La pregunta alternativa queda tapada, per incòmoda: quants immigrants necessitem per tirar endavant l’economia, els serveis socials i el país en conjunt? També, esclar, és retòrica. Tots sabem que algú ha de tenir cura de les àvies i avis nonagenaris a les cases o residències, algú ha de servir els turistes als bars i hotels, algú ha de treballar en el sector agroalimentari, algú ha de netejar les cases, etc... Renunciarem als ingressos del turisme? Per cert, molts catalans són treballadors que reben més del que aporten en impostos. Què en fem? També els expulsem? O els estigmatitzem com els “deficitaris”? I, sens dubte, per tirar endavant sectors estratègics industrials i tecnològics en un món globalitzat i una economia oberta seguirà sent necessari, durant temps, importar molt talent: molts expats. També ells són immigrants...
dilluns, 6 de juliol del 2026
diumenge, 5 de juliol del 2026
R 28: Preguntes incòmodes sobre la immigració 1
dissabte, 4 de juliol del 2026
R 27: Elogi del canvi de parer
... A mi, la pertinença m'ajuda a definir-me i a relacionar-me amb l’altre. I em fa irremeiablement independentista, perquè si vull afrontar tots els elefants de la meva habitació, em cal una habitació pròpia –si pot ser, ventilada i amb vistes–. I, en canvi, em trobo compartint recambró en mans d’un propietari que em cobra de més i fa el que vol amb els meus elefants.
Per dir-ho sense metàfores, els catalans som una comunitat nacional que ha perdut les eines i la veu. No té prou capacitat per resoldre els problemes dels seus ciutadans. I allà on tots els pobles del món es fan sentir –ja sigui la UE, la cimera contra el clima o el Mundial de futbol–, nosaltres sacrifiquem la nostra existència a l'altar d'un estat que, per afirmar-se, necessita negar-nos.
divendres, 3 de juliol del 2026
R 26: Renda i habitatge
Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació d'un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d'instrucció i la renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l'origen...
dijous, 2 de juliol del 2026
R 25: La segregació a Catalunya 1
El geògraf José Lasala indica que “la segregació més gran es dona als
barris més afavorits perquè és una separació voluntària, mentre que als
més desafavorits hi van a parar les persones amb menys capacitat
econòmica”. De l'anàlisi del mapa de Catalunya s’adverteix que els dos milions d’estrangers
–25% del cens– que resideixen al país es concentren majoritàriament en
grans ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en menor mesura a
la perifèria, tot i que amb grans excepcions –com Guissona, Salt, la
Jonquera, amb taxes molt per sobre de la mitjana catalana–. Fora de la
gran conurbació barcelonina, Lasala assenyala que la segregació física
és més complicada en localitats petites o mitjanes a causa de les seves
dimensions, però les barreres físiques se substitueixen per les
simbòliques i el sentiment de "legitimitat urbana" d'uns per ocupar
aquestes barriades i dels altres per estigmatitzar-les i no
trepitjar-les... amb un mercat immobiliari salvatge, gairebé l’única sortida dels
immigrants pobres és viure als barris més desfavorits socialment, on els
habitatges són de pitjor qualitat, més petits i antics o amb una falta
d’inversió d’anys que n'han provocat la degradació i que acabarà fent
que només hi visquin els que no tenen cap altre possibilitat...
dimecres, 1 de juliol del 2026
R 24: La Generalitat reclama 790.000 euros a l'Aragó
dimarts, 30 de juny del 2026
R 23: Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen
Catalunya està a la cua d'Europa en saber qui treballa a les mesquites i en fomentar-hi el coneixement de l'idioma i el context del país
A Catalunya hi ha 319 oratoris islàmics, segons la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, però no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva trajectòria o ideologia. És a dir, no se'n sap absolutament res, de la mateixa manera que tampoc hi ha dades de capellans, pastors o rabins segons el dret a la llibertat religiosa. El mateix passa amb l'ensenyament religiós que s'imparteix en aquests llocs de culte: es desconeix què s'ensenya exactament i qui ho fa.
En altres països europeus també existeix aquest desconeixement, però, a diferència d'aquí, molts governs han començat a posar fil a l'agulla per formar els imams en el marc social i legal del país o per garantir que les seves prèdiques respectin drets fonamentals com les llibertats individuals o la igualtat de gènere. El que sorprèn és que a Espanya i a Catalunya aquest tema ni tan sols s'hagi posat encara damunt la taula.
L'acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica signat el 1992 defineix de manera molt vaga qui pot ser imam a Espanya. Literalment, diu que ho pot ser qualsevol persona que sigui reconeguda com a tal per la mateixa comunitat islàmica, i que s'encarregui de manera estable de dirigir l'oració i d'impartir formació i assistència religiosa.
Les mesquites a Espanya són gestionades per associacions islàmiques que contracten l'imam i s'encarreguen de pagar-li un sou. En altres paraules, l'imam és un simple treballador i només ha de retre comptes davant de qui el contracta.