Pàg. 80 Vist amb certa perspectiva, la segona intifada era la culminació d’anys de frustracions acumulades pel descontent dels palestins envers el procés de pau d'Oslo, que ni havien atorgat més independència o llibertat als palestins, ni havien posat fi a l'ocupació israeliana. De fet, no havia servit ni tan sols per aturar la proliferació d’assentaments, la població dels quals s'havia disparat més d’un 70% des de la firma dels acords... A tots els efectes, l’únic que s’havia aconseguit era que Israel mantingués el màxim de territori ocupat amb el mínim de palestins vivint-hi. Els acords d'Oslo van dividir Cisjordània en 165 petites illes d’autogovern limitat, totes envoltades per àrees controlades per Israel.
Pàg. 98 Israel va acabar fent fora de casa seva gairebé el 85% de la població beduïna... El poble beduí, com la majoria de ciutadans de nacionalitat palestina d'Israel, va viure divuit anys sotmès al domini d'un govern militar caracteritzat pels tocs de queda, les restriccions de mobilitat, la manca de representació política, l’empresonament sense dret a judici i la imposició d'un entramat de zones de seguretat a les quals tenia prohibit l'accés.
Pàg. 132 Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada