pac 296 Franco, el mediocre 2ª part

 

Fontana també desmunta el mite de la suposadament hàbil relació amb Hitler. "Franco no va ser neutral" durant la Segona Guerra Mundial i no va ser "ni astut ni prudent". "Era prou estúpid per estar cegament convençut que els alemanys havien de guanyar la guerra". El Generalísimo sí que volia entrar en combat amb els nazis, i si, més enllà de la testimonial División Azul, no ho va fer, "va ser perquè Hitler no va considerar que valgués la pena". Va sobreviure a la derrota nazi "a canvi de condemnar el país a l'aïllament i de deixar-lo al marge dels ajuts donats als països de l'Europa occidental" (pla Marshall). És a dir, mantenir-se al poder a costa de la misèria general dels espanyols.   I a força de repressió i revenja: Fontana xifra els executats pel franquisme entre 1936 i 1944 en una forquilla que va de 150.000 a 300.000 persones. Una barbaritat... Queipo de Llano havia proposat fer desaparèixer del diccionari les paraules "perdó" i "amnistia". Una tètrica ombra que encara ressona en l’actualitat, oi?...  "A les presons es fabricaven maletes, mobles, joguines, aparells de ràdio, etc. Fins a dates molt avançades, El Corte Inglés venia confeccions fetes a les presons de dones..." Qui més es va enriquir? Catalunya, Barcelona. Sobre l’alcalde Porcioles, el qual el maragallisme va voler rehabilitar, Fontana apunta que la seva notaria va concentrar els negocis immobiliaris de la capital... "Quan es va haver de retirar de la política municipal, l’exalcalde era un dels deu homes més rics d'Espanya". Ni la seva figura ni el seu programa... van evitar que Catalunya seguís sent tractada des de Madrid com un problema, "el problema catalán". Tampoc en això ha variat gaire la perspectiva...

Per acabar, doncs, el fracàs econòmic: l’autarquia no va ser "solament la conseqüència obligada de l’aïllament del règim, sinó una actuació deliberada i profundament equivocada"... Manava l’economia negra (l’estraperlo). Només s’exportaven taronges... El 1935 Espanya tenia un desenvolupament industrial equiparable al d'Itàlia, Noruega o Finlàndia. Fins al 1959, amb els tecnòcrates de l’Opus, no es va començar a remuntar amb el turisme, les divises dels immigrants i l'entrada de capital estranger. És l’etapa final marcada pel sis-cents, la rentadora i el televisor. S’havien perdut dues dècades,...

Tot això va ser el franquisme, segons Fontana. Tot això és el que blanqueja Vox. Una dictadura basada en la violència, l'odi, la mediocritat i la corrupció.

Ignasi Aragay 20/02/2026

pac 295 Franco, el mediocre 1ª part

 

​... val la pena explicar exactament​ què va ser la dictadura​? Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període.​..

D’entrada, uns apunts biogràfics. Començant per una família en què "tots els germans compartien l’odi cap al pare", que va abandonar dona i fills per instal·lar-se a Madrid amb una altra. De gran, "va manifestar sovint el menyspreu pel seu fill totpoderós". Quan el 1942 va caure greument malalt, Franco ni el va anar a veure. I què dir del matrimoni amb Carmen Polo, la Collares? Fontana repassa els dubtes raonables de l’embaràs. Ningú la va veure mai prenyada. I les dates no quadren. "Aquests dubtes lliguen amb la manca total de referències sexuals" en els escrits de Franco. Deixem-ho aquí. Misèries ocultes. Anem a la miserable cosa militar i política.

Com va progressar aquell oficial obscur a qui els companys d’acadèmia deien Francisquito –feia 1,64 d’estatura–? Doncs amb la legió al Marroc, on la norma era la brutalitat i la crueltat...

El Caudillo, quina ideologia tenia? "No hi ha res de feixisme en ell. No se sap que mai hagi llegit Mussolini ni Hitler, ni mai va incloure res similar en referències doctrinals. Darrere la seva visió de la història d’Espanya hi ha les mateixes idees comunes a l’integrisme espanyolista, arran de la pèrdua de les colònies de 1898. Es tracta d'un programa de renacionalització que exigeix eliminar la dissidència de Catalunya i una expansió imperial amb tres punts: recuperació de Gibraltar, annexió de Portugal i, sobretot, compensació de l’imperi perdut a Amèrica amb un nou imperi africà que ha d’abraçar el Marroc i l’Oranesat".

L’autèntic programa polític franquista era desfer "el reformisme republicà" democràtic... El mètode? La violència –en això sí que imita la modernitat feixista–, que, segons Fontana, no va ser "un accident de la presa de poder, sinó una mesura política estable". I el suport d'una Església ultra que controlava l'educació i la moralitat, bastió d'un règim nacionalcatòlic...

Ignasi Aragay​  20/02/2026

pac 294 Com preparar-se per a una nova apagada?

 

Per què els mòbils deixen de funcionar?​ El motiu principal és senzill: encara que el telèfon tingui bateria, les antenes i emplaçaments que proporcionen cobertura funcionen amb electricitat. Sense corrent, aquestes infraestructures deixen de transmetre.

Per què tampoc tinc internet a casa?​ A més de la desconnexió als mòbils, la majoria dels ciutadans també es van quedar sense wifi, que és la manera col·loquial de referir-se a la connexió domèstica a internet. En realitat, les línies de fibra òptica sí que continuaven funcionant, perquè els centres de dades de les operadores es mantenien actius gràcies als generadors de reserva. El que va caure amb l'apagada són els mòdems i encaminadors de llars i oficines, ja que necessiten electricitat per funcionar.​

Plaques solars: per què no funcionen durant les apagades?​ Molts ciutadans que han invertit en instal·lacions fotovoltaiques s'han sorprès en descobrir que, malgrat disposar de plaques i ser ple dia, es queden igualment sense electricitat durant una apagada.

L'explicació rau en el tipus d'instal·lació: la majoria són del tipus bàsic, compostes únicament per captadors a la teulada i un inversor que gestiona el trànsit d'energia, abocant l'excedent a la xarxa i rebent-ne quan en cal més. El problema és que l'inversor requereix corrent altern de la xarxa per funcionar i no pot utilitzar directament la contínua que produeixen les plaques.

L'única manera d'aconseguir independència de la xarxa elèctrica és complementar la instal·lació amb dos elements crucials: bateries per emmagatzemar l'energia generada però no consumida, i un mòdul d'aïllament que permeti independitzar la instal·lació en cas d'apagada. El principal inconvenient és que aquests components poden arribar a duplicar el cost total del sistema.

​...

Albert Cuesta​ 01/05/2025

pac 293 Fins als collons de tots nosaltres

 

En un país que va malament, amb un govern de la Generalitat que està en minoria i amb massa fronts oberts, es podria pensar que el sobiranisme català té una finestra d'oportunitat per recuperar el protagonisme i elevar el nivell d’ambició nacional. En canvi, els partits que van protagonitzar el Procés –Junts i ERC– competeixen en el seu propi ring, en una bombolla que només interessa als seus dirigents, i deixant de banda l’interès nacional​...

Sempre he pensat que Junts i ERC són dos partits massa consolidats perquè el sobiranisme en prescindeixi. Però arriba un moment en què és lícit preguntar-se si aquestes baralles de parvulari, que s’arrosseguen des de fa una dècada, no són un gran obstacle –per no dir el principal obstacle– per a un sobiranisme que a nivell social i popular mostra molta més maduresa que els seus representants polítics. Podríem dir, com Estanislau Figueras el 1873, que estem fins als collons de tots nosaltres. Si aquesta guerra civil continua (i continuarà mentre cap dels dos partits sigui capaç de menjar-se l'altre), potser algun dia caldrà fer un pensament. Perquè els partits només són eines, i en qualsevol ofici les eines inútils o es reparen o van a la brossa.

Toni Soler

02/05/2026

pac 292 El feixisme com a qüestió sentimental

 

El feixisme és una qüestió sentimental. Sorgeix, sobretot, de certs sentiments masculins. Se li poden buscar causes econòmiques, socials i culturals, però es tracta fonamentalment de l'expressió col·lectiva d'una sèrie de frustracions personals.​..

 Jo no tinc dubtes, encara que tampoc proves concloents, pel que fa a l'arrel sentimental de moviments contemporanis bastant equiparables al feixisme: es tracta d'una reacció masculina, tan emotiva com difícilment expressable, davant del progrés històric de la dona.

 Si la lluita contra l'esclavisme va ser la gran causa justa en els segles XVIII i XIX, els segles XX i XXI han de definir-se per la lenta però inexorable destrucció del patriarcat. Per a un bon nombre d'homes, especialment els joves (els més actius i sovint els més desorientats), la contrarevolució masclista mostra un atractiu inefable...

"Els professors estan nerviosos perquè les merdes progres tenen resposta. Els nanos ja no s'empassen el feminisme exacerbat, ni la memòria històrica que ens diu què hem de pensar sobre el nostre passat, ni tots els mantres d'esquerres. La dreta és el nou punk". El franquisme en temps de Trump, Francesc-Marc Álvaro cita aquesta frase de Santiago Abascal.

Ai, el "feminisme exacerbat". Si hi afegeixen la nostàlgia (majoritàriament masculina també) per un passat idealitzat en què la condició masculina dominava una societat jeràrquica, homogènia (és a dir, blanca) i en general "pura", ja tenen explicació per als nous moviments més o menys feixistes.

A més de l'ensomni nostàlgic, gran part de l'atractiu de Trump per a la seva gent és la vociferació, l'insult, l'amenaça. És a dir, la forma més caricaturalment masculina de fer política. Es pot afirmar el mateix de Javier Milei. O de Santiago Abascal. O de Vladímir Putin. Com podia afirmar-se de Hitler o Mussolini. Són, totes, expressions ridícules de "virilitat".

No minimitzo l'impacte de les migracions massives, un fenomen contemporani l'impacte emocional del qual (i social, però en grau més baix) és comparable al del feminisme. En qualsevol cas, notin la resposta dels nous feixismes: tornar al passat (suposadament feliç)...

Enric González​ 02/05/2026

pac 291 La batalla de la nostra vida

 

​... detecto al meu voltant una progressiva presa de consciència lingüística. És un sentiment que traspua neguit, però també convenciment. La situació d'emergència que viu el català ha contribuït a visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix com a comunitat. I d'això no se n’adonen només els catalanoparlants, sinó també molts nouvinguts que, amb independència de la seva opció idiomàtica, estimen el país i volen que continuï essent el que és. Hem de ser prou llestos per destriar, d'entre els enemics, aquests possibles aliats. I ser inflexibles amb la resta.​..

La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida. La generació dels meus pares tenia el repte de recuperar la democràcia i l'autonomia, i se'n va sortir. La meva generació va doblar l'aposta amb el procés independentista, i no va tenir el mateix èxit. I la lluita per la llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un desafiament titànic i amarat d'història, perquè en aquest país s'hi parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha forjat com a territori i com a país.

La conservació –i l’expansió– del català és un repte tant o més difícil que les lluites polítiques precedents, perquè implica un compromís personal, diari, tenaç. No només dels que mantenen el català, sinó dels que, tard o d’hora, s’hi hauran d’incorporar. Tot depèn de la fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre entorn. Aquest objectiu ens porta a una sola conclusió lògica: necessitem un estat propi...

Deia Lluís Companys que totes les causes nobles tenen defensors arreu del món, però Catalunya només ens té a nosaltres.​.. Pensem que és un privilegi que ens hagi tocat estar vius per lluitar en nom del català en la seva hora més difícil.

Toni Soler​ ​ 25/04/2026

pac 290 L'institut públic ha castellanitzat els meus fills

 

Molts col·legues meus defensen de manera aferrissada el model actual i jo fins fa poc encara creia que era la millor opció perquè només es tractava de desplegar amb convicció i valentia la llei que ja teníem. Però ni abans ni després de les sentències no s'ha seguit una llei que en teoria prioritzava el català perquè, en tots aquests anys, a les aules s'han fet infinites interaccions en castellà que s’haurien d’haver fet en català. I això ha estat així perquè ningú ho ha controlat, i encara menys penalitzat. Es pot afirmar, doncs, que no ens calen sentències en detriment del català perquè el català ja s’ha retallat tot solet amb múltiples col·laboradors, actius i passius.

Els darrers anys he vist com el pas per l'institut públic ha castellanitzat completament els meus fills​... No és ni molt menys un cas aïllat i, per tant, la meva preocupació rau en el fet que hem arribat al punt que l’escola catalana està aconseguint justament el contrari del que pretenia als anys vuitanta.

A l’institut on treballo, i no és excepció, tots els alumnes parlen en castellà entre ells, també al carrer, indistintament de la llengua que parlin els seus pares. La raó és complexa, però hi ha factors clarament determinants: la poca integració a la realitat lingüística catalana dels fills i nets de nouvinguts d'origen espanyol, i l’arribada d’un gruix molt nombrós de nouvinguts d'arreu del món (molts d'ells amb el castellà com a llengua inicial) que amb un marge molt curt de temps no s'han pogut integrar en la catalanitat i, per tant, ho han fet en castellà com a llengua franca. També, lamentablement, ens ha perjudicat la tebiesa (almenys a la pràctica) en defensar políticament la idea integradora del català com a llengua dels que volen viure a Catalunya.

​... Si cau aquesta generació de catalanoparlants, perdem el futur. Necessitem joves que donin relleu al català de manera natural, que se'n sentin orgullosos i que l’utilitzin en tots els àmbits de la vida. El més irònic seria, n’estic segur, que la majoria de les famílies, de diferents orígens i llengües, triarien preferentment l’opció del català. Perquè, per molt que no ho vulguin alguns, la llengua idiosincràtica de Catalunya és la millor per acollir, integrar, prosperar, estimar la terra i aixecar el país.

Xavier Gual​​ 29/04/2026