pac 300 bis (i últim de la sèrie pac) Cristianisme i democràcia, l'estranya parella 2ª part

 

La seva resposta és que el bagatge religiós conté un tresor: un cor que escolta. És aquí on veu una oportunitat per sortir de la lògica global i individual que ens crea "una relació sistemàtica d’agressivitat envers el món": més despesa energètica, més multitasca, la por d’aturar-se, el burnout, la desconfiança cap al diferent...

"El mercat i el capitalisme van ser motors essencials per crear totes les oportunitats i recursos de què disposem avui dia". I, tanmateix, creu que hem arribat a un punt de saturació, d’esgotament de recursos. Per això estem tornant als flagells d'antany: epidèmies i guerres. Avui, el desconcert general és gran, fins al punt que ja no sabem ni tan sols què hem de menjar, com ens hem d’informar, què és veritat i què és mentida. Tot està sota sospita. Això ens crea una gran inseguretat i insatisfacció. "Fa temps que vam renunciar a l’esperança de trobar una vida bona i una relació reeixida amb el món", diu Hartmut Rosa. Tothom està convençut que els seus fills viuran pitjor. Hem perdut el futur i fins i tot el passat,...

Tot això ens ha situat en una profunda crisi democràtica. És aquí quan Rosa formula la seva tesi: substituir l’agressivitat desesperançada per una capacitat religiosa d’escolta. "Ens hem de deixar de cridar si volem que la democràcia funcioni". Com? Ho explica amb el concepte de ressonància, la disponibilitat a escoltar, a deixar-se transformar, a fer-se vulnerable, sense buscar cap guany concret. És l’actitud que ell creu que la gent té quan entra en una església o temple i es deixa penetrar per un silenci interior. Una obertura similar a la que passa davant la immensitat del mar o les muntanyes, o en la frondositat d'un bosc.

Per a Hartmut Rosa, l’avantatge de la religió és que es basa en una actitud creada i compartida col·lectivament, ritualitzada i practicada culturalment, per això parla de religió i no simplement d’espiritualitat. La seva és una mirada als antípodes dels dogmes teològics, els fanatismes i les veritats absolutes.

Ignasi Aragay 22/04/2026

pac 300 Cristianisme i democràcia, l'estranya parella 1ª part

 

En un país alhora catòlic i menjacapellans com el nostre, les relacions entre religió i política han estat històricament sinuoses i crítiques. La polarització va arribar a ser molt bèstia durant la Guerra Civil, l'eco de la qual segueix ressonant. Vox-PP ens ho recorden cada dia. Alhora, hi ha fenòmens sorprenents: tenim, per exemple, un president socialista, Salvador Illa, que no amaga el seu humanisme cristià enmig d’una societat que va per una altra banda, cada cop més secularitzada i òrfena de sentit. I al mateix temps tenim una ultradreta independentista que alerta banalment sobre els perills que corre la civilització cristiana, els valors de la qual no practica.

La qüestió és que, caigudes en el descrèdit les ideologies salvadores i amb el declivi eclesial palmari, la gent, immersa en l’espiral frenètic i insaciable del consum i la productivitat, no sap com projectar els soterrats dubtes existencials. Com hem de viure? Superat l’empatx de la postmodernitat, hi ha un retorn a les bases modernes il·lustrades –encarnades en el lema revolucionari llibertat, igualtat i fraternitat– i alhora a una espiritualitat descodificada, sense institucions. La digestió d'aquestes aparents contradiccions no resulta fàcil.

El sociòleg alemany Hartmut Rosa hi dóna voltes a l​'assaig A la democràcia li cal la religió urgentment (Fragmenta Editorial, en traducció de Marc Jiménez Buzzi).​.. Rosa no amaga la realitat dels fonamentalismes​... però veu en la religió un déu de dues cares, com el romà Janus: pot fer les persones "receptives i transformables" i les pot fer "autoritàries i fonamentalistes". S’agafa a la primera possibilitat.​..​

Per descomptat, veu les institucions que representen la religió com a "antidemocràtiques, retrògrades, autoritàries", com un anacronisme. Llavors, què?

Ignasi Aragay​ 22/04/2026

pac 299 Els fills bastards de l'1 d'Octubre 2ª part

 

El fracàs del procés sobiranista, amb el meravellós cant del cigne que va ser l’1 d’Octubre, constitueix un drama nacional: era l’ocasió perquè Catalunya fes un pas endavant en un clima de celebració democràtica i de respecte a la pluralitat que no tenia res a veure amb el sistema de càstig i de repressió que els successius governs espanyols han imposat abans i després. Una Catalunya independent, o almenys més sobirana, ¿hauria pogut gestionar la seva pluralitat millor de com la gestiona actualment? Rotundament, sí. Però la feblesa dels líders sobiranistes i la inflexibilitat dels poders espanyols van fer impossible un acord de país, democràtic però plural, pel que fa a les identitats individuals i col·lectives.

Aquell fracàs no va ser només dels sobiranistes, sinó del país sencer, i també d'una espanyolitat (la de l’Espanya real?) que a l'hora de la veritat va necessitar la policia i els jutges per prevaldre. Ara en paguem les conseqüències. Tenim els serveis públics fets un nyap, una situació d’espoli que ningú es pren la molèstia de negar, i una llengua vital però cada cop més minoritzada. I sobretot tenim un element autòcton desencisat, que ha perdut la generositat de l’1 d’Octubre, i que en part s’ha deixat seduir pels cants de sirena de la ultradreta. Després de la victòria de les porres sobre les urnes, ¿algú esperava una altra cosa? És molt curiós que els que més s'exclamen per l'auge orriolista siguin els que l’han fet créixer, a còpia de supeditar la identitat catalana a l’espanyola i de decapitar els partits del sobiranisme democràtic, amb un arronsament d'espatlles cínicament conformista –es el mercado, amigo–. I ens diran supremacistes... Quina barra!

Toni Soler 09/05/2026

pac 298 Els fills bastards de l'1 d'Octubre 1ª part

 

Hi ha moltes maneres de dividir Catalunya, però la més ingènua és la que marca una frontera entre la “Catalunya real” i totes les Catalunyes inventades o sinecdòquiques.​.. per als defensors de la Catalunya real, la pluralitat és sinònim d’hispanitat i prou...

És tan absurd ficar al sac de la cultura catalana la Feria de Abril com ho seria ficar-hi l’Oktoberfestde Calella o l’Ashura que celebren els pakistanesos xiïtes al Raval de Barcelona. Igualment absurd és negar el dret de qualsevol ciutadà de Catalunya a celebrar les festivitats de les seves terres d’origen, però la protecció i el foment de la cultura pròpia és un mandat de qualsevol govern català digne d'aquest nom. Sobretot perquè som el territori europeu que ha patit la mutació demogràfica més forta en l'últim segle. Les grans migracions de les regions pobres d'Espanya (el segle passat) i les de la resta del món (en els últims vint anys), si bé han demostrat la gran capacitat d'integració de la societat catalana, també han deixat la població indígena i la seva llengua en minoria, i això no és només una dada demogràfica: és la demostració que una nació sense estat no té les eines per garantir la seva cohesió social i la supervivència de la seva cultura. La qual cosa, per a la majoria de catalans –de l’origen que sigui– és una mala notícia. Excepte per als votants del PP i Vox, que aspiren declaradament a l'espanyolització del país, i per a un segment de votants d'esquerres que els fan el joc amb els tòpics tronats sobre el catalanisme burgès...

Toni Soler​ 09/05/2026

Pac 297 Empetitir Catalunya

La catalanitat indignada és el virus polític que ens assetja. La percepció de reculada de la llengua, és a dir, la por identitària, està calant en la població autòctona. El català emprenyat ha tornat. La derrota independentista l​'ha fet més agre perquè no hi ha horitzó. La realitat és dura​...

 Excitar el sentiment d'impotència resulta fàcil. Costa poc llançar missatges apocalíptics amb enemics que no es poden defensar: la immigració. Costa molt, en canvi, intentar convèncer la gent que cal rigor en l'anàlisi per trobar sortides a l'atzucac lingüístic i als altres culs-de-sac. El món comunicatiu actual s'alimenta d’impactes emocionals forts, simples, de consum ràpid. Hi ha poc marge per a la reflexió pausada. El terreny de joc afavoreix la rebentada cridanera. Això és el que dóna ales a la polarització i, en especial, als partits d'extrema dreta...

Com es combat en aquesta desigualtat de condicions? Com es fa aflorar la feina callada i en condicions precàries de les entitats socials a favor de la cohesió cívica? Com s'expliquen les polítiques d'efecte lent per regular el mercat de l'habitatge? ... Com es destaquen els meritoris esforços públics i associatius pel català? "Els miracles, a Lourdes!", es deia abans. Ni en política ni en economia ni en res a la vida no hi ha les solucions màgiques i meteòriques que alguns prometen...

El resultat de no tocar de peus a terra és una Catalunya empetitida, minoritzada. I no em refereixo ara a l’evident i persistent manca d’eines de govern, sinó a un debat públic infantilitzat, de pati d'escola, amb empentes i travetes incloses, en què el que domina és que quedi clar qui és l'enemic per abraonar-s’hi. Per treure partit electoral del malestar social i nacional...

Una vegada més, ens estem equivocant d’antagonista... Ens hem instal·lat en la batussa i la desfogada, en engrandir la distància amb el qui s'asseu a l'altra banda de la taula. És la manera segura que les coses no se solucionin. La radicalització permanent caïnita porta al bloqueig impotent... Les coses ja són prou complicades per anar sempre al xoc del tot o res... Recrear-nos en el malestar i el drama, assenyalar culpables i descarregar-hi la nostra ràbia. És una opció, sí. El resultat ja el coneixem: la realitat sempre és susceptible d'empitjorar... Una Catalunya embrutida, empetitida, enrabiada. Lletja i trista.És això el que volem?,,,

Ignasi Aragay​ 08/05/2026

 

pac 296 Franco, el mediocre 2ª part

 

Fontana també desmunta el mite de la suposadament hàbil relació amb Hitler. "Franco no va ser neutral" durant la Segona Guerra Mundial i no va ser "ni astut ni prudent". "Era prou estúpid per estar cegament convençut que els alemanys havien de guanyar la guerra". El Generalísimo sí que volia entrar en combat amb els nazis, i si, més enllà de la testimonial División Azul, no ho va fer, "va ser perquè Hitler no va considerar que valgués la pena". Va sobreviure a la derrota nazi "a canvi de condemnar el país a l'aïllament i de deixar-lo al marge dels ajuts donats als països de l'Europa occidental" (pla Marshall). És a dir, mantenir-se al poder a costa de la misèria general dels espanyols.   I a força de repressió i revenja: Fontana xifra els executats pel franquisme entre 1936 i 1944 en una forquilla que va de 150.000 a 300.000 persones. Una barbaritat... Queipo de Llano havia proposat fer desaparèixer del diccionari les paraules "perdó" i "amnistia". Una tètrica ombra que encara ressona en l’actualitat, oi?...  "A les presons es fabricaven maletes, mobles, joguines, aparells de ràdio, etc. Fins a dates molt avançades, El Corte Inglés venia confeccions fetes a les presons de dones..." Qui més es va enriquir? Catalunya, Barcelona. Sobre l’alcalde Porcioles, el qual el maragallisme va voler rehabilitar, Fontana apunta que la seva notaria va concentrar els negocis immobiliaris de la capital... "Quan es va haver de retirar de la política municipal, l’exalcalde era un dels deu homes més rics d'Espanya". Ni la seva figura ni el seu programa... van evitar que Catalunya seguís sent tractada des de Madrid com un problema, "el problema catalán". Tampoc en això ha variat gaire la perspectiva...

Per acabar, doncs, el fracàs econòmic: l’autarquia no va ser "solament la conseqüència obligada de l’aïllament del règim, sinó una actuació deliberada i profundament equivocada"... Manava l’economia negra (l’estraperlo). Només s’exportaven taronges... El 1935 Espanya tenia un desenvolupament industrial equiparable al d'Itàlia, Noruega o Finlàndia. Fins al 1959, amb els tecnòcrates de l’Opus, no es va començar a remuntar amb el turisme, les divises dels immigrants i l'entrada de capital estranger. És l’etapa final marcada pel sis-cents, la rentadora i el televisor. S’havien perdut dues dècades,...

Tot això va ser el franquisme, segons Fontana. Tot això és el que blanqueja Vox. Una dictadura basada en la violència, l'odi, la mediocritat i la corrupció.

Ignasi Aragay 20/02/2026

pac 295 Franco, el mediocre 1ª part

 

​... val la pena explicar exactament​ què va ser la dictadura​? Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període.​..

D’entrada, uns apunts biogràfics. Començant per una família en què "tots els germans compartien l’odi cap al pare", que va abandonar dona i fills per instal·lar-se a Madrid amb una altra. De gran, "va manifestar sovint el menyspreu pel seu fill totpoderós". Quan el 1942 va caure greument malalt, Franco ni el va anar a veure. I què dir del matrimoni amb Carmen Polo, la Collares? Fontana repassa els dubtes raonables de l’embaràs. Ningú la va veure mai prenyada. I les dates no quadren. "Aquests dubtes lliguen amb la manca total de referències sexuals" en els escrits de Franco. Deixem-ho aquí. Misèries ocultes. Anem a la miserable cosa militar i política.

Com va progressar aquell oficial obscur a qui els companys d’acadèmia deien Francisquito –feia 1,64 d’estatura–? Doncs amb la legió al Marroc, on la norma era la brutalitat i la crueltat...

El Caudillo, quina ideologia tenia? "No hi ha res de feixisme en ell. No se sap que mai hagi llegit Mussolini ni Hitler, ni mai va incloure res similar en referències doctrinals. Darrere la seva visió de la història d’Espanya hi ha les mateixes idees comunes a l’integrisme espanyolista, arran de la pèrdua de les colònies de 1898. Es tracta d'un programa de renacionalització que exigeix eliminar la dissidència de Catalunya i una expansió imperial amb tres punts: recuperació de Gibraltar, annexió de Portugal i, sobretot, compensació de l’imperi perdut a Amèrica amb un nou imperi africà que ha d’abraçar el Marroc i l’Oranesat".

L’autèntic programa polític franquista era desfer "el reformisme republicà" democràtic... El mètode? La violència –en això sí que imita la modernitat feixista–, que, segons Fontana, no va ser "un accident de la presa de poder, sinó una mesura política estable". I el suport d'una Església ultra que controlava l'educació i la moralitat, bastió d'un règim nacionalcatòlic...

Ignasi Aragay​  20/02/2026