pac 186 Quins frescos - Sixena

 

El president de l’Aragó​ (PP) ha dit aquestes paraules sobre les obres de Sixena: “La sentència s'executarà de grat o per força”. Deunidó, la frase que ha deixat anar​...

Si jo fos directora del MNAC els diria que desmuntessin el museu, el Palau Nacional, vaja, totxo a totxo i pedra a pedra, i se l'emportessin, amb els frescos inclosos, que ja no ve d'aquí. Fins i tot els proposaria de crear un passadís des de l’Aragó fins a Montjuïc, com un canal, que fos territori aragonès per tal de visitar els frescos sense que haguessin de trepitjar terra catalana. Però si jo fos tècnica del MNAC diria que no els toco i que els desmunti qui se'ls vulgui emportar. A cops de pic i pala, si cal. I ja ho retransmetríem per televisió, que seria un espectacle ben bonic, que qui dia passa any empeny i tal dia farà un any. Mentrestant, i per si de cas, tinc pendent d’anar-los a veure per últim cop. Van ser salvats de la guerra. Moriran en pau.

Empar Moliner, 28.6.2025

pac 185 Quant han cobrat els exdiputats de l'atur del Parlament?

 

Els diputats del Parlament de Catalunya no tenen dret a atur quan finalitzen el mandat. Per evitar que es quedin sense cap ingrés quan deixen la cambra, el Parlament ha establert un sistema d'indemnitzacions que es calcula segons el temps que han ocupat l'escó i el sou que cobraven d'acord amb el seu càrrec. La finalitat d'aquestes indemnitzacions és promoure "la reinserció laboral" dels exdiputats: només les poden cobrar mentre no tinguin altres ingressos, i no se'ls hi reconeix en aquells casos en què tinguin "dret a reincorporar-se a una activitat pública o privada de la qual s’estigui en excedència​"...

Dels 29 exdiputats de l'última legislatura que van sol·licitar cobrar aquest atur, cinc van arribar a cobrar més de 4.000 euros al mes; dos, més de 4.500; un, més de 5.000; tres, més de 6.000 i una, uns 7.000 en alguns dels mesos. Són xifres que estan molt lluny del que pot percebre un ciutadà en situació d'atur —el màxim, en cas de superar la cotització de 2.550 euros, és de 1.200 euros per a les persones sense fills; de 1.400 per als que en tenen un i de 1.575 si se'n tenen dos o més. La resta de diputats van cobrar 3.000 euros o menys, tots en un període de temps inferior a un mes. El 2015 ja es va canviar la norma per establir un topall mensual i evitar que, com va passar sota el mandat d'Ernest Benach, cobressin les quanties íntegres en plegar. En el cas de l'expresident de la cambra, per exemple, i dos membres més de la mesa, van cobrar entre 120.000 i 170.000 euros quan van marxar...

Martina Alcobendas, 28.6.2025

pac 184 Tenim una feina a fer

 el cas dels catalans, com se'n deia al segle XVIII, continua ben vigent malgrat que el PSOE proclami que el conflicte conegut com el Procés es pot donar per tancat. El Procés no estarà tancat fins que l’amnistia s’hagi aplicat a tothom. Però el que és segur és que el conflicte roman, i els qui ho creiem tenim deures per fer.

El primer deure és oblidar el 2017 i fer un inventari de forces i febleses. El següent és buscar i fer créixer una fornada de dirigents polítics i ciutadans que rellevi aquells que ja no hi són o els que ja no ens són útils. I aquí no parlo només de lideratges, sinó de formar una classe política menys mediocre que l'actual...

El segon deure és fortificar la identitat catalana. Això sonarà supremacista, però només als veritables supremacistes... La comunitat nacional s’ha d’enfortir pel bé del país, però també perquè des de la fortalesa i l'excel·lència serem més capaços d’interactuar amb la resta del país, amb totes les expressions de la seva pluralitat, si són amistoses; o de confrontar-les, si són hostils. Això demana militància i agitació, sens dubte, però sobretot una feina sistemàtica de reforç i consolidació de la realitat catalana...

I algú dirà: ja ho vam intentar i vam punxar. I és cert. Per tant, ho hem de fer diferent i millor. Qui ho faci haurà de ser més llest, més agosarat quan toqui i més astut. Haurà de saber quan i on calen un milió de persones, i quan i on en calen tres-centes, o tres mil. Haurà de saber treballar i agitar el vesper, al mateix temps...

Toni Soler

28/06/2025

pac 183 No estimar és gairebé un crim

 

​Les manifestacions de l'amor són diverses i a vegades fins i tot contradictòries. No és el mateix l'amor propi que l'amor a l'altre, encara que sense el primer el segon probablement s’esmortiria en un no res.

No estimar-se un mateix és gairebé un suïcidi, perquè ens obliga a carregar amb nosaltres un pes sense cap valor positiu. És com collportar una andròmina. És obvi que som molt més suportables per a nosaltres mateixos si ens estimem que si ens abominem, si ens avorrim ​... Qui no sap estimar-se a si mateix, difícilment podrà contribuir al bé dels altres. L'amistat és la reciprocitat de la filautia (que és com els grecs en deien a l'amor propi). Els amics, diguem-ho així, són els bocins de la nostra ànima que tenim repartits pel món i el fan més habitable...

Com que ens movem entre equilibris delicats és fàcil caure o en l'excés o en el defecte. Però això, caminar en la corda fluixa, és propi dels éssers humans: som equilibristes morals amb vertigen. Si un cert amor propi és bo, i fins i tot imprescindible per portar una vida bona, un excés d'amor propi és perjudicial perquè ens impedeix estimar els altres i ens clausura en la presó de la nostra intimitat...

Sant Agustí creu que l'amor egoista, que és com el càncer de la filautia, és pervers perquè traeix i fa estèril la mateixa essència de l'amor, que és fer sortir de si a qui estima per anar a la trobada de la seva persona estimada. El que el cristianisme anomena pecat no és cap altra cosa que aquesta perversió de l'amor,...

L'amor és l'estranyíssima convicció que hi ha en aquest món algú més real que nosaltres mateixos, que posseeix tanta realitat que no ens cansem de guaitar-la i que, quan ens manca, ens manca un món. No estimar és gairebé un crim.

Gregorio Luri​​ 04/07/2025

pac 182 Amor callat

 

El programa anomenat Cita bestial que ara emet TV3 cada dimecres explica alguna cosa més que la necessitat que els gossos abandonats siguin adoptats per persones que en volen tenir un. Els visitants dels establiments corresponents fan un gran favor als animals mateixos i, de passada, a les protectores d'animals.​.. Però hi ha una cosa nova: s’hi veu que els protagonistes humans vessen en els animals un grau d’afecte, d’amor fins i tot, que és correspost pels gossos d'una manera que no sempre es troba en les relacions amoroses entre humans. Això sí: encara que els gossos entenen -diuen- fins a dos-cents missatges, no són capaços de respondre a les preguntes o declaracions d'amor dels seus amos amb el mateix llenguatge que posseïm els humans.

Així arribem al final del raonament: la comunicació entre “persones humanes” no és tan eficaç com sembla. Moltes parelles, de la mena que sigui, funden una convivència sense posseir la capacitat de raonar a fons, és a dir, d’en-raonar; i per aquesta (manca de) raó, les parelles es desfan amb la mateixa facilitat que es van fer. És com dir que la humanitat sembla haver renunciat a un amor eloqüent, més basat en el llenguatge o el diàleg que en les sensacions o el plaer...

Però com que sembla que el llenguatge ja serveix solament per crear malentesos i disputes entre els éssers parlants, molta gent ha decidit que, atès que les paraules ja no fan el servei que podrien fer, és millor tenir a la vida un amor segur, encara que sigui callat i amb quatre potes.

Jordi Llovet

04/07/2025

pac 181 El català: estem tan malament?

El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure'ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Deixem que els joves (o no tan joves) escriptors, els periodistes i cineastes, els mestres i científics i polítics demostrin la vitalitat de la llengua, que li insuflin aires renovats i connectin amb el gran públic amb naturalitat i sense renunciar a la qualitat. Deixem que ens sorprenguin, que generin empatia i adhesions. Donem una nova oportunitat al català, una renovada il·lusió. És possible. I sobretot és desitjable.​..

Ignasi Aragay, 5.7.2025

 

pac 180 El monstre. Trump: un ego putrefacte

 

L​'egopolítica mana.​.. Tothom s’exhibeix​... l​'ego convertit en mercaderia.​.. Les ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics... El gregarisme de les masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic, superlati​u...

En aquest ball infinit d’egos hi ha lloc per a tothom... La competició és ferotge i addictiva. I el podi, extremadament volàtil, com una fira de les vanitats efímeres. Ara hi sóc, ara no hi sóc. Per mantenir-se, cal extremar-se, cridar més fort, despullar tota l’ànima, reinventar-se ni que sigui traint-se: el que compta és la confiança absoluta en tu mateix, la contorsió sense límits. El missatge és secundari, l'important és la construcció del jo total i emocional, més enllà de coherències i raons, un jo educat des del bressol per regnar amb la gràcia dels seus gestos i ocurrències. Un jo volàtil...hem elevat l’ego a un tron absolut.

Durant segles, per no dir mil·lennis, sobresortien els més hàbils, intel·ligents o agosarats, uns pocs escollits. Avui el triomf està a l'abast d'un clic, d'un mem, d'un cop de sort que tothom busca afanyosament. S'ha democratitzat l'èxit. S'ha banalitzat la fama. Els savis passen desapercebuts, els necis ocupen els altars. Una mala imatge ben treballada val més que mil sàvies paraules. Que parlin de mi encara que sigui bé.

Trump encarna aquest poderós exhibicionisme. Pot fer-se tant la víctima com el milhomes. Viu patològicament com una estrella tertuliana de plató, vomitant la seva opinionitis histriònica, fent servir el gran poder polític i militar de què disposa amb la frivolitat d’un adolescent malcarat. Sintetitza a la perfecció l’egocèntric i insubstancial món d'avui... Sense els seus amadíssims enemics, Trump no seria res. Necessita afirmar-se a la contra perquè, més enllà del seu teatre narcisista i menyspreador, té poc o res a oferir. La seva mercaderia és ell i ell és una ganyota moralment putrefacta...

Ignasi Aragay​​  04/07/2025