pac 150 - Un model educatiu que no porta enlloc 1ª part

El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d'una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s'ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió.​.. El concepte ensenyar s'ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s'han convertit en secundaris; la memòria, l​'esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s'ha popularitzat un mètode que s'anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n'aprenguin, sinó que no s'hi obsessionin.​

El pitjor que es podria fer és culpar els nois i noies de la generació Z, que són els que ara arriben a les aules universitàries. Arriben amb les condicions que se'ls han proporcionat per la societat, les famílies, el sistema educatiu i la cultura imperant. No han llegit, no saben escriure, no tenen cap mena de cultura general i ben pocs coneixements ordenats i sistemàtics.​..  ​(Continuarà)

Josep Burgaya,3.5.2025

pac 149 - Consumir menys? Viatjar menys? No passarà

 El nivell de vida assolit a Occident és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o ​d'explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.​..

El progrés tecnològic i econòmic, i l’enfortiment del sector públic, s’han traduït en un benestar excepcional. El repartiment d’aquesta millora ha arribat a molts sectors socials. Caldrà veure si el sistema de vida que ens hem guanyat és sostenible en termes mediambientals. Però, en conjunt, estem a anys llum (mai més ben dit) de fa un segle.​..

Què passaria si haguéssim de viure sense electricitat una temporada llarga? És a dir, sense neveres ni calefacció o aigua calenta, sense aire condicionat ni internet ni mòbils ni... No hi estem preparats. Les generacions anteriors tenien memòria personal o familiar de vida espartana al camp o de penúries de guerra. Les actuals ens hem acostumat a tenir de tot, no ens plantegem cap mena de frugalitat o de renúncies... Quan un s'acostuma a les coses bones (i viatjar per lleure n’és una), costa deixar-ho.

No és realista pensar que rebaixarem el consum d'energia i de béns i serveis. Es pot avançar en actituds més responsables, però no en una minva rellevant del nivell de vida. Difícilment passarà, si no és de manera forçada a causa de fallides tecnològiques, guerres o catàstrofes naturals...

​Ignasi Aragay, 4.5.2025

pac 148 - Un diagnòstic inconstitucional

L’únic objectiu nuclear que ha aconseguit el PSC és endormiscar el conflicte, i de passada la política catalana en conjunt, cosa que afebleix el bloc independentista i, segons els càlculs dels spin doctors, afermarà l’hegemonia del PSC en els anys a venir.​..

El nou Pacte Nacional per la Llengua és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir l’emergència lingüística que vivim. Ara bé: amb els límits del marc estatutari (de l’Estatut no votat, que és el que ens regeix) i de la Constitució, no sé si es pot anar gaire més enllà. Tot el que no sigui posar per escrit que el coneixement del català és un deure –com passa amb el castellà a tot Espanya– és i serà insuficient. ¿Això pot desanimar certa immigració hispanòfila, cert nombre d’expats que no es mouen de l’anglès? Potser és el preu que hem de pagar, i jo el pagaria sense dubtar-ho.

Tot el que no sigui sobirania, en resum, ens condemna a la subordinació i, a la llarga, a la desaparició. I ara tenim un document –el Pacte per la Llengua– que diu: “L’oficialitat del català és incompleta, es veu afectada per reinterpretacions regressives i sovint no es pot exercir de facto [...]. El català viu una oficialitat condicional que dificulta l’exercici dels drets de la ciutadania i posa en perill el futur de la llengua”. Clar i català.

Toni Soler, 18.5.2025

pac 147 - El Dia de les Dones tapa't la boca

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila.​.. cadascú pot representar aquest dia, que es veu que és nostre, com vulgui. Però, de vuit, n’hi ha com a mínim dues que no mostren part del cos per la (mateixa) religió. Una monja o una dona amb mantellina ens haurien semblat bé? Una jueva amb perruca? Se’m fa molt difícil entendre que una dona que en públic porta la boca tapada sigui la reivindicació del feminisme, perquè tapar la boca d'una dona (en cap religió els homes se la tapen, esclar) és tota una declaració d'intencions. En públic no podrà parlar, i ja no dic fer petons, menjar o beure. Esgarrifada per la visió, n’he vist algunes, és cert, que al restaurant són peixades pel marit, i em fan pensar (amb calfreds) en animals domèstics. Ja em podeu parlar de motius culturals i dir-me que la bellesa occidental també és una tirania i que som moltes i amb moltes sensibilitats. La meva sensibilitat m’impedeix reivindicar dones amb la boca tapada el 8 de març. Posats a fer, al dibuix hi haurien pogut posar el pare o el marit, que així seria més realista.

Empar Moliner, 8 de març de 2025

 

pac 146 - Els papes: 2.000 anys d'història en 4 minuts

¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l'Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se'n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l'Església no és democràtica i continua sent masclista.

Com ha sobreviscut tants segles un poder terrenal tan fort amb un missatge igualitari tan poètic?  A Història dels papes (Fragmenta), Diego Sola ​en fa un recorregut brillant​...

Ignasi Aragay, 3.5.2025

pac 145 - De Montilivi al Vaticà

“la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari.​

La mateixa Església és un exemple de permanència: dos mil anys de poder i de dirigisme espiritual. Per això les intrigues vaticanes són tan seductores. Per això tanta gent està fascinada amb la successió del Papa, les interioritats del conclave, la fraseologia en llatí i els ritus ancestrals. L'Església ha pagat molt car el seu immobilisme –amb tota justícia– però els conservadors no s’equivoquen quan diuen que el poder del Vaticà també deriva del seu caràcter immutable.​..

El papa Francesc ha estat un reformista que se n’ha sortit a mitges, cosa que demostra que els pontífexs sempre arriben al poder massa vells per emprendre canvis de veritable profunditat. És cert que ha fet certa neteja, ha perseguit els escàndols de pederàstia o els comportaments sectaris, i ha intentat combatre el clericalisme i el poder de la cúria, amb viatges sovintejats a la perifèria de l'Església mundial. Però en afers nuclears com el celibat, el paper de la dona o el respecte a la diversitat sexual, l'Església continua ancorada en un passat remot...

És indubtable que l’autoritat eclesial ha disminuït a Occident, mentre que no troba el seu lloc a les puixants potències orientals... però fins i tot per als no-creients és important que el catolicisme es renovi, posi fi a la plaga dels abusos, deixi de renyar els dissidents i faci costat als més necessitats en un món sota amenaça.

​Toni Soler, 27.4.2025​

 

pac 144 - El millor venedor del pitjor producte

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona.​..Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia...

Les ideologies i la política han fet fallida. La democràcia torna a estar a la corda fluixa. El soroll populista ultra s’ha apoderat del debat públic, com una mena de mil·lenarisme apocalíptic, com una religió sectària i antirevolucionària. Això és el que representa Trump, antítesi de l’humanisme cristià... Mals temps per a la bondat...

"Som els pitjors venedors del millor producte", diu sor Lucía Caram de l’Església amb relació al missatge cristià. Un dia Caram li va dir al Papa: "A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià", i el pontífex li va respondre: "¿Me lo dices o me lo cuentas?" Amb Trump és al revés: és el millor venedor del pitjor producte. Quin producte?: el fort té dret a menjar-se el dèbil, el pobre ho és perquè s’ho ha buscat, la cooperació és una trampa, la compassió una estupidesa. Juga amb l’aporofòbia, la por als pobres, als immigrants. Juga amb el miratge de la riquesa. El seu és un món de bons i dolents esquemàtics. No de persones singulars, estimables...

Ignasi Aragay, 13.4.2025