la dissidència és una qüestió que té més a veure amb l’actitud i el comportament que no amb la ideologia...
“dissident” prové del llatí dissidens, que vol dir “asseure’s a
part”. El dissident és, per tant, aquell que, per la raó que sigui, no
es doblega davant les hegemonies imperants i no acata mansament el que
li diuen que ha de ser, pensar i fer. També és qui no es deixa assimilar
pels dictats imperatius de les hegemonies i qui viu segons un ordre de
prioritats en què l’acceptació de la comunitat és menys important que la
satisfacció amb un mateix.
Per ser un dissident, has de ser-ho amb intenció, has de ser conscient
que ho ets. La dissidència no és el resultat d'un impuls visceral, ni un
estirabot ocasional, ni una maniobra per protegir els propis privilegis
i egoismes, sinó que és una negociació amb tu mateix –amb la teva
consciència i els teus principis– i amb la realitat perquè la realitat
en qüestió et sembla injusta o et disgusta...
el dissident no només és qui planta cara al poder arriscant-hi el
benestar propi, la llibertat i fins i tot la vida, sinó qui ho fa a
consciència, assumint-ho, explicitant-ho, convertint el seu gest en una
crida a l'acció, en una afirmació que convida a seguir l'exemple. De
totes maneres, Beckerman sap que la dissidència no és “inherentment
virtuosa”, i que si bé pot ser un motor pel canvi a favor de la
llibertat i del pluralisme,
també pot ser una operació d’autobombo individualista o una estratègia a favor del tradicionalisme més
reaccionari...
la dissidència potser no és inherentment virtuosa, però sí que és necessària
el dissident no és l'home lliure sinó l’home que vol ser lliure i que,
per tant, s'atreveix a anar a lloure. Això val també per tants homes i dones anònims que no es deixaren doblegar
per la por ni pel conformisme ni per la tirania, el record esborrat dels
quals sosté ara mateix el pes de tot allò de bo que hi ha al món.
