lliVre 34 EL POU DE L'ASCENSIÓ

 

​"A un bon home no li cal convertir-se en llegenda. Fa el correcte, sense pensar en res més." la Vin a la pàg. 75

"S'observa un fenomen curiós relacionat amb el grups rebels que es van escindir de l'Imperi Final en un intent de gestionar-se de manera autònoma. En gairebé la totalitat dels casos, al Senyor Suprem no li va caldre enviar els seus exèrcits per reconquerir els rebels . Quan van arribar els seus agents, els grups ja s'havien esfondrat sols.

Sembla que, per als rebels, el caos de la transició era més difícil d'acceptar que la tirania que havien experimentat abans. Tornaven a acceptar l'autoritat amb alegria, per opressiva que fos, perquè els resultava menys anguniosa que la incertesa." pàg. 405

"Les profecies no són literals. Són metàfores, maneres d'expressar esperança... d'expressar un sentiment generalitzat. Una esperança generalitzada." pàg. 411

"Les religions són expressions d'esperança. I l'esperança dóna forces a la gent" pàg. 584

​El pou de l'Ascensió, Brandon Sanderson​.

pac 193 Endarrerir la jubilació, frenar la immigració

 

​... a l'informe ​de la situació laboral a Espanya (“OECD Employment Outlook 2025: Spain”).​.. suggereix que treballem més: que augmentem el nombre de dones al mercat de treball, que activem més treballadors en edat de jubilació i que promoguem la immigració regular. D’aquestes tres propostes, la primera és trivial, la segona és encertada i la tercera equivocada.​..

Pel que fa a la segona proposta, la salut mitjana dels espanyols entre els 65 anys i els primers 70 permet que treballin més, i per això és oportú que hàgim endarrerit l’edat mínima de jubilació i que s’introdueixin mesures per allargar voluntàriament la vida activa. En aquest context, constitueix un error la proposta de reduir la jornada laboral a les 37,5 hores que proposa el govern espanyol: és un pas en la direcció equivocada.

Pel que fa a la proposta de potenciar encara més la immigració, constitueix una idea molt popular, però equivocada. Al llarg de la seva vida, una persona poc qualificada –immigrant o autòctona– aporta menys en forma d’impostos i de contribucions a la seguretat social que els serveis públics que rebrà. En conseqüència, la major part de la immigració que hem rebut en les últimes dècades, i la major part de la que podem rebre en el futur, no sols no ajuda a finançar les pensions futures, sinó que ho farà encara més difícil.

En resum: toca treballar més i millor, i no és solució la idea –tan estesa– que podem fer que uns altres treballin per nosaltres.

Miquel Puig

11/07/2025

pac 192 Hi ha gent partidària d’una Catalunya on no hi cap ningú. Em recorden els fonamentalistes islamistes

 

Ara hi ha una revifada del discurs racista pur i dur. Hi ha gent partidària d'una Catalunya on no hi cap ningú, només ells. Em recorden moltíssim els fonamentalistes islamistes, perquè agafen uns elements que diuen que són els autèntics i els purs, tothom s’ha d’adherir a aquesta causa i la resta queden fora. La majoria dels catalans no entrem en aquest esquema, perquè la majoria som impurs, per sort...

Si tu intentes fer l’exercici de posar-te en la pell d'una persona que sempre ha vist, més o menys, un mateix paisatge humà i li canvia aquest paisatge, entens que li generi inquietud o neguit?

— Bé, ho puc entendre, però crec que hi hauria d’haver el pas de conèixer l’altre i no rebutjar-lo, simplement. Evidentment que la concentració de molta gent d'un mateix origen en un mateix lloc perjudica també els immigrants i és contraproduent. El que no és normal és que estiguem segregats...

I s'ha de posar un límit? A Vic, per exemple, hi ha un 30% de persones de nacionalitat estrangera. Pot assumir un 50%? O un 70%?

— La qüestió és per què la gent va a Vic. Si hi van és perquè hi ha feina, no perquè tinguin la mania d’anar tots a Vic. Si allà hi ha moltes empreses que contracten gent d'origen immigrant... El tema és com s’incorpora aquesta població a la societat. No és que facin nosa perquè són de fora, sinó com eduquem les famílies en molts valors que potser no tenien al país d’origen. Dir això no és d'extrema dreta. No és el mateix venir d'un país democràtic que venir d'un país on no has tingut democràcia. Els nois i noies els podem educar a les escoles, però també s’ha d’actuar en les famílies, i no s’està fent. Hi ha d'haver un compromís de la població immigrant amb els valors fonamentals de la democràcia. Hi ha de ser...

Nosaltres som els humans. I si funcionem partint del tracte humà amb els altres, les identitats col·lectives passen a segon pla.

Albert Om entrevista a Najat El hachmi (2), 8.6.2025

pac 191 Pagaria milions a una senyora de fer feines

 

Lamine Yamal no hauria de ser exemple més que de bon futbolista. L’altre dia al Parlament en parlaven com un exemple d’immigrant integrat i, per començar, Lamine Yamal no és immigrant. És de Rocafonda i la Torreta, els dos barris on va créixer. L’estem estrangeritzant per posar-lo d’exemple.​.. 

És molt trampós només posar en valor les persones quan aconsegueixen unes determinades fites que aquí considerem importants. ¿I totes les dones analfabetes que venen del camp? Aquestes dones fan molt més per la societat catalana que els futbolistes. Perquè estan contribuint a sostenir la vida. Sense la vida no hi ha res, no hi ha sistema capitalista, no hi ha consum, no hi ha res. I la vida és una tasca fonamental que fem les dones, la de reproduir-nos i la de cuidar persones que necessiten ser cuidades. Jo, si hagués de pagar milions, pagaria abans milions a una senyora de fer feines que a Lamine Yamal. O a metges, infermeres, auxiliars d’infermeria. Per què els paguem tan poc quan la nostra salut depèn d’elles, quan ens ingressen en un hospital i estem entre la vida i la mort?​...

Quina edat tenies l'últim dia que vas portar vel?​ — 23 anys. De fet, va ser just abans de publicar el meu primer llibre. Va ser el trencament definitiu.

On va anar a parar el vel?​ — No ho sé, els devia llençar tots. Per a mi era tan humiliant haver-lo de dur... Asfixiant, era com esborrar el que jo era, disfressar-me d’una altra. Sobretot per la cosa que t’obliguin a sotmetre’t. Quan tu no vols fer una cosa i t’hi obliguen, aquest doblegar-te és una de les coses més terribles que se li poden fer fer a una persona.​.. Jo m’havia fet a la idea que havent crescut a Vic no hauria de portar el mocador. El meu pare no va acceptar que després de casada no portés mocador. Tot i que no vivia amb ell, feia servir tota l'artilleria que tenia a mà. A vegades me’l posava per si em trobava el meu pare pel carrer, i després me'l treia...

Albert Om entrevista Najat El Hachmi, 8.6.2025

pac 190 Matemàtiques i ortografia

 

Quan oferim als alumnes pobres un currículum que té més en compte el que els resulta familiar o interessant que el que els és desafiant, els estem donant gat per llebre. No els oferim compassió, sinó condescendència. Si no hi ha llibres a casa, caldrà omplir les escoles de llibres. I si el vocabulari familiar és molt limitat, caldrà omplir les aules de paraules.​.. En pedagogia, les píndoles daurades condueixen a la marginalitat cultural. L'escola no pot ser una prolongació de la llar familiar, sinó que ha de ser un àmbit on experimentar amb el que ens manca a casa.

La missió de l'escola és ajudar-nos a transcendir els horitzons del nostre món d’acollida per facilitar-nos el moviment dins àmbits culturals progressivament més amplis, sense sentir vergonya de nosaltres mateixos per la nostra manca de recursos. L'escola no està feta per moure's en el que es coneix, sinó per obrir vies d'exploració en el que es desconeix... Si l'escola no anima els nens pobres a anar més enllà dels seus horitzons habituals, qui ho farà?...

Sens dubte, els nens que provenen de llars culturalment sofisticades disposen de més eines per explorar el món. Però ningú, mirant cara a cara un nen de 6 anys, pot assegurar-li quina serà la seva nota de matemàtiques a la selectivitat. Ni quines seran les seves faltes d'ortografia...  Convé recordar que, com més pobra és la nostra llengua, més pobre és el nostre pensament; que no podem construir hipòtesis sense dominar el condicional; que cal esforçar-se a escriure bé precisament perquè és difícil. Com insisteix Christophe Clavé, eliminar els matisos de la nostra llengua és ser-ne el sepulturer.

Gregorio Luri

06/06/2025

pac 189 Sixena: la injustícia

Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d'una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat​... ¿Ha donat mai les gràcies el govern de l'Aragó d'aquell salvament històric? No. El que ha fet ha estat aprofitar hàbilment una indefinició de la propietat per, via Església, guanyar-ne la titularitat i reclamar-les... ¿Hi ha hagut cap reparació històrica per aquell esforç? Al contrari, el MNAC i el govern català fa anys que han hagut de sotmetre’s a un setge judicial i polític per haver fet el que tocava: salvar, conservar, estudiar i exposar les pintures murals en un dels grans museus mundials del Romànic. ¿Algú creu que si l’operació l’hagués liderat el ministeri de Cultura i les pintures haguessin anat a parar a un gran museu de Madrid s'hauria produït la reclamació aragonesa?

És curiós que l’Aragó actuï com si el MNAC no fos el museu espanyol de referència en l'art romànic...

A finals del segle XII, quan es va pintar la sala capitular del reial monestir de Santa Maria de Sixena, Catalunya i Aragó ja estaven units sota la mateixa corona. El primer rei comú va ser Alfons el Cast (1157-1196), fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i de la infanta Peronella d'Aragó. El rei Alfons està enterrat a Poblet. Les pintures de Sixena precisament es van iniciar l’any de la seva mort, el 1196... En fi, les pintures de Sixena poden ser vistes com un botí a recuperar o com un lligam a preservar i enfortir. Tristament, està clara quina és la visió de les autoritats aragoneses (i espanyoles).

​Ignasi Aragay, 8.6.2025

 

pac 188 Quan els exàmens són un drama

Ara que s’han acabat els exàmens de la selectivitat, deixo aquí el comentari d'una professora que ahir va acompanyar els seus alumnes a la prova:​ “L’examen de mates ha sigut un drama, la meitat n'han sortit plorant. Per no parlar del fet que deu fer dies que dormen malament i s'alimenten de cafè o de Monsters, però és que en general qualsevol contrarietat els és un drama”.

Aquesta observació és un retrat parcial i no vol ser, de cap manera, una causa general contra els joves, que, d’altra banda, es giraria immediatament contra nosaltres, els adults, com a responsables de la seva educació. Però la rectificació mateixa del Govern és prou eloqüent, i no ja sobre el fet que hagi baixat el nivell, sinó sobre el fet que faci anys que sapiguem que no anem bé i ens costi tant rectificar.​

La vida espera aquests nois i noies, i el mercat de treball també... (Empresaris a qui) pregunten qui té dificultat per trobar gent preparada, i s'aixequen gairebé totes les mans.

Estar preparat és una suma d’aptitud (les notes) i d’actitud (les ganes). La segona es pot treballar de ben petits amb la primera, a còpia d'anar consolidant els petits èxits escolars de cada dia, que fan créixer l'autoestima i enforteixen la seguretat personal de cara al futur. Per això el comentari final de la professora és demolidor: “També penso que no es deuen sentir prou preparats. Molts saben que se'ls ha aprovat amb una màniga ampla que potser no toca”. Sentir-ho fa mal.

Antoni Bassas​ 13/06/2025