Es parla poc de
l'amor dels avis. Potser perquè es considera un tema menor, domèstic,
crepuscular. No crec que pugui haver-hi un goig més gran. Arribem massa joves a
la paternitat, sense experiència vital, en plena competència amb l’entorn, amb
un delit d’èxit professional clavat entre cella i cella, amb una gran
necessitat d’hissar al cor de la societat la bandera del nostre ego. Dediquem poc
temps a educar i a pensar en els fills, més enllà de satisfer-ne les
necessitats diàries i peremptòries. En canvi, s'arriba a la condició d’avi amb
l’aprenentatge de la decepció fet i digerit, gairebé sense recances, temors o
ressentiments.
(...) Ser avi és
la culminació de la vida. Una culminació que arriba paradoxalment quan comences
a declinar. Ja no competeixes amb ningú. Res del que anys enrere et semblava
essencial et fa córrer. Pots dedicar-te a vetllar-los els passos, a regalar-los
temps, contes, tendresa; i a regalar-te a tu mateix el goig de veure’ls créixer
(...).
L'amor eròtic
tendeix a la possessió. L'amor als fills tendeix a la projecció pròpia, que
també és possessiva. Quan estimes un net, tu desapareixes. (...) És l'únic amor
que en comptes de deixar cicatrius, les guareix”.
Ocell de
bosc, Antoni Puigverd (pàg. 30-31)
