dimarts, 17 de novembre del 2026

R 94: Quan guanyi la dreta

Com que guanyarà la dreta​... Em temo que Junts serà un cop més, pel que fa a l'interès general de tots els catalans, una força irrellevant a Madrid​... 

Passi el que passi, no passarà res. Dic això perquè gràcies a Déu les coses són difícils de canviar, fins i tot les bones. Se n’ha de saber molt per ser capaç de destruir el sistema de pensions, el model de sanitat pública o el d’ensenyament universal. Costa tant com corregir-los i arreglar-los, perquè les inèrcies són poderosíssimes i hi ha un entramat d’interessos tan espès que no hi ha bisturí que hi faci un tall. Com que no és de preveure que cap partit arrasi amb els seus vots en les pròximes conteses, el que hem d’esperar és una capacitat insignificant dels governs per canviar les coses. Gradualisme i poca cosa més, per sort. És clar que poden fer ferides doloroses, però res que no es pugui guarir fent-los fora amb el vot.

​... cada quatre anys hi haurà eleccions i, si no t'agraden els que et manen, fes-los fora.​.. Si tot va bé, passarà ​... quan els ciutadans s’atipin d’uns discursos que, quan s’aterren, no van enlloc.​.. No patiu que no passarà res, perquè la realitat és tossuda, la democràcia és forta i la majoria dels polítics professionals –també la senyora Orriols– el que volen és arribar a final de mes.​.. 

Jo sóc d'una generació que va veure les últimes glopades d'un règim fosc i truculent. He crescut en un temps en què les democràcies s'ha​n estès per tot, el món s'ha fet petit​... He vist canviar tant el meu país que, si tornés a la Badalona on vaig néixer i criar-me, no la reconeixeria. Mentre això ha passat, ens hem fet forts. Sentim advertències esgarrifoses, procedents de totes bandes, sobre el que ens passarà si Vox, el PP o Aliança es fan forts a l'hemicicle. Jo estic tranquil, us ho dic de veritat, perquè no veig res que m’hagi de fer pensar, sincerament, que la democràcia està en perill.

Jaume Giró​  06/11/2026




dilluns, 16 de novembre del 2026

R 93: Deliris de grandesa amb resultat tràgic

diumenge, 15 de novembre del 2026

R 92: Les eleccions del "non take-up". 2ª part

 (continuació) 

 Contra la idea d’abús, la realitat diu que hi ha infrautilització dels ajuts. La pobresa i l'exclusió social sovint van unides i conformen un cercle viciós. Les administracions públiques i les entitats socials no se'n surten a l'hora de trencar-lo. No arriben ni de bon tros a tots els afectats. Les barreres burocràtiques, la digitalització, la teranyina institucional, les traves a l’empadronament i fins i tot la vergonya fan que molta gent en situació de precarietat manifesta no rebi el suport que li correspondria, emparat per la Constitució –tan santificada per alguns– i per l’Estatut. ¿Som o no som un estat social i democràtic de dret? ¿Fins a quin punt és real la protecció social?

La població de Catalunya que es troba en risc de pobresa o exclusió social arriba al 24,8% (un de cada quatre). El 8,9% pateixen privació material greu. Són percentatges alts i enquistats. Gairebé quatre de cada deu persones que treballen perceben ingressos per sota del salari mínim, que ha passat de 735 euros al mes el 2018 a 1.221 euros al mes el 2026. Així i tot, actualment tenir feina no garanteix una vida digna. El problema de l'habitatge ha agreujat molt la situació, i ha socialitzat el malestar també a la classe mitjana...
Però si la cosa va com diuen les enquestes (totes menys el CIS), aquestes seran les eleccions del non take-up: la majoria votaran la dreta i la ultradreta que, magnificant la sospita d’abusos, faran que els ajuts socials públics es redueixin o que accedir-hi sigui encara més complicat... també aniran cap a la privatització dels sistemes de salut i educació. Trumpisme de manual: rebaixa d’impostos i un estat menys social... 
Si el 29-N els vots no desmenteixen les enquestes, els propers anys anem cap a una societat més desigual, amb un previsible augment de la pobresa.

Ignasi Aragay 16/10/2026



dissabte, 14 de novembre del 2026

R 91: Les eleccions del "non take-up" 1ª part

Hem entrat de ple en la viciada cursa electoral. Comencem a sentir més bestieses de les habituals, demagògia escabrosa. I no només per part dels polítics, també en l'eco popular a les xarxes socials, als bars, a les llars. Els mitjans de comunicació, alguns cada cop més especialitzats en la infoxicació, hi contribueixen amb escreix.

dimarts, 10 de novembre del 2026

R 90: El franquisme sociològic

​... el franquisme sociològic no ha desaparegut mai. Fa més de 50 anys que Franco va morir al llit, però alguns dels seus valors, algunes de les seves estructures de poder i, sobretot, algunes actituds i mentalitats que van impregnar la societat durant quaranta anys de dictadura, encara no han desaparegut. Al contrari. Revifen insuflades per aquella concepció uniformitzadora de l'Estat, que tant balla al so del “yo soy español” com canta amb orgull l'"a por ellos”, contra els que no parlem castellà o els que venen d'un altre país sense un ral a la butxaca.​..
El franquisme sociològic no és aquell grapat de nostàlgics repatanis –amb bigotet de Matías Prats– que enyoren el Caudillo i es manifesten el 12 d'octubre amb la bandera del pollastre. No són tampoc aquest exèrcit de joves –més nois que noies, més repentinats que tatuats– que defensen que amb Franco es vivia millor, quan ells no ho poden saber perquè són coetanis de Lamine Yamal. El franquisme sociològic és una herència més subtil. Va més enllà de la banalització de la repressió franquista o de la resistència, encara ara, a reconèixer la plurinacionalitat de l'Estat. Catalunya, mig segle després, no ha aconseguit alliberar-se de les conseqüències polítiques, culturals i psicològiques del franquisme.​.. Algunes conseqüències socials han perdurat. Com ara considerar el català com una llengua secundària o prescindible en molts àmbits. O la identificació del catalanisme (no diguem, ja, de l’independentisme) com una actitud sospitosa, insolidària o perillosa. Per no parlar de la dèria de rebutjar Catalunya com a subjecte polític, amb dret a decidir el seu futur. Tot això els provoca una urticària incurable. 
La victòria més rotunda d'un procés de dominació és aconseguir que els dominats acabin assumint com a normals algunes de les limitacions que els han estat imposades. I això ens passa tan sovint i d’una manera tan habitual que ja ni ens n’adonem. Formulem-nos tres preguntes retòriques. No hem interioritzat la subordinació quan, per defensar el català, hem de tenir i mantenir una actitud militant? Per què hem de continuar justificant constantment la nostra identitat davant d’aquells que no qüestionen mai la seva? No hem acabat confonent la convivència amb renúncia? En massa ocasions, em sembla que sí. I aquest és el nostre problema. I és el gran èxit del franquisme sociològic o del nacionalisme espanyol, que sovint són dues cantonades d’un mateix indret. Malauradament, aquest no és el món que ve a partir del 29-N, és l’aire viciat que no se n’ha anat mai.

Xavier Bosch​  30/10/2026




dilluns, 9 de novembre del 2026

R 89: Okupes vs. grans tenidors

 

diumenge, 8 de novembre del 2026

R 88: Una absoluta falta de respecte 2ª part

Què se n'ha fet, de la solidaritat, entre els que no se'n sortien, la vella consciència de classe? O de la compassió dels de dalt pels de baix, l'antiga caritat cristiana? Avui, l'actitud predominant consisteix en mirar descaradament per un mateix. Els altres ja s’ho faran: no crec en res ni en ningú. El món és una selva. I tot això, esclar, és incompatible amb el respecte pels perdedors, als quals es culpabilitza de la seva desgràcia. El sentiment de comunitat, d’empatia amb el diferent o el marginat, està sota mínims. En realitat, estem davant d'una massiva falta de respecte, d’amabilitat, de tacte. En lloc de tacte hi ha maltractament. La vida col·lectiva torna a assemblar-se a la supervivència atàvica del més fort. Els lligams socials s’han afeblit, els egos narcisistes s’han enfortit. 

La realitat digital de les xarxes socials ha estat decisiva en aquesta deshumanització. En una espiral d’acceleració, el tipus de comunicació que s'estableix és a força de missatges breus i directes, a favor o en contra, blanc o negre. No hi ha lloc per a la discreció amable, per a les bones maneres, per al diàleg respectuós i matisat, per al dubte. Posar-se al lloc de l'altre? Ni parlar-ne! ... (Han) ens adverteix que la llibertat només és possible des del respecte al que pensa diferent, no des del combat polaritzat. Avui les "tribus digitals" es comporten com les turbes fanàtiques d’abans: aclamen el líder propi i apedreguen els enemics.

Estem caient en la trampa trumpista d’un món d’enemics en lloc d'un món d'amics. L'autèntica amistat es construeix des del respecte i l'acceptació de la diferència. L’autèntica política democràtica, també. L’autoritat vol respecte, responsabilitat i confiança. L’alternativa a l’autoritat és l’autoritarisme.

​Ignasi Aragay, 24.10.2026