pac 124 - Vida i mort de Joan Comorera, el "Lenin català"

 .​.. A partir de Comorera, fundador del PSUC, socialista i nacionalista català, partidari d’un comunisme català no subaltern de l'espanyol i que interpel·lés el proletariat i també les classes mitjanes incipients del país, s’entén millor la història –els ideals i l’esperança i les resistències heroiques, les traïcions i les purgues i els deliris sanguinaris– del Partit Comunista​... 

Al llibre La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions, el periodista Antoni Batista se centra en l’episodi més dramàticament culminant de la vida del líder polític català. Som a principis dels 50. Després d’haver sigut expulsat del PC (ell que havia aconseguit que el PSUC fos admès com a Secció Catalana al Komintern), acusat de “titisme” i de “desviacionisme nacionalista” (Comorera volia un comunisme català no sucursalista de l’espanyol, cosa que ni Carrillo ni La Pasionaria no podien tolerar), l’antic líder polític passa a viure d’amagat i fugint de tothom, repudiat, calumniat i amenaçat de mort pels seus antics camarades. Acorralat, entra clandestinament a Catalunya, gràcies a l'ajuda dels serveis secrets britànics i del PNB. Instal·lat a Barcelona, fa una vida discreta amb una identitat falsa. Al cap de poc, però, és detingut per la policia franquista... 

Fins aquí, l’escenografia (les convulsions i els secrets de la Guerra Freda, el puny de ferro de la dictadura franquista), l’atmosfera (densa, crispada, opressiva) i els fets (un home que en el passat ho va ser tot i que ara no és res, un home que va ser un dirigent de masses i que ara està sol i abandonat per quasi tothom, excepte per uns pocs amics i la seva dona). En la història política catalana, no hi ha cap personatge més tràgic que Joan Comorera...

Pere Antoni Pons, 1.3.2025

pac 123 - "Fuck off", Amèrica

Trump i Putin són al mateix costat de la Història. El costat dels sàtrapes, els intolerants, els bel·licistes i els negacionistes. El costat dels cínics i dels carallots que no sospiten que ho són –és a dir, dels estúpids–.​.. provocque en mi un amarg triplet de sensacions: indignació, vergonya aliena i basarda. Trump, pel que sembla, ha fet escola. Ja no és un boig solitari, sinó el cap visible d'un ramat d’enzes disposats a conquerir l’hegemonia “cultural”. Els Estats Units són una potència nuclear en mans d'un grup de cowboys fatxendes i illetrats.​..​

Els EUA no estan sota amenaça, sinó que han esdevingut una amenaça mundial. No és que els americans hagin votat Trump a pesar dels seus defectes i dels perills que anticipa; l’han votat precisament pels seus defectes (que de sobte han esdevingut virtuts) i pels perills que anticipa (que ens presenten com a oportunitats). La victòria de Trump, i la seva creixent hegemonia, està edificada en els seus diners, el seu cinisme, la seva lògica adolescent, la seva caricaturesca posada en escena. Tot plegat seria simplement ridícul, si la Casa Blanca no tingués el poder que té i si les polítiques que surten del binomi Trump-Musk no poguessin afectar dramàticament les nostres vides...

Toni Soler, 23F2025

 

pac 122 - Que em treguin un ull

 Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se'n sap res.​.. 

Veient que això del nou finançament va per llarg, i que al PSC no li importa anar fent la viu-viu sense pressupostos (ara la normalitat és això, amics), ERC ha pactat una mena de compensació que consisteix en una condonació parcial del deute català amb la Hisenda espanyola. És a dir, que ens perdonen part del que devem a l’Estat a causa del drenatge continuat dels nostres recursos... una condonació del 20%, 17.000 milions d'euros. Al cap de poc, es fa públic l’acord sencer: Evidentment, és un cafè per a tothom, però amb els paràmetres geopolítics de sempre: ¿a Catalunya se li perdona el 20%? Doncs a Andalusia el 50%...

Ens han tornat a psoeïtzar, com es diria a les xarxes. I això no impedeix que sigui un acord favorable, i que tot el que sigui muscular les institucions catalanes sigui bo per al país. Però és evident que cada pas endavant que vulguem fer, per acostar-nos a la disponibilitat de recursos que mereixem, serà una partida a 17 bandes, feixuga i inacabable, que s’utilitzarà com a excusa per a la catalanofòbia, la qual cosa ens deixa en la incòmoda posició de cornuts i a pagar el beure...

Tot és regat curt i politiqueria, no hi ha projecte. Una qüestió de fons com és el repartiment dels diners públics es resol a base de petites querelles territorials i intercanvis de vots. Si jo cregués de veritat en l'Espanya autonòmica, estaria certament decebut...

Toni Soler, 2.3.2025

pac 121 - Un error colossal al principi de la Bíblia

Tot lector de la primera frase de la Bíblia sap que l’Antic Testament, que narra la creació del món segons la mitologia hebrea, comença amb aquestes paraules: “Al començament [o “Al principi”] Déu va crear el cel i la terra”. Però en la llengua hebrea original, aquest inici dels llibres de Moisès és envitricollat a causa de l’ambigüitat de la paraula bereshit (inici, principi, cap) i de la sintaxi dels tres primers versets.​..

Com que la Bíblia grega... va traduir l’expressió hebrea com “en arché”, no ha d'estranyar que quasi totes les Bíblies traduïdes al llatí més endavant... hi posessin: “In principio”. D’aquí va passar a les llengües modernes... però de mica en mica es van imposar una sèrie de dubtes sobre aquestes versions gregues, llatines i en llengües modernes de les paraules inicials del Gènesi. La paraula bereshit, afegida a la resta del sintagma, no vindria a dir: “Al principi Déu va crear el cel i la terra”, sinó: “Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...”, que és una altra cosa...

¿Com hauríem d’acceptar que Déu sigui el subjecte d'una frase que després diu d'ell mateix que “al principi va crear...”? Al principi de Déu? Impossible: Déu no té principi ni final segons la mitologia i la religió hebrees: és des de sempre i serà sempre. De manera que el Tanak anglès... posa a l’inici del Gènesi: “When God began to create heaven and earth...”, que és el que, per fi, van acceptar... en català, la Biblia Interconfessional, en una nota al peu (“Una altra traducció possible seria: «Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...»”). No és que les altres lectures fossin “possibles”; és que eren un error colossal, una heretgia.

​Jordi Llovet, 12.4.2025

pac 120 - No siguis "Woke", home! - 2ª part

    Aquest maniqueisme simplista està penetrant en l’opinió popular i donant victòries electorals als destructors del bé comú, de l'ascensor social, de la igualtat d’oportunitats, de la defensa de la natura, de les vacunes com a garantia de salut pública... No vivíem en el millor dels mons, però per aquest camí anem de cap a un món imprevisible, de confrontació a tots nivells: entre països, entre classes socials, entre identitats. No serà gaire agradable. En tenim exemples no tan llunyans en la història. Estem patint en tota regla un atac dels bàrbars superrics del nord (i del sud)...

    Ara mateix, els woke som el boc expiatori, el woke expiatori. Com presentar batalla cultural en un camp de joc tan marcat com el de les xarxes socials, on un insult puntua 10 i un raonament 0? ¿Hem d'esperar que la seva espiral de contradiccions i mentides tard o d’hora els porti al col·lapse? Trista esperança. Perquè sempre es pot anar a pitjor. És tan fàcil destruir i tan difícil construir... La desconstrucció de la democràcia i del sector públic que ha posat en marxa el tàndem Trump-Musk és letal. La motoserra Milei està de moda. Quan arribi el moment de refer-ho tot, si arriba, costarà. I arribi o no, estic content de ser woke: és a dir, de no ser un ignorant racista, masclista, xenòfob i insensible a la desgràcia aliena.

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part

​   Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se'n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s'han d'espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?​...

    Fins ara havíem convingut que en democràcia les majories decidien, però amb respecte a les minories. Ara ja no. S'ha acabat dissimular: que les majories arrasin amb totes les dissidències. La llei del més gros. Si mano, mano i ho resolc tot a la meva manera. Equilibri de poders? No siguis antiquat, home! I no em facis dir dona, que això del feminisme ja cansa. ¿Humanisme humanitari, liberalisme de les idees? Coses d’intel·lectuals pesats. Oi que m’han votat?, doncs màniga ampla. S'han acabat les regulacions públiques, les garanties legals per evitar corrupcions i discriminacions. Tot això és paperassa inútil, burocràcia absurda. Tirem pel dret... Així serà la nova democràcia autoritària... La superdreta revolucionària menysprea les institucions públiques, contraposa llibertat individual a estat..., equipara solidaritat amb burocràcia, creu que tots els pobres i trans del món són uns aprofitats, no veu cap problema en la riquesa obscena d’uns pocs –merescudíssima, només faltaria!–, està segura que per definició les administracions són ineficaces i que, en canvi, les empreses privades rutllen d'allò més bé... Mai dels mais hi pot haver empreses ineficaces, burocratitzades, amb treballadors apalancats i alts directius que s'aprofiten d'informació privilegiada i la principal tasca dels quals és corrompre les institucions públiques. No, no, això no passa. ¿I podria ser que hi hagi funcionaris que fan bé la seva feina? Au, home! On vas a parar?...

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 118 - Carnaval i alegria el 1928

Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el punt màxim i l'apoteosi de l'alegria. Tanmateix, només cal reflexionar una mica per adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el Carnaval. […] Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota alegria desbordada es converteix en una mena d'epilèpsia, en un esclat de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En essència caricatura i extralimitació.​ La terrible obligació de divertir-s​e...

 I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és precisament l'alegria exagerada. En les festes del Carnaval homes i dones riuen, s'engargamellen. Però tot això acaba en un doble cansament físic i espiritual. L'alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè de l'ànima humana...

En la majoria dels casos, màscares, mascaretes i mascarots passen davant la indiferència sorneguera de badocs i de vianants. Els badocs són els únics ciutadans que troben en el Carnaval algun al·licient. La festa és, en veritat, per als espectadors... La gent va a veure la gent... L'alegria sempre és sana. I si no és sana no és alegria. Per això no són verament alegres els dies clapats pel Carnestoltes foll.

De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) sobre el Carnaval del 1928.

 

lliVre 30 b - Un dia a la vida de l'Abed Salama -2

 Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

Pàg. 156 ​ Qualsevol mort és devastadora, fins i tot les esperades, com ara la d’un malalt que saps que té tantes possibilitats de sobreviure com de morir. Passar del tot al no-res, no obstant això, era extremament injust, inconcebible per a qualsevol que tingués fills.

Pàg. 261​ «Tant li fa si ets d'esquerres o de dretes. El fet que algú celebri la mort d'algú altre ens obliga a aturar-nos un moment i replantejar-nos seriosament la qüestió: com hem arribat fins aquí?»...​ Tothom amb qui l’Abed havia tingut ocasió de parlar creia que, en realitat, les autoritats israelianes desitjaven que els nens morissin. I repetien el mateix: l’exèrcit israelià hauria fet acte de presència en qüestió de minuts si s’hagués tractat d’un noi llençant pedres. En canvi, ni els soldats de guàrdia al control militar, ni les tropes de la base de Rama, ni els equips de bombers dels assentaments veïns van moure un dit per evitar que l'autobús cremés durant més d'una hora i mitja.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

lliVre 30 a - Un dia a la vida de l'Abed Salama -1

Pàg. 80​ Vist amb certa perspectiva, la segona intifada era la culminació d’anys de frustracions acumulades pel descontent dels palestins envers el procés de pau d'Oslo, que ni havien atorgat més independència o llibertat als palestins, ni havien posat fi a l'ocupació israeliana. De fet, no havia servit ni tan sols per aturar la proliferació d’assentaments, la població dels quals s'havia disparat més d’un 70% des de la firma dels acords.​.. A tots els efectes, l’únic que s’havia aconseguit era que Israel mantingués el màxim de territori ocupat amb el mínim de palestins vivint-hi. Els acords d'Oslo van dividir Cisjordània en​ 165 petites illes d’autogovern limitat, totes envoltades per àrees controlades per Israel.

Pàg. 98​ Israel va acabar fent fora de casa seva gairebé el 85% de la població beduïna... El poble beduí, com la majoria de ciutadans de nacionalitat palestina d'Israel, va viure divuit anys sotmès al domini d'un govern militar caracteritzat pels tocs de queda, les restriccions de mobilitat, la manca de representació política, l’empresonament sense dret a judici i la imposició d'un entramat de zones de seguretat a les quals tenia prohibit l'accés.

Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

 

pac 117 - Qui vol ser català amb Orriols?

​   Hi ha una opinió bastant estesa que fa així: Orriols diu el que la gent vol sentir, parla de problemes concrets, de pors reals. Per això la voten. Els partits tradicionals fa temps que estan segrestats pel políticament correcte. Ella és incorrecta i es passa, les seves solucions no són factibles, va al xoc, però diu les coses tal com són.​.. com es neutralitzen aquestes suposades veritats que, distorsionades i exagerades, conformen una realitat per a molta gent? Tots els immigrants són lladres en potència, no es volen integrar i abusen dels serveis socials? Tots els musulmans són extremistes? Tots els partits independentistes són inútils? ...

   En qualsevol societat plural, la divisió és normal, fins i tot saludable. Però quan des del poder, en lloc de buscar la convivència i els consensos entre els que tenen una ideologia, una cultura, uns costums, unes creences i una llengua diferents, s’atia l'odi, i s’assenyalen persones i col·lectius, llavors es dispara la fractura, la por, el frontisme, el bons i dolents...

   Convertir els problemes en armes llancívoles dels uns contra els altres no és cap solució. Proclamar a crits un problema, fent-lo més gran del que és, no el resol. Més aviat l’empitjora. Negar-lo o dissimular-lo tampoc, esclar. El punt mitjà sempre és el més útil i difícil: consisteix a exposar-ne la complexitat, a fer pedagogia, a treballar des de la base...

   El que diu Orriols, a més de ser èticament poc justificable, no és útil ni pràctic... És una persona amb idees contundents, però no són bones idees. Només són aparentment bones perquè, de tan simples, són fàcils d'entendre i aixequen l’aplaudiment espontani. El populisme és això. Enverinar el debat és senzill i ara mateix no es penalitza...

Ignasi Aragay, 23F2025

pac 116 - Viure en minoria

Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos. 

Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s'estrenyés encara més al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que es diu “Català per a tothom” i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de fer-te parella lingüística d’algú​... falta sang...  sang de la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que no se'ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem votant els de l’odi...

​Antoni Bassas, 22.2.2025

pac 115 - "L'any 714 es va produir la guspira per convertir Barcelona en capital"

Quina relació ha tingut amb el marxisme historiogràfic?

— El marxisme és una de les dues influències que m'expliquen. L’altra és la formació religiosa important que no he abandonat mai del tot. Soc creient. Són els dos humanismes fonamentals que expliquen Europa. La democràcia cristiana i el socialisme. Avui ens estem allunyant d’aquestes nostres bases i arrels​...

Com es va forjar la Barcelona capital? Com s'arriba als Usatges, el Consell de Cent, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi? 

— Tot incendi parteix d'una guspira. La guspira va passar l'any 714, quan els musulmans que havien anat ocupant la Península entren a la part de la Tarraconense que serà la futura Catalunya. L'única ciutat amb prou pes per fer-los front era Tarragona, la Tàrraco romana. I és pràcticament l'única que prenen a l'assalt. El bisbe de l'època fuig a Itàlia i la classe dirigent de la ciutat, si no mor en la resistència, també es dispersa. Els musulmans segueixen amunt cap a Barcelona, que segurament no va resistir. Es va rendir i, per tant, va conservar íntegra la seva estructura defensiva. La classe senatorial de la ciutat que tenia grans propietats al camp no va ser obligada a fugir i segurament va coexistir amb la guarnició musulmana. 

Llavors, la guspira és una rendició mil anys abans de la rendició del 1714?

— No ho havia pensat, això. El cas és que quan, menys de cent anys després, el 801, Guillem de Tolosa i el jovenet Lluís el Pietós entren a Barcelona, la ciutat sí que ha resistit, fent causa comuna amb els musulmans, amb els quals possiblement la relació no era dolenta: no els imposaven tributs massa forts. En canvi, hi havia mala relació amb els francs. Van resistir quasi un any i, finalment, quan pacten s'ho cobren respecte a les lleis, etc. Els francs de Carlemany van adoptar una política que no és única de Catalunya: si no hi havia resistència total, si hi havia capitulació, es respectava un nivell d'autoritat, de propietats, etc. Aviat tindrem a Barcelona a vegades comtes francs, a vegades hispanogots. Barcelona serà la gran capital de la frontera de l'imperi al sud dels Pirineus. I en les disputes amb els seus parents, el comte de Barcelona acabarà dirigint l'hegemonia i constituint un principat.

​El 1250, en l'època de la gran expansió mediterrània, com vivia un pagès a Catalunya?

— Tendim a imaginar un ésser molt explotat. I no dic que no ho fos. Però no era un esclau, de cap manera. Tenia uns drets reconeguts. El senyor no podia fer el que volia amb un pagès. No hi havia pagès sense senyor, estava sotmès al dictat senyorial i, per tant, no ens ha d'estranyar que els pagesos es revoltessin. Però precisament es van revoltar perquè dins la classe pagesa hi havia una mena aristocràcia: pagesos prou rics i poderosos per fer de prestadors dels seus senyors i tenir càrrecs de responsabilitat al capdavant de la comunitat. Els senyors havien de vigilar perquè els pagesos asseguraven el seu modus vivendi. Entre el senyor que de seguida va poder anar a viure a ciutat i el pagès que pagava rendes, qui les cobrava era un altre pagès. Els pagesos rics arriben a tocar poder. Les viles reials estan representades a les Corts i els pagesos hi poden ser presents, cosa que en els moments de màxima tensió els nobles no poden suportar.

Entrevista d'Ignasi Aragay a Josep M. Salrach, medievalista​, 22.2.2025

 

pac 114 - Lenin al segle XXI

En realitat, i molt sovint sense tenir-ne plena consciència, tots som una mica marxistes (tenim la lluita social de classes interioritzada), una mica cristians (qui no vol pau i amor?), una mica socràtics (la idea de dignitat i llibertat moral la portem també de sèrie) i una mica capitalistes (que no ens toquin la propietat​)... El jove Lenin també devia sentir aquestes influències latents. Fill d'un funcionari de classe mitjana, progressista però d’ordre, les seves passions d’adolescent eren la música, els escacs i les llengües clàssiques. Era un estudiant brillant en tot... Lenin havia nascut un 22 d’abril de 1870. Vladímir tenia trastorns nerviosos i era molt intel·ligent i apassionat. Als 16 anys, en el lapse d’uns mesos, va morir de cop el seu pare i va ser executat a la forca el seu germà, de 21 anys, per intentar atemptar contra el tsar... La fi tràgica del germà el va marcar a foc. 

A partir d’aquí, la vida li va fer un tomb. Va passar a ser germà d'un terrorista. I a voler venjar-ne la mort fent possible la revolució, però a través de la modernitat marxista que venia de l’Occident europeu, no del populisme pagès rus. No tan sols es va preguntar Què fer (títol del seu llibre més famós) davant l’imperi tirànic i endarrerit dels tsars, sinó que ho va fer. Aquesta capacitat de sumar reflexió i acció és el que admira Botran (en el seu llibre: Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres) que tanmateix troba insostenible mantenir l’idealisme voluntarista i sovint sectari propi de l’adolescència. Un Lenin obsessiu el va mantenir. Igual com Marx bromejava que ell no era marxista, el leninisme va acabar allunyant-se d'un Lenin mort als 53 anys. I després l’estalinisme el va reduir a l'absurd criminal: ningú va assassinar més comunistes que Stalin...

En època de contrarevolució, i d’emocions i artefactes comunicatius, Botran proposa la fórmula vintage Lenin: organitzar-se bé (partit), no caure en la puerilitat ingènua de posar la pròpia impaciència com a argument revolucionari (qui no recorda el "Tenim pressa" del Procés). I llegir i estudiar molt.

Ignasi Aragay, 15.2.2025

pac 113 - I venen a donar lliçons

Por dels propis votants vol dir por de parlar clar d'immigració, de polítiques d'inclusió, de feminisme, de medi ambient.​..

una cosa és carregar-se el vincle transatlàntic com l’hem entès des de 1945 i una altra és venir a Europa a donar lliçons. Qui no accepta una derrota electoral i envia la gent a assaltar el Capitoli no pot donar cap lliçó de democràcia. Qui parla dels immigrants com a criminals, qui paga a una actriu porno perquè calli, qui posa l’home més ric del món a retirar tota l'ajuda de cooperació als països que ho necessiten, qui expulsa funcionaris per raó de la seva ideologia, no pot donar cap lliçó de valors. I qui fa servir la por per mantenir-se al poder tot excitant les pulsions més irracionals de la gent, no hauria d’alliçonar els altres sobre les seves pors.​ A sobre, la propaganda d’aquests dies pretén presentar la presència i la despesa militar dels Estats Units a Europa com un gest generós i altruista, com si Washington no n’hagués tret mai cap profit.

La Unió Europea ha anat acumulant problemes i misèries que demanen reformes i solucions. Però segur que no són les de Trump ni les dels seus fans europeus d'extrema dreta.

​Antoni Bassas,15.2.2025

 

pac 112 - Queixar-se de la cultura de la queixa

​... en el cas de les xarxes el truc és que els debats estan orientats, que la major part dels debatents són bots o agitadors a sou, i que l’algoritme premia la bipolarització.​.. mentre els més assenyats tenen por de manifestar-se... Els neocons nord-americans van aprofitar per rebatre el feminisme, el multiculturalisme, l’antielitisme educatiu i també l’intervencionisme de l'estat a favor dels més desafavorits. Però les víctimes objectives del sistema feien molt bé de queixar-se, com ho van fer dècades enrere els obrers sindicats, les dones sufragistes i, encara abans, els negres i els indis segregats. Agradi o no, tots els avenços socials de la història s’han aconseguit a base de queixes –que quan són col·lectives organitzen vagues, bullangues o revolucions. No cal dir que els motius de queixa de les minories continuen vigents...

Les esquerres –en sentit ampli– hi han contribuït banalitzant el concepte de víctima, sermonejant el personal, convertint cada gest equívoc, cada frase desafortunada i cada malentès en una batalla cultural, posant els valors ètics i morals (individuals) per damunt de la tradicional defensa de la justícia social (col·lectiva)...

El victimisme és el combustible dels demagogs, els oportunistes, els aspirants a celebrity i els conspiranoics. És l’eina de molts gurus de l’autoajuda, de models pedagògics fracassats, de la perversió de l’antipunitivisme, d’una idea molt laxa de la responsabilitat individual. Però és també, encara que sembli impossible, la llavor d’un argumentari que utilitzen els poderosos per perpetuar-se en el privilegi... Aquesta mena de víctimes sí que justifiquen la nostra queixa. I ho deixo aquí, perquè començo a sospitar que aquest article s'està desmentint a si mateix.

Toni Soler, 16.2.2025