè, si no, no sabria amb qui anar"... Gerard (41 anys) "Espanya juga molt bé i m'agrada veure junts futbolistes que són d'aquí, catalans o del Barça, com el Lamine, el Pedri, Dani Olmo o Cucurella"... Pau "perquè és de qui conec més jugadors i és l'equip que fa el joc més atractiu". El Guille, catalanista de 40 anys, va en la mateixa línia: "Em sento més a prop dels catalans que juguen amb Espanya que d'uns italians o d'uns turcs"... La connexió culer mana.

L'Eloi (29 anys)  "Aquesta febrada per la roja em recorda que hem perdut"... l'Helena (26 anys): "Jo vaig amb qui juga contra Espanya. En aquest cas, amb Anglaterra. El que representa la selecció espanyola no m'agrada. El discurs unificador que s'hi associa va en contra del que penso. I veure tots els joves amb les samarretes i les banderes em fa por. Són un germen de nacionalisme espanyol"...

Les seleccions formen part del que es coneix com el soft power dels estats, del "nacionalisme banal", explica Vilaregut, com la bandera, el DNI, la policia... “Són elements dels estats i les nacions per legitimar-se –detalla el professor– i que formen part d'un univers simbòlic..."

Xavi Hernández Navarro i Joan Abel Yuste, 14.7.2024

 

pac 14 - Voler el millor

... a banda de tots els problemes derivats dels plans d’estudi, de les noves tecnologies, de l’infrafinançament i d’altres variables, tenim un problema en l'educació dels nostres infants, més enllà de l’adquisició de coneixements. I en aquest terreny, esclar, l'actitud dels pares hi té molt a veure. Una mare...  va admetre que no podia evitar voler donar als seus fills tot allò que ella no havia tingut quan era petita o joveneta. Una mena d’incapacitat per dir no i per posar límits, un desig irreprimible d’evitar als fills qualsevol mena de frustració. En aquest marc mental dels pares i mares actuals, podem intuir que canviar les tradicionals notes acadèmiques per un genèric i mel·liflu “progressa adequadament” no va ser precisament un encert... posar límits a les criatures, dir no, ser exigents, requereix un esforç cent vegades superior a deixar-los fer. Cal ser tenaç –o pesat–, donar exemple, suportar les seves rebequeries o fins i tot assumir que pots caure’ls malament ...

Hi ha encara un altre element, crec, que deteriora la feina dels ensenyants i, en conseqüència, la qualitat del nostre ensenyament. No conec cap docent que no se’n queixi: els pares, d’un temps ençà, es veuen amb cor de discutir i fins i tot censurar les decisions dels mestres (molt més que no pas les opinions dels seus fills i filles)... Hem de ser capaços de transmetre –i, per tant, exigir– a les noves generacions compromís, capacitat de crítica i rebel·lió i el valor de l'esforç. No sembla pas tan difícil...

Sílvia Soler, 20.7.2024

pac 13 - Catalunya a la cua en inversió educativa