pac 30 - Sense conflicte no hi ha llengua 2

En l'últim segle la feblesa demogràfica del país, la pressió dels successius governs espanyols i la globalització han perjudicat el català fins al punt que ja és minoritari a bona part del país... La dreta espanyolista ha adaptat el seu discurs al nou context. Si durant el pujolisme es criticava la normalització perquè, segons deien, el català ja era normal, ara l’argument és a la inversa: com que el castellà és majoritari, la normalització va contra els drets de la majoria. Davant d'aquest panorama, la població catalanoparlant (que inclou, i cal ressaltar-ho, milers de persones d'origen no català) està cada cop més emprenyada i també més combativa. La submissió tradicional està donant pas a una actitud molt més proactiva, tant en l’ús de l'idioma com en la denúncia de la seva discriminació... amb independència del context polític, la qüestió lingüística es dirimeix al carrer, i em temo que és inevitable que adopti la forma de conflicte. Conflicte no violent, però ferm i sostingut. Al cap i a la fi, a tot arreu, i en totes les èpoques, els drets individuals i col·lectius s'han obtingut plantant cara, no només seduint.  

Toni Soler, 29.9.2024

pac 29 - Sense conflicte no hi ha llengua 1

Em temo que la qüestió idiomàtica a Catalunya anirà de mal borràs en els propers anys, i només cal sortir al carrer per adonar-se’n... Alguns pensaven que el final del Procés enterraria el debat lingüístic, però està passant just al contrari... la necessitat d’empatitzar amb la població castellanoparlant va fer que molts relaxessim la nostra militància lingüística...

la major part dels castellanoparlants van inhibir-se del referèndum, i van aplaudir (o van avalar silenciosament) la repressió i el 155. A sobre, va aparèixer la cançoneta que el català s’havia “polititzat”, que resultava “antipàtic”: la coartada perfecta per no fer l’esforç d’aprendre’l. Una coartada poc creïble, perquè bona part dels que feien aquests retrets portaven dècades vivint a Catalunya, sense saber ni un borrall de català perquè, al cap i a la fi, estamos en España.

Per acabar-ho d'adobar, la part més dretana del catalanisme va decidir fotre les culpes als immigrants acabats d'arribar, els més indefensos, de tal manera que a un africà o un pakistanès amb un any de residència, que no et dirà mai que estamos en España perquè altra feina té, se li exigeix més que a un espanyol (o burgès català castellanitzat) que porta aquí tota la vida gaudint del seu monolingüisme constitucional...

(continuarà)

Toni Soler, 29.9.2024

 

pac 28 - La dolça decadència

   Durant la Transició, la solució plausible per a la convivència dels pobles peninsulars, la d’un estat autènticament federal, o encara millor confederal, va ser descartada... Es va crear el succedani d'un estat de les autonomies sota estricta vigilància constitucional. Va guanyar la por. L'exèrcit era l'ombra allargada del franquisme. No hi va haver ruptura. Es va fer un treball a mitges... Espanya és un país a mig fer. Catalunya també. Tot queda a mitges. Les forces de bloqueig, involucionistes, acaben pesant molt. Les forces de progrés, de canvi, no tenen prou potència social i intel·lectual: els falta ambició de futur i els falta memòria. Si Madrid no tingués por de preguntar als catalans què volem o com volem estar dins d’Espanya, tindrien assegurada la unitat. Però això no ha passat i no sembla que hagi de passar...

   Vist des de fora, a Catalunya, a Espanya, a Europa s'hi viu bé. Per això hi seguiran venint molts immigrants, d'altra banda, necessaris com a força de treball per compensar la baixa natalitat. La identitat no es pot construir o salvar en contra seva. Vist des de dins, ens veiem les febleses: ¿estem instal·lats en una dolça decadència? Falta empenta. Malgrat les desigualtats, hi ha prou benestar perquè no sentim la imperiosa necessitat de canvi, de transformació, que és el que passa als països asiàtics, on tot es mou a gran velocitat. Ens mirem el melic, però el món no ens espera, ni als catalans, ni als espanyols, ni als europeus.

Ignasi Aragay, 22.09.2024

 

pac 27 - Per què els catalans no fem broma de gairebé res?

Catalunya és un país molt agradable per viure-hi, amb un paisatge molt variat, una llengua extraordinària, una bonhomia força general, bona gastronomia i una sèrie molt llarga de virtuts. Però hi ha un element que era d’enorme importància per a la bona entesa entre els ciutadans, que està desapareixent: la sàtira i la ironia. Sense que se sàpiga com ni per què, ara la gent s’ha tornat sorruda, i certes discussions es tornen agres quan anys enrere es resolien sempre amb una gran cordialitat. Ha de tornar aquella sàtira que havia estat tan present a casa nostra. És un invent sobretot romà, i, doncs, aquí en quedaven les deixies, com ens queden de Roma tantes coses. L’havien practicada molts poetes medievals i posteriors... També a la Renaixença van ser satírics, irònics o humoristes... No hi van mancar durant la Primera República... van heretar aquell esperit molts escriptors i dibuixants del Modernisme... El Noucentisme és tot ell un moviment carregat d’ironia...  La Segona República...

Per què avui no es fa broma, sàtira, ironia i befa de gairebé res? Queda el Polònia i l'Està passant.

Jordi Llovet, 12/10/2024

pac 26 - El drama de la selectivitat

Els estudiants han fet vaga, convocats sota el lema "Volem ja el model d'examen de les PAU"...

 Podríem ironitzar sobre les ganes que deuen tenir els alumnes de posar-se a estudiar, perquè encara falten vuit mesos per a l'examen, però la vaga no fa gens de gràcia. Més aviat és un senyal dels problemes que arrossega el sistema educatiu, que és que, al final, importa més aprovar que aprendre... I d'això, els nois en tenen poca culpa. En el món que s'han trobat, els dos anys de batxillerat són una mena de compte enrere abans d'un examen final socialment presentat com la fi del món, fins al punt que els vaguistes afirmen amb un dramatisme digne de millor causa que "estan jugant amb la salut mental i el futur de desenes de milers d'estudiants, afegint [a la prova] encara més dificultats, estrès i incertesa". 

  Els entenc: en una societat que avorreix la incertesa, sacralitza el resultat i menysté els processos per arribar-hi, no saber com serà l'examen de la seva vida d’aquí vuit mesos és un daltabaix. Dit d'una altra manera, un bon batxillerat seria aquell en què no importés gaire quin seria el model d'examen final perquè amb el currículum après, l'alumne es veuria amb cor d'afrontar amb garanties qualsevol mena de test. Aquí no: s’anuncia que els criteris de correcció inclouran la pèrdua de punts per faltes d'ortografia i tothom ha tremolat. La pregunta no hauria de ser què haig de fer per aprovar sinó si amb aquest títol que donen a Catalunya estaré més preparat per guanyar-me la vida. Perquè a la vida no saps mai com serà el model d’examen.

Antoni Bassas, 12.10.2024

 

pac 25 - Dignitat!

Els espanyols Rafa Nadal i Carlos Alcaraz jugaran a Aràbia Saudita per 1,5M€ per a cadascun per participar i 6M€ per al guanyador. Anna Muzychuk, campiona del món d'escacs, es va negar a vendre la seva dignitat i va rebutjar jugar-hi. Va perdre els seus títols mundials. Li pagaven 8 vegades més.

@FonsiLoaiza, 12.10.2024

pac 24 - Sòcrates, en defensa pròpia

... Sòcrates: "A mi la mort, si no és massa vulgar dir-ho així, m’importa un rave, mentre que m'importa de totes passades no cometre una injustícia o una impietat". Millor patir el mal que cometre’l.

El seu gest tràgic i íntegre va marcar el pensament filosòfic posterior, i encara avui, en una època de tantes mentides i baixeses, ens sacseja. Contra l'atracció i la sofisticació del mal, va deixar indefectiblement units el saber i la bondat. La seva única veritat: no s’ha d’obrar malament. Ens va fer entendre que una vida sense indagació de la veritat i sense bondat és una vida desaprofitada...

 "Tota la vida, tant en públic, si hi he fet mai res, com en privat, sempre m’he mostrat igual, com l'home que soc, com un que no ha tolerat mai res contra la justícia a ningú"... Sòcrates ens recorda el valor de la recerca honesta de la veritat, el valor de la paraula justa i enraonada... 

No deia: s’ha de pensar així, sinó que incitava a pensar en llibertat, sovint provocatiu. Alertava que no hi podia haver contradicció entre allò que un diu i allò que un fa. Valent, es va dedicar a trobar contradiccions en poetes, endevins, oracles i polítics. Ho qüestionava tot. "Una vida sense qüestionar-la no val la pena que ningú la visqui"... Però es va guanyar molts enemics. Naturalment, no es va fer ric, més aviat al contrari: "M’he quedat sense ni un dracma"... 

Com ell mateix va preveure, el van condemnar "la calúmnia i les enveges". "Si feu matar un home com jo, no em fareu més mal a mi que el que us fareu a vosaltres mateixos"... "Prefereixo de molt morir havent-me defensat a la meva manera, que no viure gràcies a la vostra (...) No és pas difícil defugir la mort, senyors; el que és difícil de veritat és defugir la roïnesa, que corre més ràpida que la mort".

Ignasi Aragay comentant el llibre: Defensa de Sòcrates (Lapislàtzuli), de Plató,

 traducció a càrrec d’Eloi Creus, amb pròleg de Norbert Bilbeny i il·lustracions de Cesc Pujol. 21.9.2024

pac 23 - Petits emperadors, grans emperadors

Elisabet Escriche ens fa veure com detectar si un nen és un “petit emperador”... per evitar que els infants tinguin l'autoestima baixa és habitual repetir-los exageracions com ara “ets el més valent" o "ets la més intel·ligent", i que justament això pot ocasionar que la tinguin massa elevada. Els símptomes, explica, serien “queixar-se per tot, ser exigents, tenir una posició corporal desafiant o sentir-se superior als altres i culpabilitzar-los de tot el que els passa tant a l'escola com a les extraescolars o al parc”. Si la conducta persisteix per damunt dels cinc anys... és "un senyal d'alerta que alguna cosa no va bé"...

Però hem de parlar només d’infants? Repassem els símptomes emperadors i pensem si no hi ha adults, al nostre voltant, que en són, de membres màxims de la reialesa... Queixar-se per tot? Ser exigents? Tenir una posició corporal desafiant? Sentir-se superiors als altres i culpabilitzar-los de tot els que els passa a la feina o a casa?...

Els petits emperadors tenen els pares, esclar, que els diuen tot el dia com són de fantàstics i “com s'han esforçat”. Els grans emperadors tenen amistats devotes, monitors de teràpies florals, anuncis de crema per al cos, polítics i activistes i, esclar, tasses de cafè, que els diuen el mateix. Jo conec més grans emperadors que petits emperadors.

Empar Moliner, 21.9.2024

pac 22 - Vull, sisplau, una classe magistral

... Si treballen “per projectes” ells busquen la informació, em dius, i d'aquesta manera la interioritzen, perquè se’n fan responsables, em dius, i això és molt més ric que escoltar algú que et recita la lliçó, em dius. Però això passaria només en un món ideal, on “ells”, tot el grup que treballa per projectes “volen” (volen en cursiva o volen en majúscula) aprendre. Ho volen molt. I busquen, busquen, busquen informació d’allò que tant els interessa. 

Però la realitat és que la dinastia dels Borbons, Sòcrates, el complement directe, les permutacions, la Rodoreda, totes aquestes coses... no els interessen gens... Per defecte ells han vingut al món sense interessos. Però els grans interessos –obsessions– que potser alguns d’ells tindran, tot sovint estaran motivats per algun professor, pare, monitor d’esplai, avi, amic de la família, que té una dèria. I que la transmet, amb passió, amb absoluta excitació, fent que el món s'aturi. Digueu-ne xerrada o digueu-ne classe magistral. Tots necessitem que “ens expliquin” alguna cosa... Sigues tu qui em transmeti la passió...

No vull projectes a la vida, vull que m'ho expliquin, que m'ho facin viure, vull una classe magistral perpètua, vull la veu de l'altre, del professor, amb la pissarra al darrere, no vull res més.

Empar Moliner, 28.9.2024

pac 21 - És català aquell que...

... la realitat aritmètica d’un govern en determina la flexibilitat programàtica. El PSC va obtenir 42 escons i necessita socis per aprovar qualsevol llei, començament pels pressupostos. Com més necessitat dels socis, més flexibilitat, i ara Illa, igual com Sánchez a Madrid, ha de fer contínues demostracions d’elasticitat parlamentària. De moment, de rebutjar l’amnistia i un finançament singular per a Catalunya ha passat a defensar-les...

Illa... va anar al moll de l’os identitari quan va enfrontar-se a la gran pregunta que tots els presidents de la Generalitat han de contestar alguna vegada, a falta de passaport que resolgui el ser o no ser: qui és català? Per a Illa, “és català tothom que vingui a millorar Catalunya”.

L’afirmació necessita ser afinada. Ningú al món emigra a cap país per millorar-lo sinó per millorar la seva situació personal i familiar, i és natural que sigui així. Cal entendre, doncs, que el president vol dir que tothom que ha arribat aquí, treballa honestament, i amb la seva feina contribueix al progrés del país, és català. Que aquest és el tipus de ciutadans que el país abraça. Com a punt de partida és raonable, però el punt d’arribada demana més: que al cap dels anys, i al seu torn, aquesta persona hagi abraçat també el país. I en què consisteix abraçar-lo? Que cadascú hi digui la seva.

Antoni Bassas, 7.9.2024

 

pac 20 - Inici de càntic en el temple

...la Copa Amèrica... que ens hagin repetit fins a l'avorriment que aquesta és la cursa més antiga del món –173 anys– l'única cosa que em suscita és la certesa fefaent que fa dos segles que uns molt pocs fan el que els rota, sempre de parranda, a costa dels altres. I que, a sobre, els paguem la festa: 55 milions públics com a mínim i ara per ara...

 ... si em fessin triar un sol fet polític –per mi, massa polític– triaria a cegues la mort d'un pescador mallorquí de 20 anys, en Guillem Comamala. Va ser atropellat per un iot alemany, valorat en quatre milions d’euros i conduït per un membre d'una de les famílies més riques de’Alemanya, que va fugir mentre hi celebraven una festa esbojarrada...

Com sempre, amb les acaballes d'uns dies d'agost ha tornat formalment la represa del curs polític, mentre la migració ha continuat recollint la fruita dolça, fent funcionar els escorxadors, escalfant les olles dels restaurants, cuidant d’avis i àvies, pedalant la ciutat i pujant el butà. Cicle nou –oi tant–, un cop desllorigat el futur de la legislatura rere la derrota electoral de l'independentisme del març. Nou, però amb materials vells i amb tots els temes pendents i candents oberts en canal. I amb exiliats, encara. Prou sabut és que qui té poder genera imatge –i que el mantra de no barrejar esport i política sovint fa riure–. En qualsevol cas, la fotografia d'ahir del monarca del 3 d'Octubre passejant, amb pretesa normalitat, per una part molt concreta i securitzada del port de Barcelona, com a icona del restabliment de l’estabilitat, és pura tafureria... un cicle independentista ha clos, la divisió és molt més fonda que fa tres mesos i les condicions de probabilitat de redreçament, molt més llunyanes encara... un es fa una idea del món quan un iot alemany mata un pescador mallorquí i fuig...

David Fernàndez,  31.8.2024

 

pac 19 - La Copa Amèrica

 Ferreres, 15.9.2024