R 70: Què hi ha rere el retorn d'Ada Colau

La figura d’Ada Colau va emergir en la lluita per un habitatge digne i assequible per a tothom. Un activisme juvenil que la va acabar portant a convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona quan tenia 41 anys. Des del càrrec (2015-2023), malgrat les dues legislatures al poder, l'avanç en les polítiques d’habitatge va ser limitat, frustrant.​..l'accés a l'habitatge està marcant l'emergència d'un nou progressisme. El fenomen s'està obrint pas al món urbà, on el problema és sagnant i on el vot d'esquerres acostuma a tenir més pes.​..

Colau va tancar la seva etapa d’alcaldessa amb un regust agredolç. Haver acceptat els vots de Valls (2019) i després haver regalat els seus a Collboni (2023), hi ha contribuït, esclar.​.. no va poder tirar endavant les polítiques radicals que anhelava. Va sentir el pes i la impotència del poder. Sense l'acompanyament legislatiu en l'àmbit català i sobretot estatal, va quedar mancada d’eines legals per fer un salt en habitatge. Tot plegat la va portar a una retirada de l'arena pública. Fins i tot a una fugida a Itàlia​...

Però porta la política a la sang. Era qüestió de temps que decidís tornar-hi. I s'apunta a fer-ho en l’àmbit estatal, per recompondre el garbuix en què s'ha convertit l'espai a l'esquerra del PSOE, per mirar d’acabar amb la lluita fratricida entre Sumar i Podem, i les esquerres perifèriques.​..​ amb l’aposta ideològica per frenar la ultradreta, amb la bandera concreta de l'habitatge i amb el perfil de catalana no-nacionalista és com es presentarà a Espanya.

Ignasi Aragay​  26/09/2026

R 69: L'escola que ensenya II

 

...

El resum de tot plegat és la convicció que escriure és fer visible el propi pensament. Un cop visualitzat, pot ser qüestionat, refinat o enfortit. Escriure bé és practicar el pensament rigorós, perquè, lluny de reduir-se a ser un mitjà de transmissió d'idees, l'escriptura és la millor manera de fer-nos amb idees clares i distintes. Claredat és empatia. Com diu el meu admirat Nick Gibb, la lectoescriptura no és una part de l'educació, és el que fa possible l’educació, perquè clarifica fites i enforteix l'atenció.

Gregorio Luri  25/09/2026

R 68: L'escola que ensenya I

 ​L'escola:

Donaria als alumnes el màxim possible de temps de qualitat.

Treballaria a fons el lligam entre comprensió lectora i coneixements previs.

Tindria cura de l’alfabetització disciplinar.

Disposaria d'un currículum ric en continguts: acumulatiu, seqüencial i coherent

Donaria valor al saber, perquè només ens esforcem per aconseguir allò que considerem valuós.

No confiaria gaire en l’existència de competències genèriques. 

​Apostar​i​a per un currículum seqüencial, amb una progressió controlada i una ensenyança explícita​.

Hi hauria un currículum per a tot el centre

Defensaria que el coneixement no té cap propietat 

No menystindr​ia la memòria

​Es veuria com una institució republicana compromesa amb el foment de la cultura comuna.

La relació pedagògica clau seria el cara a cara. No té substitut, 

L'error de l'alumne es veuria com una oportunitat d'aprenentatge,

L'escola seria inclusiva, però no necessàriament ho seria cada aula de manera permanent.

Practicar​ia les paraules màgiques que faciliten la convivència: gràcies, sisplau, perdó, confio… 
​No hi hauria lloc per a l'ansietat matemàtica. No hi ha humanisme sense matemàtiques. 
Se celebraria l'excel·lència aliena i s’estimularia la seva emulació. 
Estimar​ia molt més el pensament rigorós que el pensament crític, i el raonament molt més que l’opinió. 

Prendr​ia amb pinces l'educació emocional​...

A les famílies els demanar​ia tres coses: garantir la higiene del son dels seus fills, permetre’ls gaudir del joc lliure i arriscat, i deu minuts de lectura diària​.

Gregorio Luri​  25/09/2026

R 67: Les dones del burca

 

El PSC de Lleida, amb Junts, ha decretat la prohibició als carrers de la ciutat del burca, que és aquesta mena de momificació de les dones adultes.​..

Entenc que no es pot prohibir tapar-se els cabells per religió, com fan algunes dones, entre elles, una diputada al Parlament, perquè llavors hauríem també de prohibir l'uniforme de sor Lucía Caram i les perruques de les jueves, que es rapen els cabells (imagino que) pel mateix motiu que les altres se'l tapen. Per una concepció medieval i analògica de la bellesa i l'excitació sexual. Però anar tapada del tot pel carrer, no fent servir els òrgans vitals com ara els ulls, la boca o les orelles (el nas, segons com, els el deixen treure) tal com la natura els ha concebut em recorda el morrió dels gossos o les ulleres de les mules. Una domesticitat que em resulta violentíssima.

Un burca està dient a tothom, als fills de la dona que el (su)porta, al marit, als policies que vigilen el carrer, als botiguers... "aquesta dona és una possessió". Una possessió, concretament, d'aquest que camina davant seu ben fresc, amb les xancles.​..

Empar Moliner​  25/09/2026

R 66: Organització de les Nacions Desunides

Durant tres dies, Nova York ha estat la capital del món. L'Assemblea General de l'ONU ha escenificat, a cop de discurs dels principals caps d'estat o de govern, com està d’enrevessat el planeta.​..

Massa discursos i poca capacitat d'acció. Bones intencions però sense cap capacitat d’aplicació. Ja sabíem, des de fa temps, que el seu Consell de Seguretat continua bloquejant les qüestions importants de debò perquè les cinc potències amb dret de veto (Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit i França) voten, sempre, a favor del seu interès particular. Per tant, la distància entre allò que proclama l’ONU, de bona fe, i el que passa sobre el terreny és enorme.​..

Unes Nacions Unides més desunides que mai. Una ONU imprescindible però impotent, que veu com les grans potències fan la guerra al marge de les seves regles. I l’Assemblea, lligada de mans i peus, no pot fer res per aturar els Trumps de torn que, encegats pel poder absolut, tiren pel dret, se salten les normes internacionals i van a la seva a cop de rampell, sense criteri ni control​...

Xavier Bosch​  25/09/2026

 

R 65: Tenim un pla

La política, per desgràcia, té com a prioritat absoluta el dia d’avui i com a únic horitzó la pròxima convocatòria electoral.​.. 

El pitjor d’aquest presentisme en l’acció política és que acaba encomanant-se al conjunt de la població, alimenta l’egoisme i el campi qui pugui. El motor del progrés ha estat sempre l’aspiració de veure prosperar els fills. Això s'ha acabat. I la decepció porta molta gent a oblidar-se del bé comú.​..

​... la immigració ha esdevingut una qüestió estructural, sense data de finalització, perquè obeeix a problemes aparentment irresolubles, com és la crisi demogràfica a Europa, la fallida crònica de molts països subdesenvolupats i, ben aviat, els efectes de la crisi climàtica en determinades zones especialment vulnerables, com l​'Àfrica subsahariana.​..

De la mateixa manera que el contracte social ens vincula a través dels deures, però també dels drets, una altra mena de contracte, diguem-ne vital, ens hauria d’indicar que els sacrificis que fa la nostra generació tindran una recompensa en la generació següent.​ Que aquests temps convulsos tindran una data límit, que algun dia la demografia es gestionarà de manera raonable, mentre que els països rics faran un esforç conjunt, una mena de Pla Marshall, per millorar les condicions de vida en els països d'on procedeix la gran massa migratòria. I que a casa nostra els sacrificis es compensaran amb un reforçament de l’estat del benestar, la seguretat col·lectiva i la cohesió social i cultural.

Les administracions hauran de fer un esforç ingent per recordar que compartim vehicle, viatge i destí; per evitar que el principi de solidaritat quedi enterrat pel nihilisme del campi qui pugui.

Toni Soler​  19/09/2026

 

R 64: Son molt bona gent!

​... A la granja de criança de pollets del germà de la Isabel, l’Antoni, hi treballen uns quants subsaharians, "els negres", diu ell. A l’Antoni li agrada ser políticament incorrecte, tal com raja. Als més antics ja els ha fet contracte. Fan més hores que un ventilador i no es queixen. No sap ben bé on viuen, repartits en pisos atrotinats, però se'n surten. Van en bicicleta amunt i avall, i encara estalvien diners i els envien a les famílies de l'Àfrica. Són de fiar. Però si un falla, fora. No trobaria ningú del país que volgués fer unes feines tan dures. Per descomptat, els seus fills ni pensar-ho, tots dos estudien a Barcelona. La granja durarà fins que l’Antoni digui prou. Però és d’aquests que no pensen en jubilar-se. Què faria, si no?

Al poble l’única botiga que està sempre oberta és la del pakistanès, en Rudi. Així li diuen. La Isabel és bona compradora i ell sovint li regala fruita macada. "Toda para ti, Isa!" Li recorda l’Armando, aquell aragonès que quan era petita tenia un colmado, can Maitanquis. En Rudi tampoc no tanca mai. Du la simpatia als llavis i té bon gènere, millor que el del súper.​..

La Isabel ho té clar: el poble ha canviat molt, cada cop hi ha més gent forana. Ja no és com abans. Se sent més castellà i tothom va a la seva. La gent no es coneix. Està bé que vinguin immigrants, però no tants, eh? I que siguin legals. Catalunya no pot ser una ONG mundial. Només faltava això de Ceuta. Ens hi van la identitat i el benestar... Però que no li toquin la María i la Carolina, en Moisés i en Josele, en Moha i la Fàtima, els subsaharians de la granja –com coi es diuen?–, en Rudi i en Nino. Són molt bona gent! 

Ignasi Aragay​  18/09/2026