pac 76 - Mayor Zaragoza al plató

​... Federico Mayor Zaragoza era un home ordre disconforme amb l’ordre mundial: “Tots mirem els informes PISA i oblidem que els fa l’OCDE, que és una organització econòmica. Estan molt bé, però diuen que tal nen ha de saber més anglès o matemàtiques. No, això no és educació. És capacitació. Un pot saber moltes matemàtiques i ser un maleducat total. Educar és aconseguir que cada persona es domini a si mateixa (com deia Giner de los Ríos) i sigui capaç de dissenyar el seu futur. Cada ésser humà és un creador. Això és ser educat”.​

Això va dir​ a l’entrevista que li vam fer a l’ARA el 2018. I va afegir: “Miri, els educats són els lliures i els responsables. Ara mateix som uns irresponsables. Hi ha 10 o 12 persones que tenen una riquesa tan gran com la meitat de la població mundial. No pot ser. Hem estat acceptant la inacceptable... Fins fa uns anys el 95% de la gent naixia, vivia i moria en 40 km quadrats. Érem obedients, silenciosos, temorosos. Però ara podem saber el que passa i expressar-nos. El silenci és un delicte, no podem callar”.

​Antoni Bassas, 21.12.2024

pac 75 - Capellans a la moda? El perquè de les casulles de Notre-Dame

... L'Església, al llarg del temps, ha estat terriblement hàbil en l'ús del poder semiòtic de la indumentària, per tal de mostrar poder i magnificència quan ha calgut i, paral·lelament, austeritat i respectabilitat moral quan s'ha requerit...

Davant de la potència estètica de l’Església, què va passar a Notre-Dame? Doncs que la voluntat de mostrar-se més oberts, moderns i pròxims va matar l'autoritat i el to imponent. La mateixa sensació de quan t’apareixen els pallassos Pallapupas als hospitals infantils, amb bates de metge però amb detalls de coloraines i nassos de pallasso, perquè els nens i les nenes oblidin la realitat i el dolor intrínsec del lloc on són. Però, en aquest cas, caldran més que colors i dissenys pop per oblidar el patiment tan profund que ha causat l'Església durant tants segles, ja que nosaltres estem lluny de ser infants amb la innocència i la credulitat intactes. Definitivament, l’Església catòlica, si vol mostrar-se més pròxima, divertida i oberta, no pot limitar-se a una renovació estètica, sinó més aviat a un sacseig profund i determinant de la seva estructura.

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.2024

 

pac 74 - Capellans a la moda?

Als religiosos, amb una vida entregada a l’espiritualitat i amb vots com la humilitat o la pobresa, no solem associar-los a fenòmens tan terrenals com la moda. Però és ben cert que, al llarg de la història, l’Església catòlica ha estat una de les institucions que han sabut emprar la moda d'una manera més magistral i efectiva.

L’especificitat de la indumentària eclesiàstica neix al segle IV, quan, arran del desenvolupament dels monestirs, van començar a vestir-se diferent de la societat civil. Per això, aquesta vestimenta conserva avui dia l'estètica de l'època, quan els pantalons encara no s’havien implantat en la moda masculina i la túnica en forma de T la duien tant homes com dones. La túnica, com a record dels seus orígens, és el punt de partida de la vestidura més essencial i ben dissenyada de la indumentària eclesiàstica, la sotana, fixada com a indumentària bàsica per infondre en els sacerdots un to imponent, seriós, senzill i auster. Unes línies molt bàsiques, majoritàriament de color negre i sense elements ornamentals per transmetre la renúncia als plaers materials i a la vanitat, en pro del món interior. Un color negre que, a més, es contraposa amb el blanc del coll, com a símbol de puresa de l’ànima.

Al revers de la moneda de la renúncia i l’austeritat sacerdotal trobem els alts càrrecs eclesiàstics, amb el desplegament estètic de tot el poder econòmic i polític de l'Església. Ornamentacions luxoses com puntes de coixí, pells o joieria unides a teixits d'alta qualitat i tints vermells i porpres –dels més cars, i per això reservats tradicionalment a alts dignataris– han vestit bisbes, cardenals i papes. De fet, la indumentària dels cardenals electes en els conclaves pot arribar als 6.000 euros.​..

Sílvia Rosés Castellsaguer, 15.12.12024

 

pac 73 - Cosa nostra

No som al 1714 ni al 1939, però la majoria del país, que durant la dècada de 2010 veia amb bons ulls una Catalunya més sobirana, viu el post-Procés amb un sentiment de derrota i de frustració, que s'ha escampat inevitablement perquè –sense ànim d’ofendre ningú– rere el moviment sobiranista, que va fer possible la gran mobilització de l​'1 d​'Octubre, hi havia la part més activa de la població, la més decidida, la més organitzada i la que més creia en el país. Aquelles cohorts de ciutadans que havien de construir la Catalunya sobirana, en gran part, formen ara una gran massa escèptica, que s'ha vist decebuda pels seus propis conciutadans (els que van rebutjar el referèndum i van aplaudir-ne la repressió), pels seus líders (que no van saber fer la part de feina que els tocava) i per la democràcia espanyola, que els va respondre amb violència i prou.​.. Mentrestant, el país va fent i als cenacles on no fa gaire es discutia apassionadament de política, ara es parla de com enfortir el país, de salvar el català de les amenaces enormes a què s'enfronta, de millorar la cultura, el teixit social, el territori, l'habitatge. Això és política, i tant; però no té molt a veure amb el menú que ens ofereixen uns partits catalans entotsolats, un govern autonòmic que només vol perpetuar-se a través de l’anestèsia col·lectiva i un Estat on la consciència democràtica és massa feble per enfrontar-se als poders fàctics... molts catalans han decidit, potser sense dir-ho en veu alta, que torna a ser el moment de deixar la política de banda i reprendre la vella doctrina de “fer país”, des de la base, esperant que arribin temps millors; nous lideratges, noves idees. Amb un Estat hostil i una Generalitat sedada, toca arremangar-se i assumir que, com ha passat gairebé sempre, el país és cosa nostra, de tots i de cadascú...

Toni Soler, 8.12.2024

 

pac 72 - Exhibir-se sexualment

Em mirava el programa First dates, que és un programa de “cites” reals​... Al programa tot sovint es fan petons amb llengua o xarrupades d’orella i balls eròtics esforçats i tristíssims.

Aquesta absència de privacitat a l'hora del sexe, que en realitat és molt primitiva (un animal no s’oculta, esclar, per a l'acte sexual), em sembla que és pròpia d’aquests temps que vivim. No us penseu que parlo com una vella escandalitzada. No estic escandalitzada, sí fascinada. Diria que avui tots patim una certa confusió, ens mostrem molt equívocs, en el terreny sexual. Penso en el cas d’Íñigo Errejón, per exemple. El “no és no” que li va dir una de les denunciants (ell en va fer cas) va ser dins d'una habitació, on hi havia un llit. Per a mi, entrar en una habitació (havent dit, esclar, moltes paraules abans, algunes potser tendres) és un codi, té un significat. Assistim a denúncies per abús sexual, que en privat considerem poc morals, banals i poc fonamentades. I assistim, a les discoteques i als programes com aquest, a perreos públics i tocaments també poc morals, banals i poc fonamentats. Passem de l’exhibició al puritanisme, tots i totes, en qüestió de minuts. Oferim i neguem, proposem sense paraules i ens ofenem si accepten sense paraules. Perquè les actituds, que compten com les paraules, i les mateixes paraules no valen res, ja no signifiquen res.

Empar Moline​r, 7.12.2024

 

pac 71 . El desordre

Temps complicats. Tot és el que sembla: una enganyifa dels de dalt.​.. Tampoc no et pots refiar del mòbil: no hi ha dia sense la notícia d'algú que va pensar-se que la trucada era del banc i al cap d'una estona se li havien esfumat els estalvis.​..(el primer manament dels escriptors de discursos polítics és encabir-hi problemes de la gent normal), “i això amb cinisme, si cal, i un cert sentit del caos”.

“Un cert sentit del caos”. Caram. La desconfiança s'estén. Conversa sentida a la parada de l'autobús entre dues senyores grans: “Jo ja no miro les notícies, perquè tot són desgràcies”. “Això de donar-nos males notícies ho fan perquè ens morim abans i no ens hagin de pagar les pensions”. “Però jo no em penso morir, eh?” Aquesta és l’actitud.

Antoni Bassas​, 7.12.2024

pac 70 - Llibres amb obsolescència programada: Llegir els llibres quan toca

L’arrel del problema és doble. D'una banda, el frenesí capitalista ens empeny a un consum continuat i insaciable de tot: la moda, el renting dels cotxes, els mobles etc., tots els productes en general tenen ara una vida més curta. De l'altra, la saturació del mercat: com més llibres, menys temps i espai per a cadascun...  la superpoblació editorial exigeix uns mecanismes de control poblacional que comporten matar llibres que encara podrien viure força més temps, i alhora, no permet que alguns nounats es desenvolupin com cal...

La veritat és que als mitjans hi ha poc espai per als llibres que no són novetat estricta. Els periodistes culturals estan sepultats per una allau tan enorme de llibres acabats de desenfornar que no es poden permetre mirar enrere... Fabriquem llibres amb data de caducitat: si no els llegeixes quan toca, val més que te’ls saltis. Són llibres amb obsolescència programada. El més curiós és que aquest escurçament de la vida dels llibres passa malgrat que no sembla que a ningú li interessi en especial: ni als editors ni als llibreters ni, encara menys, als autors. I, tanmateix, tots actuem segons les normes que imposa aquesta maquinària que ningú governa.

De vegades em pregunto quins seran els llibres actuals que passaran a la posteritat, si és que en la postpostmodernitat continua existint això de la posteritat, i de vegades em responc que res no passarà a la posteritat perquè res no haurà sigut prou processat ni paït...

Carlota Gurt, 7.12.2024