lliVre 29 - 1969

​Ara sembla que llavors tothom era antifranquista. I no. Si més no la majoria de la gent no ho era. I, si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja s'encarregava prou de no dir-ho. Per por, per prudència, pel que fos. I perquè la vida ja era prou complicada. I més encara per les dones. Sí que senties campanes del que passava al teu voltant, però el dia a dia se't menjava. En el meu cas, amb tres fills, tot era anar a comprar, rentar, cuinar, netejar. Més quatre viatges al dia a l'escola per dur-hi els nens i per recollir-los. I, apa, torna a començar... I que no pintavem res, les dones vull dir, també ho tenia clar. I a vegades m'empipava, sí, però feies el cor fort i tiraves endavant... (pàg. 107)

El tema és que els meus companys i jo ens sentíem diferents de la resta de la gent. D'una manera que, avui en dia, seríem uns friquis. Uns que no van vestits com tothom, uns que no són com els altres. Amb els cabells llargs... Suposo que la gent ens veia i devia pensar que... I a nosaltres ens semblava molt humiliant dir que érem espanyols, perquè el sentiment catalanista i independentista l'he tingut tota la vida... (pàg. 208)

L'Onze de Setembre del 69 va ser el meu primer Onze de Setembre. Jo tenia setze anys i vaig participar-hi per un company de l'institut que tenia una germana que m'agradava. Companys d'institut xiruqueros, com els dèiem llavors, perquè anaven d'excursió amb l'esplai i cantaven cançons en català. Fins i tot algun d'ells s'atrevia a dur la bandera catalana cosida al macuto. Un retall petit de veta, no et creguis. Res de l'altre món....(pàg 368)
I aquí cal no oblidar que encara falten sis anys perquè el Franco es mori. Per tant, no és fàcil, vull dir, que la gent es mobilitzi... Però la gent acaba mobilitzant-se quan té un objectiu clar. I en aquest cas l'objectiu (l'amnistia) era molt clar... (pàg. 458)
El problema era què fer i com...(pàg. 466)

1969, Eduard Márquez, L'altra editorial

pac 67 - Joseph Roth la va encertar

En època de l'imperi austrohongarès, els jueus no eren cridats a l'exèrcit. Tampoc a la Rússia tsarista. "Suportaven amb gran alegria la infàmia de no haver de fer el servei [militar]. Quan se'ls va anunciar amb gran honor de poder lluitar, fer instrucció i caure morts, va regnar el dol entre ells", escriu Joseph Roth​ el 1927 a Jueus errants, traduït per Pilar Estelrich i Arce (Adesiara)​. Havien esdevingut pacifistes. La seva religió els impedia portar una arma durant el sàbat o aixecar la mà contra una persona desconeguda, innocent. És el mateix que avui fa que els israelians jueus ortodoxos no vagin a lluitar a Gaza. Fa un segle, a l'Europa oriental, molts van optar per l’automutilació o van subornar els metges militars o van emigrar a Amèrica.​..

Roth recorda que antigament al caminant se li preguntava on anava, no d'on venia. I ironitza amb la profusió de societats protectores d'animals i l'absència, en canvi, de societats protectores d’éssers humans. "Els que torturen animals són castigats, i els que torturen persones són condecorats". "No és estrany que la societat protectora d'animals sigui més popular que la Societat de Nacions".

Avui hem tornat al punt de partida: tancament de fronteres, por a la diferència i la pluralitat d’identitats, més animalisme que humanisme i una ONU a la qual prenen pel pito del sereno.

Ignasi Aragay, 7.12.2024​

 

lliVre 28 - L'ÀNIMA DE L'EMPERADOR

​"...Ras i curt. Es convertiria en un lluitador. Faria l'única - i dificilíssima - passa que separa els que somnien dels que fan..."

Brandon Sanderson, Duna llibres, pàg. 139

pac 66 - La cultura singular

Fa anys que em dedico a l’aprenentatge del català a l’aula d’acollida. Amb paciència i dedicació aconsegueixo que alumnes vinguts d'arreu del planeta es puguin expressar en la nostra llengua.​.. Cada alumne arrossega una motxilla plena de problemes i també una cultura amb la qual s’identifica voluntàriament.​ Dins d'aquesta cultura hi ha llengua i tradició. Sempre. La millor manera d'entrar en els seus mons és respectar-los. Encara que en alguns aspectes discrepi​... Si els ofereixo respecte, ells també me n'oferiran. Almenys els hi podré exigir. Compartint la gastronomia sempre ens entenem, també amb la música i l'art, però amb la política i la religió ja és més complicat. De fet, aquests dos són conceptes excloents per definició, i han estat utilitzats durant segles per traçar ratlles geogràfiques, ètniques i espirituals​.

​... La cultura i la nostra manera de ser està estretament unida a la llengua. Totes les llengües, per dir-ho pla​ estan condicionades pels seus orígens i la seva història. La nostra també és una cultura singular i justament per això no l’hem d’amagar ni deixar-la perdre. Tampoc avergonyir-nos-en o pensar que no els interessarà pel simple fet de ser diferent de la seva.​.. els nouvinguts també han de saber d'on ve això d’exposar troncs amb cara i barretina pel carrer, en aparadors i en tots els basars xinesos! I el caganer del pessebre, i el tortell de Reis. I quan i per què celebrem les nostres tradicions, encara que moltes, com a tot arreu, estiguin vinculades amb la religió i amb els fets polítics del país. En un món on el peix gros es menja amb voracitat el petitet, la cultura global, la que diu que no vol ofendre a ningú, no pot ser que sigui una mena d’aiguabarreig sense substància, sense cap arrelament, una simulació artificial, tan enlluernadora com buida i impostada.

Tot el que no sigui conservar i potenciar les nostres singularitats ens empobreix. A nosaltres i als nouvinguts, perquè sempre els rebrem amb els braços oberts si s'afegeixen a la festa. Com nosaltres ho faríem segurament a les seves. Als meus alumnes, quan els hi explico amb serenitat, ho entenen perfectament.

Xavier Gual, 21.12.2024

 

pac 65 - La (in)capacitat de viure junts

L'escriptor franco-libanès​ Amin Maalouf, assenyala que el problema actual és que, en l’escenari de la família humana, cada cop hi ha menys felicitat i més dissort. O el que és el mateix, menys humanitat i més drama. La causa d'aquest malestar crònic és profundament inquietant. Maalouf, una veu sòlida i clarivident, l’atribueix a la incapacitat de viure junts, a la falta de solidaritat i al creixement imparable de l’egoisme... 

Arreu del món, la unió entre els éssers humans es va esquerdant. Les guerres, amb l’ombra amenaçadora de l'armament nuclear, ja no només posen en perill la pau, sinó l’existència planetària. La debilitat de la democràcia contrasta amb l’expansió de l’autoritarisme i els moviments excloents d'extrema dreta. Mentrestant, l’avarícia, desbocada i gairebé malaltissa, empobreix tant aquells que no tenen res com els que posseeixen massa. La idea de fraternitat universal de la Revolució Francesa i els drets humans s'ha volatilitzat en aquest panorama de confrontació, intolerància i desigualtat. Davant d'aquest escenari, el missatge humanista de Maalouf ressona com un crit d'alerta i d'esperança.

La incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia és una paradoxa que impulsa l’autor d’El laberint dels extraviats i El naufragi de les civilitzacions a utilitzar l'art de l'escriptura com una eina per vèncer la desconfiança envers l'Altre i construir ponts d'unió, respecte i reconciliació.

​Ester Busquets Alibés, 15.12.2024

pac 64 - Ara ve Nadal (i dos)

L'Església es va apropiar de la festa del solstici convertint-la en Nadal. Però hi va aportar alguna cosa diferent i molt valuosa: en va fer també un moment de celebració del naixement, de les criatures, de les mares, de la tendresa i la innocència. Un dia per refer els vincles familiars, de tornada a casa, introduint així un punt d’emoció primigènia, que no tenien les celebracions antigues, centrades en una transcendència diferent, la màgia ancestral, no la humana de l’amor que es manté. 

I aquest sentit de Nadal, em sembla, és el que cal preservar, siguem o no creients. Perquè en la nostra cultura, que cada dia celebra amb més delit el triomf dels més forts, gairebé no hi ha lloc per a la gent petita i la tendresa, que s’acaben considerant com allò que no s'acabarà mai, que se'ns dóna perquè sí. Com la natura mateixa. I cada dia comprovem de manera més clara que la tendresa i la innocència, com la natura, també poden ser corrompudes i anorreades.

Per això, en el debat de cada any sobre tradició i modernitat, caldria mantenir aquest sentit de respecte pel que neix, per l’humil, per la llum que sorgeix de la trobada. No sigui que, oblidant el sentit religiós, oblidem també un dels vincles humans més valuosos.

Marina Subirats, 15.12.2024

 

pac 63 - Ara ve Nadal 1

​Som ja a les portes de Nadal. Es prepara la festa; però, quina festa? Quin és el seu sentit entre nosaltres? Aparentment, s’anuncia sobretot la gran festa del consum, eix ara de la nostra cohesió social i les nostres celebracions. Benvinguda l’abundància i tant de bo fos per a tothom. Però​... què ens diu Nadal, a quina celebració se'ns convida?​...

  Hi ha una dada que m'ha sorprès del Baròmetre de la Direcció General d'Afers Religiosos...: només el 80% de la població de Catalunya sap correctament què es commemora per Nadal... És evident que la seva significació religiosa ja és minoritària a Catalunya. Acabarà desapareixent, doncs? No ho crec pas. El solstici d'hivern, les celebracions entorn del renaixement del sol, s'han celebrat en moltes societats, amb ritus diversos, però gairebé sempre amb dues constants: la celebració de la natura, del retorn de la llum, de l'esperança d'un nou creixement dels fruits. I els àpats abundants; l'hivern era sempre dur, un temps de gana per a la majoria, quan ja quedava poca cosa de les collites anteriors, i  calia agafar forces amb alguna menja substanciosa.

 Estem molt lluny d’aquelles societats. Seguim celebrant el retorn de la llum, però més com un símbol que com una necessitat, ja no patim restriccions ni hores fosques. Seguim tenint l'arbre com a imatge de Nadal, una herència de tradicions diferents de la catòlica, amb un ritu tan bonic i ple de sentit, entre nosaltres, com el tió, una natura a la qual castiguem i ens retorna torrons i dolços...

​Marina Subirats, 15.12.2024

 

pac 62 - Desembre

Abans el dia de la Puríssima, es començava a fer el pessebre. I la vigília de la Puríssima es posaven lluminàries als balcons. No crec que encara es faci res d'això. No ho sé.​.. Eren costums que han estat substituïts per altres. És la moda​...

El dia 13 serà Santa Llúcia i a Barcelona hi haurà la fira que porta el seu nom. I que dura com a mínim una setmana. És una fira encarada al pessebre, que, sembla, la gent encara en fa, ben amagats a les seves cases. I és que, en públic, són obsolets. Com a mínim a la plaça de Sant Jaume. Aquest any ha estat substituït per una neutra estrella gegant, no fos que els que no són cristians s’ofenguessin. Volen dir els musulmans, esclar. Es pensen que l’estrella, d’aparença tan neutra, no significa res. I és una figura més del pessebre. És l'estrella que els tres Reis d’Orient van veure dalt del cel i que va guiar el seu camí fins a Betlem, fins al pessebre, fins al Nen. O sigui que l’estrella del senyor Collboni és tan cristiana com la cova amb el bou i la mula...

Els que encara fem pessebre cada any ho tenim més difícil. L’hem de fer sense molsa, perquè és una espècie protegida. L’hem de fer sense grèvol, perquè és una espècie protegida… ens obliguen a viure en la il·legalitat, amb la mala consciència que això comporta...

El desembre és, per mi, un mes de nostàlgia... N’enyoro els preparatius del Nadal, el pessebre, la Missa del Gall, les cançons meravelloses, plenes de petits vailets, de dimonis escuats, de taronges de la Xina, de fassetonets, d’àngels i de penyes... enyoro els torrons de la Xixonenca, el de gema cremada, el d'Alacant, el de Xixona, perfumat de mel. I enyoro les garrapinyades i els pinyonets blancs i cruixidors. I enyoro una cosa tan simple com les neules, una a cada ditet de la maneta d’aquell nen que s’ha fet vell i que només sap enyorar aquestes coses sense cap importància, mentre a Gaza els jueus exterminen palestins, mentre els russos exterminen ucraïnesos ...

Narcís Comadira, 7.12.2024

pac 61 - Un altre Nadal, el pessebre

Enguany, en comptes de pessebre, l'Ajuntament de Barcelona col·locarà una estrella de grans dimensions a la plaça Sant Jaume.​.. el debat no és estètic sinó ideològic. Per convicció o per equilibris amb els que han de ser els seus socis, el govern municipal no ha volgut col·locar un pessebre i l'ha canviat per l'estrella. Curiosament, Ajuntament i Generalitat instal·laran dos pessebres, sí, però a l'interior dels respectius edificis, no a la plaça. Arriba Nadal i resulta que la diversitat no abraça tothom. Per no parlar del lleig que es fa a una tradició tan arrelada al nostre país que és d’aquelles que dóna sentit al concepte cultura popular.

També és veritat que vivim en un món tan dur i dividit que si posen o no posen un pessebre a la plaça més important de la capital del país no perdrem el son. I Nadal és una festa tan gran que hi cap tothom, també els que el celebren però sense que es noti. Potser dins l’esquerra hi ha gent que està encantada de guanyar aquestes escaramusses simbòliques, però que recordi que continua perdent treballadors que es passen a votar dreta i ultradreta, entre altres raons, perquè aquestes batalles no són les seves. 

Antoni Bassa​s​, 16.11.2024

pac 60 - Cristians, jueus i musulmans: qui odia qui?

El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen els odis acumulats que esclaten periòdicament. D'aquesta manera, es pot retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral d'independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba –la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les seves propietats i en van ser expulsats, començant l​'itinerari d’exilis i somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries paral·leles, però invertides.

Cal tirar més enrere, com a mínim fins a la creació del moviment sionista, als anys vuitanta del segle XIX, que va reclamar Palestina com la llar del poble jueu on hauria de crear-se un estat propi​... Des del somni sionista fins a la DUI d'Israel va haver-hi tres generacions amb enormes patiments per als jueus, fins a l'horror de l'Holocaust. Van ser les mateixes generacions que van anar protagonitzant migracions de jueus des d'arreu d'Europa cap a Palestina...

De què fugien? De les persecucions cristianes. Per als pobles cristians d'Europa, i des d’èpoques alt medievals, els jueus havien estat el boc expiatori de la còlera recurrent de les poblacions cristianes quan s'enrabia en contra grans desgràcies: fams, epidèmies i malalties inexplicables...

Aquesta trajectòria d’odi i persecució va ser típicament i exclusivament cristiana. Només a partir de l’explicitació de l’objectiu sionista de crear un estat jueu a Palestina van començar a aparèixer persecucions contra els jueus en ciutats musulmanes. Durant prop de dos mil·lennis, l'odi als jueus era cristià. Les terres musulmanes van ser espais d'acollida dels jueus que fugien de les persecucions cristianes... Resulta ben dolorós veure que ara s'ha invertit la situació des de tots els punts de vista: el conflicte ja no és entre jueus i cristians sinó entre jueus i musulmans...​

Que ara els culpables siguin els musulmans i que els cristians apareguin com a defensors dels jueus és, històricament parlant, una paradoxa. Vist des de la distància, sempre còmoda, i des de la raó il·lustrada, el conflicte entre les tres religions anomenades del llibre –les que tenen un llibre sagrat– és incomprensible. Ens remet sempre als impulsos més primitius de l'ésser humà: l'odi a la diferència, l’odi al desconegut i la deshumanització com eina de justificació del terror.​..

Albert Carreras​, 12.10.2024

 

pac 59 - Cortines de fum

​... en l’esfera mediàtica la correlació de forces no és precisament la mateixa que en la política o en la societat espanyoles. La dreta està sobrerepresentada en la premsa tradicional, com l'extrema dreta a les xarxes socials.​..

El PSOE ho té complicat​... En l'àmbit català, això pot tenir efectes directes, perquè el PSC i Salvador Illa són el principal suport de Sánchez; el govern català, mentrestant, fa la viu-viu a costa de l’avorriment general, fins al punt que la perspectiva d'una pròrroga pressupostària es veu amb més bons ulls que una negociació amb ERC o els ​Comuns que obligaria Illa a prendre decisions –i entomar sacrificis– en matèries clau.

Mentrestant, el sobiranisme català, congelat al 2017, busca inútilment recuperar el protagonisme. Fa només uns anys, la manifestació contra els preus del lloguer hauria estat plena d'estelades, i el problema de l'habitatge carregaria de raons els partidaris d'una Catalunya més sobirana. Avui dia, la independència es veu tan lluny que per a la gent més mobilitzada acaba resultant una nosa o una distracció. ERC, Junts i la CUP ​... constaten que l'amnistia està bloquejada en l'àmbit judicial i que el finançament singular per a Catalunya és el menys urgent dels reptes que afronta el PSOE. És una derrota de relat: la política espanyola ha esdevingut la cortina de fum de la política catalana, ben al contrari del que passava fa una dècada.

Toni Soler​, 1.12.2024

 

pac 58 - ¿Ets una persona (realment) tímida?

¿Quantes vegades ens pensem que algú és tímid, quan simplement és una persona més aviat callada i introvertida? ​... de vegades, quan una persona no diu res durant una trobada o reunió, potser no és perquè sigui tímida o introvertida, sinó que simplement no té la certesa del que vol dir, ni una opinió formada, així que decideix optar pel silenci.​.. En canvi, quan es pateix timidesa, un se sent intimidat de forma habitual​... En un moment en què socialment s'acostuma a valorar l’extraversió com a símbol d’èxit i poder, no és fàcil formar part del grup dels tímids.​..

​Mireia Cabero no té la certesa que la tendència a ser una persona tímida desaparegui. “El que sí que és possible és aprendre a gestionar el malestar, enfortir-se i tenir recursos per minimitzar el patiment que suposa, primer amb molt d’esforç i, amb el temps, més fàcilment”, reflexiona.

Per treballar-hi, “és important reduir la importància que li donem a l’altre, al seu criteri i manera de ser”, diu Cabero. “Hem de deixar de comparar-nos amb els altres i pensar en nosaltres mateixos: en com evolucionem interiorment, quines són les nostres fortaleses, els nostres talents i allò que tenim de bonic per, finalment, atrevir-nos a mostrar-ho als altres sense por”, explica la psicòloga, que considera que en els casos més crítics sempre és millor tractar-los a teràpia.

​Laura Saula, 24.11.2024

 

pac 57 - L'art de fer memòria

Joe Brainard va escriure el llibre més democràtic del món, perquè qualsevol lector podria escriure​'n un basant-se en la seva pròpia vida. No conec ningú que no tingui records i que no sigui capaç d'escriure'ls. És un exercici que no requereix una imaginació literària ni una capacitat per estructurar un relat, per imaginar una trama... ni tan sols per desenvolupar la psicologia dels personatges.​

... defugir el narcisisme. Un dels grans perills d'un llibre com el meu és creure que tot el que t'ha passat és interessant perquè té a veure amb tu i pots explicar-ho més o menys amb gràcia...

Som fills de l'alta cultura i de la cultura popular...

​... de la Guerra Civil​, no se'n parlava gaire, però tampoc s'esquivava. Tant els que la van guanyar com els que van perdre en van sortir molt tocats. Uns i altres van viure coses terribles.​..

...(a la Rambla de Barcelona) als bars el sobret de sucre hi portava la paraula escrita en català. La llengua no era una cosa reivindicativa, sinó industrial. Vaig pensar que el català, aquí, era una altra cosa.

Hi apareixen unes quantes paraules desaparegudes o en perill d'extinció. Quan me'n ve una al cap, l'apunto en un arxiu que tinc: Litri, frescales, esquijama. N'hi ha de mallorquines i d'altres que hem adaptat del castellà... La memòria es perd, però els records no.

Emili Manzano parlant del seu llibre Me'n record (Anagrama, 2024)

pac 56 - Les paraules que necessitem i no sabem dir

​...​ Quan mor una persona gran, el consol és general: "És llei de vida", ens diem. Això no s'emporta el dolor, però el fa més acceptable, i també facilita els condols. Però quan no toca, quan se'n van persones joves, és especialment difícil viure i acompanyar el dol, perquè ens quedem sense paraules. Perquè és tan profundament injust que no sabem ni com començar a expressar-ho. Una abraçada forta, les mans que s'agafen, diran moltes coses durant la vetlla, però a la cerimònia necessitem paraules perquè durant una estona més –sisplau, una estona més– aquella persona encara hi sigui. Per això, a vegades fem el cor fort i ens aixequem per dir unes últimes paraules sobre les persones que estimàvem i que hem perdut, i que en realitat mai podran condensar-les: ni a elles, ni al nostre dolor.

Pensant-hi, he arribat a la conclusió que aquest també és el paper de la poesia als funerals.​.. Em sembla preciós que les paraules dels poetes siguin un recurs, una mena de salvació, en moments tan foscos. Hi reconeixem les nostres vivències, el nostre patiment, i fins i tot podem trobar-hi consol, i una mica d'esperança i de bellesa. Tenen les paraules que ens manquen, les que no sabem dir, però que ens són sempre tan necessàries, també davant la mort.

​Anna Guitart, 30.11.2024

​p.s. pensant molt especialment en la Maria, la Quima i en Quirze

 

pac 55 - Frivolitat criminal

​(País Valencià​): ​ la naturalesa profunda de la tragèdia no és una altra que una frivolitat política criminal.

Cap idea de servei, molt desig de poder. Les palanques d'un govern posades a contribució del negoci i del control dels adversaris, a benefici d’agendes personals, a favor dels amics i del perjudici dels enemics. I aleshores, quan arriba el dia de l’hora més greu i d'estar a l'altura, i de fer el més bàsic que ha de fer qualsevol governant, que és protegir la gent, és impossible perquè no era per això que estaven en política, ni sabien per on començar...

Convertit el servei públic (i la política) en una jungla de la qual és impossible sortir sense esgarrinxades, massa gent apta fa un pas enrere abans d’acceptar un càrrec. Si la reacció immediata a la catàstrofe va ser inexistent, la resposta política posterior ha estat depriment: militarització, augments de sou, partidisme en comptes d’unitat, lentitud en la resposta, arguments de part en comptes de sentit comú...

​I encara no ho hem vist tot: algun dia, alguns d’aquests (ir)responsables reclamaran una Medalla al Mèrit Civil. I el que és pitjor: tornaran a demanar el vot. Que ells tinguin poca vergonya no hauria de voler dir que la gent tingui amnèsia.

Antoni Bassas​, 30.11.2024

pac 54 - Els bons mestres 2

... I tanmateix ara estem en un moment de desconcert...  La pèrdua de peu de la cultura humanística, és a dir, de tot el pòsit de saviesa secular que ens ve del món clàssic grecollatí, resulta evident. La lectura reposada, concentrada, està en franca reculada. Asseure’s a llegir una novel·la, un poemari, un assaig –científic, històric, filosòfic– ja no es percep com una mena d’obligació social. La lectura ha deixat de ser tema de conversa: ho són les sèries, els viatges, la gastronomia, el futbol, la política...

Els bons mestres, que sens dubte n'hi ha, acostumen a ser també bons lectors, amb fam de coneixement, amb inquietuds culturals, amb curiositat universal. Si tenen aquest bagatge, els resulta més fàcil entendre que qualsevol professional compromès sap que ha de lidiar amb les circumstàncies per dures que siguin, sap que ha de treballar per canviar el sistema. Sap que no es pot conformar amb les coses tal com van, que no pot tirar la tovallola, que no pot deixar d'aprendre. Els bons mestres s’autoimposen l’entusiasme a l'aula davant els alumnes, fan pedagogia amb pares i mares, sumen esforços amb els companys d'escola, s'impliquen més enllà de les tasques rutinàries obligatòries. En conec molts, de mestres que s’estimen la feina, que s’estimen els infants. Són molt bons i tenen esperança, tenen idees, tenen empenta. El futur de l'educació està a les seves mans. O ells aconsegueixen tornar-nos l'optimisme educatiu o no ho aconseguirà ningú.

Ignasi Aragay, 24.11.2024

pac 53 - Els bons mestres 1

​...un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que domina la societat en general i l'escola, tan porosa i sensible a l’entorn, ho nota a flor de pell.​..

 La crisi de confiança és general i universal. L'explosió comunicativa (internet, les xarxes socials) fa que l’eco dels problemes no tingui aturador, tothom pot fer sentir la seva queixa amarga, i compta el mateix una opinió fonamentada que l'estirabot maliciós... L'ambient s'ha anat enrarint, agrejant, encomanant.

Però hi ha hagut èpoques infinitament més dures que l'actual. No cal anar gaire lluny. El segle XX, el de les dues guerres mundials –i aquí d'una tràgica guerra civil–, el de l'Holocaust i el Gulag, ha estat en termes de brutalitat i pèrdua de fe en la humanitat un dels pitjors de la història.

En concret, en el camp educatiu, i malgrat els grans daltabaixos descrits, la passada centúria va suposar un gran salt endavant, tant d’alfabetització com de renovació pedagògica. Les escoles i els mètodes són molt millors avui que fa cent anys. Han desaparegut els càstigs corporals, la memorització pura i dura ja no és l'únic camí de coneixement, s’ha potenciat la creativitat dels nois i les noies. En aquest procés també hi ha hagut ingenuïtats, excessos i pèrdues, però en conjunt el guany resulta palmari... (Continuarà)

Ignasi Aragay, 24.11.2024

pac 52 - Poca cosa en comú

​... Els Comuns estan obligats a una certa catarsi, perquè hi ha molta distància entre el moment actual i el seu prime, el 2015​... És cert que en aquell moment els Comuns eren un moviment dopat. Dopat pels seus flirtejos amb l’independentisme (que es van revelar com a merament tàctics) i pel gran impuls del Podem de Pablo Iglesias. En aquell moment, molts catalans van veure en els Comuns una hibridació entre el sobiranisme més o menys matisat i l’impuls social sorgit del 15-M.​ Nou anys després, de tot aquell escenari no en queda gairebé res. Colau es va distanciar de l’independentisme tan bon punt li va deixar de ser útil​... els Comuns, a l'hora de la veritat, han estat un cavall de Troia per a l'independentisme... Colau també va caure, com tota l’esquerra, en la dèria per guanyar les batalles culturals, mentre els grans problemes de la ciutat –especialment l’habitatge– van continuar oberts...​ Com també li passa al PP (i tard o d'hora li passarà al PSC), els Comuns depenen de les crisis cícliques del soci espanyol de torn. Aquesta és el gran desavantatge del dependentisme.

Amb el comiat de Colau s’acaba del tot l’etapa de la política somiatruites de la dècada del 2010, un moment en què a Catalunya semblava possible un canvi radical​... Ara tant els Comuns, com ERC, com la CUP, còmplices i alhora víctimes del gir electoral a la dreta, estan obligats a a una cura d'humilitat i a dispensar una mirada generosa als seus veïns ideològics...

Toni Soler, 24.11.2024

lliVre 27 - Madeleine Delbrêl, Evangeli encarnat

​... En els dos últims anys de la seva vida, va voler passar la vetlla de​ Nadal amb els seus amics comunistes. Potser no coneixien el que​  significava aquesta festa de l'encarnació de l​'amor de Déu en Jesús,​ però igualment eren homes i dones que sabien estimar, viure amb
senzillesa, compartir amb els altres. S'hi sentia més a gust que no​ pas amb certs grups de cristi​ans...

Madeleine Delbrêl (1904-1964). Aproximació biogràfica. Roser Solé

​

Les dècades que ens separen de l'època de Madeleine han estat​ com una travessia entre dos mons ben diferents: des del món d’allò​ que és col·lectiu i de les ideologies d’aleshores al món individualista​ i mercantilitzat d’avui.​.. Es podria dir que el proletariat de​ llavors s'ha convertit en el precariat​ (Standing, G., A precariat charter. Bloomsbury, London, 2014​​) d'avui: quantes vides precàries​ sense expectatives, sense oportunitats, masses d’indignats que han​ perdut la confiança en les institucions, en la política i en molts casos​ també en l'Església. Situacions no tan diferents com en aparença​ podria semblar...
​... “un perill més gran s'acosta a l’Església​ sense fer soroll. El perill d'un temps, d'un món, on Déu ja no serà​ negat, ni expulsat ni exclòs, sinó que serà inconcebible”​. Cf. François, G. i Pitaud, B., Madeleine Delbrêl. Biografia di una​ mistica tra poesia e impegno sociale. EDB, Bologna, 2014
Aquest presagi sembla que s’ha confirmat: si a la societat​ ideologitzada de Madeleine Déu era una cosa impossible, en el​ nostre temps consumista, en què gairebé tot és descartable i​ reemplaçable, Déu resulta per a molts una cosa prescindible​...

Delbrêl, Evangeli encarnat. Tíscar Espigares

Anem a fons 31, octubre 2023

 

pac 50 - Les víctimes oblidades de la Transició

 

Entre el 1977 i el 1982, 134 persones van perdre la vida​ en mans dels cossos de seguretat de l'Estat.​.. víctimes de la violència policial.
Homes i dones que majoritàriament van rebre trets de bala o​ que van morir a conseqüència de les tortures.
Després de la mort del dictador, les comissaries i les casernes​ no van ser depurades i els agents van actuar amb impunitat.

David Ballester, Sàpiens maig 2022

pac 49 - Després de l'orgia

Vivim entre l’orgia i l’apocalipsi?

Després de l’orgia hem perdut capacitat de sorpresa. No ens sorprèn que... Tom Peters, de 32 anys, es consideri transespècie i afirmi sentir-se com un cadell dàlmata... Ni que Sonja Semyonova es declari “ecosexual” i mantingui una relació eròtica amb un arbre... ja no ens sorprèn ni la nostra manca de sorpresa...

Respecte a l’apocalipsi, sembla evident que els col·lapsòlegs ocupen càtedres universitàries i que hi ha gent molt saberuda que ens assegura que els humans som un organisme patogen del planeta. Si la ciència-ficció és la mitologia de la tecnologia moderna, llavors, com diu Ursula K. Le Guin, és un mite tràgic. L'esperança sembla haver abandonat el seu honorable lloc entre les virtuts per ocupar-ne un entre els vicis. Tant és així que és vista per certs ecologistes com una expectativa enganyosa, un aferrament a allò que no es pot aconseguir. És, ens diu Lauren Berlant, un optimisme cruel, perquè reforça el mateix sistema. Caldria, llavors, aprendre a viure sense esperança i concentrar-nos en allò que volem ser davant la catàstrofe i la ruïna. El posthumanisme i el transhumanisme s'han tornat ideologies respectables...

“És millor ser un home insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”. ​John Stuart Mill considerava evident que cap ésser humà als seus cabals voldria canviar la complexitat de la seva vida per la vida lineal d'un feliç imbècil. Això és exactament el que sembla que ha deixat de ser evident.

Gregorio Lur​i​, 23.11.2024

pac 48 - Cafè per a ningú

​... Ja no cal ser d’extrema dreta per atacar l’estat de les autonomies. Si el PP, o fins i tot el PSOE, decidissin que cal frenar o fins i tot revertir la descentralització es trobarien amb un estat d'opinió favorable, o almenys receptiu.​..

El nou model territorial ja va estar en perill poc després de néixer, el 1981. En una victòria post mortem dels colpistes del 23-F, el PSOE i la UCD van pactar la Loapa, una llei que pretenia igualar per baix i restringir el poder autonòmic (i que el PSC de Raimon Obiols es va menjar amb patates). Però el Tribunal Constitucional, ai las, la va aturar...

Potser ara semblarà que em preocupa molt la vigència de l’estat autonòmic, però res més lluny de la realitat. Crec, com Tarradellas, que una Espanya amb 17 banderes, 17 himnes i 17 Parlaments és una estupidesa, un intent banal de diluir els fets diferencials basc i català, fet sense ganes i sense mètode, convertit en una subhasta contínua...

Els qui creguin que la independència no és viable, i que la solució per a Catalunya és una Espanya plenament plurinacional, on Catalunya tingui un estatus diferenciat, han de tenir present que això no és possible amb l'actual Constitució. I que si, per alguna mena de miracle, hi ha reforma constitucional, és més fàcil que vagi en direcció contrària; és a dir, retornant poders a l'administració central...

Toni Soler, 17.11.2024

 

pac 47 - La tele, tapant la pissarra

Una amiga, professora, m’ensenya una foto de la seva aula. “Aquesta és la nova metàfora del que ens ha arribat a l'insti –em diu–. Unes teles, noves, que tapen les pissarres”. I afegeix: “Si ja teníem projector!​

La foto es repeteix en molts instituts. A la paret on hi ha la pissarra (una pissarra grossa, esclar) hi han plantificat un televisor (un televisor gros, esclar). Com que el televisor cal que estigui centrat i la pissarra ja ho estava, el televisor tapa la pissarra. A dalt, enrotllada, hi ha la pantalla del projector, que si un dia es desenrotlla, quedarà tapada parcialment pel televisor, al davant...

No nego de cap manera el valor dels televisors, perquè no nego, de cap manera, el valor de documentals, pel·lícules, concerts en directe i tot el que ens educa. Però em sembla simptomàtic que el televisor tapi la pissarra (on la meva amiga escriu a mà frases i dibuixa fletxes i encercla lletres). Diem que no volem llibres, ai, uix. Però llavors són els mestres els que “fan de llibre” inventant-se exercicis. Diem que no volem classes magistrals, ai, uix. Però llavors és la tele la que ens ensenya “tutorials”, que són, exactament, una classe magistral. No nego per a res “l’arribada de les noves tecnologies”, el que em revolta és que les tècniques “obsoletes” siguin arraconades sense que se’ls reconegui cap mena d’utilitat, lluminositat i utilitat. Estudiar en un llibre, amb fotos, pàgina dreta i esquerra, té una utilitat memorística inqüestionable. Escoltar una classe sens dubte ajuda a comprendre, ja sigui de llengua, de cuina, o de conduir. Tots els mestres que diuen que la sintaxi no importa han fet sintaxi... Qui confon “em” amb “hem” està mostrant molt més que un error ortogràfic.

Empar Moliner​, 23.11.2024

 

pac 46 - Som una societat que torna a la fe

... sento que tot el que hem construït no ens fa feliços. En el nostre món res s'acaba i tot porta a la cosa següent, i hi ha una soledat profunda en aquesta incapacitat d’aturar el ritme.​.. passa alguna cosa al nostre voltant, aires de misticisme, de necessitar creure en el destí, en les premonicions, de retorn del tarot i de la figura de la Sibil·la; cadascú que agafi el mecanisme de fe que li plagui. La societat necessita creure en alguna cosa més, hi ha un tipus de pensament espiritual que està reflotant. La lectura política de tot això és, probablement, fàcil de fer i difícil de solucionar... la solució només pot ser aquesta: no ser persones que aguanten soles amb els braços oberts, sinó mirar al nostre voltant i comptar amb els altres per canviar les dinàmiques del món. Perquè segurament, si no ens sentíssim sols, ens seria més fàcil trencar amb la lògica imperant que ens estaborneix com a societat, i decidiríem la nostra fe des de la voluntat i no des de la por...

Clàudia Rius, 23.11.2024