pd 2391 Creences silvestres i dreta extrema 2

(arafa<d'1any)

Partint d'aquest preàmbul intento contestar a preguntes inquietants que suscita l’auge de la dreta extrema. Per què tants perdedors socials s’apunten al model econòmic que els condemna a ser-ho? Per què el nacionalisme que més exigeix una sobirania radical abona un neoliberalisme que posa les nacions a mercè de les corporacions? Per què els partits de dreta extrema són de vegades tan votats també en barris molt pobres? Apunto algunes respostes. Les creences silvestres, les que no cultivem, neixen de les llavors que disseminen les creences més omnipresents i poderoses. Qui no pensa per ell mateix assumeix creences que de tan repetides ja li sembla que són evidències. La ignorància és reaccionària perquè és una suma de creences silvestres. Per tant, en lloc de fer-nos vergonya tenir creences, ens hauria d’alarmar creure que no en tenim. Si sentim que en tenim és perquè les hem cultivat i les podem canviar. Ningú que sap que té creences pot no dubtar-ne. Si les confonem amb veritats és que són silvestres. I la nostra incapacitat per qüestionar-les no ens deixarà créixer com a persones ni conviure com a ciutadans.

Albert Pla Nualart, 9.5.21

 

pd 2390 Creences silvestres i dreta extrema 1

 (arafa<d'1any)

Diu Yuval Noah Harari que l’Homo sapiens ha dominat els altres Homo i la resta d'éssers vius perquè pot cooperar en grans nombres gràcies a la seva capacitat única de creure en coses que només existeixen en la seva imaginació, com ara els déus o els drets humans. Les creences, enteses així, són eines de l'evolució humana...Però és també evident que la mateixa creença que ha permès evolucionar pot impedir fer-ho quan és només una herència del passat. Un pensament humanista, tal com jo el concebo, creu que ens fem més humans a través de l'evolució cultural (i, per tant, canviant de creences), i que com a espècie tenim una brúixola genètica que ens orienta en aquest procés i ens empeny –entre sotracs, retrocessos i ensulsiades– a la humanització.

... les creences són un intent de contestar a preguntes que no sabem respondre però necessitem respondre; de donar sentit a una absència de sentit que se’ns faria invivible. I que no és possible ser humà sense creences. No ens humanitza, doncs, deixar-ne de tenir, sinó qüestionar-les i modificar-les. ... Entre les teories científiques i els dogmes religiosos hi ha una terra de ningú on –si un pensament racional no la cultiva– hi creixen com plantes silvestres les creences. Hi creixen, sense tenir-ne control ni sovint consciència. D'una banda, són imprescindibles per donar sentit a la vida. De l'altra, no es té la capacitat de qüestionar-les ni de modificar-les. Així doncs, només queda defensar-les amb violència.

Albert Pla Nualart, 9.5.21

pd 2389 ¿Moisès era un cornut?

 (arafa<d'1any)

Tothom deu recordar que el Moisès de Miquel Àngel, exhibit a San Pietro in Vincoli, a Roma, porta dues banyes al front. ¿És que Moisès era un cornut —és a dir, aquell que pateix adulteri per part de la muller legítima–? Això no té cap versemblança.

La cosa ve del llarg recorregut de la Bíblia dels jueus entre les llengües semítiques, és a dir, de les diverses llengües a través de les quals ens ha arribat aquesta suma de llibres. No conec les versions llatines anteriors a la de sant Jeroni (la dita Vulgata); tampoc no tinc a mà la traducció de la Bíblia en llengua grega, dita d’Alexandria o dels Setanta, però la de Jeroni va caure en un error –en una colla, de fet– que resulta del tot inversemblant. A l’original hebreu es diu que Moisès, quan va baixar del mont Sinaí, presentava una cara “resplendent” o “amb una pell radiant”, és a dir, que fa llum, no que porta banyes.

Jeroni, en llegir la paraula hebrea corresponent, per manca de vocals va entendre keren (banya) en comptes de karan, derivat de keren i que vol dir raig de llum en aquella llengua. I així ho va escriure en la seva traducció llatina: “Qui videbant faciem egredientis Moysi esse cornutam...” Això no va durar gaire –però és el que va llegir Miquel Àngel i els seus contemporanis–, perquè la Bíblia de Cipriano de Valera ja diu, encara que sigui amb una sintaxi incorrecta: “Y veían los hijos de Israel el rostro de Moisés, que la tez de su rostro era resplandeciente...” (Èxode, 34,35). I, com és natural, quasi totes les Bíblies posteriors al segle XVI ja no parlen d'un Moisès “cornut”, sinó de “pell radiant” o “que irradia llum”. Així, la Bíblia de Jerusalem, que posseeix autoritat: “Los israelitas veían entonces que el rostro de Moisés irradiava”, i la recent Bíblia Catalana Interconfessional diu: “Els israelites contemplaven com resplendia la seva cara”...

Jordi Llovet, 8.5.21

pd 2388 Això d'anar-nos morint

 (arafa<d'1any)

“La mort em fa por”, diu un dels dos interlocutors d'una conversa –imaginària o real– transcrita per Josep Maria Espinàs en un dels textos de La vella capitana (La Campana, 2016). L'altre argumenta que el moment de la mort no li pot fer por perquè dura un instant, no hi ha temps d’espantar-se. “El que et pot fer por és anar morint”, matisa.

“Els pares no es moren un dia –observa Albert Om en el llibre El dia que vaig marxar (Univers, 2021)–. Se’t van morint. Van deixar de ser els que eren. I tu fas petits dols, a l’espera del dol final”...

Viure és anar-se morint. Tots ens comencem a morir el dia que naixem. Però quan es mor un dels nostres, ens fa l'efecte que recorrem el camí contrari: aquella persona ja no es pot morir –és l’únic alleujament entre tant dolor– i nosaltres tard o d’hora renaixerem una mica...

“Ja fa anys que camino de bracet amb vostè, senyor Temps –escriu Josep M. Espinàs–. Des que era ben petit. Però aleshores no me n'adonava. Ara vostè vol anar més de pressa que jo, me n’adono, i he de dir-li que no m'ho esperava...”. El temps se'ns imposa a l'esprint final. “El nostre pare era creient, però jo, el fill gran, no”, explica Espinàs. El dia de l’enterrament patern, es va trobar dient una cosa que no havia previst: “Em penso que al nostre pare li hauria agradat que ara es resés un parenostre”. Així ho van fer. I després de l’amén van començar a anar Montjuïc avall, memòria avall. Vida avall.

Eva Piquer, 8.5.21

pd 2387 Desacomplexats

(arafa<d'1any)

Els poders de l'Estat estan desacomplexats. Deuen pensar que cal aprofitar la conjuntura per tallar el que creuen que són les arrels del procés independentista català. No es tracta tan sols de guanyar aquesta partida, es tracta d’escarmentar i evitar que es torni a repetir. I si això posa en perill conceptes bàsics com els de justícia, llibertat o democràcia, mala sort. I si un dia Europa els renya i els diu que ho van fer malament, tant se val: feina feta no fa destorb...  Així es presenten plans per desmantellar aquelles eines i aquells miralls que reflecteixen la realitat nacional de Catalunya. Un gota a gota constant en la causa general contra l'independentisme... Són temps de desacomplexament. Alguns diran: estan desacomplexats perquè ha guanyat Ayuso. Jo penso més aviat que ha guanyat Ayuso perquè estan desacomplexats.

Vicenç Villatoro Lamolla,  8.5.21

 

pd 2386 Dels elfs a l'economia feminista

(arafa<d'1any)

...Per molt bones raons, el feminisme s'ha centrat a treure les dones de casa perquè ocupin els mateixos espais que els homes. La paritat n’és un emblema. Però cometria un greu error si no s’adonés de la crucial importància que té ficar els homes a casa... rentin plats o -més difícil i important- hagin de tenir al cap 20 coses alhora: carreguin amb part del gran pes que suposa (i que avui esclafa tantes superdones ) gestionar el dia a dia... El que fa del feminisme una ideologia central de l’esquerra és la revolució econòmica que hauria de comportar. Un feminisme radical, que vagi a l’arrel del problema, més que aspirar a masculinitzar les dones, feminitzar els homes o dissoldre els gèneres, hauria d’aspirar a crear una economia en què dedicar el temps a fer pessigolles a un nadó no sigui perdre’l: sigui productiu...

L’economia que hauria de reivindicar el feminisme se situa als antípodes de la que ara ens governa però respon del tot a la definició del diccionari: “és la ciència que estudia els mètodes més eficaços per satisfer les necessitats humanes”. Mentre que la que ens governa ens condemna a l'atur, la feminista ens dóna feina a tots, perquè entén que una feina és qualsevol esforç que contribueixi a augmentar el benestar general. Donar valor a aquests esforços és imprescindible per construir una societat del benestar... I com que no és cert que facin més feliç els esforços per ser més ric que els que contribueixen al benestar general, és la via més directa per masculinitzar aquests últims. És una economia feminista, doncs, en dos sentits: perquè afavoreix la igualtat de gènere i perquè fent que la societat doni valor als valors que tradicionalment s'han associat a les dones, la feminitza.    

Albert Pla Nualart, 2.5.2021

 

pd 2385 Díaz Ayuso, guardiana de la flama "neocon" a Madrid

(arafa<d'1any)

Isabel Díaz Ayuso ha sorprès amb declaracions com que a la capital “es pateix” molt però que això és igual perquè pots anar a un bar a fer una canya. El marc d'aquesta inversemblant campanya és el de la defensa de la llibertat, una paraula que Ayuso dispara sempre que pot i en qualsevol context... Pel seu estil insolent i sense topalls, que pot incloure tota mena de bestieses, la comparen amb el trumpisme, però el fenomen Ayuso s’explica molt millor si la connectem amb el fenomen neocon hispà. El seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, va ser un estret col·laborador d’Aznar durant anys, i la seva influència es nota en l'estratègia de polarització que segueix la presidenta. Ayuso va tenir un bon entrenament mentre treballava per a Esperanza Aguirre, la més brillant representant de l’experiment neocon madrileny que es va produir posteriorment a la derrota d’Aznar... El PP travessa avui una crisi d’estratègia: no sap què fer amb Vox i d’això depèn que pugui tornar a governar Espanya... Ayuso a Madrid va per lliure, i sembla que li funciona. A la rebotiga, un desig potser d’integrar altra vegada Vox... Però sota la governabilitat neocon subjau una estructura de poder oligàrquica i de classe vinculada a les principals trames de corrupció del PP -Gürtel, Púnica, etc-. Aquesta estructura clientelar s'alimenta del rescat d’autopistes, d’obres públiques i projectes faraònics, i de la massiva privatització de serveis públics...  

Nuria Alabao, 2.5.21

 

pd 2384 La causa de Vox

(arafa<d'1any)

Sento dir a alguns (bons) analistes que Catalunya és la causa de la creació i la pujada de Vox. Si la frase és textualment aquesta, hi estic d'acord. No diuen que la causa siguin els independentistes o la Generalitat o els catalanistes. Diuen que la causa és Catalunya. I em sembla cert: a Vox el que li molesta és la simple existència de Catalunya com una realitat més enllà d’un topònim indiferenciat. No és que vagi contra l’independentisme o el catalanisme. Va en contra de la catalanitat. I, òbviament, allò que no hauria ni d’existir no pot ser un subjecte polític, administratiu o cultural. No volen Catalunya ni autònoma ni independent ni amb identitat pròpia. Res. Em sembla errada la idea que Vox és una reacció extremista que neix com una resposta simètrica a altres extremismes de signe contrari. Vox està en contra de realitats centrals que molesten a la seva concepció totalitària de les coses. I Catalunya és una d’aquestes realitats. Essencial, però no pas l’única. Hi ha un munt més de realitats de tota mena que li sobren. Algú em dirà: ¿i com és que si totes aquestes coses ja existien des de fa temps, Vox no apareix i creix fins ara? Potser perquè de fet Vox ja hi era, hi ha sigut sempre. Simplement, encara no duia aquest nom.

Vicenç Villatoro Lamolla, 1.5.2021

 

pd 2383 Feixisme o llibertat

 (arafa<d'1any)

... els feixistes s’apropien de símbols democràtics i fins i tot d’esquerres per seduir i enganyar la bona gent.... La llibertat ha estat fonamentalment una reivindicació dels oprimits i, per tant, va de bracet de la igualtat, per evitar que el poder s’acumuli. Fa temps, però, que el concepte de llibertat és interpretat d'una altra manera: ara és invocada per exigir poder fer allò que em sembli,... La llibertat de la dreta és: no m’imposeu cap norma, tinc dret a fer tot allò que vulgui, sense mirar les conseqüències. Llibertat d'abaixar els salaris, si puc; llibertat de corrompre polítics, si puc; llibertat d’augmentar els lloguers, si puc; llibertat d’explotar dones com a prostitutes, si puc. Llibertat de mentir, si em convé. I així el llarg etcètera que coneixem, que s'ha convertit en una amenaça constant per a la nostra civilització, i que es contraposa a una igualtat que la dreta considera inacceptable, precisament perquè la igualtat exigeix posar límits als privilegis... Aquest és el concepte de llibertat que ven la dreta ara a tot el planeta i que sedueix tanta gent: fora normes incòmodes, tornem a la selva i que guanyi el més fort! Sense adonar-se que trencar les normes que amb tanta dificultat han construït les societats com a element civilitzatori implica que la gran majoria hi perd, que el poder i la riquesa es concentren d'una manera salvatge i que, justament, allò que es destrueix és la llibertat de tots i totes, cada dia més subjectes a l'ordre que imposen uns quants.    

Marina Subirats, 1.5.21

pd 2382 Ser intel·ligent

(aramateix)

Estem sopant amb una colla d'amics. A les postres sorgeix una pregunta. Us agradaria ser més intel·ligents del que sou? Tot d'una els meus companys de taula asseguren que sí, ben convençuts. Noto que el meu silenci els estranya. "I tu, Lluís, que no contestes?" Casunlou! Em pensava que no se n'havien adonat. De manera matussera els dic que no, que ja estic bé com estic. El silenci que es crea a la taula em fa adonar que hauria d'haver dit que sí. Acabo de quedar com un superb, un tipus tan pagat de si mateix que es creu impossible de millorar.

Però no és ben bé això. En primer lloc, mai he combregat amb el cànon amb què es mesura el grau d'intel·ligència de la gent. La majoria de les persones que més m'han encisat amb la seva lucidesa ho han fet d'una manera instintiva, sense escarafalls ni coneixements enciclopèdics. Són gent que encaren la vida amb una bonhomia i senzillesa que els fa excepcionals als meus ulls. També conec moltes persones que malgrat els seus estudis, erudició i la brillantor dels seus raonaments, es comporten com a pòtols en els assumptes importants de la vida quotidiana, fotent la pota i ferint els seus des d'una suficiència amb peus de fang. Potser m'equivoco, però cada cop tinc menys clar que aquest tipus d'intel·ligència tan valorat sigui la manera més directa de ser feliç.

Ahir vam tenir reunió amb els professors del meu fill. Un per un van parlar amb el nen davant nostre per valorar el curs... Tots i cadascun d'ells el van felicitar per la seva actitud... El millor, però va ser la darrera mestra, una dona menuda i riallera. Quan va acabar la seva intervenció va aixecar els ulls i ens va dir: "I think that Lluc is a beautiful human being". Se'm va fotre un nus a la gola i a la meva dona li van saltar les llàgrimes. Que bonic que et considerin una bona persona. No se m'acut millor manera de ser intel·ligent.

Lluís Gavaldà, 22.1.22

 

pd 2381 Ja n'hi ha prou

(arafa<d'1any)

Entenc del tot -políticament i humanament- la decisió de Pablo Iglesias de marxar d'un debat on la representant de Vox es negava a condemnar les amenaces de mort que han rebut, entre d'altres, ell i la seva família, amb bales incloses. I aplaudeixo la decisió dels altres partits que van abandonar també el debat per solidaritzar-s’hi. No estem davant d'una qüestió de discrepància d'idees. En el terreny de les idees, s'ha de poder escoltar i rebatre l’adversari, mantenint les formes i la cortesia. Però quan l’adversari no condemna que t’amenacin o aplaudeix la teva persecució i el teu empresonament, entrem en un altre terreny. I en aquest terreny, la cortesia esdevé impossible. La cortesia és l'expressió del respecte, fins i tot amb qui discrepes. Però on hi ha amenaces, presó i exili, repressió i persecució, no hi ha respecte. Per tant, la cortesia esdevé una resposta inadequada a la manca de respecte personal, polític i humà, un camuflatge impostat. Entenc llavors que en un moment determinat Pablo Iglesias i els altres diguin que ja n'hi ha prou. Però penso també que si haguessin seguit amb atenció i empatia la situació política a Catalunya haurien vist que ja hi ha hagut fins ara moltes ocasions per dir que ja n'hi ha prou.

Vicenç Villatoro Lamolla, 25.4.21

 

pd 2380 ¿Ens fa nosa el gènere?

 (arafa<d'1any)

Ser feminista, no fa tants anys, partia del convenciment que no hi ha cap base científica ni ètica per discriminar les persones per raó del seu sexe. És un feminisme que subscric. Per contra, no subscric un altre convenciment assumit fa menys anys per una part del feminisme i avui molt popular entre els més joves: que el gènere –tot el que se sol dir que diferencia els homes i les dones més enllà del més òbviament biològic– és únicament una construcció social. Crec, en canvi, que tot i ser en bona part una construcció social, la biologia (els gens i les hormones) hi juga, també, un paper crucial... veiem com des del feminisme més d’ara es reforça l’oposició home/dona, i es tendeix més a les afirmacions tipus “els homes destrueixen, les dones construïm”, que a divulgar la idea que dividir les persones en homes i dones i assignar unes qualitats i uns defectes morals a cada grup no té cap fonament. És reveladora la contradicció que implica veure en el gènere l’estereotip que discrimina i, al mateix temps, afirmar que si les dones manessin més el món aniria millor. Perquè això només es pot dir partint de la base que les dones –en general/de mitjana– tenen unes qualitats que les diferencien dels homes i les fan millors...Però veig que el més comú no és que reivindiquin el dret a tenir un gènere indefinit sinó que fan el que cal –amb grans sacrificis– per ser assignats a un dels dos gèneres, per més que es consideri un estereotip o una construcció social, fins al punt d’intentar-hi alinear el sexe biològic mitjançant hormones i operacions. Ni ser diferents ni ser minoria hauria de ser motiu per patir discriminació, però sempre ho ha sigut. I és comprensible que es vulgui negar que darrere el que es pot percebre com una condemna hi ha, també, una base biològica. Créixer humanament, però, passa per entendre que la diferència i la minoria ens enriqueixen a tots. No passa per negar que existeixen. 

Albert Pla Nualart, 25.4.21

pd 2379 Llenguatge "no sexista"? Demà m'afaitaràs

(arafa<d'1any)

La correcció política està arribant a uns nivells, arran de l’anomenat “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu”, que fan que... ens hem creat un problema on no en teníem cap. Teníem una llengua funcional i la societat era masclista. Ara la societat continua sent masclista i la llengua és menys funcional. Bé, no ens equivoquem, la llengua funciona, és quan no l’acceptem tal com és que falla... La llàstima és que, partint d'un objectiu noble i lloable, aquest llenguatge es presta a fer-ne escarni i, cosa encara pitjor, pot crear la falsa sensació que s’està canviant alguna cosa quan en el fons no canvia res... tot plegat parteix d'una identificació equivocada entre gènere lingüístic i sexe... la majoria de llengües del món no tenen l’oposició de gènere masculí/femení i això no fa que les societats que les parlen siguin menys masclistes. Tampoc el fet que un càrrec o un estatus social sigui de gènere femení fa que estigui més feminitzat: les autoritats, tot i que sempre han tingut gènere femení, han sigut i són sobretot masculines. D’exemples n’hi ha a cabassos. Però el missatge que fer servir el masculí genèric és discriminatori va fent forat inexorablement, encara que no tingui un fonament racional ni lingüístic... Com que ens estem carregant el que en lingüística s’anomena gènere no marcat, perquè creiem que massa sovint coincideix amb el masculí (no en el cas de panteres o víctimes ni en tants d’altres, però tant és) i això “ha perjudicat les dones”, ara en necessitem un altre, però només per a determinats noms, aquells en què el masculí gramatical es pot identificar amb el masculí humà. Per exemple, lingüistes ja estaria bé però fusters seria fusteris (o com decidim que ho fem). Però, llavors, ¿no cauríem en la mateixa suposada trampa? ¿No invisibilitzaríem les dones? ¿O no era per fer-nos “visibles” que ens hem obligat a desdoblar? I, doncs, ¿haurem de fer la fórmula triple sempre per no “discriminar”? ... Va, home, va, que fa temps que ens afaitem!      

Maria Rodríguez Mariné, 25.4.21

 

pd 2378 La memòria curta

 (arafa<d'1any)

L’estranyesa en relació al passat es fa molt evident avui dia... ¿No seria millor mirar cap al futur en lloc de remoure tant de sofriment?”. Les ombres del passat tornen. La memòria són totes les coses que no volem saber. Sobretot, el que no volem saber. Sapere aude : atreveix-te a saber. I doncs, quina frase més poca-solta per als temps que corren... L’espai que separa el passat i el present es fa cada vegada més ample. Fa mandra recordar. Els joves diuen que no s'ha de sentir nostàlgia. És dolent per a la salut. L’experiència del passat esdevé una absoluta raresa. No hi ha ruptures ni discontinuïtats, només l’immediat, aquí i ara. S'ha de fer tot de seguida, en una eterna sincronia. El WhatsApp, el tuit. Claudio Magris constata un fenomen de “memòria curta”...  La memòria llarga, en canvi, no guanya gairebé mai. Quan ho fa, és per rescatar les restes del naufragi, i per equivocar-se, no pas per endur-se una medalla... La memòria llarga que s’escriu fa com una punta de coixí, és enrevessada i terrible. Punxa si claves l’agulla al lloc que no toca. La memòria curta, en canvi, fa de mal dir...  

Anna Pagès, 25.4.21

pd 2377 Piketty, la revolució silenciosa

(arafa<d'1any)

Una altra forma de socialisme (Ed. 62)... Recupera la idea i la paraula socialisme, però hi dóna un significat nou: participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista. I amb propietat privada i capital per a tothom, però més ben repartits, esclar...

Piketty llança altres propostes. Primera: estendre el sistema implantat a Suècia i Alemanya de cogestió de les empreses entre accionistes i treballadors, amb la meitat dels seients dels consells d'administració ocupats per treballadors. Tant a les firmes grans com a les mitjanes i petites. Als països on s'ha provat, ha potenciat el desenvolupament econòmic.

Segona: per corregir el fet que el 50% més pobre de la gent no té propietats, crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom...Per a Piketty, el fet que tothom disposi de 100.000 o 200.000 euros de patrimoni canvia molt les coses: pots permetre’t rebutjar feines mal pagades, pots arriscar-te a muntar el teu negoci...

Tercera: per fer aquests canvis de justícia econòmica, fiscal i mediambiental, no cal esperar a una unanimitat mundial... En resum, Piketty proposa un “accés igualitari de totes i tots a l'educació, al treball i a la propietat, i també, a més, amb una herència mínima per a tothom, independentment dels orígens de cadascú”. El que en Arcadi Oliveres sonava utòpic, en l’economista francès sembla tangible.

Ignasi Aragay, 18.4.21

 

pd 2376 La casa dels avis

(arafa<d'1any)

La casa dels avis és dues coses: és una casa molt normaleta, on els meus avis estiuejaven i, finalment, van viure, i, per tant, és una memòria d’infantesa. També és una altra cosa, que és el seu somni que recull tota la seva visió del món. Per tant, per a ells era la caseta i l'hortet de quan eren joves. Però la casa dels avis també és allò que hi és sempre, és la cosa contínua, la cosa permanent, la cosa arrelada, i, per tant, a més de ser una casa amb parets és una metàfora de les coses que toquen a terra...Jo crec que el lloc ens fa, el lloc on som, el lloc on hem nascut, el lloc on volem anar...

 Jo soc de la generació que ha sentit dir a la universitat “catalán, idioma de la burguesía ”. I jo dic: “Hosti, vol dir?” És a dir, a casa meva es parlava català, els meus avis eren catalanistes separatistes, i eren un manyà i una nuadora, que va entrar a treballar a la fàbrica als nou anys...

M'ha sobtat l’extensió del silenci. A casa no se'n parlava i quan sortia Franco parlant a la tele feien una ganyota, però que no és notés gaire. Si preguntaves sobre la guerra, doncs xiulaven i miraven cap a una altra banda. Vaig pensar que això és por, és una patologia familiar, però porto tres llibres sobre coses com aquestes, en entorns molt diferents, i el silenci és compartit. És el silenci dels vençuts. Els vencedors devien anar cantant el Cara al sol pels carrers, però a les famílies de vencedors tampoc els havien explicat res... No és la por, és el dolor, i una certa voluntat d’encapsular el dolor i de no deixar-lo en herència. A la meva família és una descripció, però jo crec que hi ha una generació que la processó li va sempre per dins. 

Esther Vera entrevista Vicenç Villatoro sobre el seu llibre "La casa dels avis", 7.3.2021

 

pd 2375 La realitat bifurcada

(arafa<d'1any)

...

La qüestió del Consell per la República podria resoldre’s amb certa facilitat si hi hagués un acord de concepte i de relat. Però no hi és. Va quedar clar quan el portaveu de Junts, Albert Batet, va afirmar que “els principals èxits de l’independentisme en els últims tres anys” s'han produït a Waterloo. Una tal afirmació indica que Junts -o una part de Junts- s'ha aïllat de la realitat catalana. Pretendre “bifurcar” l’acció de govern, com va dir Batet, i subrogar tota l'acció exterior de la Generalitat a un organisme privat que té tot just 90.000 socis, que genera recel en bona part de l’independentisme, i indiferència en la resta del país, és un plantejament que com a mínim és poc democràtic i xoca amb la idea de Catalunya com “un sol poble”. En canvi, que els partits aprofitin l’actiu de Puigdemont com a símbol de la reivindicació catalana a Europa, i formin un comitè o organisme de caràcter antirepressiu, no governamental, amb una pota interior i una d’exterior és una pretensió digna de consideració.

Toni Soler, 4.4.21

 

pd 2374 Els teus pares et van tenir per força

(arafa<d'1any)

... Franco va entendre molt bé que la desaparició de la llengua feia desaparèixer, en gran part, la sensació de pertinença a un país propi. I no cal ser un dictador per entendre això. Els presumptes demòcrates que van venir després (i que tenen crims d'estat volant en cercles al damunt de les clepses) se’n van burlar, la van menystenir, però sense èxit. La normalitat, la naturalitat de l'ús de la llengua (cartells, la tele, llibres d'èxit, sèries, teatre...) és el que no es pot tolerar. La llengua ha de ser una cosa estranya, postissa, que faci gràcia, que sigui folklòrica, que serveixi per parlar amb els vells rurals. Per això, ara, les agosarades bromes –als vuitanta no haurien gosat– contra els rurals i els seus accents, confrontades als de la ciutat.

Empar Moliner, 10.4.21

 

pd 2373 La reina

(arafa<d'1any)

Dilluns vinent el Parlament espanyol farà un homenatge a Clara Campoamor, que va ser escollida diputada en les Corts Constituents de la República i des d'allà va ser la principal impulsora del reconeixement del dret al vot de les dones. I saben a qui han triat per presidir aquest homenatge a l’antiga diputada republicana, morta a l'exili? A la reina d'Espanya! Francament, sembla una broma. Fer que una representant de la monarquia presideixi el reconeixement a qui va ser militant del Partit Republicà i que va titular les seves memòries La revolución española vista por una republicana sembla com a mínim un despropòsit. Una manera barroera d’apropiar-se des de la monarquia de l'herència moral dels qui la van combatre: posar-li a la memòria republicana una bandera de la monarquia al damunt. Però encara hi ha un despropòsit més gran: fer que l’homenatge a una dona que va lluitar perquè totes les dones tinguessin un paper polític per elles mateixes, no subsidiari, el presideixi l'única dona que té d'una manera explícita un càrrec polític institucional (com és el de reina consort) no pas per ella mateixa, pels seus mèrits i per allò que ella és, sinó per qui és el seu marit. Per estar casada amb qui està casada. Sembla fet expressament.

Vicenç Villatoro Lamolla, 10.4.21

 

pd 2372 Celebrar la vida viscuda

(arafa<d'1any)

...  Arcadi, la mort t'ha arribat aquest dimarts, tot just una setmana més tard dels pronòstics més optimistes dels metges. T'havien diagnosticat un càncer en fase terminal i tant tu com la família disposàveu de la mateixa informació: com a molt, dos mesos de vida. Vau decidir que els aprofitaríeu. Els teus fills van obrir un mur digital perquè la gent que t'estimava et fes arribar milers de missatges. Vas tenir temps d'anar a votar la CUP a les eleccions del 14-F, de participar en uns quants homenatges, de rebre a casa amics, amigues i companys de lluites, d'escoltar música i també de conversar amb periodistes que volíem transmetre el teu missatge de dignitat, llibertat i esperança, inalterable fins al final...

No sempre qui se'n va té l'oportunitat de dir adéu. Però quan hi és, com en el teu cas, és una alegria que l'hagis volgut aprofitar per celebrar la vida viscuda.

P.D. “Que valent, l'Arcadi, jo no podria”, em deia un amic. Ja imagino que no deu haver sigut fàcil per a tu encarar tants moments d'emoció sabent que, més d'hora que tard, s'acabarien. Sàpigues que per a nosaltres ha sigut un regal veure que, també morint, les coses es poden fer d'una altra manera. Compartint-les.

Albert Om, 10.4.21

 

pd 2371 Plany de febrer

(arafa<d'1any)

... Hauria volgut parlar del Dimecres de Cendra, de la celebració litúrgica del començament de la Quaresma i del poema de T.S. Eliot. Dels records que em porta el Dimecres de Cendra, de la ditada al front que ens posava el capellà a la missa matinal del col·legi mentre deia allò de pulvis es et in pulverem reverteris, que vol dir “ets pols i a la pols tornaràs”. Aquella cendra la feien amb les palmes i palmons i les branques d'olivera que s’havien beneït el Diumenge de Rams anterior. Tot es lligava. La roda de l'any litúrgic girava sense parar. Era el primer dia d'abstinència, de peix, com es deia. Habitualment, bacallà. I com que el peix és poca cosa, s'havia de completar la dieta amb brunyols. Pastosos, amb un punt de matafaluga, ensucrats,... Temps feliços!...

Potser ho fa el febrer i és per això que Carner escriu el seu plany. Carner diu que al febrer el cel és hostil i que el sol, que encara no sap d’escalfar, és una flor malalta... El poema acaba dient que els camins jeuen descoratjats. Aquesta sensació de descoratjament és la que em domina ara que, entre nostàlgia i violetes i ditades de cendra, escric aquest paper. Sort que cascades de mimosa em fan companyia i m’omplen l’aire de perfum empolsinat...

Narcís Comadira, 27.2.21

 

pd 2370 Pederàstia

 

(arafa<d'1any)

Fa pocs dies es descobria a Catalunya un nou cas de pederàstia a càrrec d’un eclesiàstic. Sens dubte n’hi ha molts entre els seglars, però els dels clergues —maristes, benedictins, capellans de parròquia— causen una estupefacció més gran i són un gran motiu d'escàndol. Se suposa que els seglars som pecadors vulgars, però que els homes d'Església han de perseverar en la castedat i la puresa, atès que n’han fet uns vots explícits en abraçar aquesta professió.

Però hi ha un altre motiu per no acabar d'entendre que els sacerdots i monjos caiguin en aquestes pràctiques, que aquí no jutjarem moralment, per manca d'autoritat. Ja ho faran (no sempre ho fan) les jerarquies. El cas és que els clergues que incorren en aquests abusos no demostren únicament la seva escassa contenció davant les pulsions sexuals, sinó que, a més, demostren no haver quedat colpits pels càstigs que no l'Església, ni els tribunals ordinaris, sinó Déu mateix, els infligirà a causa de tals pecats...

Els seglars descreguts no saben què espera als pecadors a la ultratomba, ni els sol importar gota. Els clergues, per contra, estan obligats a saber-ho: haurien de sentir una esgarrifança fenomenal en llegir aquesta mena d’apocalipsis. Deu ser que ara ni els homes d'Església no llegeixen les Escriptures.. 

Jordi Llovet, 3.4.21

pd 2369 La corrupció envelleix sense trepitjar la presó

 (arafa<d'1any)

... El Tribunal Suprem va ratificar al desembre una pena de cinc anys i nou mesos per a Muñoz, que va rebre 1,1 milions d'euros de l'entramat. No obstant, no se sap quan ingressarà a presó...També es va dictar una multa de 3,4 milions d'euros per a l'exalcalde que, segons el seu entorn, l’obligarà a declarar-se insolvent perquè, més enllà dels béns embargats, no podrà pagar-la sencera. El decomís, però, està pendent de practicar-se...La lentitud en administrar justícia ha diluït escàndols que han envellit als tribunals. Els inculpats del cas Palauvan trigar prop d’11 anys a començar a complir condemna i no hi ha data per al judici sobre el possible finançament irregular de CDC que es desgrana des del 2014. El cas Inipro amenaça amb presó l’exalcalde tarragoní Josep Fèlix Ballesteros en un judici pendent per un presumpte desviament de fons a favor del PSC de fa una dècada. Tampoc s’han jutjat els suposats suborns del cas Manga, que va sacsejar la demarcació de Girona fa vuit anys i que s’ha alentit mentre es discutia quin jutjat havia de portar-lo... El cas Pretòria va trigar més de dos anys a començar a jutjar-se després que les indagacions en duressin set. Les dilacions indegudes del procés s’han traduït en rebaixes de condemna. Entre d'altres, se n'ha beneficiat l'exdiputat del PSC Luis García, Luigi : la Fiscalia va demanar 13 anys de reclusió però se n’hi han imposat poc més de quatre, després d’ocultar el cobrament de 5,8 milions il·lícits... En el cas Mercuri no s'ha empresonat cap acusat. Bustos en va tenir prou amb un curs per internet sobre anticorrupció per deslliurar-se de 16 mesos de reclusió ...“Genera frustració”, diu García Barroso... “Són causes que comencen fortes però, a poc a poc, perden rellevància, passen a veure’s com un fet històric i no es recorden quan es vota”...   

Jordi Ribalaygue, 3.4.21

pd 2368 Hem deixat de ser un país?

(arafa<d'1any)

Alguna cosa s'ha trencat. ¿Hem deixat de ser un país per convertir-nos en una colla de sectes enfrontades? O potser és al revés: aquesta és la nostra condició normal, i només en moments puntuals vam aconseguir actuar com una societat, com una comunitat, amb un projecte àmpliament compartit...

la desorientació del nostre present està feta de visions contraposades del passat immediat, és a dir, del que van significar els fets de la tardor del 2017. Hi ha els mitificadors (JxCat) que han sacralitzat l’intent de ruptura, hi ha els realistes (ERC) que prefereixen veure-hi una derrota digna de la qual treure lliçons, hi ha els distants (comuns) que oscil·len entre el respecte i el menyspreu per una lluita que no era tanmateix la seva, hi ha els nostàlgics dels temps anteriors (PSC) que voldrien girar full de la dècada processista, i finalment hi ha els venjadors (Vox, Cs i PP) que aspiren al càstig exemplar... Per recosir aquestes diferents sensibilitats cal temps. ... El temps tot ho cura. Quan els protagonistes d’aquell moment quedin en segon pla, quan els sentiments de dolor i ràbia vagin amortint-se, serà més fàcil que convergeixin les mirades...

Avui, en política, més que partits tenim sectes amb una curta memòria convertida en presó per a fidels...¿Hem deixat, doncs, de ser un país? No. Però sí que de moment no aconseguim comportar-nos com una societat democràtica madura,  

Ignasi Aragay, 4.4.21

 

pd 2367 "Bilingüisme" contra bilingüisme

(arafa<d'1any)

... per al TSJC les escoles catalanes no tenen dret a intentar que els alumnes en surtin sabent català i castellà. Si, tot i tenir menys d'un 25% de classes en castellà, la presència comunicativa del castellà a la seva vida supera el 90%, cal reforçar el castellà. Per garantir què? Doncs per garantir que en surtin amb un nivell de català insuficient, lamentable; i, sobretot, que en cap cas puguin arribar a sentir mai que el català és una llengua tan digna i tan seva com el castellà. O, per ser més exactes, perquè sentin que és una nosa, un entrebanc: una obsessió política inútil en la vida real....

la trinxera per defensar el poc que queda d'immersió mai no s'hauria d'obrir dins de cada escola. No hi ha res més perniciós i destructiu per a les imprescindibles complicitats de docents i famílies que enfrontar-los en aquesta batalla. Ha de ser una trinxera de país: perquè és el país qui s'hi juga perviure com a nació, i és, per tant, de les poques causes que la teòrica hegemonia sobiranista no pot abandonar mai...

Els que tenim clar que l’anomenat bilingüisme –el fet que el 99,9% dels ciutadans d’un petit país dominin com a nadius una gran llengua mundial i menys del 50% s'acostin al mateix domini de la feble i recessiva “llengua pròpia”– és un pendent pel qual el català només pot lliscar cap a la minorització, també sabem que apel·lar al bilingüisme, exigir-lo, és l’estratègia més eficaç per accelerar aquest procés. I, tanmateix, els mateixos que et pegarien si rebaixessis un gram el seu independentisme, es mostren incapaços de plantar cara al bilingüisme; de denunciar l'evidència: que el bilingüisme lluita contra el bilingüisme, i pretén i aconsegueix que Catalunya, València o les Balears siguin, cada cop més, països amb una sola llengua comuna i dominant.

Albert Pla Nualart, lingüista, 4.4.21