Al ciutadà R.S. li van començar a vendre que Catalunya sempre havia estat un país bilingüe, i que ara, amb el català a l'escola, el tema estava resolt. Les estadístiques, però, deien que el català reculava. I mentrestant, a Madrid la premsa deia que el castellà estava perseguit a Catalunya. Amb el tombant de segle va arribar més immigració, procedent de tots els racons del món on la pobresa o les guerres expulsaven els ciutadans. El colmado de tota la vida ara era d’uns pakistanesos, i el bar d'en Miquel era propietat d'uns xinesos, que no li deien “estamos en España”, perquè això els era igual, però només parlaven castellà amb una parròquia ja molt castellanitzada, on els autòctons canviaven d’idioma per mandra.
Quan R.S. deia que això acabaria amb la desaparició del català, rebia de totes bandes. Els uns l’acusaven de no acceptar les virtuts del multiculturalisme, els altres de posar en risc la unitat civil del país, o de fomentar l'odi a Espanya. Si es mantenia ferm en l’ús del català, li deien excloent. I si cedia, li deien que la culpa era seva per canviar d'idioma. Mentrestant, el català ja només era la llengua d'un terç de la població, i els seus fills parlaven castellà amb els amics perquè això els feia la vida més fàcil, ja que els castellanoparlants, malgrat dècades d’escola en català, continuaven essent majoritàriament monolingües, i els estrangers aprenien el castellà perquè era l'única llengua veritablement necessària.
La setmana passada, el ciutadà R.S. va entrar al mateix bar de Sants, aquell on havia entrat fa quaranta anys, i encara va tenir esma de demanar un cafè amb llet en català. El cambrer argentí no el va entendre. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i la fi, ara el català és l'idioma d'una minoria, i les minories no han de voler imposar-se a la majoria.
