pac 198 Conte de Nadal a Badalona

 

Terrible la situació dels centenars de desallotjats de Badalona. Terrible per a ells, desarrelats i sense sostre en ple hivern, abocats al submon de la delinqüència i de les addiccions, amb un futur negre com el sutge. Però no són els únics que demanen la nostra atenció: la seva presència és un maldecap per als badalonins que van arribar abans d'ells, que majoritàriament viuen un dia a dia precari, amb serveis públics deficitaris i a qui només faltava topar-se amb nouvinguts desconcertats i/o violents, que són d'altres races, la qual cosa revifa el xenòfob que tots portem a dins, aquest dimoni interior que alguns intentem subjugar i que la dreta i la ultradreta miren de fer aflorar a la superfície per esdevenir un ideari, una visió del món i de la gent.​..​

No és només a Albiol a qui hem de mirar de comprendre, sinó als milers de badalonins que el van votar.  No tots són males persones, ni insolidaris, ni racistes. Són gent que, per culpa del populisme, ha girat l'esquena a la complexitat... els nostres impostos haurien de servir per millorar els serveis socials i la seguretat, per fer una política d'habitatge digna d'aquest nom. I, sí, també, per a una política assenyada d’immigració que eviti situacions de penúria i conflicte. Però, sobretot, perquè ningú, sigui d’on sigui, passi l’hivern al ras...

Jo em vaig criar a la Badalona dels anys setanta... era una ciutat amb una gran conflictivitat social, com la d’ara. Amb autòctons que se sentien arraconats pels nouvinguts (i per un règim que reprimia la catalanitat). Hi havia gent comprensiva i gent insolidària, com ara...

Aquesta mena de comparacions irriten el partit d’Albiol. Alejandro Fernández, líder del PP català i fill d’immigrants asturians, va escriure això a la xarxa X: “Lo de intentar comparar a las honradas y humildes familias que llegaron a Cataluña desde otros lugares de España con los ocupas desalojados en Badalona, es la prueba de que la izquierda ha perdido definitivamente la cabeza...” M’exclamo per la seva sinceritat, però també l’agraeixo. Fernández deixa clar que l’important de tota aquesta qüestió és si els subjectes són espanyols o no. Comparar un immigrant africà amb un d'espanyol, per a ell, deu ser un insult. I això també val per a Albiol, el pare del qual va venir des de Vélez-Blanco el 1960 per “buscarse la vida”, segons llegeixo a La voz de Almería. Per sort per a ell, a diferència dels buscavides actuals, ell tenia el DNI correcte.

Toni Soler

21/12/2025

pac 197 'Pobres contra molt pobres, els rics es fan un fart de riure'

 

L’oposició d’un grapat de veïns de Badalona va impedir acollir d’emergència 15 de les persones desallotjades dimecres de l’Institut B9. El grup, d’unes poques desenes de persones, va bloquejar l'entrada de la parròquia Mare de Déu de Montserrat de Badalona per impedir que es posés en marxa el pla pactat entre les entitats socials i el departament de Drets Socials i Inclusió per atendre uns quants joves especialment vulnerables dels expulsats. Però quan faltaven uns pocs minuts per a les 8 del vespre –l’hora d’obertura prevista– els que protestaven es van plantar al crit de “No passaran”. I, finalment, Càritas i Creu Roja van decidir aturar el pla inicial i van traslladar alguns dels joves subsaharians a altres centres d'acollida per passar la nit.

Aquests veïns no volen els immigrants perquè diuen que portaran inseguretat a la zona. El sistema ha aconseguit enfrontar pobres amb molt pobres, amb un Ajuntament de Badalona aprofitant-se de la por i dels prejudicis de la gent, una Generalitat sense personalitat per resoldre el cas i un govern espanyol que s'ho mira de lluny. Classe treballadora contra immigrants que aspiren a ser-ho. I el sistema que s'aprofita de tots dos, fent-se un tip de riure.

Antoni Bassas

22/12/2025

pac 196 "Amb la gent que conserva una mirada alegre te n'aniries a la fi del món"

 

— El món d'ara ens ho posa difícil per conservar la innocència. Tot ens sembla una estratègia de distinció social. Perdre la ingenuïtat està molt bé, però la innocència ens ajuda a veure el món amb alegria.

— Per a Llull, l'ideal és l'ermità. L'ermità és més gran que el Papa. Fer d'ermità li permet retirar-se del món i veure Déu en cada cosa. Un ermità, quan mira el bosc, la font i les flors és capaç de veure-hi el rastre de Déu. Retirant-se del món en realitat s'hi connecta.

— Pot semblar que el món contemporani, capitalista i digital, està en contra de les humanitats i que dedicar-s'hi és resistir. A mi no m'agrada gaire veure-ho així. Al nostre món hi ha molts problemes: tinc una sensació molt forta que la política d'avui és destructiva, que a l'escola li costa moltíssim transmetre una herència cultural, començant pel català, que ciutats com Barcelona s'han convertit en aparadors grotescos... Tot això passa alhora i és preocupant. Quan escric, més que una sensació de resistència experimento l'alegria de connectar coses i de donar-hi sentit. M'agrada més pensar que els qui resisteixen són els altres.

— La roca i l'aire està escrit des de dins de la tradició cristiana, que és la que nosaltres tenim al darrere. Al nucli del cristianisme hi ha un combat entre un impuls inicial que és gairebé antisistema i el que passa després: la construcció d'una estructura teològica institucional per part del catolicisme.

El missatge de Jesús es transforma.​ — Jesús diu: para la galta, estima els altres com a tu mateix, no vinc a portar la pau sinó l'espasa​...​  qualsevol institució que no admeti l'amor ha de ser destruïda. Jesús capgira totalment el que hi havia. L'església, en canvi, és una institució supersòlida que es basa en la indissolubilitat dels lligams terrenals, en coses que són fredes i rígides, el contrari del foc inicial. Cada vegada que hi ha hagut una reforma dins el cristianisme s'ha intentat fugir de la rigidesa i de la institució dominadora i opressiva.​ Karl Barth distingeix entre religió i fe perquè no podem confondre qualsevol organització humana amb Déu​...

— Per a Llull, el rastre de Déu es pot veure en les coses que tenim al davant. No ha de passar per la Bíblia ni per l'autoritat del capellà...

​Al final del llibre defineixes el sagrat: "Avui, potser, allò que no es pot vendre".​ — Estem en un moment en què sembla que tot es pugui vendre. Aquesta idea de sagrat, que és el que d'alguna manera es pot connectar amb la fe, si és de veritat, no es pot mercantilitzar.

​Raül Garrigasait parlant del seu llibre La roca i l'aire amb Jordi Nopca.  26.4.2025

pac 195 Explicant contes de bona nit salvarem el món

 

​... contra la progressiva infantilització de molts homes joves catalans

"Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit".​ Els crits, de Víctor Recort​....

Els gestos de protecció i benedicció abans d'anar a dormir són més antics que pixar dret, transversals a diferents cultures i religions, i el petó de bona nit n'és només l'expressió contemporània i laica. Per exemple, en la tradició jueva es resava abans de dormir, confiant-se a la protecció dels àngels. En l’islam es recitaven sures per demanar protecció contra els malsons i el maligne. Hindús i budistes recitaven mantres vespertins per descansar amb serenor i protegir la ment dels mals pensaments. Els primers cristians feien el senyal de la creu al front, i a l'edat mitjana es van codificar salms per protegir l'esperit durant el son. A l’Àfrica occidental i als pobles indígenes d'Amèrica del Nord només es podien explicar relats al vespre. Aquestes rondalles i cants vespertins, a la vora del foc, estaven al servei de protegir la comunitat i servien de transmissors culturals per als infants. Finalment, el petó de bona nit el comencem a trobar present en l'art a finals del segle XIX i principis del XX ...

Durant el segle XX el petó de bona nit es consolida com un ritual familiar comú i s'hi afegeix el conte d'abans d'anar a dormir. El que havia estat una tradició comunitària a la vora del foc es trasllada a l'àmbit de la intimitat domèstica, i és un dels grans llegats a la família nuclear i a la concepció moderna d'infància, ja que recull temps compartit, vincle ritualitzat i transmissió cultural. Al segle XXI, la neurociència ens confirma que la lectura compartida no és només una tradició entranyable, sinó que és essencial per enriquir les capacitats lingüístiques, la imaginació, la comprensió narrativa, l'atenció i les funcions executives dels infants. Mentrestant, els informes PISA ens avisen del descens sostingut de la competència lectora i de la lectura per plaer entre adolescents i joves. Però aquesta crisi de lectura es pot llegir també com una crisi de transmissió cultural i de vincles. Si hi ha tants homes entestats a no deixar de ser criatures, abandonen el seu paper indispensable com a transmissors de valors, de cultura i d'afecte a les noves generacions. Així que... fem-nos grans d'una punyetera vegada i tornem els petons i els contes de bona nit que hem rebut de petits. Potser és l'única manera de salvar el país i el món.

Leticia Asenjo

20/09/2025

pac 194 Bloqueig total a Gaza

 

Segons dades divulgades per l'ONU, en els últims dos mesos Israel ha violat l'alto el foc a la Franja de Gaza en més de 350 ocasions, i ha causat la mort de més de 121 palestins, la immensa majoria, civils. Aquestes dades donen una idea clara de la fragilitat de l’alto el foc que el president Donald Trump va negociar amb Israel i Hamàs, i va anunciar a l’octubre​...

I quina és la situació general avui i la seva evolució previsible? La violació sistemàtica de l'alto el foc per part d'Israel no sembla que hagi d'aturar-se aviat. Israel diu que Hamàs no ha complert la seva part del pacte, ja que encara queda un israelià mort sota el seu control...​ com que aquest últim cadàver no ha tornat a Israel, el govern de Netanyahu considera que no està violant l'alto el foc amb els bombardejos que llança sobre la Franja, un argument que no satisfà del tot la Casa Blanca tot i que el tolera, encara que faci algunes protestes aïllades.​..

La segona fase de l’acord d’alto el foc s'està demorant, i això no agrada a Donald Trump, tot i que no hi pot fer gran cosa. La pressió que el president nord-americà pot exercir sobre Israel és limitada...

En resum, no hi ha motius per a gaire optimisme ni a curt ni a mitjà termini. El 29 de desembre Netanyahu viatjarà als Estats Units per reunir-se amb Trump, però no queda clar que una reunió entre els dos mandataris resolgui les qüestions pendents, entre altres coses perquè a Netanyahu ja li va bé la situació actual.

Eugeni García Gascón

19/12/2025

lliVre 35 EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI

 

«Era feliç, i les persones felices normalment no tenen gaire bona memòria.»  pàg. 50

«La religió era una manera de viure. Els rituals, els miracles, les esperances en una justícia més alta. Però en darrer terme, els escàndols, les hipocresies, la misogínia, les amenaces dels càstigs eterns i el fanatisme em repel·lien. Segur que necessitàvem Déu, però un Déu que ens estimés, no un botxí més. D’aquests ja n’hi havia molts...» pàg. 54

«Alguna cosa es perdia en el moment en què l’individu esdevenia multitud.» pàg. 70

«Qui tria salvar la pell abans que la seva humanitat no és un home...  Et sacrifiques pels teus, mors per les teves idees.» pàg. 113

«¿Per què t’explico totes aquests coses conegudes? Perquè tinc por que ja no ho siguin, de conegudes. La ignorància és una cosa diferent de l'oblit i la reconciliació.» pàg. 131

«Totes les feines que els suecs deixaven ens passaven a nosaltres (immigrants grecs). Aleshores es va crear el tòpic que els estrangers ens prenen la feina (era el 1965). Ara bé, s’oblidaven de la continuació: la feina que hem abandonat.» pàg. 138

«Lluitar amb la mort quan ja no hi ha cap esperança no és natural. A més és dolorós.» pàg. 159

«La vida continua, diem. Però cada vegada que la vida continua, algú o alguna cosa es queda enrere, s’oblida, i la vida es torna més buida.» pàg. 167

EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI, Theodor Kallifatides

lliVre 34 EL POU DE L'ASCENSIÓ

 

​"A un bon home no li cal convertir-se en llegenda. Fa el correcte, sense pensar en res més." la Vin a la pàg. 75

"S'observa un fenomen curiós relacionat amb el grups rebels que es van escindir de l'Imperi Final en un intent de gestionar-se de manera autònoma. En gairebé la totalitat dels casos, al Senyor Suprem no li va caldre enviar els seus exèrcits per reconquerir els rebels . Quan van arribar els seus agents, els grups ja s'havien esfondrat sols.

Sembla que, per als rebels, el caos de la transició era més difícil d'acceptar que la tirania que havien experimentat abans. Tornaven a acceptar l'autoritat amb alegria, per opressiva que fos, perquè els resultava menys anguniosa que la incertesa." pàg. 405

"Les profecies no són literals. Són metàfores, maneres d'expressar esperança... d'expressar un sentiment generalitzat. Una esperança generalitzada." pàg. 411

"Les religions són expressions d'esperança. I l'esperança dóna forces a la gent" pàg. 584

​El pou de l'Ascensió, Brandon Sanderson​.