pac 177 Pastissos a la Knesset per celebrar la pena de mort als palestins

​Dimarts va ser un altre dia revelador a Israel. El ministre Itamar Ben-Gvir va repartir pastissos al Parlament entre tots​ els diputats que van voler participar de​ l'alegria causada​ quan la Knesset va​ aprovar la primera lectura, de les tres necessàries,​ d'una llei que castiga amb pena de mort els palestins​ que matin israelians.

La pena de mort existeix a Israel, però només s'ha​ aplicat una vegada, contra el dirigent nazi Adolf Eichmann l'any 1962. És cert que els serveis de seguretat i l'exèrcit han ajusticiat centenars de palestins des​ de llavors, incloent-hi els casos de tortura, però tècnicament no s'ha aplicat la pena de mort des d'un​ punt de vista legal.
Itamar Ben-Gvir és un ministre amb una gran popularitat. El seu partit es diu Poder Jueu. És d’extrema dreta nacionalista i extremista religiós, amb​ un considerable pes polític al govern. Itamar Ben-Gvir no va fer el servei militar.​ L’exèrcit no ho va permetre perquè era un jove massa radical.
El repartiment de pastissos a la Knesset no va ser​ l'únic fet remarcable dimarts. Als tribunals va arribar el cas del grup de soldats que recentment van sodomitzar un pres palestí de Hamàs amb objectes​ durs al camp de presoners Sde Teiman. El pres va ingressar en un hospital en situació greu. L'acció va ser​ gravada i la gravació s'ha fet pública. Doncs bé, els soldats que van cometre aquest acte van ser rebuts al tribunal amb aplaudiments i crits favorables per un​ nombrós grup de persones.

No va ser tot el que va passar dimarts, perquè desenes de joves colons radicals, coneguts com els Joves​ dels Turons, van incendiar cotxes i camions palestins, i també cases i altres propietats palestines, i van​ atacar físicament palestins a l'àrea de la ciutat de​ Tulkarem, a la Cisjordània ocupada. Hi va haver diversos ferits.
Fets com aquests passen diàriament mentre la​ policia i l’exèrcit els toleren i en algun cas donen suport als colons. Això fa que els adolescents de les colònies cada dia tinguin més força. Els anomenats Joves dels Turons fan el que volen des de fa molts anys.​ Habitualment, baixen armats als pobles palestins i​ apallissen els palestins que es troben al seu camí, i​ incendien camps de conreu, vehicles i tot el que poden incendiar.

Sí, dimarts no va ser un dia especial sinó un dia​ més dels que estem acostumats a veure. ¿Hi ha hagut​ alguna reacció del govern israelià? No. El govern de​ Netanyahu, com tots els israelians, sap perfectament​ que això passa cada dia, però no fa res per evitar-ho.​ Els mitjans de comunicació hebreus en parlen de​ tant en tant, de manera que tothom ho sap.
¿Hi ha alguna reacció de la comunitat internacional? Tampoc. Els mandataris europeus saben el que​ està passant a Cisjordània, però no fan res. Emmanuel Macron i Keir Starmer no ignoren els abusos violents dels colons, però no prenen mesures per acabar​ amb el fenomen. I ho podrien fer si volguessin.

​Eugeni Garcia Gascon, 15.11.2025

pac 176 Dones tapades, de Kabul a Barcelona

 “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”​ (periodista afganesa).

Això passa a l’Afganistan i també passa a Barcelona. Ho he vist al passeig de Gràcia, i ho veig cada dia al Raval.* No són la majoria de dones, ni de bon tros. De fet, no són gaires, però se'n veuen. Van completament tapades, i només els és permesa una escletxa per als ulls...

Cada vegada que les veig penso que no ho hauríem de permetre. En una dona tapada de dalt a baix no hi sé veure res que no sigui dominació masclista del cos de la dona en nom d’unes creences religioses que la converteixen en esca del pecat. Som una societat europea, occidental, i aquest tipus de discriminacions extremes no hi haurien de poder tenir lloc...

Antoni Bassas, 15.11.2025

* (i també ho pots veure a Arbúcies)

pac 175 Quin és el discurs de l'esquerra sobre la immigració?

A mesura que l'extrema dreta ha intensificat el seu discurs antiimmigració, els partits de la dreta han anat endurint les seves propostes. L'esquerra se n'ha desmarcat i ha titllat les seves mesures de racistes.​.. el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat diverses vegades la premissa que "Catalunya és terra d'acollida". Però el seu relat no acaba de quallar entre la ciutadania i la prova és que l'extrema dreta no para de créixer a les enquestes. Què proposen els partits d'esquerres a Catalunya i per què el seu discurs no fa fora​t?

Històricament, aquestes formacions han enfocat la qüestió des d'un vessant ètic i de dignitat humana. Defugen el prisma de la seguretat de la dreta i l'extrema dreta, que fan servir missatges simples que quallen també entre les classes més baixes...

El PSC, ERC, Comuns i la CUP aposten per mesures que es basen en l'acollida de les persones migrants i de garantir els seus drets* un cop arriben a Catalunya...

"L'esquerra no pot defugir el problema. Respondre només dient que [les persones migrants] tenen drets és ignorar un problema real que ve del fet que creixen les desigualtats al món. Per això les classes baixes i mitjanes s’estan empobrint, i quan la gent s’empobreix es torna molt conservadora, perquè si ahir estava millor que avui, em quedo amb ahir".(Marina Subirats)

Cap de les formacions d'esquerres catalanes defensen limitar l'entrada d'immigrants, però aquesta és una qüestió que han defensat partits d'esquerres d'alguns països europeus...

Subirats avisa: "En un moment en què Aliança Catalana puja a Catalunya, pot ser que l'esquerra també agafi una deriva amb matisos antiimmigratoris".

Mireia Estevei Víctor Sanz Guerrero​ 19/07/2025

​Nota personal de l'amanuense: "i cometen l'error de no parlar, també, dels deures"

pac 174 Com fer que funcioni l'ingrés mínim vital

 El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L'última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben.​.. no és sorprenent que una prestació mínima redueixi la pressió per acceptar qualsevol feina a qualsevol sou. L’IMV no hauria de ser una política d'ocupació encoberta. Si volem que la gent treballi més i millor, necessitem oportunitats laborals més dignes, no ajuts més punitius... Més de la meitat de les famílies amb dret no el sol·liciten –dos de cada tres a Catalunya–... Els no receptors no és que no necessitin l’IMV, és que no el coneixen, no saben com demanar-lo o desisteixen davant la complexitat del procés. Requisits exigents, procediments lents i una administració reactiva dificulten l'accés...

Quan les traves són tantes, els errors són inevitables. I massa sovint, paguen els més vulnerables: persones que reben cartes per tornar ajuts socials, famílies que han de justificar per ingrés, beneficiaris de la renda garantida perseguits per cobraments indeguts... Cal  una administració més eficient que no penalitzi la pobresa... la gestió conjunta de la renda garantida i l’IMV pot permetre un sistema més integrat, senzill i just. I en paral·lel, redefinir els incentius laborals amb criteris realistes i progressius pot evitar que l'ajut penalitzi la feina, sense exigir l'impossible a qui només troba precarietat...

Cal una aposta decidida per una política social que confiï en les persones, redueixi traves, eviti pèrdues i complementi, no substitueixi, un mercat laboral que encara no garanteix dignitat per a tothom. Més eficàcia, sí. Però també més drets.

Elena Costas, 20.7.2025

pac 173 Per què no deixo l'ensenyament

 

Després de llegir l​'article de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l'ensenyament més professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat, he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme crític. Les respostes que m'han donat conformen aquest artic​le...

"Estic cansada d’algunes mestres que culpen el departament, les companyes, l’equip directiu i queden atrapades en aquest discurs... Trobo a faltar els claustres, debatre entre els companys i companyes, reflexionar sobre quina és la millor metodologia per a l'escola, per a l'alumnat. I sí, de vegades em sento sola, però no em dono per vençuda." (Maria)

"És una feina molt social, de connexió amb el món. És un aprenentatge constant, en què dones molt i reps molt. Hi ha una gran satisfacció al darrere de veure com creixen, com aconsegueixen el que volen, com t'escolten. T'enriqueix com a persona. És un repte constant: demana imaginació, sentit de l'humor, respecte, capacitat d'adaptació. És un ofici que has de sentir; com tots, suposo. Aquí, però, juguem amb un material molt sensible, uns nois i noies que són el futur." (Judit)

"Tot i els canvis en els darrers anys que reflecteix l’article del Torío, amb el qual estic molt d’acord, la feina de mestra m'agrada molt. Quan estàs dins l'aula no tens al cap res de tot això, tens infants amb ganes d’aprendre i moltes famílies a qui ajudar, que t’agraeixen el que fas. No tot és culpa de les escoles o del departament. La societat està canviant. Hi ha un relaxament general en tots els àmbits i amb canvis molt accelerats sense reflexió." (Sílvia)

Ignasi Aragay, 20.7.2025

pac 172 Delictes d'odi contra el català

Aquella persona que visqui a Catalunya i digui que odia el català té una solució molt fàcil per deixar de patir: fotre el camp del país. Com que aquí no s’obliga a ningú a venir-hi a viure, avui mateix pot marxar a l'hora que vulgui, que descansarà, ella i nosaltres. No són gaires, però fan molt de soroll, sobretot quan treballen de cara al públic. I, per descomptat, fan més soroll que els milers i milers de persones que aprenen, parlen i es relacionen en català.

No hem hagut de patir unes dictadures i l'"habla en cristiano" perquè ara vingui qui sigui i ens exigeixi que ens hi adrecem en castellà o en anglès o es permeti dir en un local públic que odia la nostra llengua o la nostra música, en nom de no sé quin trastorn conductual convertit en supremacisme ètnic multicultural que, per descomptat, no tenim perquè aguantar-li.​

A Catalunya l'“en català, no”, no pot existir en l'espai públic.​.. una llengua sense passaport propi no té el mateix respecte que la que sí que el té, perquè en la nostra organització mental són molt més importants les fronteres polítiques que les culturals. Sobretot quan, com és el cas del català, una llengua conviu al carrer amb una altra de la potència i protecció legal del castellà.

Tenen molta responsabilitat els empresaris que permeten que passi això. Però sobretot té la responsabilitat el Govern. A veure si al final resultarà que al costat d’una actitud justa com és denunciar i castigar tota mena de delictes d'odi ens sembla que no cal actuar contra els que es permeten dir en públic que ens odien. Si no aprenen a estimar, que almenys aprenguin a respectar. Perquè si odien el català, m'odien a mi. I aquest tipus de persones, com més lluny, millor.

​Antoni Bassas, 19 de juliol del 2025

pac 171 El cavall mort 2

Hem elevat a la categoria de dogma pedagògic la hipòtesi que la motivació és el motor de l'aprenentatge, obviant que no hi ha motivador més gran que l'aprenentatge reeixit.

El que avui sembla professional és la desconfiança en els coneixements factuals i la confiança ingènua en les competències generals (com si es pogués pensar sobre informació absent), la sacralització de l'espontaneïtat i la denigració de la memòria (encara que saber és recordar a temps), la defensa del pensament crític (ignorant l’ús correcte de les conjuncions) i, per damunt de tot, la prioritat del cor sobre el cap. Els exàmens són rebutjats amb l'angelical  argument que cap alumne no és un número, però aquest raonament no ens l'apliquem quan, per comprovar si tenim febre, ens posem el termòmetre. Els deures són percebuts com a treballs forçats...

Totes aquestes són... "creences de luxe", perquè se les poden permetre els rics (els rics no necessiten quaderns d'exercicis d'estiu perquè estaran passejant per Nova York o per Egipte), però que tenen un preu molt alt per al noi que l’única aventura que té al seu abast és la del Rodalies que el portarà a la platja d'Ocata. El constructivisme, tal com és sovint practicat, és incompatible amb l'equitat...

 I no hem parlat ni de la incontinència emocional ni de l’empobriment progressiu del llenguatge (que és la nostra cultura en acte).

Gregorio Luri 18/07/2025