pac 190 Matemàtiques i ortografia

 

Quan oferim als alumnes pobres un currículum que té més en compte el que els resulta familiar o interessant que el que els és desafiant, els estem donant gat per llebre. No els oferim compassió, sinó condescendència. Si no hi ha llibres a casa, caldrà omplir les escoles de llibres. I si el vocabulari familiar és molt limitat, caldrà omplir les aules de paraules.​.. En pedagogia, les píndoles daurades condueixen a la marginalitat cultural. L'escola no pot ser una prolongació de la llar familiar, sinó que ha de ser un àmbit on experimentar amb el que ens manca a casa.

La missió de l'escola és ajudar-nos a transcendir els horitzons del nostre món d’acollida per facilitar-nos el moviment dins àmbits culturals progressivament més amplis, sense sentir vergonya de nosaltres mateixos per la nostra manca de recursos. L'escola no està feta per moure's en el que es coneix, sinó per obrir vies d'exploració en el que es desconeix... Si l'escola no anima els nens pobres a anar més enllà dels seus horitzons habituals, qui ho farà?...

Sens dubte, els nens que provenen de llars culturalment sofisticades disposen de més eines per explorar el món. Però ningú, mirant cara a cara un nen de 6 anys, pot assegurar-li quina serà la seva nota de matemàtiques a la selectivitat. Ni quines seran les seves faltes d'ortografia...  Convé recordar que, com més pobra és la nostra llengua, més pobre és el nostre pensament; que no podem construir hipòtesis sense dominar el condicional; que cal esforçar-se a escriure bé precisament perquè és difícil. Com insisteix Christophe Clavé, eliminar els matisos de la nostra llengua és ser-ne el sepulturer.

Gregorio Luri

06/06/2025

pac 189 Sixena: la injustícia

Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d'una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat​... ¿Ha donat mai les gràcies el govern de l'Aragó d'aquell salvament històric? No. El que ha fet ha estat aprofitar hàbilment una indefinició de la propietat per, via Església, guanyar-ne la titularitat i reclamar-les... ¿Hi ha hagut cap reparació històrica per aquell esforç? Al contrari, el MNAC i el govern català fa anys que han hagut de sotmetre’s a un setge judicial i polític per haver fet el que tocava: salvar, conservar, estudiar i exposar les pintures murals en un dels grans museus mundials del Romànic. ¿Algú creu que si l’operació l’hagués liderat el ministeri de Cultura i les pintures haguessin anat a parar a un gran museu de Madrid s'hauria produït la reclamació aragonesa?

És curiós que l’Aragó actuï com si el MNAC no fos el museu espanyol de referència en l'art romànic...

A finals del segle XII, quan es va pintar la sala capitular del reial monestir de Santa Maria de Sixena, Catalunya i Aragó ja estaven units sota la mateixa corona. El primer rei comú va ser Alfons el Cast (1157-1196), fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i de la infanta Peronella d'Aragó. El rei Alfons està enterrat a Poblet. Les pintures de Sixena precisament es van iniciar l’any de la seva mort, el 1196... En fi, les pintures de Sixena poden ser vistes com un botí a recuperar o com un lligam a preservar i enfortir. Tristament, està clara quina és la visió de les autoritats aragoneses (i espanyoles).

​Ignasi Aragay, 8.6.2025

 

pac 188 Quan els exàmens són un drama

Ara que s’han acabat els exàmens de la selectivitat, deixo aquí el comentari d'una professora que ahir va acompanyar els seus alumnes a la prova:​ “L’examen de mates ha sigut un drama, la meitat n'han sortit plorant. Per no parlar del fet que deu fer dies que dormen malament i s'alimenten de cafè o de Monsters, però és que en general qualsevol contrarietat els és un drama”.

Aquesta observació és un retrat parcial i no vol ser, de cap manera, una causa general contra els joves, que, d’altra banda, es giraria immediatament contra nosaltres, els adults, com a responsables de la seva educació. Però la rectificació mateixa del Govern és prou eloqüent, i no ja sobre el fet que hagi baixat el nivell, sinó sobre el fet que faci anys que sapiguem que no anem bé i ens costi tant rectificar.​

La vida espera aquests nois i noies, i el mercat de treball també... (Empresaris a qui) pregunten qui té dificultat per trobar gent preparada, i s'aixequen gairebé totes les mans.

Estar preparat és una suma d’aptitud (les notes) i d’actitud (les ganes). La segona es pot treballar de ben petits amb la primera, a còpia d'anar consolidant els petits èxits escolars de cada dia, que fan créixer l'autoestima i enforteixen la seguretat personal de cara al futur. Per això el comentari final de la professora és demolidor: “També penso que no es deuen sentir prou preparats. Molts saben que se'ls ha aprovat amb una màniga ampla que potser no toca”. Sentir-ho fa mal.

Antoni Bassas​ 13/06/2025

 

pac 187 Model aeroportuari, model de país

 

Afavorir el ferrocarril per davant del transport aeri, a més d’ajudar el planeta, és un pas necessari per encarar un canvi de model de país que molts considerem inajornable.

Que el transport per tren sigui un desastre hauria de fer pensar a la Generalitat si la seva prioritat pot seguir sent l’ampliació del Prat. La Catalunya-ciutat que somiaven els noucentistes estaria més a prop amb una xarxa ferroviària actualitzada, que arribi a tot el país i que funcioni amb uns mínims d’eficiència. Aquesta opció és menys mediàtica que l'ampliació de l'aeroport, però permet aspirar a un país més equilibrat, més net, que presti més bon servei als que hi viuen que no pas als que ens visiten...

l’afluència massiva de turistes a una ciutat que, literalment, no en pot acollir més. No pas –o no només– perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè la puixança del sector turístic rebenta el mercat de l'habitatge, destrueix la personalitat de Barcelona i amenaça de convertir Catalunya en un país irreconeixible, de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble.

Que Aena, l’empresa que gestiona el Prat, tingui previst un pla milionari per construir un complex hoteler i residencial al voltant de l'aeroport no ajuda a dissipar aquests dubtes. Aena està participada per l'Estat (no per la Generalitat) però cotitza en borsa i necessita beneficis. Necessita que el Prat continuï salvant el seu compte de resultats (segons dades del govern català, l’aeroport barceloní aporta el 55% dels beneficis d’Aena, tot i que Iberia té la base a Barajas, on fa arribar tots els seus vols de llarg radi). Que en un estat que es diu autonòmic la gestió aeroportuària estigui centralitzada és una anomalia, i converteix la qüestió del Prat en un problema polític.

En resum, potser molts no estaríem en contra de l'ampliació del Prat si això no formés part d’unes polítiques públiques que semblen orientades al creixement sense fre, a les xifres macroeconòmiques que menys tenen a veure amb la sensació de fatiga, de precarietat i de recança que molts catalans senten veient l'evolució recent del seu país.

Toni Soler

21/06/2025

pac 186 Quins frescos - Sixena

 

El president de l’Aragó​ (PP) ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s'executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar​...

Si jo fos directora del MNAC els diria que desmuntessin el museu, el Palau Nacional, vaja, totxo a totxo i pedra a pedra, i se l'emportessin, amb els frescos inclosos, que ja no ve d'aquí. Fins i tot els proposaria de crear un passadís des de l’Aragó fins a Montjuïc, com un canal, que fos territori aragonès per tal de visitar els frescos sense que haguessin de trepitjar terra catalana. Però si jo fos tècnica del MNAC diria que no els toco i que els desmunti qui se'ls vulgui emportar. A cops de pic i pala, si cal. I ja ho retransmetríem per televisió, que seria un espectacle ben bonic, que qui dia passa any empeny i tal dia farà un any. Mentrestant, i per si de cas, tinc pendent d’anar-los a veure per últim cop. Van ser salvats de la guerra. Moriran en pau.

Empar Moliner, 28.6.2025

pac 185 Quant han cobrat els exdiputats de l'atur del Parlament?

 

Els diputats del Parlament de Catalunya no tenen dret a atur quan finalitzen el mandat. Per evitar que es quedin sense cap ingrés quan deixen la cambra, el Parlament ha establert un sistema d'indemnitzacions que es calcula segons el temps que han ocupat l'escó i el sou que cobraven d'acord amb el seu càrrec. La finalitat d'aquestes indemnitzacions és promoure "la reinserció laboral" dels exdiputats: només les poden cobrar mentre no tinguin altres ingressos, i no se'ls hi reconeix en aquells casos en què tinguin "dret a reincorporar-se a una activitat pública o privada de la qual s’estigui en excedència​"...

Dels 29 exdiputats de l'última legislatura que van sol·licitar cobrar aquest atur, cinc van arribar a cobrar més de 4.000 euros al mes; dos, més de 4.500; un, més de 5.000; tres, més de 6.000 i una, uns 7.000 en alguns dels mesos. Són xifres que estan molt lluny del que pot percebre un ciutadà en situació d'atur —el màxim, en cas de superar la cotització de 2.550 euros, és de 1.200 euros per a les persones sense fills; de 1.400 per als que en tenen un i de 1.575 si se'n tenen dos o més. La resta de diputats van cobrar 3.000 euros o menys, tots en un període de temps inferior a un mes. El 2015 ja es va canviar la norma per establir un topall mensual i evitar que, com va passar sota el mandat d'Ernest Benach, cobressin les quanties íntegres en plegar. En el cas de l'expresident de la cambra, per exemple, i dos membres més de la mesa, van cobrar entre 120.000 i 170.000 euros quan van marxar...

Martina Alcobendas, 28.6.2025

pac 184 Tenim una feina a fer

 el cas dels catalans, com se'n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

El primer deure és oblidar el 2017 i fer un inventari de forces i febleses. El següent és buscar i fer créixer una fornada de dirigents polítics i ciutadans que rellevi aquells que ja no hi són o els que ja no ens són útils. I aquí no parlo només de lideratges, sinó de formar una classe política menys mediocre que l'actual...

El segon deure és fortificar la identitat catalana. Això sonarà supremacista, però només als veritables supremacistes... La comunitat nacional s’ha d’enfortir pel bé del país, però també perquè des de la fortalesa i l'excel·lència serem més capaços d’interactuar amb la resta del país, amb totes les expressions de la seva pluralitat, si són amistoses; o de confrontar-les, si són hostils. Això demana militància i agitació, sens dubte, però sobretot una feina sistemàtica de reforç i consolidació de la realitat catalana...

I algú dirà: ja ho vam intentar i vam punxar. I és cert. Per tant, ho hem de fer diferent i millor. Qui ho faci haurà de ser més llest, més agosarat quan toqui i més astut. Haurà de saber quan i on calen un milió de persones, i quan i on en calen tres-centes, o tres mil. Haurà de saber treballar i agitar el vesper, al mateix temps...

Toni Soler

28/06/2025