R 26: Renda i habitatge

 Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació d'un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d'instrucció i la renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l'origen...

 “els serveis públics” de qualitat “eliminen” la segregació perquè “igualen tothom” i faciliten que uns i altres ocupin els mateixos llocs, siguin escoles o centres mèdics...

seguir el camí de coneguts, és un patró que es repeteix sempre en totes les migracions. “Els que arriben busquen una comunitat d’acollida”, afirma Rodríguez-Alarcón. El boca-orella entre paisans que creen xarxa –amb una llengua, una cultura i uns costums similars– s'activa, d'una banda, quan hi ha la necessitat d'emigrar per millorar les condicions o per fugir de persecucions i guerres i, de l'altra, quan la societat d'acollida requereix mà d'obra per mantenir l'activitat laboral i el benestar general...

Amb els anys, els barris més degradats o amb una oferta d’habitatges més barats han anat canviant de tipologia de veïns. A mesura que la biologia ha fet via i els residents envelleixen i moren, o es traslladen a zones benestants, en molts dels pisos ha entrat una població estrangera més jove, assenyala el demògraf Bayona. Aquests moviments permeten que s'hi assentin persones noves i que els vells venguin l'habitatge i, per tant, es produeix una “convivència que no és només de diferents orígens sinó de diferents edats”. El mateix procés es produeix als centres històrics de ciutats mitjanes “que no s’han turistifiscat”...

Marta Rodríguez Carrera 20/04/2026

R 25: La segregació a Catalunya 1

​El​ geògraf José Lasala indica que “la segregació més gran es dona als barris més afavorits perquè és una separació voluntària, mentre que als més desafavorits hi van a parar les persones amb menys capacitat econòmica”.​ De l'anàlisi del mapa de Catalunya s’adverteix que els dos milions d’estrangers –25% del cens– que resideixen al país es concentren majoritàriament en grans ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en menor mesura a la perifèria, tot i que amb grans excepcions –com Guissona, Salt, la Jonquera, amb taxes molt per sobre de la mitjana catalana–. Fora de la gran conurbació barcelonina,​ Lasala assenyala que​ la segregació física és més complicada en localitats petites o mitjanes a causa de les seves dimensions, però les barreres físiques se substitueixen per les simbòliques i el sentiment de "legitimitat urbana" d'uns per ocupar aquestes barriades i dels altres per estigmatitzar-les i no trepitjar-les​... amb un mercat immobiliari salvatge, gairebé l’única sortida dels immigrants pobres és viure als barris més desfavorits socialment, on els habitatges són de pitjor qualitat, més petits i antics o amb una falta d’inversió d’anys que n'han provocat la degradació i que acabarà fent que només hi visquin els que no tenen cap altre possibilitat...

Marta Rodríguez Carrera​ 20/04/2026

R 24: La Generalitat reclama 790.000 euros a l'Aragó

 

Gairebé deu anys després d’haver-los de retornar per ordre judicial, ara la Generalitat reclama a la part aragonesa 791.119,47 euros per les despeses de conservació de 53 objectes i obres d’art del monestir de Sixena que van ser conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i al Museu de Lleida. Aquesta quantitat és la suma dels 420.000 euros que el Govern va pagar a les monges pels objectes als anys vuitanta i noranta i de 370.000 euros corresponents a les despeses de conservació i restauració, amb l’actualització de l'IPC. El MNAC, per la seva part, també ha realitzat una reclamació centrada en les obres adquirides pel museu el juny de 1994.​.. La reclamació el MNAC la va presentar el 12 de maig al bisbat de Barbastre-Montsó, a l’orde de Sant Joan de Santa Maria de Sixena, a l’orde de Malta i a la reverenda mare Virginia Calatayud Aleixandre, presidenta federal de la Federació dels Monestirs de l'orde de Sant Joan de Jerusalem.

Antoni Ribas Tur​ 15/05/2026

R 23: Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen

 

Catalunya està a la cua d'Europa en saber qui treballa a les mesquites i en fomentar-hi el coneixement de l'idioma i el context del país

Catalunya és la comunitat autònoma on viuen més musulmans, uns 694.000, segons l'estudi demogràfic del 2024 de l'Observatori Andalusí. La majoria (el 85%) asseguren que la religió té influència a la seva vida quotidiana i més de la meitat van a la mesquita almenys una vegada a la setmana​...

A Catalunya hi ha 319 oratoris islàmics, segons la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, però no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva trajectòria o ideologia. És a dir, no se'n sap absolutament res, de la mateixa manera que tampoc hi ha dades de capellans, pastors o rabins segons el dret a la llibertat religiosa. El mateix passa amb l'ensenyament religiós que s'imparteix en aquests llocs de culte: es desconeix què s'ensenya exactament i qui ho fa.

En altres països europeus també existeix aquest desconeixement, però, a diferència d'aquí, molts governs han començat a posar fil a l'agulla per formar els imams en el marc social i legal del país o per garantir que les seves prèdiques respectin drets fonamentals com les llibertats individuals o la igualtat de gènere. El que sorprèn és que a Espanya i a Catalunya aquest tema ni tan sols s'hagi posat encara damunt la taula.

L'acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica signat el 1992 defineix de manera molt vaga qui pot ser imam a Espanya. Literalment, diu que ho pot ser qualsevol persona que sigui reconeguda com a tal per la mateixa comunitat islàmica, i que s'encarregui de manera estable de dirigir l'oració i d'impartir formació i assistència religiosa.

Les mesquites a Espanya són gestionades per associacions islàmiques que​ contracten l'imam i s'encarreguen de pagar-li un sou. En altres paraules, l'imam és un simple treballador i només ha de retre comptes davant de qui el contracta.

Mònica Bernabé​  06/12/2025

R 22: Les feines que no vol ningú i tu si

 

Llegint l’entrevista a Pilar Calvo al diari, em trobo amb una frase, dita per ella, que, amb variacions, diuen molts polítics i ciutadans raonables: “No diem que no vinguin els immigrants, que són necessaris per cobrir molts llocs de treball, sinó que es faci de manera endreçada”. Han de venir immigrants per cobrir llocs de treball que nosaltres no volem fer. La idea és aquesta. I ja entenc que és certa.​.. Però a mi aquesta idea m’incomoda i tampoc em sembla desitjable. Per què hem de voler els immigrants? Perquè facin feines de merda? Home, no, no sóc tan malànima. I si les volguéssim nosaltres, llavors ja no els voldríem?

Llavors hi ha una altra qüestió, que he vist. Al sector de la construcció, per exemple entre els no qualificats, a les cuines, a les fàbriques que cal vigilar, hi ha immigrants i també autòctons. Els immigrants, ja ho sabem, fan aquestes feines perquè no n'hi ha d'altres o perquè estalvien per a la llicència del taxi. Els autòctons les fan perquè no han trobat res més o perquè els pares els hi han enviat. La sensació dels autòctons sol ser de ràbia cap a l'altre que fa la feina que ningú vol fer, com ells mateixos. Per no semblar uns desgraciats, com ells, es mostren com milhomes i per fer-se passar la humiliació fan proclames fatxes de tant en tant.

Empar Moliner​ 19/06/2026

R 21: AC

 

Manel Fontdevila, 20.06.2026

R 20: Les invasions "bàrbares"

 

La història és una successió interminable de canvis i, per tant, de crisis. Cadascuna sembla la fi del món. O del que entenem com a civilització. Després, la vida continua. D'una altra manera.​.. els canvis són tan inevitables com traumàtics. Tendim a pensar que els grans moviments migratoris són un fenomen contemporani. Tenim poca memòria: han acompanyat sempre la humanitat​...

Enric González​  13/06/2026