dissabte, 24 de gener del 2026

pac 221 De la independència a la identitat

En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista,​... Avui, un quart de segle després, el catalanisme torna a mostrar la seva pulsió identitària, amb l’excrescència febril d’Aliança Catalana, que està condicionant el discurs de Junts. Hem tornat a la nostra pitjor versió...

dijous, 22 de gener del 2026

pac 220 Orriols i el relat hispanocèntric

 

dimarts, 20 de gener del 2026

pac 219 Radiografia de l'amnistia

 

dilluns, 19 de gener del 2026

LliVre 37 ELISE I ELS NOUS PARTISANS

 

diumenge, 18 de gener del 2026

LliVre 36 L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL

 

dissabte, 17 de gener del 2026

pac 218 Català, derrotes i victòries

A les dades històriques del vell problema (segles de prohibicions del català, victòria feixista a la Guerra Civil, quaranta anys de dictadura sense escolarització en català que coincideix amb l’arribada d'una gran onada migratòria castellanoparlant), se n'hi afegeixen de noves: en democràcia, el català continua amb un estatus jurídic inferior al castellà, la globalització afavoreix les llengües amb més milions de parlants, arriba una nova onada migratòria i el procés independentista fracassa.
Som un país d’esperit pactista i moral col·lectiva fràgil, que combina eufòries desmesurades amb manques de confiança; els catalanoparlants ens estimem més renunciar a la llengua que no passar una mala estona, i milions de catalans castellanoparlants consumeixen la propaganda hostil d'un sistema comunicatiu i polític que sempre culpabilitza i deslegitima el català. En aquestes condicions, una derrota política a l'escenari internacional com la del Procés, sumada a la repressió de l'estat espanyol que ha vingut al darrere, ens deixa dubtant una vegada més sobre les nostres forces i els nostres drets.
Hi ha partits i grups de pressió que han llegit la derrota independentista com l’oportunitat per dissoldre la nostra identitat en aquelles on coincideixen les lleis i el mercat, de manera que abandonem la pretensió que el català sigui la llengua de tothom i ens passem al castellà i a l’anglès. Alguns ho fan a la brava, com sempre, i d’altres mirant d'aconseguir l’efecte sense que se’n noti el cuidado. És vital que aquests sàpiguen que, igual que no ho han aconseguit fins ara, no ho aconseguiran en el futur. I que nosaltres siguem conscients que, tot i jugar en un camp que fa pujada, hi ha milers de persones que s'incorporen cada dia a la catalanofonia. Si la volem continuar fent créixer, necessitem actituds polítiques i socials ben conscients.
​Antoni Bassas, 12.07.2025

 

divendres, 16 de gener del 2026

pac 217 Companys, Franco i ...

Arribem al cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco amb dues memòries enfrontades. La memòria és un assumpte d’actualitat permanent. Som memòria. L’únic que realment ens conforma són els records: paradoxalment, és el menys volàtil del que tenim. Els béns materials i físics caduquen, la memòria roman. Si això és així amb les persones, encara ho és més col·lectivament.
Quins records, quines memòries té Espanya del seu segle XX? Quines personalitats l'ha​n definit? Doncs fonamentalment Franco.​.. la memòria espanyola del segle passat gira sobretot al voltant de Franco, a favor o en contra. La República és com si no tingués rostre ni perfil. Pregunteu a un espanyol mitjà si sap res d’Alcalá-Zamora o d’Azaña. L'ombra del dictador és allargada: va aconseguir desprestigiar el règim democràtic republicà, i la Transició no ho va arreglar. Al contrari, va apostar per l’oblit i va acabar així fent bona la idea de dos extrems enfrontats, no d'uns sublevats militars inspirats en idees feixistes contra un jove i inestable règim democràtic.
Quins són, en canvi, els records i la memòria que té Catalunya del seu segle XX? Doncs tenen un caràcter més republicà i plural. Les grans figures al voltant de les quals mirem el nostre passat són Francesc Macià i Lluís Companys. També el seu precedent conservador, Prat de la Riba, juntament amb l’autèntic contrapès ideològic dins el catalanisme, Francesc Cambó. I encara, Josep Tarradellas, que va ser l'únic punt de fuga republicà de la Transició catalana i espanyola. Més cap al final, esclar, Pujol i Maragall, tots dos fills de l’antifranquisme i el catalanisme.
Aquesta diferència en les respectives memòries és definitòria. Espanya ha romàs polarizada pel franquisme, per combatre’l o per reivindicar-lo. Catalunya he estat marcada pel catalanisme, més insurrecte o més d’ordre. Franco va voler esborrar el passat republicà, i en bona mesura ho va aconseguir a Espanya, però no a Catalunya, on es va passar de la ratlla: l’execució de Companys el va elevar al panteó dels màrtirs.
​Ja durant la Segona República, les dretes espanyoles, ajudades per l’atmosfera internacional de por dins les democràcies liberals davant el comunisme soviètic, van atiar l'espantall revolucionari. La diplomàcia occidental establerta a Madrid i Barcelona va ser procliu a aquest relat. Franco va començar a guanyar aleshores.​.. Companys acabaria afusellat per la dictadura enmig del silenci internacional. Aquella mort infame és un recordatori imprès en la memòria democràtica catalana.
Ignasi Aragay14/11/2025