pac 192 Hi ha gent partidària d’una Catalunya on no hi cap ningú. Em recorden els fonamentalistes islamistes

 

Ara hi ha una revifada del discurs racista pur i dur. Hi ha gent partidària d'una Catalunya on no hi cap ningú, només ells. Em recorden moltíssim els fonamentalistes islamistes, perquè agafen uns elements que diuen que són els autèntics i els purs, tothom s’ha d’adherir a aquesta causa i la resta queden fora. La majoria dels catalans no entrem en aquest esquema, perquè la majoria som impurs, per sort...

Si tu intentes fer l’exercici de posar-te en la pell d'una persona que sempre ha vist, més o menys, un mateix paisatge humà i li canvia aquest paisatge, entens que li generi inquietud o neguit?

— Bé, ho puc entendre, però crec que hi hauria d’haver el pas de conèixer l’altre i no rebutjar-lo, simplement. Evidentment que la concentració de molta gent d'un mateix origen en un mateix lloc perjudica també els immigrants i és contraproduent. El que no és normal és que estiguem segregats...

I s'ha de posar un límit? A Vic, per exemple, hi ha un 30% de persones de nacionalitat estrangera. Pot assumir un 50%? O un 70%?

— La qüestió és per què la gent va a Vic. Si hi van és perquè hi ha feina, no perquè tinguin la mania d’anar tots a Vic. Si allà hi ha moltes empreses que contracten gent d'origen immigrant... El tema és com s’incorpora aquesta població a la societat. No és que facin nosa perquè són de fora, sinó com eduquem les famílies en molts valors que potser no tenien al país d’origen. Dir això no és d'extrema dreta. No és el mateix venir d'un país democràtic que venir d'un país on no has tingut democràcia. Els nois i noies els podem educar a les escoles, però també s’ha d’actuar en les famílies, i no s’està fent. Hi ha d'haver un compromís de la població immigrant amb els valors fonamentals de la democràcia. Hi ha de ser...

Nosaltres som els humans. I si funcionem partint del tracte humà amb els altres, les identitats col·lectives passen a segon pla.

Albert Om entrevista a Najat El hachmi (2), 8.6.2025

pac 191 Pagaria milions a una senyora de fer feines

 

Lamine Yamal no hauria de ser exemple més que de bon futbolista. L’altre dia al Parlament en parlaven com un exemple d’immigrant integrat i, per començar, Lamine Yamal no és immigrant. És de Rocafonda i la Torreta, els dos barris on va créixer. L’estem estrangeritzant per posar-lo d’exemple.​.. 

És molt trampós només posar en valor les persones quan aconsegueixen unes determinades fites que aquí considerem importants. ¿I totes les dones analfabetes que venen del camp? Aquestes dones fan molt més per la societat catalana que els futbolistes. Perquè estan contribuint a sostenir la vida. Sense la vida no hi ha res, no hi ha sistema capitalista, no hi ha consum, no hi ha res. I la vida és una tasca fonamental que fem les dones, la de reproduir-nos i la de cuidar persones que necessiten ser cuidades. Jo, si hagués de pagar milions, pagaria abans milions a una senyora de fer feines que a Lamine Yamal. O a metges, infermeres, auxiliars d’infermeria. Per què els paguem tan poc quan la nostra salut depèn d’elles, quan ens ingressen en un hospital i estem entre la vida i la mort?​...

Quina edat tenies l'últim dia que vas portar vel?​ — 23 anys. De fet, va ser just abans de publicar el meu primer llibre. Va ser el trencament definitiu.

On va anar a parar el vel?​ — No ho sé, els devia llençar tots. Per a mi era tan humiliant haver-lo de dur... Asfixiant, era com esborrar el que jo era, disfressar-me d’una altra. Sobretot per la cosa que t’obliguin a sotmetre’t. Quan tu no vols fer una cosa i t’hi obliguen, aquest doblegar-te és una de les coses més terribles que se li poden fer fer a una persona.​.. Jo m’havia fet a la idea que havent crescut a Vic no hauria de portar el mocador. El meu pare no va acceptar que després de casada no portés mocador. Tot i que no vivia amb ell, feia servir tota l'artilleria que tenia a mà. A vegades me’l posava per si em trobava el meu pare pel carrer, i després me'l treia...

Albert Om entrevista Najat El Hachmi, 8.6.2025

pac 190 Matemàtiques i ortografia

 

Quan oferim als alumnes pobres un currículum que té més en compte el que els resulta familiar o interessant que el que els és desafiant, els estem donant gat per llebre. No els oferim compassió, sinó condescendència. Si no hi ha llibres a casa, caldrà omplir les escoles de llibres. I si el vocabulari familiar és molt limitat, caldrà omplir les aules de paraules.​.. En pedagogia, les píndoles daurades condueixen a la marginalitat cultural. L'escola no pot ser una prolongació de la llar familiar, sinó que ha de ser un àmbit on experimentar amb el que ens manca a casa.

La missió de l'escola és ajudar-nos a transcendir els horitzons del nostre món d’acollida per facilitar-nos el moviment dins àmbits culturals progressivament més amplis, sense sentir vergonya de nosaltres mateixos per la nostra manca de recursos. L'escola no està feta per moure's en el que es coneix, sinó per obrir vies d'exploració en el que es desconeix... Si l'escola no anima els nens pobres a anar més enllà dels seus horitzons habituals, qui ho farà?...

Sens dubte, els nens que provenen de llars culturalment sofisticades disposen de més eines per explorar el món. Però ningú, mirant cara a cara un nen de 6 anys, pot assegurar-li quina serà la seva nota de matemàtiques a la selectivitat. Ni quines seran les seves faltes d'ortografia...  Convé recordar que, com més pobra és la nostra llengua, més pobre és el nostre pensament; que no podem construir hipòtesis sense dominar el condicional; que cal esforçar-se a escriure bé precisament perquè és difícil. Com insisteix Christophe Clavé, eliminar els matisos de la nostra llengua és ser-ne el sepulturer.

Gregorio Luri

06/06/2025

pac 189 Sixena: la injustícia

Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d'una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat​... ¿Ha donat mai les gràcies el govern de l'Aragó d'aquell salvament històric? No. El que ha fet ha estat aprofitar hàbilment una indefinició de la propietat per, via Església, guanyar-ne la titularitat i reclamar-les... ¿Hi ha hagut cap reparació històrica per aquell esforç? Al contrari, el MNAC i el govern català fa anys que han hagut de sotmetre’s a un setge judicial i polític per haver fet el que tocava: salvar, conservar, estudiar i exposar les pintures murals en un dels grans museus mundials del Romànic. ¿Algú creu que si l’operació l’hagués liderat el ministeri de Cultura i les pintures haguessin anat a parar a un gran museu de Madrid s'hauria produït la reclamació aragonesa?

És curiós que l’Aragó actuï com si el MNAC no fos el museu espanyol de referència en l'art romànic...

A finals del segle XII, quan es va pintar la sala capitular del reial monestir de Santa Maria de Sixena, Catalunya i Aragó ja estaven units sota la mateixa corona. El primer rei comú va ser Alfons el Cast (1157-1196), fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i de la infanta Peronella d'Aragó. El rei Alfons està enterrat a Poblet. Les pintures de Sixena precisament es van iniciar l’any de la seva mort, el 1196... En fi, les pintures de Sixena poden ser vistes com un botí a recuperar o com un lligam a preservar i enfortir. Tristament, està clara quina és la visió de les autoritats aragoneses (i espanyoles).

​Ignasi Aragay, 8.6.2025

 

pac 188 Quan els exàmens són un drama

Ara que s’han acabat els exàmens de la selectivitat, deixo aquí el comentari d'una professora que ahir va acompanyar els seus alumnes a la prova:​ “L’examen de mates ha sigut un drama, la meitat n'han sortit plorant. Per no parlar del fet que deu fer dies que dormen malament i s'alimenten de cafè o de Monsters, però és que en general qualsevol contrarietat els és un drama”.

Aquesta observació és un retrat parcial i no vol ser, de cap manera, una causa general contra els joves, que, d’altra banda, es giraria immediatament contra nosaltres, els adults, com a responsables de la seva educació. Però la rectificació mateixa del Govern és prou eloqüent, i no ja sobre el fet que hagi baixat el nivell, sinó sobre el fet que faci anys que sapiguem que no anem bé i ens costi tant rectificar.​

La vida espera aquests nois i noies, i el mercat de treball també... (Empresaris a qui) pregunten qui té dificultat per trobar gent preparada, i s'aixequen gairebé totes les mans.

Estar preparat és una suma d’aptitud (les notes) i d’actitud (les ganes). La segona es pot treballar de ben petits amb la primera, a còpia d'anar consolidant els petits èxits escolars de cada dia, que fan créixer l'autoestima i enforteixen la seguretat personal de cara al futur. Per això el comentari final de la professora és demolidor: “També penso que no es deuen sentir prou preparats. Molts saben que se'ls ha aprovat amb una màniga ampla que potser no toca”. Sentir-ho fa mal.

Antoni Bassas​ 13/06/2025

 

pac 187 Model aeroportuari, model de país

 

Afavorir el ferrocarril per davant del transport aeri, a més d’ajudar el planeta, és un pas necessari per encarar un canvi de model de país que molts considerem inajornable.

Que el transport per tren sigui un desastre hauria de fer pensar a la Generalitat si la seva prioritat pot seguir sent l’ampliació del Prat. La Catalunya-ciutat que somiaven els noucentistes estaria més a prop amb una xarxa ferroviària actualitzada, que arribi a tot el país i que funcioni amb uns mínims d’eficiència. Aquesta opció és menys mediàtica que l'ampliació de l'aeroport, però permet aspirar a un país més equilibrat, més net, que presti més bon servei als que hi viuen que no pas als que ens visiten...

l’afluència massiva de turistes a una ciutat que, literalment, no en pot acollir més. No pas –o no només– perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè la puixança del sector turístic rebenta el mercat de l'habitatge, destrueix la personalitat de Barcelona i amenaça de convertir Catalunya en un país irreconeixible, de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble.

Que Aena, l’empresa que gestiona el Prat, tingui previst un pla milionari per construir un complex hoteler i residencial al voltant de l'aeroport no ajuda a dissipar aquests dubtes. Aena està participada per l'Estat (no per la Generalitat) però cotitza en borsa i necessita beneficis. Necessita que el Prat continuï salvant el seu compte de resultats (segons dades del govern català, l’aeroport barceloní aporta el 55% dels beneficis d’Aena, tot i que Iberia té la base a Barajas, on fa arribar tots els seus vols de llarg radi). Que en un estat que es diu autonòmic la gestió aeroportuària estigui centralitzada és una anomalia, i converteix la qüestió del Prat en un problema polític.

En resum, potser molts no estaríem en contra de l'ampliació del Prat si això no formés part d’unes polítiques públiques que semblen orientades al creixement sense fre, a les xifres macroeconòmiques que menys tenen a veure amb la sensació de fatiga, de precarietat i de recança que molts catalans senten veient l'evolució recent del seu país.

Toni Soler

21/06/2025

pac 186 Quins frescos - Sixena

 

El president de l’Aragó​ (PP) ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s'executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar​...

Si jo fos directora del MNAC els diria que desmuntessin el museu, el Palau Nacional, vaja, totxo a totxo i pedra a pedra, i se l'emportessin, amb els frescos inclosos, que ja no ve d'aquí. Fins i tot els proposaria de crear un passadís des de l’Aragó fins a Montjuïc, com un canal, que fos territori aragonès per tal de visitar els frescos sense que haguessin de trepitjar terra catalana. Però si jo fos tècnica del MNAC diria que no els toco i que els desmunti qui se'ls vulgui emportar. A cops de pic i pala, si cal. I ja ho retransmetríem per televisió, que seria un espectacle ben bonic, que qui dia passa any empeny i tal dia farà un any. Mentrestant, i per si de cas, tinc pendent d’anar-los a veure per últim cop. Van ser salvats de la guerra. Moriran en pau.

Empar Moliner, 28.6.2025