pac 112 - Queixar-se de la cultura de la queixa

​... en el cas de les xarxes el truc és que els debats estan orientats, que la major part dels debatents són bots o agitadors a sou, i que l’algoritme premia la bipolarització.​.. mentre els més assenyats tenen por de manifestar-se... Els neocons nord-americans van aprofitar per rebatre el feminisme, el multiculturalisme, l’antielitisme educatiu i també l’intervencionisme de l'estat a favor dels més desafavorits. Però les víctimes objectives del sistema feien molt bé de queixar-se, com ho van fer dècades enrere els obrers sindicats, les dones sufragistes i, encara abans, els negres i els indis segregats. Agradi o no, tots els avenços socials de la història s’han aconseguit a base de queixes –que quan són col·lectives organitzen vagues, bullangues o revolucions. No cal dir que els motius de queixa de les minories continuen vigents...

Les esquerres –en sentit ampli– hi han contribuït banalitzant el concepte de víctima, sermonejant el personal, convertint cada gest equívoc, cada frase desafortunada i cada malentès en una batalla cultural, posant els valors ètics i morals (individuals) per damunt de la tradicional defensa de la justícia social (col·lectiva)...

El victimisme és el combustible dels demagogs, els oportunistes, els aspirants a celebrity i els conspiranoics. És l’eina de molts gurus de l’autoajuda, de models pedagògics fracassats, de la perversió de l’antipunitivisme, d’una idea molt laxa de la responsabilitat individual. Però és també, encara que sembli impossible, la llavor d’un argumentari que utilitzen els poderosos per perpetuar-se en el privilegi... Aquesta mena de víctimes sí que justifiquen la nostra queixa. I ho deixo aquí, perquè començo a sospitar que aquest article s'està desmentint a si mateix.

Toni Soler, 16.2.2025

 

pac 110 - Trump i nosaltres

 L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d'efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.​.. 

 La desimboltura amb què l'extrema dreta mundial ha colonitzat el llenguatge i les idees és una conseqüència immediata de l'èxit de Trump. Però a la vella Europa aquesta new wave remou calius mai apagats del tot. També a Espanya i ... a Catalunya es percep una dretanització que no només beu de Trump, sinó també del desencís pel Procés (que és un desencís envers les urnes), de la por de Junts a la competència d’Aliança Catalana i de la ingenuïtat de l'esquerra sucursalitzada, que en lloc de parlar de riquesa i pobresa, o de sobirania, o de l'acollida dels nouvinguts, s'entesta a donar oxigen a l’alcaldessa de Ripoll amb extemporànies apel·lacions a l’orgull xarnego. Per tot plegat, la distracció és general, perquè el veritable perill, no només per nombre de vots, sinó per les seves possibilitats de tocar poder –perquè on es governa de debò és a Madrid– és la ultradreta espanyola, que esquinça la part del país més deslligada del relat catalanista. Una ultradreta que, com que és espanyola, és nova, però també és vella. Per això és doblement perillosa.

Toni Soler, 9.2.2025

pac 109 - Profecia de fa seixanta anys

​Visc en un turó cobert d'alzines i tinc dues cabres - Daisy i Cassandra. La Cassandra és guenya i te uns ulls molt estranys. Una nit vaig somiar que Cassandra era una gitana de Mèxic que deia la bonaventura.

La meva vida és una llàgrima de cristall. Hi ha flocs de neu que cauen a la llàgrima i figuretes que es mouen lentament i feixuga al seu voltant. Encara que mirés dintre la llàgrima durant un  milió d'anys no aconseguiria esbrinar qui són i que estan fent.

Alguna vegada he desitjat que esclatés una tempesta. Una d'aquelles tempestes huracanades, totals, que canvien totes les coses. Al cel aleshores passen quatre dies en una hora, els arbres gemeguen, els animalons rellisquen en el fang i tot es fa fosc i es torna completament salvatge. Però en realitat és Déu - fent música a la seva catedral preferida del cel - trencant vidrieres -  tocant un orgue gegant - tronant sobre el teclat - perfecta harmonia - plaer perfecte.

Lord Buckley - el meravellós comic amb cara de lluna - va dir en un còctel als espectadors: "Senyores i senyors... estimats... Els sorprendria molt si els digués... que els estimo?" I tots van riure. És possible que algú ho cregués?

Un amic em va dir que seria perillós escriure sobre Jesús. M'arriscaré. Em pregunto si Jesús sap el que passa actualment al món. No cal que tornis a venir un altre cop. Jesús, or i plata -resistint nu en una habitació plena d'homes d'avui. Quina fortalesa! Jesús, or i plata - no portes botes, ni tens casc ni escopeta - no tens cartera. Poderós Jesús, or i plata amb ulls joves de mil anys. Mires al teu voltant i saps que segurament en alguna cosa has fracassat. 

Perquè estem aquí, esperant en la vigilia de la destrucció, amb totes les forces en contra, els que vivim per a veure albirar un dia proper.

Tu, Estimat Lector - Tu eres la Astorada Gràcia. Tu eres una Joia Preciosa. Només tu i jo podem ajudar a que surti el sol cada matí. Si no ho fem, pot ser que el sol s'anegui de dolor.

Tu - persona especial, sobrenatural, única, fràgil, poruga, tendre, desemparada, enlluernadora joia rubí-maragda, resplendent arc de sant martí. Tot és a les teves mans.

Et sorprendria molt si et digués... que t'estimo?

Joan Baez, contraportada del disc "Farewell, Angelina" 1965

pac 108 - Així és Donald Trump i 2

Davant d’algú així, no recomanaria als amics, els fills ni ningú ni tan sols anar-hi a prendre un cafè. Com a periodista sí, esclar: m’atrau enormement provar de copsar els mecanismes i replecs de la seva personalitat abassegadora. Com a persona, com més lluny millor. Per descomptat, no el voldria d'amic, però encara menys d'enemic. El problema és que a tots els ciutadans del planeta Terra ens afecta el que faci o deixi de fer. Encara que no vulguem, condiciona a cada pas les nostres vides insignificants, començant per les dels palestins de Gaza i les dels ucraïnesos, i seguint per absolutament tothom. Ara vol expulsar els massacrats ciutadans de Gaza i fer-ne una Riviera. Quina serà la següent ocurrència? Enviar tots els africans a Mart? Potser no m'hauria d'haver censurat un adjectiu desacreditat de tan obvi: “Boig”. Si no ho és ell, sí que hi ha perill que ens hi faci tornar a tots nosaltres. No es pot subestimar algú que se sobreestima tant.

Ignasi Aragay, 9.2.2025

 

pac 107 - Així és Donald Trump 1

L’home més poderós del món és, més o menys, aquest. De fet, fa bandera de ser així: “Superbiós, milhomes, narcisista, cregut, desafiant, imprevisible, insultant, irresponsable, egocèntric, autoritari, populista, mentider, exagerat, distorsionador, manipulador, maleducat, incivilitzat, provocador, cínic, ultranacionalista, pseudodemòcrata, agressiu, guerrer, verinós, polaritzador, impúdic, amenaçador, masclista, tèrbol, bèstia, primari, convicte, insolidari, excloent, barroer, amoral, frívol, inculte, ignorant, negacionista, dur, fatxenda, insensible, malparlat, impertinent, divisiu, insidiós, incorrecte, deshonest, esbiaixat, immoderat, delirant, feridor, radical, parcial, injust, visceral, maliciós, inhumà, corrosiu, imperialista, expansiu, il·luminat, superric, xòuman, cridaner, xarlatà, individualista, megalòman, oligàrquic, classista, materialista, antiestatista, anticomunista, simplista, taxatiu, taxador, astut, tosc, fred, maquiavèl·lic, intoxicador, desinformador, potinejador, aprofitat, venjatiu, purgador, rabiüt, immisericorde, implacable, inclement, impacient, excitant, tabalot, malfactor, interessat, irracional, acrític, autocomplaent, totpoderós, xantatgista...” En fi, podríem seguir. Segur que trobaríem més adjectius reveladors de la seva essència humana​.

Evidentment, també li podem buscar adjectius amables i positius, com ara "ambiciós, emprenedor, resolutiu, optimista, pragmàtic, antiburocràtic" i uns quants més. No es poden ignorar les seves evidents habilitats. No hi ha dubte que té capacitats de lideratge i seducció. Però amb un líder com ell, absolutament segur de si mateix i egòlatra, resulta difícil tractar-hi: és dels que practica l’"amb mi o contra mi". Enèrgic i resolut, és taxatiu, executiu, competitiu i resultadista. Va per feina ... convençut de la seva superioritat i del seu dret a estar al capdamunt de tots i de tot. Simplifica el combat entre el bé (ell) i el mal (els qui s’interposen en el seu camí). I surt cada dia a camp obert a vèncer... Aquesta determinació el fa atractiu als ulls de molta gent que demana certeses i solucions fàcils. Per als qui creuen en ell, Trump ofereix cada dia un triomf, cosa ben atractiva en un món tecnològic immediatista.

Ignasi Aragay, 9.2.2025

 

pac 106 - "Ensenyar per competències és un desastre"

— Primer, cal un currículum ben estructurat, que consisteix a tenir els coneixements organitzats d'una manera que els uns es dedueixen dels altres i que tot tingui sentit per als estudiants. La segona és l'avaluació, que és senzilla i no té massa misteri, però té molta oposició. Si tu aconsegueixes fer una avaluació periòdica i sistemàtica ben feta tot millora​.

— Les competències són necessàries i el coneixement és necessari; una cosa va de bracet amb l'altra. Però l'important és com ho organitzes. Si fas un currículum per competències no saps si progresses perquè és molt difícil d’avaluar. Si ho fas per coneixements, tu l’organitzes perquè els alumnes, mentre els adquireixen, també guanyin competències. Quan a Portugal es va canviar el currículum i es va ensenyar per competències va ser un desastre i ha estat un desastre al món sencer. El cervell funciona amb patrons i quan té les coses estructurades.​

— La introducció de la tecnologia a l'aula quan el professor la pot controlar és bona. El problema és que quan tenen la tecnologia a la mà, els alumnes es dispersen fàcilment. Crec que prohibir els mòbils és una bona idea perquè a les aules són un desastre. Hem de vigilar que un petit avantatge no provoqui un gran perjudici i la idea que els nens necessiten l'escola per dominar la tecnologia és una fal·làcia.

—  El llibre de text és una eina preciosa per als alumnes, per als mestres i per als pares. És una referència per seguir allò que han de fer. És una eina que cada cop està més deixada de banda.​ Crec que el professor ha de seguir el llibre i no perdre temps preparant materials, sinó concentrar esforços en pensar la millor manera de transmetre les coses als estudiants. Hi ha una frase que ho resumeix molt bé: “El llibre de text és la introducció al món de la lectura intel·ligent”. És una cosa extraordinària, de veritat.

Nuno Crato​, Matemàtic i exministre d'Educació i Ciència de Portugal​, 9.2.2025

 

pac 105 - ¿Això a la Bíblia?

Hi ha dos llibres de l'Antic Testament que sembla estrany que hi entressin. Els compiladors de la Bíblia van triar, entre un munt de suposades revelacions, o textos de savis i profetes, uns quants que els va semblar que s’avenien perfectament amb els dogmes que queden establerts en allò que els jueus consideren la Llei per excel·lència: el Pentateuc, o els cinc llibres de Moisès. Durant el procés d’elaboració del cànon bíblic, molts escrits van ser rebutjats –després passaria el mateix amb el Nou Testament–, i ara són considerats apòcrifs, però estan editats.

Els dos llibres que causen sorpresa són el Càntic dels càntics i el Cohèlet, que abans coneixíem amb el nom d’Eclesiastès​. El primer és un llibre molt pròxim a qualsevol obra d’erotisme de la tradició oriental... un diàleg encès entre un amant i una amada. (S'ha hagut de tòrcer molt la interpretació per considerar aquest llibre com un escrit de caràcter religiós.)...

L'altre és el Cohèlet un llibre tot ell pessimisme, que comença amb el famós verset (en llatí) “Vanitas vanitatis et omnia vanitas”... cap al final afirma una cosa paradoxal: “estudiar massa perjudica la salut.” Tanmateix, va entrar en el Llibre sagrat d'una religió que sempre s'ha basat en la lectura, l'estudi i el comentari de les Escriptures.

Jordi Llovet, 8.2.2025