pac 181 El català: estem tan malament?

El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure'ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Deixem que els joves (o no tan joves) escriptors, els periodistes i cineastes, els mestres i científics i polítics demostrin la vitalitat de la llengua, que li insuflin aires renovats i connectin amb el gran públic amb naturalitat i sense renunciar a la qualitat. Deixem que ens sorprenguin, que generin empatia i adhesions. Donem una nova oportunitat al català, una renovada il·lusió. És possible. I sobretot és desitjable.​..

Ignasi Aragay, 5.7.2025

 

pac 180 El monstre. Trump: un ego putrefacte

 

L​'egopolítica mana.​.. Tothom s’exhibeix​... l​'ego convertit en mercaderia.​.. Les ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics... El gregarisme de les masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic, superlati​u...

En aquest ball infinit d’egos hi ha lloc per a tothom... La competició és ferotge i addictiva. I el podi, extremadament volàtil, com una fira de les vanitats efímeres. Ara hi sóc, ara no hi sóc. Per mantenir-se, cal extremar-se, cridar més fort, despullar tota l’ànima, reinventar-se ni que sigui traint-se: el que compta és la confiança absoluta en tu mateix, la contorsió sense límits. El missatge és secundari, l'important és la construcció del jo total i emocional, més enllà de coherències i raons, un jo educat des del bressol per regnar amb la gràcia dels seus gestos i ocurrències. Un jo volàtil...hem elevat l’ego a un tron absolut.

Durant segles, per no dir mil·lennis, sobresortien els més hàbils, intel·ligents o agosarats, uns pocs escollits. Avui el triomf està a l'abast d'un clic, d'un mem, d'un cop de sort que tothom busca afanyosament. S'ha democratitzat l'èxit. S'ha banalitzat la fama. Els savis passen desapercebuts, els necis ocupen els altars. Una mala imatge ben treballada val més que mil sàvies paraules. Que parlin de mi encara que sigui bé.

Trump encarna aquest poderós exhibicionisme. Pot fer-se tant la víctima com el milhomes. Viu patològicament com una estrella tertuliana de plató, vomitant la seva opinionitis histriònica, fent servir el gran poder polític i militar de què disposa amb la frivolitat d’un adolescent malcarat. Sintetitza a la perfecció l’egocèntric i insubstancial món d'avui... Sense els seus amadíssims enemics, Trump no seria res. Necessita afirmar-se a la contra perquè, més enllà del seu teatre narcisista i menyspreador, té poc o res a oferir. La seva mercaderia és ell i ell és una ganyota moralment putrefacta...

Ignasi Aragay​​  04/07/2025

pac 179 El PSC, un mur amb dues cares

Després dels cops de volant que li van fer donar durant el Procés, el PSC va aprendre a les males que en la qüestió identitària s’havien acabat les mitges tintes i que, si no s'oposa​va frontalment al sobiranisme, una gran massa de votants espanyolistes desertaria cap a opcions menys cagadubtes​... Però no es pot negar que el socialisme català ha estat molt hàbil presentant-se com el partit del seny i l’ordre, el partit que ens faria girar full. L’espai electoral del PSC és ampli i estable perquè està concebut com un doble mur, un mur reversible: serveix tant per plantar cara a les aspiracions sobiranistes com per frenar el revengisme del PP...

El problema, esclar, és que Catalunya és com és i no com voldríem que fos. Aquesta és una lliçó que tots els polítics, també Salvador Illa, han d’aprendre. Puigdemont i Junqueras van haver d'assumir que la seva proposta (construir un estat sense les eines coercitives pròpies d’un estat) exigia una negociació o un conflicte obert amb Espanya, que al seu torn depenia de tenir al darrere una majoria social incontestable. ¿Hi havia majoria per demanar un referèndum? Sens dubte. Però totes les palanques del poder real estaven en mans de l’adversari, que no va cedir ni un mil·límetre, i es va deixar els dirigents catalans sense marge de maniobra i, sobretot, sense un pla B raonable.

Salvador Illa té al cap un projecte en què la identitat nacional catalana s’ha d’integrar i suavitzar en un Estat unit i més o menys plural. Una opció legítima, però ai las: resulta que Espanya també és com és, i no com voldríem que fos. Ara mateix no és Catalunya qui s'allunya de la llar comuna; és la llar comuna, atiada per la Santa Aliança de la dreta política, econòmica i mediàtica, la que navega directe a la tempesta, deixant la majoria dels catalans enrere... l'ambient polític espanyol és irrespirable, tavernari, manicomial...

Toni Soler, 6.7.2025

 

pac 178 El gran misteri

El misteri de la bellesa (art) i el misteri de la vida (religió) no estan tan lluny. O potser són el mateix? ​... Religió? "De tant mastegar-la potser ja no ho sentim, però creació és una paraula religiosa. Si ha tingut una importància fora mida en la història del pensament i de l’art és perquè la seva arrel figura en el primer verb de la versió llatina de la Bíblia". Ho escriu Raül Garrigasait a l’assaig ​"La roca i l'aire. Art i religió de Llull a Tàpies​" (Fragmenta)... Garrigasait cita Francesc Pujols: "Si a l'època de la creença religiosa hi havia els que fingien creença, ara, a l'època de la descreença religiosa, hi ha els que fingeixen descreença"... 

Sense saber-ho, hi ha molts menjacapellans dotats d'una gran força creadora. Per fugir del desencantament del món, creen una religió pròpia sense fe ni Déu. Això passa en un món on la raó científica ens ha fet obedients i crèduls i on les religions codificades, tan dogmàtiques, han foragitat la màgia i ens han fet incrèduls. "Però cada cosa és un do que no sabem d'on ve. Si n’escrutem l’origen, es desfà. Déu és la font oculta i la fallada de tot". Garrigasait creu que Déu és avui una incomoditat que fa fallar l’autosatisfacció de les conviccions modernes...

els museus com a temples i guardians de la creació profana, de la religió sense fe. "L’autèntica revelació només pot ser la destrucció de la religió", diu Garrigasait de la mà del teòleg suís Karl Barth... Acabem amb Tàpies: "Els catalans tenim aquesta sort. Podem ser progressistes i a la vegada ben tradicionals [...] La nostra tradició veritable ha estat sempre el sentit de llibertat".

Ignasi Aragay,12.07.2025

 

pac 177 Pastissos a la Knesset per celebrar la pena de mort als palestins

​Dimarts va ser un altre dia revelador a Israel. El ministre Itamar Ben-Gvir va repartir pastissos al Parlament entre tots​ els diputats que van voler participar de​ l'alegria causada​ quan la Knesset va​ aprovar la primera lectura, de les tres necessàries,​ d'una llei que castiga amb pena de mort els palestins​ que matin israelians.

La pena de mort existeix a Israel, però només s'ha​ aplicat una vegada, contra el dirigent nazi Adolf Eichmann l'any 1962. És cert que els serveis de seguretat i l'exèrcit han ajusticiat centenars de palestins des​ de llavors, incloent-hi els casos de tortura, però tècnicament no s'ha aplicat la pena de mort des d'un​ punt de vista legal.
Itamar Ben-Gvir és un ministre amb una gran popularitat. El seu partit es diu Poder Jueu. És d’extrema dreta nacionalista i extremista religiós, amb​ un considerable pes polític al govern. Itamar Ben-Gvir no va fer el servei militar.​ L’exèrcit no ho va permetre perquè era un jove massa radical.
El repartiment de pastissos a la Knesset no va ser​ l'únic fet remarcable dimarts. Als tribunals va arribar el cas del grup de soldats que recentment van sodomitzar un pres palestí de Hamàs amb objectes​ durs al camp de presoners Sde Teiman. El pres va ingressar en un hospital en situació greu. L'acció va ser​ gravada i la gravació s'ha fet pública. Doncs bé, els soldats que van cometre aquest acte van ser rebuts al tribunal amb aplaudiments i crits favorables per un​ nombrós grup de persones.

No va ser tot el que va passar dimarts, perquè desenes de joves colons radicals, coneguts com els Joves​ dels Turons, van incendiar cotxes i camions palestins, i també cases i altres propietats palestines, i van​ atacar físicament palestins a l'àrea de la ciutat de​ Tulkarem, a la Cisjordània ocupada. Hi va haver diversos ferits.
Fets com aquests passen diàriament mentre la​ policia i l’exèrcit els toleren i en algun cas donen suport als colons. Això fa que els adolescents de les colònies cada dia tinguin més força. Els anomenats Joves dels Turons fan el que volen des de fa molts anys.​ Habitualment, baixen armats als pobles palestins i​ apallissen els palestins que es troben al seu camí, i​ incendien camps de conreu, vehicles i tot el que poden incendiar.

Sí, dimarts no va ser un dia especial sinó un dia​ més dels que estem acostumats a veure. ¿Hi ha hagut​ alguna reacció del govern israelià? No. El govern de​ Netanyahu, com tots els israelians, sap perfectament​ que això passa cada dia, però no fa res per evitar-ho.​ Els mitjans de comunicació hebreus en parlen de​ tant en tant, de manera que tothom ho sap.
¿Hi ha alguna reacció de la comunitat internacional? Tampoc. Els mandataris europeus saben el que​ està passant a Cisjordània, però no fan res. Emmanuel Macron i Keir Starmer no ignoren els abusos violents dels colons, però no prenen mesures per acabar​ amb el fenomen. I ho podrien fer si volguessin.

​Eugeni Garcia Gascon, 15.11.2025

pac 176 Dones tapades, de Kabul a Barcelona

 “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”​ (periodista afganesa).

Això passa a l’Afganistan i també passa a Barcelona. Ho he vist al passeig de Gràcia, i ho veig cada dia al Raval.* No són la majoria de dones, ni de bon tros. De fet, no són gaires, però se'n veuen. Van completament tapades, i només els és permesa una escletxa per als ulls...

Cada vegada que les veig penso que no ho hauríem de permetre. En una dona tapada de dalt a baix no hi sé veure res que no sigui dominació masclista del cos de la dona en nom d’unes creences religioses que la converteixen en esca del pecat. Som una societat europea, occidental, i aquest tipus de discriminacions extremes no hi haurien de poder tenir lloc...

Antoni Bassas, 15.11.2025

* (i també ho pots veure a Arbúcies)

pac 175 Quin és el discurs de l'esquerra sobre la immigració?

A mesura que l'extrema dreta ha intensificat el seu discurs antiimmigració, els partits de la dreta han anat endurint les seves propostes. L'esquerra se n'ha desmarcat i ha titllat les seves mesures de racistes.​.. el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat diverses vegades la premissa que "Catalunya és terra d'acollida". Però el seu relat no acaba de quallar entre la ciutadania i la prova és que l'extrema dreta no para de créixer a les enquestes. Què proposen els partits d'esquerres a Catalunya i per què el seu discurs no fa fora​t?

Històricament, aquestes formacions han enfocat la qüestió des d'un vessant ètic i de dignitat humana. Defugen el prisma de la seguretat de la dreta i l'extrema dreta, que fan servir missatges simples que quallen també entre les classes més baixes...

El PSC, ERC, Comuns i la CUP aposten per mesures que es basen en l'acollida de les persones migrants i de garantir els seus drets* un cop arriben a Catalunya...

"L'esquerra no pot defugir el problema. Respondre només dient que [les persones migrants] tenen drets és ignorar un problema real que ve del fet que creixen les desigualtats al món. Per això les classes baixes i mitjanes s’estan empobrint, i quan la gent s’empobreix es torna molt conservadora, perquè si ahir estava millor que avui, em quedo amb ahir".(Marina Subirats)

Cap de les formacions d'esquerres catalanes defensen limitar l'entrada d'immigrants, però aquesta és una qüestió que han defensat partits d'esquerres d'alguns països europeus...

Subirats avisa: "En un moment en què Aliança Catalana puja a Catalunya, pot ser que l'esquerra també agafi una deriva amb matisos antiimmigratoris".

Mireia Estevei Víctor Sanz Guerrero​ 19/07/2025

​Nota personal de l'amanuense: "i cometen l'error de no parlar, també, dels deures"