pac 217 Companys, Franco i ...

Arribem al cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco amb dues memòries enfrontades. La memòria és un assumpte d’actualitat permanent. Som memòria. L’únic que realment ens conforma són els records: paradoxalment, és el menys volàtil del que tenim. Els béns materials i físics caduquen, la memòria roman. Si això és així amb les persones, encara ho és més col·lectivament.

Quins records, quines memòries té Espanya del seu segle XX? Quines personalitats l'ha​n definit? Doncs fonamentalment Franco.​.. la memòria espanyola del segle passat gira sobretot al voltant de Franco, a favor o en contra. La República és com si no tingués rostre ni perfil. Pregunteu a un espanyol mitjà si sap res d’Alcalá-Zamora o d’Azaña. L'ombra del dictador és allargada: va aconseguir desprestigiar el règim democràtic republicà, i la Transició no ho va arreglar. Al contrari, va apostar per l’oblit i va acabar així fent bona la idea de dos extrems enfrontats, no d'uns sublevats militars inspirats en idees feixistes contra un jove i inestable règim democràtic.

Quins són, en canvi, els records i la memòria que té Catalunya del seu segle XX? Doncs tenen un caràcter més republicà i plural. Les grans figures al voltant de les quals mirem el nostre passat són Francesc Macià i Lluís Companys. També el seu precedent conservador, Prat de la Riba, juntament amb l’autèntic contrapès ideològic dins el catalanisme, Francesc Cambó. I encara, Josep Tarradellas, que va ser l'únic punt de fuga republicà de la Transició catalana i espanyola. Més cap al final, esclar, Pujol i Maragall, tots dos fills de l’antifranquisme i el catalanisme.

Aquesta diferència en les respectives memòries és definitòria. Espanya ha romàs polarizada pel franquisme, per combatre’l o per reivindicar-lo. Catalunya he estat marcada pel catalanisme, més insurrecte o més d’ordre. Franco va voler esborrar el passat republicà, i en bona mesura ho va aconseguir a Espanya, però no a Catalunya, on es va passar de la ratlla: l’execució de Companys el va elevar al panteó dels màrtirs.

​Ja durant la Segona República, les dretes espanyoles, ajudades per l’atmosfera internacional de por dins les democràcies liberals davant el comunisme soviètic, van atiar l'espantall revolucionari. La diplomàcia occidental establerta a Madrid i Barcelona va ser procliu a aquest relat. Franco va començar a guanyar aleshores.​.. Companys acabaria afusellat per la dictadura enmig del silenci internacional. Aquella mort infame és un recordatori imprès en la memòria democràtica catalana.

Ignasi Aragay​ 14/11/2025

 

pac 216 El país d'Oques Grasses

 

Aquest és el país de la Rosalía però també és el país d’Oques Grasses​...

Hi ha una tradició creativa en el país, i un nivell de compromís, i una massa crítica de catalanoparlants que permet aquesta mena de miracles... Ara floreixen artistes menys acomplexats; ha aparegut un espècimen estrany, que és el creador català que no té cap pressa per canviar d'idioma... O si la té és perquè a Espanya, i en castellà, es paga millor; coses del mercat. Això no és fàcil de solucionar. Però l’èxit d’un creador té a veure amb canviar les coses, no amb ser-ne víctima (o potser còmplice)...

El català és vehicle d’expressió mentre el suflé de les estelades puja i baixa, mentre el paisatge humà canvia, i els fills il·legítims de Paco Candel proclamen que, per culpa de l’independentisme, la llengua catalana se ha vuelto antipática. I la premsa espanyola els riu les gràcies i els victimitza. Que els bombin: Catalunya es reinventa sempre amb saba nova, i aquesta eterna metamorfosi és el més immutable que tenim com a país.

Us deveu haver adonat que no he escrit ni un mot relacionat amb la vida política, perquè tot això passa mentre els partits van a la seva, cada cop més extraviats en el seu laberint. Ho dic amb recança, perquè si alguna cosa va demostrar el Procés és que sense política no es fan canvis duradors; la llengua és un dret i demana impuls i protecció contra la inclemència del mercat. Però ara imagino l’Estadi de Montjuïc ple de joves gaudint d’Oques Grasses, joves en edat de votar, i em pregunto si l'actual PSC escarxofat, els independentistes desnortats o els islamòfobs d’Aliança Catalana tenen la capacitat de fer-los somiar, de donar-los les eines, de vehicular el seu potencial. Però un altre tret immutable del tarannà del país és que la gent actua sense demanar permís, sense deixar-se encomanar per l’apatia, sense excusar-se en la promesa d'una llibertat política que no acaba d'arribar mai. Potser per això un estadi sembla més fàcil d’omplir que una urna.

Toni Soler​​ 15/11/2025

pac 215 l'escola no pot rebutjar els casos difícils

 

El capellà Lorenzo Milani va ser desterrat el 1954 a Barbiana, un poblet sense llum, telèfon, aigua corrent ni carretera asfaltada. Hi va fundar una escola, i el 1967, poc abans de morir, va preocupar-se perquè es publiqués el llibre escrit pels seus alumnes, Carta a una mestra. Ha esdevingut un clàssic.​​ Els mestres jubilats Jaume Cela i Joan Domènech l’homenatgen ara amb l’assaig a quatre mans Educar és donar la paraula (Octaedro). Entre la utopia i el derrotisme, hi busquen el que Tomàs Moro en deia "eutopia", és a dir, "el bon lloc possible": una escola imperfecta oberta a tothom. "Només una escola perfecta es pot permetre el luxe de rebutjar la gent nova i les cultures diferents. I l’escola perfecta no existeix", escrivien, els nois i noies de Barbiana.

Cela i Domènech no escriuen des del bonisme. Coneixen perfectament la crisi educativa i l'extrema dificultat pràctica a què s'enfronten molts mestres, la sensació de desemparament i fracàs​... es consideren pessimistes esperançats. Es proposen una escola que prioritzi els més desafavorits, aquells als quals alguns titllen d’ineptes o malparits. Esclar que hi ha nanos difícils... Esclar que l'administració no l'encerta, que moltes famílies passen de tot i que a l'aula el guirigall pot arribar a ser fenomenal. Però l'escola no pot tirar la tovallola. Cal ser-hi, pell amb pell amb els adolescents més complicats, tossudament, sense humiliar ni excloure. "... conscients que el nostre camp d'actuació és limitat"...

L'alternativa, esclar, no pot ser aprovar tothom, regalar títols... Per descomptat, Cela i Domènech reclamen més recursos per a l’educació i menys intervencionisme administratiu (des dels anys 80, una reforma cada any i mig). Volen més autonomia per als centres. Propugnem més atenció a les humanitats (llegir i escriure com a pilars) i més connexió amb els problemes reals de l’entorn. I advoquen per una renovació pedagògica que no sigui innovar per innovar, sinó basada en les experiències de la millor tradició, per exemple en Barbiana.

Més enllà del debat primari entre aprovar o suspendre, es fixen en la tasca crucial i la responsabilitat dels mestres, que han d’ensenyar el que saben i el que són. ... Motivant, donant sentit, trencant el mur de la indiferència i la desconfiança, sumant informació amb emoció, cadascú amb el seu mètode. Sobretot donant exemple: qui vol educar ha de mostrar moltes ganes d’aprendre, ha d’encomanar curiositat pel saber, l'art, la cultura, la ciència. I autoexigència. "Com podem demanar que tinguin ganes de llegir els nostres alumnes si nosaltres no manifestem la nostra passió per llegir?".

Ignasi Aragay​ 12/11/2025

pac 214 Això d'anar al metge i pretendre que t'entengui en català

 

“¿Qué es más importante, que hable catalán o mi salud? Que yo hable catalán o que consiga trabajo? Qué es lo realmente importante?”. Aquesta dicotomia tan falsa com justeta ens ve guionada des de Madrid, cosa que agraïm, perquè als indígenes ens cal sempre que ens salvin des d'allà. On s’és vist que tinguem la boja pretensió d’anar al metge i dir-li que ens fa mal el fetge en la nostra llengua?​...

Seré sincera i contestaré les preguntes de les empoderades i tan autosatisfetes protagonistes (l’obra es diu Esas latinas). Que si és més important que parlin català o la seva salut? Cap de les dues coses. Que aconsegueixin feina? Doncs per mi no cal. Però amb l'obra ja en tenen (conec actrius de veritat que estan a l'atur)

El que és realment important, per no deixar de citar aquest guió insuperable, és que ara, a les tertúlies, l’opinador de dretes moderat no ens digui que “a Vic” (sempre és Vic) és normal que els metges sàpiguen català per atendre “una iaia”. Perquè les iaies de Vic parlen castellà, no cal que siguin condescendents. El català és una llengua de pagesos, sí, per sort, i de iaies, sí, i de taxistes, i d’escriptores i d’influencers. Les iaies i les no tan iaies de Vic i de tot arreu tenen dret a ser ateses (i enteses) en català, que és una llengua que ja existia quan Colom, amb uns amics missioners, va anar a explorar el nou món amb els resultats lingüístics que coneixem.

Empar Moliner​ 11/07/2025

pac 213 Coses a celebrar

 

Admeto que per acostar-me a l’univers de Rosalía sense prejudicis vaig haver de fer un llarg viatge perquè jo, per edat, he mamat flamenc per decret, perquè era la banda sonora del franquisme. Quan va aparèixer Motomami encara em va costar més ficar-m'hi. Vaig pensar: aquesta noia s'ha disfressat de llatina, se'ns ha venut a la moda funesta del reggaeton i la sexualització més vulgar. I ara, amb aquest disc que reivindica l’espiritualitat pop, també arrufo el nas perquè els boomers vam haver d'aguantar la tutela de les sotanes i tota la hipocresia vaticana, i quan em parlen de misticisme, encara que sigui amb un embolcall tan bonic, penso en sectes i en falsos profetes.

I esclar que penso, amb recança: que bé que ens aniria que Rosalía fes una obra magna en català, que engrandís el nostre llegat cultural i el posés al servei de la humanitat sencera. Que bonic seria que s’adonés de l’enorme favor que podria fer a una llengua tan castigada i assetjada. Però després m’arronso d’espatlles i penso que Rosalía no és Joana d’Arc, ni tan sols Maria del Mar Bonet​...  I com a bon català pacto amb la realitat i dono per bo que ha volgut cantar almenys una cançó en la seva llengua, sabent que en el panorama internacional això no li suma, i en el món hispà més aviat li resta. I, per tant, la celebro. De tot cor. I li desitjo més èxits, i li proposo (potser li hauria de resar?) que ens ajudi a fer de Catalunya un viver de nous talents musicals.

Però per acabar de fer justícia, després de celebrar Rosalía celebro encara més els artistes que fan del català un vehicle de cultura i de festa. Alguns d'ells són artistassos com Rosalía però no poden demostrar-ho perquè el sistema (la indústria, la premsa, Espanya) els ignora com si fossin una nosa o, al contrari, una amenaça. Els músics, escriptors, actors que han optat per treballar en la seva llengua contra tot i contra tothom, havent-se de sentir a dir “provincians” o “nacionalistes”. Els celebro i els torno a celebrar, amb un extra de passió, perquè ho necessiten molt més que Rosalía​...

Toni Soler​ 09/11/2025

pac 212 Contra la política de la nostàlgia 2

 

No hi pot haver política de la nostàlgia sense l'oblit. I com que la memòria és un exercici de poder, el que s'oblida sol ser la història dels vençuts, dels subalterns i dels marginats. I per això la política de la nostàlgia sempre és profundament reaccionària.​.. la nostàlgia és precisament el tret característic del pensament i l'acció política reaccionària de la modernitat.

La nostàlgia política sembla inofensiva, però és molt perillosa. El risc d'anhelar el retorn a un passat que mai no va existir és que ens acabi portant a un altre lloc, que no és el que crèiem recordar. El món d'ahir no tornarà.​.. A casa nostra s'escampa ara l'enyorança estèril d'una societat homogènia. Però aquell món no tornarà...

No ens hauria de sorprendre que els grans promotors de la política de la nostàlgia siguen moviments reaccionaris, com la dreta radical europea o l'islamisme polític. És més inquietant que des d'alguns sectors d'esquerres també es caigui en el parany de la política de nostàlgia. Conrear el sentiment de pèrdua i la mirada al passat sempre acaba per engreixar les forces de la reacció...

Cal qüestionar, i resistir, aquesta onada de nostàlgia política. Però l'alternativa no pot ser el fatalisme o l'acceptació acrítica del present i de qualsevol futur que ens plantegin, ni el menyspreu a les pròpies arrels, ni tampoc una ingènua confiança en un progrés lineal. El progrés col·lectiu només pot vindre de la crítica profunda al present i l'esperança compartida en la possibilitat d’un futur diferent.

Jordi Muñoz​​  07/11/2025

pac 211 Contra la política de la nostàlgia 1

 

... la nostàlgia no és només una emoció íntima. També té un ús polític, més perillós. I cada cop és més present. Fa un temps que tota mena de líders polítics i figures de la cultura de gairebé tot l'espectre ideològic semblen haver-se posat d'acord a conrear imaginaris de la nostàlgia. Hem passat d'una dècada en què la nostra conversa col·lectiva tractava sobre el futur a un període dominat per la mirada cap al passat...

Ens conviden a tenir nostàlgia d'un país, d'una ciutat, d'un barri o d'una escola que ja no existeixen. D'un passat que "recordem" familiar, confortable, endreçat i previsible. Un món en què la societat era més homogènia, les jerarquies més clares i les trajectòries vitals més previsibles. Ens fan enyorar un món en què, diuen, tothom t'entenia quan demanaves un cafè amb llet en català. Coneixies el veïnat, perquè era el mateix de tota la vida. Als comerços de tota la vida tothom et coneixia, i si no duies diners, doncs ja m'ho pagaràs demà. Podies comprar un pis al barri on havies crescut. A l'escola, els mestres parlaven i els alumnes escoltaven. Si feies el que tocava, tenies al teu abast una bona vida.

Moltes d'aquestes coses no són veritat, però tant li fa. El que ens fan enyorar és només una part de la història. Potser podies comprar un pis amb pocs anys de sou, però no podies divorciar-te ni fer vacances. La ciutat no estava presa pel turisme, però l'heroïna feia estralls i els atracaments eren molt freqüents. No et senties estrany al teu barri, però difícilment podies escapar-ne. Al carrer es parlava català, però la majoria no havia pogut aprendre a escriure'l. Els parts eren "naturals" i no "medicalitzats”, però morien moltes més mares i nadons. Els obrers eren orgullosos i estaven cohesionats, però vivien atrapats en feines alienants, torns infernals i malalties i accidents laborals. I les dones, a casa o en la subocupació. Els alumnes callaven i feien bona lletra, però la majoria no entenien res del que recitaven de memòria i abandonaven l'escola als catorze anys. Als pobles tothom s'ajudava, però l'opressió i el control social ofegaven qui no hi encaixava, fossin gais i lesbianes, dones alliberades o simplement gent amb sensibilitat dissident...

Jordi Muñoz 07/11/2025