R 61: 1 d'octubre, ni oblit ni perdó!

Avui, u d'octubre, envio aquesta gran lliçó de Josep Fontana en forma de document visual.

"La identitat és una realitat que neix d'una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang" Josep Fontana 

https://youtu.be/gqv_TF2o_Qs?si=nsYMBs7eGYrHxSoN

R 60: Lamine Yamal i la tabarra de la Pilota d'Or

La tabarra que està donant el Barça perquè Lamine Yamal guanyi la Pilota d'Or no es pot maquillar​... No se n’ha pogut escapar ni l’esmunyedís Hansi Flick. L’entrenador alemany, enemic dels egos i els elements que distorsionen els objectius col·lectius, va ser cridat a files per canviar el seu discurs a petició de l'estrella i la cúpula del club. Una mica forçat per les circumstàncies, Flick també va acabar per declarar-lo mereixedor del premi. A ningú se li escapa que tenir el futbolista coronat amb el màxim guardó individual significaria augmentar ingressos i millorar la imatge de marca. Hansi, nosaltres també tenim moltes ganes que s'acabi aquesta sorollada insuportable.​..  

és​ absurd dotar d’aquesta transcendència un trofeu tan arbitrari que pot acabar a mans de Fabio Cannavaro ​... Tot i que sovint té una credibilitat relativa, és un tipus de prestigi que figura al contracte dels cracs en forma de variable lucratiu. I no ens enganyem: gaudir del privilegi de l​'Olimp també és un somni per al 10.​..  Demanar-li a Lamine que estigui per sobre de tot això i que s'esper​i que els fets s​'imposin, potser és massa agosarat. No és Leo Messi.

Quants cops heu sentit l’astre argentí fer declaracions com les de Lamine Yamal a Universo Valdano? Enmig d’una lluita inventada –perquè no tenia rival– amb Cristiano Ronaldo, les Pilotes d'Or li van ploure parlant al camp cada tres dies. No li calia verbalitzar res, només sortir a jugar. Leo és Leo i Lamine és Lamine, ho tenim clar. Al segon li encanta l’exuberància pública i ser el rei dels focus.​..

Marta Ramon​  25/09/2026

R 59: L'actitud i les eines

 

... l’Onze de Setembre ha tret unes 50.000 persones al carrer, amb més joves que mai; és una xifra respectable en el nostre desmenjat present.​..  Un nou sondeig preveu l’ascens fulgurant d’Aliança Catalana. En conjunt, el Parlament tornaria a tenir una majoria absoluta independentista, que no serà operativa perquè hi ha un abisme polític i moral entre els que hi podrien estar implicats. Si serveix de consol, el bloc “espanyol” és igualment inútil (a menys que el PSC es vulgui suïcidar pactant amb PP i Vox)​... no pensàvem en l’Orriols quan, després de l’empresonament dels líders independentistes, cridàvem “S’han acabat els somriures!” També Andreu Nin, l’abril de 1931, va escriure: “La nostra​ revolució​ no serà tan alegre”. Perquè la independència, com qualsevol revolució, és un afer seriós. Però l’Orriols no té res de seriós, més enllà de la seva solemnitat ridícula. El seu discurs, a més de ser un fracàs ètic del catalanisme, és una distracció i un engany.​..

Abans de tornar-hi, el Procés ha de ser un record i una lliçó, res més; i l’essencialisme ultra ha de passar avall, com una febrada.​..

l'anunci que va divulgar el Barça en la Diada, d’impacte mundial, és un model a seguir, també per als que detestem el futbol com a metàfora. El Barça d'avui dia combina èxit i identitat d'una manera inusual en aquest país. Es regeix per principis engrescadors i accessibles: anar a guanyar sempre, servar els orígens, unir talent nostrat i global, i no arronsar-se davant l’autèntic enemic. L’enemic, per als culers, no és Lamine Yamal sinó Florentino Pérez: heus aquí una manera didàctica d’explicar les coses a un votant d’AC.  

L'esport és un dels grans constructors d’identitat en el món, i per això el Barça és un actiu d'una transcendència enorme, perquè el seu èxit internacional, com el de l'obra de Gaudí, no s'explica sense el seu origen. Va directe, sense intermediaris, de Catalunya al món. El poder tradicional –que és a Madrid– ho contempla amb incredulitat i ràbia.

Toni Soler​  12/09/2026

R 58: Ningú és més català que ningú? II

En la setmana de la Diada, Plataforma per la Llengua ha sortit a denunciar l'aixecada de camisa que està sent el Pacte Nacional per la Llengua. Un any i mig després de la seva implantació, només s'han executat el 38% de les mesures previstes. Ens queixem que de les inversions que l'Estat ha de fer a Catalunya, en infraestructures, per exemple, sempre se'n du a terme un percentatge molt inferior al que s'havia pressupostat, però resulta que quan només depèn de nosaltres tampoc posem en marxa tot el que s'havia previst per a un tema nuclear com és l'ús social del català. El Pacte Nacional per la Llengua no pot quedar en l'enèsima operació de maquillatge del Govern de torn. Fa ràbia, perquè en aquest Pacte s'hi va treballar molt, el diagnòstic era encertat i, per una vegada, hi havia pressupost per fer moltes coses. De moment se n'han fet poques, el projecte ha perdut impuls i el català és on era. O pitjor, perquè van passant els mesos i tots aquells catalans que són tan catalans com el que més ni l'usen, ni en tenen cap ganes, ni cap necessitat. I qui dia passa, pronom perd.

  

Xavier Bosch  12/09/2026

R 57: Ningú és més català que ningú? I

 La commemoració de l'11 de setembre d​'enguany no passarà a la història. El discurs de Salvador Illa, tampoc. En la línia d'un govern empeltat del to presidencial, van ser sis minuts d’arguments de perfil baix, farcit de bones intencions, dosis lògiques de sentit comú, una buidor entrenada i para de comptar. Si m'hagués de quedar amb una sola frase de tot el que va dir Illa, la tindria clara: “Ningú és més català que ningú”. Em va fer pensar. És veritat que ningú és més català que ningú? Tant se val d'on venim? No depèn ni de les dretes, ni de les esquerres? Ni de la religió o de la integració? No depèn de les banderes que pengem (o ja no pengem) al balcó? Ni de l’idioma que parlem? Ni dels gols que celebrem al carrer? Ni de si sabem, o no, qui era Mossèn Cinto? Ni de si tenim sintonitzada TV3? O de si no cal tenir-la al comandament perquè hi ha un 30% de catalans (que no són menys catalans que ningú) que no la miren mai, per principis. Dit d'una altra manera i per continuar amb el símil, “ningú és més espanyol que ningú”? Per ser d'un lloc, més enllà que t’atenguin en qualsevol hospital públic, potser te n’has de sentir. Aquest seria un criteri possible.​..

Xavier Bosch​  12/09/2026

R 56: La pregunta "kennedyana" de Jordi Pujol

 

Sento el president Pujol per Catalunya Ràdio interpretant un missatge per a aquesta Diada, amb el to més vibrant que li permeten els seus 96 anys​...

 Per encomanar alguna mena de fe o d’optimisme a la gent cal que els governs parlin, sobretot, amb obres. La desil·lusió i la desesperança de què parla Pujol estan basades en fets reals que tenen a veure amb l’estat dels serveis públics, l’empobriment de la majoria, la frustració i desbandada post-Procés, i l'enèsima constatació que l​'autonomia fa curt per resoldre problemes que demanen sobirania.

I amb tot, en la veu que s'apaga de Pujol s​'endevina, sense retrets, el recordatori dels activistes que van fer de tot quan no hi havia eines, perquè el principi de totes les coses no és l'ordenament jurídic o el finançament econòmic, sinó la voluntat. A la manera kennedyana, és un no et preguntis què pot fer Catalunya per tu, sinó si encara hi creus i si estàs disposat a ajuntar forces per tornar-hi.

 Antoni Bassas​  11/09/2026

R 55: 12 de setembre

Avui, 12 de setembre, passada la Diada, és el moment de continuar existint. Continuar existint vol dir continuar sent. Per ser, que és diferent de només estar, cal molta feina.​..

Ser català vol dir estar arrelat en un país petit i divers.​..

Si una cosa som els catalans, per damunt de tot, és mediterranis. La nostra manera de compartir els aliments és mediterrània.​.. ​i tenim una llengua que en defineix tots els matisos des de fa mil anys. La nostra cuina ​... i el nostre vi salvaran la nostra llengua​... Em saben molt greu tots aquells curts de gambals que consideren que el vi és “elitista” (la cervesa i whisky es veu que no) i la verdura de proximitat “massa cara” (la pizza es veu que tampoc). La feina és donar normalitat, presència, valor a tot el que surt dels nostres conreus, que no és enlloc més que aquí, i fer que formi part de la nostra vida. La feina és pensar que entre els viticultors, pagesos, cuiners, hi ha alguna gent molt jove i valenta, i també molta gent vella i resistent, que estan fent un servei essencial i que no rebran mai cap Creu de Sant Jordi. Ser català no és més que això. És tot això. Perquè només s’estima el que es coneix.

Empar Moliner​  1​2/09/2026 -