pd 640

SUPLEMENT DEL FULL DOMINICAL, 9 de juliol de 2000

IMMIGRANTS: ELS NOUS GIRONINS

Assemblea Parroquial de Sta. Eugènia de Ter

...

Entenem que la realitat de la immigració és conseqüència del nostre sistema socio-econòmic globalitzat. Les immigracions són motivades per les guerres, el subdesenvolupament, l'explotació, la fam, la manca de respecte als drets humans... Són una conseqüència de les grans desigualtats nord-sud i de la impossibilitat de viure amb dignitat als seus països o de no veure-hi cap possibilitat de futur per a ells i els seus fills. Considerem aquesta perspectiva de la justícia i de la solidaritat  com a fonamentals per encarar aquests temes. També ens agradaria remarcar que els moviments migratoris són una realitat normal i habitual al llarg de la història i també a casa nostra. Catalunya no es pot entendre sense l'enriquiment i les tensions que des de l'inici de la seva història han representat els fluxos migratoris de pobles i cultures molt diversos.

... També les diferències ens recorden que estem en un país que vol ser democràtic i plural, on hi caben diverses maneres de viure, diverses cultures, diverses religions. Sempre que es respectin els drets humans i que les diferències no amaguin una justificació d'injustes desigualtats, tot aquest pluralisme és molt enriquidor per a tothom...

pd 639

LA VANGUARDIA  dissabte, 9 de desembre de 1989

BARCELONA, SETENA DEL MÓN EN DENSITAT

Lluís Sierra

Barcelona ocupa, entre el grup de ciutats més poblades del món, un lloc destacat, el setè, en quant a  densitat. És un lloc destacat, no de privilegi, perquè pocs barcelonins poden estar contents de viure en una de les ciutats i àrees metropolitanes amb menys espai per gaudir per habitant, és a dir, amb més persones per quilòmetre quadrat.

...

Per damunt de Barcelona (17.504 h/km2), en aquesta classificació de les estretors urbanes, hi ha Manila, amb gairebé 46.000: Calcuta, amb més de 31.000; El Caire, amb quasi 30.000; Ahmedabad, propera als 25.000; i París, que supera en poc els 20.000. Madrid té més sort i es queda en un ampli grup de ciutats que ronden els 5.000 habitants per quilòmetre quadrat.

pd 638

EL PUNT / 17  de novembre de 1991

LA INVASIÓ SILENCIOSA

Maria Àngels Martínez

Milers de pobres de l'Europa de l'Est i Àfrica arriben cada dia a l'Europa rica i opulenta per intentar assegurar-se una vida mínimament digna. Però aquesta Europa, que acull des de fa segles tota mena de cultures, viu amb un cert temor aquesta última onada d'immigració, un temor que sovint es transforma en racisme o xenofòbia, i esdevé un terreny adobat per al ressorgiment dels moviments neonazis i l'ascens, preocupant, d'una nova dreta que guanya adeptes acusant els estrangers de "tots els mals".

pd 637

EL PAÍS, dissabte 14 de desembre de 1991

LES MIGRACIONS A CAUSA DE LA FAM SERAN EL MAJOR CONFLICTE DEL SEGLE XXI

Milagros Pérez Oliva

El planeta disposa dels recursos suficients per alimentar amb escreix a tots els seus  habitants, i inclús per afrontar un creixement sostingut de la població durant algun temps. Tanmateix, 540 milions de persones no ingereixen els aliments suficients, i més de 1.000 milions, segons informa el Banc Mundial, no tenen poder adquisitiu per a garantir una nutrició adequada. La inseguretat alimentària es convertirà en la principal causa de conflicte del proper segle...

...

"L'èxode massiu del camp a la ciutat és especialment intens en els països més pobres i constitueix el fenomen més preocupants d'aquest final de mil·lenni..."

La comissió ha calculat que d'aquí tres dècades hi haurà al món més de 50 metròpolis de més de 10 milions d'habitants i algunes doblaran aquesta xifra...

"L'èxode a la ciutat no només no soluciona el problema de la fam i la pobresa, sinó que l'agreuja perquè tots aquests emigrants deixen de ser productors d'aliments per convertir-se en consumidors improductius...

Qualsevol política que pretengui un equilibri en la població ha d'afrontar el problema des de l'arrel: donar prioritat al foment de l'agricultura i garantir la seguretat alimentària, és a dir, la producció i la disponibilitat suficient d'aliments i una forma estable, regular i equitativa de distribució". (Paul Lunven)

...

El dret a l'alimentació no ha de ser utilitzat, en cap circumstància, com a arma política...

pd 636

EL MÓN / 217,   20 de juny de 1986

DEMOGRAFIA DECADENT

...... ?

... la taxa de natalitat disminueix a tots els països de la CEE, especialment a Alemanya, Dinamarca i Itàlia, aquestes xifres situen Espanya com el país de la Comunitat on més dràsticament ha caigut la taxa de natalitat. S'ha passat de 21,7 nascuts per mil habitants el 1960 a 12,5 el 1983.

...

... el quocient entre la massa de població ocupada i la jubilada o aturada ha experimentat un desequilibri dramàtic en l'última dècada. Aquest quocient ha baixat de 6,1 el 1975 a 2 actualment. Més planerament, diríem que, si en la dècada passada cada 6 espanyols actius en mantenien 1 de passiu, avui la relació és de 2 a 1.

pd 635

AVUI ... 1990?

NO SÓN NI CIUTADANS (i 2)

Francesc Candel

(continuació...)

...

(La immigració d'ara de l'anterior...) Se'n separa per més coses: diferents religions, costums i tradicions exòtiques, llengües incomprensibles, conceptes morals diferents, un llarg etcètera. Ara es comprova que els altres immigrants no eren tan diferents dels catalans com podia semblar, almenys comparats amb els d'ara. Coincideixen en el fet que a aquests, igual que als altres, els toca fer les feines que els del país no volen. O sigui, que a aquests estrangers no se'ls legalitza perquè a l'Administració sempre els va bé tenir preparada l'expulsió per si de cas convé aplicar-la, però es fan els ulls grossos o hi ha tolerància perquè convé que treballin en allò en que nosaltres no volem treballar. N'hi ha que pensen que la tecnificació reduirà els llocs de treball i, consegüentment, l'arribada d'aquesta gent. No ho sé. Al Marroc, l'índex d'atur és del 47%, els salaris dels que treballen són de 15.000 pessetes al mes i la demografia és cada cop més explosiva.

pd 634

AVUI ... 1990?

NO SÓN NI CIUTADANS (1)

Francesc Candel

Quan a principis dels setanta va disminuir fins a gairebé aturar-se del tot la immigració a Catalunya, tots pensàvem que no es tornaria a reprendre. Els que havien arribat fins aleshores de totes bandes d'Espanya s'havien estabilitzat al país i formaven una massa més o menys homogènia de ciutadans catalans. Tot i que ja pul·lulaven nord-africans, eren pocs i res no feia pensar que constituirien la nova immigració. Ningú no pensava que la situació laboral estigués per rebre i assimilar ningú. No obstant, no ha estat així. A la dècada dels vuitanta, l'arribada a Espanya d'aquesta gent, sobretot de marroquins, s'ha intensificat. Catalunya és, potser, la zona més receptora de tota la Península. S'augura un gran augment d'aquestes onades, i encara que els auguris mai no es compleixen al peu de la lletra, seria bo tenir l'ànim bondadosament i comprensiblement disposat cap als que ja han arribat, els que estan arribant i els que arribaran.

Encara que aquesta nova immigració té un cert paral·lelisme amb l'antiga i amb les de totes les latituds i temps - escassetat del que és més necessari al seu lloc d'origen, possibilitats de vida al lloc de recepció -, se'n separa totalment pel fet que els altres eren súbdits espanyols i aquests no.  Els anteriors tenien resolt el dret a la ciutadania i es movien dins de la més completa legalitat, mentre que els d'ara són estrangers, i això per molt que faci que són al país, i tenen sempre l'espasa de Dàmocles de l'expulsió penjant-los al damunt.

...

(... continuarà)

pd 633

EL MÓN / 309    24/3/1988

LES CINC GENERACIONS QUE CONVIUEN A CATALUNYA (i 2)

Joan Tudela

...

El factor demogràfic identifica clarament els integrant d'aquesta quinta generació (els menors de 5 anys). És obvi que això facilitarà, el dia de demà, la seva incorporació al mercat de treball. També hi contribuirà el fet que pujaran dins un sistema educatiu que, en termes generals, és el millor que haurà gaudit cap altra de les generacions anteriors. Volem dir massivament, no solament determinades elits benestants. Hi ha un consens general sobre la necessitat social de concedir més atenció i recursos a l'ensenyament. La xarxa de locals escolars de Catalunya és actualment força completa. La preparació pedagògica i cultural general dels mestres i professors és més alta que en cap altra època. La majoria dels nens  i nenes de la novíssima generació van a la guarderia, cosa que els estimula en un sentit favorable, circumstància que s'accentuarà en la mesura que millori la qualitat mitjana de les guarderies. El preescolar de quatre i cinc anys és un fet generalitzat i positiu. El parvulari de tres anys als col·legis és una aspiració, prevista per la reforma educativa, que ja era un fet a les escoles del CEPEC i que, si el departament d'Ensenyament de la Generalitat deixa de posar-hi pegues, aviat es podria estendre a tota la xarxa pública. Des del punt de vista sanitari, la novíssima generació puja ben atesa, amb un programa de vacunacions i de revisions mèdiques de compliment obligatori. D'altra banda, la societat política en què han nascut és ja un règim democràtic i d'autonomia ben assentat...

És clar que ells no hi pensen, a hores d'ara, en coses tan abstractes. El seu món actual és el d'en Joan petit quan balla, la lluna,  la pruna vestida de dol, el sol solet vine'm a veure que tinc fred, les bruixes que es pentinen, l'elefant que en bicicleta va, l'escarabat bum-bum, el cargol treu banyes que puja a la muntanya, el tren petitó que corria sense por, el gegant del pi que balla pel camí, i el de la ciutat que balla pel terrat, i el petits i grans titelles, i l'empaitar coloms, i el mirar el món amb ulls de veure les coses per primera vegada, i el riure amb una rialla tan neta que neteja el cor dels que ja no som infants, i la festa del vermell i la del groc, i la festa de la castanyera i la del carnestoltes, i viure la infantesa com una festa que dura i dura. Que no acabi mai.

pd 632

EL MÓN / 309    24/3/1988

LES CINC GENERACIONS QUE CONVIUEN A CATALUNYA

Joan Tudela

En la identitat de cadascú hi conflueixen factors individuals: el cos i la memòria personal, i d'altres que tenen caràcter més o menys social. Hi ha el sexe. Hi ha la nacionalitat. Hi ha la ideologia, entesa en sentit ampli. Hi ha l'ofici o professió. Hi ha la classe social... Hi ha, també, la generació.

...

... el factor territorial també determina les generacions de manera notable. I, encara, una altra cosa: les generacions s'afirmen en contraposició amb les altres generacions, i en concret a la d'abans i ala de després. Una de les coses essencials en què es basa la identitat d'una generació és el fet de negar els valors més característics de la generació anterior i de la posterior.

...

Si examinem les cinc generacions que actualment conviuen a Catalunya i les comparem entre elles, ens adonarem que la primera, la tercera i la cinquena comparteixen valors essencials, i la segona i la quarta també en tenen en comú entre elles. Aquest mateix fenomen el podríem observar als Estats Units, a la Xina i a tot arreu. No és per tant una cosa curiosa... Això té una explicació clara, i és la idea del pèndol.

... 

pd 631

EL PUNT / ... juliol de 1994

EL GOVERN AUTORITZA L'ARRIBADA DE 20.600 IMMIGRANTS PER FER FEINES QUE NO VOL NINGÚ

Irene Casellas

El govern estatal permetrà aquest any l'entrada de 20.600 immigrants perquè ocupin llocs de treball que no queden coberts per treballadors de l'Estat, bàsicament en els serveis domèstics, en el sector agrícola i ramader, i en la construcció. La iniciativa  pretén evitar el treball irregular i l'economia submergida. El contingent també permetrà que els estrangers no hagin de recórrer a xarxes il·legals per entrar a l'Estat...

La política de contingents no és gaire ben vista entre el col·lectiu dels immigrants, que consideren que en lloc d'oferir feina als treballadors que puguin venir de fora, abans s'hauria de garantir una ocupació als que ja són aquí. El govern, per la seva banda, manté que els llocs que s'ofereixen no interessen als treballadors de l'Estat... També ha previst donar prioritat a aquells estrangers que ja tinguin família aquí perquè puguin obtenir alguna de les places... 

pd 630

EL PUNT / Dijous, 3 de maig de 1990

ELS MESTRES FAN VAGA PERQUÈ NO TENEN CAP MÉS REMEI

Editorial

... Reclamen allò que la Generalitat, molt hàbilment o molt insensatament, els va prometre després de la vaga de 1988, que es va segellar en un pacte a dues bandes i que avui un any després de l'acord, encara ha de complir...

... no se'ls podrà acusar ni d'impacients, ni d'imprudents ni d'insolidaris...

... caldria tenir ben present, davant de la possibilitat que hi hagués menys participació de la prevista, que el col·lectiu d'ensenyants està cridat a fer una vaga després d'un temps en què ha protagonitzat moltes protestes i que se sent, per dir-ho em termes clars i entenedors, cremat. Les vagues anteriors van ser dures, de negociació difícil i van tenir conseqüències econòmiques negatives per als mestres. O sigui que caldria tenir en compte aquest factor perquè no fos cas que se'ns volgués vendre l'actuació de la Generalitat com a correcta pel simple fet que la protesta dels afectats fos minsa... 

pd 629

PUNT/ 29 d'abril  de 1990

LA LLETRA AMB VAGUES ENTRA

Xavier Castillón

Els mestres catalans denuncien l'actitud prepotent del Departament d'Ensenyament

L'incompliment dels acords de l'abril del 1989 per part del Departament d'Ensenyament, ha portat els mestres i professors catalans a efectuar diverses accions de pressió, amb un seguiment desigual que no fomenta l'optimisme en les seves files. D'altra banda, la imminència de la reforma educativa propiciada per la LOGSE ha instat els ensenyants a forçar el Departament a definir la seva posició en aspectes de la reforma, com l'increment de les plantilles o la formació del professorat.

...

Dos mesos de negociacions i deu dies intermitents de vaga van ser, el 1988, la primera mostra de la capacitat mobilitzadora d'un col·lectiu que no havia demostrat una especial conflictivitat en els primers anys de la transició democràtica... Aquesta primera mobilització tenia com a principal objectiu l'equiparació retributiva amb la resta del funcionariat de la mateixa  categoria. La resposta del professorat va ser massiva, amb un 90 per cent de participació durant els mesos de març i abril del 1988...

...

Ara ... no es tracta només d'aconseguir millores salarials, sinó també d'obtenir un ensenyament públic de qualitat dins de la reforma...

Els sindicats d'ensenyants reclamen fins un sis per cent del PIB en despesa pública consolidada per ensenyament.

pd 628

ARA, 4 de juliol del 2015

45 MINUTS, 50 ANYS  Carta a The Beatles

Albert Om

Que els efectes de 12 cançons interpretades en tres quarts d'hora pervisquin durant mig segle diu molt del que vosaltres éreu, però sobretot explica com havia de ser de trista i rònega aquella Espanya franquista...

... una dictadura que havia matat milers de persones i que, ves per on, ara estava acollonida davant la possibilitat que quatre músics peluts (amb ull d'ara, fa riure dir-vos peluts) els desmuntéssiu el tinglado. Qualsevol cosa que arribés de fora era vista com una ingerència perillosa...

... Era l'any 1965, i és en aquest context que vosaltres arribeu a Barcelona i reuniu, a la nit, 18.000 joves que volen ballar la vostra música.

... aquells joves que ara ja són avis, i que a la Monumental es van oblidar de la dictadura i van tenir més a prop, durant tres quarts d'hora, la llibertat i la modernitat...

Vau fer milers de concerts i aquest, per a vosaltres, no deu tenir cap rellevància. No va ser ni el primer ni l'últim, ni el millor ni el pitjor; vau estar 45 minuts a l'escenari i només 18 hores a Barcelona. Potser us heu preguntat per què l'hauríeu de recordar, doncs. Que 50 anys després encara parlem d'aquell concert fugaç us hauria d'emocionar...

pd 627

ARA, 2 de juny del 2011

LES FOGUERES ENCESES (i 3)

Patrícia Gabancho

(... continua i acaba)

... Els aborigens s'han sentit orfes. I a sobre desproveïts d'una cosa tan elemental com és el paisatge. La immigració arriba com una allau i ho canvia tot: els pobles, el barri; ja no ets a casa... és el paradís perdut. La immigració espanyola va provocar aquest canvi en infinites ciutats ara metropolitanes i mai he sentit un mot de reconeixement per als catalans que van veure desaparèixer el seu món. Ara són els antics immigrants espanyols els que veuen fondre's el propi paisatge i ningú els està dient: "No saps com t'entenc". "És que no s'integren", diuen (i ho solen dir en castellà): miri, no tothom en té la voluntat. Amb una convivència correcta n'hem de tenir prou, perquè la clau és la segona generació.

Si no reconeixem que la població en contacte és la que fa l'esforç més gran i tampoc no li expliquem que la immigració costa diners, però que són diners ben invertits per a un futur que ens iguali a tots i que tots puguem compartir, estem fent la feina als Anglada i als García Albiol. De vegades les bones intencions acaben encenent les fogueres. Siguem honestos, siguem generosos, siguem rigorosos. La veritat sempre és millor que la demagògia: que no ens faci por predicar-la.

pd 626

ARA, 2 de juny del 2011

LES FOGUERES ENCESES (2)

Patrícia Gabancho

(... continua)

...

Ara bé, són ciutadans pobres. Per aquesta raó, s'insereixen a través de les perifèries, allà on s'assenta la població que menys ha avançat: la que sol ser fruit de l'antiga immigració espanyola, per a la qual l'ascensor social ha funcionat poquet i la que, en el moment d'arribar, no va trobar cap mena d'acollida. Ni serveis, ni ajuts. Ara veuen que arriben nous contingents i que "tenen de tot". No és cert: no tenen de tot, simplement tenen ajuts perquè no es quedin despenjats del nivell més baix de la nostra societat. Ajuts que haurien de ser sempre temporals. A vegades passa que eren ajuts que abans cobraven els locals, que es veuen desplaçats. Fóra bo que la competència entre autòctons i immigrants pels ajuts socials no es produís, però em temo que l'estat real de les finances municipals ho farà inevitable.

Per això s'ha d'evitar que el discurs se centri en l'immigrant, que sembli que l'ajuntament només s'ocupa dels problemes de l'immigrant: és el que ha costat l'alcaldia a una dona tan eficaç com la Iolanda Pineda, a Salt. Els aborigens s'han sentit orfes. I a sobre desproveïts d'una cosa tan elemental com és el paisatge.

(continuarà...)

pd 625

ARA, 2 de juny del 2011

LES FOGUERES ENCESES (1)

Patrícia Gabancho

...

... els discursos en positiu tampoc no arreglen les coses.

El pensament oficial ha establert que de la immigració només se n'ha de parlar en positiu; que els problemes s'atenen, quan s'atenen, però no es publiciten. De manera que el discurs diu que la immigració produeix riquesa: no s'entén, aleshores, que els països rics -tan dominats pels mercats com estan- posin pegues a l'entrada de nous immigrants. Tampoc s'entendria que les escoles privades -perversos com són els rics- no es quedessin totes les criatures immigrades per poder gaudir dels beneficis de la diversitat. Però la realitat és la que és: la immigració sí que crea riquesa, però a la llarga. A curt termini, si es vol acollir humanament i socialment, que és el que pertoca a societats avançades, la immigració costa un fotimer de quartos. És el preu de la cohesió social: cap país es pot fer ric de sobte incorporant-hi un milió de pobres.

Aleshores surten els estudis ben intencionats que diuen que els immigrant aporten més diners dels que costen. Són estudis esbiaixats,  perquè no quantifiquen el sobre-cost que té proporcionar serveis bàsics als immigrants -les aules d'acollida al'escola, per exemple, o les mediacions i traduccions a sanitat- ... És com quan diuen que no van al metge, cosa que un cop d'ull a la sala d'espera del CAP desmenteix: tan fàcil que és dir que van al metge perquè hi tenen tot el dret! Aquest és, precisament, el discurs que falta: són ciutadans, no persones diferents, no persones alienes a la societat, i tenen els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà.

Ara bé, són ciutadans pobres...

(... continuarà)

pd 624

ARA dissabte, 12 de juliol del 2014

CASTELLÀ VEHICULAR: LA PROVA DEL COTÓ FLUIX

Miquel Àngel Essomba

...

... cal anar a totes per fragmentar, dividir i erosionar la convivència a Catalunya abans de la consulta, perquè la falsa teoria de la confrontació es pugui fer realitat i s'acompleixi la profecia de conflicte lingüístic pronosticada. El PP, amb C's al darrere, menteix quan afirma que aquest presumpte dret a l'escolarització amb el castellà com a llengua vehicular no es garanteix, i ha calgut fer la LOMCE per vetllar per protegir-lo...

PP i C's podran disfressar la seva voluntat de conflicte amb legalitat, però mai amb ètica. Emprant les tècniques pròpies del maltractador, que fa creure a la víctima que la culpa dels danys rebuts és pròpia, han instrumentalitzat la democràcia en benefici partidista, fins i tot en contra de la seva mateixa realitat sociològica...

... És l'hora de veure què farà la coalició de govern davant una norma èticament injusta: acatament o desobediència? Serà com un exercici pilot amb un tema de menor abast polític que la consulta, la prova del cotó fluix definitiva per saber, d'una vegada per totes, si el 9-N anirem a votar o ens quedarem a casa.

pd 623

ARA,  ..... 2014

LA RIQUESA NO VESSA

Jaume Claret

"La riquesa amassada a les capes altes de la societat no ha degotat ni ens ha fet a tots els altres més rics, ni ens ha fet sentir més segurs ni més optimistes respecte del nostre futur i el dels nostres fills, ni ens ha fet més feliços..." Aquesta frase resumeix el cor argumental del nou llibre ("La riquesa d'uns quants beneficia a tothom?") del sociòleg polonès Zygmunt Bauman: ens enganyen.

...

Com diu Bauman, el problema no rau en la producció, sinó en la distribució...

La cooperació i la solidaritat han estat bandejades en favor d'un elitisme que només beneficia aquesta mateixa elit. La vida i els seus petits plaers han estat substituïts per un consumisme hedonista, no només d'objectes, sinó també de les mateixes relacions humanes. "Compro, doncs, existeixo" i, sobretot, mentrestant, no penso...

... Bauman no s'enganya i no acaba d'estar convençut sobre si podrem reaccionar abans del desastre.

pd 622

ARA dissabte, 26 de maig del 2012

XIMPANZÉS I CALAMARS

Albert Sánchez Piñol

...

Amb l'excusa de l'ecologia ens ha entrat per la porta del darrere un neopuritanisme que esparvera. Si en rastregem l'origen tot va a parar a un individu: Walt Disney. El món de Disney va organitzar una transfusió a gran escala de virtuts humanes en direcció a caricatures animals. Des d'aquell moment els animals ja no són animals. Són un nosaltres indefens, simpàtic, idíl·lic. La nostra visió del món animal ha esdevingut tan absurda com malaltissa. Els adjudiquem sentiments, valors i raonaments que no tenen perquè només són el que són: animals.

La pregunta, la pregunta realment important, és aquesta: ¿fins on estan disposats a arribar els animalistes?...

...

En un món idíl·lic no hi hauria conflictes. Però el món mai ha estat bucòlic i mai no ho serà. La vida és conflicte, i això implica que sovint hem d'escollir entre dos béns. I la naturalesa no és un parc temàtic...

...

Fa poc ens va visitar Jane Goodall, la gran especialista en ximpanzés. Li van preguntar si era partidària de concedir drets animals als animals. Molt lúcida, va dir que no, que els humans ja teníem drets humans, i que tampoc els respectàvem. Jo aniria un pas més enllà: com que els animals del nord ja tenen drets humans, almenys podríem concedir als humans del  sud drets animals. Alguna cosa hi guanyarien...

pd 621

ARA, 6 d'agost del 2011

RESSENTIMENT I PREPOTÈNCIA (i 2)

Vicenç Villatoro

(... continua)

El desastre dels anys trenta no hauria estat possible si no haguessin arrelat profundament en les societats de l'època dues actituds complementàries i destructives, que s'alimenten l'una a l'altra en espiral: el ressentiment social i la prepotència social.

L'onada de destrucció que es va desencadenar a la rereguarda republicana en començar la guerra espanyola no s'explica sense l'existència d'un tèrbol ressentiment social, a l'estómac, a les actituds, als discursos, a les paraules. Però aquest ressentiment no s'explica tampoc sense l'existència prèvia o paral·lela d'una prepotència social humiliant, que no el legitima, però que l'alimenta. A través del ressentiment o a través de la prepotència i el sentiment de superioritat de classe, cada part de la societat genera un odi cap a l'altra banda que acaba incitant a la seva destrucció. Sense el ressentiment no s'entenen aspectes del tot irracionals de la revolució. Sense la prepotència no s'entén la gènesi d'aquest ressentiment i no s'entenen tampoc aspectes criminals i també irracionals de la repressió posterior.

pd 620

ARA, 6 d'agost del 2011

RESSENTIMENT I PREPOTÈNCIA (1)

Vicenç Villatoro

Segur que la història mai no es repeteix igual. Però de vegades s'assembla una mica. I, sobretot, la història és un magatzem d'experiències que sabem més o menys com acabaven, on van portar. Per bé i per mal, per copiar o per evitar.

Som molts els que, des que va esclatar la crisi actual, ens mirem amb lupa les semblances i les diferències amb els anys trenta, després de la crisi del vint-i-nou. Sabem que allò va acabar malament, molt malament, i per tant és una guia fantàstica per saber què no hem de fer ara.

...

En un cert sentit, políticament, socialment, el que va passar als anys trenta ... va ser que els extrems es van carregar el centre. La crisi va tenir un efecte centrifugador: les sortides radicals, que van desembocar en els totalitarismes, van esbandir les moderades...

...

Em fa l'efecte que en el segle XXI hauríem d'evitar aquesta derrota del centre. I no estic parlant del centre polític, sinó d'una noció més àmplia d'espais centrals. La seva derrota va ser provocada llavors per la força hipnòtica del pensament totalitari, per la capacitat mobilitzadora del populisme de qualsevol signe, però també per la incapacitat dels espais centrals de gestionar la crisi.

...  el risc és que els valors que representen aquestes capes mitjanes quedin atropellats per la capacitat d'atracció dels extrems.

(continuarà...)

pd 619

ARA, dissabte, 12 de desembre del 2015

VERITATS I MENTIDES

Sílvia Soler

...

..., el missatge repetit fins a la sacietat des dels mitjans passa per sobre de la pròpia experiència vital.

Els meus amics estan desolats. Els seus pares van preocupar-se de portar-los a escoles que els asseguressin l'aprenentatge del català - que no es parlava a casa -. Sempre els van sentir a dir que aprendre català era important per a ells, per a la seva integració a la societat que els acollia i per al seu progrés professional. Van donar suport a la immersió lingüística, convençuts que era un bé per als seus fills.

I ara, les acusacions llançades des d'un plató a Madrid per un agitador professional que només ha estat a Catalunya de visita aconsegueixen tombar-los, segurament amb el neguit de ser considerats traïdors i renegats si gosen contradir el discurs que es vol imposar.

No sé com es pot lluitar contra aquesta ofensiva asfixiant. Sempre hem dit que una mentida repetida mil vegades NO es torna veritat.

Potser caldrà revisar-ho.

pd 618

ARA  dissabte, 26 de setembre del 2015

FELICES VIGÍLIES

Sílvia Soler

Quan érem petits, i el dia de l'aniversari era potser el millor de tot l'any i l'esperàvem amb delit, els pares ens felicitaven el dia abans dient "felices vigílies"... 

Avui és el dia abans. La vigília. I per això us vull desitjar felices vigílies. Tots sabem que, quan fa molt de temps que esperem amb il·lusió alguna cosa, es fa llarg esperar, com deia en Pau Riba en aquella cançó tan bonica que canta la Maria del Mar Bonet.

Molts de nosaltres fa mesos o anys que remem perquè arribi el dia on tot comença, demà. Hem remat perquè, com és sabut, la felicitat no arriba si només t'asseus a esperar-la.

... Però vigília també vol dir, com sabem, "acció d'estar despert"... Estem esperant, tranquil·lament, però ben desperts, en actitud de vigília.

...

Demà estarem desperts, amb els sentits alerta, com cal viure els grans començaments. Com el caminant quan enceta un sender... Atents, disposats, carregats d'energia. Per això cal que avui l'espera sigui plàcida.

...

I riure. I fer petons i abraçades. Com quan érem petits i els pares ens deien aquell alegre "felices vigílies"... 

pd 617

ARA 25 de juliol del 2015

ELS AMICS DE SEMPRE

Sílvia Soler

D'amics n'hi ha de moltes menes. De bons i de regulars. De divertits i de punyeters. Dels que tendeixen a vampiritzar-te i dels que t'ho donen tot fins i tot quan ja no els queda res. N'hi ha que són constants i n'hi ha que apareixen per les festes assenyalades. Hi ha amistats bilaterals i hi ha amistat de grup. Hi ha grups d'amics sense amistats bilaterals. Hi ha, finalment, i això també sol ésser en grup, amistats purament circumstancials.

I després, a banda de tota la resta, hi ha el grup d'amics de sempre...

Els que tenim un grup d'amics de sempre som uns grans privilegiats.

...

... Hi som: embardissats, embolicats, embrancats en el món, cadascú en el seu i en el de tots, cadascú amb la seva lluita, amb els seus dolors, amb les seves ferides. I cada vegada hi ha més punxes als esbarzers i les esgarrinxades són més profundes. Però aquesta amistat "a lo largo" ens salva de moltes coses...

pd 616

ARA  dissabte, 21 de febrer del 2015

GERMANS

Sílvia Soler

...

Dels germans cadascú en pot dir coses bones, dolentes o regulars, segons com sigui la relació fraternal adulta. Hi ha persones que sempre tindran en els seus germans els seus còmplices, els interlocutors més vàlids, els companys de viatge. N'hi ha d'altres que simplement hi tenen una relació cordial, la que es manté d'inèrcia en els dinars familiars esporàdics, i finalment, hi ha molta gent - sempre m'ha semblat que en un nombre sorprenentment elevat - que està barallada amb els seus germans.

... una persona m'argumentava la seva decisió de no tenir una segona criatura. "Jo l'hi vull donar tot, al meu fill. I si en tinc un altre, per força haurà de compartir. Des de l'habitació i les joguines fins al pare i la mare". Recordo que vaig fer un intent maldestre per aturar el seu raonament. "Què vols dir? Els pares tenen capacitat per donar amor a tants fills com arribin. No en tenen una capacitat limitada que s'hagi de repartir entre les criatures!".

Va insistir en la seva estranya teoria: però sí que has de repartir el temps que els dediques, les possibilitats que pots oferir-los... li vaig assegurar que no podia entendre que, si volia oferir-l'hi tot al seu fill, el privés de la fortuna tan gran que és tenir germans. Li vaig cantar les excel·lències dels jocs en comú, de les complicitats adolescents, del suport incondicional que t'acompanya durant tota la vida, fins i tot en el moment d'encarar la pèrdua dels pares... Jo no havia encertat a proporcionar-li l'argument definitiu: tenir germans t'ensenya de forma natural una cosa tan bàsica a la vida com és saber compartir.

Vaig pensar en aquell fill únic, privat d'aquest do per uns pares que volien donar-l'hi tot.

(Nota de l'amanuense: el dedico a tots els germans, el meu especialment, i a tots els pares)

pd 615

ARA, 19 d'abril del 2014

ELS GENIS QUE ES VAN CREURE INTOCABLES

Toni Padilla

El Barça és com una orquestra filharmònica que ha enamorat durant anys. Els espectadors més fidels han detectat com de mica en mica els músics es relaxaven. Deixaven d'escoltar el director, tocaven per inèrcia. Se sentien massa bons després de tants premis... 

... Calia fitxar, calia renovar estructures, calia recuperar el costum de treballar molt. Només hi ha un camí per ser el millor, i és picar pedra cada dia... amb l'estil del Barça no podràs ser el millor si no treballes cada dia tal com toca...

...

Martino, un home de futbol sincer, ha estat víctima de les circumstàncies... estima el bon futbol, però s'ha perdut intentant entendre com funciona el club... 

Martino no és el principal culpable de la història. Com tampoc ho és Messi... Si tota l'orquestra desafina, no podem esperar que un sol músic, encara que sigui el millor, ho arregli. Mala planificació. Relaxació. Un pèl de supèrbia. Al Barça li calen decisions valentes... Si s'hagués estat valent, molts d'aquests genis que se senten intocables haurien marxat el 2013...