Contra l'oblit 24

La recent decisió del gabinet de seguretat israeliana d'ocupar formalment la Ciutat de Gaza marca un nou capítol del genocidi contra el poble palestí. No és un gir improvisat, sinó la formalització d'un pla traçat des de l'inici: destruir, matar de fam, ocupar, desarmar i, finalment, expulsar la població per fer realitat el projecte de l'anomenada "Gran Israel".​..

Després de 22 mesos de bombardejos i setge, l'objectiu immediat de l'ocupació és "netejar" l'escenari del crim. Abans que entrin combois d'ajuda i periodistes estrangers, Israel busca esborrar proves de crims de guerra: fosses comunes excavades amb buldòzers, cossos de víctimes de tortura ocultats, escenes d'execució eliminades, armes falses col·locades en hospitals per justificar atacs.​..

Controlar el territori és també controlar la narrativa. Israel veta l'accés lliure a la premsa internacional​... La repressió contra la premsa és part inseparable de l'ocupació: impedir que el món vegi Gaza tal com és i garantir que el relat final l'escriguin els perpetradors...

Davant d'aquest pla, la reacció internacional segueix atrapada en condemnes retòriques i gestos simbòlics... L'ocupació de la Ciutat de Gaza no és només una maniobra militar: és un intent de tancar el genocidi sobre els seus propis termes, enterrant la veritat juntament amb les víctimes.

Creure els qui ho han denunciat des del primer dia, i actuar per impedir que la memòria de Gaza sigui esborrada, és una obligació política i moral. Perquè el que està en joc no és només la vida palestina avui, sinó també la possibilitat mateixa que el món conegui, demà, el que realment va ocórrer.

​Gaza: ocupar per esborrar. Itxaso Domínguez de Olazábal, 17.08.2025

 

Contra l'oblit 23

​Ja no ens indigna només la fam, sinó el fet que algú hagi decidit que aquest grau de fam és el que ens pertoca. El flux infinit de vídeos de menjar als telèfons no és cap entreteniment, és tortura visual. Bombons de xocolata, pa acabat de fer, cascades de carn… ostentant el triomf d'un món que no reconeix la fam. Jo no demano un àpat calent ni un menú variat, només demano que les llenties no siguin la llei. Això no és pobresa. És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana.

El que sento no és només fam, és una erosió lenta, interior. No deixa blaus a la pell, però devasta l’ànima. Això no és viure. És una forma freda de mort… sense sang, sense soroll, sense testimonis, sense titulars...

Israel ha perfeccionat l'art del control absolut: sobre estómacs, ments, cors, aules i sales d’hospital.

Ens fa interpretar el que ens resta de vida com a experiment de cuina fracassat. Això no és sols una ocupació: és un sarcàstic gestor de subministraments...

Gaza des de dins (5) Sondos Sabra

Contra l'oblit 22

...Israel ja no és sols una força ocupant –aquesta descripció ha quedat obsoleta, insuficient–. Israel ha assumit el paper de divinitat administrativa suprema, el Senyor dels Registres, Permisos, Autoritzacions i Denegacions. Ens mata de fam quan vol, permet només els productes que li plauen, decideix si tens dret a guarir-te o a morir... Vivim sota el domini d’un déu burocràtic obsedit amb fantasies de grandesa...  fins i tot abans del 7 d’octubre no estàvem només assetjats. Érem rates de laboratori dins d'un experiment regit per un estat que monopolitza l'aire i l’aigua… A Gaza, la vida no es mesurava ni per la llum ni pels àpats, sinó per una llista capriciosa del que estava prohibit o permès, segons el visionari de torn al ministeri de Defensa...

Ara, després de dos anys de bombardejos i runa incessants, Israel ens ha posat a règim de llenties —i ens ha prohibit la carn i les verdures— com si estiguéssim inscrits en un programa de nutrició obligatòria supervisat per la mateixa divinitat burocràtica. No triem els àpats; ens són triats. Un producte és etiquetat de luxós i prohibit, l’altre és permès com a “segur”. Les llenties són permeses, els tomàquets resulten sospitosos, i la xocolata és un delicte...  Aquesta no és una fam accidental. És una fam planificada... I així, continuem “vivint” –o fent veure que vivim– sota un sistema d’alimentació forçada... És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana...

Gaza des de dins (4) Sondos Sabra

 

Contra l'oblit 21

​Pare estimat… Abans de cuinar l'últim plat de llenties -25 de juliol de 2025-

Pare estimat,

¿Recordes quan un dia em vas dir que el sol surt per a tothom? El meu cos ja no creu en aquesta promesa de claror. I tu, encara hi creus?

T’escric revoltada contra la tirania d’una bèstia que m’ha deixat massa feble per fer ni tan sols les feines més senzilles de la casa. El meu cos, tot just a mitja vintena, es comporta com si hagués patit setanta guerres. Em desperto amb un vertigen feixuc que m’estira cap avall, com si m’ofegués en un buit sense fons. No puc aixecar un cubell d'aigua, ni escombrar el terra, ni aguantar-me prou estona dreta davant l’aigüera. Cada gest és un combat, cada àpat ajornat és un somni ajornat, cada instant despert pesa amb mal de cap, fam i feblesa. No sé en quin moment respirar es va convertir en un llast, ni en quin moment l'equilibri va passar a ser un luxe, ni per què llevar-me del llit es va tornar la primera victòria d'un camp de batalla quotidià.

Gaza des de dins (3) Sondos Sabra

Contra l'oblit 20

Abans pensava que la gana era només una sensació efímera, una manera que té el cos de dir-te que és hora de menjar. Obres la nevera, respons al que et crida i ja està. Pensava que trobar menjar a la nevera era natural. No sé en quin moment exacte la nevera es va convertir en una peça decorativa: inútil, innecessària. Pensava que la gana era una cosa que s’apaivagava amb una llesca de pa o un àpat calent fet en pocs minuts.

La fam que he vist aquí, però —la que he viscut—, no s'hi assembla gens, a això. La fam real no truca només a l’estómac. Truca també a la dignitat. La fam real alenteix el temps: una hora sembla un dia, i un dia sembla tota una vida d’espera. La fam real et canvia. Et remodela els pensaments, redefineix allò amb què n'hi ha prou, et reorganitza les prioritats. T’ensenya aritmètica en un nou idioma: nombre de pans, nombre d'àpats. T’encongeix els somnis a poc a poc, no fa que hi renunciïs, sinó que devora la força que et cal per perseguir-los.

I la resposta més perillosa a la gana real és acostumar-s'hi... La gana real es confon amb la vida, s'hi dissol, esdevé part de la teva identitat, del teu caràcter, del teu vocabulari quotidià. Però jo no vull tenir gana per sempre. No vull que aquesta fam redefineixi qui sóc...

Normalitzar el dolor vol dir rendir-se a la idea que no hi ha alternativa a aquesta vida. Vol dir marcir-se mentre respires. Vol dir la mort quan encara som vius.

No ho puc acceptar, això.​..

Gaza des de dins (2) Sondos Sabra

 

Contra l'oblit 19

​No sóc aquest dolor —14 de juliol de 2025—

Sembla que no hi ha manera d'escapar d'aquesta pena crònica que ho amara tot. A desgrat meu, la meva identitat com a palestina de Gaza es veu reduïda a res més que una tenda i una cua per rebre ajuda. En realitat, però, tot aquest dolor —per molt que persisteixi— em continua sent estrany. No se m'assembla, ni jo m'hi assemblo. No vull ser-ne amiga...

Aquí, la mort et passa pel costat com si fos part del paisatge, com una cosa a la qual ja t'hi has acostumat...

 Crec que tinc dret a dir, amb claredat i coratge: “No sóc aquest dolor. Aquesta pena no em defineix. I aquesta misèria no ha d'anar lligada a la paraula Gaza per sempre. Ja és hora que aquest dolor acabi, del tot i per sempre”.

Gaza des de dins (1) Sondos Sabra

 

Contra l'oblit 18

​Mirin, la notícia d'ahir –cada dia en tenim– sobre la fam a Gaza diu que s’estén una malaltia neurològica estranya, especialment entre els infants. Provoca paràlisi i seqüeles de per vida (als que sobreviuen, esclar). Al món hi ha moltes tragèdies inevitables... Però n’hi ha, com la fam de Gaza, que són evitables. Es poden evitar ara mateix. En aquest instant, algú pot ordenar l’alto el foc, que es preparin dosis de menjar i sèrum, que es carreguin en uns camions, que s’obrin les fronteres i que, davant dels periodistes i els metges, es reparteixin. No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. Els éssers vius, plantes, animals i persones, ens morim si no ens alimentem...

Ja n'hi ha prou. No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam.

Prou de nens morts. Empar Moliner 9.08.2025