pac 163 - El segle del "dolentisme"

Trump simplement branda la llei del més fort. És un líder gregari i antipoètic, que fa de la banalitat i la barroeria moral la seva marca. Molta gent, ves per on, s’hi sent identificada. El dolentisme li funciona.​..

Però en aquest quart de segle, fins a arribar a aquest senyorot del tupè i l’exabrupte, al món han passat unes quantes coses més. Algunes són exactament l'altra cara de la moneda: per exemple, la irrupció de les dones alliberades i empoderades... Alhora, estem assistint a la hibridació de gèneres, amb identitats i plaers sexuals líquids, una autèntica revolució de la intimitat...

Aquesta recerca de les persones cap a l'interior respon, segurament, a la manca de certeses en la vida pública. Ens hem instal·lat en el desconcert ideològic i ètic, del qual s'aprofiten tots els Trumps... no trobem un nou camí de sortida. La cridòria s’imposa i les crisis s’acumulen i s’exacerben...  la involució democràtica occidental, amb la mutació zombi d'uns totalitarismes que ja crèiem superats: ara es porta la frivolitat autoritària. La frivolitat del mal...

Davant de tot això, no resulta estrany el triomf de les ficcions distòpiques en la literatura i el cinema. Ni tampoc els fantasmes d’una regressió en el marc de les creences, que tant en el terreny religiós com en l’ideològic estan portant nous fanatismes excloents. Més duresa...

Ignasi Aragay, 25.5.2025

pac 162 - Sarabanda d'abril

La gent es mor sense parar a Ucraïna i a Gaza, i els polítics diuen que estan en contra de la guerra però no paren d’armar-se, de fabricar armes i de vendre’n. Ara de l'armament se'n diu seguretat. Jo només estic segur d'una cosa: el diner continuarà governant el món quan els folls que ara manen hagin desaparegut per sempre. Perquè en vindran d'altres.​..

Tot llisca dins l’invisible riu per on van al somrís de Déu les primaveres mortes. En tot allò que en aquest món acaba malament, Carner, que era un bon noi, sap veure-hi la cara bona. Les merles i les cardines que no hauran nascut perquè els seus nius els han desgavellat les urpes de les milanes o els vents arremorats, viuran en aquest somrís de Déu. I de les glans caigudes en camins fressats, esclafades, en naixeran unes alzines més belles que les del món.​ Cal tenir una ànima molt refinada, esperançada i bondadosa per creure que totes les criatures que es moren indefenses a Gaza i a Ucraïna, totes les criatures que no tindran cap vida humana, encara que sigui en una terra miserable i devastada, totes aquestes criatures que són com glans esclafades, creixeran i tindran una vida plena en aquest somrís de Déu. I és que les criatures es moren, es moren els seus cossos, però les ànimes no es moren. Si Déu existeix, les ànimes que Ell ha creat no es moren mai, viuen en aquest somrís. Totes aquestes coses, tots aquests misteris, ara venen els dies que els hem de meditar. Sobretot el més sorprenent de tots i el més increïble, el de la Resurrecció de Crist. Perquè, com va escriure sant Pau, si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe.​..

Narcís Comadira, 29.3.2025

 

pac 161 - Amb vel i sense vel

Sempre m'ha incomodat com, en nom de la interpretació religiosa, les dones (sempre són les dones) han de tapar el seu cos, modificar-lo, deformar-lo, mortificar-lo i odiar-lo perquè no el desitgin. La idea del mocador al cap (no parlem de les perruques de les jueves ortodoxes o dels mocadors de les àvies cristianes perquè per aquí ja no n’hi ha o encara no n’hi ha) ens incomoda pel que representa.​ En un temps llunyà, sense melics a l’aire, pírcings a la llengua, genolls despullats, ulleres de pasta, diamants a les dents, calçotets i calces a la vista, els cabells femenins eren el símbol (i ho continuen sent) del pecat, de la bellesa, del desig. Calia tapar-los.​.. Podem dir, ara, que el mocador és un símbol d'identitat, de feminisme i del que calgui, d’empoderament. Li podem donar la volta com a la paraula queer. I tot depèn, esclar, de la mirada –que és única, que és pròpia– de la dona que accepta o desitja aquesta peça que no serveix per a res (no és un barret per al sol, no és una bota d'aigua) excepte per provocar el confort dels altres. Jo, com amb els toros, faria que aquesta pràctica cultural, ancestral i infame es morís sola amb la següent generació.Però no permetria, com amb el sexe, que les nenes menors d'edat portessin vel. Diem, esclar, que prohibint-lo se les “estigmatitza” i assenyala. Cert. Però no és menys cert –i aquests ulls ho han vist i ho corroboraran els mestres– que hi ha nens, compatriotes i companys d'escola de les nenes que van sense vel a classe, i que fan piscina, que les estigmatitzen tocant-los el cul o els pits per “marranes”.

Empar Moliner, 24-5-2025

pac 160 - La caritat i la depredació que veig a Youtube

​...a YouTube hi ha visions esfereïdores d’animals depredadors que es mengen a la valenta qualsevol altre animal indefens, o més petit, o que corre menys, o que s’ha esgarriat de la manada, entre crits desesperats de la víctima i bramuls o rugits de l’agressor. No fan cap gràcia, però són imatges que volen dir més coses del que es veu.​.. es tracta de metàfores, o analogies del comportament animal respecte al comportament dels éssers humans. Com que no és fàcil veure enlloc com un ésser humà en tortura, n’assassina o se'n menja un altre, disposem d'aquestes imatges en moviment per esfereir-nos davant la possibilitat que nosaltres mateixos fóssim un dia els artífexs o les víctimes d​'una violència tan gran. Quedem molt descansats quan pensem que nosaltres, éssers humans tan civilitzats (?), mai no faríem una cosa així amb un passavolant.

Quant a les belles ànimes que rescaten un animaló, la cosa té una dimensió moral equívoca i enganyosa: els animals mereixen tot el nostre respecte, ben cert. Però aquella caritat amaga i quasi perdona el fet que els éssers humans, entre nosaltres, rarament practiquem la mateixa solidaritat i cura.

​Jordi Llovet, 10.5.2025

pac 159 - Quedar-se al tros

Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès... La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès està en vies d'extinció. Podrà resistir? ... "Engaltar unes quantes males collites i anys de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè manté l'esperança.

"La terra conreada és herència d'una civilització antiga de la qual encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n'és conscient. Els pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica, molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de consum més d'usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les... Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats burocràtiques.

La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc...

Ignasi Aragay, 10.5.2025

pac 158 - "Ara faré de pagesa"

Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s'hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.

Encara que hi hagi internet i millors carreteres, els pobles segueixen buits. Els joves autòctons en continuen marxant, com va començar a passar fa dècades, i poquíssims joves de ciutat s’animen a anar-hi a viure. La realitat típica d'un llogaret de camp són quatre cases amb fum i la resta tancades o, en el pitjor dels casos, enrunades. A la foto tot queda molt bé, de postal, idíl·lic. Però no hi ha bullici humà. Sovint les cases que fumegen estan habitades per jubilats. De pagès pràcticament no en fa ningú, més enllà de tenir un hort casolà. La Catalunya buida és preciosa i està immensament buida.

 Ignasi Aragay, 10.5.2025

lliVre 32 - Biografia del silenci

... He decidit menjar i beure amb moderació, dormir les hores que necessiti, escriure només el que contribueixi a fer millors els que em llegeixin, abstenir-me de la cobdícia i o comparar-me mai amb els altres. També he decidit regar les meves plantes i cuidar un animal. Visitaré els malalts, conversaré amb els solitaris i no deixaré que passi gaire temps sense jugar amb algun nen. De la mateixa manera, he decidit recitar les meves oracions cada dia, postrar-me unes quantes vegades davant el que considero sagrat, celebrar l'eucaristia: escoltar la Paraula, partir el pa i repartir el vi, donar la pau. Cantar a l'uníson. I passejar, que per a mi és fonamental. I encendre la llar de foc, que també és fonamental. I anar a comprar sense pressa; saludar els veïns, encara que no m'agradi la seva cara; escriure un diari; trucar regularment per telèfon als meus amics i germans. I fer excursions, i banyar-me al mar com a mínim un cop a l'any, i llegir només bons llibres, o rellegir els que m'han agradat.

La meditació - ¿o hauria de dir simplement la maduresa? - m'ha ensenyat a valorar el que és ordinari, elemental...

Pablo d'Ors, Biografia del Silenci, Angle Editorial​, pàg. 117 - 118