Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació
d'un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d'instrucció i la
renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els
responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i
pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l'origen...
“els serveis públics” de qualitat “eliminen” la segregació perquè
“igualen tothom” i faciliten que uns i altres ocupin els mateixos llocs,
siguin escoles o centres mèdics...
seguir el camí de coneguts, és un patró que es
repeteix sempre en totes les migracions. “Els que arriben busquen una
comunitat d’acollida”, afirma Rodríguez-Alarcón. El boca-orella entre
paisans que creen xarxa –amb una llengua, una cultura i uns costums
similars– s'activa, d'una banda, quan hi ha la necessitat d'emigrar per
millorar les condicions o per fugir de persecucions i guerres i, de
l'altra, quan la societat d'acollida requereix mà d'obra per mantenir
l'activitat laboral i el benestar general...
Amb els anys, els barris més degradats o amb una oferta d’habitatges més
barats han anat canviant de tipologia de veïns. A mesura que la
biologia ha fet via i els residents envelleixen i moren, o es traslladen
a zones benestants, en molts dels pisos ha entrat una població
estrangera més jove, assenyala el demògraf Bayona. Aquests moviments
permeten que s'hi assentin persones noves i que els vells venguin
l'habitatge i, per tant, es produeix una “convivència que no és només de
diferents orígens sinó de diferents edats”. El mateix procés es
produeix als centres històrics de ciutats mitjanes “que no s’han
turistifiscat”...
