Catalunya està a la cua d'Europa en saber qui treballa a les mesquites i en fomentar-hi el coneixement de l'idioma i el context del país
A Catalunya hi ha 319 oratoris islàmics, segons la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, però no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva trajectòria o ideologia. És a dir, no se'n sap absolutament res, de la mateixa manera que tampoc hi ha dades de capellans, pastors o rabins segons el dret a la llibertat religiosa. El mateix passa amb l'ensenyament religiós que s'imparteix en aquests llocs de culte: es desconeix què s'ensenya exactament i qui ho fa.
En altres països europeus també existeix aquest desconeixement, però, a diferència d'aquí, molts governs han començat a posar fil a l'agulla per formar els imams en el marc social i legal del país o per garantir que les seves prèdiques respectin drets fonamentals com les llibertats individuals o la igualtat de gènere. El que sorprèn és que a Espanya i a Catalunya aquest tema ni tan sols s'hagi posat encara damunt la taula.
L'acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica signat el 1992 defineix de manera molt vaga qui pot ser imam a Espanya. Literalment, diu que ho pot ser qualsevol persona que sigui reconeguda com a tal per la mateixa comunitat islàmica, i que s'encarregui de manera estable de dirigir l'oració i d'impartir formació i assistència religiosa.
Les mesquites a Espanya són gestionades per associacions islàmiques que contracten l'imam i s'encarreguen de pagar-li un sou. En altres paraules, l'imam és un simple treballador i només ha de retre comptes davant de qui el contracta.
