Ha estat evident per a tothom la relació causa-efecte del desnonament de Maricarmen Abascal i la convocatòria anticipada d'eleccions per part de Pedro Sánchez, encara que això contradigués totes les vegades que havia assegurat que aniríem a les urnes l'any que ve. La maniobra es va començar a veure venir des del moment que els ja famosos dos decrets d'habitatge van ser portats al Congrés precipitadament perquè els convalidés i a Sánchez no se li refredés el cas i pogués sentir com a pròpies la indignació popular que es va produir...
Però no tot s'explica pels desnonaments. Qui té el poder de prémer el
botó de les eleccions considera tots els factors. Per exemple, la
situació del rival. Feijóo no ha acabat mai d’arrencar i totes les
enquestes diuen que el PP necessitarà Vox per governar, escenari que
permetrà a Sánchez brandar el fantasma de la por a tenir la ultradreta
al govern.
Ja he dit que els decrets (d'habitatge) s’haurien d’haver aprovat. Ara: no estic segur que Junts hagi comès un error electoral. Els diran de tot, esclar, i els culparan de cada desnonament. Però
a l'acampada de la plaça Catalunya no hi ha possibles votants de Junts,
ni petits propietaris. Els lobis immobiliaris i la patronal, que mouen
prou calés per incidir en una campanya electoral, tornen a veure Miriam
Nogueras com una possible valedora. I sobretot: malgrat l'esquematisme
d'alguns, també en les classes mitjanes i baixes hi ha electors de
centredreta que detesten els desnonaments... però en culpen les
polítiques d'esquerres i la immigració descontrolada. Si la dreta només
la votessin els rics, ni Vox ni Aliança Catalana apuntarien tan amunt.
El que vindrà ara no serà un debat serè i fiable sobre habitatge, sinó un ball de bastons en què uns partits i uns altres es tiraran pel cap immigrants i persones desnonades. Un trist espectacle en el qual Catalunya –la idea de Catalunya– ja no hi pinta res, perquè el PSC està subrogat, Puigdemont tornarà com a actor secundari, i Colau i Rufián pensen exclusivament en clau espanyola. Només falta que es confirmi la irrupció tempestuosa de Sílvia Orriols perquè el consens que va fer possible l’1 d’Octubre –el nostre moment de grandesa– salti pels aires.
El president Sánchez és un frívol que viu al dia, que imposa decrets redactats a correcuita, després de set anys al govern que no han suposat cap millora en la qüestió de l’habitatge. Sánchez, l’home que ha enganyat els seus socis, que ha encobert corruptes dins del seu partit, ara es prepara per a la seva penúltima pirueta, presentant-se a les eleccions com un superheroi capaç d'enfrontar-se als fons voltor. Sopars de duro!
El gran narrador d'aquest relat, el rapsode del PSOE, ha estat Gabriel Rufián. Ell ha enardit les masses amb fraseologia maniquea, eludint les seves sigles i el que signifiquen. En les seves intervencions, sempre en castellà, pomposes i efectistes, Rufián s'ha acarnissat en Junts, insistint que “la seva estelada és un bitllet de 50 euros” i que dedicarà “tota la seva carrera política” a fer que ERC i Junts “no pactin mai més”. Això, agradi o no, vol dir que Rufián dedicarà tota la seva energia a impedir la independència de Catalunya... (continuarà)
... al final caldrà decretar l’obligatorietat per a tots els ajuntaments de promoure un parc solar i un parc eòlic municipals. El vell lema ecologista deia think global, act local. Doncs a casa nostra pensem local i esperem que uns altres actuïn. Home! El cas és que els altres sí que estan actuant. L’electrificació amb renovables avança a tota velocitat a la Xina, l'Índia, el Pakistan... També a l'Àfrica. Han entès que no només és una qüestió de salvar el planeta, sinó que els surt a compte. I per descomptat en molts països d'Europa, sembrats de plaques tot i tenir menys sol que nosaltres. Aquí ens assemblem als EUA de Trump, que va amb el fre de mà posat i se'n fot del canvi climàtic. Ens hem tornat bojos o què?
