pac 95 - La closca i el rovell

​3. LLENGUA. És cert que una part de la feina l'ha de fer el Govern (per exemple, atendre els centenars de milers de persones que esperen plaça per aprendre català), però també és evident que la Generalitat té com a objectiu mantenir-nos en l’atonia i no fer res que posi en problemes el PSOE. Per tant, som nosaltres els que hem de construir un nosaltres més ampli, tant des de la fermesa individual com des del compromís col·lectiu, que en el nostre país, per sort, cristal·litza de forma constant en forma de teixit associatiu, emprenedoria i sentit comunitari. Catalunya ja és, de manera irreversible, un territori pluricultural, però el català com a llengua, i com a adjectiu, competeix en aquest terreny de joc a un bon nivell, en tots els àmbits, i és, per història i per vitalitat, el punt d’ancoratge al territori que tots els catalans necessiten, amb independència del seu origen.

​4. IMBATIBLES. Per a aquest 2025, el meu desig és que aquest rovell de l’ou s’enforteixi, que tregui el país dels despatxos i el converteixi en quelcom que es viu i es respira; que doni un sentit més humà i més vivencial als termes unitat i sobiranies. I que quan els partits catalans pensin a assemblar-se més a la gent, s’adonin que el que realment els falta per aconseguir-ho és la fe en Catalunya i la generositat per fer-ne un nosaltres imbatible.

​Toni Soler, 5.1.2025

 

pac 94 - "El que genera xenofòbia no és la immigració, sinó la sensació de descontrol"

La pregunta correcta és quants immigrants necessita Catalunya o quants en pot absorbir?

— Depèn des d'on t'ho miris. Si t'ho mires des d'una perspectiva purament econòmica o laboral, Catalunya atrau immigració​... perquè té un mercat laboral que depèn d’aquestes arribades. El creixement econòmic depèn d’aquestes arribades. Ara bé, si hi pensem en termes de serveis socials, habitatge, educació... Si aquestes arribades no s’acompanyen de polítiques socials, aleshores tens un problema: per als que arriben i per als que ja hi són.​.. Aquestes classes mitjanes que veuen que van a menys són les més susceptibles d’acabar votant opcions d’extrema dreta... el problema no són els menors no acompanyats. El que genera posicions antiimmigració no ha estat la immigració en si, sinó la sensació de descontrol....

Blanca Garcés Mascareñas, 4.1.2025

 

pac 93 - 50 anys sense Franco i amb monarquia

El novembre d’aquest any farà 50 anys de la mort de Franco i el govern més progressista de la història ha decidit utilitzar el mig segle perquè el PP es retrati,... el PP va ser fundat com a Alianza Popular per sis ministres de Franco, entre altres prohoms del règim​.

... Democràcia no és només absència de dictadura, sinó una cultura política de respecte en la qual hem estat poc o gens entrenats. Només cal veure com funciona la divisió de poders a Espanya. A Alemanya van desnazificar-se perquè Hitler va perdre la guerra. Però Franco va guanyar la Guerra Civil, la història l’escriuen els guanyadors... No és només que no toquessin ni un pèl als jutges i policies de la dictadura, sinó que la desfranquistització mai ha format part d'un pla d'estudis escolar. Amb l'excusa de la concòrdia no es va fer net, i Espanya viurà el 20 de novembre d'aquest any entre la indiferència de la majoria i la provocació d’uns quants.

A les fotos d'aquest aniversari hi apareixerà un incòmode il·lustre, el rei Felip de Borbó. No tan sols està retratat donant la mà a Franco, sinó que deu la feina a la decisió del dictador de fer hereu el seu pare Joan Carles amb el títol de rei. En l’acte d’acceptació davant les Corts, el 1969, Joan Carles va dir: “En primer lloc, rebo de Sa Excel·lència la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”. Revisar el franquisme no és possible sense revisar la monarquia, i això no només no ho vol el PP, sinó que al PSOE ja li està bé.

Antoni Bassas​, 4.1.2025

pac 92 - Per al progrés no hi ha cura

“Som com nans a espatlles de gegants, si podem veure més coses que ells no és degut a l'agudesa de la nostra vista, sinó a la seva altura”. Aquesta imatge, creada probablement per Bernard de Chartres, ha travessat els segles. La va recollir Newton a la seva àcida polèmica amb Robert Hooke, el seu antagonista més entusiasta i càustic. De Newton la va prendre Stephen Hawking en escriure el seu llibre A espatlles de gegants, on ens explica que així com ell es recolzava en Einstein, aquest es recolzava sobre Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic… fins a arribar a Hiparc de Nicea, que va ser qui ens va deixar a tots el cel en herència.​.. Per a Newton, el domini del saber precedent era la clau de nous descobriments científics... Sense memòria no hi ha genialitat... Tot seguint Newton, Daniel Dennett recorda a la seva biografia (He estat pensant) que, a diferència dels artistes, cap científic és insubstituïble: "Treu Shakespeare, Chaucer o Mozart, i eliminaràs la creació arbitrària d'una ment humana única; treu Newton, Darwin o Einstein, i no eliminaràs res que a la llarga la ment en general no pugui substituir". Té raó. Les ciències fan patents les veritats que ja estaven d'alguna manera latents en el saber precedent, mentre que els artistes creen, fan aportacions inèdites al món de la vida...

La tecnociència sap cap a on orientar-se; el que no sap –ni la preocupa– és si el que persegueix és bo o dolent. La ciència no és filantròpica. No sabrem mai quins perills pot haver-hi amagats en la darrera conquesta científica. "El perill és intrínsec. Pel progrés no hi ha cura", diu a Maniac. La ciència i la tecnologia no són, però, el tot de l'home. Per aquesta raó necessitem que els artistes, els filòsofs, els poetes... continuïn oferint-nos imatges genials de permanències antropològiques. La necessitat de les humanitats és urgent.

Gregorio Lur​i, 5.1.2025

 

pac 91 - Seleccions catalanes, l'altra pedra a la sabata

Un precedent favorable, un acord d'investidura i una llei espanyola que facilita les coses. L'oficialitat de les seleccions esportives catalanes compta amb aquests ingredients per arribar a bon port.​.. la llei estatal de l'esport del 2022, que obre la porta al reconeixement internacional de les seleccions d'esports que tinguin un "especial arrelament al territori" o quan la federació autonòmica s'hagués constituït abans que l'estatal.​..

Amb tot, el conseller d'Esports, Berni Álvarez, va causar desconcert quan va dir en una entrevista a El País la setmana passadaque "no és el moment" d'impulsar la selecció catalana de futbol i va rebaixar expectatives sobre els esports principals, cosa que va causar malestar a ERC, que ho va veure com una "renúncia" i va reclamar el compliment de tots els acords. Serà aquesta una altra pedra a la sabata de la legislatura? En la missió per l'oficialitat, hi juguen un paper clau les federacions, però també la política. PSC i ERC van pactar promoure "la projecció internacional" de les federacions catalanes i el "reconeixement" de les seleccions...

Dins de les federacions n'hi ha que voldrien treballar per l'oficialitat, n'hi ha que no es posicionen i n'hi ha que no volen. Qui no està per la feina de pressionar per l'oficialitat és la Federació Catalana de Futbol. Fonts de l'organisme que lidera Joan Soteras han aclarit a l'ARA que la federació "només està per ajudar l'esport" i "no per entrar en política"...

​Roger Palós i Martina Alcobendas, 12.1.2025

pac 90 - "La Revolució sandinista és una de les grans decepcions de la meva vida"

 

John Carlin: A mi em fascina Nicaragua perquè hi vaig viure en una època feliç i esperançadora, quan el sandinisme era la llum de l'esquerra internacional, a finals dels anys 70. Jo hi vaig arribar, als 80, quan regnava el desengany amb el totalitarisme de la Unió Soviètica i la Xina i existia un anhel per una esquerra més humana i lliure, fidel als principis d'igualtat i justícia social. Era jove i em vaig deixar portar per l'entusiasme de la Revolució Sandinista, i és una de les grans decepcions de la meva vida: veure com va començar, amb aquells grans ideals, i com ha acabat 40 anys després, reproduint la dictadura que havien fet caure, m’ha marcat com a periodista i m’ha fet més escèptic, més desconfiat. És una història trista però malauradament habitual​...

John, després d'haver vist fracassar tants processos revolucionaris, ¿ha perdut la confiança en la revolució com a procés de canvi?

— J.C.: Sens dubte, sóc més escèptic i descregut que quan era jove i vivia a Nicaragua, però encara crec que la gent ha de mantenir els seus ideals i lluitar per ells, fins i tot quan estan condemnats al fracàs. És una qüestió de dignitat humana, de mantenir viva la flama de la moral, la noblesa i la decència. L'objectiu de tenir més igualtat i justícia social sempre el compartiré. Cal mantenir l'esperança que no tothom es corromp. I tot i que no aconseguim fer un món millor, a poc a poc avancem. El món és ara millor que quan jo vaig néixer, tant políticament com econòmicament.​..

Xavi Serra parla amb en John Carlin sobre el seu comic "Bèsties",  8.2.2025

pac 89 - Ja no es pot dir res

​Hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa que la gent s'ofen per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se'n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”.​..

 No és cert que ja no es pugui dir res. Ans al contrari, molta gent pot dir moltes més coses, i divulgar-les de forma massiva, gràcies a la revolució digital... l’anonimat fa que la gent expressi dèries i fòbies sense cap mena de filtre, amb una gran tendència a l’insult. I les opinions més radicals sempre troben més ressò que no pas les més assenyades. Els exabruptes generen més reacció i, per tant, l’algoritme els premia amb més visibilitat. És un cercle viciós...

El concepte d’opinió pública s’ha democratitzat, i això és objectivament bo, encara que suposa uns riscos molt difícils de controlar. El narcisisme i la recerca dels cinc minuts de fama de què parlava Warhol han omplert les xarxes de falsos herois, falsos profetes i falses víctimes. La difamació està a l'ordre del dia, qualsevol frase pronunciada ara o fa deu anys pot ser extrapolada i tergiversada, i l'afany per revisar el passat amb ulls inquisidors desprèn un tuf orwellià que fa caure d'esquena.

Sí, es pot dir de tot. Fins i tot es pot ofendre a tothom (no hi ha res més fàcil que ofendre, o que fer-se l'ofès, i sol sortir a compte)...en general d’efectes efímers.

Toni Soler, 19.1.2025