pac 276 El tsunami xenòfob català

 

Estem assistint als preàmbuls del que pot ser un tsunami de nacionalisme ultra. Fa basarda. És tan embrutidor, recorda èpoques fosques en altres latituds. Era aquesta, la llibertat que volíem, potser? Era això, l'anhel independentista? No era això, companys, no era això. És un desastre, una deserció de les il·lusions de tanta gent de fer un país nou, generosament obert a totes les sensibilitats i biografies, generador d’oportunitats per a tothom, també per als novíssims catalans. L'important era el camí més que la fita, el dret a decidir (o sigui, la democràcia)​... 

Em debato entre una fosca amargor i una "esperança sense optimisme", com deia Havel. Costa no imaginar el pitjor, costa no mirar al precipici: la pinça xenòfoba (Aliança+Vox) ens pot deixar estabornits...

L’orriolisme és una reacció inflamada al desencís sobiranista. Una ràbia sense projecte. Una mena de pseudo nacional-cristianisme, un carlisme del segle XXI sense rei i amb una deessa enfurismada. És un patriotisme vulgar que crea monstres i veu fantasmes. Ens conduirà a perdre per triple partida: un país políticament ingovernable (sense cap majoria parlamentària viable), un menysteniment de la sobirania incompleta però real (l’autogovern assolit amb l’esforç d’un parell de generacions) i la trencadissa de la convivència i la cohesió social...  És exactament el contrari de l’independentisme plural i optimista dels inicis del Procés amb la Muriel Casals i la Carme Forcadell. Van ser temps ingenus però decents. No hi havia lloc per als discursos d'odi... Tanta barroeria intel·lectual ofèn la intel·ligència. És trumpisme a la catalana...

Ignasi Aragay​ 06/03/2026

pac 275 Què hi ha darrere de la vaga de docents?

 

Massiva, històrica o contundent són només alguns dels adjectius que s'han fet servir per qualificar la vaga d'aquesta setmana al sector educatiu. Després d'anys amb una capacitat de mobilització minsa, aquest mes de febrer molts docents han dit prou i han fet notar el seu descontentament amb el sistema amb més de 70.000 professionals manifestant-se arreu del país i amb una vaga que van secundar gairebé la meitat dels docents (40,94%) segons el balanç del Govern i un 85% segons els sindicats que la van convocar.​..

La vaga ha estat per reclamar un increment de sous generalitzats (per igualar les condicions dels docents catalans amb els de la resta de l'Estat), una reducció de les ràtios a les aules (a l'ESO hi ha classes amb 30 alumnes), més inversió per a l'escola inclusiva –un de cada tres alumnes necessita suport educatiu– i una desburocratització de la feina a escoles i instituts...

Més enllà de denunciar les febleses del sistema educatiu, darrere l'èxit de la vaga docent d'aquesta setmana encara hi ha, com a mínim, dos factors més... Un factor determinant ha estat el canvi d'estratègia per part dels sindicats. En aquest sentit, un dels punts rellevants ha estat que en els darrers mesos la majoria de les organitzacions sindicals han anat a la una i, per exemple, la vaga de dimecres la van convocar junts, de manera unitària... l'altre factor ha estat determinar les causes que "provocaven més malestar": la necessitat de reduir les ràtios, la falta de mans per a l'escola inclusiva, la sobrecàrrega de feina burocràtica i el salari. És a dir, les quatre reclamacions que apareixien al manifest de la manifestació massiva de docents d'aquesta setmana.

Diana Silva​ 14/02/2026

pac274 els sobiranistes i els federalistes

Els ​sobiranistes volen que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i del català; és a dir, que actuï com si fos la capital d'un estat, per garantir la supervivència del fet nacional. Els ​federalistes  pretenen que Barcelona assumeixi sense complexos la seva quota de capitalitat espanyola, per tal de treure'n el màxim profit i contribuir a una concepció més plural de la realitat peninsular.

Aquests dos punts de vista parteixen d'una anàlisi oposada del que és Espanya. Mentre que els sobiranistes es basen en el pessimisme empíric, els federalistes sostenen que és possible una majoria que aposti per un estat plural, i per això cal que Catalunya s'hi impliqui sense reserves.​..

Però aquest plantejament té dos punts febles. El primer: Tot el que Catalunya faci en col·laboració amb Espanya implica la subordinació lingüística. Espanyolitzar Catalunya, o catalanitzar Espanya, com es vulgui dir, sempre implicarà la submissió del català envers la llengua de l’Estat que, a més, ens arrossega cap a l’àmbit cultural llatinoamericà...

I hi ha un segon inconvenient: si sortim de la bombolla cultural, ens trobem un país a tocar del col·lapse dels serveis públics. Un país on els transports, l'ensenyament i la sanitat —per dir només tres àmbits que estan de penosa actualitat— estan naufragant. Això només té dues explicacions: O el govern català és incompetent, o els partidaris de “catalanitzar Espanya” estan topant amb la dura realitat d'un sistema de despesa pública que es basa en el centralisme castellà.​.. hi ha uns ciutadans que estan literalment farts de pagar impostos per uns serveis públics de tercera. Potser ens diran que la solució per a aquest desastre no és la independència. Però el que no ens podran negar, em temo, és que la causa és la dependència.

Toni Soler​ ​ 22/02/2026

 

pac 273 Quatre anys de guerra a Ucraïna

 

15.172 civils morts

1,8 milions de baixes militars

La guerra d'Ucraïna ja és un dels conflictes des de la Segona Guerra Mundial que ha provocat més baixes militars, amb xifres similars a la Guerra del Vietnam i al conflicte entre l'Iran i l'Iraq dels anys 80. El nombre de baixes militars inclou morts, ferits, desapareguts i capturats dels dos bàndols.

140.000 soldats ucraïnesos morts

325.000 soldats russos morts

20% del territori ucraïnès està sota control rus

5,5 milions de refugiats ucraïnesos

Víctor Sanz Guerrero​ 24/02/2026

LliVre 42 LA ROCA I L'AIRE (2ª part)

CREU

Llull sostenia que la veritat havia estat recreada (és a dir, redimida) per la creu. I afegia: perquè no hi ha cap forma artificial que sigui tan semblant a la forma natural com la creu... En l'obra de Tàpies, començant per la inicial del seu nom, és omnipresent com a signe i com a estructura significativa... A les Flors del Calvari Verdaguer hi va incloure un poema, compost en forma de creu on la concreció i l’abstracció es troben en la sensualitat del món:

Tenen forma de creu
los aucellets quan volen,
lo gamfaró que oneja,
lo màstil que s’arbora,
los pins i avets que ramen,
los caminals que es troben,
lo remador quan rema,
lo frare que sermona,
lo nin quan veu sa mare,
lo penitent quan ora
amb los braços al cel
com un aucell que hi vola.

Pàg. 116 i 117

GNOSI
...

La tradició catalana, però, és sostingudament anti-gnòstica. Rebrota de la mirada meravellada sobre la terra, del plaer de tornar a donar nom a cada cosa, de descobrir la veritat acollidora del món... Maragall, Carner, Mompou, Salvat-Papasseit, Tàpies, Marçal: tots creuen que res no és mesquí, que la palla és valuosa com l’or i que en una humil timoneda hi ha una abundància de vida que no s'acaba...

Aquest llibre enllaça amb el fil anti-gnòstic, que és l’actitud que m’esforço a cultivar. Però ¿qui podria esborrar totalment de la seva vida la sospita que el món que coneixem no és res més que un error o una il·lusió enganyosa? Pàg. 118

MODERNITAT

Massivament catòlics durant la primera edat moderna, els catalans s'han secularitzat bruscament, empesos per dues necessitats que van juntes: la de sentir-se moderns i la d’alliberar-se del nacionalcatolicisme espanyol...            pàg. 119

SAGRAT
Avui, potser, allò que no es pot vendre.        Pàg. 122

SERAFINS

En hebreu, el nom saraf vol dir «serp», fins i tot «serp verinosa, serp que crema»; el verb saraf significa cremar. Els serafins són éssers roents i amenaçadors. A Sant Maria d’Àneu ens miren amb els ulls de la cara i amb desenes d’ulls a les sis ales. Els ulls no són òrgans passius i prou, per rebre la llum. Sempre tenen un poder sobre qui els veu, perquè la mirada és una manera d'actuar. Els serafins flamejants es presenten amb la màxima intensitat que poden resistir els ulls humans. Són els enviats d’una altra entitat tan poderosa que ja no es pot mirar, que ja només ens pot arribar en forma de veu... Allò que es pot veure, per més majestuós que sigui, serà indicació i senyal i prou.        Pàg. 123

La roca i l'aire, Raül Garrigasait. Fragmenta editorial 2025

 

LliVre 41 LA ROCA I L'AIRE (1ª part)

 

El 13 de març del 1276, a Mallorca, Blanca Picany va a veure el batlle Pere de Caldes i li explica que el seu marit, pare dels seus dos fills, s’ha fet contemplatiu... El marit que s’havia fet contemplatiu tenia uns quaranta-tres anys i es deia Ramon Llull...

¿Què porta una persona rica i ben situada a canviar radicalment de vida?...

En aquell context d’entusiasme col·lectiu que conduiria a la construcció de les catedrals gòtiques, arribaven notícies de persones respectables que ho havien abandonat tot per imitar Crist.​ No es feien capellans ni monjos, no havien rebut cap formació universitària. Eren laics i cultivaven una espiritualitat sense intermediaris: pobresa, pietat, penitència,​ contemplació.​ S’havien pres seriosament les idees que suraven a l'ambient. De tots ells, Llull se les va prendre més seriosament que ningú. És aquesta persistència seriosa que el va ​fer semblar foll als seus​  contemporanis, perquè la follia és la forma que sol prendre la seriositat a la terra... pàg. 33 i 34

Quan es moria una dona o un home premodern, el seu món continuava existint, indiferent als petits destins dels humans. Els déus de l'Olimp el sobrevivien,  el cosmos aguantava, les promeses​ divines es mantenien vigents. Quan es mor un individu modern, es mor tot el seu món, la totalitat de sentit on ha viscut. I de  vegades fins i tot passa que el món de l’individu es mor abans que ell,​ i llavors allò que perdura és una vida desorientada, aferrada a una rutina freda i buida,  enclaustrada en la nostàlgia amarga, sense energia per fundar cap món nou... pàg. 71

En Llull encara no s'havia produït la separació moderna entre les esferes estètica, ètica i científica: la bellesa era bondat i la bondat era veritat.  Tàpies, des de l'altra punta de la història, té la​ mateixa actitud... El 1971, el mateix any que va pintar L’esperit català, Tàpies va escriure: « Tant com les llavors  originàries i les coses senzilles i elementals ens regeneren, també les runes i les​ desfetes poden portar el germen de focs nous. Els catalans tenim aquesta sort.  Podem ser progressistes i a la vegada ben tradicionals... La nostra tradició veritable ha estat sempre el sentit​ de la llibertat.» 

 pàg. 103 i 104

​ La roca i l'aire, Raül Garrigasait​. Fragmenta editorial 2025

pac 272 Guerra i pau (gràcies, Tolstoi)

 

Tolstoi a Guerra i pau... Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert.... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.​.. Amb Gandhi, que també havia fet servir la violència de jove, Tolstoi inaugura l’albada de l’aspiració d'un temps nou...

El realisme de l’autor resulta incontestable i se’ns fa igual d’atractiu que el seu posterior idealisme, quan ja de gran, convertit en una mena de cristià llibertari, es mostrava radical contra tota violència. Amb quin Tolstoi ens quedem? Qui no es declara pacifista de cor? Però després sempre hi ha els fets, la lluita pel poder, les idees de grandesa nacionalistes, la inèrcia imperial, el dret d’autodefensa, la por a ser destruït, l’amor per la pròpia terra, el futur dels fills, la supervivència...

Avui tot un país, tot un continent, es veu abocat a plantar cara a l’enemic rus. Si em venen a matar, a destruir, tinc el legítim dret a empunyar les armes: m’avala l’ètica més essencial. No ataco, només reacciono per no morir. ¿Podem deixar els ucraïnesos a l’estacada? ¿Podem deixar que el bàrbar Putin, essència del pitjor esperit rus, l’anti-Tolstoi, se surti amb la seva? El 1936-39, catalans i espanyols vam ser abandonats per les democràcies europees. Encara avui paguem aquella derrota: Vox no és sinó l’ombra allargada del franquisme.

El nus de la qüestió és aquest: ¿parar l’altra galta, com defensa el cristianisme, o respondre amb la mateixa moneda? Deixar-se atropellar va contra els nostres instints més primaris, contra l’esperit animal de lluita per la vida. Darwin vs. Jesús. La realpolitik contra l’idealisme humanista. Tornem a estar atrapats en la vella disjuntiva. Com que la racionalitat kantiana no avançava, va venir la versió heroica del tàndem Gandhi-Tolstoi, la resistència pacífica. ¿Però és viable davant dels Putin i Netanyahu, i el seu amic Trump?...

Però hem tornat a caure al pou bèl·lic, la llei del més fort, el rearmament. Estem en un vell nou tràgic començament. Que Kant, Tolstoi i Gandhi es compadeixin de nosaltres...

Ignasi Aragay

20/02/2026