pac 263 "Un infant no se suïcida, un adolescent sí"

 

Aquesta frase del títol t’obre els ulls. Francesco Tonucci la diu perquè entenguem la importància de donar oportunitats als infants perquè es frustrin, perquè s’arrisquin en el seu aprenentatge autònom, perquè aprenguin sols. Com? Amb llibertat. Els nens i nenes no necessiten que els protegim, sinó que els deixem sortir al carrer a jugar, anar sols a escola –hi ha dades que diuen que si hi van sols són més puntuals–, anar a comprar pel barri. "En realitat, a més autonomia, menys risc".

"Els nens aprenen a parlar sols, amb prova error. Ningú no els hi ensenya", diu Tonucci. "Si intentéssim ensenyar-los a parlar, potser tindríem molts afàsics", bromeja. Si de ben petits no els deixem que s'equivoquin i que es relacionin amb el món sense tuteles –amb els amics, amb els veïns, amb els mestres, amb els desconeguts–, si els sobreprotegim, si hi estem sempre al darrere i a sobre, si no deixem que es pelin els genolls, que es barallin i que plorin, quan de més grans –d’adolescents– hagin d’afrontar problemes, llavors potser ja serà massa tard. "Viure la frustració als 4 o 5 anys és totalment diferent que viure-la als 14.​.. l’increment de depressions (i de suïcidis) en l'adolescència té molt a veure amb unes infàncies de cotó fluix.​..

L’obsessió per la seguretat, que va començar als anys 80, ens ha portat a tallar les ales a la infància. Amb la nostra mirada adulta poruga, només veiem perills... 

"Els adults juguem per divertir-nos, per guanyar... Els nens juguen per jugar, és la utilitat de l'inútil"

Ignasi Aragay​​  06/02/2026

pac 262 Cristianisme contra darwinisme social

Jo sóc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians.​.. No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.

Pertanyo a un bàndol que creu en els drets humans. Que creu en la igualtat de tots els éssers humans. Que creu en els sistemes democràtics i està convençut que cada ciutadà té dret a expressar la seva opinió en forma de vot, sense que cap vot no valgui menys que un altre.

Tot això, mirat fredament, resulta força absurd. Sabem, en consciència, que ni totes les persones són iguals ni valen el mateix, i que tampoc no valen el mateix tots els vots, ni totes les opinions. Però ens hi entestem perquè és el que considerem just.

Parlem d'idees culturalment cristianes, o judeocristianes si ho prefereixen. Només el cristianisme, entre totes les religions i creences, assegura que cadascun dels humans és fill d'un mateix déu i està fet “a imatge i semblança” d'aquest mateix déu. Només el cristianisme proclama la primacia dels esclaus, dels pobres, dels deformes.​..

De l'humus dels evangelis i la predicació de Pau de Tars sorgeix la convicció, reflectida ja pel dret canònic medieval, que hi ha una dignitat inherent a l'ésser humà. Aquesta convicció queda establerta per primera vegada, com a document polític, en la declaració de la independència dels Estats Units, escrita el 1776: "Sostenim com evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat"... Però aquests drets, o aquestes “veritats”, mai no han estat “evidents”...

Enric González​ 07/02/2026

 

pac 261 El feixisme, ara sí, ha tornat 2ª part

 

Una de les maneres descarnades d'exercir el poder és la de generar por entre aquells a qui es vol dominar, siguin persones o països. La forma més efectiva que té el terror per mostrar-se i exercir-se és la imprevisibilitat. No tenir cap seguretat de si seràs acusat o reprimit i que no calgui cap motivació.​..

Des de fa un any, en la comunicació, les anàlisis o les tertúlies de tota mena, les accions cridaneres de Trump o de la dreta local creen una barreja d’expectativa, temor, incertesa, amenaça i molt espectacle. La raó, l’anàlisi, el diàleg o la controvèrsia civilitzada han desaparegut... L'única certesa que ens queda és que només compten l'amenaça i l'ús de la força com a raó última de tot. El món digital, les xarxes socials, ha resultat un magnífic instrument per difondre mentides i missatges d'odi i ha encapsulat la ciutadania dins unes cambres d’eco que ens fan presoners de missatges simplistes i emocionals... Podem acabar per assumir el discurs totalitari com la “nova” normalitat...

Intentar apaivagar el monstre fent actes de submissió no serveix per a res. Trump no és un lapse accidental. A Europa li toca independitzar-se... no podem continuar actuant com si hi hagués regles i normes quan han deixat d'existir. A la política totalitària cal confrontar-hi els valors democràtics, allà i aquí. D’entrada, tornem el significat a les paraules i delimitem la trinxera de la llibertat enfront del feixisme.

Josep Burgaya​  30/01/2026

pac 260 El feixisme, ara sí, ha tornat. 1ª part

 

“El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat”.​(Thomas Mann​ 1951)

La pulsió totalitària no va desaparèixer mai del tot, i avui es donen les condicions perquè reaparegui amb força. Durant uns anys hem parlat de la mutació de la dreta cap al populisme. Tenim prou evidències, però, que estem davant del retorn del feixisme en forma i fons ... Encara que la història no es repeteix, s'estan complint les condicions polítiques, socials i ideològiques de l'Europa dels anys trenta. Ara, el camp de joc és tot el món... una aposta oberta per recuperar les dictadures. S'està imposant obertament la cultura de la força i el menyspreu a les llibertats individuals i nacionals.

Estem davant d’un caos organitzat i amb uns objectius ben precisos... el primer que fa el feixisme és ressignificar les paraules i fer ostentació de les expressions més brutals... Donald Trump, en poc temps, ha dinamitat l’ordre geopolític del món i ha enviat el dret internacional i la pràctica de la diplomàcia a la paperera de la història. Ha desaparegut tota subtilitat en les intencions dels Estats Units com a potència. Han desaparegut el respecte i les bones maneres. El brutalisme s'imposa exhibint discursos entre ridículs, paròdics i estremidors. Aquesta conducta entre boja i infantil compleix amb l’objectiu d’atemorir-nos i incapacitar-nos per a qualsevol resposta. Ningú es vol indisposar amb el gegant dement...

Josep Burgaya​​  30/01/2026

pac 259 L'escalivada i l'arròs, antídots contra la islamofòbia

​... El 714, hauria de ser una fita recordada: és quan els musulmans berbers i àrabs culminen a les actuals terres catalanes la conquesta de tota la península Ibèrica​... A l'actual Catalunya, Girona i Barcelona no van oferir resistència, però sí Tarragona, que va quedar destruïda i deshabitada, o Badalona, Mataró, Terrassa i possiblement Empúries. Tots plegats vam passar a formar part de Al-Àndalus... les Balears no van entrar al món islàmic fins al segle X...

Al segle VIII i següents els cristians van poder seguir practicant la seva religió, això sí, a canvi de pagar uns tributs especials...  En aquells temps, en poques dècades (711 al 755), van venir un milió de persones procedents del món aràbic i del nord d'Àfrica (sobretot berbers = amazigs), que es van afegir a una població peninsular que es calcula que tenia entre 6 i 9 milions. La barreja era inevitable... també els musulmans en territori cristià van poder conservar el seu credo, de nou amb algunes limitacions i peatges monetaris: són els anomenats mudèjars, moros o sarraïns...

L’empremta cultural musulmana és molt rellevant... No en va, sense ells no ens haurien arribat els avenços babilònics, indis i de l’antiga Grècia. Des de la botànica a la física i la matemàtica, passant per la medicina i la farmacologia, o la mecànica i la zoologia... Per descomptat, és prou sabuda la influència en el vocabulari, la toponímia i la cuina. En la llengua, ens han llegat des de l’enxaneta dels castellers fins als verbs amanyagar o tafanejar, per citar casos poc coneguts. I en el menjar, la llista és suculenta: l’escalivada, l’arròs, el sucre, el safrà, el festuc, la síndria... En fi, res com un bon àpat d’escalivada i arròs per combatre la resclosida i intolerant islamofòbia.

 

Ignasi Aragay​ 02/02/2026

 

LliVre 40 GANGSTA MAJOR

El suggeriment s'ha inserit

49 elements seleccionats 

"Jo sense cap dubte la duria al lloc que em fa més feliç del món, perquè crec que l'amor és això: no és luxúria, ni compulsió, ni febre com predicaven els trobadors; ni tampoc sacrifici, resignació i avorriment mutu com ensenya el pop català. És compartir el que t'estimes amb gent que t'estimes; és bastir ponts entre coses belles."  pàg. 230

Gangstat Major, Edgar Cantero. Editorial Empúries. Barcelona 2025

pac 258 La postguerra civil

 

​La millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.​..

Però el debat que ha d’afrontar Espanya no és el de la guerra —on la violència ho amara i ho confon tot—, sinó el de la seva conseqüència, és a dir, el franquisme, que durant quatre dècades, i malgrat la seva victòria als camps de batalla, va continuar la lenta i pertinaç feina de repressió, depuració i divisió entre els espanyols per convertir els derrotats i llurs famílies en vençuts perpetus, i marcar amb foc la vida pública fins a la Transició i més enllà. Aquesta és la cicatriu que trenca Espanya encara ara. Mig país repudia el record de la guerra però blanqueja el llegat del franquisme i se’n considera hereu, encara que sigui amb la boca petita...

A la Catalunya contemporània, el pes de les esquerres i del catalanisme i el fet que la dreta majoritària convergís en el nacionalisme democràtic van inclinar clarament la memòria col·lectiva cap al bàndol republicà, ja que els derrotats del 1939 van ser també la Generalitat i el catalanisme. La repressió posterior no es va dirigir només contra les esquerres, sinó que va afectar també totes les expressions de la catalanitat, incloent-hi la llengua, encara que els seus parlants fossin catòlics i/o de dretes. Però el fet d’assumir la derrota nacional —expressada en l'afusellament del president democràtic del país— no ens ha d’impedir reconèixer el dolor causat pel furor revolucionari sobre milers de catalans pel fet de ser catòlics, burgesos, rics, militants de la Lliga i fins i tot demòcrates i catalanistes de dreta. Dit això, no dubto que Catalunya, el seu fet nacional, forma part dels derrotats del 1939. I no ho dubto perquè les conseqüències d'aquest fet les patim encara avui.

Toni Soler​  31/01/2026