Afavorir el ferrocarril per davant del transport aeri, a més d’ajudar el planeta, és un pas necessari per encarar un canvi de model de país que molts considerem inajornable.
Que el transport per tren sigui
un desastre hauria de fer pensar a la Generalitat si la seva prioritat
pot seguir sent l’ampliació del Prat. La Catalunya-ciutat que somiaven
els noucentistes estaria més a prop amb una xarxa ferroviària
actualitzada, que arribi a tot el país i que funcioni amb uns mínims
d’eficiència. Aquesta opció és menys mediàtica que l'ampliació de
l'aeroport, però permet aspirar a un país més equilibrat, més net, que
presti més bon servei als que hi viuen que no pas als que ens visiten...
l’afluència massiva de turistes a una ciutat que, literalment, no en pot acollir més. No pas –o no només– perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè la puixança del sector turístic rebenta el mercat de l'habitatge, destrueix la personalitat de Barcelona i amenaça de convertir Catalunya en un país irreconeixible, de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble.
Que Aena, l’empresa que gestiona el Prat, tingui previst un pla milionari per construir un complex hoteler i residencial al voltant de l'aeroport no ajuda a dissipar aquests dubtes. Aena està participada per l'Estat (no per la Generalitat) però cotitza en borsa i necessita beneficis. Necessita que el Prat continuï salvant el seu compte de resultats (segons dades del govern català, l’aeroport barceloní aporta el 55% dels beneficis d’Aena, tot i que Iberia té la base a Barajas, on fa arribar tots els seus vols de llarg radi). Que en un estat que es diu autonòmic la gestió aeroportuària estigui centralitzada és una anomalia, i converteix la qüestió del Prat en un problema polític.
En resum, potser molts no estaríem en contra de l'ampliació del Prat si això no formés part d’unes polítiques públiques que semblen orientades al creixement sense fre, a les xifres macroeconòmiques que menys tenen a veure amb la sensació de fatiga, de precarietat i de recança que molts catalans senten veient l'evolució recent del seu país.
