... el franquisme sociològic no ha desaparegut mai. Fa més de 50 anys que
Franco va morir al llit, però alguns dels seus valors, algunes de les
seves estructures de poder i, sobretot, algunes actituds i mentalitats
que van impregnar la societat durant quaranta anys de dictadura, encara
no han desaparegut. Al contrari. Revifen insuflades per aquella
concepció uniformitzadora de l'Estat, que tant balla al so del “yo soy español” com canta amb orgull l'"a por ellos”, contra els que no parlem castellà o els que venen d'un altre país sense un ral a la butxaca...
El franquisme sociològic no és aquell grapat de
nostàlgics repatanis –amb bigotet de Matías Prats– que enyoren el
Caudillo i es manifesten el 12 d'octubre amb la bandera del pollastre.
No són tampoc aquest exèrcit de joves –més nois que noies, més
repentinats que tatuats– que defensen que amb Franco es vivia millor,
quan ells no ho poden saber perquè són coetanis de Lamine Yamal. El
franquisme sociològic és una herència més subtil. Va més enllà de la
banalització de la repressió franquista o de la resistència, encara ara,
a reconèixer la plurinacionalitat de l'Estat. Catalunya, mig segle
després, no ha aconseguit alliberar-se de les conseqüències polítiques,
culturals i psicològiques del franquisme... Algunes conseqüències socials han perdurat. Com ara considerar el
català com una llengua secundària o prescindible en molts àmbits. O la
identificació del catalanisme (no diguem, ja, de l’independentisme) com
una actitud sospitosa, insolidària o perillosa. Per no parlar de la
dèria de rebutjar Catalunya com a subjecte polític, amb dret a decidir
el seu futur. Tot això els provoca una urticària incurable.
La victòria més rotunda d'un procés de dominació és aconseguir
que els dominats acabin assumint com a normals algunes de les
limitacions que els han estat imposades. I això ens passa tan sovint i
d’una manera tan habitual que ja ni ens n’adonem. Formulem-nos tres
preguntes retòriques. No hem interioritzat la subordinació quan, per
defensar el català, hem de tenir i mantenir una actitud militant? Per
què hem de continuar justificant constantment la nostra identitat davant
d’aquells que no qüestionen mai la seva? No hem acabat confonent la
convivència amb renúncia? En massa ocasions, em sembla que sí. I aquest
és el nostre problema. I és el gran èxit del franquisme sociològic o del
nacionalisme espanyol, que sovint són dues cantonades d’un mateix
indret. Malauradament, aquest no és el món que ve a partir del 29-N, és
l’aire viciat que no se n’ha anat mai.
