pac 292 El feixisme com a qüestió sentimental

 

El feixisme és una qüestió sentimental. Sorgeix, sobretot, de certs sentiments masculins. Se li poden buscar causes econòmiques, socials i culturals, però es tracta fonamentalment de l'expressió col·lectiva d'una sèrie de frustracions personals.​..

 Jo no tinc dubtes, encara que tampoc proves concloents, pel que fa a l'arrel sentimental de moviments contemporanis bastant equiparables al feixisme: es tracta d'una reacció masculina, tan emotiva com difícilment expressable, davant del progrés històric de la dona.

 Si la lluita contra l'esclavisme va ser la gran causa justa en els segles XVIII i XIX, els segles XX i XXI han de definir-se per la lenta però inexorable destrucció del patriarcat. Per a un bon nombre d'homes, especialment els joves (els més actius i sovint els més desorientats), la contrarevolució masclista mostra un atractiu inefable...

"Els professors estan nerviosos perquè les merdes progres tenen resposta. Els nanos ja no s'empassen el feminisme exacerbat, ni la memòria històrica que ens diu què hem de pensar sobre el nostre passat, ni tots els mantres d'esquerres. La dreta és el nou punk". El franquisme en temps de Trump, Francesc-Marc Álvaro cita aquesta frase de Santiago Abascal.

Ai, el "feminisme exacerbat". Si hi afegeixen la nostàlgia (majoritàriament masculina també) per un passat idealitzat en què la condició masculina dominava una societat jeràrquica, homogènia (és a dir, blanca) i en general "pura", ja tenen explicació per als nous moviments més o menys feixistes.

A més de l'ensomni nostàlgic, gran part de l'atractiu de Trump per a la seva gent és la vociferació, l'insult, l'amenaça. És a dir, la forma més caricaturalment masculina de fer política. Es pot afirmar el mateix de Javier Milei. O de Santiago Abascal. O de Vladímir Putin. Com podia afirmar-se de Hitler o Mussolini. Són, totes, expressions ridícules de "virilitat".

No minimitzo l'impacte de les migracions massives, un fenomen contemporani l'impacte emocional del qual (i social, però en grau més baix) és comparable al del feminisme. En qualsevol cas, notin la resposta dels nous feixismes: tornar al passat (suposadament feliç)...

Enric González​ 02/05/2026

pac 291 La batalla de la nostra vida

 

​... detecto al meu voltant una progressiva presa de consciència lingüística. És un sentiment que traspua neguit, però també convenciment. La situació d'emergència que viu el català ha contribuït a visualitzar els riscos d’un model econòmic, polític i cultural que, de forma gradual però constant, ens desarrela, ens dilueix i ens empobreix com a comunitat. I d'això no se n’adonen només els catalanoparlants, sinó també molts nouvinguts que, amb independència de la seva opció idiomàtica, estimen el país i volen que continuï essent el que és. Hem de ser prou llestos per destriar, d'entre els enemics, aquests possibles aliats. I ser inflexibles amb la resta.​..

La llengua ha de ser la batalla de la nostra vida. La generació dels meus pares tenia el repte de recuperar la democràcia i l'autonomia, i se'n va sortir. La meva generació va doblar l'aposta amb el procés independentista, i no va tenir el mateix èxit. I la lluita per la llengua serà el gran repte de les noves fornades de ciutadans. Un desafiament titànic i amarat d'història, perquè en aquest país s'hi parla català des de fa un mil·lenni, i ha estat la llengua la que ens ha forjat com a territori i com a país.

La conservació –i l’expansió– del català és un repte tant o més difícil que les lluites polítiques precedents, perquè implica un compromís personal, diari, tenaç. No només dels que mantenen el català, sinó dels que, tard o d’hora, s’hi hauran d’incorporar. Tot depèn de la fermesa dels uns, l’empatia dels altres, i d’unes polítiques tan exigents amb la llengua pròpia com ho són en tots els països del nostre entorn. Aquest objectiu ens porta a una sola conclusió lògica: necessitem un estat propi...

Deia Lluís Companys que totes les causes nobles tenen defensors arreu del món, però Catalunya només ens té a nosaltres.​.. Pensem que és un privilegi que ens hagi tocat estar vius per lluitar en nom del català en la seva hora més difícil.

Toni Soler​ ​ 25/04/2026

pac 290 L'institut públic ha castellanitzat els meus fills

 

Molts col·legues meus defensen de manera aferrissada el model actual i jo fins fa poc encara creia que era la millor opció perquè només es tractava de desplegar amb convicció i valentia la llei que ja teníem. Però ni abans ni després de les sentències no s'ha seguit una llei que en teoria prioritzava el català perquè, en tots aquests anys, a les aules s'han fet infinites interaccions en castellà que s’haurien d’haver fet en català. I això ha estat així perquè ningú ho ha controlat, i encara menys penalitzat. Es pot afirmar, doncs, que no ens calen sentències en detriment del català perquè el català ja s’ha retallat tot solet amb múltiples col·laboradors, actius i passius.

Els darrers anys he vist com el pas per l'institut públic ha castellanitzat completament els meus fills​... No és ni molt menys un cas aïllat i, per tant, la meva preocupació rau en el fet que hem arribat al punt que l’escola catalana està aconseguint justament el contrari del que pretenia als anys vuitanta.

A l’institut on treballo, i no és excepció, tots els alumnes parlen en castellà entre ells, també al carrer, indistintament de la llengua que parlin els seus pares. La raó és complexa, però hi ha factors clarament determinants: la poca integració a la realitat lingüística catalana dels fills i nets de nouvinguts d'origen espanyol, i l’arribada d’un gruix molt nombrós de nouvinguts d'arreu del món (molts d'ells amb el castellà com a llengua inicial) que amb un marge molt curt de temps no s'han pogut integrar en la catalanitat i, per tant, ho han fet en castellà com a llengua franca. També, lamentablement, ens ha perjudicat la tebiesa (almenys a la pràctica) en defensar políticament la idea integradora del català com a llengua dels que volen viure a Catalunya.

​... Si cau aquesta generació de catalanoparlants, perdem el futur. Necessitem joves que donin relleu al català de manera natural, que se'n sentin orgullosos i que l’utilitzin en tots els àmbits de la vida. El més irònic seria, n’estic segur, que la majoria de les famílies, de diferents orígens i llengües, triarien preferentment l’opció del català. Perquè, per molt que no ho vulguin alguns, la llengua idiosincràtica de Catalunya és la millor per acollir, integrar, prosperar, estimar la terra i aixecar el país.

Xavier Gual​​ 29/04/2026

LliVre 44: SOBRE DÉU. PENSAR AMB SIMONE WEIL 2ª part

Extracte 2:

DESCREACIÓ

«No hi ha res en nosaltres que Déu pugui estimar excepte aquest consentiment, el de retirar-nos per deixar-lo passar»

Entre les causes estructurals de la crisi de la religió es troba l’engegantiment del jo... Retem culte al jo, celebrem la missa del jo... El jo, que és sorollós, manté Déu allunyat de nosaltres... pàg. 45

La voluntat d’apropiar-nos de les coses destrueix la bellesa. Pàg. 47

No devem l’alegria al futur ni tampoc al passat. El moment present és l’alegria. Quan ens fonem completament en l’instant, en el tancar i obrir d’ulls, i no mirem enrere ni endavant, coneixem l’eternitat, és a dir, l’alegria pura. Pàg. 49

«El que és bell conté l’instantani i l’etern» pàg. 50

Déu no és autoritari, no s’ensenyoreix. Ell és amor. Qui l’obeeix, qui per amor a Déu renuncia al seu jo, esdevé diví ell mateix. Pàg. 51

BUIT

El Déu dels cristians és un Déu sobrenatural. No és un Déu del poder o de la venjança, sinó de l'amor. Pàg. 56

«És un amor personal i humà que és pur, i que duu dins seu un pressentiment i un reflex de l'amor diví. Això és l’amistat» pàg. 59

SILENCI

El capitalisme no estima el silenci... El soroll incrementa el capital. El silenci no produeix... La comunicació sorollosa tanca totes les portes al silenci... Només el silenci acosta l’esperit a la creació... pàg. 7

«La música més bella és aquella que atorga la màxima intensitat a un moment de silenci, que obliga l’oient a escoltar el silenci» pàg. 77

«Déu és la bellesa pura» pàg. 79

«En la bellesa hi ha quelcom d’irreductible. Inexpugnable a l’enteniment. Existència d’una altra cosa que no sóc jo» pàg. 82

«La bellesa és en realitat, com diu Plató, una encarnació de Déu... És la presència real de Déu en la matèria» És l’única de totes les propietats de Déu que està encarnada en l’univers. La visió del bell ens transmet la certesa que Déu existeix. El fet que existeixi la bellesa és una prova de Déu. Pàg. 83

DOLOR

Les reflexions de Weil sobre el dolor ens provoquen estranyesa. Avui en dia, ens caracteritza la ceguesa o una directa hostilitat en presència del dolor. Rebutgem tot forma de dolor... El dolor es considera una desgràcia que cal evitar a qualsevol preu... És imperatiu satisfer qualsevol necessitat i fer-ho al moment. Les esperes no poden provocar dolor... L'obligació de ser feliç dicta la vida... pàg. 100

INACTIVITAT

El consum fa de Déu un personatge sobrer. Pàg 108

La bellesa escapa a qualsevol forma d’eficiència i eficàcia. És una qualitat sense quantitat. És sobretot una cosa en que ens podem detenir. Pàg 110

Byung-Chul Han

 

LliVre 43: SOBRE DÉU. PENSAR AMB SIMONE WEIL 1ª part

 

Un assaig breu, profund i lluminós sobre com viure avui amb sentit.
Simone Weil és, en paraules de Byung-Chul Han, la figura intel·lectual més brillant del segle XX. En aquest assaig breu i visionari, el filòsof sud-coreà reinterpreta la seva obra com una brúixola ètica i espiritual per al nostre temps. Davant un món dominat pel rendiment, el consum i la hiperactivitat, Weil —i amb ella Han— ens convida a redescobrir el buit, el silenci, l'atenció i la transcendència com a formes de vida possibles i necessàries.
Amb un to íntim i meditatiu, Han recorre set conceptes fonamentals del pensament de Weil —atenció, des-creació, buit, silenci, bellesa, dolor i inactivitat— i els posa en diàleg amb les ferides contemporànies: la saturació digital, l’individualisme, la pèrdua de sentit, el col·lapse espiritual.
Weil ens condueix —ens sedueix, diu Han— cap a una altra realitat: una vida més lliure, més profunda, menys sotmesa al soroll i a l'eficiència. En temps de crisi, aquest llibre ofereix una forma de consol que no evita el dolor, sinó que l’abraça com a via d’elevació. Una lectura que calma, commou i transforma.

Extracte​ 1:

ATENCIÓ

La crisi de la religió al món d'avui no té a veure exclusivament amb el fet que uns determinats articles de la fe hagin esgotat la seva validesa, que ja no creguem en Déu, o que l'Església hagi anat perdent tot la credibilitat... és també una crisi de l’atenció. És una crisi del veure i del sentir. Pàg. 13

És veritable el que persevera. Pàg. 18

El Bé és indirecte, discret, reticent fins i tot, mentre que el Mal no para d’insistir. Així, és possible girar l'esquena al Bé i privar-lo de la nostra atenció. Si li dediquem prou atenció, però, caurem en el seu encanteri. El Mal es comporta de la manera contrària: ens sedueix, ens fa addictes. Només l’atenció el pot rebatre... El Bé uneix i reconcilia, mentre que el Mal separa i divideix... pàg. 19

L'atenció és espiritualitat... renunciem a aquesta part divina de l’ànima en favor de la seva part inferior, la natural, que guia la voluntat. Pàg. 21

Tant l’empatia com el respecte es fonamenten a ser atent envers l'altre. La societat s’embruteix quan l’atenció cap els altres es malmet. Condueix a un increment de la violència. Pàg. 25

Plató no diferencia el Bell del Bé. Quan contempla la bellesa, l’ànima se sent impel·lida a crear una cosa bona. Pàg. 29

L’amor envers els altres pressuposa una atenció creadora que fa visible l'invisible i que impulsa la no-existència cap a la existència. Pàg. 33

El capital... fa que l’espiritualitat degeneri en una tècnica per optimitzar-se un mateix o per rebaixar l'estrès. Ara ens trobem davant un consumisme espiritual.​ Amb el capitalisme se sotmet tot a la lògica del consum i de la producció. També l​'espiritualitat es posa al servei d'aquest sistema... El mindfulness és l'espiritualitat del règim neoliberal. Això exclou del tot la possibilitat d’espiritualitzar el treball en si mateix. Pàg. 36

Byung-Chul Han

pac 289 Molts turistes, a Barcelona

 

No és només el sol i la platja. Ni la gastronomia. Ni Gaudí. Barcelona també demostra ara el seu magnetisme als representants del progressisme mundial. Els ha convocat Pedro Sánchez, a qui no se li poden negar ni l’astúcia, ni el do del timing, fent que l'aura de líder anti trumpista internacional eclipsi la seva versió domèstica, molt més grisa i qüestionada. Si el tauler de joc és el món, estic amb Sánchez i contra Trump, que consti. Ho estic de totes totes (la tria no és tan difícil).​..

La qüestió catalana (que ocupava els grans titulars la passada dècada) ja no dóna problemes. La prova: Aquest cap de setmana de turisme progressista a Barcelona...  A Sánchez, fer-se veure a Barcelona li és molt útil, no només per evidenciar que hem tornat a la cleda, sinó també perquè la nostra és una ciutat molt més d'esquerres que Madrid (i que Espanya en conjunt). Barcelona és el gran refugi del PSOE, que se l'apropia, la desarrela, l’aïlla del seu rerepaís i la converteix en una capital alternativa. D'Espanya, esclar.... Per això totes aquestes cimeres fan ús oral i escrit de l’espanyol, ignorant la llengua pròpia i la llengua franca. Barcelona, no cal dir-ho, llueix divina, però és només un decorat. I la Generalitat, un convidat de pedra...

(El 1992) la independència era una entelèquia, gairebé com ara, però jugàvem a semblar un país, i Barcelona podia exercir de capital de Catalunya, i capital de la llengua catalana, perquè per a molts de nosaltres era força més que un decorat. Aquest cap de setmana els catalans som a l’epicentre de la política mundial, però ens han reservat el paper de majordoms i acomodadors...

Toni Soler​ 18/04/2026

pac 288 Orbán, Orriols, Abascal - 2ª part

 

Tota aquesta colla no senten curiositat per aproximar-se a altres cultures i realitats. Les diferències els generen urticària... Es rabegen en la puresa essencial, sense matisos, ahistòrica. Ignoren que les identitats es fan i es desfan, evolucionen, com també canviem les persones al llarg de la vida. Porten la identitat fins a l'absurd i la converteixen en arma llancívola. En fan una foto fixa, una trinxera: tant és així que arriben a convertir la identitat d’acollida en odiosa per als nouvinguts. La seva visió de la cultura i la història és una caricatura acientífica, ...

Les polítiques sectorials només els interessen per distorsionar la realitat dels ajuts socials proclamant, a força de retallades, la defensa contra un suposat exèrcit d’aprofitats. Educació? Sanitat? Habitatge? Mobilitat? Energia? Finances? Cultura? Medi ambient? En tot practiquen la política del culpable únic: els immigrants, sobretot si són musulmans. Amb això en tenen prou i de sobres per explicar tots els mals d’aquí i del món. Del seu petit món limitat i victimitzat.

Tot aquest garbuix ideològic i psicològic els condueix a l'odi i la ira com a sentiments de destrucció massiva. En les seves mans, tots, absolutament tots, acabaríem corrent perill... L'atractiu d’aquests partits és prometre't un boc expiatori en el qual desfogar-te projectant-hi les teves fòbies i frustracions. El que no diuen és que la seva dèria obsessiva provoca, com a reacció, que el que se sent agredit també agredeixi. Odi contra odi. Un país governat per Aliança o Vox seria una caòtica batalla campal. Estem avisats.

Ignasi Aragay 17/04/2026