El fracàs del procés sobiranista, amb el meravellós cant del cigne que
va ser l’1 d’Octubre, constitueix un drama nacional: era l’ocasió perquè
Catalunya fes un pas endavant en un clima de celebració democràtica i
de respecte a la pluralitat que no tenia res a veure amb el sistema de
càstig i de repressió que els successius governs espanyols han imposat
abans i després. Una Catalunya independent, o almenys més sobirana,
¿hauria pogut gestionar la seva pluralitat millor de com la gestiona
actualment? Rotundament, sí. Però la feblesa dels líders sobiranistes i
la inflexibilitat dels poders espanyols van fer impossible un acord de
país, democràtic però plural, pel que fa a les identitats individuals i
col·lectives.
Aquell fracàs no va ser només dels sobiranistes, sinó del país sencer, i també d'una espanyolitat (la de l’Espanya real?)
que a l'hora de la veritat va necessitar la policia i els jutges per
prevaldre. Ara en paguem les conseqüències. Tenim els serveis públics
fets un nyap, una situació d’espoli que ningú es pren la molèstia de
negar, i una llengua vital però cada cop més minoritzada. I sobretot
tenim un element autòcton desencisat, que ha perdut la generositat de
l’1 d’Octubre, i que en part s’ha deixat seduir pels cants de sirena de
la ultradreta. Després de la victòria de les porres sobre les urnes,
¿algú esperava una altra cosa? És molt curiós que els que més s'exclamen
per l'auge orriolista siguin els que l’han fet créixer, a còpia de
supeditar la identitat catalana a l’espanyola i de decapitar els partits
del sobiranisme democràtic, amb un arronsament d'espatlles cínicament
conformista –es el mercado, amigo–. I ens diran supremacistes... Quina barra!
Toni Soler 09/05/2026
