LliVre 40 GANGSTA MAJOR

El suggeriment s'ha inserit

49 elements seleccionats 

"Jo sense cap dubte la duria al lloc que em fa més feliç del món, perquè crec que l'amor és això: no és luxúria, ni compulsió, ni febre com predicaven els trobadors; ni tampoc sacrifici, resignació i avorriment mutu com ensenya el pop català. És compartir el que t'estimes amb gent que t'estimes; és bastir ponts entre coses belles."  pàg. 230

Gangstat Major, Edgar Cantero. Editorial Empúries. Barcelona 2025

pac 258 La postguerra civil

 

​La millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.​..

Però el debat que ha d’afrontar Espanya no és el de la guerra —on la violència ho amara i ho confon tot—, sinó el de la seva conseqüència, és a dir, el franquisme, que durant quatre dècades, i malgrat la seva victòria als camps de batalla, va continuar la lenta i pertinaç feina de repressió, depuració i divisió entre els espanyols per convertir els derrotats i llurs famílies en vençuts perpetus, i marcar amb foc la vida pública fins a la Transició i més enllà. Aquesta és la cicatriu que trenca Espanya encara ara. Mig país repudia el record de la guerra però blanqueja el llegat del franquisme i se’n considera hereu, encara que sigui amb la boca petita...

A la Catalunya contemporània, el pes de les esquerres i del catalanisme i el fet que la dreta majoritària convergís en el nacionalisme democràtic van inclinar clarament la memòria col·lectiva cap al bàndol republicà, ja que els derrotats del 1939 van ser també la Generalitat i el catalanisme. La repressió posterior no es va dirigir només contra les esquerres, sinó que va afectar també totes les expressions de la catalanitat, incloent-hi la llengua, encara que els seus parlants fossin catòlics i/o de dretes. Però el fet d’assumir la derrota nacional —expressada en l'afusellament del president democràtic del país— no ens ha d’impedir reconèixer el dolor causat pel furor revolucionari sobre milers de catalans pel fet de ser catòlics, burgesos, rics, militants de la Lliga i fins i tot demòcrates i catalanistes de dreta. Dit això, no dubto que Catalunya, el seu fet nacional, forma part dels derrotats del 1939. I no ho dubto perquè les conseqüències d'aquest fet les patim encara avui.

Toni Soler​  31/01/2026

pac 257 Què té a veure Trump amb Joan Sense Terra?

​1215 La Carta Magna Libertatum, és a dir, Gran Document de les Llibertats​...​ Quines llibertats? De qui? Som al segle XIII i per tant no estem parlant de les llibertats del poble, però sí de les llibertats dels senyors contra el seu rei, Joan Sense Terra, un autèntic cretí, conegut per haver posat unes taxes impagables, per haver firmat a contracor la Carta Magna –i no haver-la complert, però firmada va quedar– i per ser l’adversari més temible de Robin Hood. Aquella Constitució obligava el rei a respectar els procediments legals. A sotmetre’s a la llei! Sí, el respecte a la llei per part del més poderós. Això és exactament el que Trump, avui el més poderós, no fa, en el seu cas ni a les lleis dels EUA ni a les lleis i tractats internacionals.

Les constitucions catalanes medievals també anaven del mateix, de garantir els drets i llibertats davant del poder reial. Les nostres van ser finalment suprimides per l’absolutisme borbònic després del 1714, per Felip V, l’avantpassat de l’actual Felip VI. Les constitucions catalanes també es remuntaven al segle XIII: des del 1283 el rei no podia fer lleis generals al Principat sense el consentiment i l'aprovació dels eclesiàstics, cavallers i ciutadans que formaven la Cort General de Catalunya. Era un sistema pactista, de pacte entre els estaments.

Trump aspira a ser un governant absolutista. Vol fer el que li doni la gana, per damunt dels drets i llibertats (i obligacions) consagrades en la llei. Contra certa imatge impopular, les lleis no existeixen per fer la guitza a la gent, sinó que en realitat són –o haurien de ser– una garantia contra els abusos del poder. La justícia no sempre hi ajuda​... Però debilitar la llei normalment va contra els de baix. Perquè fer trampes no és tan fàcil, necessites diners per pagar bons assessors legals. És sabut que saltar-se impostos només està a l'abast de les grans fortunes.

​... Hitler, un governant milhomes i sanguinari, va vulnerar totes les lleis humanes i divines. Aquest tipus de personatges que consideren que no tenen límits de cap mena són altament perillosos. La llei (i la democràcia) són avorrides, incòmodes i imperfectes, però són les que ens permet una mínima convivència harmònica entre persones i interessos legítimament diferents. O això o la llei de la selva. La llei del més fort, que és el que Trump està tornant a imposar​... contra els poderosos autoritaris i incultes, els llibres protegeixen la nostra imaginació, la nostra llibertat.

Ignasi Aragay​ 16/01/2026

 

pac 256 Quan regalem adeptes a l'extrema dreta 2

 

El cas de Badalona és l’exemple paradigmàtic de com aquestes narratives, quan es transformen en acció política sense un contrapès de cultura pública sòlida, deriven en pràctiques autoritàries i inhumanes. Quan l'activisme governamental no té una base de gestió real, el buit l'omple el populisme més punitiu...  cal fer un advertiment crític: l'interculturalisme no es pot deixar de banda ni confondre amb aquest activisme reactiu. Existeix el perill de barrejar conceptes i creure que una política "anti" és una política intercultural. No ho és...

Aquesta cultura de la diversitat no s’ha d’entendre com una mesura dirigida només "als altres", sinó com una eina de socialització per a tothom. Hem de comprendre que la diversitat no és un accident temporal, sinó la base estructural de la nostra realitat. Una política intercultural implica assumir que tothom –ciutadans d'aquí i d'allà– hem d'aprendre a viure en la diversitat. Això requereix noves competències per moure'ns en un entorn on coexisteixen múltiples cultures i religions. No es tracta només de "tolerar", sinó de socialitzar-nos en la realitat de l'altre...  si seguim responent a la política de la por amb un activisme institucional "anti", que assenyala però no educa, seguirem atrapats en la policy trap. És hora de desplaçar el debat cap a una política intercultural que sigui pedagògica i transformadora...

Ricard Zapata-Barrero 23/01/2026

pac 255 Quan regalem adeptes a l'extrema dreta 1

 

Avui, a Catalunya, trobem una proliferació de plans institucionals "contra" el racisme que, en lloc de desactivar l’odi, podrien estar actuant com a combustible per a les narratives que pretenen erradicar.​.. Ja no parlem només de gestionar fluxos; estem davant d'una ofensiva política que criminalitza la diversitat en si mateixa. Aquesta deriva s'alimenta de la mixofòbia (la por a la barreja) i utilitza dos recursos tan falsos com efectius. Primer, el recurs històric: la fantasia d'un passat homogeni en què l’heterogeneïtat és vista com una "anormalitat" que cal extirpar. Segon, el recurs demogràfic: el relat de la substitució, la por irracional que la minoria esdevingui majoria. Aquest còctel crea un ambient de por en què la diversitat es percep com una amenaça a l'ordre...

Estem davant de l’aparició d’un activisme governamental fins ara desconegut. Aquest procés es produeix quan la lògica de la pancarta i la confrontació pròpia dels moviments socials penetra en les institucions, transformant l'administració en un agent "anti". El govern deixa de ser un gestor del bé comú i d'un espai públic compartit per convertir-se en un actor que reacciona des d'una trinxera d'ideologia reactiva.

Aquesta reacció, que veiem en molts ajuntaments i en la mateixa Generalitat, planteja un dubte seriós: aquestes polítiques reactives aconsegueixen els seus objectius o, al contrari, regalen encara més adeptes a l’extrema dreta? ... El sistema cau en l'error de fer polítiques "per a immigrants" mentre que les úniques que s'adrecen a la resta de ciutadans són "contra" ells, punint reaccions que sovint neixen d'un dèficit d'eines per gestionar la pluralitat. En posar el focus només en el conflicte, estem validant que la immigració és un "problema". Aquest enfocament no redueix la xenofòbia; la fixa en l'agenda pública i contamina l'espai de convivència...

Ricard Zapata-Barrero​  23/01/2026

pac 254 L'escola i la guerra

 

​... cal repensar l'educació per la pau superant una visió excessivament confiada en el diàleg i la raó com a antídots suficients contra la violència. Hereus de la Il·lustració i del projecte de la Unesco, hem educat durant dècades amb la convicció que la pau era la norma i la guerra una anomalia evitable. Però la realitat actual en mostra els límits.

Educar per la pau no pot ser ingenu. No preparar per afrontar la violència organitzada, l’agressió autoritària i la necessitat de defensar la democràcia és una forma d’abandó. La pau no és cap valor abstracte, sinó un procés de consciència crítica. Com advertia Paulo Freire, no hi ha educació neutral: educar és sempre prendre partit, i fer-ho des de la presa de consciència. És llegir el món per poder-lo transformar. Kant ja va dir que la pau no és un estat natural, sinó una construcció moral i política que exigeix responsabilitat.

És, doncs, urgent avançar cap a una pedagogia de la resistència: una educació que no glorifiqui la guerra ni renunciï a la no-violència, però que afronti dilemes ètics reals del nostre temps com la necessitat de defensar la democràcia i els drets humans davant les agressions. En temps de guerra i propaganda, educar per la pau també vol dir educar per a la veritat: per discernir, per no normalitzar la violència imposada ni acceptar relats simplificadors o deshumanitzadors. Com ser solidaris amb els que es defensen d’ocupacions il·legals i neteges ètniques? Com defensar la llibertat sense menystenir la dignitat humana? Com sostenir la veritat quan triomfa la propaganda i la manipulació?​...

​Educar per la pau sense afrontar els conflictes reals —com la guerra imposada al cor d’Europa— pot acabar convertint la pedagogia en un relat desconnectat de la vida.

​Anna Jolonch, 24.1.2026

pac 253 El Vaticà i el nou ordre mundial

 

La doctrina sobre la riquesa i la pobresa presenta un problema teològic aparentment irresoluble. No hi ha cap dubte sobre la posició de Jesús: el ric, el camell i l'ull de l'agulla, l​'“Ai dels rics”, la paràbola de Llàtzer i el ric Epuló. Els primers cristians regalaven els seus béns i ho compartien tot: sobre això tampoc no hi ha cap dubte. A partir de l'Edicte de Milà (any 313), i amb breus interrupcions com la de Julià, la ràpida transformació del cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà va normalitzar la figura del cristià milionari.​..

Avui existeixen grups catòlics que no senten cap fàstic, més aviat el contrari, pel fet que els seus adeptes s’enriqueixin sense límit (Opus Dei, Legionarios de Cristo​...), i moviments de base que reivindiquen la humilitat i la pobresa. El Vaticà continua privilegiant, tant en la seva gestió quotidiana com a través de les encícliques papals, els primers.

El cas és que, des de fa relativament poc, la riquesa mundial tendeix a concentrar-se en poques mans. Algunes d'aquestes mans (posem com a exemples Elon Musk o el mateix Donald Trump) arriben a proclamar-se moralistes i invoquen “valors cristians” per justificar-se i per justificar un “nou ordre” dominat pels magnats.

En algun moment, la jerarquia catòlica hauria de prendre posició sobre aquest fenomen que arrasa qualsevol principi ètic, cristià o laic. Però el Vaticà fa molts segles que s'encalla quan s’aborda l’acumulació de la riquesa.

​Enric González, 25.1.2026