NO SÓN NI CIUTADANS (1)
Francesc Candel
Quan a principis dels setanta va disminuir fins a gairebé aturar-se del tot la immigració a Catalunya, tots pensàvem que no es tornaria a reprendre. Els que havien arribat fins aleshores de totes bandes d'Espanya s'havien estabilitzat al país i formaven una massa més o menys homogènia de ciutadans catalans. Tot i que ja pul·lulaven nord-africans, eren pocs i res no feia pensar que constituirien la nova immigració. Ningú no pensava que la situació laboral estigués per rebre i assimilar ningú. No obstant, no ha estat així. A la dècada dels vuitanta, l'arribada a Espanya d'aquesta gent, sobretot de marroquins, s'ha intensificat. Catalunya és, potser, la zona més receptora de tota la Península. S'augura un gran augment d'aquestes onades, i encara que els auguris mai no es compleixen al peu de la lletra, seria bo tenir l'ànim bondadosament i comprensiblement disposat cap als que ja han arribat, els que estan arribant i els que arribaran.
Encara que aquesta nova immigració té un cert paral·lelisme amb l'antiga i amb les de totes les latituds i temps - escassetat del que és més necessari al seu lloc d'origen, possibilitats de vida al lloc de recepció -, se'n separa totalment pel fet que els altres eren súbdits espanyols i aquests no. Els anteriors tenien resolt el dret a la ciutadania i es movien dins de la més completa legalitat, mentre que els d'ara són estrangers, i això per molt que faci que són al país, i tenen sempre l'espasa de Dàmocles de l'expulsió penjant-los al damunt.
...
(... continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada