En realitat, i molt sovint sense tenir-ne plena consciència, tots som una mica marxistes (tenim la lluita social de classes interioritzada), una mica cristians (qui no vol pau i amor?), una mica socràtics (la idea de dignitat i llibertat moral la portem també de sèrie) i una mica capitalistes (que no ens toquin la propietat)... El jove Lenin també devia sentir aquestes influències latents. Fill d'un funcionari de classe mitjana, progressista però d’ordre, les seves passions d’adolescent eren la música, els escacs i les llengües clàssiques. Era un estudiant brillant en tot... Lenin havia nascut un 22 d’abril de 1870. Vladímir tenia trastorns nerviosos i era molt intel·ligent i apassionat. Als 16 anys, en el lapse d’uns mesos, va morir de cop el seu pare i va ser executat a la forca el seu germà, de 21 anys, per intentar atemptar contra el tsar... La fi tràgica del germà el va marcar a foc.
A partir d’aquí, la vida li va fer un tomb. Va passar a ser germà d'un terrorista. I a voler venjar-ne la mort fent possible la revolució, però a través de la modernitat marxista que venia de l’Occident europeu, no del populisme pagès rus. No tan sols es va preguntar Què fer (títol del seu llibre més famós) davant l’imperi tirànic i endarrerit dels tsars, sinó que ho va fer. Aquesta capacitat de sumar reflexió i acció és el que admira Botran (en el seu llibre: Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres) que tanmateix troba insostenible mantenir l’idealisme voluntarista i sovint sectari propi de l’adolescència. Un Lenin obsessiu el va mantenir. Igual com Marx bromejava que ell no era marxista, el leninisme va acabar allunyant-se d'un Lenin mort als 53 anys. I després l’estalinisme el va reduir a l'absurd criminal: ningú va assassinar més comunistes que Stalin...
