pac 219 Radiografia de l'amnistia

Fa 5​22 dies (avui 5​88) que el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) va publicar la llei d'amnistia, després d'una negociació convulsa entre el PSOE i Junts i els intents del PP de torpedinar-la al Senat. Malgrat això, els líders de l'1-O segueixen sense haver-se'n beneficiat en la seva totalitat per les reticències del Suprem a aplicar-la al delicte de malversació.​..

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va xifrar aquest dijous en més de 350 les persones que s'han vist beneficiades per la llei d'amnistia. Segons les últimes dades d'Òmnium, actualitzades al maig del 2025, un total de 236 causes penals contra independentistes s'han tancat definitivament des que es va aprovar la llei: en 178 casos ha estat per aplicació directa de l'amnistia, mentre que en 49 ha estat a conseqüència d'arxius, i en 9 més, d'absolucions. En el bloc de casos arxivats hi ha la causa de Tsunami Democràtic i la de la suposada trama russa del Procés que va néixer de l'operació Volhov, ja enterrades entre retrets de les instàncies judicials superiors als respectius instructors.

El maig del 2025 per primera vegada el nombre de causes penals tancades contra els represaliats va superar el de policies amnistiats (164), que van ser el col·lectiu que en un primer moment es va beneficiar més ràpid de l'amnistia.

 Les dades d’Òmnium sobre l’amnistia, fins al maig del 2025

 1.610 persones represaliades amnistiables

 178​  amnistiades

 726​ persones amb causes​ penals (691) i del Tribunal de Comptes (35)                     susceptibles de ser amnistiades

 ​​​​​49​ arxivaments

 236​ causes tancades

 9​ absolucions

 35​ denegades

 48​ en suspensió per qüestions d’inconstitucionalitat al TC o prejudicials al TJUE

 75​ no hi ha constància de resposta judicial

 332​ no hi ha constància que s'ha tramitat

 884​ persones amb sancions administratives

 21​ beneficiades per l'amnistia

 19​ denegades

 2​ pendents de resposta

164 agents de cossos i forces de seguretat beneficiats per l'amnistia

 ​Martina Alcobendas  15.11.2025

 

LliVre 37 ELISE I ELS NOUS PARTISANS

 

Tardi i Dominique Grange signen una novel·la gràfica intensa i apassionant, amb ecos que ressonen avui amb més força que mai en una França encara esqueixada per la desigualtat i la injustícia.

L’Elise​ (alter ego de Dominique Grange), una jove cantant de Lió que el 1958 arriba a París per provar sort, deixa enrere el món de l’espectacle arran del moviment contestatari del Maig del 68. Es nega a acceptar la «tornada a la normalitat» i s’afegeix al moviment de lluita contra l'explotació, la injustícia social i el racisme. Un recorregut atípic que ens porta des de la guerra d'Algèria fins als anys setanta, en el qual la protagonista s’encarna en unes il·lustracions vehements i en algun cas esgarrifoses.

Elise i els nous​ partisans enganxa el lector amb tota la força de l'experiència viscuda, barrejada amb elements de ficció, i segueix les passes d’una jove que es defineix ella mateixa com «compromesa per a tota la vida».

Dominique Grange (Lió, 1940) és actriu, compositora, intèrpret, traductora i militant política. El 1958, després d'estudiar a l'Escola d'Intèrprets de la Sorbona i rebre classes d'art dramàtic, va emprendre una carrera professional com a actriu i cantant que va abandonar després dels successos de Maig del 68 per dedicar-se gairebé exclusivament a la militància política de biaix maoista amb el partit Gauche ​Prolétarienne. Arran d'això, Grange va passar a cantar sobre la revolució, les lluites socials, antiracistes i llibertàries, component importants himnes militants com «Les Nouveaux Partisans» (que inspirà el títol d'Elise i els nous partisans) o «À bas l'État policier». El seu compromís polític la va portar a passar una temporada a la presó i posteriorment a formar part de la Nova Resistència Popular, una organització clandestina, braç armat de la Gauche ​Prolétarienne. Des de llavors, ha continuat participant amb organitzacions polítiques d'esquerra i molt activament amb diverses oenagés. La majoria dels seus escassos treballs discogràfics estan il·lustrats per Jaques Tardi.

​

La cançó que dóna títol al tebeo:

Els Nous Partisans – Dominique Grange – Niça 1970

Escolteu les nostres veus que s'eleven des de les fàbriques

Les nostres veus proletàries dient que ja n'hem tingut prou

Farts de llevar-nos cada dia a les cinc

Per agafar un autobús o un tren, atiborrats com bestiar

Farts de la màquina que ens torna bojos

Farts del cap, del temporitzador que ens mata

Farts de la vida d'esclau, la vida de miseria

Escolteu les nostres veus, anuncien la guerra

Cor: Nosaltres som els nous partisans

Franctiradors lliures de la guerra de classes

El camp del poble és el nostre camp

Nosaltres som els nous partisans

Mireu l'explotat quan torna a casa al vespre

I mireu les dones que treballen tota la vida

Vosaltres, que vomiteu sobre nostre,

que dieu que ens estem convertint en burgesos

Baixeu a la mina a 600 metres sota terra

No és a les vostres catifes on morim de silicosi

Vosaltres compteu els vostres beneficis, nosaltres comptem els nostres mutilats

Mireu-nos envellir al ritme de les cadències

Patrons, mireu-nos, és la guerra que comença

I vosaltres, els guàrdies de la presó de la classe obrera

No us molesta criticar-nos

Els vostres lacais permanents ens aconsellen jugar a cartes

I parlar en nom nostre al despatx del patró

Voteu, manipuleu, repetiu el Grenelle

No ens enganyareu, ja no funciona

Només hi ha dos bàndols, ja no esteu amb nosaltres

A tots els col·laboradors, farem la guerra

Passegeu pels hostals sòrdids

On dormim per torns mentre treballem tres torns de vuit hores

La revolta que ressona a la llar negra d'Ivry

Anuncia la venjança dels morts d'Aubervilliers

També és revolta al cor dels barris de barraques

On la misèria s'acumula amb la malaltia

Però tots els treballadors immigrants són els nostres germans

Tots units amb ells, us declarem la guerra

La violència és a tot arreu, ens ho vau ensenyar

Patrons que exploten i policies que ens peguen

Però a la vostra opressió cridem resistència

Vosaltres expulseu Kader, Mohamed s'aixeca

Perquè no podeu expulsar el poble revoltat

Un poble que es prepara per tornar a agafar les armes

Que els traïdors els van robar el 45

Sí, burgesos contra vosaltres, el poble vol la guerra

LliVre 36 L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL

 

«El futbol és l'emoció de la incertesa i la possibilitat de la diversió» Valdano – pàg. 5

« La bellesa és lo primer. La victòria, lo segon. El que importa és l’alegria» Sòcrates (el grec o el brasiler?) – pàg. 7

«Creat pels pobres. Robat pels rics» Pancarta dels aficionats tunisians el 2017 en el partit contra el PSG – pàg. 8

«Com que el foeth ball causa gran clamor, avalots i nombrosos problemes en l'espai públic, es prohibeix sota pena de presó que aquests jocs es practiquin a la ciutat» Ban del segle XIV – pàg. 11

A aquesta primera ordenança contra el futbol, el 1314, la segueixen una trentena de prohibicions en pobles i comtats anglesos fins el 1615. - pàg. 14

Les «regles de Cambridge» permeten la democratització del futbol als campus i l'aparició dels primers clubs a partir de 1857. Tanmateix el futbol modern neix de debò el 26 d'octubre de 1863... - pàg. 21

Hitler detesta el futbol, que considera massa urbà i poc germànic per al seu gust... Als Jocs Olímpics del 1936 ... assisteix als quarts de final que enfronten Alemanya amb Noruega... Un doblet de Magnar Isaksen elimina Alemanya. Serà la primera i darrera compareixença oficial de Hitler en un partit de futbol. - pàg. 64

Matthias Sindelar, vienès, conegut com «l’home de paper»...

A la Copa del Món de 1938 declina formar part de la selecció alemanya...

El seu darrer partit oficial serà el 26 de desembre de 1938, amb la samarreta de l’Àustria de Viena que va vèncer, gràcies al seu únic gol, al Hertha de Berlin.

Després passa a viure en la semiclandestinitat amb la seva xicota jueva italiana Camila Castagnola.

Acusats de «simpatitzants jueus, txecs i socialdemòcrates» i perseguits per la policia, els troben morts al seu pis el 23 de gener de 1939. - pàg. 69

«Ja poden els tecnòcrates intentar controlar fins el mínim detall, ja poden els poderosos manipular-lo... el futbol sempre serà l’art de l’imprevist» Eduardo Galeano – pàg. 140

El futbol no només és negoci: des de fa més d'un segle, és un poderós instrument d’emancipació per a treballadors, dones, militants anticolonialistes, joves de barris populars i manifestants d'arreu del món. - Contraportada.

L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL​ - Deveney​, Correia​ i Bonaccorso​ -  Garbuix Books

pac 218 Català, derrotes i victòries

A les dades històriques del vell problema (segles de prohibicions del català, victòria feixista a la Guerra Civil, quaranta anys de dictadura sense escolarització en català que coincideix amb l’arribada d'una gran onada migratòria castellanoparlant), se n'hi afegeixen de noves: en democràcia, el català continua amb un estatus jurídic inferior al castellà, la globalització afavoreix les llengües amb més milions de parlants, arriba una nova onada migratòria i el procés independentista fracassa.

Som un país d’esperit pactista i moral col·lectiva fràgil, que combina eufòries desmesurades amb manques de confiança; els catalanoparlants ens estimem més renunciar a la llengua que no passar una mala estona, i milions de catalans castellanoparlants consumeixen la propaganda hostil d'un sistema comunicatiu i polític que sempre culpabilitza i deslegitima el català. En aquestes condicions, una derrota política a l'escenari internacional com la del Procés, sumada a la repressió de l'estat espanyol que ha vingut al darrere, ens deixa dubtant una vegada més sobre les nostres forces i els nostres drets.

Hi ha partits i grups de pressió que han llegit la derrota independentista com l’oportunitat per dissoldre la nostra identitat en aquelles on coincideixen les lleis i el mercat, de manera que abandonem la pretensió que el català sigui la llengua de tothom i ens passem al castellà i a l’anglès. Alguns ho fan a la brava, com sempre, i d’altres mirant d'aconseguir l’efecte sense que se’n noti el cuidado. És vital que aquests sàpiguen que, igual que no ho han aconseguit fins ara, no ho aconseguiran en el futur. I que nosaltres siguem conscients que, tot i jugar en un camp que fa pujada, hi ha milers de persones que s'incorporen cada dia a la catalanofonia. Si la volem continuar fent créixer, necessitem actituds polítiques i socials ben conscients.

​Antoni Bassas, 12.07.2025

 

pac 217 Companys, Franco i ...

Arribem al cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco amb dues memòries enfrontades. La memòria és un assumpte d’actualitat permanent. Som memòria. L’únic que realment ens conforma són els records: paradoxalment, és el menys volàtil del que tenim. Els béns materials i físics caduquen, la memòria roman. Si això és així amb les persones, encara ho és més col·lectivament.

Quins records, quines memòries té Espanya del seu segle XX? Quines personalitats l'ha​n definit? Doncs fonamentalment Franco.​.. la memòria espanyola del segle passat gira sobretot al voltant de Franco, a favor o en contra. La República és com si no tingués rostre ni perfil. Pregunteu a un espanyol mitjà si sap res d’Alcalá-Zamora o d’Azaña. L'ombra del dictador és allargada: va aconseguir desprestigiar el règim democràtic republicà, i la Transició no ho va arreglar. Al contrari, va apostar per l’oblit i va acabar així fent bona la idea de dos extrems enfrontats, no d'uns sublevats militars inspirats en idees feixistes contra un jove i inestable règim democràtic.

Quins són, en canvi, els records i la memòria que té Catalunya del seu segle XX? Doncs tenen un caràcter més republicà i plural. Les grans figures al voltant de les quals mirem el nostre passat són Francesc Macià i Lluís Companys. També el seu precedent conservador, Prat de la Riba, juntament amb l’autèntic contrapès ideològic dins el catalanisme, Francesc Cambó. I encara, Josep Tarradellas, que va ser l'únic punt de fuga republicà de la Transició catalana i espanyola. Més cap al final, esclar, Pujol i Maragall, tots dos fills de l’antifranquisme i el catalanisme.

Aquesta diferència en les respectives memòries és definitòria. Espanya ha romàs polarizada pel franquisme, per combatre’l o per reivindicar-lo. Catalunya he estat marcada pel catalanisme, més insurrecte o més d’ordre. Franco va voler esborrar el passat republicà, i en bona mesura ho va aconseguir a Espanya, però no a Catalunya, on es va passar de la ratlla: l’execució de Companys el va elevar al panteó dels màrtirs.

​Ja durant la Segona República, les dretes espanyoles, ajudades per l’atmosfera internacional de por dins les democràcies liberals davant el comunisme soviètic, van atiar l'espantall revolucionari. La diplomàcia occidental establerta a Madrid i Barcelona va ser procliu a aquest relat. Franco va començar a guanyar aleshores.​.. Companys acabaria afusellat per la dictadura enmig del silenci internacional. Aquella mort infame és un recordatori imprès en la memòria democràtica catalana.

Ignasi Aragay​ 14/11/2025

 

pac 216 El país d'Oques Grasses

 

Aquest és el país de la Rosalía però també és el país d’Oques Grasses​...

Hi ha una tradició creativa en el país, i un nivell de compromís, i una massa crítica de catalanoparlants que permet aquesta mena de miracles... Ara floreixen artistes menys acomplexats; ha aparegut un espècimen estrany, que és el creador català que no té cap pressa per canviar d'idioma... O si la té és perquè a Espanya, i en castellà, es paga millor; coses del mercat. Això no és fàcil de solucionar. Però l’èxit d’un creador té a veure amb canviar les coses, no amb ser-ne víctima (o potser còmplice)...

El català és vehicle d’expressió mentre el suflé de les estelades puja i baixa, mentre el paisatge humà canvia, i els fills il·legítims de Paco Candel proclamen que, per culpa de l’independentisme, la llengua catalana se ha vuelto antipática. I la premsa espanyola els riu les gràcies i els victimitza. Que els bombin: Catalunya es reinventa sempre amb saba nova, i aquesta eterna metamorfosi és el més immutable que tenim com a país.

Us deveu haver adonat que no he escrit ni un mot relacionat amb la vida política, perquè tot això passa mentre els partits van a la seva, cada cop més extraviats en el seu laberint. Ho dic amb recança, perquè si alguna cosa va demostrar el Procés és que sense política no es fan canvis duradors; la llengua és un dret i demana impuls i protecció contra la inclemència del mercat. Però ara imagino l’Estadi de Montjuïc ple de joves gaudint d’Oques Grasses, joves en edat de votar, i em pregunto si l'actual PSC escarxofat, els independentistes desnortats o els islamòfobs d’Aliança Catalana tenen la capacitat de fer-los somiar, de donar-los les eines, de vehicular el seu potencial. Però un altre tret immutable del tarannà del país és que la gent actua sense demanar permís, sense deixar-se encomanar per l’apatia, sense excusar-se en la promesa d'una llibertat política que no acaba d'arribar mai. Potser per això un estadi sembla més fàcil d’omplir que una urna.

Toni Soler​​ 15/11/2025

pac 215 l'escola no pot rebutjar els casos difícils

 

El capellà Lorenzo Milani va ser desterrat el 1954 a Barbiana, un poblet sense llum, telèfon, aigua corrent ni carretera asfaltada. Hi va fundar una escola, i el 1967, poc abans de morir, va preocupar-se perquè es publiqués el llibre escrit pels seus alumnes, Carta a una mestra. Ha esdevingut un clàssic.​​ Els mestres jubilats Jaume Cela i Joan Domènech l’homenatgen ara amb l’assaig a quatre mans Educar és donar la paraula (Octaedro). Entre la utopia i el derrotisme, hi busquen el que Tomàs Moro en deia "eutopia", és a dir, "el bon lloc possible": una escola imperfecta oberta a tothom. "Només una escola perfecta es pot permetre el luxe de rebutjar la gent nova i les cultures diferents. I l’escola perfecta no existeix", escrivien, els nois i noies de Barbiana.

Cela i Domènech no escriuen des del bonisme. Coneixen perfectament la crisi educativa i l'extrema dificultat pràctica a què s'enfronten molts mestres, la sensació de desemparament i fracàs​... es consideren pessimistes esperançats. Es proposen una escola que prioritzi els més desafavorits, aquells als quals alguns titllen d’ineptes o malparits. Esclar que hi ha nanos difícils... Esclar que l'administració no l'encerta, que moltes famílies passen de tot i que a l'aula el guirigall pot arribar a ser fenomenal. Però l'escola no pot tirar la tovallola. Cal ser-hi, pell amb pell amb els adolescents més complicats, tossudament, sense humiliar ni excloure. "... conscients que el nostre camp d'actuació és limitat"...

L'alternativa, esclar, no pot ser aprovar tothom, regalar títols... Per descomptat, Cela i Domènech reclamen més recursos per a l’educació i menys intervencionisme administratiu (des dels anys 80, una reforma cada any i mig). Volen més autonomia per als centres. Propugnem més atenció a les humanitats (llegir i escriure com a pilars) i més connexió amb els problemes reals de l’entorn. I advoquen per una renovació pedagògica que no sigui innovar per innovar, sinó basada en les experiències de la millor tradició, per exemple en Barbiana.

Més enllà del debat primari entre aprovar o suspendre, es fixen en la tasca crucial i la responsabilitat dels mestres, que han d’ensenyar el que saben i el que són. ... Motivant, donant sentit, trencant el mur de la indiferència i la desconfiança, sumant informació amb emoció, cadascú amb el seu mètode. Sobretot donant exemple: qui vol educar ha de mostrar moltes ganes d’aprendre, ha d’encomanar curiositat pel saber, l'art, la cultura, la ciència. I autoexigència. "Com podem demanar que tinguin ganes de llegir els nostres alumnes si nosaltres no manifestem la nostra passió per llegir?".

Ignasi Aragay​ 12/11/2025